EUROPA I EL MIRACLE XINÈS

Un dels molts factors que expliquen l’enlairament de l’economia xinesa, és la capacitat que van tenir els dictadors del país, de flexibilitzar i fer la vista grossa, a les relacions comercials que s’establiren entre les zones limítrofes del país susceptibles a establir llaços d’intercanvi i relació comercial amb economies de mercat. D’aquesta manera, s’establiren petits laboratoris que el govern analitzà amb profunditat de cara a prendre’n nota i aprofitar l’experiència per institucionalitzar aquesta manera de fer i sortir, progressivament, de l’economia socialista per avançar cap a una economia capitalista  a tot el país.

Aquests dies, els partits catalans, han donat a conèixer els candidats a les eleccions Europees que s’han de celebrar al juny. No cal tenir massa estudis per advertir que el perfil sobiranista plana en la majoria els candidats. Oriol Junqueras, en la seva primera intervenció, estenia la mà a Ramon Tremosa i als altres candidats catalans per treballar conjuntament pel país.

No són temps per tirar coets. Fa uns dies Catalunya entrava oficialment en recessió. Amb un Estatut que ja sembla la bola aquella de Sísif, el país és un jersei de llana que es va desfent i desfent amb un ciutadà que està fart de la falta de permeabilitat dels partits polítics a fer seus els problemes reals  de la societat i a l’al·lèrgia a incorporar noves veus que puguin oxigenar el panorama

Llavors resulta que el català, que troba que Europa és molt lluny -sortim al carrer per preguntar què és la Comissió Europea i a veure què ens contesten- que troba que a Europa s’hi parla molt però que no té una idea gaire exacte de què s’hi fa realment o quina repercussió té tot plegat pel seu país, resulta que a Europa els partits catalans, actuen de la manera que molts voldrien que actuessin a Catalunya, amb una certa unitat a l’hora de definir quina mena de país han de defensar.

Ai caram, resulta que no està tot perdut, que els partits saben parar l’orella, que saben buscar persones noves per tirar endavant nous reptes i projectes. Però a Europa, molt lluny de casa. Ai caram, resulta que no cal que ens convertim tots en gossos baladrers defensant la nostra parcel·leta i hortet ideològica, que podem saltar la tanca i posar Catalunya per damunt de tot, però a Europa, molt lluny de casa.

No sabem què en saben els nostres partits polítics de la història econòmica de la Xina, però desitjaríem de tot cor, que el fet d’enviar tota aquesta bona gent a les Europes, (esperem que treballin tant i tant bé com en Raül Romeva) pugui generar alguna mena d’empirisme traslladable a casa nostra. Molt catalans em sembla que ho agrairien.

CATEDRALS

Els que endeguem aquesta paperassa cibernètica, tenim la possibilitat de veure quins han estat els apunts més llegits de cada dia, de cada setmana i de cada mes. A mi encara em meravella, digueu-me criatura, que hi hagi dies que, malgrat no escrigui res, les visites no minvin tant com caldria esperar. M’he de rendir a l’evidència, doncs, que hi ha més o menys un grupet de lectors, que plogui o nevi, s’ho miren això que escric? Que em són fidels?

De vegades, sóc jo mateix el que m’encaterino amb algun article de fa temps que ja no recordava que havia escrit i que per aquells atzars desconeguts, algú hi ha donat una ullada. A vegades, em ve al cap per què vaig escriure allò i em recreo en les circumstàncies que van fer-lo sorgir. Circumstàncies que a vegades són del tot trivials i a vegades amaguen jocs perversos. Però també molt sovint em sento idiota davant el text, com si jo no hi tingués res a veure amb aquell grapat de mots.

Fer de lector de tu mateix, sempre és un mal assumpte. T’ho mires  tot des de dins. Comproves la qualitat del material; tustes les parets per veure si resisteixen; mires que les vigues encara siguin fortes… Mil detalls que el lector usual no advertirà, però que a tu -aquesta coma, David, aquí? en què devia estar pensant?- et defineix tot un plànol que un dia vas bastir i que  potser va arribar a bon port o potser va quedar un nyap considerable.

Ahir va morir John Updike. Grans edificis va erigir aquest senyor. Els aprenents, els qui encara no podem defensar-nos des del llom d’un llibre fet i dret i tirem d’aquest racó de llibertat per fer-nos veure com a escriptors, sense demanar permís perquè som així de xulos, hem d’estar de dol no pas per les novel·les que ens hem empassat d’ell, sinó perquè ja no n’hi haurà més.

Seguirem, però, erigint petites capses de misto textuals; bocins de facècies ocurrents; emprenyamentes amb aquests polítics nostres de cada dia. Denunciarem allò que ens indigna. recomanarem lectures i discos i altres blocs, perquè és continuant, dia a dia, setmana a setmana, que les catedrals s’erigeixen, que les coses que han de quedar, queden. Malgrat que els grans arquitectes s’agafin vacances eternes.

PEPA PLANA, UN TRAMVIA I UN DESIG

Acostar-se als clàssics sempres és, o hauria de ser, una responsabilitat. A no ser que es tinguin les idees molt clares, el risc d’empescar-se un nyap és molt alt. Shakespeare és potser, en aquest aspecte, l’autor més maltractat. Qualsevol s’hi atreveix i és clar, després, passa el que passa. Un espectacle teatral és molt més que el text. Pensar que perquè ens enfrontem a un clàssic, ja tenim una part de la feina feta, és un error. La tasca de saber adequar el text al moment actual, estirant tots i cadascun dels fils dramatúrgics que l’autor deixa suspesos, és igual per un Shakespeare, per un Brecht que per un Pitarra.

Dic això perquè saber que a la Sala Muntaner de Barcelona s’hi representava una versió de “Un tramvia anomenat desig” em va fer arrufar el nas. Molt més quan, mal acostumats com estem, ni el director ni els actors, no ens eren del tot coneguts. Hi havia el risc d’assistir a l’enèssima recració a l’escenari, de la pel·lícula que en va fer Elia Kazan, de l’obra de Tenesse Williams, és a dir, samarreta imperi per a Kowalski i molta llàgrima per tot arreu. Hi havia però, en aquest muntatge, un assumpte que ens inquietava: què hi feia la pallassa Pepa Plana en tot aquest assumpte? Intrigats, vam anar a descobrir-ho.

I que grat va ser equivocar-nos de mig a mig en el què ens esperàvem! La proposta de l’Ester Nadal, de l’escola Joan Ollé, és tota una proclama en favor del teatre. Nadal signa un dels espectacles més sorpresius d’aquests darrers temps -sense pantalles, ni gent conill, ni esquitxades-. Nadal, s’ha arromangat la camisa i ha anat passant paletades de Tramvia pel sedàs de la seva saviesa teatral fins quedar-se amb la sorra fina del millor teatre. De la clown, en parlarem a part.

A d’hores ara no explicarem què és el tramvia de Williams. Aquesta nit enganxosa de Nova Orleans, Blanche Dubois que fuig esperant alguna cosa al pis minúscul, opressiu, de la seva germana Stella. La brutalitat de Kowalski, el seu marit polonès. El lúgubre afer amb Mitch, que tampoc vol estar sol. La dependència, la necessitat de buscar l’altre per ser, per fer, el Jo. I la calor, l’ofegament, la maldat, els esdeveniments que fan posar els personatges de la nostra part i en contra cada dos per tres a ritme de jazz.

Nadal sap donar volada a la grandesa del text de Williams. Les acotacions, per exempe, -poètiques acotacions- són dites per un personatge (Jorge Picó) a part, integrant-se en el transcurs de l’obra, com un corifeu únic, que dóna volada dramàtica al muntatge. La música en viu, l’economia de recursos escenogràfics i uns carrils d’avenç interpretatiu molt ben marcats, sabent perfectament què vol de l’actor,  i que llisquen amb una suavitat magnífica, fan un espectacle deliciós. Molt gran.

Hans Richter ens fa un Kowalski la brutalitat del qual reprimeix i només sap treure quan toca. Fa por, terror, però no pas pel que mostra sinó pel que amaga. Distanciat de Marlon Brando, bé. Irina Robles és l’Stella convincent que viu la seva història d’amor i que espera un nen. És el personatge més desagraït però se’n surt, l’humanitza, no el fa només un sac de boxa que tothom pot pegar. David Verdaguer ens dóna un Mitch sense matisos, molt pla, potser perquè l’escena amb què parla amb Blanche, el seu moment, no ens sembla massa ben resolta. L’únic punt negre de la representació. Minúscul en un firmament de felicitat escènica.

Hem retardat l’aparició de Pepa Plana fins al final perquè es mereixeria apunts i apunts aquesta dona. L’encert d’incloure a la pallassa en el paper de Blanche Dubois és absolut. L’aplaudim molt. La seva interpretació és per veure-la amb ulleres de sol de tant refulgent com és. Els moments que fa de clown, no cau mai en l’histrionisme, domina l’escena i el seu cos amb perfecció i crea una Blanche detestable a voltes, malaurada a vegades, patètica sempre. Seria fàcil dir que és el puntal del muntatge, però això seria fals, perquè tot i la importància dins de l’obra de Williams, fins i tot la gran alçada de la seva interpretació, queda agombolada per aquest Tramvia ple de detalls, de racons, de colors.

Ens sap greu dir que a Barcelona el passat dia 25 de gener era el darrer dia que es podia veure. Però esperem que aquesta producció andorrana, pugui rodar per tots els Països Catalans i que pugueu gaudir d’aquest grandíssim espectacle. Aquest és el nostre desig.

SCOTT FITZGERALD IMPRESCINDIBLE

Una de les pel·lícules que ha rebut més nominacions als Òscar d’enguany ha estat la nova proposta de David Fincher, The Curios Case of Benjamin Button. Protagonitzada per Brad Pitt. Si en parlo no és pas per la presència d’aquest senyor, sinó perquè el film, adapta a la gran pantalla, un conte de Francis Scott Fitzgerald, un dels meus escriptors imprescindibles.

Scott Fitzgerald, va retratar com ningú, aquella mena d’era irreal que als Estats Units va anar des del final de la Primera Guerra Mundial fins al crack del 29. Els happy twenties. Les revistes del moment publicaven els seus contes contagiant-se del clima d’irreverència que ho havia envaït tot. Les dones es tallaven el cabell a la garçon i graduats d’Eaton tornaven de la guerra per viure un festa rere l’altre.

Després de fer-se molt popular amb la publicació de la seva segona novel·la, The Beatifull and Damned, el 1922, les revistes se’l rifaven per poder publicar les seves narracions. La seva principal font d’ingressos va ser aquesta. Scott va arribar a cobrar fins a 3000 dòlars per un conte!!!

Malauradament no va saber nedar i guardar la roba. Seguint l’estel·la d’altres escriptors del moment, morí als 44 anys d’un atac de cor totalment alcoholiltzat després de compartir un infern conjugal al costat de la seva dona Zelda Sayre

Scott Fitzgerald no deixa una obra massa extensa. Recomano moltíssim els seus contes així com dues novel·les de les quatre que va escriure. The great Gatsby (El gran Gatsby) i Tender is the nigt (Tendre és la nit). Malauradament ho haureu de llegir amb espanyol perquè en català no hi ha gairebé res.

Aquestes dues novel·les que cito van ser traduïdes al català i recentment The great… s’ha tornat a reeditar. Amb el contes, només hi ha un petit volum totalment descatalogat: Un diamant gran com el Ritz, traduït per la Neus Arqués i publicat el 1987 a Edhasa.

Com ja he dit, el millor són els contes, editats el 1998 amb espanyol a Alfaguara Aprofitant la pel·lícula, Lumen també ha publicat un volum que inclou el conte que ha adaptat Fincher i altres narracions.

Caldria que alguna de les nombroses col·leccions de llibres de butxaca que han aparegut recentment, fes un cop de cap i es decidís a traduir al català aquestes excel·lents narracions.

 

 

 

 

 

UNA PERIODISTA I UN ADVOCAT ASSASSINATS A MOSCOU

Probablement cap dels dos no havia dinat. Ell, Stanislav Markelov, de 34 anys, director de l’Institut de Dret, un grup que lluitava per les llibertats civils a Rússia, tot just feia uns minuts que havia convocat una roda de premsa al Centre de Premsa Independent de Moscou.

Era advocat de la família d’Elsa Kungáyeva i un reconegut defensor de molts casos de vulneració dels Drets Humans a Txetxènia i de víctimes d’atacs neo-nazis. El 27 de març del 2000, l’Elsa, una noia txetxena de 18 anys, havia estat detinguda, interrogada, torturada i assassinada pel coronel de l’exèrcit rus Yuri Budànov.

Budànov, durant el judici que el condemnà a 10 anys de presó el 2003, havia manifestat que en un moment d’ira havia agafat el coll de la noia i l’havia estrangulada. El jutge no va poder provar les denúncies d’abusos vexatoris per part de Budánov abans i després de l’assassinat de la noia. La van confondre amb la franctiradora que havia assassinat dos dels membres de la seva unitat, es veu. Era el màxim càrrec de l’exèrcit rus que havia estat condemnat per crims comesos a Txetxènia.

 Després de complir encara no 5 anys de condemna, Budànov sortia lliure el passat dia 15 de gener, després que el 24 de desembre, es decretés el règim obert per l’assassí, tal i com se’ls concedeix a Rússia als presos comuns que han complert la meitat de la seva condemna.

Satanislav Markelov va voler explicar, el passat dia 19 de gener, que volia apel·lar al Tribunal Europeu dels Drets Humans l’excarceració de Budánov. Dos hores abans, havia tingut una entrevista amb l’estudiant de periodisme i col·laboradora, des de l’octubre del 2008, del bisetmanari Novaya Gazeta, Anastasia Baburova. L’Anastassia havia escrit sobre l’auge dels atemptats neo-nazis i xenòfobs a Rússia (només aquest 2009 ja són 10 morts i 9 ferits greus les víctimes d’aquesta violència).

Després de la roda de premsa, tots dos sortien plegats. Eren dos quarts de tres de la tarda. Al carrer Prechistenka, prop de l’estació de metro Kropótinskaya, un home amb un passamuntanyes, s’apropava al jove advocat i li disparava a la nuca un tret. Baburava, s’enfrontava a l’home. Rebia, igual que el seu company, un altre tret al mateix lloc. Markelov moriria a l’instant, ella moriria hores més tard a l’hospital. Anastasia Boburova només tenia 25 anys.

Stanislav Markelov portava més de 10 anys defensant i denunciant casos de violació dels Drets Humans. Havia estat un estret col·laborador de la periodista i activista russa, assassinada el 2006 i també col·laboradora de Novaya Gazeta Anna Politkòvskaia. Com ella, havia rebut diverses amenaces de mort abans de ser assassinada.

Malgrat que s’ha comentat que la mort de l’advocat podria estar relacionada amb el cas de Budánov, el cert és que Markelov es va fer càrrec del cas molt després del judici. Moltes fonts han apuntat que Markelov va ser assassinat per la seva activitat en pro de la defensa dels Drets Humans i Civils de molts txetxens i russos.

Novaya Gazeta ha declarat que l’entrevista que va fer Anastasia Baburova a Markelov, sortirà publicada el proper dissabte a la revista. Des de l’any 2000, són ja 4 els periodistes assassinats que col·laboraven en aquesta revista.

Podeu tenir més informació al grup de suport que he creat a Facebook

 

GUST DE PARAULA SENSE DIR

Pròleg

Sols un lleuger, deshabitat perfum
d’albada amb aigües per despertar,
i el son ja es terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.

Aparegut de mi, sense resum
                                    al pensament, estigmes a la mà,
                                    truco -no te’n recordes- a l’envà
                                    que em guarda dona conservada amb llum.

                                    I llavors m’imvesteixo d’espectacle,
                                    prenc amb els llavis fosos un bocí
                                    de cervell fresc, quasi sortit d’estable,

                                    sento un gust de paraula sense dir,
                                    em llanço, caçador, cap a la fi
                                    i excito l’interès d’un vell diable.

                                                                                  Màrius Sampere

EL PROJECTE ALFA. LA COMÈDIA DE L’ANY

El passat dijous dia 15 de gener la companyia Viuda de Iguana e hijos (grup al facebook) va estrenar al Teatre del Raval de Barcelona, la hilarant El Projecte Alfa o estampes africanes amb Lenin de fons, escrita pel Biel Perelló i dirigida per Jordi Frades.  S’hi estarà fins el dia 8 de febrer (funcions de dijous a diumenge).

No ens entretindrem a fer-ne un desgranament crític d’aquesta obra perquè ja ho vam fer en el seu moment (podeu llegir la crítica fent clic aquí), quan es va estrenar a Tarragona l’any passat. En tornar a llegir l’article que vam escriure, ens hem adonat que el  què apuntàvem llavors, és del tot vigent i només hi afegirem que el fet que hagi pogut rodar una mica per diverses sales, ha acabat d’arrodonir els pocs escaires que l’obra tenia. Tampoc ens aturarem a enumerar, com anaven vestits els nombrosíssim vips que van assistir a aquest esdeveniment tant esperat.

Sí que en canvi, comentarem el que en una entrevista a Cultura 21, el seu director, Jordi Frades, fa uns dies, comentava: “Crec que falta humor que no sigui necessàriament intel·ligent. Som massa avorrits i previsibles. Crec que cal fer apostes per un camí més idiota, com la nostra obra. No prendre-s’ho tot tant a la transcendent.”

Hi estem d’acord. Hi ha d’haver espai per a propostes de tots els colors i de totes menes. Molt més quan “El projecte…” no té cap altra missió com no sigui la d’estirar riallades de magnitud, durada i intensitat diversa, perquè el bombardeig de situacions còmiques ve una rere l’altra. Un no parar, vaja. 

 També manllevarem les paraules de l’autor de l’obra dirigint-se al respectable públic al programa de mà:

“(…) Els nostres referents no són ni Pinter, ni Txèkhov, ni Strindberg. Ens hem inspirat en el cinema d’aventures de sèrie B, en les novel·les de Jules Verne, en Mortadelo y Filemón, en La guerra de les galàxies i en els germans Marx. El projecte Alfaés un exercici d’esportivitat humorística i prou. Qualsevol transcendència més enllà d’això serà responsabilitat de l’espectador. El tòpic de “l’humor intel·ligent” ha fet molt de mal al món cultural però, per sort, hi ha una nova generació d’idiotes que demanen pas. El projecte Alfa vol ser abanderada del nou humor imbècil.”

Doncs ja ho sabeu, res d’anar a escalfar els seients perquè toca, res d’anar a lluir les joies i les pells, res d’entrar al Temple de la Cultura Dramàtica; cada nit l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer i el Miquel Àngel Ripeu, pugen a dalt l’escenari per fer la cosa més difícil del món: fer riure i dono fe, que durant 70 minuts ho aconsegueixen de manera magistral.

Qui s’apunta a descobrir-ho? De veritat us perdreu la que sense cap mena de dubte serà la comèdia de l’any? Correu a buscar la vostra entrada, va. De pressa, que s’acaben.

INTIFADA?, KIBUTZ?: MÉS DE 1000 MORTS

Per endavant la meva solidaritat amb tots els periodistes i escriptors catalans que aquests dies han denunciat que se senten assetjats per haver-se posicionat en favor d’Israel en la guerra que es viu aquests dies a Gaza. Malgrat que no comparteixo en absolut els seus plantejaments, el fet que expressin la seva opinió dins els paràmetres del respecte i en el marc de la diàlectica, els fa mereixedors de la meva solidaritat perquè ningú pot imposar a un altre les seves idees amb la coacció o amb la violència. Malauradament, la meva experiència al Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català m’ha donat massa exemples per saber de què parlo.

Dit això, no puc sinó restar perplex davant els qui diuen que l’Estat d’Israel està practicant accions purament defensives davant els atacs amb míssils de Hamàs. És cert que fou aquesta organització que nega i proclama la destrucció de l’Estat d’Israel i que no té en mi cap mena de simpatia, la que va violar el darrer alto al foc, ara bé, hi ha una cosa que es diu reaccions proporcionals i dubto que els 22 morts que ha causat Hamàs des de l’any 2000 fins avui, sigui proporcional al miler llarg de víctimes, la majoria civils, que ha causat encara no, un mes de guerra.

Totes aquestes morts, totes, són execrables i condemnables. Totes. No hi ha lloc per la disculpa ni per la justiificació, ara bé, malauradament, la història ens ha ensenyat que moltes vegades, sobretot quan hi ha tanta sang pel mig, restar diplomàticament distanciat d’una posició o una altra, només fa que quan passats els anys, es descobreixin totes les atrocitats que s’han comès, hom tingui càrrecs de consciència per no haver vist que s’estava cometent un genocidi sense cap mena de dubte.

Avui el que està passant a Gaza és un això: un genocidi. El qui vulgui  persistir  en els vells emmirallaments d’una certa part del nacionalisme català enaltint encara el valor dels pioners jueus que lluitaren per tenir el seu país i que  moriren per forjar-lo del no-res, allà ells. Però dubto que un exèrcit tant preparat i tant modern com és el Tsahal israelià, tingui avui en dia la missió de legitimar cap èpica del passat. La missió del Tsahal és causar el terror a Gaza, aniquil·lar com més palestins millor tot restringint el dret legítim dels periodistes d’informar del què està passant a Gaza i violant sistemàticament tots els tractats internacionals.

En el meu anterior apunt sobre la guerra, ja vaig pronosticar que els morts es comptarien a milers. Malauradament la xifra serà molt més gran. Falten cinc dies per què Barack Obama prengui possessió del càrrec de President dels Estats Units i la patata calenta està a la seva teulada. La nova Secretària d’Estat, Hillary Clinton, es mostrava cauta a ensenyar les cartes. Hi ha el tema de Guantànamo que Obama ja ha dit que desmantellaria la primera setmana de mandat. Potser aquesta meravellosa notícia serveixi de pantalla per tapar una reacció urgent a Gaza.

Dubto que els Estats Units s’allunyin del posicionament normal que fa anys que practiquen al territori, tothom sap que una acció d’enlluernament diplomàtic no acabaria amb el conflicte i l’únic a què es pot aspirar a la zona, és de tenir la balança equilibrada. Amb tot, sí que els Estats Units han de fer tots els esforços possibles per aturar aquest bany de sang inadmissible. Desplaçar el conflicte de l’atàvic enfrontament arabo-israelià i adonar-es que Israel està fent servir aquesta atac com una manera de no enfrontar-se als problemes interns que el país té.

 

ARQUITECTURA

La casa deu ser de principi del segle XX. Planta i pis. La façana és de color crema. La porta, de doble batent i de color granat, té un picador i tot. Hi ha una finestra al costat mateix de la porta amb una reixa de ferro forjat.

Passant per davant, molts cops, quan torno cap a casa venint de la feina, m’hi he trobat homes, la majoria ben clenxinats, palplantats davant la porta. Són de mitjana edat i se’ls veu nerviosos d’estar allà esperant. Fan olor de colònia barata.

Alguna vegada la porta s’ha obert just quan jo passava per davant. He intuït vitralls, potser un pati interior amb un jardí. Motllures. Sempre ha atès els homes una dona negra, no sempre la mateixa: no somriu mai i fa entrar els homes cap a dins com qui rep un inspector del gas.

Fa unes setmanes la casa va ser reformada. La finestra del costat de la porta era oberta. El terra era fet de rajoles de colors, fent sanefes. Les obres van durar unes setmanes; entre els operaris, però, no hi vaig veure cap de les dones.

Davant la porta, amb els marges enganxats amb cinta americana, avui un rètol escrit amb retolador blau desllueix la majestuositat de la porta. “En aquesta casa ja no hi ha cap negoci”, s’hi pot llegir amb castellà i amb un signe d’admiració al final de l’escrit.