Els dies i les dones

David Figueres

EL MÉS DESTACAT DE L’ANY

1

GENER

Els dies i les dones a la ràdio

Catosfera a Granollers: 1, 2, 3 i 4


FEBRER

Em peta el disc dur de l’ordinador

Celebrem els 90 anys de la Montserrat Abelló

Mort de Josep Palau i Fabre


MARÇ

Guanyo el Premi Recull de periodisme

Donem la benvinguda a un nou blocaire

Aconseguim fer 20 bars de Reus en una nit

15 anys sense Vicent Andrés Estellés

Antònia Font al Liceu


ABRIL

Mort de Salvador Escamilla

De la pantalla al paper

Guillem, 15 anys recordant

Emocionant mostra de solidaritat blocaire

Enderrock apaga 15 espelmes

MAIG

LLibertat pel Franki

Escrits des de la presó a: Barcelona, Girona, Torroella de Montgrí

Dir Salem Zenia

JUNY

Montserrat Abelló Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

JULIOL

Presentació Catosfera Literària a Barcelona

La censura a la Xina

Dir el silenci

AGOST

Els Jocs Olímpics de la repressió (primers ús de Facebook)

Un poema arriba a Pequín

Llibertat Amadeu Casellas

Pregoner a Prades

SETEMBRE

Més morts a la Democràcia de Putin

Josep Maria Terricabras. El PEN Català a Facebook

Dos regals

OCTUBRE

Dos anys sens l’Anna Politkòvskaia

Dic poemes a Vilafranca del Penedès

El PEN Català a Kosmopolis

Sant Cugat del Vallès ciutat refugi

NOVEMBRE

Barack Obama

Poemes a Reus

DESEMBRE

Lectura Declaració Universal dels Drets Humans

Palma també serà ciutat refugi

Notícies curioses

Res de tot això podia haver-se escrit sense saber que, a l’altra banda, hi havia algú que ho volia llegir.

No sé que ens portarà el nou any. Personalment, sempre m’he mogut millor per cursos que no pas per anys. El que sí que puc dir, així d’avançada, és que al maig el naixement de la meva primera neboda, la Montsant, serà tot un esdeveniment.

Gràcies a tots pel vostre suport. Desitjo que tingueu una bona entrada al 2009!!!

BARCELONA TINDRÀ FOLLÒDROM MUNICIPAL

3

Nombrosos sexòlegs han alertat que els índexs d’insatisfacció en les relacions sexuals dels joves entre 18 i 25 anys de l’àrea metropolitana de Barcelona, ha crescut de manera significativa. Una enquesta realitzada pel Departament de Salut constata que la principal causa d’aquesta insatisfacció és la impossibilitat d’aconseguir un espai tranquil on poder mantenir relacions.

El fet de no tenir un habitatge propi o ni tans sols un cotxe, fet agreujat ara amb la crisi, afavoreix que els encontres es facin, cada vegada més, en llocs poc propicis per fruir totalment de l’acte sexual. Diversos experts han vaticinat que una tendència a l’alça d’aquests comportaments té derivacions negatives en el camp laboral i en l’afectiu.

Recollint aquesta preocupació, l’Ajuntament de Barcelona, el 2009, té projectat la creació d’un Follòdrom Municipal o “Espai de Relació” que vindria a posar remei a aquesta problemàtica. El projecte, que serà presentat en moció en el proper ple, després de les vacances de Nadal, neix amb el consens de totes les forces polítiques que integren el consistori. (segueix)

En unes declaracions del mateix alcalde Hereu, el batlle ha dit que la iniciativa “segueix la dinàmica de Barcelona de voler convertir-se en una ciutat que sap escoltar les necessitats dels seus ciutadans”. En una inusual roda de premsa, el mateix alcalde, aquest matí, acompanyat de diversos experts tècnics que han treballat en la proposta i diversos mitjans de comunicació, han visitat el possible lloc, als afores de la ciutat, on podria anar ubicat el nou Follòdrom de Barcelona.

Malgrat que encara no ha transcendit les característiques del nou espai, el projecte seria una variació del que la Coordinadora Independent Reusenca(CORI) va presentar en el seu programa electoral del 2007 a Reus. Bàsicament seria un recinte on els joves, pagant un preu mòdic, podrien llogar cambres on poder relacionar-se els uns amb els altres sense necessitar de fer servir espais com els parcs o els portals de les cases.

El 2008 la mateixa formació política municipal reusenca, que va obtenir un regidor, va presentar una moció, que no va prosperar, per tal d’instal·lar el Follòdrom a les antigues instal·lacions de la Fira de Reus, intentant que l’edifici no es destruís per instal·lar-hi una gran superfície comercial sinó que anés destinat a la creació d’aquest espai.

Tot i que ja s’havien sentit veus de la possibilitat de crear aquest recinte a Barcelona, se sap que l’Ajuntament de la ciutat ha mantingut diversos contactes amb representants de la CORI abans d’elaborar aquest projecte que s’espera que a la llarga, sigui tant conegut com les altres atraccions turístiques que es poden trobar a la Ciutat Comtal i que el Follòdrom de Barcelona, tingui el mateix interès que la Sagrada Família, el Parc Güell o la torre Agbar.

(NOTA: La instal·lació del Follòdrom de Barcelona és una innocentada, no així, que la CORI proposés en el seu programa electoral la creació d’un Follòdrom a Reus i la presentació de la moció esmentada el 2008)

ELS HE VIST ALS ULLS

1

Els he vist als ulls
d’aquells que tots tenen
els sacs ben curulls
de somnis i estrelles.

Els he vist als ulls
d’aquells que no temen
                                l’atzar i el futur
                                les cançons més belles.

                                Els he vist als ulls
                                d’aquells que s’entenen
                                fugint dels embulls
                                de veus cridaneres.

                                Els he vist als ulls
                                d’aquells que s’esperen
                                Els he vist als ulls
                                els àngels que vénen.

                                                                                 DF
                          

                                                                             Bones festes a tothom!!!

ÈXITS I FRACASSOS

2
“Publicar un article cada dia significa acceptar una dosi diària de fracàs.

No sé quanta gent està disposada a trobar-se en aquesta situació. En l’àmbit privat, en el públic i també en el literari. Publicar un llibre cada dos anys, o cada cinc, suposa diluir la possible dosi de fracàs en el temps. L’article quotidià afavoreix una concentració molt forta de crítica.

M’invento les proporcions, però l’exemple val. L’article que he publicat avui és, a parer d’un 6% de lectors, un dels millors que he escrit mai. Per a un 14% dels qui l’han llegit és un article francament bo. Per a un 45% es tracta d’un article correcte. Per a un 24% és mediocre, per a un 10% és francament dolent i per a un 5% és un dels pitjors articles que he escrit mai.

Aquestes són les diverses valoracions que els lectors faran de l’article d’avui. Però atenció: que es publiqui demà -sobre un altre tema, redactat en un altre estil- mereixerà aproximadament els mateixos percentatges d’aprovació o refús. I això cada dia.

(…)

Jo penso que és bo, psíquicament, admetre que en tot allò que fas hi ha una dosi inevitable de fracàs. No sempre en tindràs la culpa tu. Ni aquell lector ni l’altre. Senzillament, tu escrius com et sembla i els altres tenen el dret de llegir-te a la seva manera -de tantes maneres diferents com lectors”.

                                                                        Josep Maria Espinàs. El meu ofici

PREMONICIÓ

2

Imprimeixo per enèssima vegada el recull de poemes per presentar-lo a l’enèssim premi literari i la impressora es queda sense tinta. Parpalleja el llumet vermell. A la safata hi ha el darrer poema imprès a mitges. Dubto si val la pena canviar el cartutx, dubto de si val la la pena tornar a provar sort. El títol del poema és “tomba”.

L’ATZAR DE TRES DONS

1

Hi plou a Barcelona quan dic el que segueix. Una mullena petita. De les que no cal agafar paraigües. Al capdamunt del Passeig de Gràcia és on vaig. Palau Robert. M’havien dit que estava bé l’exposició. Decideixo comprovar-ho per mi mateix.

Hi ha fotografies i poemes. I una altra cosa, que personalment m’agrada molt: els poemes, escrits amb la lletra mateixa de la poeta. No sé perquè, però m’agrada veure quina lletra fan els poetes que admiro. Afegeixen als versos, aquella pàtina d’autenticitat. La tinta nua damunt el full. M’entendreix veure’n un de guixat damunt un senzill tovalló de paper.

L’exposició no embafa. Només quatre penells. Fotografies i poemes. Res més. L’alè de la pluja hi vol entrar. Malgrat la calor que fa a la sala, deixo que s’hi endinsi. A l’altra banda, al carrer, la gent sota els paraigües, probablement no sàpiga que a la vora hi té un grapat de poemes d’algú que va agrair a l’atzar els dons rebuts.

Un parell de vídeos arrodoneixen l’homenatge. Un on es desenreden els fils de la memòria escrita a través de lligalls d’arxiu. Hi surten llibretes plenes de versos, dibuixos d’infants, targetes de presentació, més llibretes amb més versos… De banda sonora, Marina Rosell la canta.

Més enllà, un altre vídeo. Una entrevista que Josep Maria Benet i Jornet li va fer per la televisió el 1980. Convé aturar-s’hi. Cal aturar-s’hi. La poeta parla d’ella i de la seva obra amb la seva filla Heura als braços. Ara és Muntsa Alcañiz la que diu versos, a la Fundació Miró, sinó l’erro. Mai no entès perquè els poemes escrits per una poeta, només poden ser dits per una dona.

M’hagués agradat conèixer-la personalment a la poeta, a l’escriptora, a la militant. A la dona. Conec molta gent que la van conèixer i la van estimar. Em consta que cap ni un fa comèdia. Que la seva mort, massa aviat, ara fa deu anys, els va agafar a tots i cadascun, desprevinguts.

Afortunadament queden els seus poemes. Els poemes quedaran. El record ja fa temps que es va repartir entre la gent que dic. La gent, els companys, que m’han sabut transmetre que a més d’una gran poeta, era una gran persona.

M’hagués agradat conèixer-la personalment a la poeta. M’hagués agradat conèixer la Maria-Mercè Marçal.

PALMA TAMBÉ SERÀ CIUTAT REFUGI

2

El proper dia 22 de desembre, l’Ajuntament de Palma, s’adherirà a la Xarxa de Ciutats Refugi (ICORN) promoguda pel PEN Internacional. Des de la Conselleria de Benestar Social i la de Cultura es dotarà econòmicament el projecte per tal que un escriptor o escriptora pugui el 2009, beneficiar-se d’aquesta iniciativa.

En roda de premsa a Palma per tal de presentar el projecte, Carme Arenas, secretària general del PEN Català, va mostrar-se del tot satisfeta perquè als Països Catalans, seguint l’estel·la d’altres ciutats com Frankfurt o Oslo, es vagi expandint aquesta xarxa.

L’experiència de Barcelona, que des del 2006 acull l’escriptor algerià de cultura amaziga, Salem Zenia, ha esperonat al PEN Català, responsable del programa que acull Zenia, Escriptor Refugiat,  a donar a conèixer aquest projecte per tal que moltes més ciutats s’hi impliquin.

En aquest moments, a més de Barcelona i Palma, Sant Cugat del Vallès també ha près consciència de les necessitats d’un grapat d’escriptors d’arreu del món que demanen poder sortir del seu país per les amenaces que reben o perquè la seva obra és censurada sistemàticament.

Esperem que el degoteig de ciutats refugi als Països Catalans sigui incessant. En aquest moment Cerdanyola del Vallès, sembla que també podria unir-se a aquesta xarxa. Bones notícies solidàries enmig de tanta i tanta crisi.

foto: Nanda Ramon, regidora de Cultura; el diputat Miquel Àngel Llauger; Carme Arenas, secretària general del PEN Català; Eberhard Grosske, regidor de Cultura y Benestar Social; Biel Mesquida, escriptor, blocaire i membre del PEN Català i Sebastià Perelló, escriptor i membre també del PEN Català

ROS I BLANQUET

0

De lluny, la dona que avança per la plaça amb un maletí, no sembla tant gran com és. És rossa, molt atractiva. De fet, com se sol dir, fa goig. S’ha fet algun retoc? Els llavis? Els pits? Podria ser. Però aquests pensaments un tant masclistes, que si som homes farem igualment per evidents, queden una mica arraconats amb el primer espurneig de la peça de metall daurada que porta just on els pantalons s’ajunten amb la brusa: és una placa de policia.

L’home pèl-roig amb el cap una mica de gairell que també camina per la plaça, el podríem confondre amb un venedor d’assegurances o potser un d’aquells homenets que passen per les cases a cobrar “recibus”. Però no. El seu posat tot xuleta, i el seu bronzejat de Miami Beach, no dissimulen, sinó que l’accentuen, el pes de la pistola que duu penjada sota l’aixella. També és de la bòfia.

El tercer, pel posat, no ho semblaria mai un home dedicat a fer complir la llei. Però ho és igualment com els altres dos. Tendeix més aviat al sobrepès. Porta ulleres. Sembla seré, tranquil. No se li veu que porti ni arma ni placa. Però és clar, portar a la jaqueta de color blaumarí LVPD escrit al darrera, delata directament a què es dedica, malgrat que la seva passió siguin els insectes.

Tots tres, han desplegat el seus artefactes damunt l’escena del crim. Llums infrarrojos, aquells polvets per trobar empremptes… Ho regiren tot aliens a les mirades encuriosides dels transeünts. “No tenen vergonya”, diu un. “Ja no respecten res”, diu un altre. La seva professionalitat queda al marge d’aquelles consideracions. Serà difícil trobar els culpables. Molt difícil. Més que res perquè no hi ha cos, cossos en aquest cas, del delicte.

En l’interrogatori, no aclareixen res. El vigilant que havia d’estar a l’aguaït, els diu que no va veure ni sentir res i que no es va moure en tota la nit del seu lloc de guaita. Tots tres es miren posant en dubte la seva professionalitat. Li demanen que estigui disponible.

No els estranyaria que la persona que aquesta nit hagi robat el nen Jesús i el be del pessebre de la Plaça Sant Jaume, ja no estiguin en el seu poder. I això pot ser un gran contratempts per a la investigació.

DALT DE LA CADIRA

2

Invariablement, en un moment o altre, sempre arriba el moment. Passa sobretot en aquells sopars on no coneixes part dels comensals. “I tu a què et dediques?”.  I sempre hi ha algú que s’avança a la resposta. “És poeta!” i jo intento mesurar els colors del meu rostre, trobar el forat que s’ha d’haver obert a terra per força. Somric només. Suo molt.

Les reaccions tampoc no varien gaire. De la indiferència absoluta a l’obertura d’uns ulls com a plats. En el diagrama, també aquesta segona sensibilitat té dues derivacions: la de no entendre què vol dir ser poeta -jo, la majoria de les vegades també m’ho pregunto- i la d’un relaxament seguit d’un somriure beatífic que et dirà que un dia, en va llegir un, de poema. Però no recorda de qui. Tampoc de què parlava.

He gaudit i gaudeixo molt llegint poesia. Al llarg de la meva vida, he trobat, en un sol vers, molta més veritat que en volums i volums d’aquella mena de pseudo-literatura anomenada “d’autoajuda” que la gent s’empassa com qui no vol la cosa.

Potser sí que la culpa és de no haver-ho intentat, de resignar-nos a creure que els versos, els poemes, havien d’habitar sempre un espai excels, allunyat d’un caràcter popular. Ara mateix, em ve al cap, el fenòmen que va suposar a Gran Bretanya, el fet que a la pel·lícula Four wedings and a funeral, precisament en aquest funeral, és llegís el preciós poema Stop all the clocks de W. H. Auden (autor que per cert Salvador Oliva i Narcís Comadira han traduït brillantment al català)  i l’allau de vendes que aquest poeta, no precisament un poeta senzill, va patir.

La gent d’Ara llibres, que té nas, ha contractat el servei d’un altre poeta, que també té nas, el Jaume Subirana (no us perdeu Rapala), per endegar una col·lecció de llibrets per tal d’acostar la poesia. Obriran camí amb 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i és té previst que apareguin altres reculls temàtics. Una magnífica idea per iniciar nous lectors de poesia i perquè no, per tenir recursos als sopars amb comensals que no saben ni qui, ni què.

ANAR I VENIR

3

Unes quantes notíces que cal no passar per alt en aquesta catosfera nostra de cada dia. Primer les males notícies: en aquest apartat, hi escriurem l’aturada voluntària del mestre Toni Ibàñez i del seu referencial Entrellum.

Amb el Toni hem coincidit en alguns actes blocaires i m’ha plagut comprovar que la cordialitat que s’extenia de teclat a teclat, de pantalla a pantalla, es reprenia cara a cara. Em resisteixo a escriure’n una necrològica. És molta la feina que ha fet el Toni en el camp dels blocs. Sobretot, per treure’ls de l’exclusivitat de la xarxa, de fer-ne l’eina participativa més enllà dels píxels.

Com és natural, tot desgasta. Estirar carros on cada vegada s’hi va posant més i més fato, acaba cansant el més ardit. Desitjo de tot cor que l’aturada del Toni, sigui només això, una aturada. Perquè el camí és llarg i ens hi manquen veus i mànigues com les del Toni.

Per altra banda, celebrem el desgel de tres blocs també amics. La Sílvia Martínez i el Xavier Mir han decidit continuar posant fil a l’agulla. Un altre bloc que continuarà eixamplar-nos les mires és el Puig d’en Cama de l’Antoni Veciana, un referent de la reusesfera que torna a la càrrega mostrant bocins de Reus i del Camp.

DONEM, TENIM, SOM

0

N’he conegut moltes de persones que han hagut de patir presó senzillament perquè pensaven, perquè escrivien, diferent del que tocava. Se’ls havia torturat, ultratjat, perseguit. Alguns encara es moren de fàstic dins una cela esperant que els se’ls digui de què se’ls acusa. Altres viuen lluny de la seva terra sabent que és molt possible que, si tornen, el seu domicili definitiu sigui una làpida o un nínxol. Altres senzillament, no han tingut ni el dret d’estar privats de la llibertat més elemental perquè se’ls ha engegat un tret o un grapat de trets i han mort a les portes de casa seva.

M’agradaria que aquestes paraules fossin el principi d’un conte o d’una novel·a. Però no és així. Puc posar cara i ulls i nas i orelles a tots els exemples que dono. No parlo ni de personatges ni de casos, sinó de persones. D’humans. He escoltat els seus relats des la presó. He seguit les geografies que probablement ells ja no podran trepitjar mai més. He plorat rabiós l’assassinat ignominiós.

Per això avui, Dia dels Drets Humans, convidat per la Federació Catalana d’Organitzacións No Governamentals pels Drets Humans, seré a l’FNAC de Plaça Catalunya, a les 18:00 h., afegint-me a la celebració del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, per recordar a assassins i torturadors, que Donem, Tenim i Som veu pels qui ens han llegat la seva dissort i ens han demanat que no callem.

ALLÀ FORA

0

Com que la gent s’amuntega tot just sortir a l’andana, tiro avall fins al costat d’un fanal. Quan jo hi arribo, elles ja hi són. Xerren d’això i d’allò. N’arriba una altra amb un noiet. Aquesta els diu que han anat d’excursió, amb el noiet s’entèn, i que per això va vestida d’aquella manera. Té accent de l’Ebre.

Quan arriba el tren, elles i jo, pugem al darrer vagó. No ens asseiem gaire lluny. Continuo parant l’orella. Tercer grau a l’excursionista sobre el noiet que s’ha quedat en terra. L’ebrenca no bada boca: són amics. Res més. D’entre totes, n’hi ha una que porta la veu cantant. Escoltant-la, sembla més gran dels vint anys que tot just deu tenir.

Els companys de pis, les assignatures, els nòvios, les farres, els nous emparellaments de la colla… m’empasso tot el repertori.

Recordo que a la sèrie de televisió Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues) cada jornada laboral, el sergent, acabava l’adjudicació de les diferents tasques als policies amb una frase: “…i parin compte allà fora”.

Escoltant tot aquella tirallonga d’innocents i ingènues aproximacions a una vida que no té res a veure amb la realitat, m’auto-censuro per no aixecar-me i vestit amb l’uniforme blau, dir-los que gaudeixin intensament de tot allò de què parlen, però que sobretot, quan surtin d’aquell pot de cotó-fluix on ara viuen, parin compte amb la selva que es trobaran allà fora.

PRIMERES PERSONES

2

“S’ha de ser molt ingenu per no entendre que un escriptor és un intèrpret que representa el paper que millor sap fer, i que no és menys intèrpret quan es posa la màscara de la primera persona singular. Aquesta pot ser la millor màscara de totes pel seu altre Jo. Alguns (molts) fingeixen ser més encantadors del que són i altres fingeixen ser-ho menys. Això és irrellevant. La literatura no és un concurs de bellesa moral. El seu poder procedeix de l’autoritat i de l’audàcia amb què es porta a terme la representació; la creença que inspira és el que compta”.

Philip Roth. Lecturas de mí mismo

JO SÓC LA MEVA DONA

0

Acabada la Segona Guerra Mundial, Charlotte Von Mahlsdorf, una aficionada alemanya a les antiguitats, va decidir fundar un museu. Les peces que l’integrarien, serien mobles i objectes que els nazis consideraven decadents i que Von Mahlsdorf, va trobar que valia la pena de conservar pel seu valor artístic i artesanal. Així és com va nèixer el Grundeizetmuseum, a Berlín.

Fins aquí, la gesta de Von Mahlsdorf, no destacaria per cap altre raó com no fos la d’una decidida defensora per preservar tot un seguit d’objectes de la barbàrie nazi. Però que passaria si diguéssim que la tal Von Mahlsdorf, no era una senyora, sinó un senyor que va nèixer amb el nom Lothar Berfelde? Que el seu pare era un dèspota nazi que ell mateixa va assassinar en defesnsa pròpia? Que la lectura d’un llibre sobre transvestits que li va donar a llegir una tia seva lesbiana, la faria adonar-se que el fet que sempre hagués anat vestida amb roba de dona, malgrat el seu sexe, tenia un nom? Afegiu-hi a tot plegat el fet que durant la partició de les dues alemanyes, Von Mahlsdorf regentà, al sòtan de l’esmentat museu, un dels locals homosexuals més famosos i que és possible que col·laborés amb la sinistra Stasi i ja tindrem una senyora història.

Von Mahlsdorf va escriure la seva biografia, que va titular Ich bin meine eigene Frau (“Jo sóc la meva dona” ) i que a l’Estat Espanyol l’edità el 1994 Tusquets. Anys més tard, el dramaturg Doug Wright, encisat per la història, es posa en contacte amb Von Mahlsdorf i fruit de les seves trobades des del 1992 fins a la mort de Von Mahlsdorf el 2002, escriu l’obra de teatre I’m my own wife, que obté diversos premis.

Fins el dia 14 de desembre, si no es prorroga, que ho esperem, es pot veure a la Sala Villarroelde Barcelona, l’adaptació que Fernando Masllorens i Federico González del Pino, amb traducció de Joan Sellent, han fet de l’obra. La direcció és de Marta Angelat i com a únic actor, Joel Joan.

Cal dir d’entrada que qualsevol perjudici sobre el fet de comptar amb un actor de la potència mediàtica de Joel Joan, cal deixar-lo a l’entrada del teatre, perquè l’espectacle és d’un d’aquells bombons teatrals que cal no perdre’s de cap de les maneres. Un bolet d’aquells introbables i suculents, enmig el bosc de la cartellera actual.

L’espectacle és un monòleg on Joan interpreta alternativament i sempre vestit de dona, els papers de la Charlotte i del mateix Doug. La força de la seva interpretació, recau en la capacitat de mostrar una Charlotte totalment creïble, una veritable senyora gran que ens anirà desgranant la seva història. La contenció i la capacitat per no sortir mai ni un mil·límetre del paper, ni tan sols quan torna d’encarnar el rol de Doug, és una proesa de sensibilitat actoral, imaginem meitat mèrit de Joan, meitat de Marta Angelat i la seva brillant, sensible i intel·ligent direcció.

L’espectacle flueix d’una manera magnífica. La història de la Charlotte, sense efectismes, sense sortides de to, per la seva aparent inversemblança, ens sedueix des que ens explica com funciona un vell fonògraf. L’art de Wright per confegir un text que funciona com un rellotge i l’escenografia sempre encarada per donar brillantor al text i a l’actor s’hi ajusten com un guant. Jo sóc la meva dona, és un d’aquells espectacles que quan t’aixeques de la butaca, després d’aplaudir a rabiar, voldries tornar a veure d’immediat una vegada i una altra.

La història d’un home que va haver de lluitar per defensar allò que era? Una lliçó d’història sobre l’alemanya nazi i després sobre l’alemanya sota la dictadura del comunisme? Una farsa sobre la fragilitat dels objectes i sobre la fragilitat de les persones que se saben d’un sol color quan som més esberladissos i molt més dúctils del què ens pensem? Una apologia de  l’homosexualitat i de la llibertat ?

Com totes les bones obres de teatre, totes les lectures són possibles i cap és possible. L’única manera de poder estar d’acord o en desacord amb aquestes línies, és anar a la Villarroel i deixar-se seduir, enamorar, per aquesta Charlotte Von Mahlsdorf i treure’s el barret davant l’actuació de Joel Joan, algú que ja beneravèm per coses com Plats Bruts o la inigualable Porca misèria i que amb aquest espectacle, rebla el clau de la seva brillant carrera televisiva amb una llliçó de talent interpretatiu dalt d’un escenari teatral. No us la perdeu!