LLETRES A REUS

Els qui escrivim i diem versos, estem de sort. Arreu estan sorgint iniciatives que permeten mostrar la nostra feina. Recitals, trobades i festivals variats, tornen a fer sortir els poemes dels llibres i portar-los al carrer, a la gent. De la lletra impresa, a la lletra dita. Del dibuix de les paraules, al dibuix de la veu.

Avui, per exemple, a Reus es donava el tret de sortida a la quarta edició del Festival de Poesia Taca d’Oli que acabarà el proper dissabte dia 8 de novembre. Una untuosa proposta que enguany està dedicada a no oblidar els deu anys de la mort del gran i no sempre ben recordat Joan Brossa.

D’entre tots els actes, m’agradaria destacar el recital que farem un grapat de poetes del Camp de Tarragona dissabte a les 12 del migdia al Passeig Prim. Ramon Garcia Mateos, Xavier Jové, Cinta Mulet, Óscar Palazón, Ramon Sanz i jo mateix aquest que els escriu, direm els nostre versos, després d’escoltar un manifest poètic llegit pel Xavier Amorós.

No serà aquest festival, l’única proposta literària d’aquest proper cap de setmana a la capital ganxeta. Els amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp han organitzat les I Jornades de Joves Escriptors. Un seguit d’actes que culminaran, el mateix dissabte, amb el lliurament dels premis literaris per a joves escriptors que l’entitat organitza enguany farà trenta d’anys. Es tracta del Gabriel Ferrater de poesia, que vaig tenir l’honor de guanyar el 1996 i de ser-ne jurat anys després i l’Antoni de Bofarull de narrativa.

SÍ QUE PODEM

Si tot va bé, d’aquí unes hores, l’actual senador per Illinois, Barack Obama, serà elegit el quaranta-quatrè President dels Estats Units. Si fos ciutadà d’aquell país, el votaria. No em mereix tota la confiança, però d’entre les dues opcions, em quedo amb el demòcrata. Obama sap que no arribarà a tot arreu, que per força decepcionarà molta, molta gent. Però és el preu que ha de pagar per haver entomat la il·lusió dipositada i treure’n rendibilitat electoral.

Obama és un producte polític. Una façana mediàtica que s’ha imposat quan calia. Tampoc no era necessari fer massa escarafalls contra una administració sortint, la de George Bushi els seus “amics” que ha portat el país a un descrèdit absolut. Mentre els americans no se’n sabien avenir que aquells avions traspassessin les torres del World Trade Center com si fossin de mantega, aquell fatídic onze de setembre, Bush es fregava les mans adonant-se que la coartada per portar a terme tot de sinistres polítiques, se li estava servint amb safata de plata: falses armes de destrucció massiva, Guantànamo, Iraq…

La festa de la democràcia que són sempre unes eleccions, avui estarà tintada de la voluntat de passar pàgina, de tornar un prestigi, als Estats Units, que Bush ha dinamitat del tot. Ni tan sols el republicans del seu partit, han volgut que fes campanya al costat de John McCain, aquest ex-combatent torturat a la guerra del Vietnam que ha hagut de veure com el seu discurs una mica massa estil Rambo, quedava eclipsat pel bluf d’aquesta campanya: Sarah Palin, un estel fugaç que ha acabat relegada només a brillar al Saturday Night Live.

Barack Obama ha promès revisar la Seguretat Social, incidir en l’educació, en la recerca de nous combustibles. Vol retirar els Estats Units de l’Iraq. Vol recomençar una nova etapa on els americans puguin tornar a sentir-se orgullosos dels seu país. A Obama li queda tot per fer. Capejar tots els inversors en la seva campanya per tal que les seves propostes no siguin deutores de la pressió d’aquests. Demostrar que aquests canvis que proposa, calen fer-se i el que és més important, poden fer-se.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

D’aquesta manera comença la Declaració d’Independència dels Estats Units. Pels qui fem mans i mànigues perquè una declaració com aquesta, algun dia, pugui donar-se als Països Catalans, cal tenir-ho present. Obama ha dit als americans que plegats podien canviar les coses, tornar a ser lliures per viure d’acord amb el dret a ser feliços. Sentim el vent de canvi que, si més no, escombrarà uns quants feixistes de la Casa Blanca. Fem-nos-el nostre i aprofitem per cridar que nosaltres, units, sí que podem, sí que podem, sí que podem, dissoldre també els vincles que ens fan esclaus d’un Estat que no ens respecta.

 

BARCELONA MAR ENDINS

En teoria havien de començar a les nou en punt, però es retarda a dos quarts. La Barceloneta. Ja he fet la canya preceptiva i trobo idiota tornar al bar, on es despenja Miles Davis a esbufecs esllanguits, com dient “… mitja hora més de pati?”. S’imposa anar a escoltar el mar. La sorra és il·luminada per una llum que la fa d’un ocre diluït. En  la fosca, el mar, és només un remolí de bromera, una randa blanca que apareix del no-res, com en un quadre de Caravaggio.

Passejant amunt i avall del Passeig, la nit és lenta. El bramul de l’aigua acompanya. Barcelona, des d’aquí, no és tan ferèstega. Un apunt líric en aquesta mastodòntica i desnaturaltizda urbs que el senyor Hereu i els seus sicaris, estan desfent a bocins petits, com les esglésies romàniques aquelles que els americans compraven per refer-les, pedra per pedra, a casa seva. Sort d’aquesta mar oberta.

Hi ha la cosa aquella de les Rambles i el torrent llastant de tanta gent fotografiant la seva pròpia misèria. Ciutat Vella que és un urinari públic on es desacredita la llegenda aquella que diu que els homes no podem fer dues coses a la vegada. No fa gaire, mentre feia cua esperant entrar a la Biblioteca de Catalunya, per una representació teatral, un senyor era capaç de sostenir-se la titola per orinar alhora que es bevia una llauna de cervesa.

Fa feredat com es buiden les cases per dins, deixant-ne la façana, per construir hotels i més hotels per hostatjar més orinadors. Com hi ha cases que cauen al costat d’apartamens il·legals per a més turistes pixadors. Aneu pel carrer Hospital de les Rambles fins al Paral·lel. Por? Més aviat llàstima. Decrepitud. I més amunt el Passeig de Gràcia, aliè a tot, amb les seves dependentes i cambreres que ni tan sols se t’adrecen en castellà, que ho fa ja en anglès. Si ho saben a la Villa, encara ens en donaran les culpes!!!

Barcelona va a la seva. Ara toca fer caixa. Vendre. Un domini propi endegat només perquè els cools i els guais puguin reblar les seves direccions electròniques amb el .bcn? Endavant! Quin mania de fer les coses al mig de la plaça de Catalunya o, i a més, coses de llibres. Sabeu què? Que s’ho quedin a Sant Cugat, que és a quatre parades de Ferrocarril i enllestits.

I el mar que no menteix mai, es revolta, remuga i s’apaga damunt la platja. Indecorós, llepant-la, s’entornan cap endins, cap a la fosca, esperant, si ningú no hi posa remei aviat, que la ciutat sencera el segueixi.