10 ANYS ENSENYANT A APRENDRE

Ningú et pot ensenyar a escriure, de la mateixa manera que ningú et pot ensenyar a pintar, modelar, rodar, actuar… Et poden ensenyar la tècnica, et poden donar eines, ara, ensenyar el Com, aquest Com que ho és tot i que no és res, això és impossible. Si no hi ha el dring, sinó hi ha aquella coseta, si no hi és, tot seran ensenyaments fútils, començaments de casa per la teulada.

Amb tot, assistir a una escola d’escriptura, no crec que sigui un mal negoci. A tot allò que hi pots aprendre específicament a les classes, hi ha altres ensenyances tant o més importants. Poder conèixer persones que tenen anhels semblants als teus, accedir a tot un seguit de serveis que t’ofereix l’escola i sí per exemple, l’escola està dins d’un ambient cultural de gran categoria, estaràs de retruc, en contacte amb el passat i el futur cultural català.

L‘Escola d’Escriptura reuneix totes les característiques que deia més amunt. Hi ha excel·lents professors, un ambient literari òptim per encaminar projectes i amistats i a més, l’Ateneu Barcelonès, malgrat la seva pomposa presència, encara és un reducte de Cultura de primer ordre.

Escric tot això no des de la distància, sinó des de dins. N’he estat alumne d’aquesta Escola i n’he après moltes coses. Hi he conegut gent, he participat activament en diversos projectes. En tinc un gran record. Els jardins de l’Ateneu, m’acolliren sense fer preguntes. Dir Barcelona, per mi, és dir l’Escola i tota una carretada d’experiències, de poemes,  de persones, de somriures, d’articles, de discussions, de bullir cultural que m’acotxa amb la calidesa de les coses que et drecen, que et fan.

Avui, l’Escola, fa deu anys. I jo me’n felicito. La seva activitat és imparable. Els seus resultats, molt més. Teniu inquietuds, curiositats literàries? Apunteu-vos a l’Escola. Sense cap mena de dubte alguna cosa aprendreu i el més important, us donaran les eines per continuar aprenent, quelcom que en qualsevol disciplina artística, com a la vida, no s’acaba mai.

TOTA UNA ALQUÍMIA

“Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb ressurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. (…) Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quen em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai”.

Mercè Rodoreda. Pròleg a Mirall trencat. Setena edició (abril 1983) Club editor

KINZENA POÈTIKA A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Ahir, a dos quarts de nou del vespre, es donava el tret de sortida a la vuitena Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès. Fa dies que en regiro el cartell. M’agrada que hi hagi tants noms que no em sonin de res (i que em perdonin els participants). Trobo que com més veus hi hagi, millor.

Fins els dia 26, (aviat està dit!), la gent de Vilafranca tindrà, doncs, poesia cada dia. A més de l’eclecticisme de les propostes poètiques, la quantitat de llocs, també, que acolliran versos dits, recitats, escopits, estrijolats, brostats, conduïts, sintetitzats, abduïts… entre pàmpols i cupatges.

De totes les propostes que així mirant per damunt veig, n’hi ha una que potser us pot interessar. Un tal David Figueres, segons consta al cartell, llegirà els seus poemes a la llibreria “L’Odissea Llibres” amb el Pere Rovira. [Youtube]

Això serà el proper dijous dia 16 a les 20:30 [Facebook]. Jo crec que pot valer la pena. Ja m’ho explicareu si us pica la curiositat i decidiu fer-me cas i anar-los a escoltar.

 

CINEGÈTICA

Toquen diana a les vuit en punt. El dia encara comença a desenlleganyar-se. Al cel, les traces esvaïdes d’avions matiners. Ni rastre de núvols. Intencions de baixar a esmorzar a Capafonts. En arribar-hi, trobem El Grèvol mig tancat. La mare de la N. ens diu que ella no arribarà fins les nou. Si ens volem esperar… Com que el meu germà entra de servei a dos quarts de dotze, no podem encantar-nos. Decidim provar-ho en una altra banda.

Baixem fins a Mont-ral i allí sí que podem esmorzar. Ho fem al costat d’una taula de treballadors de carreteres de la Diputació. La fan petar davant entrepans, cerveses, tots d’uniforme amb teles fluorescents. Ben menjats, comencem la recerca. El meu germà fa de llebrer, jo només busco allà on ell em diu. Malgrat ser entre setmana, molts cotxes a l’entrada dels camins.

Fem petites parades. A La Mussara és on primer se n’han trobat de rovellons. Ens hi dirigim, però les primeres inspeccions ens donen boscos més o menys humits però nets de boletots. Mala senyal. Fem fins a tres parades. Res, els boscos no ens convencen. Saludem “Bon dia” alguns enxandallats amb el cistell buit preceptiu. Ens caldria la veu sorneguera del “Caçador de bolets”.

No ens desanimem. Anem cap a La Febró. Sense haver de caminar massa, en un terrenys costerut, l’olor d’humit és un bon presagi. Al peu dels pins, hi ha boterudes hipoteques de barrufet. I sí, acotxats, amb la vista clavada a terra, destriant entre fulles i bocins d’escorça, traient el cap entre punxes de pinassa, el rovelló diu: “arrenca’m” i som aquells mariners que al vaixell de retorn a Ítaca, de cap s’hi tiraren al mar de la música de les sirenes. Tallem el nas i a la bossa, unes quantes vegades.

I fem feina. Aviat tenim la dotzeneta llarga. Sans. Làmines netes. Sense cucs ni floridures. N’hi ha un de mig pam ben bo. Estem contents. Tampoc no ens havíem proposat cap jornada gloriosa i ens donem per satisfets.  Per menjar-nos-els per dinar amb una mica d’all i julivert, ja en tenim prou. Pugem cap a Prades. La diferència d’alçada condiciona. També el fet que va ploure més per allà baix.

El que trobem aquí dalt, serà de més a més. Anem a un lloc concret. És un bosc net. Pins i castanyers. Res de res. Tot massa sec. Però fins i tot jo, en aquest bosc, n’he trobat i per això no perdem les esperances. “Encara falta una setmana aquí dalt”, em diu el meu germà. Se’n tornem cap a casa. Més tard, quan dinant, amb l’all i el julivert ben trinxat,  tallats els bolets i passats per la paella una mica, serem els llorers i la fanfàrria dels herois victoriosos del paladar.

PRESENTACIÓ “ESCRITS DES DE LA PRESÓ” A ALELLA

Continuem la presentació del llibre publicat pel PEN Català  “Escrits des de la presó” que recull el testimoni de diversos escriptors, tant de fora com catalans, que han deixat testimoni escrit del seu captiveri.

Amb lEva Roig, basant-nos en alguns d’aquests textos, vam confegir una petita lectura dramatitzada que avui també interpretarem.

La publicació, ja s’ha presentat a Barcelona, Girona, Reus, Torroella de Montgrí i avui, aquest vespre, el presenterem a Alella. Serà a les 20:00 al Centre Cultural Can Lleonart [facebook].

DOS ANYS SENSE L’ANNA POLITKÒVSKAIA

Avui fa dos anys que moria davant la porta de casa seva, assassinada per un grapat de trets, la periodista russa Anna Politkòvskaia. Deixant de banda la desgràcia que suposà per tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la personalment, aquell assassinat, fou el símbol inequívoc de la voluntat de  Vladimir Putin de materialitzar en una sola mort, una macabra supremacia.

La Comunitat Internacional s’abocà a condemnar l’assassinat i gairebé nou mesos després, una mena de vodevil amb detinguts que entraven i sortien de les comissaries, escenificà d’una manera patètica, la tèbia voluntat del règim totalitari de Putin de voler esclarir els fets. No cal ser gaire espavilat per adonar-nos que si no s’actua en les hores posteriors al crim, nou mesos després, ben poc es pot fer. Molt més sabent que hi ha tantes coses en joc. Estic convençut que hi ha gent que sap qui va matar Anna Politkòvskaia. Que mai s’atreveixi a dir-ho o que pugui viure el suficient per explicar-ho, això ja són figues d’un altre paner.

Els qui preveiem que l’assassinat de l’Anna no seria un cas aïllat, no ens vam equivocar gens. Assassinats com el d’Ylias Shurpaiev, Gadzi Abashilov o Mogamed Yevloyev, posen de manifest que a Rússia dedicar-se a informar amb un mínim de sentit de la realitat, és quelcom molt i molt perillós que en el pitjor dels casos, pot costar-te la vida. En un article que vaig escriure i que va ser premiat per la gent dels Premis Recull de Blanes aquest any, ja donava una panoràmica de la situació en la qual Politkòvskaia va haver de bregar. Dos anys després de la seva mort, la siutació no ha canviat, ans al contrari, ha empitjorat.

Allunyat del primer pla polític, Putin, va passar el ceptre presidencial el passat mes de març, a Dimitri Medmedev, ex-director de l’administració presidencial i ex-viceprimer Ministre a través d’unes eleccions que no van comptar amb cap garantia d’imparcialitat. De fet, fou l’administració presidencial, qui al maig del 2005, tal i com explica la mateixa Politkòvskaia al seu llibre Diari Rus, va instar a la Duma a aprovar tot un seguit de disposicions que esborraven els pocs vestigis de democràcia de la legislació electoral.

L’augment a 2 milions de dòlars del dipòsit exigit als partits polítics per concórrer a les eleccions; la reducció del quòrum per considerar vàlida una elecció; la falta de restriccions en l’ús d’urnes remotes o portàtils (a les eleccions municipals de Sant Petersburg hi va haver més vots que electors); l’eliminació de les paperetes de vot de l’opció “Cap de les anteriors” o la impossibilitat que les associacions cíviques ja no puguin nomenar observadors internacionals, admetent només la presència d’observadors internacionals nomenats per les autoritats estatals, van decantar la balança per la Rússia Unida de Putin sense cap mena d’oposició.

Els darrer conflicte a Geòrgia, tornà a posar, aquest estiu, Rússia en el punt de mira de la vulneració del Dret Internacional. Rússia sap que té l’aixeta del gas d’Europa i vol fer valer aquesta força per fer pujar l’autoestima nacional. Quelcom que sempre ha anat bé a Putin d’ençà que va muntar tota una guerra contra Txetxènia per tal d’accedir al poder. Tots els analistes coincideixen en apuntar Ingúixia com la propera terra per cometre barbàries. Malauradament cap Anna Politkòvskaia hi serà per denunciar res.

Dos anys després de l’assassinat de l’Anna Politkvòskaia, no s’ha esclarit qui van ser els autors materials o intel·lectuals d’aquest crim. Com en molts altres casos, la indignació ha deixat pas al record tràgic. El desencís per la impunitat amb què aquests assassinats s’han comès, han portat a la població, no ja als russos, sinó fins i tot a la gent d’aquí, a transigir davant el nefast “… en el fons s’ho va buscar”.

Frases com aquesta són el pitjor triomf de l’obscurantisme, de la devaluació de verbs com denunciar, queixa-se, militar, respondre, comprometre’s, resistir… Els temps de creure en les utopies, no ha passat, només que ara, la construcció dels castells de vidre, ja no significa bastir impossibles realitats. Les nostres utopies, les utopies dels qui no volem donar-nos a l’oblit, al silenci, radiquen precisament en això, en fer recordar, en eixordar als qui cap cots, no creuen que valgui la pena moure’s per res ni per ningú.

Mantinguem-nos fidels en deixar constància de la voluntat de no voler oblidar la feina feta per l’Anna Politkòvskaia, de recordar-la, de llegir els seus llibres, de parlar de la seva lluita. De fer valer, en definitiva, el testimoni llegat del compromís amb la llibertat i amb la veritat, costi el que costi, ara i aquí. Sempre.

Coincidint amb aquest tràgic succès, el Carles Torner, inaugura avui un bloc La núvia d’Europa que és també el títol del seu darrer llibre de poemes que tot just ha aparegut i on publica poemes dedicats a l’Anna.

FESTIVAL COS 2008

Ahir es va presentar a Reus l’onzena edició del Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual “Cos”. D’entre totes les propostes, en les quals cal celebrar l’actuació de l‘Albert Vidal, hi ha un parell d’espectacles que m’agradaria destacar.

El primer és M’agraden les fruites del bosc [Facebook]de la jove companyia reusenca La gata borda i que es podrà veure el dia 25 d’octubre a les 18:00 h a les Peixateries Velles.

M’agraden les fruites del bosc és un espectacle de creació col·lectiva basat en la Commedia dell’arte. Amb dramatúrgia d’Ester Cort, Santi Monreal i Antoni Veciana i dirigida per la mateixa Ester Cort. L’obra és una delirant successió de malentesos i confusions a partir dels prototípics personatges d’aquest art nascut a la Itàlia del segle XVI. La intel·ligència del text i la frescor de la interpretació, la fan un d’aquells espectacles on el somriure mai ens abandona durant tota la representació. Una aposta esperançadora d’un grup d’alumnes de l’Escola de Teatre del Centre de Lectura de Reus que han decidit constituir-se en companyia.

L’altre espectacle que m’agradaria recomanar és Fruit de la companyia Rasatabula. Una espectacle ideat i interpretat per l’Eva Roig i dirigit per la Simona Quartucci i on hi he col·laborat. Eva Roig treballa tota sola i sense xarxa dalt de l’escenari posant-se en la pell d’aquesta altra Eva que, llençada del Paradís, cercarà el seu Adam amb tendresa, hilaritat, por, ironia… però sempre amb la poesia especial que donen els espectacles pluridisciplinars difícils d’adjectivar. Podreu veure l’obra el mateix dia 25 d’octubre a les 23:45 h. al Teatre de l’IES Baix Camp.

Si destaco aquests dos espectacles, deixant de banda per la seva intrínseca vàlua artística, és per constatar que Reus, de mica en mica, sap ser alguna més que una plaça obligada per qualsevol companyia de cara a calibrar la qualitat de la seva feina. A Reus estan sorgint creadors i intèrprets, ja sigui residents a la ciutat, o formats a la ciutat, i el més important, que aquests creadors, estant tenint la complicitat dels programadors podent mostrar la seva feina.

Esperem que aquesta tònica sigui una constant. Sembla que la remodelació del CAER amb la supressió de la figura del director artístic, pot afavorir aquesta situació. El CAER ha de guanyar en recolliment i no invertir tant en mostrar un aparador desconnectat del pàlpit teatral de la ciutat i per extensió, de tots aquells que per una relació o altra, s’hi senten propers. Una nova etapa que esperem pugui satisfer aquestes expectatives.