QUE ENCETEN LES ESTRELLES

Poeta de mig segle

Els admiraves
perquè havien callat. Ara sospites
que potser van mentir-se
una vida més dòcil, més avara
sense la poesia, perquè ja no podien
plantar cara a la vida.
                                   Als cinquanta anys,
és cert, la mort es fa més íntima,
somriu amb les dents roges, sembla humil,
i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,
que ja tot és inútil.
                              També és cert que els poetes
quasi sempre tendim a sentir més que els altres,
i si acabem abans, som uns morts lúcids,
i si ja no escrivim, som més sincers.
-La canalla s’ho creu, i als crítics els agrada
explicar la impotència.

Arribes al mig segle vulgarment:
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics.

La mala bèstia et parla  cada dia
i t’ha gelat els llavis més d’un cop,
però saps com tractar-la.
                                        Saps acabar l’ampolla
i brindar pels poemes que encara no has escrit,
i per la vida lenta
que aquesta nit enceten les estrelles

                                                             Pere Rovira. La mar de dins

SANT CUGAT SERÀ CIUTAT REFUGI PER A ESCRIPTORS PERSEGUITS

Una moció presentada pel grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i aprovada per la totalitat de les forces representades exceptuant el PP, ha permès instituir la ciutat de Sant Cugat com a ciutat refugi. Aquesta s’afegirà a Barcelona com a ciutat compromesa en l’acolliment d’un escriptor perseguit per motius polítics, així com de la seva família.

Des del maig del 2007, Barcelona ja acull un escriptor refugiat. L’algerià de cultura amazigh Salem Zenia i la seva família, gràcies al programa del PEN Català “Escriptor Refugiat”, poden gaudir d’una llibertat que al seu país no tenen.

Esperem que iniciatives com la que s’ha donat a Sant Cugat del Vallès, no siguin un cas aïllat i puguem parlar, ben aviat, d’una veritable xarxa catalana de ciutats que han decidit  restituir el deute de gratitud que té Catalunya amb tants països que, durant la Guerra Civil, van acollir catalans perseguits per la dictadura franquista i que van poder seguir les seves vides a l’exili gràcies a l’ajuda rebuda.

EL PEN CATALÀ A KOSMOPOLIS

Avui comença a Barcelona el Festival Internacional de Literatura Kosmopolis. Enguany, el PEN Catàlà, hi col·labora amb dos actes.

El primer i que es podrà veure al pati del Centre de Cultura Contemporànea d’avui fins l’acabament del Festival, el dia 26 d’octubre, és la mostra “Veus silenciades, veus rescatades” [facebook] una exposició de dóna a conèixer els casos de 15 escriptors que han estat perseguits. Les veus de Salman Rushdie, Anna Politkòvskaia, Hrant Dink, Ken Saro Wiwa, Aunhg San Suu Kyi, Normando Hernández González, Shi Tao, Woeser, Taslima Nasrim, Lydia Cacho, Salem Zenia, Chenjerai Hove, Easterine Kire Iralu, Nada Yousif i Carlos Aguilera, deixaran testimoni de la lluita del PEN Internacional per la llibertat dels escriptors injustament empresonats o amenaçats, no sempre amb resultats satisfactoris.

L’altre acte serà el proper dijous dia 23 a les 20:30 al CCCB i serà una taula rodona sota el títol “Qui tem la literatura?” [facebook], moderada per la Simona Skrabec, Russel Banks, Elias Khoury, Francesc Bellmunt, Narcís Comadira i Antònia Vicens, conversaran sobre el paper de la literatura en els nostres dies.

LA PELL DE BE

El 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans, condemnava a l’Estat Espanyol a indemnitzar a 15 dels més de seixanta independentistes detinguts durant les Olimpiades de 1992 per no haver investigat les denúncies de tortura que s’havien presentat.

Entre el llistat de vexacions patides, passar-se divuit hores dret davant una paret mentre et peguen amb una manta per tal de no deixar marca, fer-te fer flexions damunt els teus propis excrements, submergir-te el cap en una banyera repetidament fins a perdre el sentit, mullar-te tot el cos amb aigua i clavar-te uns electrodes als testicles patint descàrregues de més de tres-mil volts, o clavar-te cops de guia telefònica a les costelles mentre t’estan dient que, a l’habitació del costat, estant violant a la teva companya.

El jutge instructor d’aquella detenció va ser el senyor Baltasar Garzón. El mateix que ara, s’erigeix com a abanderat per esclarir els crims comesos durant la Guerra Civil, llavors fa fer cas omís dels visibles signes de tortura que els detinguts presentaven.

Pels qui en vulguin saber més, recomano el llibre de David Bassa L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92 (Llibres de l’Índex, 1997)

UNA ROSA BLANCA

A la taula del menjador, en un gerro improvisat, hi ha una rosa blanca. Me la van regalar ahir a Vilafranca. Tots els poetes que han passat i que passaran aquests dies per la Kinzena Poetika, una flor o altra han rebut. És un bell gest. La rosa, ara com ara, és també un record. Una remembrança feta flor. A la tija, m’hi trobo el viatge en tren des de Barcelona. El cafè que vaig fer, ja a Vilafranca, amb el meu amic Iván Segura conductor del programa a Ràdio Vilafranca “Espais de Calma” i amb qui he compartit més d’una aventura radiofònica. Ens posem al dia tot fent temps.

Ens toquen les vuit del vespre. M’esperen a la llibreria L’Odissea per fer una lectura. Sóc rebut per la gent de l’Eskamot Poètik. El Pere Rovira, l’altre poeta convidat, encara no ha arribat. Xerrem mentre l’esperem. La Sílvia i el Jordi m’expliquen com anirà l’acte. M’expliquen també com està anant aquesta Kinzena. Vuit anys omplint de poesia Vilafranca del Penedès és molta poesia. Pels qui hem estat sempre enfrescats en activitats d’aquest tipus, sabem què costa estar al peu del canó durant vuit anys seguits. Els responsables de la llibreria també em saluden.

En Pere Rovira fa acte de presència. M’imposa la seva trajectòria literària. El Pere és nat a Vilaseca i a més compartim admiració per Gabriel Ferrater i Joan Rebull. Dos poetes del Camp, doncs. Un altra persona ha vingut a escoltar-me. El blocaire i també poeta Ricard Garcia. Constatar una vegada més que els somriures a través de la pantalla de l’ordinador, coincideixen cara a cara. També hi fa cap l’Oriol: imprescindible.

Els pètals d’aquesta rosa que us deia, seran ja els poemes. Primer llegeix el Pere. Es noten les seves taules de professor universitari. M’agrada el seu poema “El milicià” i també les traduccions de Baudelaire. Preciosos uns versos de Ronsard, que diu de memòria i que clouen el seu torn.

Ara em toca llegir a mi. Un altre grapat de pètals. Els poemes, llegits, adquireixen unes dimensions especials. Agraeixo a la gent de la Kinzena l’oportunitat que em brinden. Intento explicar, breument, d’on surten els versos. No crec que se n’hagi de dir més que el prescinidible. Però en llegir-los, jo sóc en cadascun d’ells i s’estableix una triple relació: els poemes que llences al públic, que dones al públic, allò que en reps de la seva atenció i tot el què se’t remou per dins en confrontar-te davant un bocí de tu, del tot despullat.

D’aquí uns dies la rosa es marcirà. I allò que en quedi d’aquesta lectura, passarà a ser, només aquest apunt maldestre en aquest bloc. També una fotografia que el Santi, també de l’Eskamot, ha penjat al seu bloc i que em farà arribar (hi adjunta un dels poemes que hi vaig llegir).

Però no, hi hauran més coses que suraran en el perfum decandint-se de la flor: haver compartit amb bona gent una d’aquelles estones plenes i agradables que la vida et proporciona, tant senzilles o potser tan complicades, com una rosa o un poema. Llarga vida a la Kinzena Poètika i llarga vida a l’Eskamot Poètik! Quin plaer haver-hi participat, amics!