Els dies i les dones

David Figueres

QUE ENCETEN LES ESTRELLES

1

Poeta de mig segle

Els admiraves
perquè havien callat. Ara sospites
que potser van mentir-se
una vida més dòcil, més avara
sense la poesia, perquè ja no podien
plantar cara a la vida.
                                   Als cinquanta anys,
és cert, la mort es fa més íntima,
somriu amb les dents roges, sembla humil,
i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,
que ja tot és inútil.
                              També és cert que els poetes
quasi sempre tendim a sentir més que els altres,
i si acabem abans, som uns morts lúcids,
i si ja no escrivim, som més sincers.
-La canalla s’ho creu, i als crítics els agrada
explicar la impotència.

Arribes al mig segle vulgarment:
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics.

La mala bèstia et parla  cada dia
i t’ha gelat els llavis més d’un cop,
però saps com tractar-la.
                                        Saps acabar l’ampolla
i brindar pels poemes que encara no has escrit,
i per la vida lenta
que aquesta nit enceten les estrelles

                                                             Pere Rovira. La mar de dins

SANT CUGAT SERÀ CIUTAT REFUGI PER A ESCRIPTORS PERSEGUITS

2

Una moció presentada pel grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i aprovada per la totalitat de les forces representades exceptuant el PP, ha permès instituir la ciutat de Sant Cugat com a ciutat refugi. Aquesta s’afegirà a Barcelona com a ciutat compromesa en l’acolliment d’un escriptor perseguit per motius polítics, així com de la seva família.

Des del maig del 2007, Barcelona ja acull un escriptor refugiat. L’algerià de cultura amazigh Salem Zenia i la seva família, gràcies al programa del PEN Català “Escriptor Refugiat”, poden gaudir d’una llibertat que al seu país no tenen.

Esperem que iniciatives com la que s’ha donat a Sant Cugat del Vallès, no siguin un cas aïllat i puguem parlar, ben aviat, d’una veritable xarxa catalana de ciutats que han decidit  restituir el deute de gratitud que té Catalunya amb tants països que, durant la Guerra Civil, van acollir catalans perseguits per la dictadura franquista i que van poder seguir les seves vides a l’exili gràcies a l’ajuda rebuda.

EL PEN CATALÀ A KOSMOPOLIS

0

Avui comença a Barcelona el Festival Internacional de Literatura Kosmopolis. Enguany, el PEN Catàlà, hi col·labora amb dos actes.

El primer i que es podrà veure al pati del Centre de Cultura Contemporànea d’avui fins l’acabament del Festival, el dia 26 d’octubre, és la mostra “Veus silenciades, veus rescatades” [facebook] una exposició de dóna a conèixer els casos de 15 escriptors que han estat perseguits. Les veus de Salman Rushdie, Anna Politkòvskaia, Hrant Dink, Ken Saro Wiwa, Aunhg San Suu Kyi, Normando Hernández González, Shi Tao, Woeser, Taslima Nasrim, Lydia Cacho, Salem Zenia, Chenjerai Hove, Easterine Kire Iralu, Nada Yousif i Carlos Aguilera, deixaran testimoni de la lluita del PEN Internacional per la llibertat dels escriptors injustament empresonats o amenaçats, no sempre amb resultats satisfactoris.

L’altre acte serà el proper dijous dia 23 a les 20:30 al CCCB i serà una taula rodona sota el títol “Qui tem la literatura?” [facebook], moderada per la Simona Skrabec, Russel Banks, Elias Khoury, Francesc Bellmunt, Narcís Comadira i Antònia Vicens, conversaran sobre el paper de la literatura en els nostres dies.

LA PELL DE BE

2

El 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans, condemnava a l’Estat Espanyol a indemnitzar a 15 dels més de seixanta independentistes detinguts durant les Olimpiades de 1992 per no haver investigat les denúncies de tortura que s’havien presentat.

Entre el llistat de vexacions patides, passar-se divuit hores dret davant una paret mentre et peguen amb una manta per tal de no deixar marca, fer-te fer flexions damunt els teus propis excrements, submergir-te el cap en una banyera repetidament fins a perdre el sentit, mullar-te tot el cos amb aigua i clavar-te uns electrodes als testicles patint descàrregues de més de tres-mil volts, o clavar-te cops de guia telefònica a les costelles mentre t’estan dient que, a l’habitació del costat, estant violant a la teva companya.

El jutge instructor d’aquella detenció va ser el senyor Baltasar Garzón. El mateix que ara, s’erigeix com a abanderat per esclarir els crims comesos durant la Guerra Civil, llavors fa fer cas omís dels visibles signes de tortura que els detinguts presentaven.

Pels qui en vulguin saber més, recomano el llibre de David Bassa L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92 (Llibres de l’Índex, 1997)

UNA ROSA BLANCA

2
A la taula del menjador, en un gerro improvisat, hi ha una rosa blanca. Me la van regalar ahir a Vilafranca. Tots els poetes que han passat i que passaran aquests dies per la Kinzena Poetika, una flor o altra han rebut. És un bell gest. La rosa, ara com ara, és també un record. Una remembrança feta flor. A la tija, m’hi trobo el viatge en tren des de Barcelona. El cafè que vaig fer, ja a Vilafranca, amb el meu amic Iván Segura conductor del programa a Ràdio Vilafranca “Espais de Calma” i amb qui he compartit més d’una aventura radiofònica. Ens posem al dia tot fent temps.

Ens toquen les vuit del vespre. M’esperen a la llibreria L’Odissea per fer una lectura. Sóc rebut per la gent de l’Eskamot Poètik. El Pere Rovira, l’altre poeta convidat, encara no ha arribat. Xerrem mentre l’esperem. La Sílvia i el Jordi m’expliquen com anirà l’acte. M’expliquen també com està anant aquesta Kinzena. Vuit anys omplint de poesia Vilafranca del Penedès és molta poesia. Pels qui hem estat sempre enfrescats en activitats d’aquest tipus, sabem què costa estar al peu del canó durant vuit anys seguits. Els responsables de la llibreria també em saluden.

En Pere Rovira fa acte de presència. M’imposa la seva trajectòria literària. El Pere és nat a Vilaseca i a més compartim admiració per Gabriel Ferrater i Joan Rebull. Dos poetes del Camp, doncs. Un altra persona ha vingut a escoltar-me. El blocaire i també poeta Ricard Garcia. Constatar una vegada més que els somriures a través de la pantalla de l’ordinador, coincideixen cara a cara. També hi fa cap l’Oriol: imprescindible.

Els pètals d’aquesta rosa que us deia, seran ja els poemes. Primer llegeix el Pere. Es noten les seves taules de professor universitari. M’agrada el seu poema “El milicià” i també les traduccions de Baudelaire. Preciosos uns versos de Ronsard, que diu de memòria i que clouen el seu torn.

Ara em toca llegir a mi. Un altre grapat de pètals. Els poemes, llegits, adquireixen unes dimensions especials. Agraeixo a la gent de la Kinzena l’oportunitat que em brinden. Intento explicar, breument, d’on surten els versos. No crec que se n’hagi de dir més que el prescinidible. Però en llegir-los, jo sóc en cadascun d’ells i s’estableix una triple relació: els poemes que llences al públic, que dones al públic, allò que en reps de la seva atenció i tot el què se’t remou per dins en confrontar-te davant un bocí de tu, del tot despullat.

D’aquí uns dies la rosa es marcirà. I allò que en quedi d’aquesta lectura, passarà a ser, només aquest apunt maldestre en aquest bloc. També una fotografia que el Santi, també de l’Eskamot, ha penjat al seu bloc i que em farà arribar (hi adjunta un dels poemes que hi vaig llegir).

Però no, hi hauran més coses que suraran en el perfum decandint-se de la flor: haver compartit amb bona gent una d’aquelles estones plenes i agradables que la vida et proporciona, tant senzilles o potser tan complicades, com una rosa o un poema. Llarga vida a la Kinzena Poètika i llarga vida a l’Eskamot Poètik! Quin plaer haver-hi participat, amics!

10 ANYS ENSENYANT A APRENDRE

0

Ningú et pot ensenyar a escriure, de la mateixa manera que ningú et pot ensenyar a pintar, modelar, rodar, actuar… Et poden ensenyar la tècnica, et poden donar eines, ara, ensenyar el Com, aquest Com que ho és tot i que no és res, això és impossible. Si no hi ha el dring, sinó hi ha aquella coseta, si no hi és, tot seran ensenyaments fútils, començaments de casa per la teulada.

Amb tot, assistir a una escola d’escriptura, no crec que sigui un mal negoci. A tot allò que hi pots aprendre específicament a les classes, hi ha altres ensenyances tant o més importants. Poder conèixer persones que tenen anhels semblants als teus, accedir a tot un seguit de serveis que t’ofereix l’escola i sí per exemple, l’escola està dins d’un ambient cultural de gran categoria, estaràs de retruc, en contacte amb el passat i el futur cultural català.

L‘Escola d’Escriptura reuneix totes les característiques que deia més amunt. Hi ha excel·lents professors, un ambient literari òptim per encaminar projectes i amistats i a més, l’Ateneu Barcelonès, malgrat la seva pomposa presència, encara és un reducte de Cultura de primer ordre.

Escric tot això no des de la distància, sinó des de dins. N’he estat alumne d’aquesta Escola i n’he après moltes coses. Hi he conegut gent, he participat activament en diversos projectes. En tinc un gran record. Els jardins de l’Ateneu, m’acolliren sense fer preguntes. Dir Barcelona, per mi, és dir l’Escola i tota una carretada d’experiències, de poemes,  de persones, de somriures, d’articles, de discussions, de bullir cultural que m’acotxa amb la calidesa de les coses que et drecen, que et fan.

Avui, l’Escola, fa deu anys. I jo me’n felicito. La seva activitat és imparable. Els seus resultats, molt més. Teniu inquietuds, curiositats literàries? Apunteu-vos a l’Escola. Sense cap mena de dubte alguna cosa aprendreu i el més important, us donaran les eines per continuar aprenent, quelcom que en qualsevol disciplina artística, com a la vida, no s’acaba mai.

TOTA UNA ALQUÍMIA

1

“Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb ressurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. (…) Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quen em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai”.

Mercè Rodoreda. Pròleg a Mirall trencat. Setena edició (abril 1983) Club editor

KINZENA POÈTIKA A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

2

Ahir, a dos quarts de nou del vespre, es donava el tret de sortida a la vuitena Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès. Fa dies que en regiro el cartell. M’agrada que hi hagi tants noms que no em sonin de res (i que em perdonin els participants). Trobo que com més veus hi hagi, millor.

Fins els dia 26, (aviat està dit!), la gent de Vilafranca tindrà, doncs, poesia cada dia. A més de l’eclecticisme de les propostes poètiques, la quantitat de llocs, també, que acolliran versos dits, recitats, escopits, estrijolats, brostats, conduïts, sintetitzats, abduïts… entre pàmpols i cupatges.

De totes les propostes que així mirant per damunt veig, n’hi ha una que potser us pot interessar. Un tal David Figueres, segons consta al cartell, llegirà els seus poemes a la llibreria “L’Odissea Llibres” amb el Pere Rovira. [Youtube]

Això serà el proper dijous dia 16 a les 20:30 [Facebook]. Jo crec que pot valer la pena. Ja m’ho explicareu si us pica la curiositat i decidiu fer-me cas i anar-los a escoltar.

 

CINEGÈTICA

2

Toquen diana a les vuit en punt. El dia encara comença a desenlleganyar-se. Al cel, les traces esvaïdes d’avions matiners. Ni rastre de núvols. Intencions de baixar a esmorzar a Capafonts. En arribar-hi, trobem El Grèvol mig tancat. La mare de la N. ens diu que ella no arribarà fins les nou. Si ens volem esperar… Com que el meu germà entra de servei a dos quarts de dotze, no podem encantar-nos. Decidim provar-ho en una altra banda.

Baixem fins a Mont-ral i allí sí que podem esmorzar. Ho fem al costat d’una taula de treballadors de carreteres de la Diputació. La fan petar davant entrepans, cerveses, tots d’uniforme amb teles fluorescents. Ben menjats, comencem la recerca. El meu germà fa de llebrer, jo només busco allà on ell em diu. Malgrat ser entre setmana, molts cotxes a l’entrada dels camins.

Fem petites parades. A La Mussara és on primer se n’han trobat de rovellons. Ens hi dirigim, però les primeres inspeccions ens donen boscos més o menys humits però nets de boletots. Mala senyal. Fem fins a tres parades. Res, els boscos no ens convencen. Saludem “Bon dia” alguns enxandallats amb el cistell buit preceptiu. Ens caldria la veu sorneguera del “Caçador de bolets”.

No ens desanimem. Anem cap a La Febró. Sense haver de caminar massa, en un terrenys costerut, l’olor d’humit és un bon presagi. Al peu dels pins, hi ha boterudes hipoteques de barrufet. I sí, acotxats, amb la vista clavada a terra, destriant entre fulles i bocins d’escorça, traient el cap entre punxes de pinassa, el rovelló diu: “arrenca’m” i som aquells mariners que al vaixell de retorn a Ítaca, de cap s’hi tiraren al mar de la música de les sirenes. Tallem el nas i a la bossa, unes quantes vegades.

I fem feina. Aviat tenim la dotzeneta llarga. Sans. Làmines netes. Sense cucs ni floridures. N’hi ha un de mig pam ben bo. Estem contents. Tampoc no ens havíem proposat cap jornada gloriosa i ens donem per satisfets.  Per menjar-nos-els per dinar amb una mica d’all i julivert, ja en tenim prou. Pugem cap a Prades. La diferència d’alçada condiciona. També el fet que va ploure més per allà baix.

El que trobem aquí dalt, serà de més a més. Anem a un lloc concret. És un bosc net. Pins i castanyers. Res de res. Tot massa sec. Però fins i tot jo, en aquest bosc, n’he trobat i per això no perdem les esperances. “Encara falta una setmana aquí dalt”, em diu el meu germà. Se’n tornem cap a casa. Més tard, quan dinant, amb l’all i el julivert ben trinxat,  tallats els bolets i passats per la paella una mica, serem els llorers i la fanfàrria dels herois victoriosos del paladar.

PRESENTACIÓ “ESCRITS DES DE LA PRESÓ” A ALELLA

0

Continuem la presentació del llibre publicat pel PEN Català  “Escrits des de la presó” que recull el testimoni de diversos escriptors, tant de fora com catalans, que han deixat testimoni escrit del seu captiveri.

Amb lEva Roig, basant-nos en alguns d’aquests textos, vam confegir una petita lectura dramatitzada que avui també interpretarem.

La publicació, ja s’ha presentat a Barcelona, Girona, Reus, Torroella de Montgrí i avui, aquest vespre, el presenterem a Alella. Serà a les 20:00 al Centre Cultural Can Lleonart [facebook].