AHIR VAIG DEIXAR DE SER UNA DONA

La veritat és que no havia notat res d’estrany. Vull dir, que jo pensava que tenia els atributs propis del meu sexe. Però resulta que no. Resulta que fins ahir, jo, aquest blocaire que us escriu, havia estat una dona. I no parlo a la lleugera. El fet que el meu sexe fos el femení i no el masculí, estava avalat per institucions governamentals del tot oficials.

De sempre m’he relacionat millor amb les dones que no pas amb els homes. He quedat al marge de jocs violents, esports o qualsevol acte on la força quedés supeditada a l’enginy. Presumeixo, això ja és subjectiu, de certa sensibilitat. No sóc impulsiu ni exhibicionista. Procuro no fer valer la raó a crits i baixo la tapa del vàter així que he acabat de fer les meves necessitats.

Ahir a la tarda, però, vaig saber que aquest seguit de circumstàncies que jo pensava que compartia amb molts altres homes, no eren virtuts extraordinaris de trobar en els meus companys de gènere. El que passava, és que havia viscut trenta-quatre anys de la meva vida enganyat, pequè com ja us he dit, fins ahir a la tarda, jo era un dona sense saber-ho.

La bena me la va fer caure dels ulls un metge públic. En una visita per la frontissa de la cama que no va a l’hora, el facultatiu, remenant al seu ordinador, va dir que li era impossible deixar constància de la visita a l’arxiu de l’ordinador. Jo veia que l’home patia, que no m’ho deia tot. Temia amputacions immediates. Hi havia alguna cosa que superava el bloqueig informàtic i que no s’atrevia a plantejar.

Compungit, lleugerament ruboritzat, va girar la pantalla cap a mi i assenyalant un rectangulet a la part dreta del monitor, vaig poder llegir: “Sexe: Dona”. La meva sorpresa va ser màxima. La d’ell no tant, perquè intuïa, de la meva reacció, que tenia davant seu allò que en aparença semblava, estalviant-se així, de preguntar, si malgrat el meu aspecte, amagava una identitat que no era.

Eixorivit, alleujat per haver-se tret del damunt aquella responsabilitat, va preguntar-me si era la primera vegada que algú em feia notar una cosa així . Vaig dir que sí. Un calfred em va recòrrer l’esquena. Cap dels grandiosos professionals del Seguru, s’havia adonat ixò? I sí ells no ho havien fet, cabia la possibilitat que la resta del món vivís pensant que no no sóc qui sóc, en realitat?

Per tal de certificar-se en el seu temor, el senyor metge m’indicà, que a la codificació de la targeta de la Seguretat Social, ja era evident, segons el ball de números, que jo era considerat, a tots els efectes, segons la Salut Pública, com una femella. Vaig agrair-li la seva grandiosa generositat i professionalitat i vaig fer les gestions indicades per recuperar la meva personalitat sexual.

 El fet que després quedés encaterinat davant un aparador de llenceria, va fer aflorar tot de dubtes identificatius. Però no era afany d’emprovar sinó més aviat de desemprovar, en un reguitzell de cossos que em passaren per la memòria, allò que em va fer adonar de qui era jo. Vaig respirar tranquil, desangoixat del tot, plenament mascle.

L’OPERETA RUSSA A OSSÈTIA

Aquest agost he seguit amb bastant d’escepticisme tot el conflicte entre Geòrgia i Rússia. Alguns comentaris sobre el trepig de drets nacionals i de trencament d’independències, han sovintejat als Països Catalans. Ni Geòrgia, ni molt menys Rússia, són dos angelets. El primer, amb les vista posada a buscar suport a Europa, ha vist com se li denegava aquest reconeixement si abans no solucionava els conflictes amb Ossètia i Abkhàsia.

Geòrgia no ha buscat mai cap solució pacífica pel conflicte amb Ossètia del Sud i Abkàsia, que damunt el paper és un estat independent, no reconegut, però que per tal de fugir de l’òrbita georgiana, es va vendre de seguida que va poder a una Rússia que controla, de facto, el país, ha vist amenaçada la seva dependència russa si els Georgians no s’aturaven a Ossètia del Sud i decidien reconquerir la del Nord.

Algunes veus han volgut veure en aquesta acció russa, el primer pas cap a una unificació de les dues Ossèties i el posterior ingrés de l’Estat resultant a la Federació Russa. Val a dir que aquesta possibilitat, és una opció que seria molt beneficiosa per Rússia i molt poc pel país que en sortís. Deixant de banda que com sempre, l’aixeta del gas i del petroli és el que es juga damunt el taulell, una unificació així, permetria un control més directe de Rússia de la zona. No hem d’oblidar que ja fa uns anys que Putin va eliminar la capacitat legislativa dels estats membres de la Federació Russa per elegir els seus representants. Els governadors de les diverses repúbliques són designats per Moscou a dit.

L’anunci de la dues cambres russes d’instar al govern a reconèixer totes dues Ossèties, és una opereta orquestrada per Moscou per jugar la carta de l’alliberament nacional del territori enfront la “dolenta” Geòrgia, que va gosar fer una revolució democràtica i allunyar-se de Moscou. En comptes de fer sortir Medmedev a fer el pronunciament de torn i que donaria una imatge d’una Rússia caciquista -que veritablement és el que és- s’organitza aquesta pantomima de les dues cambres i del prec dels dos governs.

Putin, així que accedí al poder el 2000, va anar posant més i més pedres al camí per tal que cap partit que no sigui Rússia Unida pugui arribar a tenir representativitat. Augment de percentatge de vots obtinguts per tenir un escó, augment del nombre de militants perquè un partit polític sigui considerat com  a tal, etc., han fet que Rússia sigui en aparença un país amb el poder legislatiu i executiu separat quan tothom sap que el govern amb l’ajuda del FSB ho té tot lligat i ben lligat.

PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS

Surto de Barcelona amb el tren de les 15:47, que va a Saragosssa, de l’estació de Sant Andreu. Arribo a Reus a les 17:30. Baixo, de l’estació, fins a la Plaça de les Oques. El cotxe de línia, no surt fins les 18:00. Entre esbufecs i alzines, arribo a Prades que són quarts de vuit, llargs.

L’alternativa a aquesta odissea, és agafar un cotxe de línia -em resisteixo a anomenar-ne autobús- directament de Barcelona. Però no t’estalvies gaire temps, i com que no tinc cap mena de pressa, prefereixo aquesta manera de viatjar. El tren, em proporciona una capcinada d’aquelles d’entrar en coma momentani i després, ja desvetllat, l’oportunitat de llegir o mirar la costa farcida de gent. La mar, blau turquesa.

Fer servir el cotxe de línia de Reus a Prades, és tota una experiència antropològica. Malauradament, el cotxe va gairebé buit. Només escolto la conversa d’una parella de gent gran amb una altra dona de la seva mateixa edat. Parlen de la selecció espanyola de “baloncestu”, deixo de prestar-hi atenció quan comencen amb el recital de medicaments que comparteixen tots tres. “Abans, tot ho arreglaven amb indiccions. Ara fan servir les pastilles. És més baratu i s’estalvien els practicants”. Potser sí.

A Prades, a finals d’agost, l’estiu ja s’ha espatllat. Em dutxo i faig un puret a la terrassa. El sol s’esmuny. S’hi està bé. Estic cansat pel viatge. Fins demà no he de llegir el pregó. M’he demanat aquest dijous de festa per anar més descansat. Em truquen alguns elements de la claca que m’he procurat confirmant la seva arribada per demà a la tarda. Després anirem a sopar. Es quedaran a dormir a casa.

Divendres al matí em llevo d’hora. He dormit d’una tirada. Reviso el pregó. El llegeixo amb calma, com si fos jo qui l’hagués d’escoltar i no pas dir-lo. M’hi veig amb la bicicleta i tota la colla. Durant els dos mesos d’estiu, cada dia, era una aventura excitant. Com és normal, en la infantesa, tot és més o menys excitant si es té la llibertat d’anar amunt i avall, de perfilar un univers propi, de fruir intensament la vida que se t’ofereix.

Llegeixo els diaris. No tinc internet aquí dalt. Ho he de fer amb paper. Llegeixo uns llibrets sobre pintors catalans. Casas, Rusiñol i Fortuny. Em deixo abaltir pel sol. Dinem frugalment. Un vi de taula de Bot. Una bona migdiada. Arriba la claca. Em fa il·lusió que m’acompanyin. Fem cafè. A quarts de vuit, enfilem cap a l’Ajuntament. Saludo el Batlle, la Regidora de Cultura i altres regidors. La majoria m’han conegut de petit. 

La sala de l’Ajuntament, plena. Molta gent coneguda. Gairebé en família. Faig la feina que se’m demanà de la millor manera que sé. No sé si això de fugir dels pregons tradicionals… Qualsevol ombra de plagi del discurs de Monzó a Frankfurt, és pur homenatge.

Es fan les presentacions oportunes. La mateixa vergonya cada vegada que llegeixen el teu currículum en públic. Em passen el micro. Començo a xerrar. La cançó dels Pets que dóna títol a aquest apunt, seria una excel·lent banda sonora. Jutgeu per vosaltres mateixos, més avall, si valia la pena de venir-me a escoltar.

PREGONER FIRES I FESTES DE PRADES 2008

Devia ser a principis dels anys vuitanta que els meus pares van decidir llogar un pis a Prades (Baix Camp) tot l’any. Divendres al vespre o dissabte al matí, enfilàvem la carretera que serpentejava, des de Reus, primer pel Coll d’Alforja, més endavant pel d’Albarca, per arribar al poble, passar-hi el cap de setmana jugant amb la neu a l’hivern o anant a buscar rovellons a la tardor.

L’estiu era una història a part. Instal·lats per Sant Joan, els meus germans, la mare i jo no deixàvem Prades fins ben entrats al setembre. A vegades, amb altres companys de trifulgues d’aquells anys, ho comentem com d’afortunats vam ser de tenir un camp d’experimentació tant gran com fou el nostre Prades de llavors. Sabent la situació d’ara, podem considerar-nos com uns autèntics privilegiats amb aquells tres mesos de llibertat anuals que tantes coses ens van ensenyar.

Malgrat que jo amb els anys, he espaiat més les meves tornades a Prades -els meus germans i la meva mare, per exemple, sí que han acabat tenint-hi més vincles amb el poble- la vila ha esdevingut, amb els anys, gairebé un lloc mític que les meves dèries literàries, no cal dir, han envernissat amb el punt just de fantasia per acabar d’idealitzar-ho sense caure mai en la mitificació exagerada. Sempre he cregut que els millors temps estan per arribar.

Per tot plegat, em va fer molt content, fa unes setmanes, quan la regidora de cultura de l’Ajuntament de Prades, va trucar-me per preguntar-me si em faria il·lusió de fer el tradicional pregó que dóna el tret de sortida a les Fires i Festes. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig acceptar encantat.

Així que demà a les 20:00 a l’Ajuntament de Prades, Vila Vermella, aquest humil blocaire tindrà el magnífic honor d’obrir el pany de tot d’actes festius que s’estendran durant els propers dies.

Hi esteu tots convidats!

LA CAUSA

Quan escrivia, normalment a la terrassa, sempre que feia bon temps, no tolerava cap distracció. Els criats tenien ordres explícites de no acostar-s’hi. Molt menys que li passessin trucades o que l’importunessin amb alguna visita que aparegués sense avisar.

En aquell moment, estava treballant en una novel·la. Havia rebut tota la informació tècnica que li calia dels negres que l’ajudaven. Feia molts anys que havia emigrat del seu país i ara vivia, confortablement, exiliat i establert damunt la fama i els diners que les seves novel·les, adreçades a mestresses de casa amb ànsies de fugir de la monotonia de les seves vides insulses, li proporcionava.

La crítica, malgrat que la qualitat literària del que escrivia era cada vegada més deplorable, mantenia aquell subjecte més o menys valorat, gràcies al lliurament, en cos i ànima, que l’escriptor professava per l’alliberament del seu país d’origen d’una dictadura, el dictador del qual, no havia permès que l’escriptor, llavors Poeta Nacional, es fes càrrec del redreçament cultural del país amb un ministeri a la mida del seu talent i necessitats crematístiques. D’aquí la seva lluita ferotge per enderrocar-lo.

Dos redactors i una secretària, admiradors devots de l’obra de l’escriptor, s’encarregaven de gestionar un Institut abocat a la causa alliberadora. S’escrivien articles i es muntaven taules rodones. Tot en favor de l’escriptor, que rebia tantes subvencions com calgués per viure de i en favor de la causa.

El primer criat va entrar a l’hora del martini. L’escriptor el xarrupava fent ganyes. No era prou sec. Admeté la intromissió perquè en aquell moment feia aquella pausa. “Una senyoreta demana veure’l”. Va dir el servent. “De cap manera, no pot ser. Ja ho saps”. “La senyoreta insisteix. Diu ser del seu mateix país d’origen”. Va acabar-se el martini d’un glop. Hi deixà l’oliva amb l’escuradents. “Fes-la passar, va. Avui em sento magnànim”.

La noia va entrar a la sala. Anava vestida amb uns parracs. Feia pudor. L’escriptor la flairà de lluny. S’agenollà als seus peus i li demanà, en el seu mateix idioma, una mica de menjar i diners. Havia aconseguit fugir de la tirania. Plorava. L’escriptor se la va treure del damunt. Aquella olor, d’aprop, era encara més insuportable. Va haver de rumiar abans de contestar amb aquella mateixa llengua que feia anys que no parlava. Quina mania en haver de parlar diferent si hom es pot entendre, la mar de bé, en anglès, per exemple.

Va fer aixecar la noia de terra. L’assegué en una butaca. Ella tremolava. Tenia els ulls enfonsats. Li va treure el mocador que portava. Era molt jove. Li recordà la noia d’un poema llarguíssim i horrible. L’havia escrit anys abans, en la seva joventut. “Això alimentarà el teu esperit, joveneta” i llegí el poema, traduït al francès, amb aquella entonació horrorosa que gasten alguns poetes, amb el llibre entre les mans, donant tombs per la sala.

Quan ja portava més de mitja hora llegint, de cop i volta, a la noia se li il·luminà la cara. Havia quedat impressionada per alguna cosa. L’escriptor es fixà en el vers que havia suscitat una reacció catàrtica tant honorable. Va buscar un llapis i el subratllà. Començà a repetir-lo una vegada i una altra, escoltant-se més que fent-se escoltar, sense advertir que la noia corria cap a la terrassa, treia l’oliva de l’escuradents i se la menjava amb voracitat, llepant-se els dits i tot.

BOLA ESCARABAT PILOTER

Aquella tarda el sol s’ha esbandit rere una calitjosa boirina. No es pot saber on és. A l’altra banda del carrer, el vell Gordimer fa grinyolar el seu vell balancí i fa veure que fuma amb una pipa igualment vella. Al seu costat, el fidel llebrer Tim, treu la llengua ajagut als seus peus. Tots dos apareixen en un mateix pensament: el vell Gordimer caçant al marjal i el fidel llebrer Tim anant a buscar la presa.

Milly Davenport, estèn roba a la casa del costat. Endinsada en el pentagrama que fan cinc fils, sembla neguitosa per acabar la feina el més aviat possible. Estèn llençols, camises i tovalles amb desgana. Porta els seus cabells taronges entaforats en una xarxa de rombes petits. Ara li cau una peça a terra. L’espolsa amb violència. Sembla que aprofiti per espolsar tantat intranquil·litat que gasta. No crec que la visita setmanal rotatòria de les Germanes de l’Exèrcit de Salvació, que aquesta setmana se celebra a cals Davenport, sigui per a tant.

Ralph Inglewood està castigat i no pot sortir de casa. El veig amb el nas enganxat a la finestra. Em fa adéu amb la mà. Trencar el vidre del Drug Store del carrer Rings. Aquesta és la raó perquè s’està a casa. La seva bola escarabat piloter, no va esquivar el bat de Ron Hamilton i va anar a petar directament contra el vidre. Ron Hamilton també està castigat però viu tres carrers més enllà i jo no el puc veure.

De fet, tot això, passa molt de temps abans on som ara. I no són records absoluts. Vull dir que sí estiréssim el fil d’aquestes remembrances, les que se’n derivessin, sí que esdevindrien els records reals que ara tinc.

De l’estampa del vell Gordimer i de Tim, se’m fa clara la vegada que vaig disparar per primera vegada la seva escopeta i em va fer mal l’espatlla una setmana seguida. Sento un dolor persistent.

Veure Milly Davenport estenent roba, és el punt original de sentir els llavis de la seva filla, la Becky Davenport, posar-se inquiets i insegurs damunt els meus i després deixar-hi entrar les llengües respectives i més petons. Una sensació de dolçor molt llunyana.

He hagut de dir a més de quatre persones del poble, catorze anys després que la bola escarabat piloter acabés contra els vidre del Drug Store del carrer Rings, que el cadàver que han trobat al volant del cotxe, efectivament era el de Ralph Inglewood.

LLIBERTAT AMADEU CASELLAS

M’arriba la notícia de la vaga de fam que està fent Amadeu Casellas a l’hospital penitenciari de Terrassa. Casellas fa més de vint anys que s’hi està en una presó o altre. Anarquista declarat, a més de la condemna pròpia pels delictes que va cometre, ha hagut de patir una altra condemna: la d’una part del funcionariat que no ha vist amb bons ulls que Casellas denunciés de manera reiterada tots els abusos que alguns d’aquest funcionaris infligien als presos.

El cas de Casellas és una d’aquelles pedres a la sabata del bon funcionament democràtic. L’aparador de normalitat on els dolents van a la presó perquè puguin reflexionar sobre els delictes que han comès i surtin totalment rehabilitats, s’esverla del tot amb Casellas i altres Casellas que habiten les nostres presons, aquests reductes de privació de llibertat que de cap manera serveixen per a rehabilitar a res o a ningú.

http://barcelona.indymedia.org/
http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/
http://www.kaosenlared.net/noticia/amadeu-casellas-50-dias-huelga-hambre