AUDÀCIES

Llegir The Audacity of Hope (L’audàcia de l’esperança) del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama, no crec que faci mal a ningú. Tret d’alguns capítols com els titulats “Fe”, “Raça” o “Família”, que no m’han interessat gens, el mateix de sempre, la resta és un compendi del que pensa aquest senyor passat pel sedàs de tot el seu equip. La veritat és que està ben escrit, però està massa ple d’aquells enlairaments patris que quan comencen a prendre el vol, es tallen d’arrel per no semblar massa pedants, quedant en simples vols gallinacis.

A la sèrie de televisió The West Wing, aquests moments, venien donats per una música tota pomposa, un primer pla del president Barlett i el discurset de marres, moralitzant, tendenciosament moralitzant. Però com que es tractava de tele, t’ho empassaves i després reunies el teu equip i encarregaves enquestes preguntant, per exemple, als assistents de la propera calçotada, si defensar que la part de baix de la ceba no s’ha de tallar, et faria baixar la popularitat.

Obama és un professional de la política. Tot el llibre està escrit amb tiralínies. S’hi percep aquesta voluntat de quedar bé amb tot els seus votants. Un cristià afroamericà que aparentment diu les coses pel seu nom, que fa sortir Kennedy amb comptagotes, que no deixa de llençar sagetes al matrimoni Clinton. Que comprèn les penalitats de la classe mitjana i el perill que aquesta desaparegui, que creu que la inversió en Educació, en ciència i tecnologia, i en energia, serà clau pel desenvolupament futur del país, que l’exèrcit s’ha de retirar d’Irac, que s’ha de reformar la Seguretat Social…

Hi havia un home de celles arquejades que va fer sortir el seu avi afusellat en el seu discurs d’investidura i que també ho havia de canviar tot. No va canviar res. La baixada de l’arbre dels somnis, estirat per part d’estremenys i andalusos, devia ser molt més casposa de la que patirà el senador Obama i el seu equip. Substituir la gasolina dels cotxes per etanol? Titllar la política de Kissinger, cito literalment, d’“estratègicament impecable”?

Encara que no ens acabem de creure que Obama pugui fer pel seu país tot el que ens diu que li agradaria fer, hi reconeixem almenys una renovació del discurs usual sabent sent permeable a moltes de les nous reptes i característiques del segle XXI. Amb tot,  jo juraria que ha tingut al seu costat en Josh Lyman, en Sam Seaborn o el mateix Toby Ziegler, barallant-se entre ells mentre polien el text.

TATUAT

 No sé què va ser abans en el món del porno: que les actrius decidissin prescindir de qualsevol rastre pilós del seu cos o que comencessin a tatuar-se. En els cossos sabuts que un pot trobar per aquests móns de Déu, aquesta absència total de vellositat, tret d’algun cas puntual, és rar de trobar. Sí que en canvi, els tatuatges, en les dones, fa anys que s’hi veuen.

Un dels més normals de trobar, són aquella mena d’arabescs a la ronyonada. Nenes amb texans baixos, amb els ossos dels malucs al descobert, ofereixen la vista d’aquests acabaments d’esquena bellament ornats. En la postura del gosset, en una producció pornogràfica, quan l’actor interpreta amb tota la intensitat endins l’actriu, posada de genolls i oferint-nos el seu darrera de proporcions variables, són agradables de veure aquests dibuixos movent-se al ritme de l’envestida.

 No sé si en el porno homosexual entre homes, aquesta tirada a decorar-se les lumbars, ha tingut la mateixa sort que entre les seves col•legues fèmines. No hi tinc tirada. Sense voler faltar a ningú, en el cas dels homes, la limitació de tria alhora de la interacció dramàtica és ben sabuda, d’aquí que potser sí que ben mirat, la decoració d’aquesta part del cos, per part dels homes, no seria cap bestiesa. Estaria del tot justificada d’acord amb aquesta falta d’opcions.

 De propostes de què s’hi podrien pintar n’hi ha moltes. I qui diu pintar, diu escriure. Jo no sé si creure-m’ho, però m’han dit que corren per la xarxa unes imatges que corroboren aquestes elucubracions meves. Algú bastant semblant a un ministre espanyol d’origen valencià interacciona damunt un altre actor, que s’assembla molt, al poc que queda de catalanisme dins el pessecé.

 Damunt l’esquena del segona no hi ha dibuixos, no. Pel que m’han dit, hi ha tot una tirallonga infinita de lletres precedides per un número. Com una mena d’articulat. I és veu que fa patxoca i tot la passió amb que el primer, en recitar amb el seu accent oblidat per falta d’ús, allò que llegeix, arremet contra l’altre, que sembla que no hi sigui, pobret. I això que deien que no tenia ni un pèl de tonto.

AMB RETOLADOR VERMELL

El paper era penjat on sempre, al costat de la porta d’entrada de l’escala. Subjectat amb un cel·lo maldestre, temia si precipitar-se o no en el buit del marbre que uns cubans molt simpàtics, fan brunyir amb una maquinota que no em deixa fer la migdiada, un cop setmana.

Com sempre, el paperet, era escrit en català i en castellà. Demanava que s’apuntessin les lectures, abans del proper dimecres. Hi he passat de llarg. Quan tornés de la feina, ja miraria el comptador i hi apuntaria el numeret preceptiu. Però en mirar-me l’imprès de més a prop, m’he adonat que aquell document, no era pas de la companyia del gas. Tampoc del de la llum o de l’aigua.

He encès el llum de l’entrada per veure’l millor. Efectivament, aquelles columnes amb la majoria de les cel·les en blanc, en cap cas demanaven que s’hi escrivís alguna mena de consum. Per molt estrany que em semblés, em demanaven que hi escrivís una cosa molt més íntima. Hi havia una nota introductòria:

“Estimat blocaire, l’Acadèmia de les Bones Lletres Internàutiques, està recopilant informació sobre la nostra blocosfera per tal d’emetre un informe que permeti saber en quina situació es troben els blocs escrits en català. De moment, et demanem que escriguis, en l’apartat corresponent, el nom del teu bloc i les visites acumulades fins a la data. Moltes gràcies per la teva col·laboració”.

Cal dir que el registre, no era només dels blocs de la meva escala, sinó que aplegava blocs de tot el barri. Alguns hi havien deixat la informació requerida. S’hi podia llegir: “El bloc del bloc”, 4587 visites; “Desbrossant”, 8723 visites; “La noia de la Riera”, 774532 visites; “Sóc el millor”, 589 visites… La llista era més llarga.

Com que abans de marxar de casa, havia mirat les estadístiques del meu bloc, ha estat tot un gust apuntar, amb retolador vermell el número de visites que tot just avui hem aconseguit entre tots. Així, al llistat, sota els blocs citats, s’hi pot llegir: “Els dies i les dones”, 100.000 visites. I m’he emocionat. Gràcies a tots!

JO TAMBÉ

El pintor Fortuny és un geni. Jo també. Gaudí és un geni, jo també. Fortuny, Prim i Gaudí són de Reus. Jo també, perquè com va escriure el genial filòsof Francesc Pujols, en el nostre país hi ha molta gent que sense ser de Reus quasi ho semblen. (Salvador Dalí)

PLATAFORMA PER LA LLENGUA PLANTA CARA A TELECINCO

Em faig ressò de la campanya iniciada per Plataforma per la Llengua per tal de protestar contra el fet que la cadena de televisió Telecinco s’hagi adherit al Manifiesto por una lengua común.

La mateixa entitat va començar una campanya “El català, llengua comuna” que posava en entredit el manifest anterior.

Si feu click aquí i podreu participar-hi enviant tres mails: un directament al senyor Paolo Vasile, Conseller Delegat de la cadena per l’adhesió; un altre al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç per la concessió pública a un canal de televisió que insulta als catalans i un tercer als anunciants que fan servir Telecinco per fer publicitat dels seus productes.

Us emplaço a participar-hi massivament i a difondre la campanya.

(Des de fa uns mesos, sóc al Facebook. Què et sembla, estimat lector, si ens fem amics i ens hi llegim les cares, a més de les paraules?)

MARGARIDES

La vida podria ser tot just seure a l’herba, collir una margarida i no arrencar-ne els pètals, perquè les respostes ja són sabudes, o perquè aquestes, tenen tan poca importància que descobrir-les no valdria la vida d’una flor. (José Saramago)

                                                                                                                                                       

SILENCI DIT

Quan es calla tot es mor una mica. Sobretot quan el silenci, no és conreu del respecte, de la contemplació, i s’alia amb la repressió, amb l’ordre, amb la imposició. Som, per tant, Diem. I aquest Dir, ens fa paraula i ens fa silenci també. Però silenci quan ho volem, no pas quan ho volen. Silenci quan ens cal, no pas quan els cal. Pels qui hi treballem amb les paraules, ho sabem què costa fer-les sorgir i llençar-les perquè es facin de tots. Però i quan ni tan sols se’ns permet de fer-les néixer aquestes paraules? Quan algú ens fa callar abans i tot, de dir res, d’escriure res?

Llavors, s’ha d’actuar. Des d’Amnistia Internacional, des del PEN Català, des de Reporters Sense Fronteres, s’ha d’actuar. Aquest silenci que mortifica, que amaga moltes coses, s’ha de denunciar, s’ha de fer audible. Què millor que els poemes, les cançons, per omplir aquest callar imposat?

Ahir, al Teatre Romea de Barcelona, vam ser uns quants els qui vam decidir que s’havia de fer alguna cosa. Que no podia ser que d’aquí menys de quinze dies, a Pequín, se celebrin uns Jocs Olímpics que són pur maquillatge. Que no pot ser que encara avui l’assassí de José Couso no tingui cara. Que tampoc el tingui el de l’Anna Politkòvskaia. Que a l’Irac cada setmana hi mori un periodista. Que a Algèria es persegueixi l’amazig. Que… El regne del silenci imposat és tant extens que no acabaríem mai.

Enrique Badosa, Jesús Lizano, Joaquín Marco, Marta Pessarrodona, Jaime Siles, Álex Susanna, Jordi Virallonga, David Castillo, Enric Cassasses, Reinaldo Aparicio Viera, Joan Vinuesa, Ana Aguilar Amat, Josep Pedrals, Gerard Quintana, Lídia Pujol, Paco Ibáñez, Roger Mas, Quico Pi de la Serra i jo mateix Fórem els qui vam esverlar aquest callar, aquest no dir, aquesta porció de no-res. Quin gran espectacle que va coordinar la Carme Portacelli! Quin honor, quin plaer participari-hi.

Diem i per això Som. Som i per això diem, pels qui no poden, ara com ara, des de cada silenci imposat, ni dir, ni ser.

SILENCIA. RECITAL PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ A LA XINA

Dilluns dia 21 de juliol al Teatre Romea de Barcelona a les 21:00 h, un grup de poetes i cantautors, han decidit fer aquest recital per recaptar fons per la campanya que Amnistia Internacional porta a terme per defensar el dret a la llibertat d’expressió a la Xina. Hi donen suport, a més, Reporters Sense Fronteres i el PEN Català.

Hi intervindran els poetes: Enrique Badosa, Jesús Lizano, José Corredor Mateos, Joaquín Marco, Marta Pessarrodona, Jaime Siles, Álex Susanna, Cristina Peri Rossi, Jordi Virallonga, David Castillo, Enric Cassasses, Reinaldo Aparicio Viera, Joan Vinuesa, Ana Aguilar Amat i  Josep Pedrals.

I els Cantautors: Gerard Quintana, Lídia Pujol, Paco Ibáñez, Roger Mas i Quico Pi de la Serra.

En aquest acte hi llegiré la traducció al català del poema “Juny” de Shi Tao, feta per Manel Ollé.

Quedeu tots convidats! 

 

FINS A SEMPRE “SENYOR LA VEU”

Avui és el darrer dia que Antoni Bassas despertarà a molts catalans. Aquest despertar admet tots dos sentits. El primer, el de fer-los conscienciar de les lleganyes matinals i menar-los, sense massa incidents, cap al cafè amb llet primer. El segon, el d’inocular-los, a través de la seva veu -aquesta veu!- un parer, una manera de pensar, que els permeti enfrontar-se amb les lleganyes i el cafè d’abans, amb armes suficients.

Les raons que han portat a aquest adéu, als qui som a peu pla, ens importen poc. Sintonitzàvem amb la llibertat que s’hi podia entreveure entre ona i ona, com les notes en un pentagrama. Sintonitzàvem amb l’eloqüència propera, la de les coses que es diuen amb totes les paraules més que amb tots els mots, amb totes les lletres, més que amb tots els vocables. Les coses dites, explicades, de matí en matí, per ser enteses, compreses i compartides.

Bassas ha estat, és i serà molt més que aquests matins. El sabem a peu de camp retransmetent amb la mateixa professionalitat que ara, la tonalitat dels brins d’herba del Camp Nou. El sabem, una mica engavanyat, esperant que tot d’estrambòtics personatges baixin d’unes escales fent tres pics i repicó. El sabem, sabent-se riure d’ell mateix, fent de veu en off  al costat d’una Vanessa que ens ensenyà com anava allò del vídeo.  El sabem tintant amb l’humor sorgit de la ja mítica frase del Ricard Maixenchs: “…alguna pregunta més?, aquells matins que des que pujà al carro, ja vam veure que serien diferents.

A Antoni Bassas no cal desitjar-li sort. La sort és pels que no tenen altra cosa que això per tirar endavant. Començada la maduresa, només podem esperar-ne coses bones d’aquest professional. Amb un micro, amb un ploma, davant una càmera… Des d’on sigui, però practicant aquest periodisme irresponsable amb aquells que es responsabilitzaven de tants atacs contra el país, aquell periodisme nítid amb la denúncia de les injustícies i les coses que no es fan bé, aquell periodisme compacte, rodó; com els pans d’abans. No com el d’ara, meliflu, tot de molla i flonjo. Sense crosta.