Els dies i les dones

David Figueres

Yes or Yes

0

D’aquí a unes quantes hores els escocesos elegiran el seu futur com a nació. Ho faran de manera democràtica. La gent anirà als col·legis electorals habilitats per a l’ocasió amb una butlleta. Hi haurà gent que votarà que vol seguir formant part del Regne Unit. Hi haurà gent que votarà que vol que Escòcia sigui un nou país.

Hi haurà hagut la possibilitat de fer campanya per ambdues opcions. Cada bàndol haurà tingut totes les facilitats per explicar perquè creu que la seva posició és la que més convé a Escòcia. Tot s’haurà fet en un clima de cordialitat i d’entesa; de diàleg. Dues possibilitats. D’igual a igual.

Estaré molt content si guanya el “sí”, però el resultat no és tan important. El missatge que es llençarà al món és que als països civilitzats, la gent que considera que vol un nou marc legal per fer la seva, el primer que ha de fer, és dipositar el seu parer en un paperet i tot seguit ficar-lo dins d’una d’urna. Aquesta serà la veritable lliçó. Les urnes. La democràcia. Sigui quin sigui el resultat.

A Espanya tremolen. Quan es pensaven que tenien el “problema basc” solucionat coartant la llibertat de partits i engarjolant a persones que han treballat fermament per la pau, ara el “problema català” en dos o tres anys, se’ls ha escapat definitivament de les mans. No poden fer altra cosa que esgrimir els vergonyosos articles d’una Constitució que no ha sabut vertebrar des de la seva entrada en vigor, ni una sola iniciativa a favor de la presumpta pluralitat de pobles i de nacions que predica.

Enrocats en la bel·ligerància més rància i autoritària, no saben fer res més que ablamar una idiosincràsia de país que beu directament de la caricatura i de l’estirabot donant-los rang de normalitat total i absoluta. I el que és més greu, ignorant i passant-se per un lloc lleig de dir, qualsevol intent de racionalitzar no un problema, sinó una realitat establerta, forta i decidida d’una comunitat, els catalans, que no volem caure en la trampa d’actuar com ells ho fan, a cop de decret i de gònada, sinó que volem preguntar als nostres ciutadans, si volen o no volen seguir formant d’Espanya.

Aquesta i no una altra, és la veritable perversitat de la situació on ens trobem: el fet que l’Estat Espanyol no accepti com a opció possible la nostra voluntat de fer un país nou a través d’un procès netament democràtic. El menyspreu mateix per la democràcia.

Davant un Estat que es posiciona d’aquesta manera i que fa servir la Constitució com si fossin les taules de Moisès, imprimint-los una categoria molt per damunt del principi democràtic del qual emanen totes les constitucions del món, no hi pot haver un acatament seriós de cap òrgan jurídic que emeti un veredicte, senzillament perquè la falta de respecte per aquest principi bàsic n’invalida cap decisió o declaració, sigui en la direcció que sigui.

Demà votaran els escocesos. El dia 9 de novembre ho hem de fer nosaltres. Sí o sí. Yes or Yes.

(Foto: e-notícies)

 

Montserrat Abelló, un adéu

0

Avui a les sis de la tarda he llegit poemes. No eren poemes meus. Eren poemes d’escriptors que estaven lluny de casa. Exiliats. L’acte, dins de la Setmana del Llibre en Català, era organitzat pel PEN Català. Hi participaven el Bàssem an-Nabrís, el Juan-Tomás Ávila i el Salem Zenia.

Ha estat minuts abans de començar que he sabut que havia mort la Montserrat Abelló. Li hem volgut dedicar l’acte a tall d’homenatge. Amb discreció. Encara no s’havia fet oficial.

La notícia m’ha entristit. Com moltes altres persones l’he admirada doblement. Primer en els seus versos i en les seves meravelloses traduccions. Gràcies a ella vam saber de la Sylvia Plath o de la Anne Sexton. Després en la seva persona. Crec que un dels més grans privilegis que he tingut en aquesta vida, ha estat haver pogut constatar que, la bellesa de la seva obra, estava a l’altura de qui era ella: una persona extremadament generosa, d’un cor enorme; inquieta, irreductible, incansable, lluitadora.

El primer record que en tinc és a l’habitacioneta que feia servir d’estudi a casa seva, al carrer Calvet. Queda lluny aquell xiquet que s’apropava a la trentena i que havia deixat el seu Reus natal per endinsar-se en la selva barcelonina. Col•laborava en una revista. Vaig contactar amb ella per a escriure’n un article. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva amistat.

Fa uns mesos vaig tornar a aquella habitacioneta del carrer Calvet. Li vaig voler portar el meu llibre de poemes “Derelictes”. Com sempre, vam parlar d’això i d’allò. Com sempre, va voler que li llegís algun poema amb veu alta. Vam quedar que vindria a la presentació que en vaig fer a Vilaweb. Finalment no va poder ser.

Afortunadament la Montserrat deixa aquest món amb una obra valorada per la crítica i amb tot el respecte institucional que se li pot atorgar a una poeta (res de poetessa!), malgrat que li recava moltíssim que s’hagués donat a tan poques escriptores el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra poètica es pot trobar a les llibreries. Ha anat publicant incansablement i ha gaudit del favor d’un públic lector que l’ha valorada i agombolada. No caldrà, doncs, que es tregui la pols a medalles de quedar bé per ser penjades a destemps o que editors amb dos dits de front reivindiquin la necessitat de compilar la seva obra. Afortunadament no caldrà.

Ironies del destí han volgut que sabés de la seva mort en un acte del PEN Català. Somric. No podia ser de cap altra manera. El nostre estimat PEN Català. Probablement, si hagués estat bé de salut, s’hi haguera apropat a treure el cap. L’haguérem fet petar, com hem fet després de nombroses reunions, lectures, xerrades i conferències d’aquesta entitat. Agafar una cadira, asseure’m al seu costat i escoltar-la. Res més. Si n’he après de coses d’aquesta manera!

Em fa recança saber que això ja no serà possible mai més. Descansa en pau Montserrat Abelló. Nosaltres seguirem esperant meravelles a cada cantonada.

(Foto: Quique García)

La Quercus Pyrenaica, una ruta amb btt per les Muntanyes de Prades

0
Publicat el 28 d'agost de 2014

Ja deu fer uns quants anys que a mon germà li ballava pel cap fer una ruta amb bicicleta de muntanya. Bomber voluntari com és al parc de Prades (Baix Camp), coneix perfectament el territori. Obro parèntesi. Potser no és el lloc ni el moment, però no em puc estar de dir que espero que quan tinguem un estat, les reivindicacions d’aquest col·lectiu deixat de la mà de déu administració rere administració, siguin escoltades i tingudes en compte. Tanco parèntesi.

La història dels Figueras –jo vaig catalanitzar-me el cognom ja fa uns anys- probablement comenci amb la repoblació de la Catalunya Nova a les Muntanyes de Prades. Encara que això no ho puc demostrar. Els documents més antics que tinc, daten del 1776. Tot i que el primer parent del qual tinc dades oficials són del 1807.

Els Figueras venim d’Albarca, al Priorat. L’església dedicada a Sant Vicenç, donà uns quants Vicenç Figueras. Això de perpetuar els noms masculins de generació en generació ara ens pot semblar una cosa renyoca, però m’imagino que llavors, era la manera que es tenia de lligar una nissaga a un lloc concret.

Amb l’altra branca de la meva família paterna, els Escuté, passa el mateix.Només que en aquest cas és el nom de Salvador és el que s’anà transmetent. L’origen és el mateix: l’església de Sant Salvador a Rojals, on foren batejats; tot i que originàriament havien nascut a El Pinetell, poble de la Conca de Barberà avui abandonat i que ara forma part de Montblanc. Encara, si anem remuntant a través dels Escuté –la meva àvia paterna era la Maria Escuté i Boqué-, ens trobarem que els Boqué vénen de Mont-ral. Concretament de Cal Capità.

Aquesta digressió ve a tomb pel fet que, finalment, aquest dissabte que ve, a les 12 del migdia, a l’Ajuntament de Prades, es presentarà oficialment aquella idea una mica de bomber –permeteu-me el xist- on el meu germà va posar la banya.

La Quercus Pyrenaica, que pren el nom del nom científic del roure reboll, espècie que a Catalunya només creix a la zona de Prades, és una magnífica manera de conèixer una zona que abraça les comarques del Baix Camp, Conca de Barberà, Alt Camp i Priorat, a cop de pedal. Una ruta circular amb btt que comença i acaba al poble de Prades.

Aquests darrers mesos hem estat treballant –ell dalt de la bicicleta i jo fent de Comunity Manager de pa sucat amb oli, s’entén- perquè tothom que volgués descobrir la bellesa dels paisatges que ens han fet, ho pogués fer en les millors condicions possibles i sobretot que gaudís tant com hem gaudit nosaltres d’aquesta escenografia natural única que ens ha acompanyat generació a generació.

Greixeu la vostra bicicleta, ajusteu-vos el casc, ompliu els bidons d’aigua. Tot es mou quan ens movem i no hi ha pàtria més sentida que la de la felicitat.

Cap altre desig no tenim que entre alzines i roures, sapigueu ser també vosaltres, ciutadans de la Quercus Pyrenaica i de la felicitat en forma de paisatges que hi podreu trobar, feu-nos cas.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MOLT SOROLL PER RES

0

Els qui tenim amics dedicats a la faràndula, n’estem farts d’anar a estrenes de projectes teatrals que no passen d’una o dues representacions i es queden aquí. Els motius, les causes, solen ser variades: falta de recursos econòmics, falta d’una infraestructura de producció… Dedicar-se a qualsevol activitat artística, vol dir acceptar una dosi molt alta de fracàs. I creieu-me, si voleu dedicar-se a això i no teniu l’espatlla prou ampla per acceptar que caureu, no una vegada, sinó moltes, dediqueu-vos a una altra cosa.

Ara fa sis anys, se’m congregà al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona per presenciar un d’aquests acudits: representar Shakespeare a l’aire lliure, tal com es fa al món de parla anglesa. L’empresa era doblement arriscada: per tractar-se del bard dels bards i per on es volia fer. Hi vaig anar, com altres vegades, amb la curiositat amb el fre de mà posat, no fos cas que l’invent se n’anés a can Pistraus. No va ser així. Vaig sortir entusiasmat. El temps m’ha donat la raó que valia la pena promocionar-ho i pregonar-ho als quatre vents.

Sense pressa, fent camí, els amics de Parking Shakespeare, han sabut fer-se un lloc dins el panorama teatral de l’estiu barceloní. Cada any es repeteix la recepta. Cada any, però, és diferent. Si he començat aquest escrit fent una mica el mestre-tites, és perquè després de sis anys, veig que el periodisme cultural d’aquesta ciutat que moltes vegades viu d’esquena a taaantes coses, comença a prendre en consideració la seva feina. I nosaltres que ens n’alegrem. Val més tard que mai. Sí, senyor!

A més, enguany, hem vist espectadors professionals que han decidit abillar els seus acabaments d’esquena amb coixins o directament amb cadires de platja. Senyal que al seu calendari, a finals de juliol, ja hi figuren uns quants dies guixats amb vermell que vol dir que al Fort Pienc s’hi pot veure teatre i del bo. Deixant de banda el fet teatral en sí, això vol dir que l’assumpte ha arrelat. Ja no val anar-hi a les sis (comencen a les set) per agafar lloc. Em consta que a les sis, les millors localitats ja estaven venudes, i això que l’espectacle és gratuït; això sí, passen la gorra encabat d’actuar.

Molt soroll per res, ha estat l’obra escollida. El director, Israel Solà. El plantejament escenogràfic, mínim. Vestits de revetlla per a elles. Camises florejades per a ells. La resta, un any més, cercles concèntrics de til·lers que participen tant o més en l’afaiçonament de l’espectacle, que els mateixos actors. La mestria de Shakespeare –que Salvador Oliva rebla amb la seva traducció- dóna la mesura de totes les coses. I mira que a vegades hi anem amb l’altivesa aquella dels qui de tant en tant rellegim l’anglès i ens posem estupendus parlant-ne; però no, Shakespeare és prou gran com per no admetre rigideses de mirar per damunt de l’espatlla. Shakespeare és fer riure i fer plorar i fer sentir odi pels dolents i sobretot, delectar-se les orelles amb els mil girs de la seva parla, de la seva poesia. Fa sis anys que ens ho demostren de manera exquisida.

D’aquesta manera, quan el planter d’actors està al servei del text i de la direcció, et sents com un nen petit, xalant amb els punyals textuals que es llencen Beatriu i Benedicte; sentint llàstima per la dissort d’Hero; insultant l’altivesa de Claudio. Rient a cor que vols amb Cirereta i Margarida o arraulint-te una mica perquè la maldat de Don Juan no t’esquitxi massa. S’aplaudeix quan els amants, finalment es besen. Es riu quan els acudits són els millors. S’encogeix de cor quan els dolents aconsegueixen els que es proposaven. Però sempre, sempre, així que cau el teló que no hi és mai, d’entre l’ombra de les fulles dels arbres, el repic del picar de mans és autèntic, merescut i totalment sincer.

Correu que encara hi són fins al dia 3 d’agost. Correu a deixar-vos donar un bany del teatre del més pur. Sense pretensions. Rigorós. Modern. Divertidíssim. Correu i atreviu-vos, després, a dir-me que no tenia raó.

10 ANYS DEL BOU DE REUS

1
Publicat el 22 de juny de 2014

Enguany el Bou de Reus fa 10 anys. Segons diuen, ha passat pel taller: xapa i pintura. La majestuositat solemne de l’animal ho mereix. Com cada Festa Major de Sant Pere, acompanyat per l’estol de camises verdes, es passejarà pels carrers de Reus enforcant, amb les seves banyes, aquells que no s’hagin portat bé.

Com el lector ja es pot imaginar, les seves invectives, no van mai contra les malifetes del poble, que també n’hi ha, sinó contra tot allò que no han acabat de fer bé els de dalt, els qui manen. El Bou de Reus, va néixer amb clara vocació de ser un animal incòmode, que diu les coses pel seu nom i en aquests deu anys ha repartit estopa a esquerres i a dretes indistintament. També té el seu cor, però, i vol distingir als qui per mèrits propis, s’han salvat de la crema.

A finals dels anys noranta, Reus bullia de noves iniciatives. El Casal Despertaferro, era només un pis al capdamunt d’un vell edifici del carrer de Monterols i Sant Pere no era tan lluït com ho és ara. Afortunadament, una mentalitat oberta per part dels organitzadors i la voluntat de tot un seguit de gent que va voler aportar-hi el seu gra de sorra, ha fet que pels reusencs, Sant Pere, sigui ara, un patrimoni arrelat molt endins on cap de tot: des de la processó solemne d’aquell bon home de les claus del cel, fins a la dissidència dels qui creuen que és perfectament compatible formar part de la Festa Major de Reus i no anar al seguici.

Quan el sol comença a pondre’s, el vespre del dia 25 de juny, a la Plaça del Mercadal, just davant de l’Ajuntament, una munió de gent espera amb candeletes alguna cosa. Se senten tabals. Una xaranga. El so sincopat dels tam-tam-tam presagia que la bèstia fosca de banyes esmolades, aviat farà acte de presència. L’animal, de cua llarga i llom brunyit, està a punt de caminar per Reus fent parades a diversos bars per tal de fer-se passar la set. El seguiran, com cada any, tot de reusencs que aniran seguint les passes de la bèstia procurant no quedar rabejada per l’aigua que tira pels seus narius.

Abans de la tabola, però, cal repartir la gorra de portador i la cagarada. No cal ser un geni per entendre que la gorra se l’endurà algú que hagi fet alguna cosa de profit durant aquest any a la ciutat. Tampoc cal tenir massa senderi per desxifrar que, qui s’emporti la cagarada, no haurà prestat el millor dels serveis a la capital ganxeta. Com sempre, el dubte, és en boca de tots: a qui se’l distingeixi amb la cagarada, vindrà a recollir-la?

De sobte, un dimoni una mica talòs, micro en mà perquè el senti tothom, diu els versots escrits per a l’ocasió. Quartetes que tenen la mala llet pròpia del qui no s’està per orgues i engega pel broc gros: el Bou és així. És durant aquesta lectura que es fa l’acte de donació dels dos guardons abans esmentats. Després, la processó laica, àvida de començar a divertir-se en aquesta nova celebració de Sant Pere, seguirà la comitiva bovina a toc de timbal i de festa. Enguany s’ha convidat el Bou de Mesa, bèstia occitana, que tindrà l’honor d’acompanyar al de Reus envestint a tord de dret.

Fa deu anys, que ara un, ara l’altre, els portadors del bou, tovallola al coll, es van succeint per conduir l’animal cap on volen que vagi. El país empeny. La gent empeny. El Bou de Reus empeny. Fa 10 anys que ho fa. “Visca Sant Pere! Visca Reus! Visca Catalunya Lliure!”, ha cridat el dimoni posant fi a la lectura dels versots, tot just fa un moment. Visca el Bou de Reus, hi afegim. Ahir, ara i sempre. Per molts anys, gent! I sobretot que la festa sigui bèstia!

DIR BÀSSEM AN-NABRÍS

0
Publicat el 10 de juny de 2014

El proper dissabte 14 de juny acompanyaré al Bàssem an-Nabrís, poeta palestí acollit pel PEN Català, en la lectura que farà del seu recull de poemes “Totes les pedres”, publicat per AdiA edicions.

L’acte serà a les 12h a la Llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) de Barcelona.

M’hi acompanyarà, a més del propi autor, la traductora dels poemes al català, la Valèria Macías.

Us hi esperem!

ENTRE VINYES I CAVA, VERSOS

0
Publicat el 26 de maig de 2014

Al maig, les vinyes, tenen aquell punt de verd elèctric i rutilant. Com arracades, els sarments, en van curulls de confits a trenc de rodonesa, que a mesura que els mesos vagin empassant-se fulls de calendari, aniran engrandint el seu ventre per ser collits quan toqui.

És aquesta la postal que escric des del tren, amb el sol ajocant-se i Montserrat al fons, ennegrida per l’ombra del dia que ja plega veles, immensa, esguradant els camps arrenglerats de grapes adormides folrades de pàmpols oberts i de borrissol de raïm.

La meva destinació, Sant Sadurní d’Anoia. Avui hi diem versos. Versos a les caves.

Com que l’estació queda una mica allunyada de la població, ja hem quedat amb el Santi que em passarà a recollir amb el seu cotxe. Ens vol concentrats al Vibop per sopar una mica abans del recital, que no serà fins a dos quarts de deu. Fa una colla d’anys, vaig tenir l’honor de participar en la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès i que el Santi coorganitzava conjuntament amb la Sílvia Amigó i el Jordi Boldú. Llegir al costat del Pere Rovira va ser tot un plaer. En vaig escriure la crònica corresponent. En guardo un grandiós record.

Des de fa vuit anys (aviat està dit!) el Santi Borrell, poeta de vers escairat, infatigable com ell sol, organitza al seu poble el Festival de Poesia a les Caves. En aquesta edició hi tindré el goig, novament, d’arrelar aquesta terra de turons absents, amb la poesia.

Al bar, saludo els altres dos poetes que m’acompanyaran aquesta nit: la Nati Soler i el Carlos Vitale. Per vergonya meva he de dir que no els coneixia de res. I serà un grat descobriment, quan en llegeixi amb més calma els seus llibres (del Carlos em faig amb Unidad de lugar i de la Nati amb Les dents de la pluja), copsant la bella riquesa dels seus versos. Del Carlos, la capacitat de sintetitzar en versos mínims, la grandesa del silenci amb Itàlia i el mediterrani de fons. De la Nati, els versos que sorgeixen de la terra, treballats amb aixada i arpiot per acabar molt endins de nosaltres. Sopem i fem tertúlia. També hi són els amics de l’editorial Candaya.

Quan són quarts de deu, enfilem cap a les Caves Recaredo, el lloc on direm els nostres poemes. Els propietaris ens reben amb cordialitat. A dins, a les caves, entre tines gegantines, molta gent, copa plena en mà, la fa petar esperant que sigui l’hora per seure a les cadires i escoltar-nos. Acostumats a què les lectures poètiques amb quinze persones siguin un èxit aclaparador, trobar-se amb aquesta gentada, emociona i imposa.

Pujant unes escales, ens trobem a la sala on direm el que som. Encara més emoció. Les cadires encara són buides i sempre es tem que no s’omplin del tot. Però el pessimisme va decandint a mesura que es fa l’hora de començar i les localitats, salpebrades amb tauletes on s’hi pot picar alguna cosa, van omplint-se lentament. Aparaulem que farem quatre rondes i que en cada ronda, direm quatre o cinc poemes. Es fa fosc. El Santi fa les presentacions oportunes. Es fa el silenci. S’alça el teló.

Començo dient poemes més breus. Vull deixar els més llargs i narratius, per més endavant. Escolto els meus companys, tot i que no puc copsar-ne tot el sentit. Caldrà reblar, més tard, la grandesa intuïda dels versos dits, amb la lectura atenta i tranquil·la dels seus llibres.

La sala s’ha omplert fins a la bandera. Hi ha una energia especial entre el públic, com sempre que aquest és receptiu al que dius. A vegades, entremaliat, surto una mica del dir i observo les cares immòbils, expectants, atents. És un espectacle impressionant: saber-te com un director d’orquestra (ja em disculpareu la immodèstia) llençant el poema a la gent i recollint-ne l’emoció infringida. La poesia s’ha de dir i quan es fa en les millors condicions possibles, el plaer adquireix emoció i l’emoció gairebé orgasme. Quedarem astorats quan una vegada acabades les rondes, el públic es nega a marxar i ens exigeix que els oferim més poemes. El que deia, orgasme!

Després, una vegada acabats, sí que serem nosaltres els qui tastarem el cava de Can Recaredo i encara atendrem als lectors que voldran emportar-se’ns a casa en forma de llibre. Signo uns quants exemplars de Derelictes. Com sempre és la part on em sento menys a gust; noblesse oblige, que diuen.

L’èxit de propostes com aquesta desmenteix tot allò que no són bons temps per a la lírica (si és que mai hi hagut temps propicis) simplement cal una proposta senzilla, la implicació de tots els agents cridats a col·laborar-hi, tenir cura dels detalls i procurar que el Festival arreli de manera natural en el dia a dia d’una comunitat. La recepta és senzilla, superar tots els milers d’entrebancs imprevistos, no tant. No és el cas del Festival de Poesia a les Caves. Gratament reeixit. Felicitats, Santi!

El Carlos i la seva muller tindran la gentilesa d’acompanyar-me cap a casa. Ells també van cap a Barcelona. Una lluna gegantina ens guiarà durant tot el trajecte. Veurem, sense veure’ls, les fileres de ceps tocats d’argent. No dormiré gens aquella nit. Me la passaré, portadora a l’esquena, veremant fins a l’èxtasi, gotims d’immensa felicitat.

 

 

TOTES LES PEDRES DE BÀSSEM AN-NABRÍS

1
Publicat el 20 de maig de 2014
En tot exili imposat, les paraules des del qual s’intenta explicar, sentir, foragitar, adquireixen aquella textura imprecisa i relliscosa en què, volent acontentar tots tres verbs, no en fa feliç cap. Les paraules no es volen casar amb un senzill relat dels fets, ni dels sentiments; tampoc amb una nau per fugir de tota la malura que ser fora del que ets, comporta.

Si aquestes paraules, a més, participen de l’aventura del vers, el sentit de cada mot queda tocat pel virtuosisme del poeta, que no podent escapar a la seva realitat, nova o no, no vol renunciar a bastir el poema com si res del que li succeeix fos real. Escriure des de l’ara. Des de l’apreciació d’un moment, però, que sempre s’escapa perquè no és complet. Perquè hi falten els teus. Perquè hi falta la casa. Perquè hi falta la nit dels petons, l’estimada. Perquè hi falten els amics. Hi falten.

Bàssem an-Nabrís (Franja de Gaza, 1960) va arribar a Barcelona el 2012 gràcies al PEN Català i al seu programa Escriptor Acollit que pretén acollir, durant un període màxim de dos anys, un escriptor amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència del que ha escrit.

Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, an-Nabrís, va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus articles. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.

Autor de set llibres de poemes i de dos dietaris de guerra, on relata l’ocupació per part d’Israel, del seu país, Palestina, el passat mes d’abril va publicar-se de la mà de l’editorial mallorquina AdiA Edicions amb la col·laboració del mateix PEN Català, Totes les pedres, el primer poemari del poeta aparegut fora de Palestina. El llibre ha estat publicat de manera bilingüe, en català i en àrab. D’aquesta manera es vol acostar el recull a totes dues comunitats de lectors. La traducció al català l’ha feta la Valèria Macías. La traducció a l’àrab és cosa del Kamiran Ham Mahmud.

Totes les pedres està format per 25 poemes dividits en 4 seccions: “Sofrença” (9 poemes), “Bellesa” (5 poemes), “Amor” (8 poemes) i “Camí” (3 poemes). Possiblement aquesta darrera secció sigui la més colpidora. Tres poemes en prosa que condensen la impossibilitat de deslliurar-se de la situació del seu país. Tres poemes crus, no pas perquè siguin explícits, sinó perquè l’alquímia poètica precisament la defuig i narra què queda rere la cortina. De fet, tota la poesia d’an-Nabrís serà una lluita constant: del lirisme més exquisit, utilitzat gairebé com un escut, a la impossibilitat de no deixar constància poètica de la situació que pateix el seu país.

A la primera secció, “Sofrença” ja hi trobem tot un joc de paraules com riu, casa o nit, que combinades, designaran sempre un flux, una impossibilitat d’arrelament o ancoratge. El poeta sembla estar sempre en trànsit. Serà una constant al llarg del llibre.

Així al poema “Alegria”, trobem:

Alguna nit dormo prop de la flor de l’esbarzer
i alguna altra al costat del riu.

O llegim a “Casa”:

Al camí tinc una casa on passen els viatgers cada dia.

O a “Prevenció”:

(…) opto per veure’t, pàtria meva,
veure’t de nit.

I és que per a an-Nabrís, com també ho era pel poeta Joan Vinyoli, la nit és aquell “domini màgic” on passen totes les coses. Obre, així, un bell poema en prosa amb:

Els que escriuen després de les dues cada nit…

Sintetitza tot això que dèiem, el poema precisament titulat “Nit”, que comença amb aquests quatre versos:

Plàcida és la nit de Gaza.
L’obscuritat cau com l’aigua damunt les cases.
L’obscuritat que és feta de lluita
i de silenci.

Tot i que el llibre inclou sis poemes escrits durant la seva estada a Barcelona, paradoxalment, aquesta secció, malgrat titular-se “Sofrença”, no n’inclou cap. Cal dir que d’aquests sis poemes, només un està escrit en vers.

A la segona secció, “Bellesa”, trobarem poemes molt minimalistes, on la natura i la contemplació hi tenen un paper important. En aquesta secció sí que ja hi trobarem dos poemes dels escrits a Barcelona. Tots dos escrits en prosa i sense títol. Els que comencen: “Al voltant de l’arbre” i “Un senyor amb barret”.

 Tots dos poemes podrien servir per explicar què significa la bellesa per an-Nabrís. Si el primer és un poema contemplatiu, el segon, on apareix escrita la paraula “Barcelona” per primera vegada, ens dóna una visió de com se sent el poeta en aquesta nova tessitura. Són reveladors els darrers versos del poema:

i l’anima torna al seu estat:
polsegosa,
al prestatge de l’armari.

Si abans parlàvem de diversos mots que ens donaven una connotació de pas, de moviment, ara la immobilitat és absoluta. Vida aturada, plena de pols i desada a l’armari.

És curiós que la següent secció “Amor” sigui on apareixen la majoria dels poemes escrits a la capital catalana. Tornem a copsar aquesta voluntat de trànsit al poema “Amor” i que acaba amb un vers que dóna títol al llibre:

perquè pugui estimar totes les pedres i totes les persones del meu camí.

Dos d’aquests poemes parlen de manera bellíssima del que suposa per l’autor la poesia, com “Murmuris” o el que comença “Noia…” adreçada a una xiqueta que observa i que diu que moderi el seu encant perquè:

A l’altra banda hi ha un degustador de bellesa.

Però la beutat també amaga els fatals orígens de tot plegat. Així novament un poema escrit a la Ciutat Comtal i on novament apareix el nom de la ciutat, torna a fer-nos baixar als inferns. Una preciosa confrontació entre Eros i Tànatos. El copio sencer.

Suor als pits,
el cos descobert menys la poncella.
Ai Barcelona, a la vora del mar,
no vagis lleugera,
que jo he vingut a tu d’unes exèquies.

El mot “Barcelona”, doncs, acompanyarà sempre al poeta quan ha de descriure de manera més crua, la seva situació d’exiliat.

Ho dèiem al principi, la secció més colpidora és “Camí”. El formen tres poemes en prosa que probablement són un salt qualitatiu en la poesia d’an-Nabrís. De fet, dins de la poesia contemporània àrab, ell ha estat un dels introductors més destacats dels poemes escrits en prosa. Cap dels tres porta títol.

Al primer, quasi amb tints surrealistes, el poeta s’interroga per un quadre que algú ha pintat mentre dormia i que ell descobreix en pic es desperta. És fàcil endevinar-hi un desconcert per la realitat actual que viu el poeta:

Qui l’ha guixat al lavabo, al racó de la dreta? I qui, amb vermell arseni, al mirall, l’ha signat?

El segon és una bellíssima declaració d’intencions que comença així:

Sóc el Bàssem an-Nabrís. Caço l’ombra quan cau la nit. Caço la ranera de cada so.

El tercer poema que podria ser una continuació lògica de l’anterior, ens parla de la memòria.

Oh pare… se’n van anar els núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los.

Totes les pedres és un llibre molt bell. Bell per la precisió poètica d’an-Nabrís i que la Valèria Macías ha sabut traduir de manera magnífica imprimint a cada vers el ritme que li esqueia. Bell perquè Pau Vadell, l’editor, té cura dels seus llibres amb una exquisidesa absoluta. Tal com podem llegir a la darrera pàgina, sota la xapeta, emblema de l’editorial, aquest llibre és un intent per propagar la poesia, la llibertat i la llum. I amb Totes les pedres, s’aconsegueixen, a bastament, totes tres coses.

(Article publicat a Núvol el 10/05/14)

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre feta a Barcelona el passat dia 7 d’abril, aquí 

DERELICTES AL FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES DE SANT SADURNÍ D’ANOIA

0
Publicat el 12 de maig de 2014
El proper divendres 16 de maig a les 22:30h, a les Caves Recaredo (C. Tamarit, 10) de Sant Sadurní d’Anoia, en el marc del Festival de poesia a les caves que se celebra anualment a la població penedesenca, diré poemes de Derelictes.

M’ha acompanyaran, en aquesta vetllada poètica, la Nati Soler i el Carlos Vitale.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook 

Podeu llegir la crònica de l’acte, aquí.

COM EL VENT

0
Publicat el 25 d'abril de 2014

Trobà el bulb, endins la terra, l’amable
abric d’un hivern que l’amanyagà.
Només un petó de la primavera
incendià d’amor l’esclat de la flor.
T’esperàvem. Com el vent. Com el rou.

                                                   DF 

(Un acròstic per a la meva neboda tot just acabada d’arribar

50 POEMES D’AMOR I CAP CANÇÓ DESESPERADA

1
Publicat el 16 d'abril de 2014

Ja fa uns anys que la Institució de les Lletres Catalanes impulsa al voltant del Dia Mundial de la Poesia, tot d’activitats al voltant d’aquesta diada. La central, demanar a un poeta que escrigui un poema expressament per aquell dia. La proposta, del tot encertada, ajuda a donar visibilitat a la poesia i també a anar arraconant aquella falsa idea, molt estesa en la nostra cultura, que quan un poeta es mor, com si es tractés d’un joc d’ordinador, assoleix un plus de puntuació extra que els poetes vius no tenen mai el dret d’obtenir.

Enguany la poeta (res de poetessa!) Montserrat Abelló va ser l’elegida per posar els seus versos al servei d’aquesta entranyable celebració. El seu poema ‘Tan sols la paraula nua’, traduït a diversos idiomes, va ser l’estendard, per uns dies, de la nostra poesia, de les nostres estrofes. També dels nostres silencis. Que d’això, la poesia, també n’ha de saber.

Als seus noranta-sis anys, la Montserrat, segueix al peu del canó amb mil projectes endegats i mirant-s’ho tot amb aquella lúcida murrieria que els anys li han atorgat. Sempre és un plaer conversar amb aquesta dona els versos de la qual, estan a l’altura de la seva generositat extrema, de la seva saviesa poètica i vital.

Un poeta, un escriptor, però, no és res sense lectors. Els de la seva mateixa llengua, per descomptat, però és necessari que fora del seu domini lingüístic, també se’n conegui l’obra. D’aquesta manera els poemes entren a altres cultures, a altres lectors, que n’enriquiran amb el seu passejar de pupil·les damunt els versos, damunt el text, amb noves mirades i interpretacions.

Devem a la Montserrat Abelló un grapat de traduccions de l’anglès, llengua que va aprendre durant l’exili a Anglaterra i que després, una vegada tornada a Catalunya, va ensenyar. Les seves traduccions d’Anne Sexton, Adriene Rich, Margaret Atwood i sobretot Sylvia Plath, entre moltes altres, van fer-nos obrir la porta, als qui no sabem prou anglès, a tot un univers de dones poetes riquíssim i essencial. El seu llibre ‘Cares a la finestra’ (afortunadament reeditat el 2010), que em consta que la Montserrat s’estima molt, és indispensable.

Calia però, traspassar el mirall. És a dir, que els poemes de la Montserrat Abelló, també fossin traslladats a la llengua anglesa. Ara això ja és una realitat. De la mà de la Noèlia Díaz Vicedo, valenciana i immillorable ambaixadora de la nostra cultura des de fa una colla d’anys des de la Universitat Queen Mary de Londres, a quatre mans amb la Montserrat, ha fet possible aquests ‘Fifty Love poems’ publicats a Anglaterra per Francis Boutle Publishers, editorial que en el seu catàleg, té diferents obres poètiques traduïdes a l’anglès de llengües minoritzades. Al llibre de la Montserrat, cal afegir ‘The body’s reason’, traducció a la mateixa llengua del llibre de Maria-Mercè Marçal ‘Raó del cos’, també traduït per totes dues.

El passat dia 20 de març es van presentar tots dos llibres a Barcelona. Presentats per la incombustible directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la Laura Borràs, els versos de la Montserrat Abelló, van tornar a ressonar per les parets de la llibreria La Central. Tot d’amics i lectors vam assistir amb aquell deix de litúrgia que sempre suposa poder gaudir una estona de la seva companyia i d’aquells que l’agombolen no des la idolatria hipòcrita i interessada, sinó des de l’estima profunda. La mateixa Noèlia va parlar del que representa traduir citant Walter Benjamin, que ja ens diu que no n’hi ha prou en traduir fidelment els mots, sinó que cal traspassar a la nova llengua, tota la seva música, el batec que cada paraula amaga per ser fidels no només a la llengua sinó a la pulsió que aquesta llengua adquireix convertida en instrument poètic.

Acompanyava a la Noèlia, l’editora Ester Pou Jutglar, que parlà en els mateixos termes sobre la traducció del llibre de la Maria-Mercè Marçal. Clive Boutle, editor anglès, donà a conèixer la tasca de la seva editorial i el compromís tan necessari de poder apropar a la comunitat de parlants anglesos, poemes escrits amb llengües que tenen problemes per obrir-se camí en el camp de la traducció i poder fer descobrir, així, noves realitats poètiques i culturals.

Finalment la Mirna acompanyat, com sempre, del Xavier Múrcia, va cantar algunes cançons basades en poemes de la Montserrat. La calidesa de la seva veu sap copsar amb delicada intel·ligència artística l’abric íntim que irradia cada poema de la Montserrat. Va fer-nos posar un nus al coll i al cor. En aquests casos, es produeix un doble espectacle: el de la Mirna cantant els versos posats entre acords de guitarra i el de la Montserrat, embadalida, esguardant amb aquella rialla de felicitat tan seva, l’actuació. Esperem amb candeletes que surti el disc basat en poemes de la Montserrat. ‘Espero meravelles’, va sonar fins a dues vegades; i encara crec que van ser poques!

Festa de la literatura, de la poesia, de sembrar ponts entre allò que diem perquè d’altres també diguin. De compartir amb el món, la riquesa i la bellesa de les paraules de dues grandioses poetes de les nostres lletres. “Tan sols la paraula nua / la teva, mai la d’una altra”. La vostra. Sempre la vostra. Mai la d’una altra.

(Article publicat a Núvol el 07/04/14) 

A LA CIUTAT DELS SANTS

2
Publicat el 5 d'abril de 2014

M’endormisco durant el viatge amb tren entre Barcelona i Vic. Quan torno al regne dels desperts, em sorprenen les parades del verd més ben arranat. Osona té aquest color. Tinc habitació aparaulada una mica més enllà de la Universitat, rere l’estació. M’hi arribo a deixar-hi la bossa. En passar per davant de l’Alma Mater, no veig estudiants vestits amb capa i barret alt. Deu ser que les modes han canviat. Desfaig el camí. Encara és d’hora per anar on m’esperen. Vull arribar-me fins a la Plaça Major.

Seguint el carrer Jacint Verdaguer sento com el ventre remuga en passar davant de les botigues d’embotits. Llangonisses, botifarres i bulls magníficament estilitzats, cadascú en el seu grau de rodonesa, esperant ser emportats cap a casa. He dinat aviat, d’aquí el sirollam gàstric. No em deixo temptar. Resistirem.

El darrer tram del carrer dedicat al poeta, traspassada la Rambla del Carme, fa una mica de pujada. Els darrers metres fins al meu destí. Feia una colla d’anys que no hi venia. La nit ja hi campa. La llum grogosa de mantega que emeten els fanals, dibuixen damunt la llenca rectangular de sorra, una claror amable. A l’aparador d’una pastisseria, veig un d’aquells pans de pessic rodons. Fins cap als set o vuit anys, passàvem uns dies de l’estiu a Rupit. Cada any hi baixàvem a berenar, amb una presa de xocolata, uns quants d’aquests esponjosos timbals.

Fa fred. Faig un cafè amb llet. Faig un croissant. Apaivagada del tot la xerrera de les meves entranyes, encara faig una ronda sota els porxos. Com a la majoria de totes les ciutats mitjanes del país, hi abunden les franquícies. Ressegueixo el perímetre de la plaça. Algun transeünt desvagat. Bado una mica a l’aparador de La Tralla.

El darrer dijous de cada mes, una colla d’amics es reuneixen al Casino de Vic per xerrar de poesia. El Biel Barnils fa de director d’orquestra. M’hi esperen a les vuit del vespre. Sóc puntual. Han llegit els meus ‘Derelictes’ i es veu que han considerat que se’n poden dir coses. Maldo per saber què s’empesquen aquests vigatans.

L’ateneu, fundat com la majoria d’aquestes entitats a mitjans del segle XIX, és a quatre passes. Pujo unes escales. A la sala, que fa les funcions de bar, em trobo l’escamot de versaires fent estiraments. Sóc presentat. Fem una cervesa. Em fa gràcia que molts hagin portat el llibre. Em sento una mica cohibit. De seguida passem a una altra sala. Arrambem tot de taules amb un escaquer incorporat. Fem rotllana.

El Biel és qui em va fent preguntes al voltant del llibre. M’esplaio. De mica en mica, els altres assistents, van apuntar-se a llençar-me qüestions. No totes les puc entomar com voldria. Però xalo sabent que s’hi han capbussat. Agraeixo que tot sigui molt distès. Som una quinzena de persones llarga. Alguns no es quedaran durant tota la sessió.

Em sento honorat de tot el suc que hi traiem als versos. Confrontar-te als lectors i molt més si són lectors atents i intel·ligents com aquests, sempre és un regal. Mai he considerat que els autors tinguem la veritat absoluta sobre el significat final de què ens empesquem. El cicle es tanca en donar el llibre al món. Ara ja no és teu, és de cadascú que el vulgui llegir.

Com sempre, ens enganxem amb Gabriel Ferrater. Serà una constant en aquest “tour” de presentacions. Em fan notar algunes influències clares. Em sorprèn que també hi detectin Estellés. L’he llegit molt, al de Burjassot, però no havia notat que se m’hi hagués escolat al recull. Em sorprèn gratament. Llegim uns quants poemes.

No sé quanta estona la passem xerrant. Tot jo bullo d’admiració per aquests bons companys que un dia al mes, així que han acabat amb les seves obligacions, queden per fer una cervesa i conviden algú per parlar de poemes, de versos, de vida al capdavall.

Sopem al mateix Casino. Aprofundim alguna de les coses que fa una estona hem tractat. Hi ha bona gent de Manlleu, de l’Esquirol… A mesura que ens porten la teca, tot va fluint de la poesia cap a la tertúlia distesa. Ho trobo deliciós. Fins i tot, regal de la noia que porta el bar i que vol festejar amb nosaltres que li han renovat el contracte, bevem cava. Una nit reblada com cal.

No allarguem massa. Demà som divendres i encara es treballa. Ens acomiadem. M’acompanya, en el trajecte cap on passaré la nit, l’aroma encara tèbia d’aquesta fraternitat improvisada, planera i deliciosa. He estat a gust i em consta, per com comenten la jugada els poemes dins la bossa, que també a ells els ha plagut deixar-se despullar una mica de res.

L’endemà, descansat, tornaré a la plaça i esmorzaré, ara sí, un entrepà de bull com déu mana. Un sol de primavera. Damunt la sorra, tot un exèrcit d’estudiants, amb uns fulls en mà, intenten apamar la longitud de la plaça amb còmiques gambades. Donaré un tomb pels carrers empedrats. M’asseure en les places. Deixaré que el migdia vagi entrant per agafar el primer tren que em torni a Barcelona. Ja no tinc més presentacions aparaulades. Vic serà la darrera destinació. I ni que ho hagués fet expressament, no m’imagino la millor manera de posar fi a aquesta tour poètic. Infinites gràcies, Biel Barnils; infinites gràcies tertulians poètics de Vic!

UN PONT DAMUNT L’ONYAR

0

Arribo a Girona a quarts de set de la tarda. Al tren, he anat desgranant els ‘Dies de frontera del Vicenç Pagès Jordà. Bàsicament me l’aniré llegint en successius viatges en ferrocarril. Tractant-se d’aquesta novel·la, li escau. Deixo la bossa on dormiré: no gaire lluny del Pont de pedra. Estiro les cames. Feia molt de temps que no venia a la ciutat.

Dubto entre asseure’m a la Rambla o fer cap a la Plaça del Vi. Opto per fer una cervesa no gaire lluny de l’Ajuntament, sota les voltes. Avui hi donen els Premis Enderrock. Les terrasses són plenes. Moviment. A la taula del costat, Quico Pi de la Serra la fa petar. Després sabré que li donen un premi. Em deixo embadalir pel tràfec de càmeres i de gent amunt i avall fent glops d’Estrella.

Quan són quarts de vuit, desfaig el camí. M’esperen a la Llibreria 22. Em plau veure un enfilall d’exemplars de ‘Derelictes, a l’aparador. No sé mai com reaccionar davant d’aquestes coses. No destorbo a l’amo, el Guillem Terribas, que xerra amb un parell de nois mentre fuma, a la porta. Remeno llibres sense donar-me a conèixer. Quan he satisfet les ànsies de tereseta, em presento. Terribas m’acull amb aquella bonhomia seva. Americana i corbata. Fa 35 anys que ha fet d’aquest reducte llibresc, tot un símbol de la cultura i del país. I que duri!

No passa gaire temps quan Vicenç Pagès entra a la llibreria. Signarà uns quants exemplars de la mateixa novel·la que m’ha acompanyat nord amunt. Un retolador gruixut. Sembla que hi pinti, damunt els llibres. Pels més mitòmans, la 22 ofereix la possibilitat de comprar el llibre signat. Llàstima que he deixat el meu a l’habitació. Terribas ens presenta. Dilluns que ve, dia 17 de març (avui som dijous 13) presenta la novel·la a Barcelona. Li dic que hi aniré. Efectivament, llavors, em veuré recompensat amb una guixada artística del retolador que ara fa servir, damunt el meu exemplar.

Més gent que entra a l’establiment: Gerard Quintana i Xarim Aresté. Terribas torna a fer les presentacions, però aquest cop no cal. Fa molts anys, amb el Gerard, vam conèixer-nos en aquest acte. Se’n recorda. Li regalo els meus ‘Derelictes’, ell em retorna el present en forma de disc: ‘Tothom ho sap. Actuaran als Premis Enderrock.

L’Assumpció Cantalozella, amb la seva simpatia característica, també fa cap al carrer de les Hortes. Ella serà la que farà la presentació d’aquests meus ‘Derelictes’. Parlem una mica de tot. Ens vam conèixer al PEN Català. Tots dos formem part del Comitè d’Escriptors Perseguits. A més de ser una excel·lent novel·lista, és una activíssima membre de l’ANC que segueixo amb delit a les xarxes socials.

Esperem que toquin les vuit ben tocades i engeguem. Fetes les presentacions que calen, l’Assumpció precisament obre foc explicant l’origen de la nostra coneixença. Comenta el llibre sense petulància. Em fa notar coses en les quals jo no m’hi havia aturat. Per això m’agrada donar a llegir els meus versos, perquè me n’expliquin coses que jo desconec. Llegeix uns quants poemes. Jo faig el mateix. Aclareixo algun dubte o matiso alguna opinió d’algú del públic. Parlem d’això i d’allò amb els assistents sempre amb la literatura com a rerefons. Meravellós capvespre entre versos i poemes. Em sento honorat de poder dir que ja he presentat un llibre a la Llibreria 22. Deixem a l’atzar irreverent que fila l’esdevenidor, si podrem repetir l’ocasió. Jo, així ho espero. No tinc cap dubte que també li plauria al Guillem Terribas.

Ja amb la persiana abaixada, encara em fa quedar per repetir l’operació que fa unes hores ha demanat que exercís al Premi Sant Jordi d’enguany. Un per un, doncs, vaig signant exemplars de ‘Derelictes’. Si sou de Girona, és possible que encara pugueu adquirir-ne algun embrutat amb la meva lletra. Li agraeixo la bona disposició. Ha estat una vetllada molt i molt agradable.

Faig un entrepà i passejo per la ciutat. A la Plaça de la Independència, fins i tot hi ha taules parades a fora. No fa fred. Camino. M’aturo a contemplar l’Onyar il·luminat per una lluna que no hi és. L’esmerilat de les aigües m’ajuda a compactar tantes emocions disperses. Alguns estudiants que avui, dijous, compliran el ritual de sortir fins a les petites.

Estic cansat. Dormo com un soc. L’endemà encara pujaré a la Catedral. Passejaré pel Call. Tot i ser prou d’hora, els turistes ja ho envaeixen tot. N’hi ha una colla que s’estossinen a cops d’ampolla de plàstic buida. Dia gris. Tenia previst quedar-me a dinar, però no ho faig. Agafo un tren al migdia. Una altra dosi de dies fronterers. El regust a la boca d’un capvespre entranyable entre bona gent, entre bons llibres. Entre bons poemes, espero. Un plaer.

 

 

 

EL SO DE LA GALERNA

0
Quan vaig escriure el meu recull de poemes titulat Derelictes, jo no sabia que, l’any 1981, en el seu llibre A hores petites, Joan Vinyoli hi havia publicat un poema titulat precisament Derelicte.

Després de saber-ho, l’he rellegit moltes vegades i crec, sincerament, que s’entendrien amb la resta de poemes del recull.

Avui, Dia de la poesia catalana a internet, el vull compartir amb tots vosaltres.

DERELICTE

No temo ser capdavanter del son
entre els desperts. Prou he jugat a vida
i ja no és temps de fer una altra partida.
Miro el gran riu passar dessota el pont.

Sóc quasi vell, el peu a l’esglaó
primer que porta al fons de la caverna,
però m’atrau el so de la galerna
que va creixent i la nocturna olor.

No vull guiar-me per estels o far,
que ja s’ha proclamat el veredicte
i em toca ser només un derelicte:
m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar.

 

                                                   Joan Vinyoli (A hores petites, 1981)