GERMANES

Hi ha una tendència preocupant: el fet de fer-nos creure que adaptar les pautes televisives de la ficció, al teatre, constitueix una evolució, una “manera moderna” de fer teatre. No hem d’oblidar que la televisió va néixer directament del sainet, de l’entremès més xocant i que evolucionà cap a la sitcom (comèdia de situació), el seu gènere més característic. Fer tornar la televisió al teatre és una regressió innecessària. Sota aquest varnís de modernitat, del que es tracta és de traslladar els paràmetres de ganduleria expositiva -que en televisió funciona d’allò més bé- al teatre, oferint productes digeribles, diluïnt el fet teatral i arribant a un públic ampli que trobarà la mar de bé que això de teatre sigui tan semblant a arrepapar-se al sofà i fer anar el comandament.

Les disculpes dels que fan aquestes coses tenen una certa raó de ser quan critiquen l’abús que es fa, per part d’alguns directors, de posar damunt els escenaris, muntatges teatrals sota un filtre massa personal, escapçant, tallant, amb projeccions, esquitxos, bestieses variades i amb molt poc respecte pels actors que es veuen convertits en pepes hilarants limitant-se a salvar els mobles d’allò que se’ls demana que facin sense entendre gairebé cap on va tot plegat. Tenen raó. Però entre un extrem i l’altre.

Les Germanes de Carol López, podríem enquadrar-lo en el primer exemple. Amb el parany de Txèkhov i amb un cartell copiat de la pel·lícula de Woody Allen Hannah i les seves germanes, alguna cosa de Txèkhov i d’Allen hi trobem quan s’alça el teló, però poc. Tres germanes es reuneixen el dia de la mort del seu pare. Fins aquí Txèkhov. La desesetructuració de la família que havia estat fins llavors. Una mare que decideix viure amb intensitat la seva estrenada viduïtat. La germana gran de casa adossada i quatre per quatre abandonada pel seu marit per una de més jove. La mitjana, fotògrafa, que estrena nóvio, dels que duren i que patirà una malaltia que la portarà a la mort. La germana petita, una tarambana post-adolescent que no sap fer-se gran. Afegiu-hi a aquesta trama unes quantes cançons, uns quants balls, acudits (Allen es veu que va aquí) moltes portes que s’obren i es tanquen i tindreu Germanes.

La proposta, a priori, no és dolenta. S’hi nota massa la capa de pintura Focus, però, de cara buscar una comercialitat massa senzilla, inflant els moments al més pur estil Paco Morán-Joan Pera. Aquest allargament, repercuteix en la percepció de l’obra que vol ser una comèdia “seriosa” i se li imprimeix un ritme de vodevil que entra en calçador. Sort en tenim d’agafar-nos a petites coses com el flash-back del primer acte, les sortides d’acció o el trencament entre drama i comicitat que tota l’estona t’assalta,  que permeten salvar una mica la història. Detestem els moments Matrix, l’abús de la música i una indulgència massa evident cap al potencial públic aviar. Això no és modernitat teatral, això és peresa dramatúrgica.

Val a dir que el treball de les actrius és meritori. Els personatges estan ben perfilats i malgrat els excessos que comentàvem i dels quals no se n’escapa cap àmbit de la representació. Amparo Fernández ens dóna una mare que vol saltar per damunt d’una vida on no va poder triar, sense histrionismes; Maria Lanau és la germana gran, una mica impostada, que acabarà passant-se la vida fent gazpacho; Montse Germán és la germana mitjana, el personatge més agraït i del qual Germán en treu tot el profit possible; Aina Clotet és la petita en una composició una mica freda però suficient. Marcel Borràs fa de fill adolescent amb convicció i Paul Berrondo fa de nòvio de la mitjana sense brillar especialment.

Ens hagués plagut veure una actualització de les germanes Txèkhov sense el farciment que denunciàvem, armes a Carol López n’hi sobren. La comèdia és una cosa molt difícil i fer-la caure pel pedregar de la facilitat comercial, en desvirtua precisament la seva dificultat intrínseca. Ni el the end fent l’ullet a la memorable escena final de la mítica sèrie Six feet under, no ens va poder treure aquell regust tant empipador del sí  però no. Del gat per la llebre. Llàstima.

QUE DEMÀ ME’N RECORDI

    EL DISTRET

    Segur que avui hi havia núvols,
    i no he mirat enlaire. Tot el dia
    que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
    i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
                                      Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
                                      Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
                                      Que demà me’n recordi. L’altre dia
                                      vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
                                      d’un terrat, una noia que s’havia
                                      rentat el cap, amb una tovallola
                                      damunt les espatlles, s’anava passant,
                                      una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
                                      Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
                                      Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

                                                                                           Gabriel Ferrater

VELATS MIRALLS

Coincideix el regal que ens fa Manel Ollé oferint-nos el seus trossos, bocins, de Mirall negre, amb la lectura d’uns altres papers seus: Made in China. El despertar  social, político y cultural de la China contemporánea, publicat fa tres anys i que em té aquests dies totalment enganxat.

L’assaig és una panoràmica general del país des de tots els angles possibles. Una fresca reflexió sense falses erudicions que permet obtenir de manera directa, una noció més que completa d’un país emergent a tots nivells i que sense cap mena de dubte tindrà un paper cabdal en la confecció del nou ordre mundial en deu o vint anys.

Gràcies al llibre d’Ollé, per exemple, ens assabentem del jou que suposa per la població xinesa el que s’anomena houkou, una mena de cens que s’establí durant la revolució cultural xinesa per tal de frenar la massiva migració del camp a la ciutat i que fa impossible, per exemple, que algú que estigui censat en una zona rural, pugui treballar amb tots els drets, en una ciutat.

D’aquesta manera, grans ciutats com Xangai, tenen una població flotant que viuen als suburbis, sense dret a rebre cap mena d’ajut social,  percebent sous irrisoris, sense cap mena de control estatal, i que constitueixen un dels pilars de l’economia xinesa i que explica, entre altres coses, els preus competitius en sectors com el tèxtil o el calçat que posa els pels de punta als fabricants europeus.

Una altra de les coses que he après: la procedència dels 100.000 xinesos que viuen a l’Estat espanyol, la majoria són de Qingtian, ciutat de la província de Zheijang i que conjuntament amb una altra ciutat més gran Wenzhou, constitueix una de les zones ecònomiques més dinàmiques. De fet una altra pedra de toc de l’economia xinesa és haver creat aquestes zones amb condicions fiscals i comercials excepcionals que després s’anaren engrandint i que permeteren una flexibilització del sistema comunista xinès que els permeté passar del comunisme més autàrtic a l’economia de mercat obert que avui practica la Xina, sense cap trauma.

La comparació amb Rússia, com l’altre colós comunista ara doblegat al capitalisme, és evident. Ara bé, mentre que a la  la Xina, aquestes zones, la majoria limítrofes amb zones molt potents comercialment com són Taiwan o Honk Kong, lligat a una profunda reestructuració del Partit Comunista Xinès cap a un major pragmatisme, permeté una evolució sense que la sortida del sistema comunista col·lapsés el país, a Rússia, el tret de sortida cap al capitalisme es feu amb la voracitat d’una Nomemklatura comunista que va veure com se li obria davant els seus ulls la possibilitat d’enriquir-se sense cap mena de mirament deixant el país en la misèria més absoluta.

Amb tot, ara com ara, la Xina pateix el pitjor del capitalisme (polarització molt accentuada i tendint a fer-se més extrema entre pobres i rics o el qué és el mateix, entre el Camp i la Ciutat) i el pitjor d’una dictadura (absència de garanties democràtiques, violació dels drets humans, censura, negació de la llibertat d’expressió…) és responsabilitat d’Occident d’exigir a la que ja pot considerar-se sense cap mena de dubte com la Fàbrica del Món, la responsabilitat d’avançar cap a una major democràcia en tots els sentits, palplantant-nos amb tants miralls com sigui possible, capturant aquella imatge fugissera de l’homenet davant el tanc el 1989 a Tiananmen per ser reflectida una vegada i una altra, sene velar cap ni un d’aquests miralls.

MONTSERRAT ABELLÓ PREMI JAUME FUSTER

La notícia m’arriba amb la pluja. També m’arriba amb un foc encès d’ascles deixant-se grapejar per un guant de flames ara blavós, ara taronja. El verd dels avellaners enlluerna. Se’m devia un dia de festa. He posat al sarró un grapat de llibres, el pianet portàtil i un quadern. He enretirat una mica les cortines per no perdre’m res de l’espectacle de fora. Somiquen els tions i hi ha cracs i crecs amb plomall de guspires. He posat un centenar de quilòmetres entre Barcelona i jo.

Entre les gotes, entre el foc, el somriure de la Montserrat Abelló torna a fer-se avinent. Els companys que guixem papers associats a l’AELC, li hem donat el premi Jaume Fuster. Els seus poemes ho mereixen. La seva fermesa vital, aquesta impossibilitat de deixar-se plànyer per res, molt més. Sempre endavant, sempre.

No ens estranya, doncs, que anunciï que està treballant en la traducció de poemes de l’Anne Sextonper a una antologia. Val a dir que alguns poemes de la Sexton, ja van ser publicats per la Montserrat en l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX., que va ser editada a Sabadell el 1983 i que hores d’ara no es pot trobar a enlloc. La reedició d’aquest poemari, que em consta que la Montserrat té en gran estima, seria una bona cosa de cara a afegir, en el canemàs teixit per la Montserrat, un grapat de veus més. Queda dit per si cap editor intrèpid s’hi vol posar.

Felicitats, Monterrat!

Foto: Diari Avui

ALÇAR LA NIT

          SI JA NO GOSES

          Si ja no goses
          contra la nit alçar la teva nit,
          reclou la teva força
          com un bosc silenciós
                                           i escolta com bategues, aigua fosca
                                           de combat, riu profund.

                                           Que també en el silenci
                                           pots créixer i abraçar
                                           molta vida secreta i solitària.

                                                                                            Joan Vergés

Emotiu, viu, dens homenatge a Joan Vergés, ahir, tancant el Festival Internacional de Poesia de Barcelona al Palau de la Música Catalana.

MIL ANYS

Hi tinc al cap el ressò somort dels carrers desdibuixats de Manhattan després d’una nevada. El poeta, primer al paper, després de viva veu, ens els ha fet veure fa una estona. Passo davant d’ella abans de baixar a l’andana del metro. Parla amb la gent d’una paradeta de llepolies amb un plànol del metro a la mà. Buscant, potser, un corporativisme immigrant donat que els nois són de pell colrada. Quan jo ja sóc baix, ella se’m planta al davant amb el mateix plànol. Ressegueix amb els seus ulls ametllats la línia de parades que hi ha del plafó de damunt els nostres caps.

Se m’adreça. Diu: “Gerona”, “Gerona”, “Gerona” i m’ensenya el plànol. Té la cara rodona, com si li haguessin pegat amb una paella de petita. Un bigotet fosc sota el nas. Aferra al seu cos una bossa d’uns grans magatzems. Em dóna el mapa i li dic que està en la direcció correcta i que falten dues parades per arribar a la seva destinació. M’ho fa repetir moltes vegades. LLavors truquen. Parla en xinès i repeteix moltes vegades, com a bans, “Gerona”, “Gerona”, “Gerona”…

Quan ve el metro, em fa asseure al seu costat. Em fa assenyalar, al plànol, el recorregut. En arribar a la parada de Girona, ens aixequem tots dos. El metro s’atura. És incapaç d’accionar la palanca que obre les portes: ho faig jo. Ella surt d’un somriure que m’adreça i entra en la seriositat d’intentar trobar algú que l’hi indiqui com sortir del metro. Torno a escoltar el silenci de la neu cobrint el brogit d’una Nova York. Els carrers caminants. Aquells que només tornen a afaiçonar-se amb el mapa escaient, són els que acompanyen la noia xinesa, són els d’un artefacte de pesca que ens els desvetlla, com fa mil anys, ho féu un altre poeta.

CARNET PER PUNTS

Ho sé que la llei està feta per a tothom i que he d’acceptar el càstig: en el moment de cometre la infracció era perfectament conscient que aquesta acció temerària, comportaria una penalització. Ara bé, abans de procedir a retirar-me el carnet, vull deixar ben clar que trobo exagerada aquesta acció. Si tenen accés al meu historial, efectivament podran comprovar que no és la primera relliscada que tinc. Però també s’adonaran, que aquestes faltes, no constitueixen més que casos aïllats. Em sembla que si repartim aquestes amonestacions entre els anys que fa que tinc carnet, s’adonaran que la puntuació que en resulta és irrisòria i en cap cas constitueix un pauta de comportament delictiu.

Què volen? En els temps que corren, un ha d’agafar-se a aquells plaers que li proporcionen el gaudi més pur i extrem. I vostès són plenament conscients que en els nostres dies, això no és tan senzill com sembla. Una ha de fer-se el seu racó, proporcionar-se una cuirassa que el permeti aïllar-se de tanta banalitat i permeti fruir amb allò que veritablement el fa sentir viu, arrelat amb l’univers. Què els he d’explicar? Acaronar amb totes dues mans el tacte de la pell o del material que sigui, controlar la velocitat accelerant i frenant segons convingui, deixar-se portar per tots els paisatges que pots arribar a coneìxer… Cal que continuïi?

Si vostè sabés quantes coses he après! Quantes coses he sentit! Quantes vegades m’he emocionat, m’he esborronat, m’he fet petit i gegant, llegint, senyora bibliotecària, ara no em retiraria el carnet de préstec per haver-me passat un miserable mes en tornar aquest llibre!

(Actualització del meu bloc Contabilitat bàsica. Darrer conte publicat: Alteritats Construïdes)

PASSIN, PASSIN…

El Sr. Vilaweb, que ens gestiona això dels blocs, ara ens dóna l’oportunitat de poder fer públiques les xifres de gent que passa per aquestes contrades textuals i cibernètiques. Me n’abstindré. Veient els números que corren, aquestes pàgines que m’empesco, disten molt d’arribar a fer ombra a tots aquests exagerats comptadors. Tampoc no crec que es tracti d’això. Amb tot, fa una mica de basarda acceptar que existeixen aquests balls de xifres tant impressionants.

No ens hi escalfarem el cap. Ara com ara, per exemple, ens posem en 90.000 visites, que aviat està dit. I per mi, ja és prou al·lucinant veure que hi ha visites fins i tot els dies que no he penjat cap apunt. Vaig obrir aquest bloc com una llibreta més de les moltes que tinc obertes com a escriptor que sóc, o que vull ser. Tot el que ha vingut després, és per mi un regal total i absolut. Quan me’n cansi o no m’hi diverteixi, plegaré. Així de senzill. La transcendència no està mai en mans de l’artista. Ell només sucumbeix a la necessitat malaltissa d’expressar-se.

De la mateixa manera que un esportista entrena cada dia per tal de no perdre la forma, jo al matí, poso els meus codis, entro al bloc, escalfo els dits i el magí i teclejo alguna cosa que variarà en extensió, gust, creativitat o delicadesa depenent del dia, però sempre amb un mínim de qualitat, una mínima excel·lència que procuro imposar-me donat que almenys, un lector exigent el tinc: jo mateix.  

Malgrat no poder treure pit per tenir audiències descomunals, em consola saber que els lectors que tinc, són els millors lectors possibles: els més intel·ligents, els més sensibles, els més… de tot. No podria ser de cap altra manera. N’estic convençudíssim!

FELINS

Te’ls pots trobar en els llocs més insospitats. Normalment van sols, o soles. Et clissen de lluny i inicien un aproximament felí. Amb lentitud, sense deixar-te de petja. Controlant els teus moviments. No saps com, però els notes. Intueixes, perceps, que són allí observant-te. Esperant el moment oportú. De vegades estàs de sort i pel que sigui, ells no arriben a consumar allò que s’han proposat. Altres vegades, no pots escapar-te’n ni que vulguis.

Avancen cap a tu amb discreció però sense permetre que res s’interposi entre ells i la seva missió. Se’t posen al costat. Et somriuen. A vegades inicien la maniobra amb pròlegs intranscendents, per trencar el gel, perquè no es noti tant. Però així que ja et tenen, o es pensen que et tenen, al seu sac, amb una caiguda d’ulls et deixen anar la primera de les frases: “M’han dit que tu escrius, oi?”

Esperes a tornar-hi a veure així que la polseguera que ha deixat la primera bomba s’esvaeix. Una altra vegada el teu radar no ha detectat res. Informe de baixes: les usuals en aquests casos. Saps que això només és el començament. Et té. Tot plegat no ha fet més que començar. Et poses l’equip de campanya. Esperes que xiuli el proper projectil. Arriba, sempre arriba. “Tu hauries d’escriure la història de la meva vida”, et diu.

I la resta ja és un bombardeig amb tota regla. Infanteria de fets al·lucinats metrallant-te per tot arreu, cavalleria de casaments, divorcis, infàncies desgraciades al galop. Artilleria d’anècdotes amb dates, llocs i anys sense ordre ni concert. Wagner comença a sentir-se per tot. Pot ser l’obertura del Tannhäuser o de Lohengrin. El subjecte s’esbargeix sense cap mena de censura. Posant al teu abast, ralentint-se com a les pel·lícules de Sam Peckinpah, tot aquell devessall de misèries sense cap vergonya. Com si et conegués de tota la vida. Com si l’haguessis d’absoldre a través del llibre que no escriuràs mai.

REIXES ENTRE FLORS

Girona aquest maig són les flors. Cara racó, cada trosset de ciutat, és guarnida amb pètals i aromes d’un jardí. L’esclat de la primavera.  Per tot arreu s’hi veu. Ahir, en el dia rarot, vençut a un desmenjament del cel, el contrast era més sincer. Una lluita de les corol·les, dels pistils, per donar una delicada pàtina de color a la tela embrutada, com si s’hagués aliat amb la verdositat de l’Onyar, lliscant indolent pont rere pont.

 

 

 

Fou també Girona, ahir, al Centre Cultural La Mercè, una nova oportunitat per recordar, per no oblidar. Escrits des de la presó. Escrits des de la supervivència. Acompanyàrem, com ja hem fet a Barcelona i a Torroella de Montgrí, la presentació del llibre homònim. A Girona, obriren l’acte l’escriptora Assumpció Cantalozella, que donà una pinzellada de què és el PEN Català i què representa avui en dia, i del filòsof Josep Maria Terricabras.

En Terricabras, probablement un dels pensadors més potents del país, no va defraudar. Parlà d’Adorno i la seva qüestió de si es pot fer Art després d’Auschwitz. Parlà de la presó com a element reductor de la llibertat, no pas com quelcom pensat per a la reinserció. Parlà de la seva experiència a Can Brians, els dimarts a la tarda, quan visitava els companys presos per la Garzonada del 1992. Parlà de la veu quotidiana, sense grandiloqüències patètiques, que gasten els escriptors empresonats recollits al llibre. Parlà de la tendresa pel sofriment humà que va commoure Primo Levi.

Les flors de l’esperança floriren. Sempre que es planta en una torreta una paraula que en faci recordar una altra i una altra i una altra…, la llibertat sempre s’hi escola, sempre hi troba un recer per tanta persecució, per tant de cansament d’haver d’anar sempre amb la maleta amb el més imprescindible, amunt i avall, sense temps per descansar, per poder tenir consciència del què representa per a ella mateixa, sense temps d’asseure’s un moment en un parc, en un jardí, i deixar-se embriagar pel perfum dolç de les liles, de les roses, de les margarides o dels nards.

Notícia al PUNT 14/5/08 / Notícia al PUNT 15/5/08

(Els amics del PUNT van tenir la gentilesa de fer fotos de l’acte. Sortim al diari d’avui. En primer pla, Eva Roig. Allà al fons, davant el micro, servidor de vostès aquest que els escriu)