EL MEU PLA

Un dels petits plaers del meu dia a dia: obrir el correu i trobar-me el mail amb l’entrada corresponent del Quadern gris de Josep Pla. Quina gran pensada s’ha tingut de fer-ne un bloc! Pla sempre ha estat un referent. De fet, qualsevol dels quaderns que he anat encetant al llarg de la meva vida, sempre han tingut a la capçalera el dietari de Pla, amb els matisos obvis. Fins i tot he procurat, sempre dins dels possibles, traslladar aquesta dèria a aquests papers. No sé si ho he aconseguit gaires vegades.

Parlar de Pla és parlar del meu avi. De fet, va ser gràcies a ell, que ara, puc gaudir de la totalitat de la seva obra. Un bon dia, en anar a a casa seva, em vaig trobar una caixa. “Obre-ho”, em digué. La meva sorpresa va ser majúscula quan a dins, ben arrenglerats, hi vaig trobar l’obra completa de l’escriptor de Palafrugell!. No eren els volums vermells de l’edició normal. Per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’edició que recollia la totalitat planiana, se’n féu una edició especial amb uns volums amb cobertes grises amb la llegenda de l’aniversari amb unes lletres vermelles. 

La col·lecció va ser desampaquetada, ensumada, llegida i rellegida amb una voracitat una mica desbocada. El contraband d’aquells volums entre casa meva i casa del meu avi, fou constant, absoluta, incessant. La lectura dels Homenots, fou el primer que s’empassà el meu avi, atià un reguitzell d’anècdotes que matisaren algunes de les observacions de Pla: el pintor Joaquim Mir, l’escultor Pau Gargallo, Rebull,  que el pare del meu avi, havia tractat personalment, tingueren la seva extensió, com un comentari al peu de l’apunt del bloc. Per proximitat emotiva, deixant de banda el colossal quadern esmentat, em commogueren les Cartes de lluny, aquells bitllets un tant lírics del jove Pla que es menjava Europa a cop de ploma.

Ara com ara, per motius d’espai, els volums reposen a casa la meva mare. En algun període de vacances o algun cap de setmana, malgrat sempre anar carregat de llibres i de papers, rares vegades em puc estar de no plantar-me davant l’estesa de lloms grisos arrenglerats, agafar-ne un a l’atzar i llegir-lo. Sovint en veu alta. És molt difícil que la lectura no m’atrapi, que no m’assegui i continüïi llegint i llegint desatenent, a vegades, fins i tot qualsevol lectura que tenia pendent o qualsevol altra feina. Olorar-ne l’olor de cendra freda que molts encara fan, la cendra dels havans que l’avi hi deixava caure tan absort, concentrat, embadalit com estava, com jo, en la lectura.

DEIXEU EL FRANKI EN LLIBERTAT!

La darrera idea repressora de l’Estat Espanyol per tenir-nos a ratlla, dins de la nostra reserva índia, sense cridar massa, sense deixar-nos-en sortir, perquè diuen, que això amenaça la seva sacrosanta Unitat, s’ha cobrat una nova víctima. En un altre estat d’ànim, podria dir que em fa vergonya, fàstic. Però a aquestes alçades, havent-ne vist unes quantes, res no ja no m’estranya quan es tracta d’un Estat que li és tan fàcil de tornar a la grisor dels moments històrics passats i actuar com si tot estigués, encara, en les mans tremoloses d’un General dictador que signa penes de mort amb el cafè.

Sempre m’ha fascinat la capacitat que té l’Estat espanyol per capgirar o interpretar o poseu-hi el verb que més us plagui, un escrit, l’articulat constitucional, i fer-ne, no el substrat necessari per desenvolupar tot de lleis orgàniques que permetessin un desplegament original, imaginari, de preceptes, per posar un exemple, com són la plurinacionalitat o aquella prestesa obligaterietat per vetllar per les cultures que formen això de l’Espanya. Quantes bufetades més ens han de donar per entendre que allò de la regeneració d’Espanya des de Catalunya, forma part del passat?

No, el manual del bon repressor, diu que de tant en tant, a algú, se li escalfarà l’escrot i es dedicarà a perseguir amb tot el pes de la llei, aquelles conductes que representin una amenaça per tot allò estalbert, vegi’s, una idea d’Espanya casposa, retrògrada, incapaç de desprendre’s d’aquests elements simbòlics que la signifiquen per vergonya de tants. El funcionament és tant rudimentari que fa llàstima i tot.

Empresonar un xiquet a la Model per cremar un tros de roba, per més bandera que sigui -i que consti que hi estic en contra de cremar res– és una mesura desaforada i totalment fora de lloc. Desconec, Franki, si llegiràs aquests papers, sigui com sigui, des d’aquí fora, no callarem, no ens guardarem les paraules per a nosaltres. Direm, cridarem, que no pot ser que s’empresoni a la gent per cremar banderes, per no deixar-se domesticar per algú que no respecta el que som. No, fins que no siguis fora, en aquest bloc, no es callarà.

ESTIRANT LES CAMES

Tot just dutxat, em regalima aigua pel clatell. No he sortit de casa en tot el dissabte. Només per comprar el pa i el diari. Feina per altri. Papers i ordinador fent hores i més hores. A les vuit del vespre m’he col·lapsat. Ho deixo córrer. Fujo. Compro xocolata en una botiga de xinesos que avui regenta un del país amb accent mallorquí. A prendre vent la línia i el biquini. Costejo fins al Passeig Maragall. El segueixo. Miro les cases. La de miliions d’històries que amaguen. Hi ha un bloc que sembla trasplantat d’un paisatge atlàntic. Deu tenir escales de fusta, l’olor del mar als balcons. Com si hi hagués, esperant alguna cosa, la filla d’un almirall, blanca, de llarga cabellera. D’ulls nerviosos, que ho xerren tot.

Més endavant, els cinemes. Ni m’hi fixo en els cartells. Poca gent a la cua. Segueixo el Passeig. M’endinso cap a la Plaça Eivissa. Ah, les primaverals terrasses brandant a ple rendiment. El bigarrat mostrari de gents cerveseta, patatuela, xampú, ai no, aquí, clara… El dolç no fer res. Enfilo amunt. No els sé aquests carrers. M’hi agraden les cases. De planta i pis amb rajols de colors, amb jardinets, amb patis, amb baranes i secrets d’anys. Sense saber com, sóc a tocar la Ronda de Dalt.

M’endinso una altra vegada cap a Horta. Carrers costeruts. Qui ho diria que sóc a Barcelona. Però no, això ja ho he dit a voltes, que aquest país d’Horta és un poblet conquerit, una vila afable amb carrers de macadam i portes de fusta amb picador. I jo que m’he deixat la càmera nova que la M. em va baixar d’Andorra-que-per-aquestes-coses-encara-val-la-pena…

Pujo i pujo i la caçadora d’hivern em fa suar. És d’ahir tot això de la primavera, eh?, no fotem! I suo i decideixo baixar per on he vingut. Carrer d’Horta avall. Topo amb la nova biblioteca del barr…, no del barrri no, del poble. Can Mariner. Just a al cantonada del carrer del Vent. Ufanosa, vidrieres amb els llibres mostrant-se, com un barri Roig, però amb lletres en comptes de mullers de barreters. No deu fer gaire que hi és, (en diferit m’assabento que la van obrir al febrer i que està especialitzada en teatre!, s’hi haurà d’anar a treure el nas). M’hi agrada aquest rellotge de sol. Em recorda la Masia de Miró.

Continuo avall. Deixo la Plaça Evissa, altra vegada, a la meva dreta. Sota la porxada, més estampat de gent prenent la calma. Baixo més. Plaça de Bacardí. El mateix desfici pel no fer res. Un parell de ionquis juguen a ping-pong. Un saca i l’altre no reacciona. Llavors l’altre, busca la pilota, torna a sacar i l’altre tampoc no fa res. D’on han tret les pales i la pilota? Els deixo i passo per davant del Fracaso Bar. No és literatura. Juro que existeix. Queda pendent la foto, si els parroquians, molt a to amb el títol del bar, em deixen. Carrer Cartellà i cotxes que van aparcant i deixant anar les sogres i les tietes que han passat el diumenge al “terreno”. Nens que dormen amb la cara ratllada de regalims de suor i pols. Pares colèrics que han descobert que demà és dilluns, Vero que te la meto si no bajas! i Vero marraneja i marraneja aneu a saber perquè.

APUNTS PER DESENVOLUPAR, O NO

Aquest matí m’he adonat que em convé comprar-me pantalons nous.

Per què he tornat a somniar, i van tres dies, amb Charlton Heston?

La gent pot dividir-se en dos grans grups: els que contesten els mails i els que no ho fan, ni ho faran mai de la vida; ni que els paguessin.

Les monedes de cinc cèntims d’euro, són les millors per purgar els radiadors.

Els taps de cera per les orelles, es van fent petits a mesura que els uses.

Una pel·lícula, un llibre, un poema, una cançó poden ser tan perfectes com una tomaca de les que fan olor.

Ésser incaut ja no vol dir creure que ella et trucarà, no;  s’assembla més a una cosa com, sense saber què puja el que has comprat al Condis, allargar un bitllet de cinquanta i esperar que et tornin canvi.

De “beure” a “viure”, només hi va una vocal i una qüestió d’alçades.

SANT JORDI

Quan el vent, aquest matí, ha despertat les persianes, portava endins seu, l’olor dels llibres i de les flors. Esbalandrada, la casa, el perfum ha encabit les giragonses d’aquest riu immens, enmig els mobles, els quadres, les parets… Amarades totes les estances, amb la sentor íntima de la tinta, dels pètals, s’ha eixorivit, s’ha estirat tota ella com un gat mandrós arquejant el seu cos.

Els estadants de tot el bloc, també n’han quedat impregnats d’aquest perfum. Ni amb la dutxa, ni amb el deshodorant, se n’han pogut desfer d’aquesta càlida fragància que els feia anar molt més lluny del que mai havien anat abans. Caminant, era com si suressin enmig jardins de plantes gegants però invisibles, a la feina, tota la paperassa no ha pogut sucumbir a una alegria immensa, una sensació pregona de felicitat punyent, que els ha fet somriure moltes estones, que els ha estat ser molt més amable amb tothom.

En encabat, al carrer, les enamorades, els enamorats, han requerit el mateix tracte del cada dia, però aconsellats per aquest aire una mica marejador, que torba, que enganxa, que fa sortir els primers tirants en elles, les camises lleugeres en ells. Han llegit en el cor de cadascú, les llegendes de dracs que no moren i de princeses que tenen tita. Han escrit en les parets destinades a les proclames amb tendència a quedar per sempre, que l’amor no mor mai, mai, que les espines han de punxar com la llengua que en busca una altra enmig les dents una tarda i una altra.

Cap llibre ha estat capaç de descriure, ni ho farà mai, l’essència d’aquesta profunda benignitat de la gent que es toca, que es vol, que s’estima, que riu, que s’agafa, que es besa, que s’endinsa, passejant pels carrers i les places, esguardant la seva temença de vida o de felicitat, rere les lliçons d’una novel·la, d’un poema, d’un conte, d’un pensament caçat al vol. Sabent que dels llibres també la tinta calenta s’olora, que de les roses més esclatoses, s’hi llegeix en cada pètal, la llum necessària per voler fer, d’aquest dia, l’exemple perfecte per habitar totes les eternitats més eternes.

SOTERRANI

Un home que badava palplantat davant una casa, està a punt de ser atropellat per un cotxe. L’amo de la casa, el fa passar i el convida a una cervesa perquè es refaci de l’ensurt. A partir d’aquest fet tant trivial, Josep Benet i Jornet, basteix la que és la seva darrera obra: Soterrani que es pot veure a la Sala Beckett dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Pep Cruz i Pere Arquillué.

El text és una filigrana dramatúrgica. A l’experiència de Benet i Jornet en el món del teatre, cal afegir-hi l’experiència en el món del guió. La primera, li serveix per fer aflorar dalt l’escenari, tot un món tortuós, brut, demoníac, defugint la truculència, sense ser massa explícit –pel meu gust fins i tot hi ha massa coses que no caldria explicar-les- sabent traspasar al públic inquietants sensacions d’invalidesa emocional, de brutor introspectiva.

El domini del guió, fa que Benet i Jornet basteixi una trama molt simple jugant amb elements de suspens que a vegades recorden Hitchcock però sense sucumbir mai a mostrar-ho tot, jugant la carta del bon teatre, de la suggerència, afaiçonant un esquelet coherent on tot llisqui sense dubtes, però tenint molt clar que les vicissituds que passen els personatges són només excuses per mostrar el món del qual parlàvem més amunt.

L’espai sobri, només una cadira i un sofà, juga a favor d’una sobrietat, també, en la direcció dels actors. Un cert engavanyament inicial xoca contra una falsa necessitat de l’espectador, mal acostumat per la televisió, que l’actor escupi el text buscant una pretesa naturalitat. Això no és un culebró, això és teatre. D’aquí que el llenguatge pla, realista, dur, es digui des d’una contenció teatral del tot escaient.

A desgrat d’establir una distància entre text i espectador, aquesta contenció juga a favor de crear una atmosfera on veiem que se’ns va empenyent i empenyent cap a un precipici que no sabem de què està fet, però que sabem, inexorablement, que serà impossible no caure-hi. La interpretació de tots dos actors, juga a favor d’aquest sentit. Potser més fred Arquillué, perversament còmode Pep Cruz.

Una bella obra teatral, inquietant, desagradable si és vol, però que sap copsar la corrupció, la maldat, en estat pur i el què és millor, no la trasllada a un pla neutral, allunyat, sinó que se t’enganxa a l’ànima i no para fins a fer-te obrir corriols de bilis pròpia, personal; humana, en definitiva.

INOCULAT

Ho comentava aquí. Això dels blocs, a vegades, és una mica una eina del diable. Sense solta ni volta, el bloc quedava a mercè d’un personatge que se les empescava pel seu compte sense que jo hi pogués fer res. Només podent-ne ser un lector passiu. Un virus que ha durat vint entrades justes. Amb tot, els textos, no m’acaben de ser llunyans. Tenen la seva gràcia i tot. Què n’hauria de fer? Esborrar-los? Refer-los, si és que puc? Les opcions són moltes. La llibertat és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans de la gent lliure, que deia aquell.

Sigui com sigui, finalment, he recuperat les regnes del meu altre bloc. Contabilitat bàsica, torna a estar sota control. O és que potser mai no hi havia estat mai del tot descontrolat? Qui o què, ha pogut mutar la paraula per oferir uns textos inquietants, posseïdors d’una estranya bellesa? D’un no sé què? Inquietant desconcert, rendir-nos davant el flux d’una literatura que no s’atura. Vint portals d’un personatge. Vint portals d’una memòria potser perduda o oblidada o deixada. Vint portals de desconcert. Vint portals de raons absolutes. O potser tot ha estat un engany? Potser aquest que ara tecleja hi té més relació de la que se suposa. Literatura, tot plegat?

LA FEDERACIÓ CATALANA D’ONG PELS DRETS HUMANS DAVANT ELS JOCS OLÍMPICS BEIJING 2008

La Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, reunida en la seva assemblea ordinària el passat 1 d’abril de 2008, vol fer arribar a tota la societat catalana el seu posicionament sobre la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Beijing aquest 2008.

Tota ciutat escollida pels legítims comitès olímpics té dret a celebrar els seus jocs i a demostrar al món la seva capacitat organitzativa i d’acollida així com el seu respecte pels drets humans.

Les institucions esportives internacionals defensen la no politització dels Jocs Olímpics. No obstant, les autoritats polítiques de la Xina els polititzen quan intenten convertir-los en una demostració de modernitat, potència i capacitat organitzativa que els comporta la necessitat d’amagar, maquillar o ignorar els sistemàtics incompliments dels tractats internacionals sobre drets humans.

La lluita pel respecte als drets humans arreu del món és una lluita primordial. Sense respecte als drets humans la dignitat humana resta mancada.

L’esport no pot quedar al marge de l’acompliment dels drets humans i cal una reflexió seriosa en aquest sentit. Cal valorar, per exemple, la participació dels atletes que competiran en aquests jocs sense haver assolit les majories d’edat legals en els seus països, i reflexionar sobre la disjuntiva entre conceptes com superació o competició i drets humans.

Les autoritats esportives internacionals entren en contradicció quan professen elles mateixes la trobada entre esport i respecte als drets humans i, en canvi, ni tan sols exigeixen uns mínims democràtics a les candidatures a l’organització de Jocs Olímpics.

Per aquests motius, la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans convid a tothom a:

Mostrar el màxim respecte per tots els i les atletes i per totes les competicions esportives que es duran a terme durant els jocs olímpics de Beijing 2008.

Demanar a les persones amb càrrecs politics que actuen en el context dels jocs olímpics que garanteixin democràticament el respecte pels  drets humans abans, durant i després de l’esdeveniment.

Exigir a les autoritats esportives una aposta ferma vers la democràcia i el respecte pels drets humans.

Federació catalana d’ONG pels drets humans

Barcelona, 16 d’abril de 2008

TAL COM ÉREM

Els companys d’Enderrock fan quinze anys. A més d’un especial amb una tirallonga llarga d’entrevistes a molts dels protagonistes musicals de tots aquests anys, se’ns regala una reportatge en DVD sobre el famós concert que el juny de 1991 aplegà al Palau Sant Jordi, els grups Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra i Sau. Arrepapat al sofà, me’l miro i viatjo.

El concert va significar, a nivells de màrqueting, la consagració d’un quartet de grups que, cadascú per las seva banda, feia ja uns quants anys que arrossegava molts i molts seguidors cadascú en la seva demarcació d’origen. En el meu cas, qui regnava al Camp de Tarragona eren els Pets i puc constatar que en aquell temps, la formació de Constantí, distava molt de ser la banda pulcre i posada, apte per a tots els públics, que ara pot semblar dalt de l’escenari. En aquells temps, era una banda on tot hi tenia cabuda. Des del punk, al funk passant pel soul. Ironies del destí, malgrat que el 1991 eren els més inexperts, el 2008 és l’únic grup que queda en actiu.

No hi vaig anar al concert esmentat. No en recordo la causa. Tenia disset anys i pels del Camp, en aquella edat, la Comtal quedava molt, molt lluny. Seguia i he seguit tots quatre grups. De tots tres, potser el que menys m’agradava era Sangtraït, no per res. El meu germà sí que hi tenia un deliri. Deixant de banda els Pets, que eren els de casa, Sopa de Cabra, que en aquella època potser era el grup en el seu punt més àlgids, eren els meus preferits. També escoltava Sau, probablement el que musicalment estava més preparat: un gran músic en Pep Sala, una gran veu la de Carles Sabater i el que, per motius obvis, millor sabia moure’s dalt l’escenari.

Val la pena el reportatge. A més de fer-se un seguiment d’on eren i d’on són els quatre grups, s’explica com es va gestar tot plegat. De fet la celebració del concert no fou res més que la culminació o el punt de partida més comercial, d’una realitat sorgida fora de Barcelona. D’una manera natural, els quatre grups, tenien molts i molts seguidors. Es cantaven les seves cançons, s’anava als seus concerts i tot en la nostra llengua.

Potser sí que després del famós concert, les coses es polititzaren un poc, però cal dir que molt abans que els senyors de les discogràfiques posessin la grapa, érem molts els qui anàvem de concert en concert, fent cerveses, dient de tot a les noies… en definitiva bastint la nostra pròpia banda sonora en la mateixa llengua en què parlàvem, vivíem i estimàvem, com en qualsevol país normal.

(Us animo nostàlgics trentanyerus a dir-hi la vostra, si vau anar al concert, o qualsevol altra cosa que us passi pel cap sobre els grups esmentats. Salut!)