Els dies i les dones

David Figueres

EL MEU PLA

0
Publicat el 30 d'abril de 2008

Un dels petits plaers del meu dia a dia: obrir el correu i trobar-me el mail amb l’entrada corresponent del Quadern gris de Josep Pla. Quina gran pensada s’ha tingut de fer-ne un bloc! Pla sempre ha estat un referent. De fet, qualsevol dels quaderns que he anat encetant al llarg de la meva vida, sempre han tingut a la capçalera el dietari de Pla, amb els matisos obvis. Fins i tot he procurat, sempre dins dels possibles, traslladar aquesta dèria a aquests papers. No sé si ho he aconseguit gaires vegades.

Parlar de Pla és parlar del meu avi. De fet, va ser gràcies a ell, que ara, puc gaudir de la totalitat de la seva obra. Un bon dia, en anar a a casa seva, em vaig trobar una caixa. “Obre-ho”, em digué. La meva sorpresa va ser majúscula quan a dins, ben arrenglerats, hi vaig trobar l’obra completa de l’escriptor de Palafrugell!. No eren els volums vermells de l’edició normal. Per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’edició que recollia la totalitat planiana, se’n féu una edició especial amb uns volums amb cobertes grises amb la llegenda de l’aniversari amb unes lletres vermelles. 

La col·lecció va ser desampaquetada, ensumada, llegida i rellegida amb una voracitat una mica desbocada. El contraband d’aquells volums entre casa meva i casa del meu avi, fou constant, absoluta, incessant. La lectura dels Homenots, fou el primer que s’empassà el meu avi, atià un reguitzell d’anècdotes que matisaren algunes de les observacions de Pla: el pintor Joaquim Mir, l’escultor Pau Gargallo, Rebull,  que el pare del meu avi, havia tractat personalment, tingueren la seva extensió, com un comentari al peu de l’apunt del bloc. Per proximitat emotiva, deixant de banda el colossal quadern esmentat, em commogueren les Cartes de lluny, aquells bitllets un tant lírics del jove Pla que es menjava Europa a cop de ploma.

Ara com ara, per motius d’espai, els volums reposen a casa la meva mare. En algun període de vacances o algun cap de setmana, malgrat sempre anar carregat de llibres i de papers, rares vegades em puc estar de no plantar-me davant l’estesa de lloms grisos arrenglerats, agafar-ne un a l’atzar i llegir-lo. Sovint en veu alta. És molt difícil que la lectura no m’atrapi, que no m’assegui i continüïi llegint i llegint desatenent, a vegades, fins i tot qualsevol lectura que tenia pendent o qualsevol altra feina. Olorar-ne l’olor de cendra freda que molts encara fan, la cendra dels havans que l’avi hi deixava caure tan absort, concentrat, embadalit com estava, com jo, en la lectura.

DEIXEU EL FRANKI EN LLIBERTAT!

3
Publicat el 29 d'abril de 2008

La darrera idea repressora de l’Estat Espanyol per tenir-nos a ratlla, dins de la nostra reserva índia, sense cridar massa, sense deixar-nos-en sortir, perquè diuen, que això amenaça la seva sacrosanta Unitat, s’ha cobrat una nova víctima. En un altre estat d’ànim, podria dir que em fa vergonya, fàstic. Però a aquestes alçades, havent-ne vist unes quantes, res no ja no m’estranya quan es tracta d’un Estat que li és tan fàcil de tornar a la grisor dels moments històrics passats i actuar com si tot estigués, encara, en les mans tremoloses d’un General dictador que signa penes de mort amb el cafè.

Sempre m’ha fascinat la capacitat que té l’Estat espanyol per capgirar o interpretar o poseu-hi el verb que més us plagui, un escrit, l’articulat constitucional, i fer-ne, no el substrat necessari per desenvolupar tot de lleis orgàniques que permetessin un desplegament original, imaginari, de preceptes, per posar un exemple, com són la plurinacionalitat o aquella prestesa obligaterietat per vetllar per les cultures que formen això de l’Espanya. Quantes bufetades més ens han de donar per entendre que allò de la regeneració d’Espanya des de Catalunya, forma part del passat?

No, el manual del bon repressor, diu que de tant en tant, a algú, se li escalfarà l’escrot i es dedicarà a perseguir amb tot el pes de la llei, aquelles conductes que representin una amenaça per tot allò estalbert, vegi’s, una idea d’Espanya casposa, retrògrada, incapaç de desprendre’s d’aquests elements simbòlics que la signifiquen per vergonya de tants. El funcionament és tant rudimentari que fa llàstima i tot.

Empresonar un xiquet a la Model per cremar un tros de roba, per més bandera que sigui -i que consti que hi estic en contra de cremar res– és una mesura desaforada i totalment fora de lloc. Desconec, Franki, si llegiràs aquests papers, sigui com sigui, des d’aquí fora, no callarem, no ens guardarem les paraules per a nosaltres. Direm, cridarem, que no pot ser que s’empresoni a la gent per cremar banderes, per no deixar-se domesticar per algú que no respecta el que som. No, fins que no siguis fora, en aquest bloc, no es callarà.

ESTIRANT LES CAMES

0
Publicat el 27 d'abril de 2008

Tot just dutxat, em regalima aigua pel clatell. No he sortit de casa en tot el dissabte. Només per comprar el pa i el diari. Feina per altri. Papers i ordinador fent hores i més hores. A les vuit del vespre m’he col·lapsat. Ho deixo córrer. Fujo. Compro xocolata en una botiga de xinesos que avui regenta un del país amb accent mallorquí. A prendre vent la línia i el biquini. Costejo fins al Passeig Maragall. El segueixo. Miro les cases. La de miliions d’històries que amaguen. Hi ha un bloc que sembla trasplantat d’un paisatge atlàntic. Deu tenir escales de fusta, l’olor del mar als balcons. Com si hi hagués, esperant alguna cosa, la filla d’un almirall, blanca, de llarga cabellera. D’ulls nerviosos, que ho xerren tot.

Més endavant, els cinemes. Ni m’hi fixo en els cartells. Poca gent a la cua. Segueixo el Passeig. M’endinso cap a la Plaça Eivissa. Ah, les primaverals terrasses brandant a ple rendiment. El bigarrat mostrari de gents cerveseta, patatuela, xampú, ai no, aquí, clara… El dolç no fer res. Enfilo amunt. No els sé aquests carrers. M’hi agraden les cases. De planta i pis amb rajols de colors, amb jardinets, amb patis, amb baranes i secrets d’anys. Sense saber com, sóc a tocar la Ronda de Dalt.

M’endinso una altra vegada cap a Horta. Carrers costeruts. Qui ho diria que sóc a Barcelona. Però no, això ja ho he dit a voltes, que aquest país d’Horta és un poblet conquerit, una vila afable amb carrers de macadam i portes de fusta amb picador. I jo que m’he deixat la càmera nova que la M. em va baixar d’Andorra-que-per-aquestes-coses-encara-val-la-pena…

Pujo i pujo i la caçadora d’hivern em fa suar. És d’ahir tot això de la primavera, eh?, no fotem! I suo i decideixo baixar per on he vingut. Carrer d’Horta avall. Topo amb la nova biblioteca del barr…, no del barrri no, del poble. Can Mariner. Just a al cantonada del carrer del Vent. Ufanosa, vidrieres amb els llibres mostrant-se, com un barri Roig, però amb lletres en comptes de mullers de barreters. No deu fer gaire que hi és, (en diferit m’assabento que la van obrir al febrer i que està especialitzada en teatre!, s’hi haurà d’anar a treure el nas). M’hi agrada aquest rellotge de sol. Em recorda la Masia de Miró.

Continuo avall. Deixo la Plaça Evissa, altra vegada, a la meva dreta. Sota la porxada, més estampat de gent prenent la calma. Baixo més. Plaça de Bacardí. El mateix desfici pel no fer res. Un parell de ionquis juguen a ping-pong. Un saca i l’altre no reacciona. Llavors l’altre, busca la pilota, torna a sacar i l’altre tampoc no fa res. D’on han tret les pales i la pilota? Els deixo i passo per davant del Fracaso Bar. No és literatura. Juro que existeix. Queda pendent la foto, si els parroquians, molt a to amb el títol del bar, em deixen. Carrer Cartellà i cotxes que van aparcant i deixant anar les sogres i les tietes que han passat el diumenge al “terreno”. Nens que dormen amb la cara ratllada de regalims de suor i pols. Pares colèrics que han descobert que demà és dilluns, Vero que te la meto si no bajas! i Vero marraneja i marraneja aneu a saber perquè.

APUNTS PER DESENVOLUPAR, O NO

4
Publicat el 26 d'abril de 2008

Aquest matí m’he adonat que em convé comprar-me pantalons nous.

Per què he tornat a somniar, i van tres dies, amb Charlton Heston?

La gent pot dividir-se en dos grans grups: els que contesten els mails i els que no ho fan, ni ho faran mai de la vida; ni que els paguessin.

Les monedes de cinc cèntims d’euro, són les millors per purgar els radiadors.

Els taps de cera per les orelles, es van fent petits a mesura que els uses.

Una pel·lícula, un llibre, un poema, una cançó poden ser tan perfectes com una tomaca de les que fan olor.

Ésser incaut ja no vol dir creure que ella et trucarà, no;  s’assembla més a una cosa com, sense saber què puja el que has comprat al Condis, allargar un bitllet de cinquanta i esperar que et tornin canvi.

De “beure” a “viure”, només hi va una vocal i una qüestió d’alçades.

SANT JORDI

3
Publicat el 23 d'abril de 2008

Quan el vent, aquest matí, ha despertat les persianes, portava endins seu, l’olor dels llibres i de les flors. Esbalandrada, la casa, el perfum ha encabit les giragonses d’aquest riu immens, enmig els mobles, els quadres, les parets… Amarades totes les estances, amb la sentor íntima de la tinta, dels pètals, s’ha eixorivit, s’ha estirat tota ella com un gat mandrós arquejant el seu cos.

Els estadants de tot el bloc, també n’han quedat impregnats d’aquest perfum. Ni amb la dutxa, ni amb el deshodorant, se n’han pogut desfer d’aquesta càlida fragància que els feia anar molt més lluny del que mai havien anat abans. Caminant, era com si suressin enmig jardins de plantes gegants però invisibles, a la feina, tota la paperassa no ha pogut sucumbir a una alegria immensa, una sensació pregona de felicitat punyent, que els ha fet somriure moltes estones, que els ha estat ser molt més amable amb tothom.

En encabat, al carrer, les enamorades, els enamorats, han requerit el mateix tracte del cada dia, però aconsellats per aquest aire una mica marejador, que torba, que enganxa, que fa sortir els primers tirants en elles, les camises lleugeres en ells. Han llegit en el cor de cadascú, les llegendes de dracs que no moren i de princeses que tenen tita. Han escrit en les parets destinades a les proclames amb tendència a quedar per sempre, que l’amor no mor mai, mai, que les espines han de punxar com la llengua que en busca una altra enmig les dents una tarda i una altra.

Cap llibre ha estat capaç de descriure, ni ho farà mai, l’essència d’aquesta profunda benignitat de la gent que es toca, que es vol, que s’estima, que riu, que s’agafa, que es besa, que s’endinsa, passejant pels carrers i les places, esguardant la seva temença de vida o de felicitat, rere les lliçons d’una novel·la, d’un poema, d’un conte, d’un pensament caçat al vol. Sabent que dels llibres també la tinta calenta s’olora, que de les roses més esclatoses, s’hi llegeix en cada pètal, la llum necessària per voler fer, d’aquest dia, l’exemple perfecte per habitar totes les eternitats més eternes.

SOTERRANI

3
Publicat el 22 d'abril de 2008

Un home que badava palplantat davant una casa, està a punt de ser atropellat per un cotxe. L’amo de la casa, el fa passar i el convida a una cervesa perquè es refaci de l’ensurt. A partir d’aquest fet tant trivial, Josep Benet i Jornet, basteix la que és la seva darrera obra: Soterrani que es pot veure a la Sala Beckett dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Pep Cruz i Pere Arquillué.

El text és una filigrana dramatúrgica. A l’experiència de Benet i Jornet en el món del teatre, cal afegir-hi l’experiència en el món del guió. La primera, li serveix per fer aflorar dalt l’escenari, tot un món tortuós, brut, demoníac, defugint la truculència, sense ser massa explícit –pel meu gust fins i tot hi ha massa coses que no caldria explicar-les- sabent traspasar al públic inquietants sensacions d’invalidesa emocional, de brutor introspectiva.

El domini del guió, fa que Benet i Jornet basteixi una trama molt simple jugant amb elements de suspens que a vegades recorden Hitchcock però sense sucumbir mai a mostrar-ho tot, jugant la carta del bon teatre, de la suggerència, afaiçonant un esquelet coherent on tot llisqui sense dubtes, però tenint molt clar que les vicissituds que passen els personatges són només excuses per mostrar el món del qual parlàvem més amunt.

L’espai sobri, només una cadira i un sofà, juga a favor d’una sobrietat, també, en la direcció dels actors. Un cert engavanyament inicial xoca contra una falsa necessitat de l’espectador, mal acostumat per la televisió, que l’actor escupi el text buscant una pretesa naturalitat. Això no és un culebró, això és teatre. D’aquí que el llenguatge pla, realista, dur, es digui des d’una contenció teatral del tot escaient.

A desgrat d’establir una distància entre text i espectador, aquesta contenció juga a favor de crear una atmosfera on veiem que se’ns va empenyent i empenyent cap a un precipici que no sabem de què està fet, però que sabem, inexorablement, que serà impossible no caure-hi. La interpretació de tots dos actors, juga a favor d’aquest sentit. Potser més fred Arquillué, perversament còmode Pep Cruz.

Una bella obra teatral, inquietant, desagradable si és vol, però que sap copsar la corrupció, la maldat, en estat pur i el què és millor, no la trasllada a un pla neutral, allunyat, sinó que se t’enganxa a l’ànima i no para fins a fer-te obrir corriols de bilis pròpia, personal; humana, en definitiva.

INOCULAT

0
Publicat el 21 d'abril de 2008

Ho comentava aquí. Això dels blocs, a vegades, és una mica una eina del diable. Sense solta ni volta, el bloc quedava a mercè d’un personatge que se les empescava pel seu compte sense que jo hi pogués fer res. Només podent-ne ser un lector passiu. Un virus que ha durat vint entrades justes. Amb tot, els textos, no m’acaben de ser llunyans. Tenen la seva gràcia i tot. Què n’hauria de fer? Esborrar-los? Refer-los, si és que puc? Les opcions són moltes. La llibertat és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans de la gent lliure, que deia aquell.

Sigui com sigui, finalment, he recuperat les regnes del meu altre bloc. Contabilitat bàsica, torna a estar sota control. O és que potser mai no hi havia estat mai del tot descontrolat? Qui o què, ha pogut mutar la paraula per oferir uns textos inquietants, posseïdors d’una estranya bellesa? D’un no sé què? Inquietant desconcert, rendir-nos davant el flux d’una literatura que no s’atura. Vint portals d’un personatge. Vint portals d’una memòria potser perduda o oblidada o deixada. Vint portals de desconcert. Vint portals de raons absolutes. O potser tot ha estat un engany? Potser aquest que ara tecleja hi té més relació de la que se suposa. Literatura, tot plegat?

LA FEDERACIÓ CATALANA D’ONG PELS DRETS HUMANS DAVANT ELS JOCS OLÍMPICS BEIJING 2008

3
Publicat el 18 d'abril de 2008

La Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, reunida en la seva assemblea ordinària el passat 1 d’abril de 2008, vol fer arribar a tota la societat catalana el seu posicionament sobre la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Beijing aquest 2008.

Tota ciutat escollida pels legítims comitès olímpics té dret a celebrar els seus jocs i a demostrar al món la seva capacitat organitzativa i d’acollida així com el seu respecte pels drets humans.

Les institucions esportives internacionals defensen la no politització dels Jocs Olímpics. No obstant, les autoritats polítiques de la Xina els polititzen quan intenten convertir-los en una demostració de modernitat, potència i capacitat organitzativa que els comporta la necessitat d’amagar, maquillar o ignorar els sistemàtics incompliments dels tractats internacionals sobre drets humans.

La lluita pel respecte als drets humans arreu del món és una lluita primordial. Sense respecte als drets humans la dignitat humana resta mancada.

L’esport no pot quedar al marge de l’acompliment dels drets humans i cal una reflexió seriosa en aquest sentit. Cal valorar, per exemple, la participació dels atletes que competiran en aquests jocs sense haver assolit les majories d’edat legals en els seus països, i reflexionar sobre la disjuntiva entre conceptes com superació o competició i drets humans.

Les autoritats esportives internacionals entren en contradicció quan professen elles mateixes la trobada entre esport i respecte als drets humans i, en canvi, ni tan sols exigeixen uns mínims democràtics a les candidatures a l’organització de Jocs Olímpics.

Per aquests motius, la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans convid a tothom a:

Mostrar el màxim respecte per tots els i les atletes i per totes les competicions esportives que es duran a terme durant els jocs olímpics de Beijing 2008.

Demanar a les persones amb càrrecs politics que actuen en el context dels jocs olímpics que garanteixin democràticament el respecte pels  drets humans abans, durant i després de l’esdeveniment.

Exigir a les autoritats esportives una aposta ferma vers la democràcia i el respecte pels drets humans.

Federació catalana d’ONG pels drets humans

Barcelona, 16 d’abril de 2008

TAL COM ÉREM

2
Publicat el 17 d'abril de 2008

Els companys d’Enderrock fan quinze anys. A més d’un especial amb una tirallonga llarga d’entrevistes a molts dels protagonistes musicals de tots aquests anys, se’ns regala una reportatge en DVD sobre el famós concert que el juny de 1991 aplegà al Palau Sant Jordi, els grups Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra i Sau. Arrepapat al sofà, me’l miro i viatjo.

El concert va significar, a nivells de màrqueting, la consagració d’un quartet de grups que, cadascú per las seva banda, feia ja uns quants anys que arrossegava molts i molts seguidors cadascú en la seva demarcació d’origen. En el meu cas, qui regnava al Camp de Tarragona eren els Pets i puc constatar que en aquell temps, la formació de Constantí, distava molt de ser la banda pulcre i posada, apte per a tots els públics, que ara pot semblar dalt de l’escenari. En aquells temps, era una banda on tot hi tenia cabuda. Des del punk, al funk passant pel soul. Ironies del destí, malgrat que el 1991 eren els més inexperts, el 2008 és l’únic grup que queda en actiu.

No hi vaig anar al concert esmentat. No en recordo la causa. Tenia disset anys i pels del Camp, en aquella edat, la Comtal quedava molt, molt lluny. Seguia i he seguit tots quatre grups. De tots tres, potser el que menys m’agradava era Sangtraït, no per res. El meu germà sí que hi tenia un deliri. Deixant de banda els Pets, que eren els de casa, Sopa de Cabra, que en aquella època potser era el grup en el seu punt més àlgids, eren els meus preferits. També escoltava Sau, probablement el que musicalment estava més preparat: un gran músic en Pep Sala, una gran veu la de Carles Sabater i el que, per motius obvis, millor sabia moure’s dalt l’escenari.

Val la pena el reportatge. A més de fer-se un seguiment d’on eren i d’on són els quatre grups, s’explica com es va gestar tot plegat. De fet la celebració del concert no fou res més que la culminació o el punt de partida més comercial, d’una realitat sorgida fora de Barcelona. D’una manera natural, els quatre grups, tenien molts i molts seguidors. Es cantaven les seves cançons, s’anava als seus concerts i tot en la nostra llengua.

Potser sí que després del famós concert, les coses es polititzaren un poc, però cal dir que molt abans que els senyors de les discogràfiques posessin la grapa, érem molts els qui anàvem de concert en concert, fent cerveses, dient de tot a les noies… en definitiva bastint la nostra pròpia banda sonora en la mateixa llengua en què parlàvem, vivíem i estimàvem, com en qualsevol país normal.

(Us animo nostàlgics trentanyerus a dir-hi la vostra, si vau anar al concert, o qualsevol altra cosa que us passi pel cap sobre els grups esmentats. Salut!)

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

ACROLLAM

1
Publicat el 16 d'abril de 2008

Estàs espès David Figueres Felip, blocaire espesseït, escriptor eternament becari, recitador ocasional, cronista intermitent. Fa dies que et baralles amb dos contes alhora. No te’n surts. Només penses en com ho faria aquest, com ho faria aquell altre… Però no hi trobes la teva veu. Saps què et passa? Que encara no has deixat enrere tot allò del poema, d’aquell Juny que la gent va llegint, va sentint, va fent-se seu. No te n’has distanciat.

Al mail, hi ha el canemàs de mails rebuts encara per guardar o per esborrar. L’adhesió dels blocs amics. La feinada que costa portar a terme una empresa en aparença tan senzilla. Per sort, no hi ets sol en aquesta follia de plantar-te davant d’una injustícia i no poder restar-ne al marge. Trempes amb cada oportunitat de plantar-hi quatre cols, uns naps, entre els crestalls de la solidaritat. T’emocionen les respostes, les formiguetes arrrenglerades que van seguint perquè cal i prou.

Surts a donar un tomb. A la plaça uns xiquets juguen a futbol. En un banc, elles, totes amb pentinat com d’electroduende fan la rifa dels brivalls suats, texans més avall de les natges, samarretes amples. Camines sense voler pensar, però penses. Busques rostres, cares, en cada adolescent, per veure si s’adiuen amb els personatges que has deixat a la pantalla amb comentaris escampats com “…on vull anar?” o “massa bonic, cursi?” o “aquest diàleg no funciona, aquí”.

La tarda se t’esmuny entre aquests “grans” dilemes. No sabies si baixaries al centre per la presentació del darrer llibre del Biel Mesquida, Acrollam. Saps que avui, ja no faràs res de res. Baixes a Catalunya. Sorteges la gent de la Rambla. La bravada de la turba barrejada amb la del mar que puja. Gires a la dreta per Elisabets i entres a La Central. T’hi has perdut moltes vegades en aquestes munt de pàgines. Però malgrat les innumerables temptacions, només n’agafes un de llibre. Magnífica portada de Tàpies.

Saludes els saludats, coneixes els coneguts. Els amics són els amics. La presentació es farà al pis de dalt. Ple com un ou. Entre els llibres s’hi han posat algunes cadires. A mi no me’n toca. Pepa López, Carme Callol, Rosa Novell, hi posen la veu en aquests 99 contes que els seguidors de la seva Plagueta de Bord, hem pogut fer-nos nostres, pantalla a pantalla. Hi ha els contes i hi ha l’amistat, escriguera, llegidera, tots els llibres del Biel són curulls de la sensualitat desaforada, només domada per una forma robusta, estricte, sublim.

Ara Baltasar Porcel també s’hi afegeix. Després del càncer que patí, el Porcel que parla, és un Porcel que etziba a tord i a dret sense importar-li gens què diu. Del que ha fitat la mort cara a cara i l’hi ha jugat la partida. Coincideixes amb ell quan diu que Acrollam s’ha de llegir amb veu alta, omplir-te d’aquest llenguatge juganer, d’aquestes frases que s’amaren de la realitat, que són grills de vida mallorquina.

T’hi acostes a l’autor i li demanes que t’hi guixi un regueró de tinta a la primera pàgina. Ratlla totes dues pàgines amb blanc amb vies estretes. Damunt, hi fa circular un tren de mots que diuen “david, això és un cofre de tresors verbals” i et demana que no el tanquis, que s’eixugui la tinta. Biel Mesquida és com un nin que hagués rebut més coses de les esperades el dia dels Reis. Biel Mesquida és un pirata que reparteix, llibre a llibre, el botí del plaer d’escriure, de llegir, a tots i cadascun dels seus lectors.

COST

2
Publicat el 15 d'abril de 2008

(IENI, IESSI, tenen catorze anys i parlen al metro. Tradueixo del castellà)

IENI: Doncs em penso posar el pírcing peti qui peti.

IESSI: Pots posar-te’l d’aquells que es treuen.

IENI: N’hi ha d’aquests?

IESSI: Sí, la Vane, la meva cosina, en tenia un i se’l posava a la nit perquè no se li tapés el forat i se’l treia quan s’aixecava.

IENI: Però al matí sa mare no l’hi veia?

IESSI: Donava la setmanada al seu germà perquè la despertés abans i així poder treure-se’l.

IENI: La setmanada sencera?

IESSI: Sencera.

IENI: Però això és molta pasta!

IESSI: Què et penses, tu? Tot costa alguna cosa en aquesta vida!

MADRIZ (III)

0
Publicat el 14 d'abril de 2008

Dinats, copats i empurats, recuperem les energies perdudes en la caminada al costat de Picasso. Madrid als nostres peus. La tarda no s’ha espatllat gens. Fa un dia de juny, de juliol. Qui regna en aquesta ciutat i Comunitat Autònoma és donya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma. Hi ha una tendència que tot brilli, que tot estigui net i polit. No només en l’aspecte estètic, potser també en el moral. Com es comprèn, aquest aspecte segon, és molt més difícil de copsar. Hi ha en l’aire un esplendor, un mirar-s’ho tot des de molt amunt, que es percep. Una grandiositat feta de sí mateixa i per sí mateixa.

Madrid se sap i es vol capital d’Espanya. Una Madrid pepera que a cop de ciment i euros, ha convertit, en molt poc, Madrid, en tot un bastió econòmic i el què és més important, ha bombardejat amb tot de dades, una significativa pèrdua de competitivitat per a una Barcelona que s’adona que això de lligar gossos amb llangonisses forma part d’uns altres temps, malgrat que no estigui tant tocada com ens volen fer creure. Barcelona s’ofega en un centralisme escanyador i que té l’autoestima, com l’autogovern, per terra. Una Madrid que als socialistes ja els interessa que enlluerni, vegi’s sinó l’operació d’Iberia amb Caja Madrid, malgrat pedre’n el control directe.

Des de que Felipe II no la institueix com a capital, Madrid no desplega les seves ales com a ciutat i amb tot, hi ha la famosa màxima del “Sólo Madrid es corte” que es girava malesdicent “Madrid es sólo corte”. En aquest sentit, els cunyats al ministeri, les arracades de perles o l’estanquera gegant de la Plaza Colón, conviuen amb un ciutat que dorm de dia i viu de nit, i tothom que sap endins la fosca, moltes coses s’ordeixen. Encara que davant el panorama que es veu, no se sap molt bé què. La Movida ja fa anys que es va extingir i ara ja només és una peça més de la taxidèrmia sentimental, potinejada com vulgueu.

El nostre passeig de tarda és en absència de bícings i de bicicletes en general -tornem-hi amb el massa fred i la massa calor- però també per la senyoria que dèiem. Hi xocaria. Cosmopolitisme, potser sí, però menys evident. Molta gent sud-americana que té com a destí la madre-patria. No l’estripada enervant d’estrangers mig despullats, vestits de qualsevol manera, embadocats davant els trilers de la Rambla, amb els típics barrets amples del Mèxic barceloní. Si ens diguessin que aquí se’ls convida a estar tancats a les seves habitacions castigats, ens ho creuríem. Es podrien pensar altres mesures menys respectuoses, allò que dèiem del bruny moral, però no hem vingut aquí a volar tant alt. Aquí la gent forània, és comporta. Però res de barreja ni de mescles. Estirades clenxes a un costat, camises fetes a mida amb les inicials al pit, pullover amb les mànigues damunt les espatlles,  mocasins enllustrats… Elles, a joc.

Calle del León. Aquí va morir Cervantes. No gaire més lluny, Lope de Vega hi visqué. Ho recorden plaques a la façana. Escrits a terra, en comptes de llambordes. La nit, desplegada, ens cau fent l’aperitiu, a La Venencia. Emblemàtica tasca on només se serveixen finos i manzanillas. Ni cervesa ni refrescos ni res. Local tronat amb taules de fusta. Cartells de Jerez fumats, esvaïts pel temps. Un gat negre que es nega a deixar la taula on dorm plàcidament. Amontillados, Olorosos… Una delícia. Sopem en un japonès, just al costat de la taverna. Entre sushi i salsa de soja, se senten sospirs d’amor.

Impossible no passar per Chicote, en acabat. Encara que el local viu de rendes. Servei desangelat i una carta una mica tronada. Encara es fa dir sí senyor, amb tot, l’especialitat de la casa: el coctel que dóna nom al local a base de vermut rosso i ginebra. Qui regna en la cocteleria madrilenya és Del Diego. Exquisit servei i professionalitat amb la coctelera. Manhattans, Gin Fizz, Dry Martinis…

La nit continuarà al Tupperware i en altres locals que aquest cronista ja no recorda. Gent. Molta gent. També molta policia. Fem mal. Tornem en taxi, malgrat haver-hi un bus que segueix el mateix recorregut que les línies del metro. Un bon invent. Diumenge no serem més que una piltrafa. Un record del què erem. Aquella nostàlgia benigne de l’estòmac encongit, de l’esvaïment, de la desconcentració… Dinem i passegem una mica, fins a Atocha. Fem un cafè observant com els moixonets entren a l’estació. A casa falta aigua i aquí munten selves tropicals a les estacions.

Tenessee Williams feia acomiadar el seu Un tramvia anomenat desig, amb aquella Blanche torbadora i desfeta, afirmant que ella mai refusava l’amabilitat dels desconeguts. Ho eren l’O. i el N. en arribar, de desconeguts, ara ja no, perquè ho sabem que hi podem tornar a aquesta ciutat sempre que ens vagui. La seva amabilitat ha estat extrema i la vida ja te les dóna aquestes coses xules de tant en tant, de gent que t’aculli i se t’obri perquè sí. Se’ns acompanya a l’aeroport i cal dir-se adéu. Embarquem. L’avió s’enlaira. Madrid és una constel·lació que hagués caigut. Com llums de Nadal que es proven a terra abans de penjar-se damunt l’arbre.

Madriz (I) / Madriz (II)

JUNY

5
Publicat el 12 d'abril de 2008

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el “juny”.
Juny: se m’hi va morir el cor
i se m’hi va morir el poema,
també l’estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell
i revela l’abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se’n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d’arribar a mans dels morts.

                                                                     Shi Tao

                                   (Traducció del xinès de Manel Ollé)

Tampoc no han aconseguit esquivar el juny (feu-m’ho saber si m’he deixat a algú!): Indústries i caminars / Chào ông Viêt Nam / Consuetudinàrium / Raül Romeva / Alfred Artiga / Coc Ràpid / El Camparanet / Xavier Mir / L’hidroavió apagafocs / Magnòlia en mà / El llibreter / El pèndol de petites oscil·lacions / Notícia a l’Avui / L’aventura del Pingüí / Per a lectura i decoració / Amics de Joan Valls / El bloc d’un de Reus / Noves flors / El Llamp / Puig d’en Cama / Flux / Espai Isidor / El racó dels gomets / Temps d’incertesa (com tots) / Marcús / Cupressus Sempervirens / Club 7 cinema / Menjablanc de Reus / Lamevaillaroja / Malerudeveure’t / Lo blòg deu Joan (traducció del poema a l’occità) /Assumpció Cantalozella / Miquel Roman