AL LICEU, ANTÒNIA FONT

Costa d’adonar-te que estàs vivint un moment irrepetible, únic. Hi ha com una resistència a acceptar-ho. Hi poses al davant tot de perjudicis, fas tot tipus de proves abans. A vegades, els indicis queden en això, indicis; però hi ha vegades, ja reiniciada mil vegades la teva capacitat de sorpresa, que t’has de rendir davant l’evidència, que alguna cosa està passant, alguna cosa grossa. I tu hi ets per a viure-ho.

És això mateix el que va passar ahir al vespre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. S’obriren les portes a les set. Cua diligent. Estrangers preguntant quina òpera s’hi feia today. No teníem les entrades en mà, qui arribava primer… Tenim sort, amfiteatre, primera fila. L’A. ha fet una molt bona feina. El teatre es va omplint. No imposa, el Liceu; és acollidor. El vellut, els llums, com gotims d’incendi, penjant de les gelosies dels diferents pisos. Els sostres pintats de Perejaume. “Allò, nen, és com el Fortuny però més gran”. Es va omplint a poc a poc. Tot són fotos que va fent la gent. M’agradaria saber el percentatge de persones que hi entraven per primera vegada al Liceu. Entre ells, servidor.

Comencen a sonar les tripes d’un rellotge, com de robot. El teatre ja és ple. Comencen els avisos. Es fa fosc. Surt l’orquestra. Res d’esmòquings, amb texans i samarreta. Després ells. Ells són Antònia Font. Nosaltres som nosaltres. Les dues, tres, cançons primeres sonen tímides. Pau Debon està encostipat. L’orquestra es treu les lleganyes. És curiós perquè no es fan nosa els uns als altres. Hi ha un traspàs íntim entre les cordes, el vent, amb baix, guitarra, teclats i bateria de més endavant.

El repertori va avançant, el vestit s’ajusta com un guant. No sabem qui s’ho passa millor, sí els de l’orquestra o nosaltres. Els violinistes branden els arquets, coreografies de tubes i clarinets enlaire. El director, dalt la tarima de director, es marca uns passos del més pur estil màiqueljacson… Es pica de mans, de peus. Pau Debon només pot donar gracis i més gracis. La gent aplaudeix més. Punt àlgid: l’astronauta rimador i tot tremola i sembla que hagi de caure.

Sincerament, el disc Coser i cantar m’havia semblat molt fred. Però no ens podíem quedar amb aquell mal gust de boca. Estàvem avisats que valia la pena no renunciar-hi. Ahir al vespre Antònia Font, va demostrar, davant tot un senyor Liceu, que aquests més de deu anys de vida han estat una pàgina de luxe en la música catalana. El surfista Oliver, amb les seves cançons, ha sabut donar un altre tomb de clau al galàctisme Sisa. Ha sabut donar un ramell de cançons que enganxen, que enrampen, que et transporten als llocs on poques vegades se’n vol marxar.

 Sense sortir del guió d’altres concerts -sempre magnífics- tothom sabia que al Liceu hom si bé a consagrar-s’hi i Antònia Font, no va voler ser menys. Res de collarets de perles, res de vestits de nit. No s’acordaren casaments entre famílies, ni les querides lluïren escots provocadors. No, ahir, Donizzeti es barrejava amb el tauró Bambú; Puccini ens estimava a tots iguals; a Verdi un led vermell se li encenia; Wagner deixava sa gelera més decenta. Màgia, música, felicitat en estat pura. Alegria, molta, moltíssima, alegria ahir ens donà Antònia Font en un apoteòsic concert ple de bon rotllo.

Foto: Xavier Mercadé

15 ANYS SENSE VICENT

M’ACLAME A TU

M’aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, al que més estimava,
i cante al jorn, al matí il·lumimat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Sempre la nit il·luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada.

Seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn a la pàtria,
tot esquinçant l’emblema que puja,
seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons
i an arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaven sempre.

                                                         Vicent Andrés Estellés

EL CERCLE DE GUIX CAUCASIÀ

En aquests moments, al teatre català hi ha una pugna entre dues maneres d’entendre el teatre. Per una part aquells que es dediquen a passar pel sedàs del seu suposat talent, qualsevol obra que els caigui a les mans. Ja pot ser un Shakespeare, un Lope de Vega, un Miller, un Russiñol o un Pirandello. Esquarterat, recompost amb moltes projeccions i gent nueta a dojo, hom ja es pot treure del cap fer una llegida ràpida de l’obra que va a veure, abans. Allò que es trobarà serà molt i molt diferent del text original. Se’n salvarà l’essència -tal i com es podrà llegir en aquells textos indigestos del programa de mà, que es dediquen a afegir més confusió i no pas a aclarir res. Tot plegat excelses i poderoses masturbacions -l’essència, l’essència!- on als actors se’ls demana que facin de tot, menys actuar.

Per una altra banda, hi ha els qui entenen el teatre, com un bell acte d’amor. Amor pel text, amor per l’actuació, amor per explicar una història. En definitiva, amor per commoure, que és del que es tracta. Malauradament, aquesta mena d’entendre el teatre, es dissipa en innombrables teatrets i sales, que sovint no surten a primera plana i on l’espectador es converteix en un indigent furgant i furgant entre contenidors de boca-orella o entre els altaveus que ell considera autoritzats per perquè el sedueixin.

Oriol Broggi i el seu teatre, és dels de la segona mena. Ens posaren la xeringa al braç amb aquella Antígona i des de llavors que anem amb els ulls esbatanats, balbucejant, vestits amb un xandall ratat, demanant més i més. Afincat a la Biblioteca de Catalunya, el projecte de LaPerla29, basteix una voluntat clara: revisitar els clàssics però sense caure en la prepotència de traduir-ho tot a una falsa provocació desmesurada i absurda, fent-nos empassar que aquesta és la lent amb què s’ha de mirar avui en dia tot el teatre. D’aquesta manera, a Sófocles o a Txèkhov, se’ls dóna validesa actual no a través d’un taller barat de xapa i pintura, sinó bevent de l’arrel, escoltant, treballant, provant. Estimant.

El desembarcament de Broggi al TNC s’ha d’aplaudir. La revisió que en va fer de La primera història d’Esther, el gener del 2007 a la Sala petita fou espectacular. De llençar coets. Un espectacle que estrijolava el text de l’Espriu i el convertia en un torrent verbal que fluïa com una mala cosa. Ni arideses ni entrebancs. Una veritable festa. La nova proposta d’Oriol Broggi, aquest Cercle de guix caucasià, beu molt d’aquell Espriu.

Val a dir que la proposta no decep en absolut. Brecht encara és el murri que et sacseja, que no vol que t’hi estiguis, davant seu, com si tinguessis un comandament a distància a l’abast. No, Brecht, et vol per a ell solet. Per què? Doncs per què si estàs cansat i vols distreure’t una mica de tanta banalitat existent, ell et dóna el pa d’aquella solidaritat humana que diuen que existeix en alguna banda de nosaltres. Per què Brecht és el poeta que s’amaga rere la granota de mecànic i fa dir “t’estimo” amb l’olor del vent que ho fa vinclar tot, amb el pit al descobert, sense xarxa. Un vell cascarràbies social que no admetrà mai que en el fons, és un líric com una casa.

El cercle de Broggi pot dividir-se en dues parts. Totes dues porten nom de dona, o millor dit, nom d’actriu. En el  primer torn la reina indiscutible és Marta Marco. La seva Grushe és gran, portentosa. En el recorregut, sense renunciar al simbolisme exigit i jugant amb els joguets que li proporciona Broggi, la humanitat d’aquesta serventa humil, traspua sense forçar mai. Hi veiem l’estima pel nen que no és seu, pel seu soldat que ha de tornar, pel país desfet, pels peus descalços que trepitgen la terra i la gana. Cal destacar l’agombolament d’habituals en el teatre de Broggi, (Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pere Ventura) sempre eficaços, perfectament perfilats i definits. En el seu lloc Jordi Banacolocha.

En la segona part, qui regna és Anna Lizaran. Brillant Azdak. Jugant amb l’exageració però mai passant-se de frenada. Potser focalitzant en excés l’atenció doncs en el moment de prosseguir amb la trama del nen, en l’interregne en què totes dues Dames comparteixen tron, un ha de posar-se de nou la camisa de l’emoció per dins els pantalons i rendir-se davant el fet que hi havia una història que s’estava explicant.

Coses que no ens agradaren. Potser l’espai. A Broggi li agrada jugar amb espais petits, propers, la magneficiència de la Sala Gran, juga en contra de la proposta, sobretot a la primera part, on part del text es perd malgrat comptar amb una escenografia del mateix Jean-Guy Lecat, preciosa, no acaba d’acomodar-s’hi l’espectacle, malgrat s’hagint tret dues o tres fileres de butaques. Amb tot, la potència de la imatge de quan entren els actors, és absolutament memorable, impactant. Tampoc ens agradà el triunfito Víctor Estévez, que en el paper de narrador, mou els braços com un ventilador i no se sap gaire bé on posa la veu. Una llàstima. Això de l’espai es veu millor en la segona part, on es delimita més l’escena i tot resulta més palpable. Tampoc no ens va acabar de fer el pes l’ús de titelles i ombres, tampoc la projecció d’una part del text. Quelcom que funcionava a “Primera…” però que aquí queda desproporcionat, sobrer. No aporta res.

Sigui com sigui, les dues hores i tres-quarts, amb entreacte per fer un pipí o netejar vidres, són una delícia on les busques del rellotge s’alien al costat dels músics de Cabo San Roque -encert total- per deixar-nos seduir per aquesta bella fàbula que va escriure algú el 1944, algú que es deia Bertolt Brecht i que va dir entre moltes altres coses, que malament del país que necessita herois, res no deia de les heroïnes, d’aquesta Marca Marco, d’aquesta Anna Lizaran que tornen a fer-nos avinent que ara, com ahir, com sempre, també per boca de Brecht, les revolucions es donen als carrerons sense sortida, i què és un teatre sinó això?

XINA

Aquests dies, degut a l’increment de la repressió al Tibet, per part de la Xina, han estat moltes les veus que han denunciat la situació penosa que fa anys pateix aquest país mancat de llibertat. No hi ha cap mena de dubte que la tragèdia del Tibet, com la tragèdia de tants països que no se’ls deixa parlar per ells mateixos, és una vergonya. Amb tot, com en tots els països que no acaten les llibertats democràtiques, es diguin democràtics o no -vegi’s Rússia, Cuba, Xina, el Marroc… – tenen les seves presons farcides de persones que han plantat cara al règim des de dins, o senzillament han anat a petar a la presó per coses que en un marc democràtic, serien respectades.

Shi Tao és un periodista xinès, poeta i membre del PEN, que compleix una condemna de 10 anys de presó, acusat de «divulgar secrets d’estat a l’estranger». A l’abril de 2004, Shi Tao (Shi és el seu cognom), va enviar unes notes que va prendre durant la lectura en veu alta d’un document en una reunió de la redacció editorial del Dangdai Shangbao («Notícies del comerç contemporani») a un lloc web de l’estranger mitjançant un compte de correu «Yahoo!». El document era de l’Oficina del Comité Central del Partit Comunista Xinès, i incloïa advertències als mitjans de comunicació xinesos sobre com havien de cobrir els actes de celebració, el 4 de juny de 2004, del 15è aniversari de la massacre i les protestes de la plaça de Tian’an men de Pequín. Segons la documentació del tribunal, Yahoo! Holdings Ltd de Hong Kong va facilitar a les autoritats xineses la identitat de Shi Tao.

El PEN americà, està fent una forta campanya per denunciar el seu cas. Es preveu que en els propers mesos, el PEN internacional, intensifiqui amb més campanyes, el seu rebuig als JJOO de Pequín. Durant la commemoració del 8 de març, Dia de Internacional del a Dona, per exemple, ja es posaren de relleu els casos d‘escriptores xineses que estan empresonades. Arreu es fan campanyes per denunciar els abusos que comet la Xina. Tot sigui perquè Sarko no es pengi totes les medalles.

DISSIDÈNCIES

En el darrer apunt que Ilyas Shurpayev va escriure al seu bloc, l’encapçalava dient: “Ara sóc un dissident”. Quan ho va escriure, encara no eren els quatre de la tarda. No sabem si ho teclejà a casa seva, un apartament del nord-est de Moscou, o des d’un altre ordinador. No feia gaire, el seu nom havia sortit en una llista negra de periodistes a Kavkazcenter. Treballava al Canal 1 de la Televisió pública russa. Era del Daguestan. El proper més de juliol hauria fet 33 anys.

Probablement, poc s’ho pensava Shurpayev que aquesta dissidència no duraria gaire. Algú va trucar a casa seva el dia 21. El van estrangular amb un cinturó. També li van clavar unes quantes ganivetades. Després van calar foc a l’apartament per esborrar les possibles proves. No era un periodista que es dediqués a la investigació. No li van deixar temps de patir la dissidència. El van assassinar, abans.

El que van fer amb Gadzi Abashilova Majachkalá, capital del Daguestan, va ser menys subtil. Abashilov estava davant una botiga quan des d’un cotxe li van engegar uns quants trets. Tenia 58 anys i era director de la Companyia Estatal de Televisió del Daguestán. Tampoc a ell el van deixar ser un dissident.

Des de la desmembració de la URSS ja són 256 els periodistes morts. No hi ha cap raó per dir que el llistat de noms no augmenti. Mentre occident fa la vista llarga a aquest tipus de crims, a Rússia qui no interessa que informi, no informa. Les morts es van donar, es donen i es donaran. Cal dir-ho. Cal cridar-ho. Protestar, indignar-se, denunciar-ho, encara que, com deia Pedrolo, no serveixi de res.

QUAN S’OBLIDA L’AMOR

Amor

La lluna s’ha esmunyit
darrere les muntanyes;
ja comença l’exili.

La mesquita és ben plena,
fins al pas del llindar.
Millor que avui, ahir.

D’esquenes a la vida,
tot sovint discutim
de coses impossibles.

Cercant una llumeta enmmig de la tenebra
som cecs a la claror
de la lluna del cel.

El seny ja s’ha assecat.
Han cavat en el cor
per a fer-hi un refugi.

Escupen a la vida.
L’horitzó està barrat
quan s’oblida l’amor.

        Salem Zenia, Foc cec
(Traducció de Carles Castellanos de l’amazigh al català)

14M 20B

De vegades, no cal res més que quatre beneits asseguts en una taula d’un bar de Reus, una mica entrats en llevats i espirituals, tot comentant la proliferació, en els darrers anys, d’establiments donats a l’oci nocturn, com per demanar un bocí de paper i un boli al cambrer i començar a fer un llistat d’aquest tipus de cases. Te’n sortiran més de vint i et preguntaràs perquè això, fa cinc, deu anys, quan tenies fetge i estòmac a prova de bombes, no passava? Llavors algú farà que ja està bé de lamentacions, que una nit, qui vulgui apuntar-se amb ell, es proposa visitar vint bars de la ciutat. Els altres callen, li diuen que baixi de la cadira, que faci un glop, que s’assereni…

Però resulta que el pronunciament, no queda en no-res. Salvat de la crema dels senyors Gelocatil i Almax, la cosa, setmanes després, segueix en peu. Fins i tot s’ha fixat una data: el 14 de març i ja la tenim liada! Servidor hi era en aquella taula on es va xerrar tot allò i per tal no desentendre’m de la part de culpa per haver ablamat la proposta, que tot sigui dit, proferí l’insigne blocaire reusenc Antoni Veciana. El dia acordat, vaig pujar al vaporet de la Renfe i des de Barcelona cap a Reus hi falta gent. Donat que no podia arribar abans de les vuit, servidor ha de confessar, que dels vint bars, “només” en va poder visitar catorze. Una bona marca, si més no. 

La logística de l’acte va fer expressament per l’ocasió, un parell de preuats gadgets. Vegi’s: una xapa -allò dels pins, es veu que ja no fa modernu- i el conseqüent “carnet” de ball amb el llistat de bars i l’horari, al darrera, on s’hi anaren enganxant gomets de colors a mesura que avançava la murga.  L’astracanada començà a les 18:30 i tenia horari d’acabada a les 4:30. Però ja us puc dir, que malgrat que es compliren els horaris amb professionalitat, sent només mitja horeta a cada bar l’estona estipulada per a fer-hi el que és volgués, dintre sempre de la legalitat vigent, es plegà veles més enllà de les cinc.

Sigui com sigui, l’endemà, més que tenir el cap a Helsinki, hom s’adonava que el que li feien mal eren les cames i que la travessa per Reus la nuit, s’havia convertit més que en un despropòsit per aparells digestius i neuronals, en una autèntica mitja marató nocturna. Val a dir que tots els bars, hi posaren el seu granet de sorra per fer la travessa més plaent, més que res per les butxaques, que com ja us podeu imaginar, si feu el compte, hom havia d’anar ben servit de quartos i tampoc es tractava de deixar-s’hi el sou. Tots els bars referenciats van tenir alguna mena d’atenció així que els explicàvem la gesta, tots menys el situat al capdamunt del Carrer Ample i dit Blanc, així com els senyors de La Fàbrica que s’abstingueren, malgrat les nostres explicacions, de qualsevol tracte de favor.  No cal dir que va ser acceptat per unanimitat de fer-hi només acte de presència però no pas de prendre-hi res.

M’abstindré de deixar constància dels mil i un anècdotes que donà la nit, ni què si va fer o beure o viure, la veritat és que m’explicaren que al principi la cosa es temia que anés pel pedregar, però de bar en bar, anàvem trobant gent que com una processó avançada, s’hi apuntava sense massa escarafalls. Ens consten pics de fins a vint-i-quatre persones reunides! La veritat és que deixant de banda la constatació que veritablement en cinc anys Reus ha canviat molt en general i també en el tema dels bars -si faig un rimember güen amb els dits d’una mà es compten els abeuradors que existien llavors, antros amb serradures a terra inclosos- també és cert que malgrat els canvis i malgrat tot, la gent de Reus no hem perdut l’humor d’organitzar sense cap altra voluntat que passar-ho bé i riure, mandangues com aquesta. I és que ja ho diuen, que tot ajuda. Catorzeeeeeeee Emaaaaaaaaaa, Viiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiint Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! i fot-li que és de Reus!

Llistats de bars visitats

Què en diu l’Antoni Veciana

Què en diu el David Fernàndez

PARITATS

Passejo per les vitrines i vaig mirant els cossos despullats de pell, en molts casos d’ossos. Aprenc unes quantes coses: que la melsa s’inflama quan tens la malària. Que el fetge és molt més gran del que em pensava. Que és la part dreta del cervell la que s’encarrega de la creativitat.

També que les dones no han de patir per la melsa quan tenen la malària perquè no se sap si en tenen de melsa. Com tampoc no se sap quin és el tamany del seu fetge, ni quina part del cervell fan servir per les seves coses creatives.

Això ho dic perquè no hi ha ni un sol cos de dona obert en tota l’exposició, tots tenen els dos corresponents testicles penjant. Tots? No, quan es parla de la reproducció, llavors sí que hi surt un cos femení. I pensar que la mostra s’ha passejat per mig món!

BOSCOS ENDINS

Davant els impulsos massoquistes, hom sempre s’hi llença amb l’esperança fàtua, de la redempció. Hi ha vegades que arriba. Hi ha vegades que no. Previnguts com estàvemdel que anàvem a veure, vam pensar que potser hi hauria una llum salvadora que il·luminaria la nostra reticència inicial. Però no, tot plegat només va servir per certificar allò que havíem sentit a dir  i avorrir-nos, sobiranament, com una ostra. No som experts en musicals, però tenint com a referència un altre Sondheim que ara es pot veure en forma de pel·lícula, Sweeney Todd,  malgrat que estigui bastant mutilat, un es pot adonar que Sondheim no pot ser que sigui una cosa tan supèrflua, tan mantegosa i sense esma.


Boscos endins és el títol de l’obra d’Stephen Sondheim que la gent de Dagoll Dagom assassina. No és una mort ràpida, sense dolor, no. Es tracta d’un suplici dilatat, etern, de dues hores i quaranta-cinc minuts amb vint minuts d’entreacte! La caputxeta, la Ventafocs, en Jan de les faves màgiques i el seu corresponent forner i fornera, van a la recerca, boscos endins (d’aquí el títol) per tal de complir amb allò que els seus respectius contes expliquen. La primera part és un desenvolupament entrecreuat de les diferents històries amb apunts una mica àcids, al final, que presagien una visió diferent dels contes a la segona part. Després dels pipís corresponents i estirar les cames esperonats per aquesta mica de cosa que s’endevina, un s’asseu, espera que el teló s’aixequi donant la volta a tanta marenga i s’adona que no, que allò que es percebia, només era una falsa alarma. L’escavetxinada continua, lentament, fins a la fi.

L’aposta de Dagoll Dagom per dedicar-se a allò que s’anomena “teatre per a tots els públics”, és respectable. Ara bé, ens cau una mica l’ànima als peus sabent que en el currículum d’aquesta companyia, hi ha coses tant magnífiques com Antavianael Mikado, Mar i Cel o Flor de Nit. Diuen les males llengües que donada l’exagerada inversió en els dos darrers espectacles que esmentem lligat al fet que els espectacles no van poder sortir de gira per la seva complexitat tècnica, van donar una minsa rendibilitat. Ara bé, no sé si desestimar la qualitat en pro de la recaudació, pot donar gratificacions tan substancioses. Com a nosaltres la pela ens interessa poc i del que es tracta és de veure bon teatre, a continuació explicarem perquè Boscos endins, no és bon teatre.

Hi ha una màxima que en el teatre i en l’art, en general, ens sembla vital de no violar: mai s’ha de proporcionar a l’espectador totes les claus per “entendre” allò que es contempla. Hi ha d’haver una part de sugerència, de misteri, si es vol, per tal que l’experiència artística esdevingui plena per aquell que la veu, la pugui interioritzar i faci un viatge personal a partir d’allò que se li ofereix. A Boscos endins, la sugerència és nul·la. Un magnífic i majestuós escenari que roda com els cavallets de la fira, una il·luminació desaforada, decorats fastuosos, atrezzo fulgurant (cal, per exemple, que veiem com es retallen els peus de les germanes de la Ventafocs quan els tallen dits i talons per tal de fer creure al príncep que elles són les propietàries de la sabata de cristall?) donen massa informació sense cap mena d’escletxa perquè l’espectador hi tregui el nas.

Pel que fa a la direcció, el cas és més flagrant encara. Partint que en el suposat manual del “teatre per a tots els públics” un deu poder llegir en l’apartat dedicat als actors, que aquests s’han de comportar damunt l’escenari com  autèntics ximples. Mirades, gestos, pauses, matisos no hi tenen cabuda, doncs. Deixant la part musical a banda, perquè no hi entenem, pensar que pel simple fet de saber cantar, algú pot fer-se càrrec d’interpretar alguna cosa, encara que sigui musical, és una gran absurditat. Ni la OT Gisela fent de Ventafocs, ni la Mone fent de bruixa, aporten res més que una presència en moviment amb la manca habitual de recursos gestuals. La veu d’espinguet de la Caputxeta Anna Moliner és desesperant. A Carlos Gramaje encara no li hem trobat un adjectiu prou ambigu com per respectar-lo almenys pels grans Saïd i Reynal que tenim al cor. La resta es limita cantar quan toca i poca cosa més.

D’acord que potser Boscos endinsno és una obra que ofereixi gaire punts per fugir d’allò que estrictament marca el text i l’argument, però lluny de la temptació de l’estripada postmoderna, sí que partint de recursos més realistes i naturalistes, es podria haver fet un treball actoral més conjuntat i subtil, aprofitant la mica de càrrega crítica que s’hi pot intuir per fugir de tant sucre, deixant-se estar d’una escenografia on t’ho dona tot ben mastegat. Si coneixeu algú que li agradi el teatre i us cau malament, busqueu arguments per fer-li entendre que els Dagoll Dagomhan tornat als orígens amb aquesta darrera obra. Que malgrat el què diuen, s’ha d’anar a veure perquè condensa perfectament aquella voluntat de no fer del musical un gènere obertament comercial, com al començament. Si us creu, haureu fet passar una mala estona a algú, però el regust dolç de la venjança consumada us omplirà la boca.

EL BLOC DEL JOSEP

Aprofitant que he de fer uns encàrrecs al centre, m’aturo a fer un cafè a l’Ateneu. Fa bo. Me’l prenc al jardí. Se m’acosta un noi. Em pregunta si es pot asseure a la meva taula. Em diverteix que em tracti de vostè. El noi em diu que hi ve sovint a l’Ateneu, que li agrada llegir i que es passa hores i hores a la biblioteca de la casa. També freqüenta les tertúlies, sobretot la del Quim Borralleras. Em diu que no li sóc desconegut del tot i que potser m’hi ha vist allí. Jo li dic que no el conec pas aquest senyor.

El Josep és de l’Empordà -“del petit, però”-puntua amb un somriure sorneguer i ampli. És tot ell un belluguet. Va vestit d’una manera un pèl antiquada. És molt jove: vint-i-un anys acabats de fer. Això de l’estudi de les lleis, li va venir obligat per son pare. Ell, però, el que li agrada de veritat és escriure. Em diu que llegeix tot el que li cau a les mans, però que aquí no es poden trobar bons llibres. Li han parlat d’un tal Montaigne i em pregunta què en penso. Li dic que per mi és una mica farragós, però que no li farà cap mal llegir-lo. Em parla de molts altres autors.

Llavors parlem dels blocs. Li dic que jo en porto un. En dir-li el títol, em diu que em llegeix. Tot ell és una bateria de preguntes. Es veu que tenia pensat d’obrir-ne un, però que això dels ordinadors li fa una mica de basarda. El Josep no para quiet. Sembla que tingui una molla al cul. Galtaplè, baixet, se’t tira al damunt tot preguntes com una fera damunt la seva presa. Si et nota cohibit, recula i t’ofereix un somriure taujà, obert, senzill.

No creu que s’hi estigui massa per Barcelona. La troba una baluerna esfereïdora, horrorosa. Com la Universitat, on els catedràtics semblen sortits de la pitjor literatura gòtica. Li agradaria veure món, viatjar. Anar d’aquí cap allà. Me’l crec perquè no para quiet. Ara m’exposa la seva teoria sobre la literatura. “La persiana és verda. Això és una frase intel·ligible. Això hauria de ser la literatura, m’entèn?”. Al cap d’un quart d’hora de xerrera, em diu que ha de marxar. Encaixem prometent-nos de tornar a veure’ns.

Avui, he rebut un mail del Josep. Em diu que ha tornat a Palafrugell perquè la Universitat està en vaga per això del pla de Bolonya, encara que a son pare, li ha dit que l’havien tancat per culpa d’una passa de grip. Ja la sap llarga, ja. Em diu que des de fa un parell de dies que ha obert el seu bloc. Em pregunta el meu parer. Us afegeixo aquí l’enllaç per si ho voleu comprovar per vosaltres mateixos. No escriu malament el Josep. Té fusta. Pot ser que fins i tot, si s’ho proposa, arribi a ser un escriptor important.