Els dies i les dones

David Figueres

APUNTS EN NET SOBRE LA CATOSFERA (IV)

0

MAMÀ JO VULL SER PERIODISTA

Mira si em dinat bé que ens toquen les quatre, hora en què comença una altra taula "Associacions i xarxes de blocs"que ens la perdem tot païnt per Granollers. Una recomanació: per un altre any, imprescindible el Blocs & Migdiada, perquè amb gust hom es dedicaria ara mateix a pesar quilos i quilos de figues i no pas a assistir a més conferències. Ens quedem a fora. Entrem als correus. Confirmem que el número de visites avui seran poques, si tothom és aquí.

Fem temps esperant una altra de les trobades que prometen. "Blocs i periodisme ciutadà". N‘Eduard Batlle, el moderador, també s’ha avançat i la fem petar parlant d’El Punt. Ja ho he dit moltes vegades, va ser el primer diari on van acceptar de publicar cosetes així escrites. La seva edició del Camp de Tarragona va aplegar uns quants dels meus articles primerencs. Eren altres temps i encara no s’havia inventat això dels blocs. I pensar que sense internet, gairebé, els articles s’enviaven impresos en paper… De vegades m’esgarrifo de pensar que la meva generació es va treure carreres sense tenir internet, que vam viure la major part de la nostra vida sense telèfon mòbil. Costa de creure però és així.

A les 17: 15 doncs, comença una nova taula. L’Eduard Batlle llegeix un text de l’Enric Sopena disculpant-se per la seva no assistència. No en tinc cap opinió fet del Sopena, però alguna en devia de fer quan el Ramon Barnils, li tenia tanta i tanta "estima". Per cert, us imagineu un bloc del Barnils? Amb això del periodisme en Jordi Cabré considera que per ser periodista s’ha de treballar en un mitjà. La definició val, però també és veritat que es poden trobar a la xarxa aproximacions prou elaborades i dignes de confiança en forma de bloc i que no formen part de cap mitjà. En aquest sentit l’aposta de Bottup, tal i com presenta Pau Llop, és un dels camins possibles perquè persones que fan una feina a consciència, tinguin una oportunitat de desenvolupar una tasca periodística amb una ressò a l’alçada del talent demostrat.

Joan Camp d‘Indirecte.cat i de Tirabol, també no troba que aquestes diferències entre el periodista d’un mitjà "oficial" i el que escriu des d’una altra trinxera, siguin tantes. Posa com a exemple el fet de tants altres professionals d’altres especialitats, com els escriptors, per exemple, que sense tenir cap títol universitari -servidor que els escriu- tenen tot l’aval professional del món. Jordi Mayoral de l’Això toca, és el perfecte exemple de la dedicació allunyada de l’ortodòxia "periodística" de la manera com ens explica com va sorgir la seva ingeniosa aposta per l’humor, quelcom que també crec que fa falta en això dels blocs.

En el camp periodístic, sí que penso que tal i com s’ha demostrat i després de l’aparent fracàs de dotar als blocs d’un codi ètic, sí que com diu Vicent Partal, potser el codi ètic l’haurien d’adaptar els mitjans periodístics. Amb tot, també es veritat que la relació entre la notícia i el periodista està canviant i l’augment del descrèdit tant de diaris com de canals de ràdio i televisió posen en entredit que això d’agafar quatre o cinc notícies al dia i esbombar-les de la mateixa manera sense cap mena de matís ni aportant res més, s’està acabant. Malgrat no estar d’acord amb moltes de les coses que diu Ignacio Ramonet, sí que és veritat que hem d’entendre que la televisió més que informar, distreu i que el futur, com en la majoria de les coses, està a la xarxa on la democratització, l’horitzontalitat, farà que es llimin les diferències entre el què s’anomena periodisme ciutadà i l’oficial.

APUNTS EN NET SOBRE LA CATOSFERA (III)

1

L’ESTRANY CAS DELS DOS POLÍTICS INVISIBLES

Donat que ja són hores d’anar pel món un dissabte, a les 12:30, la taula més mediàtica, "Els blocs i la política catalana" s’omple de gent de seguida. Mentre la fèiem petar a fora, tot esmorzant, em presenten el Carles Puigdemont. Ho dic sense embuts perquè és veritat i tots els qui el vam saludar em sembla que vam tenir la mateixa impressió, Girona té molta sort de tenir una persona com el Carles de portaveu del grup de CiU a l’Ajuntament. La seva proximitat i el seu carisma, es percep de seguida. No pas des de la superioritat ni des de mirar-s’ho tot una mica més amunt que els altres, com a vegades passa amb els polítics. No, el seu fer és planer, sincer, directe. S’agraeix en un polític que vagi per feina. Curiosament els senyors de Televisió de Catalunya, obviarà l’assistència a l’acte del Carles i del Raül Romeva, que porta una sabates molt xules. Certifico i constato que tant el Romeva com el Puigdemont hi van ser i de llarg, van ser molt més interessants que no pas la resta dels seus companys. Daniel Sirera, sí que disculpa la seva assistència. Decepció general, apoteòsica. Com que em toca, per l’ofici, vaig trobar bastant deplorable tot el reguitzell de faltes d’ortografia que hi havia al pogüerpoint de la Lourdes Muñoz. Joan Ridao va deixar-nos veure què hauria estat un bon conseller si no li haguessin dit: "no, tu a Madrid".

En general tots quatre, tornem-ho a dir, QUATRE, van deixar clar que la seva activitat blocaire, com a polítics, es limitava a poder donar més volada a la seva activitat diària en forma de comentaris que complementessin les seves respectives tasques. Alguns es manifestaven una mica dropos a l’hora d’actualitzar-los i es parlà del fet que molts blocs de polítics queden morts així que han passat les eleccions. No és el cas dels presents. També tots estigueren d’acord que era una eina molt eficaç per poder comunicar-se amb els seus electors i establir relacions, ja fos amb altres blocaires, com a través dels comentaris; encara que a l’hora de la veritat, són ben pocs els comentaris que un pot veure contestats per un polític.

Des del públic s’interpel·là a la taula, sobre les llistes obertes, com és natural es van treure les puces del damunt dient que això no tocava, per és evident que el fet de personalitzar tota la responsabilitat directament en una persona, això faria que l’eina dels blocs fos molt més definitiva i necessària. Particularment crec que ara com ara, la catosfera, està excessivament polititzada. Habitar Vilaweb, per exemple, vol dir haver d’auto-censurar-te molt per no engegar la lleterada política de torn. De vegades sembla que si no parles sobre política, no tens dret a res. Sigui com sigui, al voltant de la política o potser hauríem de dir l’opinió política, hem de celebrar que blocs com el del Saül Gordillo, hagi sabut transcendir el propi marc digital per ser referència en altres àmbits. Rigor, honestedat i molta feina, el fan un bloc mereixedor de tots els elogis, tant dels que escriuen sobre política, com pels que habitem altres regnes, per la seva sensibilitat alhora de no deixar-nos de banda.

Malgrat que un bloc pugui ser una bona manera de donar a conèixer el què un fa, com a polític, un sistema parlamentari com el dels Estats Units, sí que donaria al bloc del polític, una autenticitat en el sentit que l’elector voldria saber si la persona que ha votat directament per ocupar un càrrec, treballa o no. Malauradament, a casa nostra, el control dels partits és absolut. Desenganyem-nos que si tu ets un polític i vas fent sense que ningú et digui res, pots presumir de dues coses: o que fas bé la teva feina o que si algun dia n’ha dit alguna de grossa, no suposes una amenaça pels partit. Considero que si t’han de cridar a capítol, pot ser molt bé que et quedis sense ganes, mai més de desafiar l’autoritat.

En quedem empatxats de política i la delegació reusenca decideix fer mutis i anar a dinar, que ja són hores. Ens arribem sense proposar-nos-ho a la Fonda Europa. Dinem com el que som: senyors. Una agradable vetllada en què els meus companys de taula em posen al corrent de tot el què es cou a la ciutat que em va veure néixer. La cuina de la Fonda Europa, no abandona els platillosque endrapaven la gent del mercat o la gent de pas. Aquells plats per esmorzar amb forquilla i que encara són a la carta. Sublim el menjar, sublim la companyia. Quedem ben tips i satisfets.

APUNTS EN NET SOBRE LA CATOSFERA (II)

2

PARAULES COL·LOCADES EN UN CAMP DE MINES

Continuant amb la professionalitat i bones maneres que impregna tot aquesta Catosfera, la conferència "Els blocs i la literatura" comença puntual. Toni Ibàñez, una vegada m’he convençut que és de carn i ossos, ens dóna la benvinguda. Ens anuncia la primera baixa. Biel Mesquida ha estat retingut a la frontera de la seva salut per obra d’uns petits bitxets que no el deixen passar. Em consta directament que fa dies que lluita perquè li donin els papers necessaris per passar a la banda dels que estan bons. Amb el Biel o sense, tots ja tenim les ulleres de sol a punt per protegir la nostra sensibilitat de la brillantor habitual que la seva plagueta emana diàriament. I com sempre, no hi ha vidres fumats que puguin resistir tanta intensitat:"…una escriptura plena de riscs, unes paraules col·locades dins un camp de mines, uns mots que podrien convertir-se en pols amb la primera bufada de vent." Llegeix amb accent de terra ferma, Ibàñez, alès de les illes i s’aplaudeix a pleret perquè són les ones i el temps un esmorzar de mots que ens deixen estabornits per un moment.

Parla ara la Laura Borràs. En sap un niu de literatura digital i d’altres coses, també. La democratització dels blogs, ella en prefereix acabar-ho amb ge -i ens ho argumenta-, compromet al blocaire a casar-se amb alguna de les directrius que el faran digne de donar-li el diploma que l’acredita com a literat. Per què, què ens atorga, als qui escampem verbs i lletres per aquestes pantalles, el dret a fer-nos llegir? Són els lectors, els continguts, el sistema literari que triem… ? Què? La Laura no dóna respostes, només exposa. Hi ha la qüestió de l’hipertext. No en tenim prou amb la lletra, ens cal les fotos, els enllaços; una escenografia viva que mai com abans havia fet volar la literatura, encara que sigui digital, ben amunt. No fem periodisme, no fem política; només deixem un bocí de nosaltres en cada apunt afaiçonant un personatge que parla per nosaltres sense ser nosaltres. Deixem constància del que som a partir d’un jo inventat, fem literatura del jo, de quin jo, això ja s’hauria de veure.

Sona Satie mentre la Laura ens parla de la literatura Ergòdica, la literatura en la qual un no es planta davant el llibre i ja està. La literatura digital, fa que el lector hagi de buscar allò que vol llegir. La manera com la lletra li vingui determinarà la recepció d’allò que l’escriptor vol mostrar. No n’hi ha prou en perbocar el text, les línies de lletres han d’anar acompanyades, si es vol és clar, d’un camí, d’un sender, que permetrà donar al text una altra dimensió.

En Jesús M. Tibau, substituïnt al Biel Mesquida, ens comenta la seva experiència. En Miquel Bonfill, editor de Relats en Català ens fa cinc cèntims del seu projecte i el Jordi Ferré, editor de Cossetània, posa de manifest tots els reptes que amb les noves tecnologies, la literatura haurà de superar. Ens agrada la vehemència que gasta, potser és més discutible això que diu que potser d’aquí a cinquanta anys ja no parlarem de llibres. L’extinció em sembla massa apocalíptica, però si que és veritat que els llibres de consulta, ja fa temps que deuen notar un descens important, ara, amb tots els invents que han aparegut i tots els que vindran, res com obrir un llibre, olorar-ne la tinta encara calenta i endinsar-t’hi sense contemplacions.

La conferència s’allarga més del compte. Com que el temps és sagrat, el torn de preguntes queda del tot desmillorat. Una llàstima, no sempre es pot tenir a l’abast la Laura Borràs i els altres ponents per poder fer sentir la nostra veu, la dels lletraferits digitals, potser l’amic Ibàñez o qui fos, hauria de fer bo allò que deia en Ferrater de "barrejar l’amor amb la vida o fer-ne una festa, vet-ho aquí les dues escoles", en el sentit de fer que els escriptors tinguéssim una trobada a banda. Queda dit.

En acabar, em trobo dos blocaires reusencs: el Marc Arza i l‘Alfred Artiga, excel·lents compromissaris ganxets que també s’han afegit a la festa. Saludo més gent. No la posaré tota perquè seria de mala educació deixar-me algú. Em sembla que tots patim la mateixa sensació d’inseguretat de trobar-nos davant aquells que d’una manera més o menys quotidiana, formen part del nostre univers de blocaire. Amb tot, em sembla que som legió, els que ens plau poder posar cara i físic als qui llegim.

Amb la tertúlia i l’excel·lent esmorzar a peu dret que se’ns ofereix, se’ns passa "Els blocs i els negocis", per la meva banda, no m’interessava gaire, prefereixo atacar més crusantets, cafè i sucs variats. També aprofitem, el Marc i jo, per quedar immortalitzats en forma de vídeo. Se’ns pregunta el nostre nom, el nom del nostre bloc i què hi hem vingut a trobar a aquestes jornades. Mediàtics com som (vegi’s les entrevistes que ens van fer a la ràdio, aquí al calaixet del costat) no tenim cap problema per fer-nos amb el mitjà visual. Fem temps mentre esperem per entrar i parlar de política i blocs.

(Foto de l’Alfred Artiga: Marc Arza i un servidor)

APUNTS EN NET SOBRE LA CATOSFERA (I)

0

GRANOLLERS DOS PUNT ZERO

Quan era petit, si l’endemà havia d’anar d’excursió o així, la nit abans no dormia. Doncs això, que tomba i tomba i rodola entre llençols i flassades fins que el despertador diu que prou. Dissabte. Amb tren fins a Granollers. A la Catosfera vaig. Ens trobem els blocaires. Des de l’estació no costa gens trobar el Centre Tecnològic i Universitari de Granollers. Fa fred. Me’l trec a glops de tallat en un bar proper. La cosa, avui, comença a les deu. Encara falta mitja hora. Ahir vaig fer campana. "Els blocs i la literatura". Promet. Cent-trenta escrits  s’han enviat per participar en el llibre col·lectiu, la primera antologia d’apunts de blocaires de tots els Països Catalans, que editarà Cossetània de Valls. Ja en vaig dir com treballen de bé, aquesta gent, aquí.

Puntual com un rellotge, a tres quarts sóc davant la porta. Em fan omplir un full i a continuació em donen una bossa de paper amb nanses color verd poma o festuc amb: un llapis de memòria, descomptes per tenir un domini.cat, una carpeta amb el programa, un plànol de la casa per saber què hi s’hi pot fer a les diferents aules, una catifa d’aquelles per posar-hi el ratolí al damunt, un plànol de la ciutat i tot de catàlegs de diferents activitats que es poden fer a Granollers. També una acreditació que m’identifica amb el nom i cognom que em van donar en batejar-me. Hom se la pot penjar amb una pinça o amb un imperdible. No hi posa el nom del bloc.

M’emociono per dins. Després d’estar una mica bregat en l’assistència a tot tipus de contuvernis político-culturals on hi abundaven els locals mal ventilats amb taules de fòrmica damunt cavallets, un boli Bic roegat per tots els assistents i serradures per terra, això d’estar acreditat i la bossa i el llapis de memòria i tot… em sembla un salt qualitatiu important. No m’hauré equivocat de lloc? Voleu dir que les coses que es fan així perquè un vol, esgarrapant temps d’on es pot, també poden perpetrar-se com Déu mana?

Dono tombs amb la meva bossa color verd poma o festuc convençut que d’un moment a l’altre em cridaran l’alto i em diran que m’he equivocat, que la trobada de blocaires es fa al garatge del costat o al soterrani, que torni l’acreditació, la bossa verd poma o festuc, que hi ha algú que es diu com jo i que ha d’assistir a alguna jornada molt més seriosa que no tota aquesta rucada dels blocs o blogs o com es digui; jornades on segur que les paraules "competitivitat", "convergència" o "futur" hi són presents.

Pujo les escales. Hi ha una taula amb ordinadors habilitats. No hi ha cap senyor de trets hindús o paquistanís a qui demanar que m’encenguin les màquines, després de pagar, perquè ja rutllen soles i de franc. Amb tot, no les tinc totes, llavors rabent, fugaç, com un halley sense cua, el ninotet que era una fotografia d’un home calb amb ulleres i amb cara de reflexionar sobre eterns retorns i coses així, quan clico als meus enllaços damunt Entrellum, resulta que és de veritat i és una americana de vellut i fa la mateixa cara de reflexionar sobre eterns retorns i coses així de la foto però va esperitat i no l’aturo.

No, no m’he equivocat de lloc. Respiro alleujat. Que comenci l’espectacle.

UN NÚVOL EN FORMA DE PIANO

0
"Existeixen pensaments obsessius; per exemple, quan un home pensa dia i nit amb la lluna. Jo també tinc una lluna així. Dia i nit s’apodera de mi un pensament fixe: he d’escriure, he d’escriure, he… Sense gairebé haver acabat una novel·la, i sense saber per què, noto que n’he d’escriure una segona, després una tercera, una quarta… Escric sense interrupcions, com es canvia de cavalls en un llarg viatge, d’una altra manera no m’és possible. Li pregunto: què té això d’esplèndid o de lluminós? (…) Veig un núvol en forma de piano, penso: s’hauria de mencionar en alguna part de la novel·la que flotava un núvol en forma de piano. Sento olor d’heliotrop. Ràpidament fixo en la meva memòria: olor penetrant, color de viduïtat, fer menció en descriure una nit d’estiu.

Agafo cada frase, cada paraula, seva o meva, i m’apresso a tancar aquestes frases, aquestes paraules, en el meu dipòsit literari; potser em seran útils més endavant!. Quan acaba la meva jornada, corro al teatre o a pescar; ha arribat el moment de descansar,  però no; de seguida comença a donar voltes al meu cap quelcom pesat, dens, com un projectil de ferro: és un nou argument. I m’estira cap a la taula, m’he d’apressar de nou, escriure, escriure… I així sempre, sempre. No em dono treva, sento que devoro la meva pròpia vida, que per fer la mel que després dono a desconeguts, recullo el pol·len de les meves millors flors, arranco aquestes mateixes flors i en trepitjo les seves arrels.

No sóc un boig, potser? És que els meus amics em consideren una persona totalment normal? Què deu estar escrivint ara? Amb què pensa regalar-nos? Sempre el mateix, sempre el mateix; de vegades penso que les atencions dels desconeguts, els seus elogis, la seva admiració, no és més que un engany, que m’enganyen com a un malalt, i temo que d’un moment a l’altre, se m’acostin sigilosament per darrera i em portin al manicomi."

Anton Txèkhov. La gavina

JUBILATS TOTS

1
Com que el dia se’ns ha aixecat anticiclònic més no poder, a Barcelona, em deixo d’arrapapamentes al sofà i me’n vaig a estirar les cames i que em toqui el sol. Passo abans pel meu CAP a recollir l’enèssima confirmació de la meva baixa. Prenc una motxilla, la que utilitzo usualment per anar a la feina. Hi entaforo la Benzina d’aquest mes i Suite francesa, de la Némirovsky. De camí, compro una coca-cola. Ja he decidit el trajecte: m’enfilaré fins al mirador del parc del Turó de la Peira.

M’hi he arribat moltes altres vegades. M’agrada la vista que s’hi veu perquè defuig de la Barcelona de postal. Res de Rambles, ni Passejos de Gràcia, ni Eixamples. Pujo entre pins rojos. A l’obaga la temperatura és més freda. Amb un parell de samarretes sota la caçadora vaig la mar de bé, però. Quan arribo a dalt, estic tot suat. Quin excursionista més galdós estic fet! Avui malament rai per prendre vistes: una boirina fa que el mar, que normalment des d’aquí s’albira sense problemes, avui sigui tota una massa densa que s’escola cap a la ciutat. Així que deixo de suar, em bec la coca-cola.

No hi sóc sol al mirador. Els bancs són ocupats per jubiliats, o almenys gent en edat d’estar jubilada. Un home amb una gossa s’està dret i va d’aquí cap allà. En un dels bancs, un home amb la cara colrada i que porta una gorra, hi té parada una mena d’estovalles i hi ha fruita i bosses de plàstic. Un esbart de coloms aterra. Picoteja un munt d’arròs i pa que hi ha tocant la barana. L’home s’alegra i l’hi ho fa veure a l’amo del gos. Al seu costat, hi ha assegut un home amb el cabell blanc recollit amb una cua que no parla gaire. Tots tres semblen conèixer-se. Es tracten pel nom.

En un altre banc, tres homes més. Sembla com si anessin vestits de conjunt. Cromàtica desangelada, predomini d’ocres, de colors trencats. Camises sota els jerseis gruixuts. No puc sentir de què parlen. Semblen un Tot. Un únic cos amb tres caps. Auguro que de sobte un s’aixecarà i els altres el seguiran sense remei, sense poder discutir-ho, irremissiblement.

Dos bancs més. En l’un, un home prim es remira un diari gratuït. Es mou molt. En un altre, dos homes més. Potser aragonesos, per l’accent. L’un instrueix a l’altre sobre les arts de menar un ramat de bens. L’altre assent sense massa convicció. De sobte allò de "…dame más gasolina" al mòbil del mestre, desfà la lliçó. Crida com un desesperat. "Ahora bajamos i te pasamos a recoger. Sobretodo no te muevas". I s’aixequen tots dos i marxen.

Jo encenc un puret i mesuro què em farà més goig de llegir. Vaig endrapar les primeres trenta pàgines de la Némirovsky massa de pressa. Volia tornar-lo a començar amb calma, s’ho val. Però hi ha massa moviment. Des d’aquí dalt la vista queda emmarcada per les torres de la depuradora del Besós, a la meva esquerra i per les torres de l’hotel Arts i la Mapfre a la dreta. Sense oblidar, abans, el birot de la torre Agbar. Un turó, just retalla una de les dues torres. No sé quina exactament. A la meva esquena, al sudoest, més o menys, la torre de Collserola i el Tibidabo.

Ara puja una dona. La seguex un petit Fox Terrier abillat ridículament. L’home de  la cara colrada ho celebra. Li fa festes. Es torna boig d’alegria, quan el petit, engega quatre coloms que s’han cansat de volar. La dona porta una mena de carmanyola amb aigua. En deixar-la a terra, és la gossa d’abans qui en beu. L’amo l’escridassa però la dona diu que no passa res.

Trec finalment la meva Benzina. Llegeixo. Els gossos borden i juguen. Em relaxo. De mica en mica em vaig donant al plaer petit, circumstancial, displicent de ser, tot jo, un jubilat més.

EL RETRAT

1
Ella parla tothora amb la seva
veu, fins amb els estranys; les altres dones
empren veus falses, manllevades,
fins i tot amb els fills.

Ella passa invisible a ple migdia
pel camí ral; les altres dones brillen
fosforescents -grans malucs, dits gruixuts-
pels carrerons més foscos.

Salvatge i innocent, gosa estimar
entre calamitats, però les altres dones
l’acusen de ser bruixa i vulgar meuca:
la miren de mal ull quan les saluda.

El seu retrat em mira de reüll;
despentinada i jove, m’interroga:
"I tu, amor meu? ¿Ets diferent dels homes
com jo ho sóc de les altres dones?"

Robert Graves
(Traducció de Josep M. Jaumà)

PICASSO I LA SEVA COL·LECCIÓ

1
Matí resplendent. Com que encara cueja això del meu braç, desenfeinat i de baixa, m’arribo al  Museu Picasso. Fins a finals de març es pot veure tot un reguitzell de quadres de la col·lecció particular del propi pintor malagueny. La mostra és prou curiosa i com sempre, la gent del Museu, té cura d’informar-nos amb deteniment, de cada obra que veiem, d’on puja i d’on baixa.

Se’ns avisa del concepte de modernitat de Picasso. Aquest enquadrament de l’obra d’art dins un irreal present. Dic irreal perquè malgrat que Picasso en dirà present, tampoc és ben bé el present allò que embolcalla l’obra. Nostàlgia d’eternitat, n’he sentit a dir a Narcís Comadira. Deixar constància d’un moment i fer-lo etern, deia l’escultor Joan Rebull. És a dir, que l’obra, el quadre en aquest cas, tingui una entitat pròpia, que tingui plena i vigent actualitat siguin quins siguin els ulls del segle amb què es miren.

L’exposició no és gaire gran i en cada sala, podem veure a través de fotografies, els mateixos quadres en el lloc on ocupaven en els diferents estudis que Picasso va tenir al llarg de la seva vida. D’entre els de quedar-se badant i badant, Marguerite, un retrat que Matisse va pintar a Cotlliure entre 1906 i 1907 i que Picasso va adquirir bescanviant-lo per un de seu. De Matisse n’hi ha una colla, però aquesta mirada sincera, que amaga una altivesa interior que els traços gairebé infantils dissimulen, te l’enduries a casa i no pararies mai d’enamorar-te’n.

Altres perles que s’hi poden veure, un parell de Cezánne preciosos i també un Modigliani increïble. Com a curiositats, l’autoretrat que Miró es va fer el 1919, amb una camisa vermella, un munt d’ex-vots íbers (que no sé perquè en diuen estatuetes), així com les genials caricatures que Jean Cocteau va fer de la colla de Diaghilev mentre tots col·laboraven en els seus ballets.

Fins i tot hi ha una sorpresa en clau reusenca: un oli petit del malaurat artista ganxet Hortensi Güell dedicat a Picasso.

“ELS DIES I LES DONES” A LA RÀDIO

1

La Sílvia Sagalà, conductora de programa "Club Cultura" de Punt 6 Ràdio, va començar el passat dia 9 de gener, un seguit d’entrevistes a blocaires del Camp de Tarragona. Té intenció de fer una entrevista cada dimecres amb un blocaire que haurà triat el blocaire precedent.

El primer a encetar aquestes converses va ser l’Antoni Veciana, inefable Puig d’en Cama, que em passà el relleu. Així a mi, em va tocar explicar-me sobre aquests fulls digitals el passat dia 16 de gener. El David Fernàndez també se’n fa ressò al seu bloc. Podeu escoltar-la i dir-hi la vostra.

Felicito a la gent de Punt 6 Ràdio per la feina que estan fent. A falta d’una ràdio municipal com Déu mana, ja fa anys que Punt 6 Ràdio s’ha convertit en un referent local de primer ordre. Ara, reblen el clau, interessant-se pel món blocaire. Un nou encert que avala la seva professionalitat i un bon exemple a seguir per altres ràdios.

Per cert, en el meu cas, vaig passar el relleu al Marc Arza i el seu Catalunya Fastforward. Esperem que hagi acceptat el convit i sapiguem quatre coses més del seu bloc, dimecres vinent.

(Actualització del meu bloc Contabilitat bàsica: Aquells dies)

SALTAR

0

I de sobte, algú et fa veure com va començar tot plegat. Des d’on vas partir, què duies posat quan començares la travessa. Llavors t’agradava rabejar-t’hi en les paraules, no escopir el periodístic comentari fred i entenimentat que després a voltes has practicat. No, s’ha de sagnar. S’ha de deixar en cada mot un bocí del que ets. No serveix de res refugiar-te rere El No Tinc Temps o rere l’Això És El Que Toca. No, res d’això; del que es tracta és de riure amb un somriure hipòcrita els acudits dels captius que et tenen apressat a la bodega de l’avìó i així que es distreuen, saltar sense paracaigudes ni sense re. Saltar i prou. Cap al començament de tot. Saltar. 

SALUT PÚBLICA

0

Sempre que algú se’m queixa del mal funcionament del nostre sistema públic de salut, dono com a exemple els Estats Units on, per dir-te que tens un refredat i receptar-te uns analgèsics o unes aspirines, poden cobrar-te entre dos-cents o tres-cents euros si no tens contractada cap assegurança mèdica. També es veritat que per poc que treballis en una empresa més o menys seriosa, aquesta assegurança te la descompten del sou i que són molts els que renuncien a aquesta prestació per cobrar més fins que es troben davant d’un problema de salut greu i llavors, tots a córrer.

Amb tot, quan la cosa et toca a tu, no pots sinó passar-te aquesta universalitat sanitària per un lloc lleig de deixar-ne constància en aquests papers. I és que servidor, ha hagut de patir en les pròpies carns, un d’aquests simpàtics anècdotes de metges i infermeres.

Tal i com ja vaig deixar constància, el dia 28 vaig caure fent-me mal al colze. Donat que la caiguda va ser a Prades, on viu la meva mare, vaig ser atès al servei d’urgències de l’Hospital Universitari de Sant Joan, a Reus. En les radiografies que em van fer, segons el metge que em va tractar, no s’apreciava cap dany a l’os, per això, a l’informe mèdic, no s’adjuntaren les radiografies originals sinó una còpia en paper: per entrendre’s, com si haguessin escanejat les radiografies i les haguessin imprès en paper, reciclat, no fos cas.

En una visita posterior de seguiment al traumatòleg, ja al CAP de Sant Andreu, a Barcelona, el metge no es refià del diagnòstic i encomanà noves radiografies. Després de penjar-les en aquell armariet amb un fluorescent al darrera, se m’apropà exclamant un seguit d’improperis i penjaments contra qui m’havia negat la possibilitat de tenir vistes originals del meu colze esquerra havent-me de conformar amb insulses còpies. 

El metge agafà els seus dos dits i em va prémer fort en una zona concreta del meu colze. No vaig cridar perquè sóc home de pau, però amb gust hagués arrencat el cap del senyor doctor si hagués tingut totes dos mans lliures. Doncs, sí, tot i el cop, resulta que el meu húmer, va patir en la trompada, una petita fissura que ara com ara m’impossibilita de: jugar al futbolin, remar,  desatendre parcialment la higiene de la meva aixella dreta, tenir seriosos problemes per fer-me els cordons de les sabates i ja veurem com ho faré davant la temporada imminent de calçotades per desprendre’m amb seguretat professional, tal i com feia fins ara, de la part no comestible de tant noble menja.

Resumint, que la pensada que va tenir el senyor polític de torn de no donar les radiografies originals en cas que no s’apreciés res trencat, ha sortit per la culata, perquè si el metge de Barcelona, hagués tingut les radiografies originals, s’hagués estalviat a la Salut Pública un altre joc de radiografies i de retruc, a mi, uns dinerets que no hagués hagut d’invertir en aquests simpàtics senyors eslaus experts en perforar ròtules amb una bala que aviat deixaran clar a cert traumatòleg que jo conec, que les proves empíriques de dolències òssies descobertes, les faci a sa padrina i no pas a mi.

OMPLIR-SE’N

2

Dosificar les visites al poble on et va tocar fer la primera marranada així que el personal sanitari et va fora del confortable ventre de ta mare. Deixar passar les setmanes i aprofitar alguna efemèride concreta per mirar al cel, buscar la simpatia i la connivència dels brillantets que baden la fosca i, simplement, deixar-se anar.

D’aquesta manera, hom pot regalar-se una horeta i mitja de lectura ben agradable al tren entre escarafalls de tot de negres joves que s’amunteguen al darrer vagó fugint del revisor de torn, que la teva germana et vingui a recollir, tota cofoia, amb el cotxe nou que s’acaba de comprar. Que sense gairebé temps de deixar la bossa et portin a sopar a casa de l’altre germà on també s’hi ajunti altra gent i tot siguin crits i a veure qui la diu més grossa amb dos tallers posteriors a escollir: com treure gelat d’un pot o iniciació al magnetisme domèstic.

Dissabte, al matí, que et trobis recorrent parets i explicacions d’un pompós centre dedicat a un prohom de la ciutat, que encabat et portin a celebrar aniversaris familiars pendents en una pizzeria. Que tot just temps de fer una becaina et truquin dient que t’han trobat entrada per una obra de teatre que tot i que ja has vist, no et fa res de tornar a veure. Tornar-te a emocionar i explicar-ho davant un gintònic i una bona amistat, després.

Diumege que et tornin a venir a buscar per anar a fer una costellada en un mas. Que si reuneixi més gent. Que es begui, que es mengi, que es rigui. Que hom s’adoni que un s’ha fet gran, perquè en aquest mas on ara el M. alimenta a sa mare a xuclets menuts, un hi ha pujat de dia, de tarda, de nit, a peu, amb cotxe, amb bicicleta, begut, serè, alegre, trist, enfadat i fins i tot malalt.

Que tornis a Barcelona amb cotxe cansat, retut, humanament extasiat i sense entrendre que hi hagi gent que per aconseguir ni una centèsima part del que tu en un cap de setmana has tingut, se’n vagin de rebaixes a Nova York o tot un any a l’Índia a trobar-se, a omplir-se, diuen, d’aneu a saber què.

AU REVOIR LES ENFANTS

2

Faig temps entrant a l’FNAC. Secció de cine. Massa gent. Estic cansat i temo caure en la compra sense enteniment. Un parell de noiets fan escàndol. Ell porta un abric com de plàstic, llarg fins als peus. Una melena llisa posa teló entre el món i el seu rostre. Fa uns moviments malgirbats amb tot el cos per fer emergir la seva cara de la foscor escènica. Res d’apartar-se’ls amb les mans, seria massa fàcil i en l’adolescència, l’originalitat i el risc, és una gran virtut.
 

Ella té una orella plena d’arracades, hi ha més metall que cartíleg; al cap hi porta un raspall lleugerament fluorescent. Veu d’espinguet. També va vestida de dol. Botots com de miner. Té molt de pit. A la samarreta que porta s’hi pot llegir just damunt les seves glàndules mamàries: "… i a més a més tinc cervell" (tradueixo de l’anglès). És original i somric.

Ella l’agafa i el plantifica davant la selecció de delicatessen cinèfiles: Fassbinder, Kitano, Jarmush, Fellini, Godard… "…aquesta no te la pots perdre!" (tradueixo del castellà) ell s’hi acosta previ moviment corporal per veure-s’hi.  La noia sosté Au revoir les enfants de Louis Malle. "La primera pel·lícula que va fer Irene Jacob, és boníssima!", ell se la mira de l’indret i del revés. "És aquella tia dels tres colors?", diu, i ella és tot optimisme, esperança, redempció…. "Quina puta merda, no?", decep ell.

Pujo a la planta de dalt a regirar llibres -no en compro cap perquè això s’ha de fer en una llibreria de veritat- i torno a la secció de pelis. L’amic de la cortina de cabells s’està sol davant la mateixa pila de pel·lícules dubtant. Té Au revoir les enfants  i  Les amants. Ni rastre de la seva amiga Cap de Raspall.

Mira i remira. A la contraportada no hi posa el nom dels actors. Dubta quina és la pel·lícula que li ha recomant ella fa un moment. Mira cap al mostrador però no gosa. Tot ell és un sac de nervis. M’hi apropo i li dic, deixant la pel·lícula errònia a la prestatgeria, que és aquesta la primera pel·lícula que va fer l’actriu francesa. Entoma la pel·lícula i se’n va cap a caixa. Allà el torno a retrobar. Jo he comprat un cedé.

De cop i volta apareix la seva companya. Ell és tot un sac de nervis. Repeteix una vegada i una altra els moviments per mostrar el seu rostre humà més enllà de la xolla, com si fos una porta mecànica i s’hagués entrebancat el mecanisme. És tot un espectacle. La pel·lícula li crema als dits i sense saber encara ara com, acaba a les meves mans. L’amago perquè la noia no la vegi. Porta un d’aquells ninots, Mr. Spock d’Star Trek. "I tu no has comprat res?", li pregunta. Ell més moviments espasmòdics. No s’atreveix a mirar-me.

La seva cua avança més que no pas la meva. Veig com ella paga el seu ninot. Tots dos desapareixen escales mecàniques avall. De resquill veig la seva mirada oculta d’ell en un mar pilós, obscur i desolat. Hi ha massa gent per tornar enrere. Així que pago el meu cedé i Au revoir les enfants, la primera pel·lícula on va sortir l’Irene Jacob.

T’HAVIES DE DIR NATÀLIA

1
Publicat el 9 de gener de 2008

El recordo aquell dia. O potser n’he escrit i per això el recordo millor. L’àvia ens va venir a despertar. No ho havia fet mai ni ho tornaria a fer mai més. La mare és a l’hospital. La nena. I aquí ja en faig de literatura, per què, ho sabien que eres una nena? Llavors també hi ha això del nom. "Àvia, la nena es dirà Natàlia". No em desagrada, però pesa massa, com de Tolstoi o de Txèkhov; Natàlia… Tornem a l’àvia perquè ella et defensà el nom -un nom que no tenies, és clar- enfront el meu entossudiment en anomenar-te. Ja em diràs quina capacitat té un nen de sis anys d’imposar res, molt menys, un nom per a la seva germana.

La llum. És curiós però la recordo la llum d’aquell matí. També recordo el J. dret damunt el seu llit, davant l’armari de pi que no s’obria si no en sabies. No hi ha fotografies d’aquell gener, per tant ha de ser veritat. Sí, el J. dret i l’àvia intentant obrir l’armari en va. Però no en recordo ni l’esmorzar, ni ella portant-nos a escola. Res de res. Només l’àvia, el J. dret damunt el seu llit, que es plegava davall el meu, i la llum, una llum de gener que donava a un celobert. La llum, el J. dret i el meu entossudiment en donar-te un nom.

Potser no hi vam anar aquell dia a escola. Jo feia primer de bàsica. Amb prou feines devia saber llegir i escriure. Després això serà un vici malaltís. Sí, potser sí que és  l’endemà que la mestra, davant de tothom, em pregunta perquè no vaig venir ahir a l’escola, sí ara veig clar que som a l’endemà i tu ja tens un dia, i jo contesto, davant de tota la classe, que he tingut una germana, i jo per dins sé que és una mica mentida, perquè les germanes no es tenen, t’arriben, com em va arribar el J. i després em vas arribar tu. Però no dic res i la mestra m’abraça, sense saber jo gaire bé perquè.

Després ja ets a casa. I ets una nina sense dents que plora. La nena. I no sé si hi ha cap nom pel mig. A la mare, la veig curant-te el melic amb mercromina. Era un gran espectacle aquell, el del teu melic i la mercromina i les gases i tot plegat. Paràvem de jugar el J. i jo. Fins i tot entrar a l’habitació del pare, on hi tenia el parament per revelar fotos i un Einstein traient la llengua i on el J. es va cremar el nas amb un soldador d’estany -massa poc!-, no tenia cap atractiu. El teu melic, allò sí que era un espectacle grandiós.

De tot plegat avui en fa 27 anys justos. I celebro que no et diguis com jo volia. Felicitats!

SIX FEET UNDER

6
Publicat el 8 de gener de 2008

Televisivament parlant, els anys 80, van tenir dos noms indiscutibles: Donald P. Bellisario i Glen A. Larson. Ells són els autors de Galàctica, El coche fantástico, Magnum o Buck Rogers. Cenyint-se a una estètica evasiva, la majoria de vegades amb episodis autoconcloents, crearen tot un imaginari televisiu que crearia un llenguatge narratiu paral·lel al del cinema.

La televisió, entesa com a distracció, de la mateixa manera com ho havia fet Hollywood en els seus anys daurats, havia de procurar de fer fugir del cap del seu públic els maldecaps usuals. Donar-los herois que participessin en creuades personals o que tinguessin exòtiques aventures en paradisíacs estatges.

En aquesta sèries, l’element dramàtic, hi era gairebé absent. Només Hill Street Blues (Canción triste de Hill Street), d’Steven Bochco apostava pel realisme dramàtic i posava la primera pedra d’una altra manera d’entendre la ficció televisió. Línies argumentals que no acabaven amb l’episodi, ús d’enquadraments com si la càmera esigués espiant als actors o seguint-los (steadycam), llenguatge usual, personatges contraris per buscar el conflicte, escenes d’un gran realisme…

No serà fins a finals del segle XX, però, que les sèries tornaran a tenir un gran protagonisme desbancant fins i tot al cinema en l’ús d’una narrativa concreta. D’entre les grans,  West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca), ningú és digne de llegir aquest bloc sense haver-ne vist almenys la primera temporada, també de la NBC, com Hill Street Blues, o moltes de la cadena privada per cable HBOThe Sopranos, Sex and the  (Sexo en Nueva York) o la que aquests dies m’estic empassant: Six feet under (A dos metros bajo tierra)

Estrenada el 2001, va ser emesa per aquesta cadena fins el 2005 en cinc temporades. Ara la pròpia HBO n’ha editat el pack sencer: una caixa amb 25 discos amb tota la sèrie completa i només per 125 euros.

La sèrie, narra les vicissituds del Fisher, una família que regenta una funerària a Los Àngeles. La sèrie arrenca amb la mort del pare i l’arribada del fill gran, Nate, un bala perduda. El negoci es regentat pel seu germà més petit, David, homosexual que encara no ha sortit de l’armari. Hi ha també una germana, la Claire, tota una rebel adolescent faltada d’estima. A la família s’hi afegeix la mare, Ruth, amatent mestressa de casa que començarà a tenir aventures amb tot d’estranys personatges i Brenda, nòvia de Nate i de qui un psiquiatre va escriure un llibre sobre la seva "peculiar" infantesa. 

Tot plegat és una brutal dissecció de la família, un retrat fidel de molta, tanta porqueria com es pot acumular sota les catifes del quedar bé amb tocs d’humor corrossiu i àcid. Una reflexió sobre la vida i la mort, tant la dels que injustament el destí vol que aviat deixin aquest món per passar la resta dels que els queda a dos metres sota terra, com els qui en vida, no fan altra cosa que amagar-se rere les màscares hipòcrites d’allò que està establert per por a ser rebutjats, o simplement, perquè no han conegut mai cap altre forma d’existència.

(Us proposo que deixeu comentaris sobre quines sèries de televisió us han marcat més en la vostra vida i perquè)