INDIS

Davant el centre comercial, un grup de nois pircingats, rastats i esparracats, es fan un txiri, un manyenyo, un pitiflai de marihuana.
 
Un grup de pares, amb bosses i paquets nadalencs, se’ls miren amb despreci. Van cridant la canalla, que s’empaita i s’estomaca sense advertir cap perill. Així que els tenen tots aplegats, els volten com a les pel·lícules d’indis i vaquers, els nous colons de l’oest, posaven els seus carros per protegir-se dels Sioux o dels Txeroquis.
 
Els nens, dins el redol, comencen a treure ninots i joguines que els han donat després de berenar hamburgueses, patates fregides i refrescos. ¿Tan incauts són els pares que no veuen que, les cabelleres del xiquets, perillen tant o més en mans d’aquesta altra tribu infiltrada que té com a líder un pallasso idiota?

(acualització del meu bloc Contabilitat bàsica: Temps estranys)

CORAL ROMPUT

Girona sempre és més que un pont damunt l’Onyar. Pel de Ferro, pel de Pedra, pel de Sant Feliu, Girona sempre és més que un pont damunt l’Onyar. Dimecres, a més, traspassar-los, comportava un perill: hom es podia trobar sense saber-ho, a Bétera, Burjassot, Paterna, Benimaclet…

Ho aclarim. S’acabava el Temporada Alta de la ciutat i per cirereta, Joan Ollé hi estrenava el seu Coral Romput. Dic el seu, perquè almenys n’hi ha dos més: el que va escriure el seu autor, Vicent Andrés Estellés, el 1971 i el que varen musicar Ovidi Montllor i Toti Soler vuit anys després.

A la plaça del Vi, un entrepà de truita. Se’ns ennuega, tenint al nostre darrera, Pascal Comelade fent el mateix. Escortats per les seves patilles i la seva timidesa, fem cap al Teatre Municipal. Primera sorpresa a l’entrar: a tots els assistents se’ns obsequia amb una reedició en cedé del disc que comentava abans. Entre sanglots i ploreres ajornades, ens confonem entre l’aroma del vellut. A la presidència l’alcaldessa Pagans. A platea hi distingim també Guillem Terribas. Més vips: Àlex Rigola, Josep M. Fonolleras, Isabel-Clara Simó, Maria-Mercè Roca…

S’abaixen els llums. S’apuja el teló. El que ve a continuació, les meves paraules no seran capaces de captar-ne ni una centèsima part. El poema, de més d’una hora de llargada, és partit en dues parts. Pere Arquillué assegut en un balancí. L’ajuden Eduard Farelo, Montserrat Carulla i Joan Anguera. Un menjador, un diumenge. Roden els alexandrins. Hemistiqui a hemistigui. Comencen amb por, amb prudència. Les parets són opressives, com el diumenge a la tarda, com el menjador.

El vers es diu amb una lentitud que fa posar la gallina de pell, cadascú hi dóna la seva calidesa. A l’Arquillué ja el volíem raptar quan va dir Ferrater. Què n’hem de dir de la Carulla?, Farelo ens porta on vol. Anguera és un murri ensimismant-nos vers a vers. Però costa ablamar. Hi ha una fredor com estàtica. Hi ha els primers jocs: un nen, un home gran, una noia nua. Bé, hi té cabuda, ajuda.

Toti Soler va fent dits contra les cordes, algú va apujant a poc a poc el foc, ens anem escalfant. Sí, el plany d’Estellés per haver perdut la filla es confon amb l’olor de col del primer segona, amb la sentor de suor dels amants de l’escaleta. Ho tenim: l’univers del poeta, tantes vegades transmutat en nosaltres, el veiem. I l’Arquillué i companyia també s’hi troben. Algú obre la tapa de l’olla i amb el cullerot ho remena. Un pessic de sal i ja ho tindríem. Coral romput damunt un escenari, qui ens ho havia de dir, eh? Llàstima que els "xiquets", els "xiulits" i els "nàixer", perdin, en l’oriental, la música del valencià.

El que passa a la segona part, haurà de figurar amb lletres daurades i subratllat tantes vegades com faci falta, en un llibre que porti per títol Moments Sublims de Bellesa Nua sense Ombra i Feridora Com Ella Sola. Perquè allò no és teatre, allò no és la poesia. Amb sol de tarda, Arquillué parlant dels grills, després la Carulla agombolant-lo, Farelo clamant al cel i Anguera amb la mateixa parsimònia exultant, són petites agulles de cap fent budú a la sala de màquines que mou tot aquest que ara us escriu i tremola com una fulla només de recordar-ho. L’emoció es desborda i ni salvavides ni res. Ens ofeguem amb ganes d’ofegar-nos. Plorem perquè no hi ha sortida possible.

S’aplaudeix a pleret. S’aplaudeix molt. El crític Marcos Ordóñezes posa dret! (això no és cap joc de paraules, és cert) Ningú no ho vol que els repics de mans esbandeixin encara les restes de mots enganxades al prosceni, a les llotges, en nosaltres. S’aplaudeix i es dóna les gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, per haver bastit una meravella com és aquest nou Coral Romput, aquest plor en mànigues de camisa, amb samarreta imperi si es vol. Aquest bocí de desbordats versos llençats contra tants records, contra tants homenatges. Imperdible, sublim, esfereïdor. Se’n parlarà.

(NOTA: Penjo la crítica desfavorable del Xevi Planas al Punt. No cal dir que no hi estic gens d’acord)

ASSAJANT LA INDEPENDÈNCIA

Fa uns dies, el  Punt, va tenir l’amabilitat de publicar-me un article sobre el 85è aniversari del PEN Català. He rebut alguns comentaris que poden resumir-se en el següent: "… i vols dir que amb la feinada que hi ha per fer a casa nostra, cal busca-se problemes a fora?". La meva resposta, ja us ho podeu imaginar, és un "sí" rotund i complet.

Ho dic a l’article i ara ho ratifico. El fet que existeixen institucions com el PEN Català, dóna sentit a un país que encara no existeix complet, però que compta amb institucions que funcionen amb total normalitat tractant de tu a tu, altres organismes, ja sigui d’Espanya o de qualsevol altre país. Cada literatura té el seu centre PEN i són tractades en igualtat de condicions i respecte pel PEN Internacional.

A l’Estat, conviuen a més del PEN Català, el PEN Basc, el PEN Gallec i el PEN Espanyol. En aquest marc "federal", la literatura, la cultura que en ambaixada aquests centres PEN promouen i difonen, són alhora, receptors d’altres literatures i d’altres cultures. És un intercanvi tàcit: difon la nostra realitat que nosaltres difondrem la teva. Ja sigui en l’àmbit peninsular com de manera internacional a través dels cent quaranta-quatre centres repartits en un centenar de països. 

En aquest sentit, entendre la globalització com només l’àmbit natural del Pensament Únic, és un error. La globalització, centrant-me en els àmbits on el PEN Català incideix, també ens porta la connexió amb el testimoni de moltes altres llengües que estan més tocades que no pas la nostra, l’existència d’una rica literatura escrita per dones o els casos d’escriptors silenciats i amenaçats per allò que escriuen.

És en aquest marc d’absoluta normalitat que el PEN Català es posa al costat d’altres institucions amb representació internacional, donant testimoni legítim que Catalunya i per extensió, els Països Catalans, amb total independència i sobirania, vol ser terra d’acollida i de combat contra l’opressió, contra la barbàrie del silenci imposat.

Cal denunciar dia a dia, la realitat de Birmània, de Rússia, d’Algèria… països governats per persones que no volen que se sàpiga que es vulneren els drets més fonamentals. Molt més quan els qui lluiten perquè aquesta realitat se sàpiga, moltes vegades només compten amb l’altaveu internacional perquè la seva lluita no caigui en el buit.

Destinar un bocí de la nostre temps a donar cobertura a aquestes tristes realitats ens agermana i ens compromet amb un model de societat i de país ric en tolerància, respecte i solidaritat i ens prestigia davant el món sencer, sense tancar diarissegrestar revistes satíriques, tal i com passa, per exemple, a Espanya.

CONVINDRÀS AMB MI

Convindràs amb mi que el camí no sempre és planer. Convindràs amb mi, amb tot, que el temps esborra tot rastre de dificultat. Qui som? o millor dit, Què som? Hem aterrat en aquest oasi, en aquesta república de somnis per desembolicar, gairebé sense voler-ho, de rebot. I ara, que existim més enllà de la provatura, més enllà del projecte, més enllà, no som gaire cosa més que un element senzill, extremadament fràgil, a la recerca d’una veritat del tot innecessària.

 

Qui ho va dir que hi havia gent que mereixia trobar-la aquesta veritat? Topar-hi de morros. Quedar-hi atrapat, engolit com per una ameba colossal. La veritat és que hi som, tu, jo, els altres, amatents a la més petita engruna de llibertat -res no es pot fer sense llibertat!- per malejar-la, per masegar-la, per fer-ne una estàtua política o un joguet divertit o un conte amarg o una declaració d’amor insuperable. Blog a bloc, bloc a blog, però en bloc. La resta pot ser molt bé el silenci, com va mentir Shakespeare.

Hem desafiat els Calamars Gegants, els Globus Aerostàtics. Hem desafiat els Falciots i els Ciclamens, tots els Consells d’Administració i les Barques Sense Rems. Hem desafiat l’Autoritat dels Lluerts, la Dedicació dels Omnívors, la Consternació dels Bogatells. Hem capturat l’Ombra de l’Espigó i la Camussa del Sulfurat  i sobretot, per damunt de tot, hem escrit, hem escrit, hem escrit, fins deixar-nos les ungles, les dents i les hores damunt les tecles del desencís, de la desesperació, de la intensitat, de l’obstinació més filantròpica. 

En falten moltes d’històries. Els relats ignoren la ignorància dels covards i es projecten en forma d’enfilalls de mots damunt les ones de la pàgina, dansant com les algues aquelles de "The night of the hunter". Hem estat nosaltres el mot. Hem estat nosaltres la lletra, la vista ferida, agombolant presbícies, miopies, estigmatismes, hipermetropies al servei de la Causa de commoure’ns i commoure. I el que ens queda, perquè escriure és llegir en profunditat i avui, amb pales, pics o retros, profundament hem enterrat missatges pels qui ara ens descobreixen; seixanta mil visites, avui, hem assolit a recer de  l’amor que sempre triomfa més enllà dels ribells, del boig d’en Múrdoc, de les bajoques, de l’indi Joe, de l’estragament, o de l’alb llom de Mobydick.

Felicitem-nos-en, doncs, va!

(foto: Gerardo Regos)

 

TENIR POR

TINC POR?

"La gent sovint em diu que sóc una pessimista, que no crec en la força de la població russa, que la meva oposició a Putin és obsessiva i que no hi veig més enllà.

Ho veig tot i aquest és el problema. Veig tant el que hi ha de bo com el que hi ha de dolent. Veig que la gent voldria una vida millor, però que és incapaç de fer res perquè això passi i que, per amagar aquesta veritat, es concentra en les coses positives i fa veure que les negatives no existeixen.

Segons la meva manera de pensar, un bolet que creix sota una fulla grossa no pot esperar aixecar-la. Al final algú el veurà, el tallarà i se’l menjarà. Si vas néixer un ésser humà, no pots comportar-te com un bolet.

 

No em puc resignar al pronòstic demogràfic oficial del Comitè Estadístic de l’Estat per al període que hi ha fins al 2016. El 2016 molts dels membres de la meva generació potser ja no hi serem, però els nostres fills i els nostres néts seran vius. Que potser no ens importa la vida que tindran o ni tan sols si tindran una vida?

Molta gent sembla que no se’n preocupa, de tot això. Si seguim amb les mateixes estratègies polítiques i econòmiques, la població russa es reduirà en 5,3 milions de persones. Aquest és el pronòstic optimista: que l’any 2016 Rússia tindrà una població de 138,8 milions de persones.

El pronòstic pessimista no és tan fàcil d’albirar, però es pot treure a la llum si un és prou persistent i et fa venir ganes de fer alguna cosa per canviar l’actual situació de Rússia. El pronòstic pessimista diu que haurem caigut 128,7 milions de persones. Milions de pobres, incapaços de pagar els serveis mèdics privatitzats, moriran. La gent jove seguirà morint a carretades a l’Exèrcit. A les guerres i també fora de les guerres, els que no estiguin "amb nosaltres" acabaran amb un tret al cap o es podriran i moriran a les presons.

Això si tot continua com fins ara. Si no abordem la pobresa seriosament. Si persisteix la vergonyosa negligència del sistema sanitari i del medi ambient. Si no encetem una campanya nacional ferma contra l’alcoholisme i l’addició a les drogues. Si no s’acaba la guerra al nord del Caucas. Si no es canvia l’humiliant sistema d’assistència social, que fa que la gent tan sols sobrevisqui, sense perspectives de viure una vida plena i digna, amb una alimentació adequada, descans correcte i pràctica de l’esport.

De moment no hi ha signes de canvi. Les autoritats estatals no escolten els advertiments de la gent. Viuen la seva vida, amb les cares preocupades per l’avarícia i per la por que algú intenti impedir-los enriquir-se encara més. Perquè això no passi, la seva prioritat és acabar amb la societat civil. En tot moment intenten convèncer la població russa que la societat civil i l’oposició estan finançades per la CIA, els britànics, els israelians i, qui sap, els serveis secrets de Mart, a més, naturalment, de la teranyina global d’Al-Queda.

Avui, les nostres autoritats estatals només estan interessades a fer diners. Aquest és literalment el seu únic interès.

Si algú es queda més tranquil amb el pronòstic "optimista", doncs felicitat. Certament, és la sortida més fàcil, però és també una sentència de mort per als nostres néts."

(Anna Politkòvskaia. epíleg de Diari rus)

BARCELONA ERA UNA FESTA

He començat la jornada dinant amb l’amic Antoni Veciana al Museu del Tèxtil. Hem menjat com a senyors malgrat el preu del menú més d’acord a butxaques guiris. Cafè, copa i puro després, ja directes a Plaça Catalunya. Pugem per Portal de l’Àngel. De lluny, veiem voleiar les primeres banderes, globus, pancartes. Núria de Gispert, d’UDC, entre els assistents. Anem enrere fins a tocar el començament de Pelai. Ja veiem que la cosa acaba allí. Volem tenir una panoràmica de tot plegat. Avancem per Fontanella. La comitiva que encapçala tot el sarau, és just on acaba aquest carrer i on comença Via Laietana. Entre els valents de la primera fila: Josep Maria Terricabras, Jordi Porta, Sebastià Alzamora, Vicent Sanchís, Núria Feliu entre d’altres.

Ens hem obert pas seguint l’estela d’una banda de grallers cofats amb barretines. Comencen a tocar. Terricabras fuma amb nerviosisme. Falta poc perquè toquin les cinc i comenci tot el sarau. Toquen les gralles. Són molts els congregats per veure qui és que dóna la cara al començament. Terricabras fa que balla per esbandir tantes ullades que li vénen al damunt. El so dels instruments dóna el tret de sortida. Comencem a avançar. Són molts els qui s’ho queden mirant i no s’afegeixen a la mani, de moment. 

Comencem a baixar Via Laietana avall. Som just davant la "columna" d’Òmnium Cultural. Primers càntics. "Independència, independència, independència". També "Maleni no, Pantoja sí". Qui diu que no ens ho podem passar bé? L’amplada de Via Laietana esponja tot l’embotiment de Fontanella i del principi de Plaça Catalunya. A mesura que la comitiva baixa, es va afegint gent i més gent. Hi ha senyeres posades com a capa, hi ha estelades posades com a capa. Hi ha emprenyament mostrat de la manera més civilitzada posat com a capa. Hi ha nens amb cotxets, hi ha pares, hi ha mares, hi ha avis, àvies, tiets, cosins…

A les riberes del gentam, n’hi ha que només s’ho miren. Un nen pregunta si tiraran caramels. L’espectacle dels qui n’estem farts, s’ho val. L’espectacle de la solidaritat per reinvertar, per reblar el calu d’allò que fa més de mil anys que som i que volem ser i que sabem ser. Es torna a cridar "Independència". Serà un clam seguit. La gent ho coreja. "Què caram Rosalia, si diuen Independència, nosaltres Independència". Toca ara recuperar un transport ferriovari digne. Però també Independència, Indepèndencia, Independència, què carai! 

Escridassades davant la comissaria. Parelles de quaranta i cinquanta anys es miren murris alçant la veu contra el poder. Les finestres estan tancades. En un altre temps s’hi obligava a admetre mentides. Foren altres temps de dictadura i altres temps de democràcia també. Som massa gent aquesta tarda com per cometre cap estupidesa. Som molts més contra la desídia d’un Estat que tant els fot quina sort ens atrapi. Som molts més, som tots, cridant que les coses poden i han de tenir un altre color.

Es torna a cridar davant la seu de CCOO. Quin paper tan galdós els dels sindicats! És que els treballadors no tenen dret a poder anar als seus llocs de treballs en unes condicions que no s’assemblin als dels porcs o als xais embotits dins d’autobusos? On han estat tot aquest temps d’esvorancs i esbufecs? Fent hores sindicals? Mirant què en podien treure de tot plegat?

Recta final. Al fons, es veuen els llums de l’escenari que acollirà els darrers parlaments. Hem anat de Catalunya a França. De què ens serveix un tren que ha d’anar més de pressa fins a Madrid? Les metàfores, en temps de combat, encara que sigui diligent, controlat i cívic, sempre són la millor manera de lluitar contra la realitat. Fem un riu a la mateixa estació. Descansem en encabat a les escales. Veiem la corrua de gent com avança, com crida, com s’abraça a alguna cosa tangible que és la solidaritat, la fraternitat de més catalans que els han tocat allò que no sona. De més catalans que n’estan tips de parar l’altra galta.

Cridem, cridem, cridem per fer-nos sentir. Som una nació. Ja n’hi ha prou. No hem sortit de sota una col. No fa dos dies que tenim sentit de pervivència. Cridem, cridem, cridem, perquè és l’únic privilegi que es dona als qui duen grillons, encara que siguin invisibles. Cridem i ho fem ben fort, perquè ens hi va el futur, perquè ens hi va el present. No pas per nosaltres, sinó per tots els qui avui han demanat de ser pujats a coll-i-be. Per tots els qui dormien plàcidament com qui sent ploure, als cotexts,però una pluja d’estels on cadascun, porta escrits els desitjos de més llibertat, de més sobirania, de més nació.

Avui, a Barcelona, els carrers eren propietat de la Gent. Hi ho escric amb majúscula perquè  majúscules eren les paraules de confiança en el demà. Perquè majúscul ha estat el grau de participació. Perquè majúscul ha estat el grau de tolerància. Cap incident, cap accident, cap esfondrament. Hem treballat amb compte. Els torns s’han succeït sense cap sorpresa. Totes les mesures de seguretat s’han acomplert. Bastim rails de temps i de futur. Bastim les llavors d’una llibertat plena, sense peatges ni entrebancs fútils. Som catalans i volem ser-ho sempre i molt. Barcelona era llum i color, vermell i groc. Barcelona era constància heretada per aconseguir allò que no ens deixen tenir. Barcelona tornava a ser un baluard contra l’opressió. Barcelona era una festa!

(Foto: Saül Gordillo 🙂