CAL

Vent
fred,
escolt
mon
cor

De
nit,
poal
de
                                                                            noms

                                                                            Jou 
                                                                            vell,
                                                                            l’embull
                                                                            de 
                                                                            mots

                                                                            Sent,
                                                                            viu,
                                                                            xiquet
                                                                            que
                                                                            fou

                                                                            Cal
                                                                            llum
                                                                            brunyint
                                                                            els
                                                                            cors
                                                                                       David Figueres
                                         

(Aquest bloc plega veles fins el dia 2 de gener. Bones festes a tothom!)

VLADIMIR PUTIN HOME DE L’ANY SEGONS LA REVISTA TIME

"Durant el passat mes de desembre [2005] ens van arribar notícies de Txetxènia sobre un enverinament massiu a les escoles de la regió de Xelkovskaia. Just abans de les festes de Nadal, la comissió governamental creada "per esclarir les causes i liquidar les conseqüències" va fer pública la versió oficial: no cal inquietar-se, no hi ha hagut cap enverinament; ens trobem davant d’un cas de psicosi col·lectiva causat per un estat de nerviosisme, que fa molts anys que dura esperonat pels mitjans de comunicació, que han donat massa importància a les crisis de les víctimes.

(…)

Arriba una infermera amb una injecció preparada. Ja fa 15 minuts que la noia està patint una crisi, però la infermera està sola per a tota la planta, sola per a 40 malalts. Tot just acaba de tractar una altra pacient, la Marina Tershenko, d’un atac semblant.

-Què conté la xeringa?
-Analgin amb Dimedrol…
-I amb això se’ls pot curar?
-És que no tenim res més -respon-. De què els podem curar? L’Analgin com a mínim els alleuja el dolor que senten després de les convulsions i el Dimedrol els tranquil·litza, axí poden dormir després de les crisis.

Ho hem comprovat. Considero que a les escoles d’on provenen els afectats hi havia algun agent tòxic. Però els nostres polítics volen negar aquesta evidència. De quin agent es tracta, no ho sabem. I amb els mitjans de què disposem, no ho podrem esbrinar".

-I ara què, doncs? Què pot passar?
-Ho ho sabem. Ens trobem en un carreró sense sortida.
-I com tracteu els malalts, de què els guariu?
-Doncs només els símptomes que pateixen. Si apareixen convulsions, els tractem amb anticonvulsius. Si hi ha dolor, amb calmants. I així anar fent. Però els atacs continuen de totes maneres.

Vam demanar i demanem: si us plau, digueu-nos quin tractament podem seguir! Però ningú sembla que tingui pressa per ajudar-nos. Van arribar les comissions de Moscou i de Grozni, i van dir als malalts: "No fingiu". Com es pot actuar així?"

                                              (Anna Politkòvskaia, La consciència moral de Rússia)

SI DOS ESTRANYS

SI DOS ESTRANYS ES TROBEN 


si dos estranys es troben

la vida comença-

ni riquesa, ni pobresa

(tan sols consciència)

de cap mena,

cap crueltat

(restem complets)

ni per mi, ni per tu

no és posible;

només sinceritat

-sincerament, si

dos estranys (en la profunditat

som més nosaltres)

es toquen,

bull l’eternitat

 

(i d’aquí, a la foscor)

 

                                                        E. E. Cummings

                                         (Versió de David Figueres)

MEME

Com que avui no tinc tema per posar damunt la tela, entomo el convit de l’amic Veciana.

Quan temps portes de blocaire?
Avui fa 3 anys 3 mesos i 3 dies, curiós, no?

Com vas saber l’existència dels blocs?
Sabia que en Jaume Subirana havia començat una cosa que es deia Flush o Flux, o alguna cosa així.

Digues 5 blocs que segueixes diàriament?
Procuro repassar sovint el meu llistat d’enllaços complet. Per fer alguna aportació curiosa:  Història, interessantíssim bloc de la professora d’història moderna Maria Antònia Martí Escayol; Yo etc., traduccions al castellà de poesia universal de Martín López-Vega; Justícia poètica, les germanes Gotoshit van aturar les seves aventures a l’agost, per a veure si hi tornen; Contabilitat bàsica, pur narcisisme; Puig d’en Cama perquè em fa sentir al Mercadal o a la plaça del Prim i perquè escriu rucades sentimentals, fuig tonto, més que tonto…!

Ets lector anònim d’algun bloc?
De moltíssims, només faltaria!

Alguns autors que et mereixin especial simpatia?
Tots els que saben riure’s d’ells mateixos.

Amb quins 5 blocaires te n’aniries de marxa?
Amb el permís del B., amb els Registres Particulars, l’Apòstata Desficiosa. El Marcús, el Mir i el Gordillo també són uns catxondos…!

Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Amb aquest pel morbo, amb la Mireia pel seu "Carlitos", amb la Pili perquè estic malalt.

T’has enamorat mai d’algun blocaire?
No, però d’algun article, sí.

Estàs satisfet amb el teu bloc
No, les dones encara no em regalen roba interior pel carrer i cap ajuntament no m’ha proposat fer un nano o un gegant de mi. Són dues proves irrefutables del triomf absolut de qualsevol bloc.

Escull entre 5 i 10 blocaires perquè facin aquest Meme
Que tots els qui s’hi vulguin afegir que ho facin.

NADAL

Tot just la darrera felicitació nadalenca posada dins el sobre. Demà aniré als senyors de Correus perquè les facin arribar a qui jo els digui. No em barrufen gaire a mi aquestes festes. Potser per això, entre tanta hipocresia, entre tot aquesta febre de gastar i gastar, viure en l’anacronisme d’una targeta amb un poema maldestre, existir en la ferma voluntat de no abandonar el costum de fer saber als altres que hi sóc en forma de vers, humil, però sincer. Néixer cada any per un nom més afegit a la llista de noms a regraciar.

TORNAR

A mesura que van passant els anys tornar a Reus, la ciutat on vaig néixer, va adquirint una categoria més sentimental, gairebé literària. Amb tot el desori dels trens, he anat posposant la meva darrera visita. No volia esperar a Nadal i m’he avançat, per no inflar massa el globus de la nostàlgia i tot no esdevingués una caricatura penosa de l’anunci aquell dels torrons d’ametlla. Barcelona encara és molt a prop de Reus, però Reus és tan, tan lluny de Barcelona. ..

He estat sempre partidari de la litúrgia. Fer la maleta, agafar el tren a l’estació de Sant Andreu. Ara que es fa fosc més aviat, la lectura s’imposa. Recuperada l’hora i mitja habitual de trajecte, la lectura, si està ben triada, pot ser una delícia. Deixar-se portar per una capcinadeta, ara que el paisatge es dilueix en la nit, tampoc no costa gaire.

Escoltar les converses de la gent és un dels meus esports preferits. Al català absent de Barcelona, rebregat, malgirbat, dit de qualsevol manera, els parlars de l’Ebre dels xiquets i xiquetes que s’estan a la capital estudiant. També les “es” del Camp. Aquell lliscar despreocupat, Tarragoneeee, Mestresseee… Sentir en dialecte, emocionar-te per dret a pertinença.

Despreocupar-se dels esdeveniments culturals. Divendres el sopar de Santa Llúcia, també l’estrena de Roses de gos de l’Albert Roig. No dedicar-se a res més que no sigui sopar amb els amics, riure amb els amics, amb els meus germans, deixar-se prendre pels bars i retrobar aliances i complicitats amb més alcohol del que caldria, que ja tenim una edat…

Aixecar-se tard, diumenge, masegat per les fiblades a les temples, dinar amb el pare, llegir els diaris, adormir-te davant una pel·lícula dolenta. Tornar a enfundar la roba, bruta de fum i anar a buscar el tren. Veure com tornen els que estudien medecina a la ciutat. Tornar a escoltar les xerrades que pugen del sud, resums d’urgència amb el trípode estudis-nóvios-festa invariable.

Ara passem per davant de l’andana de Bellvitge esfondrada. Entrem a Sants, el tren s’atura. Amb metro fins a casa. I venir-te aquest article d’ara, com una glopada, en posar la clau al pany.

GABRIEL FERRATER A LES ILLES

Llegeixo al Diari de Balears que la UIB exposarà a l’Edifici de la Riera a Palma, fins el dia 28 de febrer, una exposició sobre Gabriel Ferrater. L’exposició és la mateixa que es va poder veure fa un temps a Sant Cugat, organitzada per aquest mateix ajuntament i amb Jordi Cornudella, expert coneixedor de l’obra ferrateriana, com a comissari. L’Àlbum Ferrater que va confegir amb la Núria Perpinyà, encara és una bona manera d’introduir-se en l’obra del reusenc.

Aplaudeixo la decisió de la Universitat de les illes. En el seu moment ja vaig dir què em semblà l’exposició. La mostra és tot un encert: tants pels ferraterians, que podran descobrir-hi algunes joies ocultes, com pels qui no n’hagin sentit a parlar mai gràcies a un sentit didàctic indubtable.

En Biel Barnils al seu bloc, va donar notícia d’una de les darreres aportacions més interessants a la figura de Ferrater.  La crítica de Gabriel Ferrater de Jordi Julià. En recomano un altre del mateix Julià: El poeta sense qualitats. Escrits rigorosos molt allunyats de la “lleugeresa”, per ser fins i educats, amb què Justo Navarro, va escriure una pseudo-novel·la execrable a partir de les peripècies vitals de poeta.

En la refundació que vol emprendre la Institució de les Lletres Catalanes, on l’alliberament de certes tasques la farà centrar-se en la difusió de la nostra literatura, caldria pendre nota de no deixar escapar aquesta exposició i fer que es pogués veure almenys a Barcelona i Reus, les dues ciutats de Ferrater i perquè no, arreu dels Països Catalans.

ESQUERRA REPURITANA DE CATALUNYA

No cal anar massa lluny per trobar exemples de governants que, en ostentar algun càrrec oficial, van tirar sempre pel camí del mig, ni pel de la dreta, ni pel de l’esquerra; pel mig. Així, el president Pujol ara viu una nova adolescència reivindicativa. Pujol ara diu tot allò que el càrrec no li va deixar dir.

Fa ben fet? Fa mal fet? A mesura que passen els anys i els dies, hom s’adona que això de la política respon més a la figura d’un colossal teatre on per sotamà, tot s’aconsegueix a cop de sopars, complicitats, caramboles i trucades de telèfon. Sincerament trobo bé que Pujol no vulgui desvincular-se de l’acció política, però una mica d’aquesta envalentonada, en alguns moments de la nostra història, no ens hagués anat gens malament. Deixar el cove a Barcelona i reclamar els peixos a cops de fitora, punxant una miqueta més de res.

En aquest sentit, el paper d’ERC en tot aquest cas del tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya a Alacant, és poc menys que patètic. Ni com a partit, ni com a governants han posat el crit al cel. Les mans sota el seient del silló, no fos cas que les mestralades d’aquests dies, entressin i ens trobéssim que les cadires, ja són ocupades per uns altres.

Partit independentista, se’n recorden? Sí, home sí, allò de les indignacions, de les mobilitzacions, de les reaccions. Gairebé un milió de persones a Barcelona, l’altre dia, cridaven Independència! Que se’ls han de rentar les orelles? Que hi han trobat massa el gust en això de dinar a la Casa dels Canonges? Què dormim?

Recordo una de les genials trucades del Gila. El còmic agafava el telèfon: eren els familiars d’un condemnat a mort a punt de ser executat. Els familiars reclamaven que se l’indultés. La resposta de Gila era: "Cómo tenemos mucha cola, de momento disparamos, si a caso, más adelante, ya nos lo volveríamos a mirar".

Esquerra Republicana de Catalunya no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, enfrescada en assumptes interns, és com si s’hagues convertit en un partidet de funcionaris grisos i inoperants, atrinxerats en regidories, secretaries i direccions generals. Xssssssssssssst que si el tiet Montilla s’enfada, se n’anem tots al carrer!

I la Carrasqueta? Doncs això, de moment la tanquem, la clausurem, la xapem. Si de cas més endavant, ja ens ho tornaríem a mirar.

PINYOLS D’AUBERCOC

Fins el dia d’avui, hi havia dues coses que m’agradaven de l’Emili Manzano: la primera és que deixa parlar als convidats que entrevista i la segona, els seus mitjons, o millor dit, hauria de dir els seus calcetins.

Ara, a més d’aquestes dues virtuts, cal afegir al cistell, el fet que Emili Manzano sap escriure. Els seus Pinyols d’Aubercoc són com una fruita sucosa en el seu punt just de maduresa. Ni empalaga, ni es desfà als dits. Ni és verda, ni té gust de plàstic o de xarop de la tos.

Amb encara no cent trenta fulls, Manzano dibuixa un al·lot que pot ser ell o que no el pot ser, que des dels camps de la seva Mallorca, recorda els padrins i les calaixeres rebotides de secrets familiars; els caramulls de males herbes estassades i les tomàtigues per fer amb trampó; les nits de vetllar els estels a la recerca de les primeres veritats; els adéus que s’aturen i que no deixen avançar. París entre esfilagarsalls de llums titil·lants damunt el Sena…

"Els escrits que te don, lector hipotètic, són cosins germans d’aquells siulets. Son fets d’un mateix material, primigeni i humil, i els he anat confegint tira-tira, amb més perseverança que traça, a les hores més crues de l’estiu, quan el món dorm amb les persianes tancades i la carn de l’estimada dibuixa ombres adormides damunt els llençols llogats d’una casa vora del mar".

Unes memòries? Una narrativa? Un dietari? De tot una mica però res en concret. Manzano ha volgut, sobretot, que la seva ploma no faci soroll, que tot, absolutament tot el que hi surti, tingui la seva veu; ja siguin els padrins, com les llimoneres o els enyors a punt de fer sobreeixir el temps. La llengua hi és ubèrrima, potent, vegetal, com una argilaga enredant-se als ulls. Una delícia.

"Ella dorm i jo vetl amb els ulls mig clucs i una vaga impaciència davant d’un paper on vacil·len les retxes de l’escriptura. Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d’acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta".

He sentit dir a en Manzano que va aprofitar el fet que el fessin fora de BTVi per tant quedar-se a l’atur forçat, per posar-se a requerrequejar aquests bocins de vida sentimental i olorosa. Esperem que no calgui un altre acomiadament improcedent per veure’l lligar més bufandes al capdamunt d’un garrofer, o millor dit, hauria de dir un garrover.

…COM LLÀGRIMES ENDINS LA PLUJA

No recordo la primera vegada que vaig veure Blade Runner. Amb tot, és una pel·lícula que em cal anar revisitant cada un cert temps. Com totes les bones obres d’art, resisteix els embats del temps i se sap desprendre d’alguna cosa nova. No és que abans no l’haguessis copsat, senzillament el que passa és que  tu has crescut i aquell que va reviure les peripècies de Harrison Ford la darrera vegada, ja no existeix.

Aquests dies al Verdi, de Barcelona, s’hi pot veure la versió definitiva. Les millores no desvirtuen aquell encant de conte gòtic que sempre ha tingut Blade Runner. Vist en pantalla gran, tota l’escenografia gairebé és un personatge més. En aquesta terra on només hi ha la desferra de la societat, als qui no han pogut marxar a les colònies d’altres planetes, cal afegir-hi aquests quatre robots (replicants) que s’aferren a la vida malgrat que només se’ls atorgui per quatre anys.

En general, a la peli, només se li ha rentat la cara. El millor, haver suprimit el fastigós happy-end que per imposició dels estudis,  Ridley Scott va haver d’acceptar i que feia posar els pèls de punta, aquell cotxe descapotable entre camps verds mentre sonava la música de Vangelis, música que si mal no recordo, van fer servir els de "En portada" de RTVE anys més tard per la sintonia de la careta del programa.

De tant en tant és bo treure el friqui que tots portem a dins i mirar de descobrir si Sean Young encara és la pertorbadora replicant de qui Deckard acabarà enamorat, Daryl Hannah la nina eròtica que no vol fer-se gran o Rutger Hauer, l’elegant i pertorbador àngel caigut que, just abans de deixar d’existir, ens emociona en una de les escenes més belles del cinema de tots els temps, quan diu allò de:

"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. He atacat naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos C brillar en l’obscuritat prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes endins la pluja. És hora de morir".