XBS

Us hi heu fixat que, si voleu deixar un comentari als blocs de Vilaweb, heu de validar un codi alfanumèric abans? El motiu sempre m’ha fet gràcia: prevenir el fet que no t’escriguin màquines, que siguin persones amb dos ulls, amb dos orelles i un nas, les que aportin alguna cosa a allò que has escrit. De fet, qui no ens assegura que rere un bloc no hi ha un robot que s’empesca cada apunt? O potser, una corporació malèfica, d’aquelles que surten a les pelis de James Bond? Almenys pel que fa als blocs sobiranistes, si més no rere alguns d’ells, hi ha persones i ahir en vaig conèixer unes quantes.

Es presentava a Barcelona, a la seu d’Òmnium Cultural, la Xarxa de Blocs Sobiranistes. El Xavier Mir, escortat pel Saül Gordillo i el Victor Alexandre a més del Toni Hermoso i l‘Octavi Fornés, feren una presentació impecable. La Xarxa ja compta amb 536 blocs adscrits -almenys fins ahir a quarts de nou del vespre- però vol esdevenir alguna cosa més que una agregador. Es perfilaren un seguit de propostes d’allò més llamineres i útils, penso jo. En primer lloc, la voluntat que la Xarxa esdevingui una associació que fomenti l’ús de les noves tecnologies permetent que creixi el nombre d’usuaris a internet i al món de la catosfera. Això es faria a través d’un seguit de voluntaris que mitjançant seminaris i tallers específics, permetria una difusió més gran de tot aques món i perquè no dir-ho, el reciclatge pels qui les utilitzem. L’altre, la consecució d’un simposi virtual sobiranista.

Una de les raons per la qual em vaig apuntar a aquesta Xarxa, va ser per la transversalitat que oferia. S’allunyava d’una certa endogàmia independentista que sincerament a vegades pot acabar per cansar. Per bastir la nostra independència, hi som necessaris tots: escriptors, veterinaris, farmacèutics, administratius, bàrmans, aviadors… I cal fer posar-se a la feina. El país mai havia estat tant malament. El desig de fer un pas endavant, mai havia estat en boca de tanta gent en grandària d’obertura variable.

El millor de tot plegat, conèixer personalment alguns dels teus lectors i els autors dels blocs que segueixes. A més dels citats, vaig saludar també el Marc Roca i la Sílvia Martínez, amatent lectora d’aquestes planes. També en Marc Vidal hi va fer cap, fent-nos cinc cèntims de les Jornades que està preparant a Granollers. Perdó per tots els què em deixo. En la propera reunió, proposo adhesius amb el nostres llinatges i el nom del bloc que representem.

Cal encoratjar als qui s’han posat davant d’aquest tren que esperem que segueixi viaranys més segurs que els que Adif ara ens proposa, són hores robades a la son, a la família, als amics; hores manllevades per fer una mica més possible la nostra voluntat no de satisfer desitjos romàntics, sinó assolir d’una vegada per totes, la nostra total i absoluta normalitat en forma de país. Endavant!

XIFRES I LLETRES

Diumenge van detenir Gary Kaspàrov. Pot estar de sort l’ex-campió d’escacs. Si fos un oponent electoral amb alguna oportunitat de desbancar Putin, ni tan sols s’hagués permès que sortís al a televisió. Kasparov, hores d’ara, seria sota terra o al fons d’un riu o d’un mar. Adjunto una mostra de la subtilesa que gasta la "democràcia" de Putin.

20 de juliol de 2004

"Cap a les quatre del matí, a Galaxki (Ingúixia), Beslan Arapkhanov, un conductor de tractors, ha estat apallissat davant la seva esposa i els seu set fills abans de morir d’un tret. Per error. Les forces de seguretat volien arrestar el guerriller Ruslan Khutxbarov. Segons informes secrets, Khutxbarov dormia aquesta nit al número 11 del carrer Partizanskaia.

No obstant això, per alguna raó, els soldats hi han arribat i han disparat a l’innocent Arapkhanov al número 1 del carrer Partizanskaia. Immediatament després de l’assassinat, un oficial ha entrat dins la casa dels Arapkhanov, s’ha presentat davant l’esposa horroritzada com el detectiu Kostenko de l’FSB i ha exhibit una autorització per registrar "el número 11 del carrer Partizanskaia". En aquest punt s’ha adonat de l’error, però Kostenko ni tan sols ha demanat disculpes a la vídua.

(Anna Politkòvskaia. Diari rus)

Actualització del meu bloc "Contabilitat bàsica" amb un nou conte!

PRESENTACIÓ DE LA XARXA DE BLOCS SOBIRANISTES

Demà a les 19:00 a la seu d’Òmnium Cultural (C. Diputació, 276 – Barcelona) tindrà lloc la presentació en societat de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Es comptarà amb l’assistència del Víctor Alexandre i del Saül Gordillo a més del blocaire número 500.

Com a bloc adherit a aquesta trepa confirmo la meva assistència esperant saludar a molts blocaires companys de trifulques cibernètiques.

ESCRIURE ÉS

El mar del barri d’Horta és un mar sense onades ni platja. Barcelona tenia el seu mar i va voler conquerir el d’aquesta vila. Ara és un mar de barri. Però mar al cap i a la fi. Si se li dóna aquesta categoria és perquè no es veu. Vull dir que hi ha moltes coses més que l’aparença en un mar. Ni tan sols els qui el tenen al davant, dia a dia, nit a nit, en perceben la grandesa, la senzilla perfecció.

 

D’aquí que jo, d’aquesta tardor retallada, llegint a la terrassa i encarat al barri d’Horta, en vulgui, a més d’una fredor més dòcil, un mar proper per enyorar; per fer veure que el gust de la sal, ve d’aquí a la vora, d’aquí al costat. Un mar que jo no podré tenir mai encara que vulgui.

Els mars escrits o dibuixats, juguen a la divisió regional de l’imaginar. Els seguidors també esbronquen l’àrbitre cada dos per tres. Aquí no es tracta de xiular a favor de l’un o de l’altre, però. Aquí del que es tracta, és de passar el més desapercebut possible. Cadascú, en aquest tipus de mars, s’ho ha de poder fer com vulgui. No hi valen regles ni normes.

Álvaro Mutis també raona un mar proper. Una vegada son pare li va dir que el mar era infinit. “Esa palabra se me quedó”. Ho transcriu Cristina Rivera-Garza a  El País. No ho diria si tot plegat no fos olor de veritat, un fru-fru cadenciós de tactes sedosos damunt la platja color cafè amb llet. Una entrevista preciosa. La veritat és també un mar. Mutis sovinteja el mar de les lletres. I el vol compartir. Colòmbia, el seu país, serà la propera literatura convidada a la Feria Internacional de Literatura de Guadalajara. D’aquí que ens parli.

“La escritura es un hecho natural. No es un deber. No es, ni siquiera, un destino. Tengo cinco años sin escribir (sic) y no me ha passado nada. Ocurre y luego, un día, deja de ocurrir. Hay notas por ahí. Pedazos de cosas, poemas. A veces los quemo. Los leo y los tiro. Pero cinco años sin eso. Es que es un ritmo como el de la vida. Exactamente como el de la vida. Es que es parte del cuerpo. Uno lo acepta y sigue respirando. No es para tanto escribir. Uno le sigue cambiando el agua al canario. Y se puede ser feliz sin eso, sin escribir. No hay que ponerle a la escritura nimbo alguno. ¡No por dios! Es lo mismo nuestro de todos los días. Escribir es”

Fins i tot més enllà dels mars imaginats

EL SABEN AQUELL QUE DIU…

Curiosa i interessant trobada la que es va donar dijous passat al Centre Unesco de Catalunya a Barcelona. Representants de cinc confessions religioses: un jueu, un catòlic, un protestant, un hindú i un musulmà, deixaren els debats teològics per una altra estona i es dedicaren, senzillament, a explicar acudits sobre les seves diverses fes.

D’entre tots els que es van explicar, em quedo amb aquest:

Un cristià s’encara a un jueu al bell mig del carrer: "Vostès els jueus tenen la culpa de tot!". El jueu, pensant que li sortirà amb la cançó que van ser ells els qui van denunciar a Jesucrist, surt al pas: "Per què ho diu això?". El cristià respon: "Vostès són culpables de l’enfonsament del Titànic". El jueu resta astorat. "Però si el Titànic el va enfonsar un iceberg", respon. "Iceberg, Goldberg, Spielberg… Quina diferència hi ha?", sentencia el cristià. 

SUBSCRIPCIÓ

El dia 22 de novembre, un grup de blocaires va ser convidat per Artur Mas a xerrar sobre això dels blocs. Al Toni Ibàñez, a més, li feren una entrevista. Dels congregats, conec a través de les  tecles, a més del citat escriptor, en Xavier Mir i en Marc Roca. Al Marc Arza, compare ganxet, ens hem trobat en això de la virtualitat després de molts anys de no veure’ns tot i haver compartit "més d’una aventura" quan jo encara les campava per Reus. Els llegeixo i els segueixo. Em semblen una bona representació de la catosfera.

M’han agradat les paraules del Toni a l’entrevista, per això m’hi adhereixo, me les faig meves i us les llego. Molt més després de llegir això.

Quin paper creieu que pot jugar la catosfera?

Internet és la revolució mediàtica més important de la història de la humanitat. Dins d?aquesta revolució, els blogs representen la manifestació més clara del nou paradigma 2.0: una àgora virtual on les veus s?expressen lliurement, sense filtres ni intermediaris; la utopia del logos democratitzat: intercanvi d?idees, coneixement compartit, intel·ligència col·lectiva? El ciutadà connectat ja no és un simple receptor passiu, sinó que actua i interactua, tria, decideix, participa? La catosfera juga el paper d?avantguarda, és la punta de llança d?aquesta nova era. Catalunya serà catosfèrica o no serà.

Quines oportunitats ofereix la xarxa que el catalanisme no ha de desaprofitar?

Hem d?estar presents a la xarxa per dos motius: primer per a reconèixer-nos entre nosaltres com a membres d?una mateixa comunitat lingüística i cultural; i després per a donar-nos a conèixer al món global. El que ens identifica és la nostra catalanitat. La catosfera gaudeix d?un pluralisme fresc, dinàmic, innovador; bullim en idees i projectes engrescadors. Aquest és el nostre millor patrimoni, i aquí rau el potencial catosfèric. En què pot ajudar Internet per situar Catalunya al món? La marca ?Made in Catalonia? ha de ser sinònim de prestigi i qualitat en tots els àmbits. El domini .cat ja ens ha convertit en una nació digital. Ara cal omplir aquest domini d?excel·lència. Ens hem de comprometre en la recatalanització del país, seduir amb la nostra energia creativa, sentir-nos orgullosos de la nostra identitat. I que el món sencer s?hi emmiralli i ens admiri, que vinguin i diguin: jo també vull ser català, què he de fer, on m?he d?apuntar?

Quin ha de ser el rol dels polítics catalanistes a la catosfera?

Que apliquin la política 2.0 El ciutadà ha de participar en el procés no només un cop cada 4 anys, sinó contínuament, interaccionant. Els grans mitjans de masses (TV, premsa, ràdio són impersonals, unidireccionals) poc a poc són suplantats per aquesta comunicació immediata entre els individus els quals seleccionen activament el que volen escoltar, llegir, escriure… Promoure un sistema d?informació obert en el qual tots siguem tractats de forma més personal. Cada internauta es converteix en una font d?opinió que cal tenir en compte. Oferir la possibilitat d?una relació més directa amb els polítics. Aprofitar la catosfera per a la difusió de missatges, promoció de campanyes, mobilitzacions, etc. Una nova forma d?activisme. Cal guanyar internet perquè la ciutadania reclama noves maneres de fer. No podem seguir amb esquemes caducats del segle passat. Els polítics han de respondre a les noves exigències del ciutadà 2.0.

DESPENTINAR-SE

Llegeixo la conferència de l’Artur Mas. Vaig tenir temptacions d’anar-hi. Però havia quedat per anar a escoltar el Monzó. Jo, entre Monzó o Artur Mas, em quedo amb el primer; almenys rius. Podeu veure la seva genial intervenció, aquí.

Afortunadament, no em vaig perdre res. Vull dir que em trec el barret davant l’esforç de tot el departament de comunicació de CDC per haver confegit una conferència d’aquesta magnitud, és un gest d’alta política. Un treball impecable i ambiciós que dóna una capa de pintura nova al vaixell una mica closcadet per tant solcar mars que és Convergència, avui. Convenia. Amb tot, només ho interpreto com un full de ruta en clau interna, un petit pas endavant per tal de buscar una redefinició en un context polític nou, però molt per sota de les aspiracions reals de vocació regeneracionista del catalanisme en general.

En aquest sentit la declaració de Mas fou una declaració de màxims, vull dir que l’olla barrejada que és el partit no dóna per més, i s’aplaudeix que Mas, polític sorgit de ple en l’era on el mot "carisma" s’ha substituït per l’eficiència gestora, pel "Montillisme", per entendre’ns, vulgui mostrar-se com algú amb personalitat pròpia. Potser algú ha picat, però és l’aparell que hi ha al darrera de Mas, no pas Mas.

En un pamflet infame que va escriure Vicenç Villatoro carregant-se el segon tripartit, explicava que l’esquerra sempre havia jugat la carta de la dualitat: és a dir volent enfrontar l’esquerra contra la dreta, equiparant-lo a la resta de l’estat espanyol tot fent del catalanisme un afer modest que només interessa als quatre entestats amb anar amb espardenyes de veta i emocionar-se amb la Santa Espina. Ho plantejo a l’inrevés, tants anys de pujolisme, han fet que el mot catalanisme o nacionalisme, hagi esdevingut sinònim d’una actitud mesella, de porró i barretina; una semàntica desmenjada que no engresca, que no fa aixecar passions, que ja no fa trempar.

De fet, Mas no renuncia a estendre la mà a Espanya. No es proposa la ruptura, malgrat que en tota la conferència és clar que, totes les mesures que planteja, passen per obtenir-ne l’excel·lència a partir de l’autogestió, és a dir tenint un Estat que vetlli realment pels nostres interessos. No és temps d’ambigüitats, jo sóc independentista; vull que el meu país, Catalunya, tingui el màxim grau de sobirania, una situació que ara com ara, només pot donar-me un Estat. Crec que aquesta és l’evolució natural pel meu país, si aquesta manera de pensar és hereva del catalanisme, del nacionalisme, del juantxisme o dels ritus Jedi,  m’importa ben poc.

Tot plegat són fulls d’encenalls. De què serveix tanta conferència si Mas diu que tornaria a fer el què va fer, pactant amb Zapatero l’enculada de l’Estatut? De què serveix tota aquesta posada en escena sí al proper mes de març, malgrat tot el desgavell ferriovari, Mas fa president al socialista mentider? Mas no s’ha despentinat, la seva clenxa immaculada no s’ha adaptat al país i ha pretès que el país s’adaptés a la seva clenxa i ara a Catalunya, toca despentinar-se, senyor Mas. Despentinar-se.