D’AQUÍ A L’ETERNITAT

Quan el sergent es va presentar a casa per fer firmar uns papers al seu marit, capità de la companyia, plovia a bots i barrals. Ella el va rebre amb un pantalons curts i fumava, fumava molt. L’excusa era molt inconsistent perquè el sergent se la mirava despullant-la molt a poc a poc. El guió marcava que ella s’havia de desfer entre els seus braços, va apagar el cigarret, no va permetre que el sergent se n’anés i es va deixar besar per primera vegada.

Ara, a la platja, el sergent ja no és el sergent. És uns salvació d’amples espatlles, alt com un Sant Pau. Hi veiem tota la por de l’amor en els ulls d’ella. Li diu que ella porta el vestit de bany sota el vestit. Ell ha fet el mateix. S’amaguen tots dos entre l’onatge del mar. Després, damunt la sorra, ella es pensa que la por s’ha barrejat amb l’escuma. Que guapa està amb el cabell curt tot mullat. Ell la torna a besar i el mar els acotxa, com un edredó; després s’enretira.

Ell se l’estima de veritat. Però li pregunta quants n’hi van haver abans que ell. Ara és el sergent que parla, com ho faria potser a algun dels seus soldats. Ella nota que la por de l’amor l’ha esbandit l’aigua salada, que segueix arrapada a la seva pell molla, en la d’ell també. Li explica la història. "Sempre hi ha una història", li ha dit ell despectivament.

Ella li parla del fill que no va poder tenir; del seu capità que va arribar begut i va acompanyar-la tard a l’hospital. De la impossibilitat de tornar a ser mare mai més. Ell ja no torna a ser el sergent. Li parla amb veu melosa. No ho volia saber això i li ofereix els seus braços, li ofereix la vida sencera si ella l’hi vol prendre.

Dimarts passat, la dona que tenia por de ser estimada, va morir a casa seva, al nord-est d’Anglaterra, als vuitanta-sis anys. Es deia Deborah Kerr. Fred Zinneman, el 1953, ens explicava aquesta història a "D’aquí a l’eternitat" (From here to the eternity) fins divendres es pot tornar a veure als cinemes Méliès de Barcelona. Ahir vaig deixar-me-la tornar a explicar aquesta història d’amors que apareixen i que després se’n van, com el vaivé del mar, com la vida mateixa.

PAS CURT, VISTA LLARGA I MOLTA MALA LLET

Dissabte passat al meu poble, el Fòrum per l’autodeterminació per Reus, organitzava una taula rodona amb diverses plataformes sobiranistes o independentistes. Es volia debatre les accions a emprendre després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el recurs contra l’Estatut. Malgrat ser un dissabte al matí, l’afluència de públic fou important. Reveladores les paraules d’Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes, quan afirmà que l’Estatut seria tombat sense cap mena de dubte. Es parlà de la urgència per assolir la nostra plena sobirania. Presència blocaire: Antoni Veciana, Marc Arza, Toni Fullat i Jaume Renyer, que era convidat a la taula.

La falta d’imparcialitat del TC és absoluta. En paraules de López Tena, la distinció entre conservadors i progressistes no és tal. Més aviat s’hauria de distingir entre conservadors i els que directament no farien escarafalls en tornar a fer el pas de l’oca. És a dir, a una banda hi hauria els que només volen carregar-se l’Estatut i a l’altra, els que a més de l’Estatut voldrien carregar-se el matrimoni entre homosexuals, les autonomies, la llibertat de premsa…

En aquest context, la sentència desfavorable es donà per feta. La necessitat d’una reacció dels catalans, sigui de la mena que sigui, s’ha de donar. Inadmissible que un òrgan judicial invalidi quelcom que s’ha decidit a les urnes. Amb la il·legalització de Batasuna es penalitzà als bascos, ara amb l’Estatut es penalitzarà als catalans.

Hem de tenir clar que potser ha arribat el moment de no parar més l’altra galta. Ahir, uns quants, ens vam acostar a la plaça Sant Jaume per deixar patent la nostra vergonya per tot l’assumpte del TGV. M’esperava menys persones i tot. Malaurada la presència de membres de les joventuts del PP i dels nounats Unión Progreso i Democracia. Amb tot, el descontentament dels catalans, es va fer sentir.

La nostra fita és aconseguir que la causa independentista assoleixi una internacionalització. Que no haguem de pagar el peatge de Madrid fins i tot per això. Només demostrant al món sencer que la nostra voluntat de poder decidir, en tots els àmbits, es fa des de l’estricte legalitat, en un context democràtic i per voluntat popular, podrem fer que ens facin cas. Cal que deixem enrere els tòpics: si s’ha d’explicar què volem, s’ha de fer en castellà, en francès, en anglès i fins i tot en soahili. Fins i tot, tal i com va comentar amb ironia López Tena, cal fer-nos nostre la vella màxima de la mateixa Guàrdia Civil, que serveix de títol, degudament traduïda, a aquest apunt d’avui.

19:00 PLAÇA SANT JAUME. BARCELONA. JA N’HI HA PROU!

Divendres actuava a Reus una amiga meva al festival COS d’enguany. Renfe o Adif o la mare que els va parir, no va voler que hi arribés a temps. I això que vaig sortir de Barcelona a un quart de nou de la nit  i l’actuació era a les onze!!!

El meu periple va començar a tres quarts i set minuts de set. Malgrat que des d’informació de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir, em van dir que la línia que anava a Reus estava tocada després de l’esfondrament d’un bocí de l’andana al matí, a Bellvitge, no els vaig fer cas. En presentar-me a l’estació de Sant Andreu Comtal, el meu punt usual de partida cap al Camp després que l’estació de Sants s’hagi convertit en un desori absolut, ja se’m va dir que d’allí de trens cap a Reus, res de res. Un amable funcionari en català -no és broma, va ser molt correcte- em digué que havia de pujar fins a l’estació de Sant Andreu-Arenal (estació d’on habitualment només surten trens de rodalies) habilitada d’urgència per fer anar-hi trens de mitja distància. Des d’allí a les 20:11 aniria fins a Sant Vicenç de Calders per enllaçar amb un tren ja fins a Reus.

Faltava una hora. De "Sant Andreu" a "Fabra Puig" (Línia 1 del Metro), només hi ha una parada. Vaig fer un cafè amb llet per fer temps, portava teca per llegir. A les vuit em dirigia a l’estació esmentada. Una altra amable funcionària de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir -tampoc en aquest cas hi té cabuda la ironia- em va vendre el corresponent bitllet i em va confirmar els horaris. Horaris que es van complir parcialment, perquè el tren, com ja és natural, de sortir a i onze, de cap manera, era un quart tocat quan arribava a l’andana.

No hi va haver cap incident fins a Sant Vicenç de Calders. Vaig parar l’orella a dos converses. Un personatge que descobria què era el gin xuriguer per boca d’un aborigen de les illes i un grupet d’ex-transportistes que em van ensenyar tot de trucs per no adormir-se a la carretera. El trajecte va fer-se en un tren de rodalies, força més incòmodes que els que s’utilitzen en els desplaçaments "regionals".

A Sant Vicenç s’havia de fer el canvi. Per no ser més que ningú, el tren de marres, també va arribar amb el seu retard corresponent. A més, abans d’engegar, un amable membre del cos de revisors de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir -i aquí sí que hi valen les conyetes, perquè aquest era amable més no poder i en llengua imperial- va anar informant que els que anaven cap a la Terres de l’Ebre havien de fer transbord a Tarragona. Va ser força desagradable amb un grup de viatgers de color que anaven cap a Amposta.

Res, que a quarts de dotze arribava a Reus, massa tard per assistir a l’actuació de la meva amiga i emprenyat com una mona. Diumenge, mentre dinava, se’m van ennuegar els canalons en veure en ZP passejant-se per Bellvitge i entomant el mea culpa. Un canaló va petar contra el televisor. Si el meu pare no l’ha tret, encara hi deu ser. No puc relatar com devia anar la tornada cap a Barcelona més tard, perquè em vaig curar en salut i vaig decidir agafar un autobús, no vam baixar de les dues hores. Molt em temo que aquest serà l’horari ja habitual: dos hores per anar de Barcelona a Reus i viceversa.

Avui, a la plaça Sant Jaume, cal dir prou a tota aquest cúmul de despropòsits. Encara que sóc ben pessimista. Allò de que se’ns pixen a sobre i diuen que plou, també podria dir-se que se’ns pixen al damunt i volem creure que plou. I jo divendres, vaig arribar al meu poble moll de pixum de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir.

 

POEMES I TARDORS

Aquests dies, mentre s’esperen les habituals llevantades que desfiguren platges i acabaments de riera, ens arriben uns altres aiguats, no pas de goteralls d’aigua desmesurada, sinó de lletres, de paraules, de versos, de poemes…

Difícil ho tindrà el que llenci al vent, davant el cap de setmana que ens ve, la proposta: "… i alguna cosa de poesia?" Perquè són dies de tardors, de fulles que cauen, de canvi d’armaris; però també de molts poetes que bufanda al coll i fent-se tirar mocositats amunt, envaeixen places i carrers amb les seves columnes arrenglerades de mots.

Comencem per casa. Al barri marítim de Reus -no tireu les pedres massa fort, pelacanyes- la Tardor Literària de la ciutat de Tarragona. Rivalitats sanes a part, els de Tarragona fa anys que han sabut trenar un canemàs literari importantíssim, amb cara i ulls. Veient què és cou a Reus, no hi ha color. En aquest aspecte, la vergonya ganxeta és absoluta. Desolació és el què hi ha quan es parla de literatura a Reus. Amb l’excepció resistent dels amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp i els seus premis literaris per a joves -els quals he tingut el goig i l’honor de ser-ne premiat, primer, i jurat anys més tard, del premi de poesia Gabriel Ferrater-, res més. I no val allò tan sabut i tan vell del "… a Tarragona els ho paguen tot les petroquímiques". A treballar toquen!

Més al nord, a Vilafranca del Penedès, també fa dies que va la Quinzena Poètica. Val la pena visitar el cartell perquè es veu que està fet amb criteri. Res d’efectismes. Poesia en estat pur. Aplaudeixo, així a l’atzar, l’aparició de Pep Rosanes-Creus, grandiós poeta. Llegiu-ne Voltor, és una pura meravella.

Encara pugem més. A Sant Cugat del Vallès, el seu Festival de Poesia. D’aquest no cal dir-ne res. La cita està plenament consolidada. La manera com és tractada la figura de Gabriel Ferrater, que hi passà els darrers dies de la seva vida, és exemplar. Un altre cosa per a apuntar pels responsables de cultura de la ciutat que el va veure néixer. Aquest any, però, destacar l’acte que ha preparat en Biel Barnils. Una bona proposta pels qui no volen anar a dormir massa aviat.

I encara, pels qui vulguin endinsar-se en el món de la poesia i de la literatura, una bona proposta per terres osonenques.

Malauradament, servidor de vostès aquest que els escriu, no podrà anar a cap d’aquestes cites aquest cap de setmana. És el que té haver creuat la línia dels qui escolten poemes i els qui n’escriuen: que a vegades et presentes a premis literaris que corres el perill de guanyar.

Bona poesia a tothom!

TEATRE I POLÍTICA CULTURAL A REUS

Transcric de manera íntegra un article del Gerard Gort publicat al Punt sobre teatre i política cultural a Reus. Agraït, Gerard, per la part que em toca!

"El David Figueres i l’Eva Roig estrenaven fa poc a Barcelona La presó on vivim. El Gerard Domènech i el polifacètic Xavi Macaya estan en cartellera al Teatreneu amb el muntatge Cheek to Cheek. I la també reusenca Gina Llauradó ha estat seleccionada per formar part de l’elenc de Mamma Mia, on comparteix repartiment amb actrius consagrades com la Nina i la Roser Batalla. Són notícies modestes però que constaten que no només des del CAER es projecte el teatre reusenc. El CAER tindrà finalment Cèsar Compte de gerent, el nomenament del qual posa punt final a mesos de rumors que han generat tot tipus de lectures, sobretot polítiques (fins i tot en clau interna de partit) i coincideix amb el retorn de Pilar Llauradó a l’IMAC. Acabat el serial toca que tots plegats es posin les piles per fer rutllar la nova estructura organitzativa; no fos cas que els nous centres d’arts escèniques de Terrassa i Girona-Salt, com ja ens ha passat amb l’aeroport, acabin fent-ho molt millor que nosaltres, malgrat que aquestes poblacions no tinguin la tradició teatral de Reus. Algunes decisions recents no inviten precisament a l’optimisme: la comissió artística del Bartrina ha baixat, i, molt, el nivell dels seus components. Vist com van les coses s’enyora l’Alfred Fort, un actiu insubstituïble, que sàviament va marxar per assumir compromisos molt més engrescadors. L’ensorrament de les escales de la Casa Rull podria ser premonitori de moltes coses."

Gerard Gort

(foto: teatre Bartrina de Reus)

GERARD QUINTANA TREU BANYA

Feia una nit ben tranquil·la ahir a Barcelona. Pel Gòtic, només hi corrien els quatre guiris despistats de sempre. Si passaven pel davant del carrer del Pi, s’aturaven davant uns cartells. Era la promoció dels concerts que durant tota aquesta setmana, el Gerard Quintana, farà als cinemes Maldà per donar a conèixer el seu darrer disc: Treu banya.

Malgrat que els concerts oficialment comencen avui, ahir se’n va fer un concert especial. No em tiro floretes de VIP, a mi les entrades m’havien tocat en un concurs que havia fet Vilaweb entre els seus lectors. La raresa d’ahir era veure entre les butaques, no pas televisius -que hi eren- sinó abundància de poetes. Almenys jo hi vaig veure en David Castillo i la Núria Martínez Vernis. Potser n’hi havia més, ja sabeu, la foscor… En Gerard n’ha musicat poemes.

Potser la fredor del cinema no oferia el millor clima però en Quintana tenia ganes de mostrar, d’ensenyar què havia estat cuinant des del febrer. Escudat per Francesc Bertran i Xavi Lloses (s’afegirà als concerts el gran Jordi Busquets?), anà mostrant la feina feta. Avisava de tant en tant el Gerard que aquí hi faltaven veus, que aquí hi faltava això…, però la nuesa donava una dimensió entranyable a les cançons i malgrat tirar de xuleta en algunes lletres, la cosa ja es veia que anava rodada.

Ens va agradar aquest "Treu banya". Podríem dir que en Quintana ha repetit la fórmula de les seves darreres "Claus de Sal". Intimitat clapada de tel·lúrica energia. Parlar de les coses que passen. Gust pel matís. Torna a les bases rítmiques però jugant-hi. Hi ha més poemes musicats. A més dels citats, Jordi CornudellaDolors Miquel. Perdó si em deixo a algú.

És curiós, ens vam fer grans veient-lo com a cap visible de Sopa de Cabra, amunt i avall de l’escenari. El somni va arribar a la seva fi. Molts vam decidir seguir-lo en les seves noves aventures. Potser "Senyals de Fum" no oferia gaires possibilitats de saber per on anirien els trets (l’ombra de Quimi Portet és allargada). Però assistírem a la presentació de les "Claus de Sal" i ens va corprendre el disc i l’espectacle. Acurat, amb un preciós contrabaix percudint la calma. Ens hi vam enganxar. Què lluny quedava el grup de Girona.

Esperem tornar a veure aquest "Treu banya" endiumenjat del tot. Desconec si hi ha entrades pels propers concerts a Barcelona. Val la pena provar-ho. En Quintana, murri com ell sol, s’ha deixat envoltar per excel·lents músics. Una banda de luxe capaç d’oferir coses molt boniques dalt d’un escenari. És aquesta dimensió poètica el què més ens agrada de tot plegat. Després de més de quinze anys de ser carn de rock, en Gerard Quintana es veu que gaudeix explicant-se, assegut, dalt d’un escenari. Sense pressa. Ens hem fet grans? No, ho deia Picasso: falta molt encara per tornar a ser joves. Felicitats, Gerard!

TRENS DEL SUD

Diumenge tornava a Barcelona des de Reus amb tren. El trajecte que normalment es fa en una hora i mitja, es va fer en un parell d’hores. Se’ns informà per megafonia del retard. El tren de les vuit del vespre és el que agafa més gent. La majoria estudiants universitaris del Camp que tornen a Barcelona. En sentir-se l’anunci, l’esclat d’indignació va ser general. No crec que fos una expressió de sorpresa, més aviat fou un "… i què més!" que passava a engreixar el llarg memorial de greuges que els senyors ferroviaris han sembrat entre els usuaris del seu servei per aquestes contrades.

La fallada a Bellvitge només és la punta d’un iceberg. Qui és creu que en una setmana ho tindran enllestit?. Veient les cares dels soferts viatgers, ahir, per la televisió, n’hi havia per fer complir les paraules de Josep Maria Terricabras en l’acte al Palau de Sant Jordi: allò de l’esgotament de la paciència democràtica. Un gran eufemisme per acabar amb la sistemàtica manca d’escrúpols per dotar a tot Catalunya d’una xarxa de trens com déu mana.

El ferrocarril ha estat de sempre un element de vertebració importantíssim. A Barcelona he agafat moltíssimes vegades els Ferrocarrils de la Generalitat per anar a Terrassa, Sabadell o Sant Cugat. Sempre han sortit a l’hora que anunciaven les pantalletes, amb la freqüència correcte i sense parades ni dilacions. A més, crec que ha sabut ser una eina de connexió entre aquestes ciutats i Barcelona afaiçonant allò tan bonic de la Catalunya Ciutat que trontolla del tot així que s’allunya de la comtal.

Amuntegaments als vagons per anar cap a Barcelona on es pot arribar a seure per terra -el mateix d’anada molts divendres-, falta d’aires condicionats i calefaccions, revisors maleducats incapaços de parlar altra cosa que no sigui el castellà i retards generalitzats de com a mínim cinc minuts, estan a l’ordre del dia.

El pitjor de tot és aquesta impossibilitat per pensar que les coses no poden anar millor. Que és un mal endèmic d’un Estat que és vol modern incapaç de donar un servei que veritablement permeti una interconnexió entre el país. Saber que és impossible arribar a l’hora o conformar-se a haver de seure pels passadissos, és una arma de submissió importantíssima que condemna a les comarques allunyades de l’àrea d’influència de Barcelona, a l’ostracisme i la impossibilitat d’avançar.

Què els diguin què en pensen a Móra, Falset, Riba-roja o Picamoixons del TGV…

PER TERRA DE CIRERES (V)

Aprofitem que és diumenge i les indulgències dominicals, en teoria, haurien d’estar de la nostra banda, per planxar un ratet més del normal les nostres respectives orelles damunt el coixí. Quan baixem a esmorzar, una senyora amb cabells blancs ens saluda amb l’usual Bon jour, monsieur. És la mare de Ch. que ha vingut de visita. Veiem al costat de la tanca del fons, un tot terreny verd oliva. Costa acceptar que sigui el transport de la senyora. 

De seguida es retira cap a dins. Nosaltres esmorzem amb tranquil·litat. Hi plana en l’aire, aquell alè tristoi de les coses que es faran per darrera vegada. La Ch. també avui sembla més capficada en els seus afers. No ens dóna l’opció de fer de Marc Spitz a la piscina, sorneguera. En acabar d’esmorzar em treu un quadern en blanc. La seva mare, en saber que jo era escriptor, vol que signi al quadern. Ho faig amb plaer. L’O. tradueix com pot la dedicatòria que rep com a recompensa dos petons de la Ch. Passem comptes. Els regalem una ampolla de vi i ens apuntem els respectius mails. Els adéus més val no allargar-los massa, sobretot si són a desgrat. 

Malgrat que la principal motivació del viatge era la visita al Museu d’Art Modern de Ceret, el museu es converteix en la nostra Ítaca. "Cal que el camí sigui llarg…" i així ho hem seguit al peu de la lletra. El visitarem aquesta tarda, abans de baixar cap a Barcelona. Abans, donem un vol per la vall que solca la Tet. Hi hem agafat afecte a aquestes valls solcades de poblets aplegats. Petits universos allunyats dels mapes, de les grans rutes. Encara no a 600 metres però com si fóssim més amunt pel fred que hi fa.

En baixar a la plana, ens retrobem amb els camps de cirerers. Som a Ceret a l’hora de dinar -la nostra, no la francesa- Al Café de France, un gotet de Banyuls. Preguntem si tenen patates fregides per picar. Ahir, amb la final de rugbi, es va acabar tot, es veu. Demanem si ens poden preparar un parell d’entrepans. Hi accepten arrufant el nas. No em costaria gens acostumar-hi a la mantega en comptes de la tomaca nostrada. Un cafè després i un puret. Quantes tardes no s’hi podria estar un llegint o escrivint en aquesta terrassa, amb el sol parpellejant entre les fulles del plàtans gegantins.

Finalment, visitem el museu. La gran quantitat d’artistes que passaren per aquestes contrades forma un mosaic prou eclèctic. La majoria dels artistes em són desconeguts. Però totes les obres exposades són molt bones. Les joies de la corona: un "Cap de Picasso" (1913)  i "Femme allongée (1922), del gran Pau Gargallo. Un descobriment, un bust molt delicat d’un escultor també per mi inèdit: Jean Osouf del 1930. També obres de Manolo, per descomptat, i una sèrie de ceràmiques amb motius de tauromàquia de Picasso. També m’impressiona "Le profhête Isaïe" de Chagall. A la segona planta, hi ha obres contemporànies. Estan muntant una exposició nova. Hi reconec alguna obra. Pregunto pel seu autor. Contesten Perejaume. Ja em semblava a mi… Satisfet per la visita, compro la guia a la botiga del museu -existeix en català!- i enfilem cap a Barcelona.

Als treballs escolars els mestres s’enfadaven si deixaves l’apartat "conclusions", en blanc. Amb els anys hom aprèn que no tota experiència deixa d’immediat alguna cosa apresa. La majoria de vegades, és el transcórrer dels dies el que fa tornar el record, la vivència, en aprenentatge. Hem solcat una terra on l’art i la mort van jugar-hi una macabra partida de cartes. Una Catalunya Nord? Una França del Sud? Les dualitats exciten tan sols els qui s’ho miren tot des de lluny. No és aquest el debat perquè en sabem els matisos, perquè els hem viscut. Una recàrrega de piles necessàries per començar el curs amb energia. Un plaer haver passejat aquesta terra d’artistes, de refugiats, de francesos, de catalans. Un plaer haver trepitjat aquesta terra de cireres.

(foto: Museu d’Art Modern de Ceret)

PER TERRA DE CIRERES (IV)

Avui el dia encara s’aixeca més calorós que ahir. Ni fresca fa. Hem fet una mica el ronsa a l’hora de llevar-nos. La Ch. ens ho recrimina. Després es riu de la seva actitud. A ella ja li ha anat bé: ahir van anar a sopar amb el JF amb uns amics a Perpinyà i també va arribar tard, encara que s’escandalitza quan li diem que nosaltres vam arribar a quarts d’una.

El mateix esmorzar exquisit d’ahir. El mateix oferiment per fer un banyet. No ens encantem. Hem de deixar l’E. a Portbou perquè agafi el tren de les 13:40, abans volem anar a Cotlliure i baixar per la Brava Costa. El dia escampat de núvols ens ofereix un paisatge límpid. La trobada amb el mar és esplèndida, d’un blau admirable, rotund, que es pot mastegar. L’inici de tot aquest reguitzell de badies guanyades per la bellesa que s’estendran fins més avall de Blanes. Un món obert. Contrasta amb la nostra habitud, aquests dies, de les valls tancades i boscoses.

Amb tot, aquesta bellesa, també oculta amargues històries. La de Walter Benjamin que es llevà la vida a Portbou el 1940, fart de fugir, possiblement; i la dissortada fi, també, del poeta Antonio Machado i tres dies després de la seva mare Ana Ruiz. El primer que fem és precisament anar a visitar-ne la tomba a tall d’homenatge. Un grup de valencians buscant a crits un tal Manolo, en desvirtua tot respecte. El considero un bon poeta. Trist final per la generació que els dolia Espanya però que mai imaginaren que els podria doldre d’aquesta manera.

També fou a Cotlliure que Derain i Matisse s’inventaren això del fauvisme. L’exultació del color. Però jo em quedo amb Van Gogh i Gauguin. Admiro Derain i Matisse, però només quan s’allunyen d’aquests corrents acolorits. No hi ha massa gent. Passegem. Em sobta aquesta dualitat: una mateixa terra que per uns feu sorgir moviments pictòrics i per altres esdevení el darrer paisatge que albiraren. Éros i Tànatos jugant a la xarranca. Fem compra de vi. Per a mi, una ampolla de la terra i una de vi de Banyuls. La senyora que ens atén ho fa en un perfecte català.

Sortegem la costa a un certa velocitat. Arribem quinze minuts abans de l’hora que surt el tren. L’estació de Portbou és de les antigues, amb les andanes cobertes. Hom hi espera trens estirats per locomotores fumejants i tràfic de camàlics amb camisa llarga traginant fardellots. Però no, els regionals sabuts sortint a l’hora i tot. Ens acomiadem de l’E. amb tristesa. La retrobarem a Barcelona.

Per l’hora que és, seria un miratge que a França ens donessin dinar, d’aquí que recuperem la nostra catalanitat -malgrat que jo encara tinc la sensació que sóc a França i dic França perquè això de la Catalunya Nord, em sembla quelcom que només ens creiem els de més avall i prou; i que em perdonin els que lluiten perquè no sigui així- i decidim deixar-nos ser de la Catalogne i baixar a dinar a Llançà.

No ens entretenim amb el poble. Hi ha gana. Anem directament al port. Voluntat de menjar peixet. Ho fem de manera fantàstica. Una terrina freda de rap i gambes, sepiots saltejats amb all i julivert i gelat de canyella sota un carpaccio de pinya. Recuperem els vins nostrats. Un potent blanc del mateix Empordà, tot garnatxa. Fem una migdiada de pijama i orinal directament damunt les pedretes de la platja del club nàutic.

En despertar-nos, ens reca encara tornar a la France. No som gaire lluny de Cadaqués. Ens hi arribem? Arribem-nos-hi. No hi he estat mai. La carretera, deixant Port de la Selva, serpenteja de mala manera. Fosqueja el dia. Sí, ja sé que no és el millor moment del dia per admirar-lo. No em diu res la població, però, en arribar-hi. Considero més bonics altres pobles de més avall de la costa. Torno a repetir que és capvespre. Hi ha gent passejada, però no massa. Pugem fins a Santa Maria. La vista de la badia escolant-se de llum zigzaguejant davant l’aigua fosca. Fotos i referències de Dalí pertot. Una mica com el ninot aquell de la famosa cadena d’hamburgueseries dels Estats Units, em fa l’efecte.

Sopem en una terrassa un senzill plat d’espaguetis. No hi ha gana. Fem una bona passejada amb el sol enretirat del tot. La nit establerta. Molta gent tancada als bars mirant-se la semi-final del mundial de rugbi: França contra Anglaterra. La primera, perdrà. Tenim tot Cadaqués per nosaltres. Notem la diferència de ser dos a ser tres. Les converses giren a coses més concretes.

Quan en tenim prou de Cadaqués, tornem cap al camp base. Una bona tirada fins a Ceret, però hi ha poc trànsit i anem fent-la petar. Sort n’hem tingut que a l’O. li agradi conduir. A la frontera, el fet que jo indiqui al senyor guàrdia civil que tinc el deneí a la bossa del maleter del cotxe, fa que ens el facin arrambar el cotxe i que ens registrin l’automòbil. Patim perquè hauríem de donar massa explicacions, en cas d’un registre com déu mana, del perquè portem una motxilla plena de roba de dona senes anar cap dona amb nosaltres (l’E. no ha pres la seva motxilla per no anar tan carregada), afortunadament no és així. Més endavant, els gendarmes francesos ens faran un control d’alcoholèmia. Res de res, monsieur. Ens abstenim de fer la darrera a Ceret, enfilem muntanya amunt cap a la chambre de Mas Cantuern.

“ELS DIES I LES DONES” AL SUPLEMENT DE CULTURA DE L’AVUI

He de ser sincer. Fa molt de temps que llegeixo els diaris on-line. Malgrat que no és el mateix, t’estalvies molta palla i pots contrarestar millor les informacions. Amb tot, el dijous és sagrat comprar l’Avui pel seu suplement de cultura. No considero que sigui millor o pitjor que altres suplements, però per mi té un afegit sentimental.

Veureu, el meu avi, va ser un dels subscriptors inicials del diari -no sé si la paraula és la correcta-, vull dir que va ser un de tants catalans que va fer una petita donació extra per finançar l’arrancada del diari. El meu avi era de la generació que va perdre la guerra i sempre que va poder, no va dubtar ni un moment en donar suport a tot allò que volia dir un avenç pel país o per la seva ciutat, Reus.

Sabedor de les meves dèries literàries, cada setmana, m’esperava el suplement, llavors grisós, per ser comentat. Solia passar per casa seva, potser cada quinze dies o així, però a vegades les visites s’espaiaven més del normal. Anar a casa seva i veure el plec de suplements que creixien davant la tauleta, em feia sentir culpable. Me n’havia arribat a emportar fins a sis, una vergonya! A dins, de vegades, hi trobava subratllada alguna frase, algun llibre que valia la pena que em comprés…  

Avui, els del suplement, han tingut la deferència de publicar-me l’apunt que vaig escriure sobre l’acte que es va fer al CCCB en homenatge a l’Anna Politkòvskaia, en l’apartat de blocs de la seva primera pàgina. M’ha emocionat profundament. Primer perquè sempre és bo que et reconeguin la feina feta i després perquè inconscientment he cregut que l’avi l’hauria comprat i que aniria a casa seva i me’l trobaria. Per ell hagués estat un dia especial, tant com ho ha estat per a mi.