Els dies i les dones

David Figueres

D’AQUÍ A L’ETERNITAT

0

Quan el sergent es va presentar a casa per fer firmar uns papers al seu marit, capità de la companyia, plovia a bots i barrals. Ella el va rebre amb un pantalons curts i fumava, fumava molt. L’excusa era molt inconsistent perquè el sergent se la mirava despullant-la molt a poc a poc. El guió marcava que ella s’havia de desfer entre els seus braços, va apagar el cigarret, no va permetre que el sergent se n’anés i es va deixar besar per primera vegada.

Ara, a la platja, el sergent ja no és el sergent. És uns salvació d’amples espatlles, alt com un Sant Pau. Hi veiem tota la por de l’amor en els ulls d’ella. Li diu que ella porta el vestit de bany sota el vestit. Ell ha fet el mateix. S’amaguen tots dos entre l’onatge del mar. Després, damunt la sorra, ella es pensa que la por s’ha barrejat amb l’escuma. Que guapa està amb el cabell curt tot mullat. Ell la torna a besar i el mar els acotxa, com un edredó; després s’enretira.

Ell se l’estima de veritat. Però li pregunta quants n’hi van haver abans que ell. Ara és el sergent que parla, com ho faria potser a algun dels seus soldats. Ella nota que la por de l’amor l’ha esbandit l’aigua salada, que segueix arrapada a la seva pell molla, en la d’ell també. Li explica la història. "Sempre hi ha una història", li ha dit ell despectivament.

Ella li parla del fill que no va poder tenir; del seu capità que va arribar begut i va acompanyar-la tard a l’hospital. De la impossibilitat de tornar a ser mare mai més. Ell ja no torna a ser el sergent. Li parla amb veu melosa. No ho volia saber això i li ofereix els seus braços, li ofereix la vida sencera si ella l’hi vol prendre.

Dimarts passat, la dona que tenia por de ser estimada, va morir a casa seva, al nord-est d’Anglaterra, als vuitanta-sis anys. Es deia Deborah Kerr. Fred Zinneman, el 1953, ens explicava aquesta història a "D’aquí a l’eternitat" (From here to the eternity) fins divendres es pot tornar a veure als cinemes Méliès de Barcelona. Ahir vaig deixar-me-la tornar a explicar aquesta història d’amors que apareixen i que després se’n van, com el vaivé del mar, com la vida mateixa.

PAS CURT, VISTA LLARGA I MOLTA MALA LLET

0

Dissabte passat al meu poble, el Fòrum per l’autodeterminació per Reus, organitzava una taula rodona amb diverses plataformes sobiranistes o independentistes. Es volia debatre les accions a emprendre després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el recurs contra l’Estatut. Malgrat ser un dissabte al matí, l’afluència de públic fou important. Reveladores les paraules d’Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes, quan afirmà que l’Estatut seria tombat sense cap mena de dubte. Es parlà de la urgència per assolir la nostra plena sobirania. Presència blocaire: Antoni Veciana, Marc Arza, Toni Fullat i Jaume Renyer, que era convidat a la taula.

La falta d’imparcialitat del TC és absoluta. En paraules de López Tena, la distinció entre conservadors i progressistes no és tal. Més aviat s’hauria de distingir entre conservadors i els que directament no farien escarafalls en tornar a fer el pas de l’oca. És a dir, a una banda hi hauria els que només volen carregar-se l’Estatut i a l’altra, els que a més de l’Estatut voldrien carregar-se el matrimoni entre homosexuals, les autonomies, la llibertat de premsa…

En aquest context, la sentència desfavorable es donà per feta. La necessitat d’una reacció dels catalans, sigui de la mena que sigui, s’ha de donar. Inadmissible que un òrgan judicial invalidi quelcom que s’ha decidit a les urnes. Amb la il·legalització de Batasuna es penalitzà als bascos, ara amb l’Estatut es penalitzarà als catalans.

Hem de tenir clar que potser ha arribat el moment de no parar més l’altra galta. Ahir, uns quants, ens vam acostar a la plaça Sant Jaume per deixar patent la nostra vergonya per tot l’assumpte del TGV. M’esperava menys persones i tot. Malaurada la presència de membres de les joventuts del PP i dels nounats Unión Progreso i Democracia. Amb tot, el descontentament dels catalans, es va fer sentir.

La nostra fita és aconseguir que la causa independentista assoleixi una internacionalització. Que no haguem de pagar el peatge de Madrid fins i tot per això. Només demostrant al món sencer que la nostra voluntat de poder decidir, en tots els àmbits, es fa des de l’estricte legalitat, en un context democràtic i per voluntat popular, podrem fer que ens facin cas. Cal que deixem enrere els tòpics: si s’ha d’explicar què volem, s’ha de fer en castellà, en francès, en anglès i fins i tot en soahili. Fins i tot, tal i com va comentar amb ironia López Tena, cal fer-nos nostre la vella màxima de la mateixa Guàrdia Civil, que serveix de títol, degudament traduïda, a aquest apunt d’avui.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

19:00 PLAÇA SANT JAUME. BARCELONA. JA N’HI HA PROU!

1

Divendres actuava a Reus una amiga meva al festival COS d’enguany. Renfe o Adif o la mare que els va parir, no va voler que hi arribés a temps. I això que vaig sortir de Barcelona a un quart de nou de la nit  i l’actuació era a les onze!!!

El meu periple va començar a tres quarts i set minuts de set. Malgrat que des d’informació de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir, em van dir que la línia que anava a Reus estava tocada després de l’esfondrament d’un bocí de l’andana al matí, a Bellvitge, no els vaig fer cas. En presentar-me a l’estació de Sant Andreu Comtal, el meu punt usual de partida cap al Camp després que l’estació de Sants s’hagi convertit en un desori absolut, ja se’m va dir que d’allí de trens cap a Reus, res de res. Un amable funcionari en català -no és broma, va ser molt correcte- em digué que havia de pujar fins a l’estació de Sant Andreu-Arenal (estació d’on habitualment només surten trens de rodalies) habilitada d’urgència per fer anar-hi trens de mitja distància. Des d’allí a les 20:11 aniria fins a Sant Vicenç de Calders per enllaçar amb un tren ja fins a Reus.

Faltava una hora. De "Sant Andreu" a "Fabra Puig" (Línia 1 del Metro), només hi ha una parada. Vaig fer un cafè amb llet per fer temps, portava teca per llegir. A les vuit em dirigia a l’estació esmentada. Una altra amable funcionària de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir -tampoc en aquest cas hi té cabuda la ironia- em va vendre el corresponent bitllet i em va confirmar els horaris. Horaris que es van complir parcialment, perquè el tren, com ja és natural, de sortir a i onze, de cap manera, era un quart tocat quan arribava a l’andana.

No hi va haver cap incident fins a Sant Vicenç de Calders. Vaig parar l’orella a dos converses. Un personatge que descobria què era el gin xuriguer per boca d’un aborigen de les illes i un grupet d’ex-transportistes que em van ensenyar tot de trucs per no adormir-se a la carretera. El trajecte va fer-se en un tren de rodalies, força més incòmodes que els que s’utilitzen en els desplaçaments "regionals".

A Sant Vicenç s’havia de fer el canvi. Per no ser més que ningú, el tren de marres, també va arribar amb el seu retard corresponent. A més, abans d’engegar, un amable membre del cos de revisors de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir -i aquí sí que hi valen les conyetes, perquè aquest era amable més no poder i en llengua imperial- va anar informant que els que anaven cap a la Terres de l’Ebre havien de fer transbord a Tarragona. Va ser força desagradable amb un grup de viatgers de color que anaven cap a Amposta.

Res, que a quarts de dotze arribava a Reus, massa tard per assistir a l’actuació de la meva amiga i emprenyat com una mona. Diumenge, mentre dinava, se’m van ennuegar els canalons en veure en ZP passejant-se per Bellvitge i entomant el mea culpa. Un canaló va petar contra el televisor. Si el meu pare no l’ha tret, encara hi deu ser. No puc relatar com devia anar la tornada cap a Barcelona més tard, perquè em vaig curar en salut i vaig decidir agafar un autobús, no vam baixar de les dues hores. Molt em temo que aquest serà l’horari ja habitual: dos hores per anar de Barcelona a Reus i viceversa.

Avui, a la plaça Sant Jaume, cal dir prou a tota aquest cúmul de despropòsits. Encara que sóc ben pessimista. Allò de que se’ns pixen a sobre i diuen que plou, també podria dir-se que se’ns pixen al damunt i volem creure que plou. I jo divendres, vaig arribar al meu poble moll de pixum de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir.

 

POEMES I TARDORS

2

Aquests dies, mentre s’esperen les habituals llevantades que desfiguren platges i acabaments de riera, ens arriben uns altres aiguats, no pas de goteralls d’aigua desmesurada, sinó de lletres, de paraules, de versos, de poemes…

Difícil ho tindrà el que llenci al vent, davant el cap de setmana que ens ve, la proposta: "… i alguna cosa de poesia?" Perquè són dies de tardors, de fulles que cauen, de canvi d’armaris; però també de molts poetes que bufanda al coll i fent-se tirar mocositats amunt, envaeixen places i carrers amb les seves columnes arrenglerades de mots.

Comencem per casa. Al barri marítim de Reus -no tireu les pedres massa fort, pelacanyes- la Tardor Literària de la ciutat de Tarragona. Rivalitats sanes a part, els de Tarragona fa anys que han sabut trenar un canemàs literari importantíssim, amb cara i ulls. Veient què és cou a Reus, no hi ha color. En aquest aspecte, la vergonya ganxeta és absoluta. Desolació és el què hi ha quan es parla de literatura a Reus. Amb l’excepció resistent dels amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp i els seus premis literaris per a joves -els quals he tingut el goig i l’honor de ser-ne premiat, primer, i jurat anys més tard, del premi de poesia Gabriel Ferrater-, res més. I no val allò tan sabut i tan vell del "… a Tarragona els ho paguen tot les petroquímiques". A treballar toquen!

Més al nord, a Vilafranca del Penedès, també fa dies que va la Quinzena Poètica. Val la pena visitar el cartell perquè es veu que està fet amb criteri. Res d’efectismes. Poesia en estat pur. Aplaudeixo, així a l’atzar, l’aparició de Pep Rosanes-Creus, grandiós poeta. Llegiu-ne Voltor, és una pura meravella.

Encara pugem més. A Sant Cugat del Vallès, el seu Festival de Poesia. D’aquest no cal dir-ne res. La cita està plenament consolidada. La manera com és tractada la figura de Gabriel Ferrater, que hi passà els darrers dies de la seva vida, és exemplar. Un altre cosa per a apuntar pels responsables de cultura de la ciutat que el va veure néixer. Aquest any, però, destacar l’acte que ha preparat en Biel Barnils. Una bona proposta pels qui no volen anar a dormir massa aviat.

I encara, pels qui vulguin endinsar-se en el món de la poesia i de la literatura, una bona proposta per terres osonenques.

Malauradament, servidor de vostès aquest que els escriu, no podrà anar a cap d’aquestes cites aquest cap de setmana. És el que té haver creuat la línia dels qui escolten poemes i els qui n’escriuen: que a vegades et presentes a premis literaris que corres el perill de guanyar.

Bona poesia a tothom!

TEATRE I POLÍTICA CULTURAL A REUS

4

Transcric de manera íntegra un article del Gerard Gort publicat al Punt sobre teatre i política cultural a Reus. Agraït, Gerard, per la part que em toca!

"El David Figueres i l’Eva Roig estrenaven fa poc a Barcelona La presó on vivim. El Gerard Domènech i el polifacètic Xavi Macaya estan en cartellera al Teatreneu amb el muntatge Cheek to Cheek. I la també reusenca Gina Llauradó ha estat seleccionada per formar part de l’elenc de Mamma Mia, on comparteix repartiment amb actrius consagrades com la Nina i la Roser Batalla. Són notícies modestes però que constaten que no només des del CAER es projecte el teatre reusenc. El CAER tindrà finalment Cèsar Compte de gerent, el nomenament del qual posa punt final a mesos de rumors que han generat tot tipus de lectures, sobretot polítiques (fins i tot en clau interna de partit) i coincideix amb el retorn de Pilar Llauradó a l’IMAC. Acabat el serial toca que tots plegats es posin les piles per fer rutllar la nova estructura organitzativa; no fos cas que els nous centres d’arts escèniques de Terrassa i Girona-Salt, com ja ens ha passat amb l’aeroport, acabin fent-ho molt millor que nosaltres, malgrat que aquestes poblacions no tinguin la tradició teatral de Reus. Algunes decisions recents no inviten precisament a l’optimisme: la comissió artística del Bartrina ha baixat, i, molt, el nivell dels seus components. Vist com van les coses s’enyora l’Alfred Fort, un actiu insubstituïble, que sàviament va marxar per assumir compromisos molt més engrescadors. L’ensorrament de les escales de la Casa Rull podria ser premonitori de moltes coses."

Gerard Gort

(foto: teatre Bartrina de Reus)

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

GERARD QUINTANA TREU BANYA

2

Feia una nit ben tranquil·la ahir a Barcelona. Pel Gòtic, només hi corrien els quatre guiris despistats de sempre. Si passaven pel davant del carrer del Pi, s’aturaven davant uns cartells. Era la promoció dels concerts que durant tota aquesta setmana, el Gerard Quintana, farà als cinemes Maldà per donar a conèixer el seu darrer disc: Treu banya.

Malgrat que els concerts oficialment comencen avui, ahir se’n va fer un concert especial. No em tiro floretes de VIP, a mi les entrades m’havien tocat en un concurs que havia fet Vilaweb entre els seus lectors. La raresa d’ahir era veure entre les butaques, no pas televisius -que hi eren- sinó abundància de poetes. Almenys jo hi vaig veure en David Castillo i la Núria Martínez Vernis. Potser n’hi havia més, ja sabeu, la foscor… En Gerard n’ha musicat poemes.

Potser la fredor del cinema no oferia el millor clima però en Quintana tenia ganes de mostrar, d’ensenyar què havia estat cuinant des del febrer. Escudat per Francesc Bertran i Xavi Lloses (s’afegirà als concerts el gran Jordi Busquets?), anà mostrant la feina feta. Avisava de tant en tant el Gerard que aquí hi faltaven veus, que aquí hi faltava això…, però la nuesa donava una dimensió entranyable a les cançons i malgrat tirar de xuleta en algunes lletres, la cosa ja es veia que anava rodada.

Ens va agradar aquest "Treu banya". Podríem dir que en Quintana ha repetit la fórmula de les seves darreres "Claus de Sal". Intimitat clapada de tel·lúrica energia. Parlar de les coses que passen. Gust pel matís. Torna a les bases rítmiques però jugant-hi. Hi ha més poemes musicats. A més dels citats, Jordi CornudellaDolors Miquel. Perdó si em deixo a algú.

És curiós, ens vam fer grans veient-lo com a cap visible de Sopa de Cabra, amunt i avall de l’escenari. El somni va arribar a la seva fi. Molts vam decidir seguir-lo en les seves noves aventures. Potser "Senyals de Fum" no oferia gaires possibilitats de saber per on anirien els trets (l’ombra de Quimi Portet és allargada). Però assistírem a la presentació de les "Claus de Sal" i ens va corprendre el disc i l’espectacle. Acurat, amb un preciós contrabaix percudint la calma. Ens hi vam enganxar. Què lluny quedava el grup de Girona.

Esperem tornar a veure aquest "Treu banya" endiumenjat del tot. Desconec si hi ha entrades pels propers concerts a Barcelona. Val la pena provar-ho. En Quintana, murri com ell sol, s’ha deixat envoltar per excel·lents músics. Una banda de luxe capaç d’oferir coses molt boniques dalt d’un escenari. És aquesta dimensió poètica el què més ens agrada de tot plegat. Després de més de quinze anys de ser carn de rock, en Gerard Quintana es veu que gaudeix explicant-se, assegut, dalt d’un escenari. Sense pressa. Ens hem fet grans? No, ho deia Picasso: falta molt encara per tornar a ser joves. Felicitats, Gerard!

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

TRENS DEL SUD

1

Diumenge tornava a Barcelona des de Reus amb tren. El trajecte que normalment es fa en una hora i mitja, es va fer en un parell d’hores. Se’ns informà per megafonia del retard. El tren de les vuit del vespre és el que agafa més gent. La majoria estudiants universitaris del Camp que tornen a Barcelona. En sentir-se l’anunci, l’esclat d’indignació va ser general. No crec que fos una expressió de sorpresa, més aviat fou un "… i què més!" que passava a engreixar el llarg memorial de greuges que els senyors ferroviaris han sembrat entre els usuaris del seu servei per aquestes contrades.

La fallada a Bellvitge només és la punta d’un iceberg. Qui és creu que en una setmana ho tindran enllestit?. Veient les cares dels soferts viatgers, ahir, per la televisió, n’hi havia per fer complir les paraules de Josep Maria Terricabras en l’acte al Palau de Sant Jordi: allò de l’esgotament de la paciència democràtica. Un gran eufemisme per acabar amb la sistemàtica manca d’escrúpols per dotar a tot Catalunya d’una xarxa de trens com déu mana.

El ferrocarril ha estat de sempre un element de vertebració importantíssim. A Barcelona he agafat moltíssimes vegades els Ferrocarrils de la Generalitat per anar a Terrassa, Sabadell o Sant Cugat. Sempre han sortit a l’hora que anunciaven les pantalletes, amb la freqüència correcte i sense parades ni dilacions. A més, crec que ha sabut ser una eina de connexió entre aquestes ciutats i Barcelona afaiçonant allò tan bonic de la Catalunya Ciutat que trontolla del tot així que s’allunya de la comtal.

Amuntegaments als vagons per anar cap a Barcelona on es pot arribar a seure per terra -el mateix d’anada molts divendres-, falta d’aires condicionats i calefaccions, revisors maleducats incapaços de parlar altra cosa que no sigui el castellà i retards generalitzats de com a mínim cinc minuts, estan a l’ordre del dia.

El pitjor de tot és aquesta impossibilitat per pensar que les coses no poden anar millor. Que és un mal endèmic d’un Estat que és vol modern incapaç de donar un servei que veritablement permeti una interconnexió entre el país. Saber que és impossible arribar a l’hora o conformar-se a haver de seure pels passadissos, és una arma de submissió importantíssima que condemna a les comarques allunyades de l’àrea d’influència de Barcelona, a l’ostracisme i la impossibilitat d’avançar.

Què els diguin què en pensen a Móra, Falset, Riba-roja o Picamoixons del TGV…

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

PER TERRA DE CIRERES (V)

0

Aprofitem que és diumenge i les indulgències dominicals, en teoria, haurien d’estar de la nostra banda, per planxar un ratet més del normal les nostres respectives orelles damunt el coixí. Quan baixem a esmorzar, una senyora amb cabells blancs ens saluda amb l’usual Bon jour, monsieur. És la mare de Ch. que ha vingut de visita. Veiem al costat de la tanca del fons, un tot terreny verd oliva. Costa acceptar que sigui el transport de la senyora. 

De seguida es retira cap a dins. Nosaltres esmorzem amb tranquil·litat. Hi plana en l’aire, aquell alè tristoi de les coses que es faran per darrera vegada. La Ch. també avui sembla més capficada en els seus afers. No ens dóna l’opció de fer de Marc Spitz a la piscina, sorneguera. En acabar d’esmorzar em treu un quadern en blanc. La seva mare, en saber que jo era escriptor, vol que signi al quadern. Ho faig amb plaer. L’O. tradueix com pot la dedicatòria que rep com a recompensa dos petons de la Ch. Passem comptes. Els regalem una ampolla de vi i ens apuntem els respectius mails. Els adéus més val no allargar-los massa, sobretot si són a desgrat. 

Malgrat que la principal motivació del viatge era la visita al Museu d’Art Modern de Ceret, el museu es converteix en la nostra Ítaca. "Cal que el camí sigui llarg…" i així ho hem seguit al peu de la lletra. El visitarem aquesta tarda, abans de baixar cap a Barcelona. Abans, donem un vol per la vall que solca la Tet. Hi hem agafat afecte a aquestes valls solcades de poblets aplegats. Petits universos allunyats dels mapes, de les grans rutes. Encara no a 600 metres però com si fóssim més amunt pel fred que hi fa.

En baixar a la plana, ens retrobem amb els camps de cirerers. Som a Ceret a l’hora de dinar -la nostra, no la francesa- Al Café de France, un gotet de Banyuls. Preguntem si tenen patates fregides per picar. Ahir, amb la final de rugbi, es va acabar tot, es veu. Demanem si ens poden preparar un parell d’entrepans. Hi accepten arrufant el nas. No em costaria gens acostumar-hi a la mantega en comptes de la tomaca nostrada. Un cafè després i un puret. Quantes tardes no s’hi podria estar un llegint o escrivint en aquesta terrassa, amb el sol parpellejant entre les fulles del plàtans gegantins.

Finalment, visitem el museu. La gran quantitat d’artistes que passaren per aquestes contrades forma un mosaic prou eclèctic. La majoria dels artistes em són desconeguts. Però totes les obres exposades són molt bones. Les joies de la corona: un "Cap de Picasso" (1913)  i "Femme allongée (1922), del gran Pau Gargallo. Un descobriment, un bust molt delicat d’un escultor també per mi inèdit: Jean Osouf del 1930. També obres de Manolo, per descomptat, i una sèrie de ceràmiques amb motius de tauromàquia de Picasso. També m’impressiona "Le profhête Isaïe" de Chagall. A la segona planta, hi ha obres contemporànies. Estan muntant una exposició nova. Hi reconec alguna obra. Pregunto pel seu autor. Contesten Perejaume. Ja em semblava a mi… Satisfet per la visita, compro la guia a la botiga del museu -existeix en català!- i enfilem cap a Barcelona.

Als treballs escolars els mestres s’enfadaven si deixaves l’apartat "conclusions", en blanc. Amb els anys hom aprèn que no tota experiència deixa d’immediat alguna cosa apresa. La majoria de vegades, és el transcórrer dels dies el que fa tornar el record, la vivència, en aprenentatge. Hem solcat una terra on l’art i la mort van jugar-hi una macabra partida de cartes. Una Catalunya Nord? Una França del Sud? Les dualitats exciten tan sols els qui s’ho miren tot des de lluny. No és aquest el debat perquè en sabem els matisos, perquè els hem viscut. Una recàrrega de piles necessàries per començar el curs amb energia. Un plaer haver passejat aquesta terra d’artistes, de refugiats, de francesos, de catalans. Un plaer haver trepitjat aquesta terra de cireres.

(foto: Museu d’Art Modern de Ceret)

PER TERRA DE CIRERES (IV)

0

Avui el dia encara s’aixeca més calorós que ahir. Ni fresca fa. Hem fet una mica el ronsa a l’hora de llevar-nos. La Ch. ens ho recrimina. Després es riu de la seva actitud. A ella ja li ha anat bé: ahir van anar a sopar amb el JF amb uns amics a Perpinyà i també va arribar tard, encara que s’escandalitza quan li diem que nosaltres vam arribar a quarts d’una.

El mateix esmorzar exquisit d’ahir. El mateix oferiment per fer un banyet. No ens encantem. Hem de deixar l’E. a Portbou perquè agafi el tren de les 13:40, abans volem anar a Cotlliure i baixar per la Brava Costa. El dia escampat de núvols ens ofereix un paisatge límpid. La trobada amb el mar és esplèndida, d’un blau admirable, rotund, que es pot mastegar. L’inici de tot aquest reguitzell de badies guanyades per la bellesa que s’estendran fins més avall de Blanes. Un món obert. Contrasta amb la nostra habitud, aquests dies, de les valls tancades i boscoses.

Amb tot, aquesta bellesa, també oculta amargues històries. La de Walter Benjamin que es llevà la vida a Portbou el 1940, fart de fugir, possiblement; i la dissortada fi, també, del poeta Antonio Machado i tres dies després de la seva mare Ana Ruiz. El primer que fem és precisament anar a visitar-ne la tomba a tall d’homenatge. Un grup de valencians buscant a crits un tal Manolo, en desvirtua tot respecte. El considero un bon poeta. Trist final per la generació que els dolia Espanya però que mai imaginaren que els podria doldre d’aquesta manera.

També fou a Cotlliure que Derain i Matisse s’inventaren això del fauvisme. L’exultació del color. Però jo em quedo amb Van Gogh i Gauguin. Admiro Derain i Matisse, però només quan s’allunyen d’aquests corrents acolorits. No hi ha massa gent. Passegem. Em sobta aquesta dualitat: una mateixa terra que per uns feu sorgir moviments pictòrics i per altres esdevení el darrer paisatge que albiraren. Éros i Tànatos jugant a la xarranca. Fem compra de vi. Per a mi, una ampolla de la terra i una de vi de Banyuls. La senyora que ens atén ho fa en un perfecte català.

Sortegem la costa a un certa velocitat. Arribem quinze minuts abans de l’hora que surt el tren. L’estació de Portbou és de les antigues, amb les andanes cobertes. Hom hi espera trens estirats per locomotores fumejants i tràfic de camàlics amb camisa llarga traginant fardellots. Però no, els regionals sabuts sortint a l’hora i tot. Ens acomiadem de l’E. amb tristesa. La retrobarem a Barcelona.

Per l’hora que és, seria un miratge que a França ens donessin dinar, d’aquí que recuperem la nostra catalanitat -malgrat que jo encara tinc la sensació que sóc a França i dic França perquè això de la Catalunya Nord, em sembla quelcom que només ens creiem els de més avall i prou; i que em perdonin els que lluiten perquè no sigui així- i decidim deixar-nos ser de la Catalogne i baixar a dinar a Llançà.

No ens entretenim amb el poble. Hi ha gana. Anem directament al port. Voluntat de menjar peixet. Ho fem de manera fantàstica. Una terrina freda de rap i gambes, sepiots saltejats amb all i julivert i gelat de canyella sota un carpaccio de pinya. Recuperem els vins nostrats. Un potent blanc del mateix Empordà, tot garnatxa. Fem una migdiada de pijama i orinal directament damunt les pedretes de la platja del club nàutic.

En despertar-nos, ens reca encara tornar a la France. No som gaire lluny de Cadaqués. Ens hi arribem? Arribem-nos-hi. No hi he estat mai. La carretera, deixant Port de la Selva, serpenteja de mala manera. Fosqueja el dia. Sí, ja sé que no és el millor moment del dia per admirar-lo. No em diu res la població, però, en arribar-hi. Considero més bonics altres pobles de més avall de la costa. Torno a repetir que és capvespre. Hi ha gent passejada, però no massa. Pugem fins a Santa Maria. La vista de la badia escolant-se de llum zigzaguejant davant l’aigua fosca. Fotos i referències de Dalí pertot. Una mica com el ninot aquell de la famosa cadena d’hamburgueseries dels Estats Units, em fa l’efecte.

Sopem en una terrassa un senzill plat d’espaguetis. No hi ha gana. Fem una bona passejada amb el sol enretirat del tot. La nit establerta. Molta gent tancada als bars mirant-se la semi-final del mundial de rugbi: França contra Anglaterra. La primera, perdrà. Tenim tot Cadaqués per nosaltres. Notem la diferència de ser dos a ser tres. Les converses giren a coses més concretes.

Quan en tenim prou de Cadaqués, tornem cap al camp base. Una bona tirada fins a Ceret, però hi ha poc trànsit i anem fent-la petar. Sort n’hem tingut que a l’O. li agradi conduir. A la frontera, el fet que jo indiqui al senyor guàrdia civil que tinc el deneí a la bossa del maleter del cotxe, fa que ens el facin arrambar el cotxe i que ens registrin l’automòbil. Patim perquè hauríem de donar massa explicacions, en cas d’un registre com déu mana, del perquè portem una motxilla plena de roba de dona senes anar cap dona amb nosaltres (l’E. no ha pres la seva motxilla per no anar tan carregada), afortunadament no és així. Més endavant, els gendarmes francesos ens faran un control d’alcoholèmia. Res de res, monsieur. Ens abstenim de fer la darrera a Ceret, enfilem muntanya amunt cap a la chambre de Mas Cantuern.

“ELS DIES I LES DONES” AL SUPLEMENT DE CULTURA DE L’AVUI

4

He de ser sincer. Fa molt de temps que llegeixo els diaris on-line. Malgrat que no és el mateix, t’estalvies molta palla i pots contrarestar millor les informacions. Amb tot, el dijous és sagrat comprar l’Avui pel seu suplement de cultura. No considero que sigui millor o pitjor que altres suplements, però per mi té un afegit sentimental.

Veureu, el meu avi, va ser un dels subscriptors inicials del diari -no sé si la paraula és la correcta-, vull dir que va ser un de tants catalans que va fer una petita donació extra per finançar l’arrancada del diari. El meu avi era de la generació que va perdre la guerra i sempre que va poder, no va dubtar ni un moment en donar suport a tot allò que volia dir un avenç pel país o per la seva ciutat, Reus.

Sabedor de les meves dèries literàries, cada setmana, m’esperava el suplement, llavors grisós, per ser comentat. Solia passar per casa seva, potser cada quinze dies o així, però a vegades les visites s’espaiaven més del normal. Anar a casa seva i veure el plec de suplements que creixien davant la tauleta, em feia sentir culpable. Me n’havia arribat a emportar fins a sis, una vergonya! A dins, de vegades, hi trobava subratllada alguna frase, algun llibre que valia la pena que em comprés…  

Avui, els del suplement, han tingut la deferència de publicar-me l’apunt que vaig escriure sobre l’acte que es va fer al CCCB en homenatge a l’Anna Politkòvskaia, en l’apartat de blocs de la seva primera pàgina. M’ha emocionat profundament. Primer perquè sempre és bo que et reconeguin la feina feta i després perquè inconscientment he cregut que l’avi l’hauria comprat i que aniria a casa seva i me’l trobaria. Per ell hagués estat un dia especial, tant com ho ha estat per a mi.

PER TERRA DE CIRERES (III)

3

En aixequem a un hora prou raonable. He dormit malament. El canvi de llit, haver sopat massa… Amb tot, val la pena deixar-se prendre per un solet que entremig d’un castanyer que anirà despullant-se damunt la taula parada amb l’esmorzar, t’acarona i et fa treure la son. L’aire és fred però renovat. Els meus companys ja s’han llevat. Hi ha dos serveis més, la N. i el X., però la Ch. ens avisa que baixen a esmorzar més tard.

L’esmorzar és magnífic. Torrades amb mantega, melmelades, cafè, llet… Les melmelades són fetes per ell mateixos. D’albercoc i d’una mena de taronges petites que no sabem traslladar al nostre català, però d’un regust amarg boníssim. La Ch. ens pregunta si ens ve de gust un banyet a la piscina. Ens diu que l’aigua està climatitzada tot l’any. En retira una persiana que la cobreix i engega una mena de robot que en neteja el fons. Ara fa massa fresca per fer un bany, però a l’estiu ha de ser una delícia.

No tenim un pla establert. Ens resistim a deixar-nos abaltir per aquest sol que es va obrint entre les fumeroles que pugen de la vall. Terreny de petits turons encotonats amb alzines i roures. A l’altra banda -no ho podem veure- el cim nevat del Canigó fa de termòstat natural. Quan s’emprenya, ens diu la Ch., de vegades pot arribar a enfarinar-ho tot de neu, però és rar que passi. Normalment es porta bé.

Ens resistim a passar tot el matí xerrant amb la Ch. -amb totes les limitacions que comporta que només un de nosaltres parli francès- i a deixar-nos estimar per aquest sol que ara ja és imponent. Baixem a Ceret. La mateixa calma d’ahir a la tarda. Comença a captivar-nos aquest lent degoteig d’instants. S’entén que fos envaït per tot d’artistes sense pressa. A l’oficina de turisme, una altra paradoxa. Unes dones pregunten si les poden atendre en espanyol. La noia els mira i els diu que no: només català i francès! Em fa gràcia perquè canvien al català i es nota que no l’utilitzen massa.

Volem estirar una mica les cames. Ens recomanen d’arribar-nos fins a l’ermita de Sant Farriol. Hi ha una bona vista de la vall. Acceptem la proposta. Travessem el Pont del Diable i seguim per una urbanització. Aviat comencem a veure camps i camps de cirerers. Com és obvi en aquest temps, de cirera, ni una. Ho comparo amb el meu paisatge nadiu del Camp de Tarragona, imagineu-vos que en comptes d’avellaners, hi hagués cirerers. És curiosa la comparació, perquè allà, els cirerers, són arbres aïllats, que es deixen créixer. Aquí, en canvi, domesticats pel conreu, perden aquella poesia que em porta a veure-m’hi enfilat engolint-ne els fruits de tarda en tarda i escopint-ne els pinyols amb delectança.

Sant Farriol ens ofereix, efectivament, Ceret al bell mig del corriol del Tec. M’agraden aquests microcosmos de les valls. La caminada és excessiva. Massa pujada. Massa sol. En arribar al capdamunt, la N. i el X., que hi han arribat amb un flamant cotxe familiar, se’n riuen del nostre estat. Per orgull ens neguem que ens baixin al poble amb el seu cotxe. Ens acomiadem perquè ells aquesta migdia ja marxen cap a Tolosa. Baixem a peu amb la moral damnada.

Dinem a Ceret. Els francesos dinen cap a les dotze. Més enllà d’aquest hora, et donaran dinar si els cau bé o si hi ha una quadratura dels astres determinada. Són quarts de tres però ens la juguem. Al tercer restaurant que provem, la dona s’apiada de nosaltres i ens diu que tanca la cuina d’aquí un quart però que ens donarà dinar. Amanida amb vinagreta i una mena de cassola de tros amb una pasta feta a base de llenties i crema de llet. Molt bo. El vi de la terra es pot beure. Una panacota per postre, cafè. Excel·lent. 

Amb la panxa contenta fem plans. Ens arribarem fins a Elna. Hi ha una catedral. El claustre val la pena de veure. A més, a ran de la publicació del llibre La maternitat d’Elna la població s’ha fet famosa gràcies a la infermera suïssa. És el primer contacte que tenim de moltes de les misèries que del 1939 al 45 aquestes terres haurien de veure. Tot plegat és explicat al punt de venda de les entrades de la catedral. No hi ha ni una publicació en castellà o català, només en francès. El full plastificat amb la informació de la catedral i el claustre sí que és en català, però.

Això de veure pedres a mi no em fascina però he de reconèixer que el claustre és magnífic. Els capitells decorats són d’una gran factura. De tota manera, tots els cartells estan una mica desballestats. La joia de la corona del conjunt, un armari eucarístic del segle XIV, hi toca el bat de sol sense cap mena de protecció. Al mig del claustre tot d’herbes remeieres. Prenc notes assegut i ensumant espígol, romaní i farigola.

Fem una cervesa en una terrassa. L’excursioneta del matí ha estat excessiva. Veiem com el sol va declinant rere les muralles. Pensàvem que ens trobaríem més paisans o espanyols. De moment, rian de rian, que diuen aquí. Truquem a un restaurant de Ceret per anar a sopar. Ens diuen que no hi ha lloc. Desestimant qualsevol establiment on hi posi "típico catalan" la tria no és fàcil. Decidim arribar-nos fins Argelers.

Argelers, per molts supervivents de la Guerra Civil, és sinònim de vergonya. El governs francès, després d’acabar-se la guerra, habilitaren camps de refugiats directament damunt les platges. Montserrat Roig ho explicarà a l’esgarrifós Els catalans als camps nazis. Per mi Argelers és això i em fa certa angúnia ser-hi. Però m’imagino que això ho sap poca gent. A molta menys li deu interessar. Argelers, com tota població marítima destinada al turisme d’engreix, en aquestes dates viu aquella malencònica deixadesa dels mesos del fred. Sopem en una pizzeria. Amanida amb l’usual vinagreta i després musclos gratinats. El vi apuntant maneres però sense encertant-la, com sempre.

Són les deu i ja hem sopat. Increïble!. Comentem que si fóssim a l’estiu, en què a aquesta hora tot just comença a fosquejar, no actuaríem de la mateixa manera. El fet d’aixecar-se d’hora i la caminada, ha fet que tinguéssim gana abans del que toca. Fem la copeta a Ceret. El jovent ocupa el Café de France. Ens hi barregem. Molts embadalits davant la televisió. França juga demà contra Anglaterra la semi-final del mundial de rugby. Una gran ovació quan s’anomena el nom de Sébastien Chaval. Ni un bri de català. Un gintònic servit en un got de tub disminuït. Veiem que uns comparteixen un tanc de cervesa que el cambrer va omplint. Uns altres paguen per una ampolla de vodka i una altra de cola i van bevent-ne: el botellón institucionalitzat. Pugem a dormir rebentats. El mateix cel pigat de llumetes, ens acotxa.

PER TERRA DE CIRERES (II)

0

Ceret és a encara no un parell d’hores de Barcelona. Amb tot, passada la frontera, tot canvia. Seria difícil d’explicar, però es percep: les voreres dels carrers, la fesomia de les cases… Hem llogat una habitació en una casa rural prop d’Oms, al Mas Cantuern. És a la muntanya. Com que ha Ceret hi arribem a quarts de set i no ens esperen fins a les vuit, fem una cervesa per fer temps. Ho fem al Grand Café. Hi ha fotografies antigues de Picasso i tota la tropa asseguts. Passegem una mica. Ceret és tot calma. Colossals plàtans ombregen el temps i el fan apacible. La gent se saluda amb cordialitat i en francès. La catalanitat d’aquesta terra dista molt de la catalanitat que ens podríem imaginar. Em fixo en les matrícules dels cotxes. El codi del departament és el 66. Alguns porten l’adhesiu del ruc, sobretot els de Perpinyà, a més de l’escut de l’USAP. A Ceret es dóna una curiositat: al ser una plaça taurina famosa, molts ceretans porten el ruc català i el brau espanyol a la vegada amb tot l’orgull del món.

Hi tornarem a Ceret. Enfilem la carretera que ens porta fins a Oms. La temperatura baixa. Boscos d’alzines sureres amb les cames nues. És negra nit malgrat ser quarts de nou. Mas Cantuern és una casa senzilla que ofereix tres habitacions. A l’hora de viatjar preferim aquests establiments per la cordialitat que t’ofereixen i per la llibertat de moviments que et dóna. En JF, l’amo de la casa, ens dóna la benvinguda. Cabells blancs llargs, lligats amb una cua i barba del mateix color. L’espai habitable és un menjador amb butaques i sofà d’escai vermell i una cuina amb una gran taula la mig. Ens presenta la Ch., la seva dona, que està preparant el sopar. Donat que era el primer dia i sabent els horaris de les menjades dels francesos, vam curar-nos en salut i vam demanar que ens fessin el sopar. Ens dutxem, desfem les maletes i baixem a sopar.

Al menjador, una altra parella, fa l’aperitiu. Saludem i ens asseiem. La tele és encesa. Al seu costat, una immensa llar de foc ara apagada. JF ens ofereix de fer l’aperitiu a nosaltres, també. Una copa de vi de Banyuls. És semblant al Porto o al Xerès. No el coneixia. Es convertirà en l’aperitiu oficial de la travessa. Sopem tots plegats a la cuina.

Unes torrades per untar amb una pasta feta amb peix i mantega i una altra amb iogurt i fines herbes. Tomaques amanits amb una vinagreta. Un deliciós puré de verdura que la Ch. encara està triturant quan ens asseiem -repetim tots- i per tancar-ho, un tall de cuixa de xai tendra com ella sola amb un manat de bajoques just passades per l’oli de la carn. Després encara una plata amb formatges. Acabem ben farts. No cal dir que tots els productes són de l’hort.

L’àpat és regat amb un Penedès que oferim als comensals i amb un altre de la terra. El N. i la X., els altres estadants, són de Tolosa. Ell és florista i ella farmacèutica. Tots dos tenen una quarantena llarga. Són molt afables. Em sap greu no parlar el francès. Del nostre escamot, només l’O. el parla de manera fluïda, però no és la mateix. Lost in translation. Coneixen el nostre país. Van passar uns dies a  l’Ametlla del Mar l’any passat. Els sobta que entre nosaltres no parlem espanyol. Ens expliquem, però la distinció entre Catalunya i Espanya a penes té cap importància per ells. Tal i com passava amb les distintius als cotxes, tot el què fa referència a Catalunya, per aquests verals, correspon només a una voluntat de distingir-se de les altres regions de França, un fet folklòric. Res més.

El JF és propietari d’una empresa de microelectrònica a Bèlgica. Fa un parell d’anys, després de voltar per Europa, que van decidir d’establir-se aquí. Coordina l’empresa des del seu despatx. La Ch. és qui s’encarrega de la Casa. Cara petita, cabells foscos, ulls grisos com de boira. La fem petar una bona estona. Em costa seguir la conversa. En presentar-me com a escriptor, noto la mateixa sensació d’expectactiva de sempre. Mai no m’hi acostumaré. Els parlo de la meva feina al PEN. La N. coneixia el cas de la Anna Politkòvskaia. Davant la insistència del JF de treure una ampolla de conyac, la gent va retirant-se a dormir. 

Massa menjar per sopar, malgrat que hagi estat suculent. Sortim a fora. Fa fred. El cel és preciós. Una munió d’estels ens sotgen. Fumo un cigar. Me’n vaig a dormir amb el regust dolç que deixen les bones vetllades.

PER TERRA DE CIRERES (I)

0

Corria el 1910 quan l’escultor català Manuel Hugué, més conegut com Manolo; el compositor Deódat de Séverac i Frank Burty Haviland, van fer cap a Ceret. Venien de París i la seva intenció era arribar a Banyuls, població on havia nascut un altre escultor: Arístides Maillol. Però a Banyuls el dia és fred i desagradable. Els plou i hi ha boira. Els recomanen Amélie-les-bains -conegut llavors pels seus balnearis- i mentre s’hi dirigeixen, descobreixen la vila del Vallespir: ja no se’n mouran.

En els proper anys, molts pintors i artistes passaran per Ceret: Picasso, Juan Gris, Braque, Max Jacob… L’adveniment de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, més tard, farà de Ceret l’aparador de tot un mosaic d’artistes que hi deixaran empremta fugint de Catalunya i Espanya, primer, i després de la mateixa França, més tard.

Què hi trobaren aquests artistes a la regió? És la llum? És la tranquil·litat que s’hi respira? O només és que Ceret era llavors més barat que no pas París? Amb aquestes incògnites vaig enredar un parell d’amics per aprofitar els tres dies de festa que ens dóna aquesta ximpleria del Dia de la Hispanidad per descobrir què va atreure a aquests artistes, d’aquesta terra llaurada de cirerers, a la falda del riu Tec i fer un tomb per la regió. M’hi acompanyeu?

EL MEU NOU BLOC: CONTABILITAT BÀSICA

0

L’estiu del 2006 vaig escriure una sèrie de contes breus escrits directament al bloc. L’experiència em va agradar. No és el mateix escriure a mà que amb ordinador i quan em pensava que ja no existien més opcions, resulta que amb el bloc tens les maneres d’escriure amb l’ordinador però amb l’exigència que et dóna el fet de publicar de manera immediata. D’aquí que hagi aprofitat l’opció que dóna Comunicació21 per obrir un nou bloc: Contabiltat bàsica, on m’imposo la feina d’escriure-hi petites narracions amb el denominador comú que totes hauran estat escrites directament al bloc.

Malgrat que en el món dels blocs siguem minoria, penso que pels escriptors s’ha obert una petita porta en el sentit que el fet de publicar et dóna una recepció crítica -qualificada o no, això ja és una altra cosa- que almenys et fa pujar el llistó de la qualitat i et fa enfrontar-te amb el teclat i la pantalla amb una nova exigència. La manera de llegir en una pantalla no és la mateixa que fer-ho en un full de paper. D’aquí que la configuració dels espais, l’ús d’imatges que poden complementar el text o fins i tot l’ús d’arxius sonors, ofereixen pel lector i per l’escriptor una nova configuració estilística totalment nova que supera l’invent de Gutenberg. 

Us animo a visitar el meu nou bloc, deixar-hi el vostre parer i ser-li tan fidel com ho sou amb aquests Dies i aquestes Dones. El tret de sortida ja està donat. Sigueu benvinguts.

COSES GROC LLIMONA

0

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d’avui. Ja som

més aviat demà. Fa fred, com si

totes les coses fossin groc llimona.

Com qui va pel carrer, i porta un paquet,

i ja no té cap traça de memòria

que pugui obrir-li el record d’una vida

no aclaparada pel pes del paquet,

així les meves mans, mortes de tant

d’aguantar temps fet present abans d’hora,

no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha

passat. Sí, també faig col·lecció

de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater. Da nuces pueris