LA FESTA DEL CAVA

Desconec qui va tenir la idea, enguany ha fet vint-i-vuit anys, de fer rajar cava per la font renaixentista de Prades, cada tercer dissabte de juliol. Sigui com sigui, la idea va anar prenent volada i ara mateix, quan comento la meva vinculació amb la vila vermella, són ben poques les persones que no em comenten que una vegada o altre, hi han fet cap. Fins i tot els enyorats Brams, la immortalitzaren en aquesta cançó.

Pels qui no ho sàpiguen, la Festa del Cava consisteix en connectar uns tubs des dels balcons de l’Ajuntament fins a la font i abocar-hi litres i litres de cava. La qualitat d’aquest cava, ja us podeu imaginar que no excel·leix ni per la seva aroma, ni per una bombolla fina ni pel seu color, (i m’estalvio de citar algunes llegendes urbanes que he sentit explicar sobre molts altres fluids que han baixat per les canonades improvisades).

De xiquets, el Dia del Cava, que era com els nostres pares denominaven la fatídica data amb soroll de trons i llamps de fons, aixecant les celles i fent anar els braços, havíem de parar compte. El Dia del Cava, sortien els morts de les seves tombes, el sol podia enfosquir-se en qualsevol moment i el risc de ser raptats augmentava considerablement.

D’adolescents arribàvem a casa com a zombis amb el sol ben alçat i recordant vagament haver-se deixat raptar per alguna senyoreta àvida de ballaruga i d’ingestió de tot tipus de begudes alcohòliques. Ara, ja de grans, ens ho mirem tot des de la distància, gens nostàlgica, de ja haver-hi passat per aquestes coses amb més o menys sort, encert i perícia, masegats pels excessos només el necessari.

Tota aquesta regressió m’ha vingut pel vídeo que m’ha fet arribar la petita dels Figueres sobre l’edició d’enguany. Podeu veure’l aquí. Salut i festa!

QUARANTA-NOU SILENCIS PER A ANNA POLITKÒVSKAIA

Avui, la periodista russa Anna Politkòvskaia hauria fet quaranta-nou anys. Cinc trets de bala disparats a la porta de casa seva, el dia 7 d’octubre del 2006, acabaren amb qualsevol celebració futura d’aniversari. Aquell mateix dia, algu altre també feia anys. Devia ser amb el cafè, que Vladimir Putin, potser fins i tot després d’haver obert algun regal, en rebia un altre d’inesperat: la ploma bel·ligerant de l’Anna ja no tornaria a parlar mai més. Deixem al criteri de cadascú si li agradà o no el present.

Fa quatre dies, el Fiscal General de Rússia, Iuri Txaica, enunciava la detenció de deu persones relacionades amb l’assassinat de la periodista. Les sospites denunciades per l’Anna en nombrosos articles de que, a Rússia, els estaments oficials i els criminals estaven estretament relacionats, es constatà. Entre els detinguts hi ha membres del departament d’interior i del FSB, l’organisme que substituí el KGB. Vladimir Putin en fou director del 1998 al 1999.

Segons Txaica, l’assassinat hauria estat encarregat a una banda mafiosa de Moscou per algú de fora del país. Txaica citava "un oligarca contrari que pretén desestabilitzar la situació actual a Rússia" en subtils referències a Boris Berezovski, enemic declarat de Putin i defenestrat de Rússia. Sembla que la mateixa banda podria estat rere els assassinats del representant de la revista Forbes al país, Paul Khlebnikov.

Cal dir que per l’assassinat de Khlebnikov ja s’havien detingut tres persones de nacionalitat txetxena que després d’un absurd judici ple d’irregularitats, no es va poder provar la seva autoria i tot i quedar en llibertat, encara no han estat absolts. 

El bisetmanari Novaya Gazetapublicació on va treballar l’Anna,  per boca del seu director Dimitri Muratov, ha elogiat la investigació i ha donat els resultats, sinó per definitius, sí que com a molt convincents. La publicació havia ofert un milió de dòlars pels qui poguessin aportar alguna mena de llum sobre el cas. El miitar Viatxeslav Izmailov, contracat per la pròpia revista per investigar el cas, manté la teoria que rere l’assassinat de Politkòvskaia hi ha Kamzan Kadírov. Actual president de Txetxènia.

Sigui com sigui, després d’onze mesos de vergonyós silenci, cal veure amb esperança que finalment les autoritats russes hagin decidit actuar. Esperem que les acusacions es materialitzin en instruccions judicials rigoroses. Com apuntaven representant del bisetmanaria des d’on l’Anna denuncià les atrocitats de Txetxènia, cal estirar el fil de la madeixa fent saltar tothom que hagi de saltar.

El proper mes de desembre es renovarà la Duma russa. El proper mes d’octubre farà un any de l’assassinat. Al març del 2008 Putin se les heurà amb les presidencials. Massa dates, massa aniversaris fent-li avinent aquesta monstruositat al cap del president rus. Consciència? Remordiment? No ens posem romàntics. Als homes d’estat aixo no escau. Traiem-nos del damunt aquesta nosa i prou. Els aniversaris són per celebrar-los, per fer-ne una festa…

Mentrestant el record, la lluita silenciada que sempre parlarà amb la lletra dels qui no trobem bé que t’hagis mort, que t’hagin assassinat, que t’hagin fet callar. Per tu, Anna, aquests quaranta-nou silencis de ràbia, d’impotència, d’horror; encara i per sempre, tots per tu, Anna. Quaranta-nou.

Recull de notícies de la notícia de la detenció a diversos mitjans i webs:

Vilaweb, Televisió de Catalunya, El Periódico de Catalunya, BBC, La Vanguardia, El País, Al-Jazeera, New York Times, USA Today, The Independent, Directori de premsa electrònica russa, Europa Press, Lliga dels drets dels pobles.
 

CAÓTICA ANA, CAÒTIC MEDEM

El cinema de Julio Medem sempre ha anat per lliure. Medem treballa a partir de l’explicitació d’una història fent servir els personatges perquè mostrin allò que són i volen sempre a flor de pell. Els seus diàlegs, les seves frases, no ens conviden a penetrar en la seva psicologia. Som llençats al riu dels sentiments, d’una folla necessitat d’expressar i expressar. De viure.

Aquesta manera de fer, pot ser interessant s’hi en saps fer una virtut. Medem ho havia fet, almenys fins ara. A aquests personatges acabats en punta, una escenografia a joc, una incorformitat amb un tractament visual clàssic. Tot gira al voltant d’aquesta parcel·la que ocupen els personatges. Un treball actoral creïble fa créixer els personatges donant-nos el matís d’humanitat, difícil treball doncs a l’actor se li demana que treballi des de la punta del trampolí. Que en tot moment estigui a punt de llençar-se, sense fer-ho.

La vitalitat encomanadissa jugava a favor de Medem amb personatges arrelats a la terra. El cinema de Medem és molt tel·lúric. Fins ara, Emma Suárez havia estat la reina indiscutible del seu cinema. La ardilla roja em sembla sublim. Tinc predilecció per Tierra. Em sembla el súmmum medemià. Una poesia concentrada. Uns personatges que sempre volen escapar sense anar mai a enlloc. Pel·lícules rodones per elles mateixes, que sabien mesurar els recursos, malgrat tendir al barroquisme. 

Caótica Ana, n’és la darrera mostra. Retrobem aquesta manera de fer. Les frases categòriques, els personatges que busquen la seva llibertat, la seva definició. Per ara, em sembla la pel·lícula més fluixeta. Sembla una imitació dolenta de tota la seva anterior filmografia. Aquesta Ana que ha tingut moltes vides anteriors, busca poder tancar la seva porta. Una residència d’artistes, l’enamorament d’un refugiat saharauï, un viatge a Nova York amb vaixell… Tot plegat és un despropòsit una mica massa jipi -perdó, postmodern- narrat amb convencionalisme, amb pinzellades de dispersió que aconsegueixen precisament això: dispersar. L’escena final amb el dignatari dels Estats Units em va semblar d’una falta d’ambició estètica important, una concessió al pamfletisme intolerable per la seva facilitat, per la falta de respecte de Medem pel seu propi treball.

Manuela Vellés es deixa fer en el paper principal d’Ana. No aporta cap mena de profunditat. Probablement Medem necessitava un ésser de plastilina per fer-ne el què volgués. Hi veiem una reencarnació de l’enyorada Emma Suárez -Medem, trapella!- però sense arribar-l’hi ni a la sola de la sabata. És jove la Manuela, té molt i molt de camp per córrer. Són importants les dones en Medem. A Lucía y el sexo, ja assajava amb aquestes protagonistes que són tot imatge, tot pell. Almenys  Manuela Vellés quan obre la boca, se l’entén. Tampoc no aporta gaire cosa Bebe, que sembla que faci mèrits per treballar amb Almodóvar. Ens recordà l’Antonia San Juan de Todo sobre mi madre.: "Yo antes de ser puta, era camionero" pero sense aquest punt desagradable; tan divertit, d’altra banda.

Lamentem que Medem hagi hagut de veure-se-les de tots colors després de la seva magnífica La pelota vasca -recomano de veure-la en cinema- i que la mort de la seva germana Ana, en un accident, l’hagués afectat més del normal. Però no podem passar per alt que aquesta és una pel·lícula precipitada, epidèrmica, insulsa,pretensiosa. Ni tan sols caòtica. Una veritable llàstima.  

DROGUETA

Divendres passat havia de ser a Sóller. El jurat del premi Joan Marquès Arbona de narrativa curta, que instituïa l’ajuntament d’aquesta localitat illenca, va premiar-me un conte que hi havia presentat. Malauradament m’ho van comunicar amb massa poc temps i em va ser impossible assistir-hi. Viatjar a Mallorca en ple agost suposa una odissea que la gent de Sóller va entendre perfectament.

En comptes d’això, vaig baixar a Prades. Eren fires. Tot i perdre’m part del pregó, vaig poder assistir a l’acte de lliurament del premi literari que l’ajuntament també hi convoca. El guanyador d’enguany, en la modalitat de narrativa, va ser en Jaume Calatayud, un gat vell dels premis literaris. Es veu que n’ha guanyat un fotimer. Me’l presentaren i resulta que l’any passat, ell havia guanyat el Joan Marquès Arbona. La férem petar una estona.

En Jaume s’hi dedica gairebé exclusivament a això de presentar-se a premis literaris, tan en castellà com en català i la veritat és que no l’hi va gens malament. Compagina aquesta "feina" amb els bolos que fa amb un company seu recitant poesia, també en castellà i en català. Jo no l’he escoltat però em consta que ho fan prou bé.

Sé del cert que existeixen aquests mercenaris que es dediquen a escriure compulsivament a la recerca del premi. Tot plegat no em fa fred ni calor. No diré allò de "els diners a mi no m’interessen", perquè no és veritat: et presentes per guanyar; hi deixes molt en els contes, en els poemes i hom que s’ha proposat dedicar-se a això d’escriure, ha de fer bullir l’olla com sigui, però per exemple, fer literatura en castellà per diners o de gratis, això em costaria molt.

No parlo del periodisme, això és una altra cosa, però la meva llengua és molt més que una eina. És un llegat que se m’ha donat per partida doble: per una banda, la parla dels meus avantpassats i per una altra, la tradició de la meva literatura. Ambdós espais conformem la trena del teu fer, del teu llenguatge, d’allò que ets com a escriptor tamisat per la teva experiència vital i la capacitat de fer-ne una experiència estètica de tot plegat.

El debat no és nou, però no ho sé, jo prefereixo tenir una feina que em permeti pagar el lloguer, el menjar i algun vici escadusser, que no pas embrancar-me en ser una botifarreria de contes de totes mides i colors. Escriure per a mi és una altra cosa. El què, ni ho sé. De fet suposo que escrius per descobrir perquè escrius sabent que s’hi ho arribessis a descobrir mai, deixaries de fer-ho a l’instant.

A mi m’agrada tenir obert aquest bloc que de moment, tot i no fer gran la butxaca, és com anar al cafè i xerrar amb un i amb l’altre; com anar a l’hort i arrencar una mala herba aquí i allà. Cremar-te una mica les celles perquè sí, perquè vull, perquè en el fons és una drogueta que ens fa estar vius, contents, eixorivits més no poder. 

500 APUNTS

500 mots més ben dits que no pas aquests d’ara. 500 contraccions i dilatacions. 500 cucs de pols entre el projector i el llençol blanc. 500 esgarrinxades endins la nit. 500 pàgines viscudes. 500 postals d’aquest país nostre. 500 contes d’estiu. 500 notes damunt el pentagrama. 500 butaques esperant que s’apugi el teló. 500 afers de família. 500 teles, busts i pinzells. 500 somriures. 500 vegades d’aixecar el puny. 500 mirades escrites a mà. 500 lliçons apreses. 500  homenatges als qui ja no deixaren lluitar més. Cinc-centes raons per no callar. Cinc-centes raons per saber-me, sabent-vos a la vora.

DUBTES RAONABLES

La noia amb accent sud-americà em truca a la tarda. Em pregunta si he fet la compra d’un llibre per internet. Contesto que sí. Vol verificar les dades amb què m’he inscrit com a usuari del servei, n’hi ha alguna que li sembla incorrecta. Ja sé per on poden anar els trets, però no dic res.

Comença a llegir-me el meu nom, els cognoms i el telèfon. Tot perfecte. La direcció postal també està bé, la meva edat, el meu estat civil i el meu document d’identitat. Quan arribem a la població la noia titubeja. No sap per on atacar-me. "¿Usted…. usted vive en Barcelona, verdad?" jo contesto afirmativament. "Es que el país que ha puesto a continuación me parece que es incorrecto. ¿Quiere usted que lo rectifiquemos?"

Fa temps que alhora d’inscriure’m en aquest tipus de serveis, al no trobar al desplegable corresponent el meu país, prefereixo posar-ne qualsevol altre. Així, Barcelona, pot ser a Guatemala, Nova Zelanda o als Emirats Àrabs. Fins ara no havia tingut mai cap problema.  Jo li pregunto si això si afectarà l’enviament del llibre. "Para nada, caballero" llavors li dic que m’està bé el què hi posa.

Espero que la noia, com a bona tele-operadora, doni per acabada la trucada agraint-me l’atenció, però no ho fa. Hi ha un llarg silenci. "Esto, señor Figueres…". Un altre silenci. "…però usted lo tiene claro que Barcelona no està en Bosnia-Herzegovina, verdad?" 

UNA OPORTUNITAT PER A ERC

M’agrada el matís que ha fet Carretero a la informació que apareixia ahir a Vilaweb i que anunciava la possibilitat que es formés un nou partit independentista. Carretero ho ha desmentit: Reagrupament vol ser un corrent intern dins d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ho celebro.

Hi tinc molts amics a ERC. La majoria hi ingressaren provinents de tot tipus d’associacions culturals i casals independentistes. Cansats de jugar a fer política, feren el cop de cap i consideraren que era hora de comprometre’s amb un projecte sobiranista amb representació parlamentària.

Per molts, aquest determini, els ha comportat haver de sentir-se dir que aquesta opció, tan sols era una fugida endavant, la claudicació a un partit que adoptà l’independentisme només perquè era l’única peça del pastís que quedava a la safata política i que utilitzava l’independentisme com a ganxo per atraure votants; han quedat com poc menys que traïdors a la causa.

Per afegitó han topat de morros contra la feixuguesa natural dels engranatges propis d’un partit polític. Han hagut d’empassar molta i molta saliva els meus amics d’ERC per no engegar-ho tot a rodar davant certes accions dels seus dirigents, per acotar el cap davant de certs posicionaments i de certes estratègies.

Les paraules de Carretero posen la por al cos per partida doble: per una part pels qui ja els està bé que ERC sigui un partit mesell sempre a punt per recollir la mica de teca que els partits grossos els volen donar traient la llengua i remenant la cua, i per una altra, pels qui no han considerat mai que ERC tingués mai cap voluntat d’encapçalar cap procés sobiranista.

Sigui com sigui, el pensament de Carretero, no pot veure’s de cap manera com una raresa dins el partit. Almenys entre la gent que conec jo, cap ni un no proposa la sobirania com res més que no sigui l’evolució natural d’un país per aconseguir la seva plena normalitat i permetre que siguem nosaltres els que cometem els nostres propis errors.

ERC bull de persones i d’idees que plantegen estratègies per aconseguir la nostra sobirania, ERC vol i pot, malgrat les persones que ara la dirigeixen, aportar el seu gra de sorra per aconseguir la nostra independència.

 

DUES VIDES

La dona que està trista i no sap perquè, després d’haver fer l’amor, plora unes llàgrimes massa fràgils com per no creure’ns-les. La llum, d’aram, l’embolcalla, l’acull sense fer soroll, per fer-ne un retrat de la bellesa. La intangible, la impalpable, la que només es percep asseguts en una butaca i abduïts per una foscor senzilla.

La còpia no està en gaire bon estat, hi ha tot de bèsties allargassades que llepen el metratge, amb tot, la història llisca igualment. La dualitat entre aquesta Veronique que parla en polac i que ja ho sap, abans de morir, que moltes dones de la seva família han mort joves, boniques, de manera sobtada, i l’altra Veronique, la de París, la que segueix un marionetista fins a la gare Saint-Lazare per deixar-se dir que se l’estima.

Al cinemes Méliès han cregut oportú tornar-nos a fer-nos aquest regal. Kieslowsky, molt abans de la seva famosa trilogia, ja en ho deia tot, en aquesta La doble vida de Verònica, afaiçonada damunt l’Irène Jacob. Enguany, al darrer festival de Locarno, també va poder-se veure. Ara a Barcelona, també podem gaudir, fins divendres, de totes dues Veroniques, d’aquestes dues vides.