FUSTERIA

“La escritura de ficción es un acto hipnótico. Uno trata de hipnotizar al lector para que no piense sino en el cuento que tú le estás contando y eso requiere una enorme cantidad de clavos, tornillos y bisagras para que no despierte. Eso es lo que llamo la carpintería, es decir la técnica de contar, la técnica de escriribir o la técnica de hacer una película. Una cosa es la inspiración, otra cosa es el argumento, peró cómo contar ese argumento y convertirlo en una verdad literaria que realment atrape al lector, eso sin la carpintería no se puede”

Gabriel García Márquez

SENSE MOSTASSA

Amb tota sinceritat, em sembla que el tema de la Fira de Frankfurt ha entrat en un terreny que ben poc té a veure amb el què significa la fira en sí. A Frankfurt principalment el què s’hi va a fer, des de fa molts anys, és a fer contactes per tal de poder vendre arreu del món autors catalans, en cas dels editors catalans, i autors espanyols en cas dels editors espanyols.

El fet que enguany Catalunya en sigui el país convidat d’honor, té un valor afegir a tot plegat, ara, d’aquí que el futur de la cultura catalana, no ja literària sinó general, depengui de l’èxit de Frankfurt és poc menys que una afirmació absurda. Tots i cadascun dels actes que es preparin per tal de mostrar la riquesa de la nostra literatura han d’anar encaminats a una sola cosa: aconseguir que els editors publiquin autors catalans fora de Catalunya. Ha de ser un recolzament i no una nosa. El fet que un autor s’hi traslladi o no, és irrellevant. El què ha de fer un escriptor és escriure. El que ha de fer un editor és editar.

A Frankfurt, els autors catalans parlen amb una sola veu, la de pertànyer a una literatura pròpia. Dubto que aquestes alçades, algú pugui confondre que la literatura catalana formi part de l’espanyola. La nostra literatura, la literatura catalana, la literatura escrita en català, gaudeix de la mateixa bona o mala salut que una literatura de dimensions en escriptors i lectors semblants. Que el govern que en teoria ha de fer difusió d’aquesta realitat plural hagi tendit a fer l’orni, és una altra cosa, però a Frankfurt l’únic filtre és el de la qualitat de cada autor i la capacitat del seu editor per ser capaç d’exportar-lo i punt.

Entre tots hem de ser prou intel·ligents com per no gastar energies en debats estèrils i polèmiques fora de lloc. Frankfurt no és el lloc per reivindicar qui som. No seré jo qui accepti que vivim en una normalitat i que no s’han d’aprofitar totes les oportunitats que sorgeixin, però hi ha moltes altres propostes de projecció que mereixen el nostre recolzament (penso ara en la magnífica pàgina del Comitè de Traduccions del PEN català, per exemple), no només uns dies a l’any sinó sempre.

Cal tornar a la dimensió moral de la literatura i atorgar-li el dret d’erigir-se com la nostra millor ambaixadora. La innegable riquesa de les nostres lletres ha de ser la punta de llança per aconseguir que la nostra veu no es vegi només com un clam de supervivència sinó també com una magnífica i sublim eina de crear bellesa.

FRUITERA

Aplaudeixo l’aparició a l’espai catosfèric de noves propostes poètiques. Penso que la poesia pot casar molt bé amb el món dels blocs. A la lletra impresa de la pantalla, la possibilitat a més, de recitar-lo. Sempre he cregut que la poesia és per ser escoltada més que no pas per ser llegida. També cal dir que no tots els poetes saben llegir els seus poemes de la manera més correcta. Amb tot, un poema llegit pel seu autor, sempre ens dóna una dimensió nova, un intercanvi íntim que potser s’escapa del pla estètic però que sap arribar a la nostra emoció per altres canals.

 A través del bloc del Jaume (hi ha en el seu bloc probablement el llistat d’enllaços més importants i destacables sobre poesia) m’assabento d’una nova iniciativa: El corb. Revista de poesia, engegada pel Rafael Vallbona. El Rafael té la voluntat de publicar poemes i poetes al marge de les editorials. Veritablement, i sé molt bé del què parlo, publicar poesia en català, ara com ara, com no sigui a través d’un premi literari, és gairebé impossible. Cal aplaudir doncs aquesta iniciativa molt més encara.

Sigui com sigui, agraeixo al Rafael que hagi tingut la gentilesa de publicar un dels meus poemes a la seva revista. El poema, "Fruitera", forma part del meu recull inèdit Derelictes. Metre espero que el recull vegi la llum un dia o altre, us convido a gaudir d’aquest i dels altres poemes que el Rafael hi publica.

MUNICIPALS 2007: SEGUINT TENDÈNCIES

Es confirmen totes les tendències que vaig apuntar durant la darrera contesa electoral: abstenció altíssima, fragmentació de les candidatures i entrada a l’arena política de noves formacions anteriorment sense representació.

En general hi ha una disminució de vots molt més enllà de la disculpa de l’abstenció. El PSC consolida la seva hegemonia en vots a Catalunya però amb resultats a la baixa. A Barcelona el bon paper de CiU ( de 9 a 12 regidors), pot entendre’s com un crit d’atenció no només cap al PSC sinó en general cap a les dues altres formacions del tripartit: ERC i IC.

CiU tenia en aquestes municipals l’oportunitat de veure com reaccionaria el seu entramat municipal i si l’ensulsiada seria molt escandalosa. De bracet amb el PP, CiU perd vots (al contrari del que passa als partits d’esquerra) i perd ciutats importants com és Tarragona, malgrat que el govern Nadal amb el PP ja estava molt desgastat i era cantat que a Aregio li seria difícil substituir a Nadal. Resisteix Sant Cugat del Vallès.

ERC i IC experimenten un augment de vots que segueix la inèrcia del tomb a l’esquerra general. Un apunt negatiu, la pèrdua a Reus, feu socialista però plaça sentimental per ERC, de més de 2000 vots. Un apunt curiós, l’entrada de la CORI a l’ajuntament amb els seus 1831 vots, molt per damunt de formacions com Ciudadanos.

Comentari a banda mereixen l’entrada de la CUP i de Plataforma per Catalunya a diversos ajuntaments. Els primers constitueixen una alè necessari per l’independentisme constituint-se com una opció activa a l’independentisme estàtic d’ERC i revitalitzant el discurs d’una conscienciació sobiranista partint de la base municipal. Pel que fa als segons, el discurs xenòfob esgrimit no dóna opció ni a dir que és bo que hi hagi pluralitat quan aquesta es basa en idees que van en contra dels preceptes democràtics i del respecte. Ahir a la nit es parlava de pactes entre els partits grans per actuar units contra aquesta lacra.

En general hi ha un despistament de l’electorat que busca un referent polític que parli amb la seva veu. Ahir a la nit, en el programa especial de Televisió de Catalunya, els polítics que hi participaven, van riure’s de l’afirmació de la Mònica Terribes quan apuntava que s’havia superat l’època dels líders carismàtics i que hi havia una altra classe de polítics. No penso que això sigui dolent a priori, el dolent és que no s’hagi sabut, per parts dels aparells, de buscar la fòrmula de substituir una cara per una feina feta.

En aquest sentit, fa temps que estem abonant el camp electoral per proliferació d’opcions populistes que més enllà de servir de vehicle cap al descontentament (simpàtic el de la CORI, perillosíssim el de Plataforma per Catalunya) no aporten gaire cosa més. Cal que els partits replantegin moltes coses per saber aturar aquesta circumstància, encara ara incipient, però que avança.

MANDRA

M’ha fet mandra parlar de les eleccions municipals -i autonòmiques en alguna banda. Suposo que el fet de ser d’un lloc, viure en un altre i estar empadronat en un tercer, aguditza un cert sentiment esquizofrènic que ho fa veure tot amb més distància. Votaré. Amb el mateix determini que he votat sempre: per legitimar una democràcia encara amb bolquers que ha vingut d’on ha vingut, encara que cada vegada més, veient tal i com estan les coses, disculpo menys als qui decideixen anar a la platja en comptes de passar per les urnes.

Hi ha un distanciament entre els polítics i la gent. Un distanciament que s’està eixamplant. Mai com fins ara hi havia hagut dos problemes reals que s’han de solucionar: sous i habitatge. La castració que suposa pel futur de molts joves que no veuen la llum al final del túnel és esfereïdora. Em sembla patètic el paper actual dels sindicats, també. Què no són drets de tot treballador poder cobrar un sou que et permeti viure amb dignitat? Què no són drets de tot treballador tenir un habitatge? On són les manifestacions, les vagues generals? Tot ha de quedar en el simpàtic "Supervivenda" que a Barcelona fa la papallona en alguns actes dels candidats?

Ni a nivell nacional ni a nivell municipal veig que hi hagi cap voluntat d’afrontar aquests greus problemes amb seriositat. És paradoxal que aquesta nova fornada de polítics sortits de despatxos i despatxets i que potser amb un telèfon a les mans podrien fer més política que molts amb grans idees de país i de ciutat al cap, se’ls faci passejar com estrelles cinematogràfiques i se’ls faci fer el mec només perquè així ho manen les campanyes de torn. Ara més que mai, la demagògia sobra. La ideologia, emmarcada i penjada al capçal del llit. Ara el què calen són solucions, respostes.

TORNAR DEL CEL

Corrien finals dels vuitanta i algú, no massa lluny d’aquests papers digitals, em va passar una maqueta (en cinta de caset, of course!) d’un nou grup: Els Pets. Amb aquest nom vaig arrufar el nas. Saber que abans s’havien anomenat Condons Adulterats no va fer que la meva curiositat s’engrandís, ans al contrari. Però em van arrossegar a uns quants concerts en locals infectes de Tarragona i rodalies i allò em va agradar. En aquells temps en Lluís Gavaldà tenia cabell, en Joan Reig no duia pas barba i un parell de senyoretes anomenades les llufes, sobretot l’Annabel Gavaldà, s’erigiren com els primers mites sexuals del Camp de Tarragona.

Quan va començar tota la moguda del "rock agrícola", Els Pets, com molts d’altres grups d’allò que es va anomenar el rock català, feia uns quants anys que omplien locals i camps de futbol sense que la premsa barcelonina es prengués cap molèstia en parlar-ne. Els Pets, a semblança de molts grups anglesos que saberen connectar amb un públic que necessitava sentir-se reivindicat com a col·lectiu, van donar veu a un sud de sempre malmès i oblidat; a un parlar, a una realitat que molts, adolescents barbamecs tots com érem, no pensàvem pas que se’n poguessin fer cançons.

Els Pets han aportat moltes cançons a la banda sonora de la meva vida. Són les nits d’estiu amb una furgoneta destartalada buscant un concert impossible. Són els aromes de cossos que ara empenyen cotxets i hipoteques i marits embarassats. Són un fresc d’un paisatge on ja no hi torno sinó que hi vaig. Són, sobretot petites grans guspires de poesia que ens ajuden a fer la vida molt més agradable del que a vegades és.

Gràcies al Marcús (aquest home és incansable!) podeu sentir-ne algunes cançons d’aquest joia que és Com anar al cel i tornar

QUÈTXUP

En obrir la nevera, el pot de quètxup, travesser, com si volgués deixar-ho córrer tot precipitant-se fins al cubicle transparent on apilotades fan la migdiada fresquetes les verdures, me la dóna l’associació.

Esprimatxat, premut, tothom ha anat pitjant-lo i pitjant-lo per treure’n allò de millor de dins seu. Ningú no s’ha pres la molèstia d’obrir-ne el caputxó, insuflar-li una mica d’aire i refer-lo al seu estat original.

Quantes relacions, de la mena que siguin, no són un prémer egoista i desficiós per treure’n tot el suc possible, pensant que algú altre ja hi perdrà el seu de temps per tenir cura del pot?

ULISSES UN DIUMENGE

M’havia posat el despertador aviat però m’han tocat campanes galls i rings a hores de dos xifres. He esmorzat com un senyor, vull dir alguna cosa més que el trist, tristíssim i desolat cafè amb llet setmanal. He tret la bici del balcó. Sí, estimada veïna boatiné i sense afaitar, ja ho veu, a partir d’ara les coses aniran una mica més sobre rodes.

Al carrer, baixo paral·lel a Fabra i Puig fins topar amb la Meridiana. No sóc l’únic que ha decidit sortir a deixar-se llepar pel sol, acotxat, amb les mans en un manillar. Culs de galtes plenes, eixutes, ditiràmbiques, inconstants, abruptes… m’acompanyen fins a la plaça de les Glòries. El Trambaix porta a les entranyes nens empegats als vidres estenent -mira que monos!- els seus ditets anul·lars a tots qui els vulguin veure.

Volto la plaça. Deixo enrere aquest gran consolador que és, pels qui mort el Floquet de Neu (ells en deien copito) no trobaren satisfacció en els possibles símbols que li quedaven a la ciutat, la torre Agbar. Primera barrera: una munió de guiris vermells com a gambots badant davant el Teatre Nacional. Haurem de voltar. Passo per sota l’Auditori. Hi fan, a fora, un concert de free-jazz.

És agradable això de trobar-se davant de la feina un diumenge sabent que no hi has d’entrar a fer res de res fins demà al matí. Comprovo que la llargada dels cadenats comprats a uns xinesos de tota la vida, serveixen per lligar la bici ara i demà i espero uns quants mesos encara. No s’ha de detallar cap problema. Bec una mica d’aigua. Reposo. El free-jazz comença a ser massa free pel meu gust.

Travesso la Meridiana. Sancho de Ávila endins -uns quants sols rere les ulleres de dol-, decideixo trobar la mar. Poblenou és un desert de senyores sud-americanes bata blava fregant vomitades davant Razzmataz. El cementiri Vell. Vila olímpica de endiumenjats xandalls amb diaris estirats per Yorkshires restrets. Platja de la Mar Vella. Gent torrant-se al sol tomba-i-tomba. Mamellam per escollir: dels tesats pitets a l’obvietat newtoniana.

La mar és de maragda i és de tantes veles. Pocs són els que es banyen. La mar és del blau i hi ha randes que avancen fins al peus d’una xiqueta negra que s’enretira i canta "baixant de la font del gat…". La mar és el principi de tot i la fi de tot. Homer ho invocava al principi de la bellíssima Odissea preguntant per aquell que "…pel gran mar patí en el seu ànim fent per guanyar el seu alè". Però Ulisses devia anar al gimnàs, almenys dos dies a la setmana, segur.

    

ESPAIS

"(…)  Hace años un periodista estaba un poco escandalizado de que yo, siendo escultor, hubiera sido portero de fútbol. ¡Qué cosa más absurda! No veía ninguna relación entre una cosa y otra. Y yo le convencí e que estaba en un error. Que el campo de fútbol es una superficie bidemensional en la cual ocurren una serie de fenomenos a través de un balón que se mueve y que tiene que entrar en una portería y en la otra. Pero da la casualidadad de que en las porterías, entre el marco y el área, hay un espacio tridimensinal, es un diedro. Y ahí es donde está el portero y ahí ocurren todos los fenómenos verdaderamente activos del fúbtol. Por lo tanto, el portero tiene que desarrollar unas intuiciones espacio-temporales muy rápidas y muy immediatas. Y una serie de relaciones con estos dos misterios que son el espacio y el tiempo, que me hacen pensar, le dije yo, que, probablemente, las condiciones que hacen falta para ser un buen portero y un buen escultor son casi las mismas. Se quedó muy extrañado, pero pienso que algo de verdad hay."

Eduardo Chillida. Elogio del horizonte

BACICLISTA

Les bicicletes lligades a l’Auditori de Barcelona, just davant de la feina nova, em van fer rumiar la possibilitat de convertir-me en un baciclista més (a Reus sempre hem anat amb bacicleta i no amb bicicleta). Com que vaig curt d’armilla vaig sondejar la possibilitat d’aconseguir un d’aquests artefactes amb poques o cap repercussions crematístiques per la meva butxaca.

El meu germà, donat a tot tipus d’esports i activitats així mogudes -jo crec que hi té accions al Decatlon i tot-, ha estat l’encarregat de cedir-me, amablement, una de les dues bicicletes que té. Diumenge passat  vaig pujar-la a Barcelona. Per no complicar-me la vida vaig baixar a l’estació de Sant Andreu. Des d’allí ja vaig anar fins a casa sobre dos rodes.

Tornar a ser el xiquet que es passava de Sant Joan fins la Diada pedalant com un desesperat per Prades, m’agradà. Retornar a la infantesa amb un gest tan senzill com és empènyer un plat dentat, greixat de records que ara m’acompanyaran en aquesta nou descobrir de la ciutat amb les pauses infligides a les manetes del frens, amb el ritme adelerat de les meves cames desnerides espantant el passat, avançant cap al futur, aquest gran futur que és aquí al davant i que em parla amb el sol i amb el vent.