ENTOMO

L’Antoni em proposa que tornem a jugar a això dels memes. Ho entomo amb gratitud perquè avui m’havia quedat sense "motiu" i amenaçava a estirar d’alguna batalla, perduda o no.

En tot cas, el llibre que en aquests moments reposa al costat del llum de la tauleta, apilat amb d’altres -sóc un desastre per acabar un llibre i començar-ne un altre- és Sueño profundo de l’escriptora japonesa Banana Yoshimoto. Tres contes llargs que parlen de manera lleugera de coses importants. Una prosa desimbolta, sense enfargaments, recorda molt la Sagan de Bon jour tristese. En espanyol s’han editat quatre novel·les més, totes a Tusquets.

El llibre va ser un bonic regal d’aniversari de tres dames que m’estimen massa. Passo a transcriure’n el segon paràgraf de la pàgina 139 tal i com manen les regles. Pertany al tercer conte Una experiencia i fa així:

Lo he descubierto en los últimos tiempos desde que he empezado a beber más. Cada vez que miro este paisaje con ojos embriagados, su pureza, casi excesiva, me hace estremecer, y siento que nada importa, que da igual que lo haya perdido todo. No es abatimiento, tampoco desesperación; es una forma más natural de aceptar las cosas, un sentimiento suscitado por una emoción silenciosa y clara.

Passo el relleu al Biel, al Toni, a la Sílvia, a la Victòria i  a la Roser

PÒSITS

Tarda al Penedès. El terme municipal de Torrelavit acull els cellers Jean Leon. Curiós personatge aquest santanderí que, abans de dedicar-se als vins, va anar  a fer les amèriques. L’atzar el plantificà en l’òrbita de Frank Sinatra. Va saber envoltar-se de tot d’estrelles de Hollywod. Amb James Dean aixecaren el famós restaurant "La Scala", refugi de nombrosos actors i un dels quarters generals de la llegendària Rat Pack (Sinatra, Dean Martin i Sammy Davies Jr.) així com proveïdor habitual dels àpats presidencials de JFK o de Ronald Reagan. De tot plegat ara se n’ha fet un documental.

Després de quedar gratament instruïts amb la mateixa bondat que gasta en tot el què fa l’O., ens endinsem en Chardonays, Merlots i Cavernets. Dels vermells de les roselles a les cireres madures. Grills de taronja en aquest altre. Llàgrimes que llisquen amoroses per les parets de les copes. Pebrot verd a la boca, picants, estringents; formatge en darrer terme. La fusta als narius, el cuir, la maduixa i prendre aire amb la boca per percebre’n els retronasals. Com una delicada dama per la cintura prima agafem la copa. Entre tast i tast, una mica de pa. Tot és delícia als sentits, oberts d’anyades, ubèrrims de dies tancats dins els roures ara fets bots.

El dia s’ha aixecat mandrós pel bon temps, però al despertar de papil·les, a l’albada de les sentors, al deixondiment de tonalitats, un solet rutilant s’apunta al desvetllament. Brilla la gespa tot just anada al cal barber. Hi ha un capvespre mandrós que no es deixarà ser nit. Una estela de bonança quan el dia, tot just a punt de tancar la persiana, declina amb soroll de cadires a la fresca. Una estela que deixà el vaixell amb el qual Jean Leon va voler passar els darrers dies que li quedaven.  Un vi amb cos, amb personalitat, sens dubte, destapat a tenor dels vents, a coberta. Remogut pel mar, allunyat de les varietats nobles de raïm que va introduir al Penedès, els pòsits van poder amb ell. Un càncer se’l menjava. Va viure tant com va voler i més, es veu.

Els nostres, de pòsits, reposen als culs de les ampolles. No ens plau avui fer-nos-en cabal. Amb el cap enterbolit, no sabem si de paisatge pastoral o de raïm fet nèctar de Bacus, comencem a passar serpentejant una carretera flanquejada de petites mans de bèsties enterrades amb botons de verd a les puntes dels dits.

NOSALTRES ELS GUÀRDIES CIVILS

Tot i que la vida m’ho ha demostrat deu, cent, mil vegades, encara somric sorneguer davant la materialització d’un nou exemple de la dita: allò de que la realitat sempre supera totes les ficcions. La meva admiració i homenatge per endavant als companys del País Valencià que aquest matí han aguantat estoicament l’aigua a la Carrasqueta per defensar allò que és seu, allò que és nostre. Vosaltres si que sou herois i no pas aquests homenets musculats amb pijames de coloraines que aquests dies hem pogut veure al Saló del còmic!

I és que no puc passar per alt l’anècdota, explicada a Vilaweb. Un d’aquells contrasentits que per la seva humanitat, encara que a institucions com la Guàrdia Civil ben poques vegades gaudeixin d’aquest privilegi que ara els llego, fa entendrir fins al més de la ceba de tots. Imagineu-vos la cara de l’Eliseu Climent en pujar al cotxe dels picolos de torn, probablement fastiguejats per haver de moure’s de la Casa Cuartel amb aquest temps, quan un d’ells, fent gala de tot el seu potencial d’enteniment, ha comprès què significaria l’execució total d’allò que estaven ordenats a fer complir.

No sabem si l’agent de la benemèrita, atenallat per la munió d’incerteses que de mica en mica se li anaven imposant, ha optat per no oposar resistència i deixar per més endavant posar més ímpetu en la seva feina repressora de cada dia. Paga molt la pena imaginar-nos l’esforçat complidor de la llei, l’aguerrit membre del cos, descomponent-se, marcint-se, esporuguint-se sabent que els dilluns i dimarts, després de sopar, ja mai més podria asseure’s al sofà i saber si el Joan i l’Svetlana acabarien enrotllant-se, si la Isona tornaria amb el Martí o com portarà el David que el Biel li hagi dit pare! 

SALVAT-PAPASSEIT TOTAL

Sovint penso que això d’haver de basar moltes de les nostres raons de ser com  a nació, com a país, en la teoria més que no pas en la pràctica, ens fa ser deixats en alguns aspectes. M’explico. Hi ha figures literàries que malgrat gaudir d’una reputació a prova de bombes, de ser acceptats com a exemples paradigmàtics a seguir, alhora de voler endinsar-nos en la seva obra, ens adonem que tot el què hi ha sobre aquest autor són edicions antigues, llibrets descatalogats, esgrogueïments al fons del tot dels prestatges bibliotecaris de la nostra memòria literària.

En circumstàncies normals aquests autors haurien de gaudir periòdicament d’edicions renovades, d’estudis crítics, de mil i una revisions; en definitiva, d’una actualització diligent. Amb tot, de tant en tant, a aquesta deixadesa que a vegades es transforma en tendenciosa opció d’ostracisme -Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, Maria-Aurèlia Campmany, Joan Oliver, per dir uns quants noms, ocupen el lloc que veritablement els pertoca?- es veu desarticulada amb excepcions estel·lars com és ara el recull de l’obra completa en vers i prosa de Joan Salvat-Papasseit.

A cura de la Carme Arenas, l’edició feta per la gent de Cerccle de Lectors/Galaxia Gutemberg és un bell exercici de recuperació d’un dels autors fonamentals de la nostra literatura. Antologat, recitat, sempre en boca de tothom, han hagut de passar una colla d’anys perquè pogués ser llegit mirant de fit a fit les altres patums literàries. Per fi el tenim a l’abast de tot aquell que vulgui llegir-lo amb consideració de mestre, que és com s’ha de llegir Salvat-Papasseit. Sí, Carme, li devíem a en Salvat i ens ho devíem a tots nosaltres. Gràcies per fer-ho possible.

PER NO DIR SEMPRE

Esperem entre reixes l’alliberament. Refusem capellans i darrers àpats segurs de passar per màrtirs veritables. Ens nafrem la pell amb cilicis i deixuplines. Acordem planys, malastrugances, horribles calamitats que portem a l’esquena en processó eterna.

 I sempre hi ha algú que ens atura al carrer i ens ofereix, per un preu mòdic, fer-nos amb els seus de problemes: reals, tangibles, que fan posar els pèls de punta per la seva falta de literatura; per la seva ferum de realitat.

 Passem de llarg. Dormim malament, però passem de llarg. Moltes vegades, per no dir sempre.

ACÍ ESTEM

M’emociona entrar al bloc dels companys d’Ací estem i veure la gran quantitat d’entitats, organitzacions i persones que s’han adherit a la campanya engegada. 

Aquesta nit, al punt de les dotze, a tot el País Valencià i a molts altres llocs d’arreu dels Països Catalans, es commemoraran els tres segles de la pèrdua d’Almansa. Una senzilla llum al lloc més enlairat ens guiarà de nou per trenar l’estima d’ésser encara el poble que camina plegat de Salzes a Guardamar, de Fraga a Maó.

 

Aquesta nit, una munió d’alimares lluiran contra la desmemòria i contra la recondenada voluntat de voler-nos abocar a l’extinció. Aquesta nit un fotimer de llums il·luminaran els rostres d’aquells que no es resisteixen a oblidar d’on venim per saber on anem. Aquesta nit els estels baixaran al meu poble i parlaran en la meva llengua. I ho explicarem als que tot just aprenen a caminar, i ho explicarem als qui ja no ens poden abraçar en aquest ball de llum.

Aquesta nit cridaré en silenci encenent al meu cor la flama de la fraternitat més senzilla i em recordaré d’aquells que em van ensenyar que habitar aquesta terra vol dir participar de renúncies, caminar entre esvorancs, però també admetre que el senders sempre, sempre menen a alguna banda.

Aquesta nit, abans tots aquestes estels tornin a ocupar el lloc els pertoca, dalt la volta enfosquida pel sutge dels qui no entenen que som perquè molts, milions, d’altres van ser per nosaltres molt abans, els diré a cau d’orella que no oblidin mai que ací estem i ens hi estarem molt de temps encara fins que no siguem lliures del tot.

SET ROSES PER SANT JORDI (VII)

Recórrer l?ample imperi del sentit

en la pell tan fràgil d?un rafal d?ombres.

A ran de sostre no ens hi cap la nit,

nocturn ribot que fa encenalls els rostres.

 

 

 

 

Desar la por i brunyir l?avar silenci

d?un mar encès a glopades de flama.

Si ens volem, aprendrem plegats com s?ama;

l?astre cobejat quan la llum ens venci.

No acatarem ja crits ni velles ordres

fressats els camins d?aquest far bastit.

Fronteres i murs, s?hauran destruït

amb el clam que aquest bell desori ablama,

i no ens farà res provocar l?incendi,

dels mots que ens deien: ?l?amor, és la trampa?.

         David Figueres

SET ROSES PER SANT JORDI (VI)

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d?amor que tot ho clarifica.

                                    

                                                Molt he estimat i estimaré molt més

                                    sense cap llei de mirament ni traves

                                    que m?escatimin el fondo plaer

                                    que molta gent dirà incomprensible.

                                    Ho dic content: molt he estimat i molt

                                    he d?estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

                                    Des de l?altura clara d?aquest cos

                                   que em fa de tornaveu o de resposta

                                   quan el desig reclama plenituds,

                                   des de la intensitat d?una mirada

                                   o bé des de l?escuma d?un sol bes

                                   proclamo el meu amor: el legitimo.

        

                  Miquel Martí i Pol

 

SET ROSES PER SANT JORDI (V)

         MIRA?M ALS ULLS

               Mira?m als ulls sense por dels espills

               que et mostraran el solc per altres mars.

                                     

 

 

                                                   Mira?m als ulls i et parlaran d?aquell

                                       primer libant que va amarrar la barca.

                                       Un jorn l?abandonàrem, era vella?

                                       Ens envaí nostàlgia d?altres mars,

                                       ens atrapà el vertigen de tempestes.

                                       Sentim dels ports, encara, els drings dels gots

                                       que defugint l?oblit perdien albes.

                                       Mira?m als ulls, veuràs la placidesa

                                       d?aquest retorn al port de la bonança.

                                       Ara refem amb gest molt clar i precís

                                       els vells contorns d?aquesta lluna nova,

                                       que sobre el mar dibuixa finament

                                       el punt exacte on vam deixar la barca.

                

                       Quima Jaume