BUTANITO

Pel bloc del Jaume Subirana m’assabento de la decisió de TVE de no emetre l’entrevista que Jesús Quintero va fer a Jose María García. El propi periodista ha emprès accions legals contra qui considera que està darrera d’aquesta censura: Florentino Pérez.

El diari El Mundo té penjada l’entrevista íntegra a la seva web. Us la recomano de veure-la sencera. Un document que ens fa adonar de com funcionen les coses a les altes esferes -mani qui mani, no ens enganyem- i de la magnitud de la nostra incredulitat de creure que la política es fa als parlaments i no pas als restaurants o als hotels.

NÚRIA, ET VOLEM A CASA!

Quin gran fàstic em produeix haver d’escriure aquest apunt d’ara. Una nàusea profunda, un seguit d’arcades. Incontinència d’exabruptes contra aquest país negre, molt negre, que es diu Espanya i que així que hom creu que jeu adormit, sempre acaba per moure la cua i deixar-ho tot damunt-davall.

Quanta repugnància que sento per haver de reclamar que deixin en llibertat una noia de vint-i-tres anys que es diu Núria Pòrtules i que fa més de quinze dies que l’estat espanyol ha privat de tota llibertat emparant-se en indicis tan incriminatoris com són una llibreta amb quatre adreces apuntades i propaganda política.

Molta, moltíssima repulsió per haver de signar un manifest que sembla tornar una vegada i una altra. Ja podem ser als anys setanta, els vuitanta o els noranta; la història macabra, fosca, inaudita, es repeteix una vegada i una altra. La flagrant violació de tota presumpció d’innocència. La immunda repressió com a aparell propagandístic…

Des d’aquests fulls digitals tota la meva solidaritat amb els amics i familiars de la Núria i el meu desig més sincer perquè el malson s’acabi i puguin continuar tots els somnis ajornats.

BALLES?

Curiós que un món que en els darrers anys ha donat mostres d’una vitalitat creativa tan sorprenenent com és el de la dansa, encara existeixin munts i munts de perjudicis a l’hora de decidir-se per anar a veure’n qualsevol espectacle, el que sigui. Hi ha companyies que fa anys i panys que han demostrat la seva vàlua i malgrat tot no gaudeixen d’una reputació pública més enllà del cercle propi de l’ofici.

Cosins germans de la dansa, el teatre gestual, és a dir, aquell que es basteix damunt el gest i el moviment, també ha experimentat una gran puixança a nivell d’idees, m’atreviria a dir que en aquests moments, si parlem d’originalitat, a nivell d’arts escèniques, pot trobar-se en un grapat d’espectacles difícils de definir que saben apel·lar a través d’un híbrid entre text, dansa i gest a la poesia més veritable, a l’essència més primigènia de l’emoció.

Per mostra, un botó. Aquests dies al teatre Nou Tantarantana a Barcelona s’hi pot veure el "II Cicle de teatre físic, dansa i perfomance". Doblant els grups que hi van participar l’any passat, de la llarga llista d’actuants, una recomanació: "Bailar Kieslowski" els dies 22 i 23 de febrer a les 21:00. Una molt bona mostra per veure com cinema, teatre i dansa s’ajunten en un espectacle honest, senzill i pur. No en quedareu desenganyats, proveu-ho.

TAMBÉ

Dies de fer el badoc amb tota la gradació de malves dels ametllers, de cels esplendorosos de núvols batent-se en retirada per mestralades enfollides, de crepitar de branques i troncs d’avellaners preparant-se per la propera brostada, de temps mesurat en batalls… Costa tornar a engegar.

Com sempre, voler ser part d’aquest paisatge rotund que mai et cansaries de mirar sense necessitat de fer-lo verb. Ésser poema i no poeta com Gil de Biedma. I malgrat tot, en la contemplació, caure en els mateixos paranys de sempre. No per deixar escrit allò que veus amb ulls d’escriure mentiràs més.

Ho té dit un savi de Sueca en un diccionari per a ociosos: moltes vegades, gairebé sempre, callar, també és mentir.

OMBRES, LLUMS

Fins el 27 de febrer es pot veure al Centre Cívic de Torre Llobeta a Nou Barris, l’exposició de fotografies "En blanc i negre" de Josep Saiz. Com el seu títol ens avisa, res de color. La llum agafada per les solapes i obligada a enllustrar paisatges i persones. La majoria de fotografies són de Barcelona, d’aquests darrers cinc anys. L’ull de Saiz és un un ull inquiet, que cerca sempre l’apunt pintoresc, un pèl burleta. La influència del gran Brassaï hi és innegable.

Si el genial fotògraf hongarès ens donà una visió decadent de París, Saiz, potser sense tantes pretensions testimonials, ens ofereix una mirada de la ciutat jugant amb elements semblants. La recerca d’una certa intemporalitat, defugir la plasmació de fets contemporanis, Barcelona com a escenari urbà, però sense voler-ne fer mai una exaltació. Incessant joc de cercar personatges fora de context, els clarobscurs de la quotidianitat.

Se n’ha de saber per tirar en blanc i negre. La llum. Sempre la llum. Habitem qui ho sap si entre ombres i lluminàries. Un sempre s’hi pot agafar al color, però. Ara, amb les noves càmeres, els enquadraments es fan sols. T’hi trobes amb la màquina de retratar emportant-te a casa filigranes plenes de pigments brillantíssims.

La facilitat també fa cap a l’art de deixar immortalitzats els mals o bons moments. Guardo una capseta amb daguerreotips amb tot de gent que no sé qui són. Tots deuen ser morts. Com amb els pinzells, sóc negat per deixar damunt un negatiu res d’artístic. Com amb els pinzells, no tinc la menor idea de provar de fer fotos. Hi ha l’ull per saber què es vol dir i com fer-ho. Serpentejants camins per entabanar la realitat i allunyar-la de la causalitat. Brassaï en sabia molt. Jutgeu vosaltres mateixos si Josep Saiz se’n pot considerar un petit aprenent, o no, admirant les seves fotografies.

(fotografia: Brassaï)

CAU

     s(una

fu

lla

c

a

u)

oli

t

ud

                                                                                     E.E. Cummings

                                                                                       (Versió David Figueres)

 

 

 

 

 

NOMÉS

Només aixecar-se tard amb el cap enterbolit pel beure, lleu però mal fet, d’anit. Només rentar els plats amb bata i pijama mentre sxxxxxxxxxxxxuis: la màgia efervescent del retorn es desfà dins un got. Només fer una maquinada de roba de molts, molts colors. Només esmorzar amorrat davant la televisió un tall de pizza rescalfat mentre Tom i Jerry s’hostien amb nostàlgica fraternitat. 

Només fer desfilar capes freàtiques de fulls i papers i més fulls del damunt de l’escriptori. Només dutxar-me sense pressa, amb vocació de pansa; sortir-ne i el bany que ja és Londres. Només vestir-me amb samarretes foradades i xandalls que em van curts i mitjons desaparellats, foradats i que em van curts. Només dinar caldo i una hamburguesa amb patates mal fregides i una poma i un llegurt i més tele.

Només fumar un puret badant com un home, al pis del davant, pinta el seu pis de blanc. Només rellegir una vegada i una altra, les paraules escrites damunt un senzill paper quadriculat, la millor crítica que mai rebré per res que hagi escrit.

Només engegar a tots aquells que no els entri al cap que avui hagi experimentat la més gran de les felicitats possibles.

 

VINT MIL MIRADES

Aquest apunt d’avui va dirigit només a tu. Sí, sí, a tu. No, no et giris: davant la pantalla no hi ha ningú més. Sí, sí, ets tu. No dissimulis. Tampoc cal que els nervis se t’emportin, per això. Ho sento, t’ha tocat i prou. Són coses que passen.

Potser sigui al mati, tot just encès l’ordinador i llegits els mails del dia. Potser sigui a la tarda, amb la migdiada feta i  un cafè o un te s’envoli de fum. Potser sigui a la nit, ja amb els de casa adormits i amb la llum de la pantalla només blavejant la cambra.

Em llegeixes, potser, perquè hi ha versos que desconeixies. Em llegeixes, tal volta, perquè compartim un somni de llibertat. Em llegeixes, qui ho sap, perquè tampoc tu ets pots conformar a no dir-te damunt el teclat, allò que et passa cada dia. Em llegeixes, igual, per primera vegada. Sigues benvingut si és així.

Amb els anys has après a fer-te una idea de qui sóc. Probablement del tot inexacta. Els escaires, els matisos, tota la gamma de colors que van del negre al blanc, són el que som. Una màscara, un escenari i uns quants silencis ben repartits són els components de la vida. Això ho va dir un dramaturg anglès molt savi. Sempre hi he estat d’acord.

Jo en canvi, a penes et conec. Et puc posar uns quants noms escampats en un grapat de comentaris. No puc, en canvi, posar-te ni veu, ni rostre, ni cos. Amb tot, sí que hi ha una cosa que puc fer: es tracta de percebre la teva mirada. A can Vilagüep no ho saben, però jo, he descobert la manera de tenir constància de cada retina, de cada nineta, de cada parpella.

Com un eixam de petits sols opacs, aprenc a dibuixar els meus mots amb l’ajuda de redols color de mel, de cercles com la mar esbravada, de rodones com d’escorça de rebolls i alzines. Una rutilant col·lecció d’ullades que en silencis ovals m’acompanyen.

Que sàpigues, lector gens hipòcrita, el meu igual, el meu germà, que avui, amb la teva d’ara, son ja vint mil els esguards que em provoquen aquest seguit de mots que trobaràs a la teulada del teu somriure. Vint mil mirades teves que, dia a dia, m’obliguen a mirar-me per veure’t.