LEGISLADORS

El poeta britànic P. B. Shelley afirmà que els poetes eren els legisladors no reconeguts del món. Si la frase s’enfila pel vessant romàntic, l’afirmació pot tenir alguna entitat. Si es pren com una consideració pragmàtica, la cosa adquireix proporcions una mica ridícules.

La frase de Shelley m’ha vingut al cap després de conèixer la notícia del nomenament del poeta Adam Manyé com a nou director territorial de Cultura de la Generalitat a Tarragona. Amb l’Adam hem compartit més d’una vetllada literària i la veritat, ni jo ni ell, em notat que aquesta facultat de fer-nos amb les regnes del globus terraqüi anés gaire amb el nostre tarannà.

L’Adam és un poeta d’obra condensada. De poemes compactes. Tinc el seu recull Finta, guanyador de l’edició del 2002 del premi Miquel de Palol de Girona, damunt la tauleta de nit dels llibres de poemes a rellegir una vegada i una altra. Lenta decantació de mots. Metrònom movent-se de manera continuada d’un lirisme opac a una exaltació tàctil, sensual.

Dubto que sigui per la seva condició de poeta que s’hagi encarregat a l’Adam fer-se amb aquesta responsabilitat, fa temps que a més dels seus brillants versos, l’Adam ha demostrat, al Camp de Tarragona, ésser un entusiasta movilitzador de diverses iniciatives culturals.

I és que segles després que Shelley deixés anar la seva sentència, un altre poeta, també britànic,W. H. Auden ja eximí el gremi a l’exercici de la demiúrgia quan va afirmar : L’expressió "els legisladors no reconeguts del món" descriu la policia secreta, no els poetes.

Felicitats i sort, Adam!

ALLÒ QUE S’HA DE FER

Ens asseiem al voltant de la taula. D’una carpeta surten els articles. En fem la tria. Hi afegirem alguna entrevista, un glossari. S’encomanaran dues col·laboracions. Es demanarà ajuda a una tercera traductora. Ens repartim la feina a fer. Quedem per a la propera reunió.

Les col·laboracions s’hauran de pagar. La traductora s’haurà de pagar. Es calculen les despeses de la persona estrangera que eventualment podria venir a presentar el recull. Què costarà el disseny. Què costarà la impressió. Què costarà la distribució…

Cap dels que som a la sala veurà ni un duro. No hem invertit un parell d’hores de la tarda per cobrar res. Com no invertirem les properes hores de les properes tardes per cobrar res. 

Plana en l’aire una seguretat absoluta, total, sense ni la més petita ombra de dubte, que fem el que fem senzillament perquè és allò que s’ha de fer i prou.

IMPAGABLES IMPARABLES

El Biel Mesquida penjava dissabte un article del Manel Ollé. Aquest contestava l’article que l’Hèctor Bofill, també a l’Avuiengegava contra la crítica desfavorable que Ponç Puigdevall signava des del País sobre la seva darrera novel·la: Neopàtria.

La veritat és que el personatge Hèctor Bofill, com se sol dir, no és sant de la meva devoció. No m’agraden les maneres que gasta. Em tocà el voraviu quan engegà sense contemplacions contra la Dolors Oller sobre el tema de la concessió del Premi Nacional de Literatura al Toni Sala. Tampoc em són agradables altres personatges que des de l’Avui escampen i escampen, i no pas flors precisament.

Amb tot, coincideixo amb el J.J. Isern en el sentit que considero que certes crítiques de Ponç Puigdevall han estat gratuïtes i mogudes per circumstàncies extraliteràries que se m’escapen. El cas de la crítica destructiva del Dillatari, de Ponç Pons, pels qui podem considerar-nos propers a l’obra i a la coneixença personal del menorquí, ens dolgué, amb tota la sinceritat del món.

Analitzant amb ulls crítics, l’article de Puigdevall se cenyeix a un rang estrictament literari. I la veritat és que aquests dies que per casualitat he començat la novel·la de Bofill després de deixar-me prendre per les delicioses Sorres Blanques del Jordi Coca, Kafka a la sorra d’Aruki Murakami i rellegir El món d’ahir de l’Stefan Zweig, la veritat és que les tot just cinquanta pàgines neopàtrides que he deglutit em semblen poc menys que un enfilall de frases estupendes a l’estil del pitjor Oscar Wilde.

És per això que m’abstindré de criticar la novel·la de Bofill i esperaré, almenys, a fer-ne una lectura completa -si aconsegueixo que m’engresqui. El que em sembla indigne és que Bofill tapi les seves mancances narratives erigint-se com a víctima d’una persecució espanyolista. No senyor Bofill, no. Escriure en català i ser independentista no l’eximeix del principal deure que tot escriptor ha de tenir present: procurar deixar en la seva obra literària el millor de si mateix. Esforçar-se per commoure al lector des de l’afaiçonament d’una poètica sincera.

No senyor Bofill, no. Podem compartir ideologia política però jo llegiré el seus llibres només si trobo en ells el complement imprescindible per fer la vida una mica menys feixuga. No senyor Bofill, no; jo llegiré els seus llibres si entre les seves pàgines hi trobo el consol intel·lectual que m’obri nous universos, que em permeti viatjar sense moure’m de la butaca. En definitiva, senyor Bofill, llegiré els seus llibres si em diverteixen.

Fa molts anys que un tal Shakespeare ja ens va dir que en això de matar els pares, en comptes de fer-ho brandant espases i fent tabola, el millor era esperar que fessin una migdiadeta i llavors, sense fer soroll, abocar-hi una ampolleta de verí a l’orella. Però no és pensi que aquest verí ha d’estar format de la xerrameca habitual que gasta, no, aquest verí ha de ser la destil·lació lenta de les paraules, dels mots, de les frases, de les experiències, d’aquests que s’han de fer desaparèixer per llei de vida, però blasmar-los només des de la construcció d’alguna cosa que els superi, no pas des de la rebequeria indecent.

Suposo en què arribarà un dia en què visquem per fi alliberats d’aquesta crosta d’individus que dediquen les seves vides a erosionar el nostre imaginari i que representen un dels molts tributs que paguem per la nostra dependència.

Veu, en això sí que estem d’acord senyor Bofill.

SÍ AL PROCÉS DE PAU

Un refredat que encara cueja m’impedeix de ser a la plaça Sant Jaume en l’acte per reclamar que el procés de pau per a Euskadi no s’aturi.

No hi ha cap mena de dubte que l’única manera de solucionar aquest conflicte és dialogant.

Animo a tothom a adherir-se a la campanya que promouen diverses entitats ciutadanes per demanar que de nou els nostres representants polítics s’asseguin a parlar.

Podeu enviar les vostes adhesions a:  sialproces@mesvilaweb.cat

UN ÀNGEL RECITA BERLÍN

En blanc i negre un àngel recita Berlín. La pell de la ciutat és de formigó. Un mur separa els ciutadans. El mur es dreça també dintre seu. En blanc i negre un àngel somnia la seva vida. La somnia perquè per a ell, viure, esdevé tan sols transitar invisible enmig de rostres impregnats d’incerteses: els mortals. N’està tip d’apoderar-se de les seves angoixes. N’està tip de no poder gaudir els seus triomfs. Ho deixarà. Cercarà la mortalitat. Abandonarà els clarobscurs i la vida esdevindrà en color.

Solcant el cel, la trapezista, es disposa a ensenyar-li el camí de l’amor. La ciutat és la mateixa. El mur encara existeix. L’àngel però, ha descobert una escletxa. Li ho comunica al seu company: passarà a l’altra banda. Enmig de la nit eterna que ara l’embolcalla, vol sentir el pes dels matins, de les tardes; de les albades i dels capvespres. Vol estimar i morir quan li toqui.

 Fendint el cel, la trapezista, es disposa a mostrar-li el camí de l’amor. En color i sense xarxa, la trapezista vola sense ales cada nit. Les seves cabrioles dalt el cel entusiasmen a l’àngel. Ja sap que les seves ales mai no li han servir per anar tant amunt. Està decidit a aprendre de volar de nou. Esguarda la trapezista maleint no haver-la descobert mai quan ell també era a les altures. I espera que baixi. Espera els petons, els somriures. Espera.

No és sol a esperar. Cauen els llums i ella encara es gronxa en la foscor. L’àngel no entén perquè tot torna a ser en blanc i negre. En blanc i negre un àngel recita Berlín. La pell de la ciutat és de formigó i un mur ja insalvable l’allunya d’estimar.

ARNAU VILARDEBÓ FA NÉIXER DÉUS

El poeta grec Hesíode al segle VIII aC. ens llegà l’obra fonamental per introduir-nos en la mitologia grega: la Teogonia. En aquest llibret, el poeta antic, ens relata la naixença dels diferents Déus fins al naixement de Zeus, el gran senyor de l’Olimp. Obres posteriors, eixamplaren l’obra d’Hesíode i acabaren per perfilar el ric món mitològic on cada mite, cada Déu, cada heroi, obtenia el matís de cada autor que s’apropava a la seva història.

Arnau Vilardebó fa una colla anys que decidí fer la seva aportació particular a aquest món luxuriós i bestial empescant-se un deliciós espectacle: Neixen Déus. Que ningú s’espanti. No es tracta de veure un actor vestit amb una toga blanca declamant amb veu monòtona un seguit d’engendraments, morts i naixements. No, res d’això, Vilardebó, fidel a la seva concepció del teatre, allunyada dels grans escenaris, amant del cabaret i del petit format, amb l’excusa de parlar-nos de mitologia, escampa unes quantes veritats fent gala d’un humor intel·ligentíssim.

Sol dalt de l’escenari i sense més ajuda que la seva gestualitat, Vilardebó rescata aquells àcids bufons que entre rialles i bromes, etzibaven als poderosos reflexos temibles de la seva pròpia mediocritat. La voluntat de Vilardebó no és tan malèvola però s’hi empelta del comediant que sap en tot moment el públic que té i sap treure’n profit en benefici propi. L’actor que no fa servir l’escenari com una defensa sinó com un pati d’esbarjo convidant a tothom a participar-hi.

Una gran oportunitat d’assistir a una gran lliçó d’interpretació, passar una hora i mitja de fàbul·la i tornar a casa sabent quatre coses més de mitologia grega. Un brillant espectacle que fa quedar en ridícul els quatre xitxarel·los monologuistes pesats que encara no han après que en el teatre, i en l’Art en general, importa més el Com que no pas el Què.

(Cada dimecres a les 21:00 al Cafè Teatre Llantiol, C. de la Riereta, 7 de Barcelona)

EN RECORD DE YAEL LANGELLA

Després de constatar, gratament, l’interès que ha despertat a la xarxa, tot l’assumpte de la dissortada mort de la Yael i donat que el Quadern d’El País no es pot consultar via internet, segueix a aquesta nota, l’article que el Carles Torner, cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull, va publicar en aquest mateix diari el passat dijous dia 18 de gener amb el mateix títol que encapçala aquest apunt.  

Aquests dies que per diversos motius he coincidit amb gent del PEN català, tothom admet la terrible injustícia que l’atzar ha infligit. No tinc cap mena de dubte que les paraules del Carles parlen en boca de tots els qui vam tenir, en major o menor mesura, l’honor de compartir un bocí de la nostra vida al costat de la Yael.

Ara tinc damunt la taula els dossiers que ella portava. Cal pensar com donar continuïtat al seu treball per promoure els autors catalans a la Fira del Llibre de Moscou, on ella els parlava en rus i coneixent a fons la seva literatura. Caldrà trobar qui coordini l’exposició sobre la recepció a Catalunya de la literatura i el pensament alemanys que hem de fer a Berlin. Rellegeixo el seu informe sobre el primer Congrés hispano-israelià d’escriptors, traductors i editors, que ella organitzà des de l’Institut Ramon Llull, amb una visió clara dels passos a seguir per augmentar i millorar les traduccions de literatura catalana a l’hebreu.

Yael Langella morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Durant aquells dies enllestia la traducció de l’Elogi de la desobediència, de Rony Brauman i Eyal Sivan, una reflexió sobre el procés Eichmann empeltada del pensament d’Arendt. Morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres en un revolt mal protegit d’un costeruts carrers de Lisboa.

Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que un veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, sinó que la seva tendresa i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al Comitè d’escriptors empresonats del Centre Català del PEN. Va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkóvskaia a Barcelona perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Tinc un viu record de la seva trucada per dir-me que acabaven d’assassinar l’Anna a Moscou. A més á més d’un poemari inèdit, Yael deixa en un calaix una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint pel PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Podem dir que el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu, o el punyent ofici de tenebres Unbedannter Dichter. En un recital poètic vaig poder sentir-li un bell poema dedicat a John Berger en el qual s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: "Era la nostra Rut". Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és Amiga. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesia contra poesia, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu país i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: "El teu poble serà el meu poble/i el teu Déu"). És una bella figura per a les persones com la Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble.

Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Carles Torner

MONTSERRAT ABELLÓ: POESIA VITAL

Ahir, la gent de l’Ateneu Popular de Nou Barris, va voler retre l’enèsim homenatge a la poeta Monserrat Abelló. L’incansable Manel Ladrón i el grup de teatre de la casa, Bidó Teatre, van llegir els seus poemes. Amb la Montserrat, una altra poeta, la reusenca Iolanda Pàmies que presentava el seu darrer llibre.

Si he de ser sincer, de la Montserrat Abelló no sé què m’atrau més: si la seva intensa vitalitat a prova de qualsevol dissort o la seva grandiosa obra literària. De fet aquesta pregunta pot respondre’s sola perquè l’una és indestriable de l’altra. La Montserrat hi destil·la, condensada en cada poema, aquest devessall d’energia que gasta. Malgrat que els seus poemes sorgeixin de la fragilitat del cada dia, tenen al darrera l’esperit incansable d’una dona que no para de treballar i treballar.

Puc dir amb humilitat que m’uneix amb la Montserrat una amistat sincera d’ençà que, per escriure un article sobre la seva vida i obra, m’obrí les portes de casa seva. Sentir-la parlar sobre l’exili xilè, de com Joan Oliver l’animà a publicar els seus primers poemes; de les seves grans amigues Maria-Mercè Marçal i Àngels Anglada, de la Sylvia Plath i de tantes altres coses, és un d’aquells privilegis que els atzars de la vida m’ha atorgat i que agraeixo profundament.

A la Montserrat li queda corda per estona. Els seus ulls s’injecten de la vitalitat d’haver-se encarat amb la vida des de la voluntat de viure-la amb tota la intensitat possible, seguint sempre endavant, sense aturar-se mai ni un segon. No em perdo mai cap dels actes on participa. Les seves paraules impregnades de la saviesa no dels anys que ha viscut, sinó dels molts projectes que endegarà, de la tossuderia per comprometre’s dia a dia amb la seva tasca de dona i de poeta, la fan digne del meu respecte més absolut i la més grans de les admiracions.

  

COLOR D’OLOR DE POMA

Hi ha dos menes de gaudi davant de qualsevol manifestació artística: la primera, la que et desvetlla la descoberta: el primer apropament del tot nuu; la desintegració del teu jo davant davant aquella primera contemplació, allò que et somou amb totes les armes que l’art és capaç de fer anar. L’altra, el retrobament amb la mateix objecte passat el temps. La lenta decantació de la vida transvassada en aquella nova trobada. Una relectura personal que és també impersonal.

 

 

Ahir, aquesta dualitat, se’m va tornar a fer visible mentre escoltava com Pere Arquillué desgranava Gabriel Ferrater al Teatre Lliure de Barcelona. La lectura del seu poema més famós “In Memoriam”, em féu viatjar. Commogut, desfet, en la foscor del teatre, repassava cada vers establint enllaços virtuals. Proves tangibles que el poema -sublim cadència la d’Ariquillué- anava recorrent-me com un mirall, com un íntim eco que em tornés, en deixar-lo jo entrar a la rebotiga personal de l’emoció, un mapa sublim on rescatar moltes impressions que creia perdudes del tot.

La poesia de Ferrater no admet disgregacions inútils. La seva solidesa formal i conceptual és imponent, i amb tot, els minúsculs forats lírics per on treure el cap, saben obligar-te a no caure en la vulgaritat de llençar la tovallola per un excés d’intel·lectualització.

Ho diu Dolors Oller: Precisa i brillant, la poesia de Gabriel Ferrater ens proposa un diàleg amb la realitat complexa i enigmàtica de les relacions humanes. Una poesia profundament subjectiva, personal i patètica que aconsegueix teixir una intriga que implica el lector i el porta cap a uns nivells morals i sentimentals difícils d’oblidar.

Incommensurable regal el que ens brindà la gent del Lliure en rescatar aquest bell espectacle. La veu d’Arquillué al servei de la paraula. El piano de l’Eugeni Roig perfumant tènuament el poema “Cambra de la tardor”, moment àlgid de la nit:

(…)Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Des d’aquí un prec als senyors del Lliure o a qui ho vulgui tenir en consideració: que no hagi de passar uns altres deu anys per fer-nos avinents com n’estem de necessitats de la poesia de Ferrater.