ENTENDRE’S

Més de dos-cents quilos d’explosius en una furgoneta han dinamitat aquest matí el diàleg de pau entre ETA i el govern espanyol. L’orgull infraestructural de Madrid esfondrat com un castell de cartes. Les primeres informacions  parlen d’un ciutadà equatorial desaparegut. Torna el més sinistre joc dels eufemismes. Cares llargues a la Moncloa. Aquest matí Rubalcaba, matxet en mà, obria el camí de la selva informativa. Derivava les preguntes de les conseqüències polítiques a la compareixença de Zapatero a la tarda. El primer titular: amb violència no hi ha diàleg.

Zapatero compareix a la tarda. Més cares llargues. Al rostre de Fernández de la Vega tanta o més destrucció que a l’extint aparcament de la flamant T4. El president del govern espanyol tot just havia anunciat que estava la cosa millor que fa un any. La truculència de les bombes desfà, com sempre, qualsevol missatge triomfalista. Zapatero anuncia el final del diàleg, que no del procés de pau. Gallet s’esmunyeix de caure en el parany de les afirmacions massa rotundes. Els desapareguts ja en són dos. No es desvia del camí de Rubalcaba i rebla el titular: amb violència no es va a enlloc.

La restructuració del govern espanyol amb Alonso a Defensa i Rubalcaba a Interior, denotà com era d’important per al cartipàs Zapatero penjar-se la medalla d’haver iniciat i portat a bon port el procés de pau a Euskadi. Àrdua tasca la seva. Ho sabien, ho saben i ho sabran. Amb un PP apuntalat en l’immobilisme d’extrema dreta i sense deixar de petja qualsevol moviment per petit que sigui. Tot suma vots.

El llast d’ETA s’ha de llegir en dos diaris diferents: l’un des de Bilbo en el d’una societat cansada que la violència enverini txacolins i aurreskus; l’altre des de Madrid, en forma de ferida que no es vol fer cicatriu ni a la de tres, per passar pàgina d’una vegada d’un tornaveu que ve de molt, molt lluny, no d’una galàxia llunyana, però gairebé.

Ho va fer l’IRA sembrant paüres a la City londinenca. Blair no els comprava el berenar que volien en sortir del cole. ETA ha parlat amb una veu semblant. Però mentre uns poden fer venir tot un president dels Estats Units com Bill Clinton a l’Ulster pagat pels amics de Massachusets; els altres s’han de conformar amb l’apropament dels presos i poca cosa més. El panorama no està per escarafalls. El preu de la Pau, com el peix per Nadal, s’ha disparat i en són conscients. 

 No hem de patir tant. S’ha parlat. Amb caputxa, sense caputxa, amb serp i amb destral. Però s’ha parlat. Hi ha mòbils a Madrid que deuen tenir números emmagatzemats amb noms amb ics i zetes que els polzes ministerials passaran per alt uns quants mesos. Se’ls va passar el guió. No els van agradar algunes coses. Corregit, ho van tornar a provar. Res de res. Som al cap del carrer amb booms i olor de misèria una altra vegada, però s’ha parlat i hem de clamar perquè hi tornin. Condemnen els uns la violència, condemnen els altres la falta de gestos. El crit ha de ser unànime per a una sola condemna: la que els obliga a entendre’s pels bé de molts, pel bé de tants. 

UN SOMNI PELS INNOCENTS

"Si nosaltres que som ombres, us hem ofès,

penseu només (i això tot ho repararà)

que us heu adormit, aquí,

i que tot han estat visions.

I no blasmeu, homes benèvols,

aquesta intriga frívola i neulida,

com no blasmaríeu un somni.

Si ens perdoneu, potser millorarem.

Paraula de follet honest,

a fe que si no hem merescut la sort

d’esquivar les vostres llengües de serp,

ben aviat hi posarem remei:

digueu, si no, que sóc un follet mentider.

Així doncs, bona nit a tothom.

Deu-me les mans, si som amics,

que jo desfaré tot allò que he embolicat"

William Shakespeare, A Midsummer night’s dream (Acte cinquè, escena primera)

(Infinita gratitud a l’Antoni, al Marc i al Xavier que m’han seguit la veta en aquesta innocentada. I a tots vosaltres també: tant als perspicaços, com als còmplices. També als qui encara la innocència els pot)

“ELS DIES I LES DONES” A LA ZARZUELA!

L’avís de correus era a la bústia. Tot just tornava de Reus de passar les festes. La lletra maldestre del carter no aclaria qui m’enviava aquella carta certificada. Tan sols en podia saber que es tractava d’un "envío especial" de Madrid. No era massa esperançadora la procedència, però com que el mot "Hacienda" no era al costat de la Villa y Corte, les palpitacions no han estat res de l’altre món.

M’he arribat a l’oficina tot just en plegar de la feina. La cua no era considerable. He donat l’avís a una dona boli-bic-cristal-a-la-boca que se l’ha mirat amb indiferència professional. Dins una capsa de puros lligada amb una goma que un altre temps devia nuar les potes d’una au gallinàcia, n’ha tret un altre paper i ha anat cap dins l’oficina. La senyora ha tornat al cap d’un moment. Ja no hi portava res a la boca. M’ha demanat el deneí. S’ha allisat la brusa. L’ha rellegit una, dues vegades i m’ha lliurat un paper per signar. L’esglai ha estat meu quan he vist l’escut de la Casa Real a la capçalera!

Un dels consells que sempre m’havien donat quan ens dedicàvem a altres coses que fer ballar lletres, era que si mai et detenien pel que fos, no firmessis res de res. I ja em teniu a mi davant la dona ara ja boli-bic-cristal-tambor-de-calanda damunt la capsa de puros mirant-me tota "que es para hoy" i jo, intimidat, he engolit saliva, he somrigut i he deixat el gargot que se’m demanava.

Al carrer, la sensació era la mateixa de quan tenies les notes de fi de curs. Sabies que la desfeta era total i absoluta, però no en sabies l’abast real, la quantitat tangible de carabasses. He amagat la carta en qüestió a la bossa. He caminat de pressa cap a casa. Una multa per no pagar una zona blava que potser Sa Majestat tot just havia inaugurat? El fet d’haver enfonsat un veler del meu germà al llac del Parc Samà? Què volia de mi la Casa Real de Su Majestad el Rey? Què????

En arribar a casa, sense treure’m ni abric ni res, he decidit estripar aquell distingit sobre. A dins una carta amb el següent:

"Distinguido Señor:

El Departamento de comunicación de la Casa Real de su Majestad el Rey se
complace en invitarle a la recepción que tendrá lugar el próximo dia 6 de
enero en el palacio de la Zarzuela en motivo del primer encuentro de blogs
españoles.

A su Majestad el Rey le agradaría mucho poder intercambiar impresiones
acerca del blog que usted mantiene dado que es un seguidor asiduo de sus
artículos.

Adjuntamos un listado con todos los blogs que participaran en el evento"

Dir que m’he quedat de pasta de boniato és poc. Ho sigui que almenys una d’aquells números anònims que alimenten el meu ego blocaire, visita a visita, és la del monarca? Què vol dir exactament això d’"intercambiar impresiones"?

L’altra sorpresa me l’he endut quan en veure el llistat de blogs españoles escrits en llemosí a part del meu, només hi figurava el Marcús, Puig d’en Cama i el del Xavier Mir.

Sense saber si la tal convocatòria és un honor o un desprestigi per aquest bloc i que com m’imagino que els blocs "agermanats" en tal peculiar comesa també hi voldran dir la seva, us emplaço a buscar entre tots la millor resposta a aquesta invitació.

ULLS DE TINTA

He descobert els teus ulls molls de nit.

Roses i asfalts s’aturen quan els miro.

Signen somnis de follies, d’atzars.

Redrecen el rumb de tots els silencis.

Les cançons d’aquests dies no m’agraden.

Hi ha llums idiotes, pampallugues fútils.

Un batec catòdic d’imatges buides.

Estels domats amb filferros urbans.

Que reposat el teu esguard menut,

aliè al tràfec dels presents sense ànima.

Et vull parlar de l’amor que et tinc ara.

Reposat amor que em dicten els fars

dels teus ulls encesos de foscor certa.

Aquests ulls com un túnel, com un llarg

comiat sense espera ni encès crepuscle.

Ulls de tinta des d’on omplo la ploma

un any més, per signar el nostre vell pacte:

aquell que m’obliga a fer-me poema

pels qui no puc estimar més sovint;

aquell que t’obliga a fer-me poeta

pels qui, en aixecar la vista del full,

descobreixin d’ells el més gran misteri.

                                            DF

(fotografia de Martina Martínez)

FELICITANT-NOS-EN

Els dos munts de sobres, ben arrenglerats, fan patxoca. Al primer, les felicitacions que enviaré per correu. Al segon, les que donaré en mà. Enguany farà sis Nadals que amb la meva germana vam decidir fer les nostres pròpies felicitacions nadalenques i fer-les arribar als amics, a la gent que ens importa.

Cada any treballem de la mateixa manera. A través d’una imatge que m’ha suggerit alguna cosa, he escrit un poema que s’hi adigués. Hem procurat que imatge i poema fossin una mateixa cosa. Mirant enrere, m’adono a més que he aconseguit imprimir en les postals, una mena de testimoni del meu estat vital en aquell moment. Un bocí del que sóc transvestit entre els versos i el grafisme.

El millor, com sempre, no és pas la felicitació en sí, sinó tot el procés que comporta. A principis de novembre la meva germana ja comença a burxar-me perquè no m’encanti. Per motius laborals ella per Nadal té més feina del compte. Jo cada any acabo "il·luminant-me" a mitjans desembre i llavors correu-hi tots! No domino cap mena de programa informàtic d’aquests de dissenyar. Ella n’és una crack. Em coneix i de seguida sap traslladar la meva idea a la tangibilitat. Però sóc perfeccionista i no m’agrada la deixadesa.

No cal ni dir que agafem emprenyades monumentals, que cada any ens ho diem tot i que cada any em diu que serà la darrera vegada que m’ajudarà, però quan la gent comença a donar-li l’enhorabona per la bona feina feta -la seva facilitat per interpretar-me em meravella cada any- s’estova i acabem fent les paus sabent que l’any vinent tornarem a dir-nos el nom del porc.

Cercar les adreces, escriure-les als sobres, aturar-me un minut en no dir el mateix a tothom ni de la mateixa manera, adonar-te que cada any hi ha un nom nou i una nova adreça… Aquesta és la meva manera de celebrar el Nadal. Fugint de desproporcions, d’estupideses, emprenyant-me amb la meva germana, deixant a la bústia un poema, donant un tros de cartró amb quatre ratlles escrites a mà. Un bocí d’humil veritat per a la gent que sent, em fan.

  

ILLÒMAN

Sense més heretat patrimoni o pervindre

que la llengua on perdura el record d’una terra

que estim fins a la mort que vull plena de vida

assegut agraït al turó del quadern

cant illòman un mar on es banya la lluna

M’he enfrontat rescrivint revoltat a l’absurd

He trobat entre els llibres essència i sentit

Com un vent que remou amorós el pinar

L’Esperit ompl el cel d’una dantesca llum

Cal fer versos que ens obrin als altres i al món

No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema

                                                                                            (Nura. Ponç Pons)

ESCUP DE BUSQUES

Cada vegada més la publicació digital le Cool es fa imprescindible quan vols sortir per Barcelona i no vols acabar veient la pel·lícula que toca o anar al bar de sempre. Ahir, seguint la seva recomanació d’aquesta setmana, vaig decidir anar a veure el darrer espectacle de la companyia Erre que erre Danza, Escupir en el tiempo, al Mercat de les Flors.

L’espectacle, que es podrà veure a Barcelona fins demà, és una bona manera per  deixar enrere els perjudicis que puguem tenir per aquesta disciplina artística i poder gaudir d’un espectacle abastable i suggerent.

 En un espai que ens recorda aquells pavellons esportius, assistim a la desintegració d’un seguit de personatges que es troben de manera fortuïta en una festa, posant en entredit les seves quatre certeses petit burgeses que necessiten per tirar endavant. Som espectadors de la part del darrera, aquell lloc on hi ha els lavabos, on es desen els abrics, d’una festa el lloc més interessant, vaja.

Molt a prop de l’estètica dels partys londinencs o de les boutes parisenques, l’estilització dels personatges els fan fràgils en la mesura que s’escuden en tot un ventall de convencionalismes que així que passen les hores i l’alcohol i altres drogues han fet el seu efecte, queden com poc menys que disfresses difícils d’assumir. Incòmodes parracs que l’amplitud momentània d’horitzons fa desestimar.

Un dels encerts d’aquest espectacle és aquesta voluntat de ser clars en allò que es vol mostrar. Sense l’ús del text, els personatges mostren la seva psicologia a partir només del gest. Ambiciosa proposta del tot reeixida i que de fet és el pal de paller de tot el muntatge. Afegint a aquesta circumstància unes coreografies amb una alta dosi d’ironia, la "història" que se’ns explica, queda delimitada perfectament cosa que per una banda l’espectador agraeix, però per una altra se sent una mica defraudat en el sentit que el grau d’explicitació és massa gran.

Amb tot, davant la tendència habitual, ja no dels espectacles de dansa sinó també de tota mena de fer despullar als actors o d’esquitxar al públic amb pretensions gratuïtes de provocació, reivindiquem aquest espectacle per la seva sobrietat i per l’altíssima volada del treball dels ballarins. Només podem estar en desacord amb el vídeo que s’hi projecta, del tot innecessari i amb un final una mica desangelat que sent coherent amb el projecte sintètic i fins i tot fred de l’espectacle, mereixeria un petit indult poètic que permetés una reconciliació catàrtica amb el públic. Una petitíssima concessió.

POSTALS

Així que sé que algú serà més d’una setmana a l’estranger -vull dir més enllà de la meteorològica península ibèrica, Andorra no compta- reclamo la meva postal. Preu per preu, demanaria una carta, però això ja no s’estila i m’he de conformar amb el targetó: la fotografia més o menys turística i la nota al darrera.

La darrera postal que he rebut és de de Copenague (Kobenhavn, en l’original) i mentiria si digués que no m’és especial. I no ho és perquè la imatge que s’hi veu -la lacònica sireneta d’Andersen i un mar calmat que sembla una cortina de ras sense planxar- no ho sigui de bonica o perquè el què hi diu no sigui emotiu.

No, tornar a passejar els meus ulls per aquesta lletra menuda i ben caragolada, m’ha fet pensar en altres temps, quan tenia aquesta persona instal·lada en la llunyania i allò que m’escrivia, m’eren petits tresors a rellegir i rellegir per fer-me’ls més meus sabent que aquella era l’única manera que tenia de posar-se en contacte amb mi.

Obro un calaix. En trec una vella capseta de fusta de marqueteria amb les frontisses una mica desconjuntades. Hi ha unes quantes cartes amb la mateixa lletra. Guardo els sobres i tot. Un recés. La nostàlgia tenallant-me. Una nostàlgia de no saber què, veritablement. Nostàlgia, suposo, de saber reconèixer-me en les cartes que jo també li vaig fer arribar i que deu tenir ella. Nostàlgia, suposo, de viure intensament cada mot i cada coma, imaginant, il·lusionant, perfent, una amistat a distància però a tocar.

 

POEMA DE L’ÉSSER

L’any 1995, l’aprenent d’escriptor, només tenia vint anys. No tenia consciència d’estar vivint en un país que no Era ni de moltes altres coses. Eren temps d’encarar la vida de dissabte en dissabte. De buscar en la colla la col·lectivitat i de trobar en els primers poemes escrits, la individualitat requerida i necessària per fugir d’un Ésser a menystenir per massa vague i fàcil d’acceptar.

Sempre amb els ulls ben oberts, l’aprenent d’escriptor, va veure un reportage a la televisió que el deixà sense esma. Es titulava "La flaca Alejandra". El nom de veritat d’aquesta flaca era Marcia Merino. Havia militat al MIR xilè i havia delatat a molts dels seus companys durant la dictadura de Pinochet.

Amb els anys, l’aprenent d’escriptor, va descobrir que el reportatge, l’havia fet la Carmen Castillo, una antiga militant del mateix MIR que va perdre el fill que esperava per culpa de les pallisses que li donaren durant una detenció. Sembla que va ser la mateixa Flaca Alejandra qui l’havia denunciat. El documental es va presentar al MINIPUT de Barcelona el mateix 1995, tot i que es va rodar 1993.

En aquell temps, l’aprenent d’escriptor, de seguida acudia a la ploma. Va trobar que aquella dona a qui molts supervivents es negaven a rebre o que insultaven directament, malgrat que havia denunciat molts dels agents de la DINA, bé mereixia l’oportunitat de fer-se poema. L’aprenent d’escriptor pensava ja en el seu d’Ésser, aquell que algun dia l’abrigaria sense embastaments superflus.

Finalment el poema va sortir a la llum. Fins i tot va ser guardonat un any després junt amb d’altres poemes. 

Ara rellegint-lo, l’aprenent d’escriptor, s’adona que no el va escriure per a la Flaca Alejandra, aquell poema. El va escriure per a molta, molta altra gent. Persones que probablement, avui, destapin ampolles de xampany o senzillament, recordin somriures i presències brutalment absents amb el regust amarg que provoca sempre  només poder complaure’s amb les justícies que atorga el pas del temps.

Que reposi en pau el fill de la Carmen Castillo i molts altres fills, filles, mares i pares que no van poder Ésser.

Que la pau no t’arribi mai al teu d’Ésser, Augusto Pinochet, monstre indecent, ni tampoc a cap dels teus.