DESEMBRE

Tot serà gris, com a la cançó. Al cel, una pàtina de llard amb un deix de cendra tan sols. No es  veuran les juntures d’un núvol a l’altre. Tocarem a quietud. Aquella serenor audible de les primeres nevades. Blens de plomes desprenent-se amb parsmònia. Enfarinades a les cotes, als cims. Cinglades també vestides de núvia. Tantes fondalades que s’hi habituaran a les congestes ocupes del blanc més blanc.

Allunyem-nos del corcó dels joguets televisius. Dels estels domesticats amb filferros urbans. De les remors sorgides dels bitllets de banc. Aquell home de vermell, el de la barba, engreixarà la mainada decadent que portem dins a cops de Visa. Els tions es queixaran de maltractaments desmesurats. Farcirem galets i neules amb dinars de ser-hi sense voler ser-hi. Sobretaules extenuants. Seríem més bons si d’un foc compartit, en sapiguéssim treure rondalles impossibles tustant les brases. Guspirejant tranquils amb quatre dissorts controlades. 

Les empreses recordaran qui mana lot a lot. Els petons tindran el gust deixatat de les promeses esquives. Les mateixes nits hauran d’afigurar-se redemptors amb una identitat nova. Viatjarem confonent lloc amb espai. Serem més lliures a les nostres presons. A les nostres cel·les on embotim pertinences i afanys en una bossa del Tall Anglès. Les nostres pertinences… Allò que tant és si perdem per sempre o a terminis fraccionables a tres, sis o dotze mesos sense interès veritable.

LITERATURA, PAISATGE, REALITAT

Tarda a Premià de Dalt. S’hi donaven els premis literaris instituïts per la Societat Cultural Sant Jaume, concretament per la secció "Arts i Lletres". El cartell era integrat per tres premis: el Marià Manent de poesia, l’Arts i Lletres a la memòria d’en Valerià Pujol (autor local) de narrativa curta i el Serralada de Marina que guardonava un conte per a infants.

Dilluns em trucaren de l’Associació comunicant-me que el conte que els havia enviat, "Gabriela", havia rebut el premi de narrativa. Us l’adjunto perquè hi digueu la vostra.

Enguany, se celebrava el trentè aniversari del premi de poesia Marià Manent. Tota una proesa. La vinculació de la família Manent a Premià, ha fet possible la continuïtat d’aquest premi durant tres decades. També el suport rebut per part de l’ajuntament de la població i de l’entusiasme demostrat per la gent de la secció Arts i Lletres.

En llegir l’acta del jurat, el fet que se m’identifiqués com a autor barceloní, m’ha fet grinyolar tot de coses aquí dins. No és que tingui res en contra dels autors barcelonins, però jo sóc de Reus, les coses clares. En el moment de recollir el premi, en el meu parlament d’agraïment abans de llegir el conte, m’ha agradat deixar clara la meva procedència i he parlat de la vinculació dels Manent amb el Camp de Tarragona. Concretament amb el poble de  l’Aleixar.

No fa gaire, en Xulio Ricardo Trigo, ens parlava del llibre que la Fina Anglès, havia publicat sobre la relació de Marià Manent i Joaquim Mir amb el poble de l’Aleixar. El Mas Segimon, avui encara acull la família de l’insigne poeta.

Després de l’acte, ja amb la copa de cava a la mà, m’ha agradat saludar als integrants que la família Manent que hi han assistit: si no vaig errat la muller de l’Albert Manent i el seu fill, en Jordi, a més d’un parell de senyores més que també eren del clan, però ara mateix no puc identificar-ne el grau de parentiu. Hem estat xerrant sobre el Centre de Lectura de Reus i la relació de la família amb la ciutat i amb la comarca.

M’ha commogut que els Manent identifiquessin alguns dels passatges del conte guanyador -el codonyat, els gats- amb el seu de mas. De fet, el casal que descric va existir de veritat. Era de la família del meu pare. Deixant de banda la història principal, que és inventada, tot el què descric ha estat confegit a partir del que m’ha anat explicant el meu pare i dels records que en tinc, del mas, ara ja desaparegut.

Una tarda agradable la d’avui on literatura, paisatge i realitat, s’han donat la mà confonent-se l’una amb l’altra. Poètics vasos comunicants.

El meu agraïment a la Mariona Borràs, l’Enric Vila i al Jesús Fuxet per la seva amabilitat i bon tracte.

Il·lustració: Vista de Calafell (Joaquim Mir)

FICCIÓ

Seguint la línia de la seva anterior pel·lícula A la ciutat, Cesc Gay torna a enfrontar personatges amb un medi i amb els seus sentiments. Tornem a no poder assumir-los i verbalitzar-los a la seva darrera pel·lícula: Ficció

Si A la ciutat el paisatge urbà reforçava l’assumpció coral del protagonisme, aquí, el paisatge natural, demanava la focalització del protagonisme en un únic personatge. En aquest cas, el gran actor Eduard Fernández, amb qui Gay confia plenament per bastir aquest director de cinema introspectiu, l’Àlex, que viatja a la Cerdanya per buscar la inspiració perduda i on coneix la Mònica, una dona com ell, de pas, de qui s’enamorarà irremeiablement i amb qui viurà la pel·lícula que mai s’atrevirà a dirigir.

Amb Ficció, Cesc Gay, s’apropa a directors com Marc Recha o Isaki Lacuesta -prescindit de l’abassegadora, a vegades, retòrica visual del primer i les pretensions documentals del segon- en el sentit d’oferir una mirada possible, de les moltes que cada conflicte pot assumir, sense tendir a l’exclusivitat i convidant, a mesura que va avançant la pel·lícula, a buscar la complicitat de l’espectador a assistir a un bell homenatge a tot allò que mai no es diu, però sempre se sent. 

Jugant constantment amb el joc dels miralls -tot ja se’ns diu en el pla inicial on Fernández conduint el seu cotxe, pot veure tant la carretera que queda davant com la que el retrovisor va empassant-se al seu pas- Gay torna a donar-nos una pel·lícula amarga però commovedora, on l’amor, és mostrat amb tota la crueltat de la quotidianitat sense fer jocs de mans, tenint cura de la posada en escena, de construir plans que defugin la gratuicitat i sobretot de fer que els actors assumeixin gairebé orgànicament el seu discurs.

Rodada de manera cronològica, l’evolució de Fernández ofereix una riquesa de matisos interpretatius d’una gran factura, la càmera hi és amatent, l’estima, li demana coses i Fernández respon en escreix. Destacable al seu costat una gran Montse Germán en el paper de Mònica, perfecte rèplica d’aquest amor impossible que demanaria massa renúncies per poder assumir-se plenament. Javier Cámara ens dóna el contrapunt còmic i Àgata Roca i Carme Pla compleixen amb nota amb la seva tasca secundària.

Una bellíssima pel·lícula aquesta Ficció. Ideal per buscar a la part de dalts dels armaris de cadascú, les capses amb tantes i tantes situacions que no foren. Fer-nos més nostres que mai aquells versos de Joan Margarit: "La vida és feta d’una sola por/ i moltes covardies (…)"

TRUQUEN

Entre setmana, en comptades ocasions puc fer migdiada, per això, quan m’hi poso, m’hi poso. Amb tot, ahir -que era un d’aquests dies privilegiats- no em va fer res que el mòbil sonés desvetllant-me el son. Un fixe de Barcelona. En contestar, una veu potent, com de locutor de ràdio, preguntava per mi.

Es tractava de l’Àlex Gutiérrez, director de la revista Benzina. Em comunicava que el conte que els vaig enviar, "Escena", sortiria publicat al número del proper mes de desembre i que participaria, conjuntament amb dotze finalistes més, al concurs que es decidirà així que s’hagin publicat tots els contes.

No cal dir que les ganes de dormir es van extingir de cop. L’excitació habitual de les notícies que t’ajuden a no tirar la tovallola. A finals d’estiu vaig baixar del carro laboral una mica fins al capdamunt de deixar-me l’energia sobrevivint d’una feina que no m’aportava res de res.

Uns mesos malvivint amb els quatre doblers que havia arreplegat i que em serviren per concretar alguns projectes ara ja en marxa i fer neteja de contes i poemes. Malgrat que vaig arribar a mínims insospitables i reempendre la recerca d’una feina purament alimentícia va ser més difícil i desesperant del què pensava, trucades com les d’ahir, et fan dreçar una mica, cops a l’esquena necessaris, arquejar un somriure per tu i pels propers, un esgraó que puges.

Personalísmes a banda, considero que la feina que està fent Benzina, és prou meritòria. Tant per la qualitat de tots els seus articles, per l’ambició de fer una revista que mossega -a vegades potser massa- i sobretot, en la voluntat de recuperar una pràctica molt en voga en latituds anglosaxones: publicar contes i poemes donant oportunitat als escriptors i poetes a donar-se a conèixer i el què és més important, cobrant. Encara que no sigui gaire, el fet de cobrar dóna una credibilitat que dignifica el fet artístic i ajuda a pagar el lloguer, perquè no dir-ho.

A Barcelona, una altra revista, amb uns plantejaments que no tenen res a veure amb els de Benzina, també ofereix l’oprtunitat de publicar a literats desconeguts. Es tracta de Lletra Petita. Em trec el barret per ambdues iniciatives. Ara com ara, els premis literaris han estat l’única plataforma que hem tingut els escriptors novells per donar-nos a conèixer.

A vegades sense possibilitat que la teva feina es publiqui o si es fa, en àmbits geogràfics restringits, saber que hi ha revistes d’abast comercial normalitzat que aposten per la difusió de la literatura, és un alè d’aire fresc que s’hauria de valorar molt positivament.

Per respecte als companys de Benzina, no penjaré el conte en aquests verals. A l’hora d’arrencar el full corresponent a novembre i encetar el desembre, penseu en apropar-vos al quiosc, demanar pel nou número de Benzina i posar la cirereta a la meva feina: la vostra lectura acabarà el cicle. Desitjo de tot cor que el gaudiu.

TULIPES

Responc al prec de la Sílvia, adjuntant el poema que vam llegir amb l’E. el passat dia 15 de novembre, Dia de l’Escriptor Empresonat, dins els actes d’homenatge que es van fer a l’Anna Politkóvskaia al matí, davant el Palau de la Virreina de Barcelona.

 La veritat és que compartir escenari amb noms de les nostres lletres com la Dolors Oller, el Biel Mesquida, la Maria Barbal, el Joaquim Carbó, l’Ada Castells, la Montserrat Abelló, l’Assumpta Cantalozella o l’Isidre Grau -disculpeu tots els que em deixo!- va ser tot un privilegi i un veritable honor.

Sempre he cregut en el poder evocador de la poesia. En el moment en què el poeta l’ha escrit el poema, el lector se l’ha de fer seu, l’ha d’incorporar a allò que és. No he dubtat mai que el millor premi que pot rebre un poema, és que la gent oblidi qui l’ha escrit i que esdevingui verb col·lectiu, paraula universal.

Molt més quan les notícies que van arribant al voltant del cas de l’Anna, no són massa optimistes.

UN GUST PER AL VENT CLAR

AMB MANS DE BONS AMICS ESCRIC AIXÒ

Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d’aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d’un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.

                                                    Jordi Sarsanedas, I. M.

15 DE NOVEMBRE. DIA DE L’ESCRIPTOR EMPRESONAT. ANNA POLITKÓVSKAIA: NI OBLIT NI SILENCI

M’he passat el dia donant voltes sobre què hauria d’escriure avui, en aquest dia tant especial. Un text protocoloari? Un text informal? No me n’he sortit. L’objectivitat periodística sempre m’ha costat d’assumir. Malgrat portar a l’esquena escrits uns quants articles i un grapat d’apunts en aquest bloc, sempre he considerat el periodisme com una branca més de l’escriptura i per extensió, de la vida.

Joan Fuster afirmava que una possible mort, era deixar d’escriure. Una possible mort, també, deu ser creure que tenir habilitat per enfilar unes quantes paraules i commoure al personal només ha de ser usat com una eina per a l’estètica. Ja fa molt que vaig aprendre que els escriptors catalans no podem callar i dedicar-nos només a fer literatura. Els qui ens voldrien aniquiliats o assimilats, com a poble, es fregarien les mans i marcarien a la seva pissarra de victòries, una creu més. La nostra veu és necessària.

Aquest determini, no és únic. Per sort, arreu del món són molts els escriptors que aprofitant les seves habilitats expressives, es posen el servei d’una causa o procuren desbrossar algun tema complex i sovint incòmode per tal de mostrar-ne una visió diferent. Malauradament, aquesta incomoditat, sovint és pagada amb la presó i en casos com el de l’Anna, amb la mateixa mort, per molts "pressumptes" que hi oficialment haguem de posar.

Recordo un article de l’Anna defensant-se de certs comentaris sobre la imparcialitat d’alguns dels seus articles. Ella -segons deia- el què volia era parlar sobretot de la gent que, atrapada entre un bàndol i un altre, lluitava per mantenir la seva vida al marge de qualsevol conflicte. La gent que li havia donat un cop de mà quan havien anat molt maldades. La gent que, en definitiva, es regia per la solidaritat més primària: la que sorgeix per pal·liar una injustícia.

Jo, avui, també vull parlar de la gent. De tots els què m’heu fet saber la vostra adhesió a aquesta iniciativa i els que heu col·laborat fent-me saber enllaços i articles per ampliar la informació sobre el cas de la malaurada Anna. Us estic tant agraït…!

No deixeu de participar en els actes preparats: el silenci sempre és el millor aliat per la mentida.

Actes dia de l’Escriptor Empresonat 15/11/06

FELIÇMENT EN MINORIA

No sabia si podria combinar-me la feina i participar el proper dimecres al matí a l’acte d’homenatge a l’Anna Politkóvskaia. Finalment m’ho he pogut manegar. Tot i que es té previst que diversos escriptors i periodistes llegeixin fragments dels articles de l’Anna, em feia més el pes llegir un poema. 

Passejant aquests dies per l’espectacular traducció que ha fet la Monsterrat Abelló dels versos que la Sylvia Plath va escriure durant els darrers tres anys de la seva vida, vaig topar amb un poema que m’evocà, simbòlicament, la dissort patida per la periodista russa. 

De seguida vaig fer-lo arribar a l’E., li vaig proposar de dir-lo a dues veus. Ens hem vist aquesta tarda. Tots dos estàvem animats per circumstàncies diferents. Després d’explicar-li el perquè de la meva tria, ens hem posat a treballar. Han estat necessàries unes quantes lectures per repartir-nos els versos i establir un diàleg coherent i que suggerís prou coses.

M’agrada aquest pont que hem establit. Els versos de la dissortada Plath passats per la mirada de la Montserrat, projectats contra la memòria de l’Anna i dits per l’E. i jo mateix. Quatre dones que admiro per circumstàncies diferents. Dimecres serà un plaer sentir-me agombolat per totes elles, feliçment en minoria.

ELOGIS

M’arriba el número 2 de Lletra Petita. En aquest número m’hi estreno per partida doble. Per una banda hi publico un poema que juntament amb d’altres poemes i narracions optarà al premi que mensualment la revista convoca, i la que serà la meva col·laboració més continuada: la d’escriure sobre poesia, en aquest cas, una petita ressenya del magistral recull Dos dies més de sud del Francesc Parcerissas.

Vull destacar, a més de l’interessant dossier en homenatge al poeta i filòsof José Maria Valverde, els articles sobre els beatniks del Joaquim Noguero i un altre sobre Stefan Zweig del company blocaire David Madueño.

Mereix una oportunitat aquesta Lletra Petita. Nascuda a partir de la voluntat d’alguns alumnes i ex-alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès d’anar més enllà de les classes i aportar una eina de difusió d’escriptors novells i bastir un projecte editorial digne i alhora influent, de moment els seus dos números demostren dues coses gens menyspreables: ambició i coherència.

Em pot l’idealisme, ho sé, però davant les glopades de pragmatisme i de tantmenfotisme imperants, que algú es llenci a fer una revista literària amb una sabata i una espardenya, com aquell qui diu,  que voleu que us digui, em sembla que val almenys un elogi, encara que sigui en un bloc desmanegat com és aquest.