VENUSVILLE

A la granja d’engreix de les nits, hom pot trobar-hi clembuterol per justificar de pressa acabaments de capvespre insípids, molestos o fins i tot tristos. No va ser necessari valer-se d’aquestes disfresses artificials ahir a la nit. La cosa anava de presentacions -una excusa com una altra per quedar, xerrar i somriure’s sempre amb el got ple. Tres anys de "El Diario de Venusville".

Passavolants de caps de setmana d’aquesta Gotham barcelonina que són els carrers que surten de Nou de la Rambla, van decidir posar sobre el paper allò que els tenia fins a les hores petites discutint i discutint: el "cine que mola", és a dir, tot aquell cinema comercial: aventures, adaptacions dels grans del comic, animació… El cinema que mai admetem que anem a veure omplint-nos la boca amb Bergmans i Godargs  però que correm al videoclub per empassar-nos a ritme de ganxitos així que surten en devedé.

Fascinats pel Desafiament total de Paul Verhoeven, la publicació en recull part de l’univers transformant-se en un fanzine bimestral amb mordacitat i cara dura, dient les coses pel seu nom sense discursos intel·lectualoides però amb respecte pels grans del cinema i sobretot amb coneixement de causa sobre el què s’hi diu. Ben maquetat i amb un disseny que ha anat millorant número a número, els "venusvileros" ja porten 19 números a l’esquena.

La revista es distribueix per subscripció (diariodevenusvile@hotmail.com) i sé que es pot trobar a la llibreria Freaks de Barcelona (C. Alí Bei, 10) per la resta, l’equip de redacció capitanejat per l’incombustible Ray Zeta -parella d’squash  de  Marty McFly, autor del primer diccionari català-wookie i afilador oficial de les grapes de Lobezno- s’ho passa bé anant al cine i dient-hi la seva en aquesta trentena de pàgines. Encara que no estiguis d’acord amb el què s’hi diu o no trobis que l’estil sigui del tot acadèmic, val la pena endinsar-s’hi amb aquella innocència de quan et salta el cor amb els primers acords de la banda sonora de l’Equipo A o com quan et posaves el casc per esborrar del mapa tantes naus cylon com calgués.

(A la foto el director de cinema Álex de la Iglesia, fan declarat del Diario de Venusville)

L’OTEL·LO DE CARLOTA SUBIRÓS

OTEL·LO, de William Shakespeare. Adaptació i direcció de Carlota Subirós.

Fins el 15 d’octubre. Sala Fabià Puigcerver. Teatre Lliure. Barcelona

(A la fotografia, l’actor Joan Carreras durant un assaig de l’obra)

Foto

 

Encara que publiquem aquest escrit avui, assistim a aquest “Otel·lo” que ens presenta el Teatre Lliure dirigit per la Carlota Subirós quan tot just s’han fet un parell de funcions. D’aquí que moltes de les consideracions que fem haurien de quedar superades pel rodatge natural de l’espectacle. Amb tot, per respecte al lector, no ens abstindrem de passar-hi per damunt.

L’aposta de Carlota Subirós és ambiciosa en dos aspectes: en l’embolcall amb què se’ns presenta la història del Moro de Venècia i en la manera d’aproximar-se a Shakespeare. Anem a pams. Aquest Otel·lo és d’una gran plasticitat. Una escenografia altíssima que empetiteix els actors –i per tant la força del text- i la confrontació del blanc amb el negre –exagerat en el fet que alguns actors vagin pintats- però perfectament justificable en el plantejament general de l’obra.

La coreografia –a vegades manifesta, a vegades implícita dins el transcórrer natural dels actors- on el paper de psique (Iva Horvat) com a mestre de cerimònies és tota una troballa, dota l’espectacle d’un tempo especial, arribant al punt culminant amb la interpretació del cant del til·ler (Willow tree) per part de l’actriu sèrbia. L’utilització de l’espai també resulta atractiu. La llenca de blanc que queda en un segon pla de l’escenari és utilitzada per Subirós tant per aïllar els personatges del seu pes dramàtic  per fer-ne radiografies, com per l’ús de video. Un no-lloc que permet obrir les tripes del drama shakesperià per fer-ne, com en un devedé, repeticions d’escenes, fotografies d’un moment donat o donar-nos informació addicional del què s’està veient.

 

El pes de tot aquesta cel·lofana per força ha de tenir una correspondència en el material actoral i és aquí on hi veiem les mancances. Aplaudim tot el desplegament abans esmentat i la seva força dramàtica, però malgrat l’interessant desplegament de mitjans, la correspondència del treball dels actors és excessivament dependent d’una fredor imposada i a vegades fins i tot hi juga en contra desaprofitant molts dels recursos plantejats.

 

Com és pot entendre, poca calidesa pot desprendre aquest Otel·lo tal i com el pintem, però aquest desangelament frena tant els excessos –volem dir la faramalla habitual de perjudicis que podem tenir al cap a l’hora d’anar a veure un Shakespeare- com la intensitat del drama. En aquest sentit Subirós aposta per desfer, com un collaret de perles, els diferents conflictes buscant una correspondència amb l’entorn que se’ns presenta i defugint de la  passió desbordant. Subirós dóna el tomb a la truita de l’apassionament fent que aquest es descarregui en grans murs de contenció escenogràfics i no dramàtics.

 

En aquest sentit, la composició brillant de Iago (Joan Carreras) malgrat el talent del seu treball, no deixa de ser-nos distant doncs ens hi falta una petita defallença que ens el faci no tant enravenat. La seva maldat és honesta però no ens colpeix més que pel talent de Shakespeare de fer quadrar totes les peces del trencaclosques al final. Coses semblants passen a Pere Arquillué totalment aliè a l’entorn bastint un Otel·lo bestial que no acaba de trobar el seu lloc i que es limita a fer el què toca i prou i a una esvaïda Alícia Pérez fent de Desdèmona, esvaïment potser provocat pel recorregut marcat, massa rígid i encarcarat. La resta de secundaris compleixen bé els seus personatges. Destaquem la bona pensada de desdoblar el personatge de Roderigo per potenciar aquesta dualitat entre el que som i el que amaguem o creiem que els altres amaguen del qual ens parla el dramaturg anglès.

 

En resum podem dir que aquest Otel·lo és una arriscada adaptació no del tot aconseguida que ens deixa el regust desagradable d’una composició interpretativa molt per sota de la grandiositat plàstica que podem veure-hi. El risc hi és manifest i s’agraeix la gosadia, però potser Otel·lo no era precisament l’obra adient per portar-ho a terme. L’excessiva durada de l’espectacle permetent massa vel·leïtats innecessàries i la recerca d’aquell agafador que permeti a l’actor sentir-se còmode –un problema de plantejament, no pas d’interpretació- en els paràmetres que ens hem referit pels tres personatges principals, són les coses que esperem que el pas de les funcions sàpiga sinó fer desaparèixer, si almenys corregir.

 

 

DISSABTE

Faig endreça de calaixos. Papers i més papers i més papers… Llenço amb indiscriminada prudència. Em surten fotografies, cartes, recordatoris de defuncions. També una capsa amb disquets d’ordinador i cintes de caset.

Els ordinadors d’ara ni tan sols ens donen l’oportunitat de llegir-los, els disquets. Tinc una disquetera que podria enganxar al portàtil via uessabé. Però m’hi resisteixo.

Torno a les cintes. Fruits Sex, dels Pets. Tota una troballa. La rebobino (!) i "play" deixant que els de Constantí posin banda sonora a aquest apunt. No és ni de llarg el seu millor disc, però fa gràcia.

Amb la música, la temptació de tafanejar què hi ha als disquets. N’hi ha una colla. No hi ha cap etiqueta que em pugui donar alguna pista. Amb cada mudança d’ordinador he anat transferint arxius. Sempre s’hi acaben perdent llençols en aquests afers.

Llavors, tot just quan en Gavaldà em diu que "…tant de bo la vida fos cerveses, nenes i rock’n-roll" la cinta s’atura. Miro què ha passat. A les mans, una serpentina magnètica. Ho torno a posar tot a lloc. Fent una mica de catacrecs, la proclama adolescent continua.

Pablo Neruda va escriure un vers esgarrifosament bell: "…nosotros los de entonces, ya no somos los mismos".

Instal·lat entre el "Carpe Diem" i el "Tempus fugit", agafo els disquets, els trinxo perquè cap desaprensiu s’apoderi d’un passat que només em pertany a mi i au, al cubell del plàstic per reciclar.

"Sento el soroll dels arbres que el vent va despullant
que buits es fan els sons i que esquinçats quan els comparo amb el teu cant
". Els Pets (dixit)

QUÈ GRANS QUE SOU, ANTÒNIA FONT!

I res, que tot i que l’Excel·lentíssim Ajuntament d’aquesta ciutat immensa que és Barcelona, hagi decidit, com va fer amb les festes de Gràcia, de no apagar el metro per la Mercè, un, que és més xulo que un vuit, torna a peu a casa. No m’hi faig amb això de viure lluny de tot arreu. Per això aprofito quan puc apamar la ciutat sense transports i fer-me-la un poc més meva.

No és tanta la proesa. Tornem amb el R. de Rosselló-Cartegena després d’Asian Dub -que m’han dit que són britànics- i que hem vist de lluny fent més viatges a l’antiga fàbrica de la Damm -130 anys tenint cura dels fetges nostrats- on boniques senyoretes subcontratades es descontaven expressament i et donaven gots de birra com qui dóna el bon dia, total a mi em paguen a tant l’hora…

Ni imaginar-nos-ho d’endinsar-nos en aquella selva de gent sense el matxet. Sonaven bé, però sonaven bé, de lluny. Millor fer-la petar entre cigarrets de fer riure. Una argentina aficionada a l’escalada -emparellada, no fem córrer rius de tinta- que va viure a Mont-ral i que si tomba, que si gira…

Ja portàvem les cames i els timpans desfets d’Antònia Font. Concert en horari infantil, però gens decebedor. Els de la colla de l’Oliver s’hi deixen la pell sense renunciar a semblar un d’aquells grups d’institut que servien per engalipar mosses al final dels concerts i poca cosa més. Comencen pel darrer disc més aviat tranquils i després van atacant amb més electricitat la resta. Impagables versions electròniques.

Els germans Debon, un a la bateria i l’altre cantant, al màxim. Joan Roca, al baix, sense immutar-se. Un dubta si Jaume Manresa, als teclats, no podria ser perfectament un blocaire que es dedica a desgranar del temps, tots els fluxos. Amb en Joan Miquel Oliver no ens hi atrevim. Lluïa camisa de diumenge blava i ens feia ser més feliços amb les seves indefinibles cançons i això, amb els temps que corren, mereix tot el respecte i consideració del món.

CERTA ESQUERRA

Davant la certesa universal que mai res no és per a tota la vida, hi ha dues opcions: acceptar-la fent tots els possibles perquè la llei s’acompleixi el més aviat possible, o bé lluitar-hi desesperadament sabent que d’antuvi ja t’has deixat convèncer per la primera opció, doncs esmerçant tot el temps en anul·lar-la, t’erigeixes com el seu millor ambaixador: a mesura que creixen les teves ànsies contra el sentit comú, creix l’amenaça que només tu consideres com a tal i et converteixes en un esclau ridícul i patètic del no-res.

A L’ALTRA BANDA

Remenant, remenant, faig cap al New York Times. Galeria de fotos del darrer lliurament dels premis Emmy de la televisió. Sorpresa: "Los Àngeles de Charlie" originals! Res d’aquestes nenetes fent tombarelles a tort i a dret, no, dones de veritat. I pel que es pot veure, l’edat no les ha maltractat tant com és això.

De seguida però, jo sóc a Salou. No em sé dir l’edat que tinc. Marrec, marrec. Una mena de club nàutic on passàvem alguns dissabtes i diumenges. Platja, mar, Delial, castells, heu-de-fer-la-digestió-fins-d’aquí-a-dues-hores-res-d’aigua…

Sempre m’ha avorrit això dels cubells, les pales i els motlles en forma de tortuga o d’estrella de mar més aviat imbècils. El món veritable per explorar era tot el què quedava fora del club nàutic. El pàrquing, els apartaments, les botigues de suvenirs… tot un univers desconegut, inexcrutable.

És estrany que prengui la iniciativa tot sol. Normalment feia servir el meu germà, revoltós de mena, com a escamot d’exploració per avançar jo, després, amb un informe del que hem trobaria a la mà. Però m’hi veig sol en aquest apunt, sí. M’escapo. Sóc lliure. De sobte m’agafen. Tres nenes en aparença més grans que jo -després sabria que no tant- em diuen: "ja tenim qui farà de Boss" i jo no entenc res però les segueixo.

Totes tres van amb les mans juntes i els dits índex estirats, com si fossin pistoles i parlen en castellà. "Tienes que llamar a Charlie", em diuen i jo no sé què fer. Però avancem pels passadissos d’apartaments de platja com si en qualsevol moment poguéssim entrar-hi, en un d’ells, esbotzant la porta amb un cop de peu; ens movem entre els cotxes de l’aparcament; fins i tot entrem en aquells comerços rebotits de manoles i toreros. "Tienes que llamar a Charlie".

Aquests dies que he tingut l’oportunitat de conèixer encara que fos per mail, alguns dels lectors i lectores d’aquest paperots digitals, m’ha retornat aquella sensació -traspassada la frontera- de trobar-me a la intempèrie interpretant un personatge potser artificial que altres donaven per bo sabent de mi tan sols el què he deixat dit en aquests fulls. 

I amb tot, com les nenes que insistien perquè truqués al tal Charlie, m’hi he deixat arrossegar per saber què hi havia a l’altra banda. O millor dit, qui.

LLETRA PETITA

M?arriba una publicació literària prou interessant Lletra petita. Editada per l?associació Lletròpolis vol ser la punta de llança d?un seguit d?altres activitats al voltant de la lectura. La revista doncs, en serà el seu buc insígnia. D?acord amb el què se?ns diu a la presentació d?aquest primer número de setembre, la revista és l?au Fènix d?una altra publicació que va passar a millor vida.

Mereix un elogi aquest nou recomençar més que res perquè sabem com de difícil és adonar-se que les coses no rutllen. En tots els àmbits la famosa frase ?Hem de parlar?, és l?inici del final. Aplaudim, doncs, que  contravenint tots els tòpics, ens trobem, en aquest cas, amb només un punt i a part.

 Aplaudim per més coses però: el format (5 x 21) apte per totes les ocasions, escenaris i companyies. El disseny: àgil, actual, funcional, sense caure en l?avorriment amb picades d?ullet modernes sense desbarrar. Els continguts: 31 pàgines amenes, sense enfarfegaments, amb rigor estilístic i qualitat literària. El preu: 1 miserable euro al mes!!!

Lletra petita va de llibres, de literatura, d?escriure i de llegir. De llibres: perquè s?hi fa crítica i recomanacions. De literatura: perquè parlen d?escriptors, d?obres consagrades i de nous valors. D?escriure: perquè donen l?oportunitat de publicar contes i poemes a través del premi literari Scribo. De llegir: perquè pots passejar-hi els ulls del dret i del revés tantes vegades com vulguis.

L?únic defecte que per ara hem trobat a la revista és la mida de la seva lletra: però què volíeu? vist el resultat, el consell de redacció no devia tenir temps per empescar-se noms massa glamurosos. Com li posem?, doncs Lletra petita, com si no? En tot cas, val la pena fer l?esforç i si us agrada llegir, oblideu les indicacions dels oftalmòlegs i arribeu-vos a qualsevol llibreria i demaneu per Lletra petita. I si al cap d?un moment us piquen els ulls o hi veieu borrós almenys mai podreu dir que ningú no us va avisar.

SALVADOR

Fa temps que tinc el sa costum d’anar a veure pel·lícules per veure cinema i prou. Qualsevol altra ingerència, del tipus que sigui, que s’escapi del patró estructural del cinema -actuo igual en qualsevol altre registre artístic- ho trobo una defallença del seu autor, una mancança en el domini del mitjà i per tant una enganyifa.

D’una pel·lícula el que vull és que m’atrapi des dels títols de crèdit fins al darrer dels agraïments. La resta, són ganes de marejar la perdiu, de tocar allò que no sona, d’embrancar-se en discussions, crítiques i apreciacions que s’escapen del fet purament cinematògrafic i que es prenen com elements de la pròpia pel·lícula quan en realitat són elements totalment derivats.

Per exemple, trobo que no té res a veure amb el cinema si una pel·lícula es dobla en català o en castellà. Fa temps que vaig a veure les pel·lícules en versió original. La lluita estaria en aconseguir l’abolició del doblatge i que la subtitulació fos en català, la resta per mi no té cap sentit.

El mateix m’he trobat amb Salvador. Admeto que no es pot anar a veure la pel·lícula immunitzat contra la història que s’hi explica, ara bé, m’hagués emprenyat veure un pamflet llibertari on cada dos per tres es deixés anar frases subliminars de terminologia esquerranosa de la més baixa estopa -que hi és!- i tot plegat fos una entronització martirològica de Sant Salvador Puig Antich.

Fa temps que els americans ens van ensenyar -i abans els grecs- que una pel·lícula la forma la història d’un personatge a qui li passen una sèrie de coses fins arribar a allò que persegueix. Malauradament a Salvador Puig Antich, la seva escomesa de trobar la llibertat, quedà del tot anul·lada, però la pel·licula de Huerga enganxa, commou i convenç alhora que torna a posar de nou a la palestra la vilesa de la crueltat mostrant, amb tota la seva dimensió, com la bestialitat del franquisme s’infiltrava en la quotidianitat fastigosament.

DOS ANYS DE DIES, DOS ANYS DE DONES…

Subjectat per les antenes de televisió, un renard blavós de níguls envolta el coll del cel. Talment una vena inflada, un tràfec de plaquetes i glòbuls esmorteïts de llum es llencen adelerats a satisfer la seva missió desconeguda. Però això només ho podem suposar. No hi som a dins, com no som a dins de la majoria de les coses. El relat doncs, la crònica, serà només superficial. Un panegíric més o menys treballat d’aquesta faixa ostentosa, lívida, abonarà de lletra aquest apunt d’ara.

La llum és important però és d’ombra el magne escull que em limito a transcriure. Resoldre endinsar-s’hi, portaria massa maldecaps. Triar quedar-nos on som i contemplar és un esport més a la mida de les nostres capacitats respiratòries i artístiques. Dibuixarem els grumolls de les vores amb mots més veraços. Un embull de tels de la mateixa matèria que la resta. La frenètica composició d’una aranya nocturna atrafegada. Imaginem-nos-la.

 Ara la corca un avió la faixa. Un punt negre que s’endinsa allà on el gris es torna negre. L’han fet amb l’espàtula aquest fragment. No s’hi veuen crestalls de pinzellades. L’avió es confon. Els passatges protesten. Nosaltres protestem. Però la puça torna a entreveure’s a l’altre cantó. Respirem. És un vol d’aquests barats i els passatgers, sense dret a manduca ni a hostesses, protesten que a més se’ls privi de la vista. Explaiar-se amb allò que hi ha allà fora és tot un clàssic de les evasions.

Gràcies per ser-hi!


 

 

 

 

 

 

RAGTIME

Vaig descobrir la Lisa Sokolov per casualitat, en una de les meves ràtzies a la biblioteca de Nou Barris. Vaig posar el cedé a l?aparell de la cuina. Així que començaren a giravoltar les cançons, la Sokolov sortí del disc lluent i amb un cop de puny als morros de la meva sensibilitat musical, va deixar-me ben dit que la seva veu, que la seva música, bé mereixia alguna cosa millor que fer escampar el silenci mentre es descongela una hamburguesa o s?obre un brick de gaspatxo, sabor suau.

Després de moure la pestanya de l?aparell i posar-la en funció de radio ?una emissora emetia un pupurri de cansiones del verano que em serví de gel per calmar la inflor del cop de la Sokolov- em llençava a la xarxa a saber més coses d?aquesta dama. D?ençà de llavors la tinc a cops de colze amb Miles Davis, Chet Baker, Tete Montoliu, Thelonious Monk, Charlie Parker, Steve Lacy, Count Basy, John Coltrane…

Quan vull escoltar-la, ja sé que no ho puc fer de qualsevol manera. La meva mica d?oïda musical ha d?estar ben pentinada, planxada i emmidonada. Res d?anar amb sabatilles, ni pensar-ho comparèixer amb aquells texans clapats de lleixiu d?anar per casa! Ben apuntalat per uns coixins, amb poca llum, pots pitjar el triangulet de gairell del comandament de la cadena. Llavors la Lisa Sokolov et dirà a cau d?orella amb tota la seva abassegadora personalitat artística, que hi ha a la vida tantes coses boniques que poden passar a ritme de jazz…