EN CONTES D’ESTIU… (IV)

PRÀCTIQUES
Tot aquest plaer no pot ser bo de cap manera. La Laura ho sap que te?n sents culpable i se?n riu. Tu et poses vermella. Et tapes la cara amb les mans. "Ai, deixa?m?, li dius. Et tracta com si fos una nena. Tu necessites tant aquesta protecció com les rampellades al sexe que et fa venir. Ja no saps si amb els dits o amb la llengua o amb què. Estàs feta una embolic. L?Andreu no s?ho mereix. "Però l?Andreu no ho ha de saber?, diu la Laura. Ella té respostes per a tot. L?abraces. La petoneges. Li fas mal. T?agrada l?olor que fa tant si va despullada com vestida.

L?Andreu també te les sap treure aquestes coses estranyes de tu. Ni sabies que hi eren. Ell potser és més rude. A tu ja t?agrada també. Va ser ell qui et va recomanar de treure?t al carnet a l?autoescola on treballa la Laura. S?hi havia tret el de moto, ell. "Pregunta per la Laura. És molt bona professora?. A les tardes la Laura t?ensenya a fer menar un cotxe i a la nit, condueix el teu cos per on vol ella. Tu et deixes fer. Et saps alumne avantatjada en ambdues assignatures. Hi ha dies que et penses que ja hi has posat el peu al coll a això de les marxes. Hi ha dies que la Laura et deixa sense alè, sense esma, sense vergonya.

 Amb l?Andreu passa a l?inrevés. Sempre és ell que vol aprendre. T?observa. T?examina. Però és dolç i sap estar amatent a allò que tu li proposes. Tot ho has après de la Laura. És com desfer una corda per tornar-la a trenar en el cos de l?Andreu. I no saps amb què quedar-te: si donar o rebre. Tots dos coincideixen només en una cosa: els agrada que xisclis i els esgarrapis i els facis mal. Adormir-vos l?un damunt l?altre ben assenyalats. Sí.
Avui has convidat l?Andreu a sopar a casa teva. L?has trucat dues vegades per telèfon a la feina dient-li que eres tota roentor. T?has recollit els cabells. T?has posat aquell vestit negre amb tirants. En obrir la porta l?Andreu t?ha besat tot llengua i mans. Tu t?has desfet una mica però te l?has tret del damunt. "Tenim convidats?. La Laura ha arribat mitja hora més tard. Ha estat ella que t?ha dit marranades per telèfon un parell de vegades durant la tarda, també.

Tots dos s?han saludat com dos bons amics que feia temps que no es veien. El sopar ha estat molt divertit. Has procurat que no hi faltés res de res. Les copes sempre plenes. La llum. La música. Semblava que la vetllada fos escrita per Woody Allen. Se us veuria en un tràveling circular. Rient, menjant, bevent. Després al sofà, tu asseguda al mig de tots dos, has començat a petonejar-los i a grapejar-los. Cap dels dos s?hi ha resistit. Heu seguit fent-vos-ho al dormitori. També aquesta escena semblava de cine. Però d?una altra mena.

En un moment donat, has tret un fuet de l?armari. La Laura i l?Andreu estaven nuats. L?has fet petar contra terra. S?han aturat els petons. Tots dos han rigut. S?han posat de quatre grapes. L?Andreu ha fet com si rugís. La Laura també. Has tornat a fer petar el fuet. T?has afegit a la festa del llit. En acabar, exhausts, mentre provaveu de buscar la son, has sentit que tots dos et deien a cau d?orella: "hauríem de fer més pràctiques d?aquestes?. I tu t?has posat vermella. T?has tapat la cara. Us heu tornat a estimar.

 

EN CONTES D’ESTIU… (III)

REDEMPTORS SENSE FRONTERES
Havíeu entrat a treballar tots dos com a teleoperadors. Una feina d?estiu. Reclamàveu factures impagades. Tu, als clients residencials. Ella, a les empreses. No te?n sorties amb els programes informàtics. Sempre li demanaves ajuda. Et van fer mal des del principi aquells ulls diluïts com en un plugim de primavera. Els cabells rossos. L?exagerada magror. Però el que de veritat et va perdre, van ser aquelles mans de dits llarguíssims.

Es desplaçaven damunt el teclat de l?ordinador com si s?hi sentissin estranys. Te?ls vas imaginar damunt un piano. També et va somoure el seu accent. Primer el vas ubicar en algun país de sud-amèrica. Vas descobrir que era de les illes Canàries. Mai no havies sentit tanta dolçor en una parla. Tot ho mussitava com si volgués fer adormir o tranquil·litzar a una criatura. No cal dir que de seguida et vas voler fer infant només per a ella.

 Tu procuraves bloquejar el teu ordinador cada dos per tres. Anaves guanyant-te la seva complicitat explicant-li petites coses sobre qui eres. Es posava darrera teu. Li oloraves els cabells sense que se n?adonés. Et fonies amb el més petit frec d?ella contra tu.

 T?era igual que ella no et correspongués amb alguna dada personal. La seva família era d?origen alemany i segur que havia perdut un oncle-avi a Auschwitz. Aquella mirada d?aigua havia estat heretada de la font de l?horror. Li volies una passió per la música. Especialment per Bach. La vas somniar tantes vegades tocant les Variacions Goldberg nua amb una copa de vi damunt el piano…

 Un dia no va venir a treballar. Després un altre. Fins a tres. Aquella absència va fer-te adonar que no sabries viure del tot sense ella. "Coses personals?. Se?t va treure del damunt en una de les teves maniobres d?aproximació. Era freda quan volia. La vas disculpar. Sens dubte havia hagut de tocar potser la Tocata i Fuga en una missa en honor del seu oncle-avi amb d?altres supervivents. Estava més pàl·lida del normal. Com podia suportar tant de dolor tota sola?

 Uns quants de l?empresa van improvisar un sopar en un xiringuito de la platja. La sangria va fer el seu efecte. Va accedir a fer la penúltima a casa teva. Malgrat que somriure li provava més que no pas aquell aire perpetu de defallença, tu no et vas deixar enganyar. L?endemà, quan ella es va despertar amb aquells gemeguets que fan totes, la seva vitalitat enjogassada et va sorprendre.

 "Em tocaràs alguna cosa al piano tota nua??, li vas dir mirant com anava al lavabo a fer pipí. Mentre senties com tirava la cadena et va preguntar si encara anaves borratxo. Ni la flauta sabia tocar. ?eDeu haver estat molt dur això del teu oncle-avi?. Et va posar els llavis al front i et va prendre la temperatura interpretant que deliraves. Havia vingut a Barcelona a fer un doctorat de veterinària. Els seus avis eren catalans. Vivien a Berga. Tenia les regles molt doloroses i per això no havia vingut durant aquells tres dies. Vas haver-li de repetir tres vegades allò de les Variacions Goldberg. Et va preguntar si Johan Sebastian Bach era el porter de la selecció alemanya de futbol.

 Vau estar plegats fins al setembre. Ella va plegar. Us vau donar els mòbils. Va ser llavors que va entrar a treballar al departament una noia negra. Tenia tota la cara que ser filla d?algú que havia compartit cel·la amb Nelson Mandela. Hi havia en la seva pell totes les ignomínies de la repressió. Tants anys d?esperar a les portes de la presó la sortida del pare. Tot ho reflectien els seus ulls esquius a ser interrogats amb massa insistència. Et vas deixar arrossegar de seguida per un somriure que sens dubte amagava muntanyes de desesperació. 

Aquell mateix dia li vas demanar uns codis per accedir al teu ordinador que et sabies de memòria.

 

EN CONTES D’ESTIU… (II)

LA VIDA ETERNA DELS ESLAUS

Billy el suec i Larry el finlandès cavaven el forat on havia de ser enterrat Tomy el rus. Larry feia anar el pic i Billy la pala. La nit era agradable. No tenien cap pressa per acabar la feina. Larry el finlandès es va prendre un descans. Va encendre un cigarret.

 -Vull canviar d?aires, Billy. N?estic fart de Nova York.

 Billy el suec no era suec. Ni tan sols era blanc. Havia nascut en un poblet de Georgia. La seva mare havia fugit amb un venedor d?aspiradores quan ell tenia deu anys. El seu pare havia mort en una batussa de borratxos el dia que va fer els dotze. Un estiu el seu oncle Harry va voler-li ensenyar jocs nous al llit. L?endemà un ventilador decidia aprendre natació a la mateixa banyera on l?oncle Harry es refrescava. Billy el suec feia dos mesos que havia apagat quinze espelmes.

 -Si no ho faig ara, no ho faré mai. Marxaré al Canadà. Potser a Europa. Fins i tot he pensat d?anar a Finlàndia. T?magines, Billy? Larry el finlandès a Finlàndia!

 Lary el finlandès no era finlandès. Ell sí que era blanc. Però no era ros ni alt. Tenia una retirada a Pancho Villa. Era molt pelut. Era de Philadelphia i només tenia una cella. La seva mare havia mort atropellada per un tren quan Larry tenia dos anys. El seu pare va fugir amb una bibliotecària el dia del seu setè aniversari. Van trobar el senyor Woodpecker penjat del coll i amb les mans lligades a l?esquena, a les golfes de casa seva. Disset anys tenia Larry el finlandès quan el senyor Woodpecker havia ofegat el seu estimat gat Mahoma i ell se n?havia venjat.

 -Ets de la mena d?homes que sap guardar un secret, Billy?

 Tomy el rus no sabia res de Moscou ni de Sant Petesburg. Els seus pares, coreans, vivien feliçment en un bloc de pisos al barri de Queens. No va matar mai a ningú. Tan sols va cometre un error a la seva vida: tirar-se la Tina Malone, l?amistançada del cap de tots tres, Cap de Panotxa O?Reilly, un home calb que controlava, al Bronx, quatre floristeries clandestines, dos locals on es feien fotocòpies i enquadernacions il·legals, i tres perruqueries canines. Totes tres amb els papers en regla, tot s?ha de dir.

 -Jo també em vaig tirar la Tina Malone. Però no vull marxar per això, no. Necessito canviar d?aires. Veure món. Res més.

 Tomy el rus va morir precisament en una d?aquestes perruqueries aprofitant que Brutus, el xiuaua de la senyora Mascarpone, havia de pentinar-se i banyar-se. A Brutus no li agradava que el banyessin. Udolava com udolen els xiuaues posseïts pel diable. Cap de Panotxa O?Reilly tapava, d’aquesta manera, els esgarips que feien abans de morir els que ignoraven que els passaria si es follaven la Tina Malone. Cap de Panotxa O?Reilly no tenia pietat amb ningú. Les perruqueres que s?encarregaven de Brutus, tampoc.

 -Oi que hem comprat cerveses? Per què no me?n portes una, Billy? Estic assedegat.

 Billy el suec va apropar-se al cotxe. Era aparcat a la vora. Va obrir el maleter del vell Packard. El cos de Tomy el rus era dins una bossa de plàstic. Al costat hi havia les cerveses. Billy el suec adorava a Tomy el rus. Molt més les sopes coreanes que preparava la seva mare. Molts caps de setmana Billy el suec anava a dinar i a veure el beisbol a Queens amb la família de Tomy el rus. Va tancar el maleter. Larry el finlandès va girar-se. Va rebre sis impactes de bala al pit. Va plegar-se dins el sot. Passaria tota l?eternitat al costat de Tomy el rus. No coneixeria mai Finlàndia.

 

EN CONTES D’ESTIU… (I)

ENVIADA ESPECIAL
Així que han connectat amb el Líban i t?he vist amb les arracades aparellades he sabut de seguida que alguna cosa no anava a l?hora. Has informat amb la mateixa professionalitat de sempre. Però t?he sabut una lluissor als ulls tota estranya. Tot seguit un gest als llavis m?ha fet estremir. Et voleiaven els cabells. No paraves de voler fer-los tornar a lloc. Dos soldats segrestats vas dir-me fa uns mesos quan va començar tot: també duies dos peixets a cada lòbul idèntics, llavors.

No has volgut posar-te davant la web-cam. Hem parlat per telèfon. Només eren nens, Carles. I la resta ja han estat plors i sanglots i voler-me morir tant com tu i aquella canalla. Intentava dibuixar les millors paraules. Imaginava que te les deixava en els cabells. Que te les resseguia en el coll bru. Que te les besava i rebesava aixecant-te el mentó i endinsant-m?hi sense mesura en aquella boca que ha posat veu a tantes calamitats. Sé que no n?he sabut prou. No m?has dit que em necessitaves. Ni que m?estimaves un munt. Només eren nens, Carles.

 M?has preguntat per la Salima. Està bé. Ella també et troba a faltar. T?envia records. He recordat que quan van matar a l?Abdul a Gaza tampoc vas voler que et veiés el rostre. Era el seu marit. Era el teu càmera. No vas voler fer-ne bum-bum. Ja fa temps que saps com les gasten els fills de Sió. T?ha fet bé saber que el petit Abdul avui ha començat a aprendre a nedar a la piscina del poble. No ha plorat ni res. Vas manegar-te-les per fer-los venir cap aquí. Ho havies promès a l?Abdul. M?ha costat penjar el telèfon. T?he dit que t?estimava. Jo també. Que et trobava a faltar. Jo també. Que tot aniria bé i que havies de ser forta. Nens, Carles; només eren nens.

 Sota el doll de la dutxa he provat d?esbandir-te. I no n?he sabut. No dormiré en tota la nit. Quina basarda demà al migdia quan t?esperem tots tres davant el televisor. I llavors has entrat amb mi a la dutxa. He sentit el teu cos com s?arrapava al meu. Com em voltaves amb els braços. Amb els ulls. Amb l?ànima. Sóc aquí. Amor meu. I han estat petons per tot arreu. I tu m?has dit a cau d?orela: ella i l?Abdul s?entenien, però sempre, sempre, ella acabava cridant el teu nom.

 I la Salima m?ha donat el seu cos per fer-te de nou. I ens em estimat amb la ràbia fosca de les absències forçades. Ens hem estimat amb els desitjos esverlats pell a pell. I jo li he estat salvatge. I ella ha cridat Abdul. I jo he sentit aquell esgarip com una fuetada al senderi i l?he premut més cap endins meu. I t?he vist bonica com mai. Sostenint el micròfon. Segura davant la càmera. Amb aquella samarreta sense mànigues color beix que saps que em fa tornar boig. El nostre codi per saber que al llit hi has estat molt sola aquesta nit. El millor de tot: en una orella s?hi gronxava una mitja lluna. A l?altra, un brillantet imperceptible però lluminós. Com les esperances.