SA HISTÒRIA DES SENYOR SÖMER

Sa història des senyor Sömer”, Auditori Caixafòrum, Barcelona, 30/8/06

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya “Jo també vull un estat propi”

Feia temps que es parlava d’aquest espectacle que Pep Tosar estrenà a la Sala Muntaner de Barcelona el 1994 -enguany farà dotze anys!- amb direcció de Xicu Masó. Costa de creure que faci tant. Agraïm moltíssim aquest exercici de recapitulació teatral. Afortunadament pels que no vam poder gaudir l’espectacle llavors, donem les gràcies a aquesta nova oportunitat, que tot sigui dit d’avançada, hem xal·lat d’allò més.

A partir d’un text de Patrick Süskind, Tosar estira la madeixa d’una història que no explicarà mai: la del protagonista senyor Sömer. Entremig s’hi entortolliguen tot de vivències personals, concretament de la infantesa, del personatge que prova de contar-nos la història. El senyor Sömer sempre hi serà present com a testimoni mut de les tragicòmiques desventures del seu narrador. Un esperit? La veu de la consciència? Un personatge trampa? Les conjetures sobre què o qui és el senyor Sömer són moltes. Podem i hem d’abstindre’s d’entrar en aquests detalls que serien més típics d’aficionats a les filosofies més vulgars. Tirarem pel dret i sense embuts: el senyor Sömer és el Teatre mateix.

A partir d’un escenari amb dues taules, una butaca i un taburet, Tosar/Masó basteixen un espectacle d’una contundència dramàtica única. Una hora i mitja de monòleg no pot defensar-lo qui vol. A partir de la descomposició del text en divereses parcel·les, assistim no pas a un viatge narratiu ni discursiu ni tan sols moral. La història, amb la presència omnipotent del senyor esmentat, no ens és donada des del fil conductor, sinó des de la interpretació mateixa. Tosar fa un recital d’interpretació.

Són poques les armes que té per defensar-se de la voracitat del públic. Poquíssims els comodins on agafar-se: tan sols les pauses necessàries per anar separant les petites històries i una guitarra -canta i sap toca la guitarra a més, Tosar!- que s’encavalla amb música en off. Res més. Però Tosar no sembla necessitar d’aquests artefactes per deslliurar la càrrega que comporta una feta com aquesta. S’hi sent còmode explicant-se. No fa cap sobreesforç, en aparença.

La veritat, com és pot imaginar, és un altre. Si dèiem que la història no era narrada sinó interpretada, és perquè és així. La capacitat de suggestió de Tosar és brutal. La poesia tota és gest. Podem sentir les paraules, però res no en quedaria del discurs sense la gestualitat: primfilada, ajustadíssima, mesurada fins al paroxisme. Mai exagerada. Mai portada a l’extrem. Un diàleg intens de gest i text com pocs hem vist.

El viatge val molt la pena. Pep Tosar demostra que és un professional de dalt a baix obstintant-se a interpretar i obstinar-se a fer felices les persones que ens agrada deixar-nos aplegar en una sala amb butaques, llums que s’apaguen i gent que surt rere una cortina a explicar-nos qui som en realitat.

No sabem si aquest gest de rememorar aquest espectacle obeeix a un prec puntual o hi ha la possibilitat que el senyor Sömer torni a trepitjar els escenaris en breu. Si l’opció és la primera, cal descobrir-se deu mil vegades davant l’oportunitat de poder haver assistit a aquesta lliçó d’interpretació pura. Si és la segona de les possibilitats, no podem fer altra cosa que recomenar que obriu bé els ulls i no deixeu escapar la possibilitat de fer-vos explicar sa història des senyor Sömer tantes vegades com siguin necessàries.

GRAN RESERVA

Avui senzillament he considerat que ja havia passat el temps suficient. He baixat al celler i n’he agafat una ampolla. Un llevataps ha anat tirabuixant el capdamunt. Plop. N’he comprovat la qualitat. N’he olorat la part que tocava al líquid. 

He deixat que l’ampolla respirés un quants minuts. Me n’he servit una copa. Davant un fons blanc n’he mirat el color. L’he olorat. L’he fet voltar en el sentit de les agulles del rellotge. L’he tornat a olorar. Un glop m’ha omplert tota la boca. El primer gust. El que m’ha quedat després d’empassar-me’l.

He intentat recordar què hem va cridar d’un raïm que ara és del tot diferent. He mirat al mòbil quants números d’aquells veremadors encara conservo. ¿De quin color eren els ulls amb qui vaig prometre’m de compartir aquest plaer als sentits? Tantes expectatives que no s’han acomplert… 

Trucaré als que els ha semblat bé els petits canvis que ara emprenc. Obrirem unes ampolles d’aquell temps que ara ha acabat. Ens emborratxarem deixant que cadascú hi digui la seva. Com sempre, no faré gaire cas de res. Ja són unes quantes les anyades. Mentre es pugui beure, jo no demano gaire cosa més.

Ara toca tornar als ceps, recollir els gotims, portar-los al cup i  arromangar-se els pantalons de nou. Trepitjar bé el raïm amb els peus, sense encantar-se ni anar massa de pressa. No és senzill treure el millor suc a aquesta vida. Ja veurem què passa.

Campanya "Jo també vull un esta propi"

MEMÒRIA DE TU I DE MI

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

Ballen les hores a ritme

de rumba i s’oblida

tanta tristesa, i el record

de la misèria humana

reflectida a la petita

pantalla,

i fent zapping busquem

rostres més bells, imatges

resplendents i focs d’artifici,

i tot ens sembla fals

després d’haver vist

la mirada d’aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen,

i no volem ser partícips

de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i

tractem de fer un poema.

                                                        Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi

“JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI”

M’adhereixo a la campanya endegada pel col·lega Xavier Mir. Qualsevol proposta política als Països Catalans que permeti superar el partidisme sempre m’ha semblat digne de donar-hi suport.

Em sembla que som molts els que pensem que malgrat que després de la transició alguns van dir que fins a la data ja s’havia fet prou país i el que tocava ara era fer política, l’experiència ens ha ensenyat que són molts els camins pendents a empendre i molt el país encara per construir.

Almenys un país que pugui dir-se’n de manera absoluta, és a dir, amb un estat propi que estableixi un marc de relacions objectiu, d’acord amb les necessitats reals i sense filtres menystenidors.

Encar som lluny de tot plegat, però defallir quan encara no és té res, és com rendir-se sense presentar batalla. Em sento satisfet de començar el curs vestit amb l’armadura dels mots i disposat no a conquerir, sinó a convèncer.

Sort i endavant!

EN CONTES D’ESTIU… (X)

… I TU PARTIRÀS

                                                                 Per a l’E. i l’O.

Quan l?estiu és a les acaballes l?Helga es posa trista. Sap que es tornarà a quedar sola. Totes les nenes dels apartaments ?Vistamar? de Malgrat, tornaran a casa seva. Han de començar el col·legi. ?És la vida, Helga?, li ha dit la Jeni. És de Saragossa i son pare la crida per marxar, emprenyat com una mona. Cada any l?Helga pregunta a algú altre si pot venir amb ells. ?No t?agradaria allò, Helga?. Fa trenta dos anys que s?està als apartaments tot l?any. N?està cansada. Ella vol tornar a la seva Alemanya natal. ?Algun dia tornaràs, Helga?, li ha dit la Jeni. Enguany el Jonatan, dels apartaments ?Terramar? l?ha convidat a uns quants bidons de calimotxo i li ha posat la llengua molt endins.

L?Helga és una dona de bandera. Però els homes sembla que ni la vegin. Donat que ella no en pot treure res, es dedica a alliçonar a les noietes dels apartaments. Enguany, les del ?Vistamar? han fet parlar tot el passeig marítim i part del poble. Les mares, esgarrifades, a la piscina comunitària, han comentat que no és normal tot aquella explosió hormonal. Però les noies, fidels a l?Helga, no han badat boca. S?han fet un fart de despatxar guiris ?res d?alemanys, l?única norma de l?Helga-. Farres fins a les tantes veient sortir el sol sense  gastar-se ni cinc. 

L?Helga nostàlgica, recorda la Frida i la Hannah. Van fugir de Frankurt aquell estiu de 1974 amb el Mercedes tronat de la primera. Tota la història del Mundial de futbol que s?hi celebrava els relliscava. L?Helga volia oblidar-se d?un Kurt. L?havia deixat per anar-se?n a Portugal a veure com els soldats posaven clavells als fusells. Cantaven com a  tres boges el ?Goodbye my love, goodbye? de Demis Roussos, tot i que ella es tornava boja per ?Angie?, dels Stones. Van resseguir tota la Costa Brava deixant-se repassar per tota aquella colla d?homes que se les miraven amb ulls esbatanats.

 La Hannah estava enamorada del tenista Björn Borg i quan anava borratxa, preguntava a tots els morenos que es trobava, si eren de Suècia. La Frida, més intel·lectual, va trobar que la dimissió de Nixon seria una bona cosa pels Estats Units. Li havia agradat més la segona part de ?El Padrino? que no pas la primera. Va enamorar-se d?un noiet pelut com un goril·la amb qui es passaven hores i hores parlant de la pau d?Israel amb Egipte. L?Helga va conèixer un noi tímid que tenia un Seat 133. La prenia a fer excursions i li ensenyava la Costa Brava. Un dia van arribar fins a Cadaqués.

 De vegades l?Helga no recorda que ja no som al 1974 i explica a les nenes ?les meves nenes, els diu ella- que la princesa Carolina, l?any que ve, ja serà major d?edat. O els dóna un parell de duros perquè li portin un diari. Les nenes se l?estimen molt perquè saben que ha de ser dur per a l?Helga passar tot l?hivern voltant pels apartaments sense poder parlar amb ningú. Saben que a les seves ciutats respectives, les lliçons magistrals de l?Helga, les faran ser les reines de la nit.

 La Jeni li dóna un present. És un cedé amb fados. ?Així podràs recordar el teu Kurt? i l?Helga plora com una magdalena. ?Res de plors, Helga. Tu ens ho has ensenyat.?, li diu, i se?n va amb la seva família embotida dins un cotxe cap a l?Aragó. L?Helga fa adéu amb la mà prement fort el cedé que no podrà escoltar perquè no sap com funciona un reproductor de cedés.

 Recorda quan la Frida i la Hannah van marxar dels apartaments, també. Semblaven molt tristes i no entenia perquè. Ella s?havia adormit i no l?havien despertat. Se sentia estranya. Lleugera. Des del balcó les va veure marxar. Les cridà però no la van sentir. Amb tot, no va sentir la necessitat de sortir dels apartaments. Alguna cosa li impedia de traspassar la tanca.

 El pare de la Jeni, ja a l?autopista, busca alguna cosa de bo a la ràdio. El Dúo Dinámico canta ?El final del verano, llegó…? quan l?Helga pensa si el fet que ella no pugui tornar a Alemanya té alguna cosa amb aquell malson que té cada nit. És al cotxe amb el noi tímid. Ell intenta fer-li un petó i no para atenció a la carretera. L?Helga sempre es desperta just en el moment que el cotxe envaeix el carril contrari i topa contra un altre vehicle.

 (Fi de la sèrie. Tornem a la càrrega blocaire!)

EN CONTES D’ESTIU… (IX)

ESGUARDS

                                                                                                                                

                                                                                                    Per a la C. i l’A.

No et pots sentir orgullós de l?actuació d?avui. T?hi volies lluir. Actuaves a la teva ciutat. Aquest Tirèsies avui se t?ha posat travesser. Ja passen aquestes coses. N?has après a contrarestar funcions horroroses amb d?altres d?immillorables. Coses de l?ofici. Després de la funció t?ha vingut a trobar una periodista del diari local. Una entrevista a la celebritat també local. "Passions i desraons? es diu la telesèrie on ara treballes. Estàs segur que si no fos per la tele ni entrevista, ni diari ni res. Com tremolava la nena que prenia notes sense gairebé escoltar-te. Has enllestit de pressa. Havies quedat, li has dit.

Ara no tens més de tretze anys. Portes els cabells llargs. Vols anar-te?n de casa i canviar el món. No suportes les teves germanes més grans. No suportes els teus pares. No vols ni estudiar ni treballar. Fumes i beus. Et passes les tardes amb el milloret de cada casa. "Noiet si continues per aquest camí acabaràs malament?, aquest és el pare. La mare només plora.

 Una de les teves ara estúpides germanes et dóna un fulletó. "Colònies teatrals?, llegeixes. "Podries fer com quan per Nadal fas imitacions de l?oncle Brauli?. És l?única vegada que t?ho passes bé amb les teves ara estúpides germanes. Us disfresseu i feu imitacions dels oncles, tietes i  cosins. T?agrada que et felicitin. "Aquest xiquet serà artista!?, sempre diu algú. T?hi apuntes. No tens res millor a fer.

 T?enamores de seguida de la monitora tot i que no t?ho reconeixes fins més tard. Et treu de polleguera perquè tu et fas el mil homes i ella ni cas. No entens quina utilitat tenen tots aquells jocs idiotes. Tu no participes en cap. Que no havíeu de fer teatre? Només t?afegeixes al grup quan ella t?ho ordena. "Ets aquí perquè vols. Si vols marxar, adéu; però si et quedes, qui mana  aquí sóc jo, marrec?. L?estira i arronsa dura les dues primers setmanes. Et fa mal això del marrec. Després els exercicis idiotes ara ja us toca fer petites improvisacions. Et corca un cuc estrany per dins quan et toca a tu. Els companys t?aplaudeixen. Ella només diu: "no està malament, marrec?.

 La darrera nit la monitora us porta a unes carpes a prendre alguna cosa. Ella riu quan tu demanes una mitjana. "Vols dir que te l?acabaràs tota, marrec??. La passejaràs amunt avall durant tota la nit. Jugueu a tapar-vos els ulls amb una bena i a endevinar qui us ha besat. Una rosseta amb grans és la primera. Tu no endevines qui és. Anys més tard et dirà que aquella nit va ser una de les nits més tristes de la seva vida. El bes de la monitora el reconeixes de seguida. Avui s?ha posat perfum. Abans de besar-te, et diu a cau d?orella: "has nascut per fer el fatxenda dalt d?un escenari, marrec. No deixis passar l?oportunitat?.

 La plaça amb l?heroi de la Gloriosa, ara. Baixes pel carrer ple de botigues. La plaça on feien mercat amb les lloses  numerades a terra. T?esperen en un bar. Abans d?entrar-hi sempre t?agrada mirar-la des de la porta. Han passat els anys però tu la recordes tal i com la vas conèixer per primera vegada. Et truquen al mòbil. La rosseta dels grans et pregunta com ha anat. Tu somrius sense dir res. Ella ja sap, doncs, que més val que no insisteixi. "T?estimo?.

 T?acostes a la taula on és ella. Li beses als llavis. "Ui, per aquest petó diria que no m?he perdut res d?excepcional del teu Tirèsies, marrec?. D?ençà de l?accident de cotxe que la va deixar cega ja no et ve a veure al teatre. Tu has mantingut el teu pacte de veure-la cada vegada que actuïs a la ciutat. "La Berta t?envia més petons?. Sempre que et proposen algun paper ella t?aconsella. "Cap proposta interessant, marrec??. Tu li agafes la mà i li dius que sí, que te n?han donat un de molt bo i que necessitaràs la seva ajuda. "Quan de temps tenim?? Hi ha una pausa. "Nou mesos?, respons. "Em sembla que aquesta vegada no et podré ajudar pas, marrec?. Demanes una cervesa i somrius.

 

EN CONTES D’ESTIU… (VIII)

FICCIONS

T?has aixecat de la cadira així que han dit el teu nom. Tothom comença a aplaudir. Avances sortejant les altres taules. Algunes persones et donen cops a l?espatlla felicitant-te. T?has passat amb el vi. Estàs un pèl marejat. Dalt la tarima, el presentador et fa una pregunta original. "Què se sent?? Només un imbècil pot preguntar una cosa com aquella. Els sentiments són tots per algú que s?ha quedat a casa teva pintant una aquarel·la que et farà plorar demà quan la vegis.

 

 Algú que té la pell tan fina que només trempes en fer-te venir el tacte dels teus dits damunt aquell tes oceà. Quan us doneu l?estimar-vos, ara ell, ara tu, tornes a recuperar un futur que t?havia semblat estrany de tornar a afermar. El divorci. La petita que no en vol saber res de tu. Escriptor encimbellat que et pensaves que havies aconseguit els llorers només perquè es parla de tu. I ell t?agrada perquè et parla del que sents. Perquè t?agrada comptar-li les vertebres, llepar aquell borrissol de l?esquena. Mossegar-li aquelles natges saborosíssimes. Us vincleu i us endinseu en un mateix ritme de nit en nit. Com una barqueta ancorada en el caprici de la marea.

No has volgut que vingués. Encara no. T?hagués excitat massa de veure?l entre la gent. T?haguessis sentit gelós de totes i cadascuna de les persones que hi haguessin tingut contacte. "Què se sent??, hi torna l?imbècil. El trofeu del premi és horrorós i pesa molt. No havies preparat res. Comences amb un acudit sobre aquest fet. El públic riu. Saps que és la millor novel·la que has escrit fins ara. La crítica se t?ha rendit. La tòrrida història d?un escriptor madur que se sent torbat per un jove pintor que coneix per casualitat. Ni tu mateix et pots arribar a creure que la ficció s?ha transvestit en realitat. Tu que et pensaves que les dones ja t?ho havien ensenyat tot.

De seguida vindrà tot el rosari d?entrevistes amb més imbècils com el de la presentació. Les televisions, les ràdios, els diaris. Només penses en ell. Comences a posar-te nerviós. A la novel·la el jove pintor es llença daltabaix de l?edifici mentre l?escriptor està recollint un premi. Aconsegueixes escapolir-te de la teva agent ?oh pometes dolces que em semblaven fins avui el millor tast, Mònica- i et tanques al lavabo. El truques al mòbil. Et surt el contestador. El cor et va a mil per hora. Ho tornes a provar. Res de res. Te n?aniràs. Diràs a la Mònica que no et trobes bé i agafaràs un taxi. Llavors sona el teu, de mòbil. Hi veus a la pantalla aquella plàtera de préssecs de vinya que va pintar fa uns dies. "M?has trucat??. Et tranquil·litzes. "Sí, amor?. Una pausa. "Havia encomanat menjar xinès i els havia anat a obrir?. Et tranquil·litza la seva veu. "Ens veiem després?. Tornes al guirigall de flaixos i més imbècils. Quin descans.

 Xiau Do Ming es dirà l?amo del restaurant xinès que condemnaran pel mal estat de la salsa agredolça i que provocà la mort d?un jove pintor i la precipitació als inferns d?un escriptor ben reputat.

 

EN CONTES D’ESTIU… (VII)

NOIR

Avui hem enterrat el nostre amic Jeroni. L?església era del tot plena. Ni ha hagut cants espirituals, tal i com ell hagués volgut. Cors i cors de gospel, de soul…. Tot plegat ha estat molt i molt emotiu. Hi havia molta gent que estimava el Jeroni. Havia fet tantes coses per tanta gent…! Sobretot la de color. La de color negre, per ser més exactes.

D?ençà que en una redacció d?anglès, al col·legi, en Jeroni va escriure: "My  garden is green; my pencil is yellow and my family is black? la seva lluita per pertànyer a aquesta raça no va tenir aturador. Malgrat que la seva tutora posés en Jeroni sota el control del psicòlegs de l?escola, després que constatar que els seus pares i tota la parentela era blanca com el pa, res no va fer apartar el Jeroni del que havia el seu propòsit. ?eSerà una dèria transitòria, vostès deixin-lo fer?.

Nadal era la seva època preferida. Des que plegàvem de l?escola fins que hi tornàvem, per les vacances, el Jeroni es transformava en el millor patge que el rei Baltasar pogués tenir. Els seus pares, preocupats, sempre tenien presents les paraules dels psicòlegs. ?eDeixin-lo fer?. Tan sols hi havia un parell de dies que els pares del Jeroni no feien cas als professionals: per Nadal i Sant Esteve, fregall en mà, el Jeroni era retornat a la seva coloració habitual davant els galets i els canelons.

En Jeroni s?alimentava bàsicament de tres coses: de "conguitos?, gelats del tipus ?enegrito? i cafè. Alguna vegada arròs negre i tots les variants de peix amb tinta. Era un gran aficionat a la regalèssia també. Es mirava compulsivament tots els capítols de la sèrie ?eRaíces? ?Kunta Quinteeeeeeeee…., bramava com un esperitat-. En aquells temps també va sentir interès per la NBA. Es va fer dels Lakers. Eren els anys vuitanta: James Worthy, Màgic Johnson, Kareem-Abdul Jabbar, A. C. Green…. S?emprenyava com una mona quan sortia a la pista Kurt Rambis; no cal dir que Rambis era blanc.

Un dels odis més arrelats en la vida del Jeroni, va ser la que va desenvolupar per Michael Jackson. Era inconcebible que algú volgués tornar-se blanc. Com podia ser? Pel Jeroni en Michael Jackson era un renegat, un desertor. Recordo un festival de fi de curs en què em tocava fer la coreografia de Jackson al videoclip de la cançó "Billy Jean?. En Jeroni va irrompre damunt l?escenari insultant a tothom per participar en aquell acte vergonyós. No sé si ja havia descobert Malcolm X i els Panteres Negres.

Després de doctorar-se en antropologia i fundar una empresa dedicada al lloguer de maquinària per asfaltar carreteres, en Jeroni va sotmetre?s a tot tipus d?operacions que el van apropar més al seu objectiu, al seu somni: els llavis carnosos, el cabell rinxolat. Va fer cap a l’Àfrica establint-se al Senegal. Es va casar amb la dona més fosca que va trobar. Va tenir quatre nens i una nena: James, Màgic, Kareem, Eicí i la nena Kunta. Tots eren foscos com la nit. Cal dir que tot i inculcar a la seva prole l?odi cap a Michael Jackson, la Kunta va ser una rebel i de seguida que va poder, va fundar el primer grup de fans de Michael Jackson del Senegal. La Kunta va passar-se tota l?adolescència escoltant "Black or White? a tota pastilla només per mortificar son pare.

Ara la Kunta ja és una doneta i odia tan com son pare, o més, a Michael Jackson. M?he assegut al primer banc amb ella, els seus germans i sa mare. En tornar a Catalunya en Jeroni va fer moltes coses per la gent de la seva mateixa  pell. Amb tot, sempre hi va haver alguna cosa que delatava el seu origen. Malgrat arribar a convertir-se físicament en un negre, mai va arribar a encaixar del tot en les diferents comunitats. Sé, però, que el Jeroni va morir havent aconseguit portar el seu determini existencial a la seva culminació.

Vaig estar amb ell al llit de l?hospital durant les seves darreres hores de vida. La pallissa que li havien donat havia estat desmesurada. Em va agafar de la mà, em va mirar als ulls i va somriure satisfet. Amb un fil de veu va fer: "Té, negre de merda; té, negre de merda…, cridaven? i se li van aclucar els ulls. No pas el somriure.

 

EN CONTES D’ESTIU… (VI)

DISCULPES

La Ioli s?ha conservat. De totes les teves ex-nòvies ?de les ex-amants no n?has volgut saber res en aquesta creuada- és la que has estimat amb una fam d?agradar més dolça, sincera. Recordes que et va rescatar després que el teu cosí Andreu ?amic, company, confident d?un fotimer de desastres teus- hagués decidit deixar la vida penjada d?un garrofer sense ni una mica de literatura per fer-se el romàntic. Ell que escrivia tant i tant bé.

Et vas enfonsar. Tancadet, tancadet en tu mateix. Et va costar treure?t la crosta del damunt de tanta malura indigne. Va passar de la mateixa manera com passen aquestes coses. Un dia vas decidir que tu buscaries una palmera per penjar-t?hi i deixar enfonsat a algú. La Ioli regentava l?agència de viatges. Et va dir amb els seus pits arrenglerats, totes les ofertes possibles. I en totes les platges blanques, en tots aquells complexos simètrics destinats a mamar als tot-just-casats curts de gambals i altres originals personatges, tu hi veies aquells pits arrenglerats com a cocoters que t?havien de salvar de totes les coses dolentes.

 Va ser un cafè, va ser un sopar. Va ser donar-se i donar-se de moltes maneres, fent giragonses i porcades que no es poden dir perquè no hi ha nom per l?acrobàcia del sexe veritable. Et calia treure?t l?Andreu del cap. Ho vas deixar tot en mans del cos de la Ioli. Ella va fer-se càrrec de l?Andreu i encara va tenir temps per fer-se càrrec d?aquesta pelleringa sentimental que tu eres. Va ser bonica i et va entendre. T?hi vas acostumar. Amotllar. Així que li vas prendre la mida, la vas enganyar un parell de vegades.

 La Ioli et perdonava sempre. Tu, com un carallot, li ho explicaves tot cadell de gossera escapat en plena nit de tempesta. Eren glorioses aquelles absolucions. Durant un temps vas enganyar-la només per fer-te perdonar pel foc de la Ioli. Salvatge fera que no et va dir mai perquè et volia, però si que t?ho demostrà. Al final ni el joc de les confessions no va ser prou combustible i tu vas canviar d?amor.

 Fa tres mesos, en una revisió rutinària, et van detectar un tumor a la clepsa. Fa tres mesos que et vas llençar a la reconquesta del plaer de totes les que un dia ja te n?havien dat. Totes van acceptar aquells encontres amb una amabilitat inaudita. En la majoria dels casos, van ser polvos gloriosos, desinhibits, fogosos, extravertits, amb fonts lluminoses, focs artificials i bengales pels nens.

 La Ioli ha estat la darrera en aquest circ. Però ja no la deixaràs. T?hi has tornat a encallar. T?ho va dir ella que volia que paressis. Ella seria la que et veuria morir. I no ploraria ni res. Perquè tu a la Ioli, diu ella, li has donat moltes coses que no tenia. I tu saps que és un bon lloc on quedar-s?hi entre els seus braços. Perquè potser si que ja és hora de reconèixer que les segones parts també poden ser bones. Ara us abraceu cada nit i cada nit sembla que sigui la darrera.

 I tu penses que si la mort ha donat a la Ioli tot aquest repertori de gemecs i de tocar-te nous, què no farà el dia que li diguis que fa unes setmanes que el metge et va trucar per disculpar-se: els anàlisis pertanyien a un altre pacient? Només de pensar-hi, et tornes boig!

 

EN CONTES D’ESTIU… (V)

HOTEL DA NANG

L?habitació 535 era famosa pel client que s?hi hostatjava. Tractava a tot el servei d?habitacions amb menyspreu i mala educació. Tothom evitava de pujar a la 535. Feia un mes que havia entrat com a cambrer i de moment havia tingut sort. La meva sort es va acabar aquell mateix matí. No estava per massa brocs jo aquell dia. La nit havia estat una Michelle tota cabellera negra i un sms: "Mxré vió tda. Pqè no vns mi??.

En trucar a la porta, una veu crida "entri?. Tot és a les fosques. Semblava que l?habitació no s?hagués ventilat en anys. Tot era ple de revistes i mobles vells. Dos televisors encesos amb el volum de veu abaixat. Les parets eren plenes de fotografies d?actors de televisió. En la penombra hi vaig advertir Ed Asner de "Lou Grant?; David Soul de "Starsky i Hutch?; Lindsay Wagner de "La dona biònica?; George Peppard de "El equipo A?… Totes les fotografies eren dedicades. No podia llegir a qui. La col·lecció era espectacular. La majoria de les sèries eren dels anys setanta i vuitanta. M?agradaven les sèries televisives, a mi.

Avançava gairebé a les palpentes per aquell museu de la televisió. L?hoste fumava assegut en un silló d?esquenes a mi. Bevia whisky. Sentia els glaçons dringar. M?hi vaig acostar. "Atura?t, Thomas?, va dir ell. "Quines notícies em portes??, va seguir. No sabia què dir (Thomas?) "Ha estat vostè qui m?ha cridat, senyor?, vaig contestar amb un fil de veu. "Serà millor que en Tecé comenci a escalfar motors?. On havia sentit aquell nom? Sense procurar fer soroll, em vaig posar a tocar del silló. Llavors damunt la xemeneia vaig veure l?altra fotografia.

Hi havia l?actor Tom Selleck al mig. Al seu costat els també actors Larry Manneti i John Hillerman. Al darrera el també actor Roger E. Mosley. Eren els protagonistes de la mítica sèrie "Magnum P. I.?! (Thomas Magnum, Rick, Tecé i el mateix Higgins). El cor em va fer un vot. Aquell home que fumava, doncs, era algun d?aquells quatre actors. Però quin?

"El Pingüí m?ha donat la informació avui mateix?, va seguir l?home. Jo era un fan de les desventures del detectiu que conduïa un Ferrari per Hawaii. "Kenny Fighttree, de la segona companyia. Vam fer unes cerveses a Da Nang. Era un gran jugador de billar. Te’n recordes Tomy??. Encara ara no puc dir què em va fer contestar que "sí?. El tenen a Cambodja. Vols dir que no és una bona excusa per fer una de les nostres excursionetes??. Recordava que el Pingüí era una mena de gàngster que protegia el personatge de Rick a la sèrie, el gerent de l?exclusiu Club del Rei Kamehameha. No hi havia cap mena de dubte, doncs, que em trobava a l?habitació amb Larry Manetti!

Ningú no va saber-me donar notícia de quant de temps Manetti feia que s?hostatjava en aquell hotel. Tothom el considerava una mena de boig solitari. La sèrie ?eMagnum P. I.? dels vuitanta, era deutora del desastre de la guerra del Vietnam. Hawaii era una mena de paradís merescut pels que havien aconseguit escapar de la guerra. Gairebé seixanta mil americans hi van deixar la pell (Quants vietnamites?) Recordava que una de les activitats de la colla del Màgnum era anar a rescatar presoners americans encara empresonats al sud-est asiàtic. L?estètica dels vuitanta havia fet envellir la sèrie una mica. Els seus guions, però, eren magistrals. Que grans que havien estat Glen A. Larson i Donald  P. Bellisario, els seus productors!

L’endemà no va ser necessari sortejar-se qui pujava a veure què volia el pesat de la 535. Em vaig presentar voluntari de seguida. En arribar al cinquè pis, la porta era oberta. La finestra de l?habitació també. El vent esbalandrava les cortines. Vaig poder veure millor més fotografies de les parets: Kate Jackson de "Los Ángeles de Charlie?; Charles Haid de "Canción triste de Hill Street?; Howie Mandel, Fiscus a  "A cor obert?… Però no hi havia ni rastre de Manneti.

Damunt el silló hi havia una nota. La vaig llegir. "Thomas, espero que puguis resoldre això amb la Michelle. Hem marxat sense tu. Espero que puguem portar sa i estalvi un altre bon soldat americà?. Hi havia una postdata. "En Higgins m?ha demanat que et facis càrrec dels nois fins que arribem?. Vaig sortir al balcó. Tots els turistes de l?hotel estaven esglaiats per l?helicòpter que havia aterrat al jardinet -destruïnt la glorieta del karaoke- i de l?home que havia saltat, vestit de camuflatge, de l?habitació des d?on jo ara em mirava tot aquell desgavell.

 En entrar a l?habitació, vaig recollir la fotografia de damunt la xemeneia. Vaig posar-me el mòbil a l?orella per veure si era a temps de fugir amb algú. Un parell de dòbermans dissecats em miraven, polsegosos, amb els seus ulls de vidre.