UNIFORMES

L’única vegada que m’he vestit amb uniforme en la meva vida, va ser durant els vuit mesos que em va tocar fer la Prestació Social Substitutòria a la Creu Roja de Reus.

En el repartiment de tasques que se’ns encomanava als objectors, hi havia la missió de baixar cada dia a Tortosa i Amposta per tal de fer de valissa -encara ara no sé què volia dir exactament això- entre Reus i aquesta dues ciutats de l’Ebre i transportar, en neveres d’aquelles de càmping, els anàlisis d’orina i a vegades de popó: del Camp al sud, i viceversa.

Aquesta va ser la tasca que se m’atorgà i que vaig complir amb una professionalitat diguem-ne que millorable amb almenys tres companys. Tots ells eren veterans a punt de "lili", com definia l’argot, pels qui els quedava poc per complir el seu deure alternatiu, amb la pàtria. Al volant de Peugots destartalats, fèiem la ruta autopista amunt i avall jugant-nos, no punts, sinó comes, guions i gafets.

El més divertit de tot aquell immens despropòsit, era la possibilitat d’entrar als hospitals sense que ningú no et preguntés on anaves. He de dir que accedir a les bambolines del nostre sistema sanitari, no ens reportà ni cafarnaüms amb infermeres amatents a les nostres fantasies pujades de voltes, ni ser testimonis de desmembraments, dessagnacions o els habituals llistats d’objectes que diuen, la gent, acaba inserint-se al darrere amb desficiosa aptitud.

Aviat vaig aprendre a vestir-me més amb els camps d’arròs que a punt de recollir-se, eren com pluja de color verd que hagués pintat la canalla amb traços llargs, damunt l’aigua i el paper. Amb l’accent arrelat en la connivència amb una vida plàcida, viscuda d’una altra manera. Al ritme del corrent del riu. Amb el mar que cada dia ens saludava amb esbufecs de sal. 

Vaig desfer-ne les costures d’aquelles creus vermelles per deixar-hi entrar les mirades de curiositat rere les finestres, unes festes de Nadal  a Tivenys, on vam portar-hi caixes de xampany per algú. De les mandarines com pilotes de futbol que vam esmorzar-nos enllantiant camises, mans i felicitat.

De les històries que ens explicava la gerent de la clínica d’Amposta, vídua d’algú que la va deixar massa jove i que primer era el seu amic i d’explicar-li els nóvios que anaven passant pel seu cor, en va aprendre i la va pescar. Li guardava el dol però a vegades ens preguntava, si hi havia algú que li picava l’ullet més del compte: "perquè valtres que sou joves, voleu dir…?" i ens mantenia intrigat per lliuraments, de dilluns en dilluns.

Dels paratges marcians de La Cava i de Deltebre. Ranxos descomunals aterrats damunt la terra plana, que feia olor d’humitat, d’aigües que finien el seu curs. Era una metàfora fàcil aquella escenografia. No sabia on volia anar i descobria que tot ha de tenir un final. Va ser un plaer exercir de sastre per encabir-m’hi paisatges que no he tornat a trepitjar més.

Ara els uniformes són uns altres. Vestimentes de records per un temps on se’ns obligà a abillar-nos amb l’obligació, encara que tingués un rerafons aparentment menys militar. I amb tot, jo crec que va valer la pena no restar insubmís a tantes petites sensacions que aquells paisatges m’ofrenaren. 

De vegades olorant-me les mans, retorna aquella olor dolcíssima de les mandarines. I és un uniforme confortable a joc amb el fet de pensar si algú per fi torna a dormir acompanyada, o si el vent fa massa enrenou als arrossars.

 

 

PER VALÈNCIA

Avui tenia previst de teclejar tan fort com m’hagués estat possible, que jo tampoc esperava la visita de Ratzinger a la ciutat de València. Hauria estat un apunt del que significa la ciutat per a mi. Una València allunyada de qualsevol versemblança. La València d’agafar autobusos ben de matí molts vint-i-cinc d’abril. De saber-la propera així que augmentaven les fumeres de les fàbriques de rajoles. De desembarcar com una munió de víkings a la reconquesta d’un clam de llibertat que el PP començava a coartar.

Hauria parlat de la meva València. La València feta de llum i de temps sense pressa. La València de veure la gent al carrer dient als xiquets que portaven als braços: "aquests són els nostres germans del nord". La València sense obra de moro. De rius dessecats. De portals on s’imagina la poesia d’Estellés feta suor de besos i arraps. La València de Fuster i de Vosaltres, els d’aquesta terra. La València de les cafrades de la sublim secció "El cabinista" de Las provincias. La València de Climent explicant-nos en una aula d’universitat, a uns quants aprenents de gudaris, com l’Albert Manent li ensenyà a fer anar una vietnamita.

També hauria parlat d’una visita al parc botànic amb tot de gats fent festes a una parella que llavors encara no ho sabien que acabarien per viure junts. De la València de la plaça de Bous. La d’"Al Tall" saltant i votant "Tio Canya" com a beneïts. La de Lluís Llach presentant les seves "Germanies". La València de l’Estació del Nord acomiadant aquelles holandeses amb qui no vam ser prou persuasius en les nostres dots de proselitisme.

Però avui València només és el plor de les absències. L’amargor dels qui han perdut algú. De qui és la culpa, ja és veurà. Avui València és un cant apagat. Una salm de pèrdues endinsades dins la memòria que començarà a percudir tantes i tantes famílies. Avui València és l’obligació moral de dir que no s’és res sinó s’és poble i ciutat  i nosaltres, tots els que ens sabem ciutadans del Països Catalans, volem ser, hui, en eixa nit tan llarga, més valencians que mai.

 

NOCTURN DE NOU BARRIS

No hi ha lluna ni estels. El cel és fosc, sobtat de fanals encesos sense una disposició uniforme. Es podria fer una simfonia lumínica si traslladéssim cada llum, damunt un paper pautat. El ritme podrien donar-los els claps-claps de soles de xancletes aplaudint contra les plantes dels peus. Hi ha pocs passavolants que com jo, aprofitin que s’han relaxat els termòmetres per passejar. D’aquí que la partitura quedaria monòtona, avorrida. Sense tremp.

No és aquest barri apte per fer un tomb. A la falda del Turó de la Peira, el terreny va fent pujada. Faig cames. No m’he mogut de casa en tot el dia i ara ja tendia a un entotsolament sospitós. D’aquells d’enviar essameesses només perquè et contestin i et diguin que hi són. Ja sóc davant de la sèu del districte de Nou Barris. La plaça és il·luminada. Uns plafons translúcids en tamisen la llum. Peles d’escorça de plàtan cobreixen el terra. Els arbres també deuen voler anar més fresquets.

La solemnitat de l’edifici em fa companyia. Abans havia estat un hospital psiquiàtric. Totxo vermell, arcades de mig punt. Quatre palmeres davant l’entrada principal. Com la caricatura d’una illa de nàufrags. Vinc d’una ciutat amb manicomi. El que són les coincidències. S’hi està bé. Corre l’aire. És aquest el fons on disposo el meu pla fotogràfic. M’hi entren un grup de xavals que es passen un porro. Dos homes amb els seus respectius gossos. Personatges usuals.

Esbandeixo incerteses assegut en un banc com un jubilat. Als edificis del costat, les finestres obertes són vinyetes domèstiques. Algunes parpellegen alhora sota la llum del mateix canal de televisió. D’altres encara conserven els para-sols. Tota una gamma de virolats robers maltractat per la llum i la pols. Desfaig el camí Pi i Molist avall. Tot és cobert de fulles. Alguns autobusos se’n van a jóc. Prop de la plaça Virrei Amat, dos amants es prenen en la foscor. Entortolligats, són un únic cos per l’amor. No es pot saber on comença un i acaba l’altre. Es besen amb indiferència del món sencer. De l’univers sencer. De la calor, de les fulles per terra.

Dels passejants nocturns que tornen a casa per escriure, amb enveja, una adhesió incondicional a la seva causa.

COMANDANTE QUIJOTE

Curiós exercici el que va realitzar Oliver Stone el 2003 amb el seu "Comandante", sobre el dictador Fidel Castro, i que avui s’ha pogut veure al 33. Abans de res, dir que no sento cap mena de simpatia pel règim castrista, molt menys per tota la tropa de pseudoesquerrans que disculpen els molts abusos comesos en nom d’una revolució del tot extingida des de fa molts anys.

He seguit de prop alguns campanyes que s’han instituït des de casa nostra en favor de l’alliberament d’escriptors cubans. El Centre Català del PEN apadrinà el cas de Mario Enrique Mayo Hernández, feliçment alliberat. No crec que sigui massa d’esquerres, molt menys revolucionari, tancar a la presó aquells que no pensen com tu.

La meva solidaritat és amb el poble cubà que pateix el bloqueig sagnant i desaforat per part dels Estats Units, sense tenir-ne cap culpa enginyant-se-les com poden per tirar endavant. Em sembla que com jo, molts d’ells van aprendre que el marxisme va ser una bona pregunta amb pèssimes respostes. 

Stone s’interessa per la persona de Castro. El posa contra les cordes amb preguntes precises on no hi caben ni la retòrica ni l’ambigüitat. Castro se’n surt amb nota, mal m’estigui dir-ho. Hi ha una lucidesa demoníaca en aquest personatge. No vacil·la en les seves respostes. Amarat d’un personalíssim sentit del destí -fàcilment identificable en d’altres dictadors- el seu discurs, s’enlaira prou com perquè les preguntes d’Stone, quedin justificades a una escala superba, elevada. Nega rotundament que hi hagi tortura a Cuba. Enalteix el sistema electoral (!) del país com un dels més lliures. Prostitució diu…?

Castro se’ns revela com un Quixot amb un Sancho Panza, Dulcinea i Rocinante, fosos en una visió de Cuba apartada de qualsevol realitat. La subjectivitat feta parcel·la i explotació de l’ego intel·ligent i astut del qui pel que és desprèn de l’aparent falta de censura en alguna de les respostes, ja és tan sols una titella moguda pels tecnòcrates del règim. Un putxinel·li iconogràfic que s’estarrufa com un gall dindi afirmant que són molts els gegants que volen dinamitar la seva obra revolucionària…Son molinos, comandante. O potser una jinetera que fa giravoltar el seu bolso davant seu.

 

AROMES, MEMÒRIA

La dona que ha enviat a dormir al seu estudi l’home que estima perquè suposadament ronca, està atrapada per una maduresa que l’aterra. El temps, buirac, cisell, ja es veu que hi ha deixat petja. Però ens agrada.

Si reculem, podem tornar al lloc on la vam descobrir per primera vegada. Llavors era model. Molt més jove. Mastegava un xiclet. En feia bombolles rosades. Li feien fotografies. Un llençol vermell. Bevia licor de pera amb Jean-Louis Trintignan.

Deu anys separen l’una de l’altra. Kieslowsky la passejava per Ginebra: "Rouge". José Luis Cuerda ara, la confon entre l’aram de la fullaraca del Montseny: "La educación de las hadas".

Irene Jacob torna a la nostra llanterna màgica, al projector emotiu, amb el mateix despullament. Una nuesa que s’agraeix: en la mirada, sense maquillatge. En la composició del personatge a pinzellades de presència, amb poc caràcter.

La pel·lícula és tramposa. També la novel·la en la qual es basa. "L’education d’une fée", de Didier van Cauwlaert. Massa sovint som al capdamunt del trampolí més alt, amb la punta dels dits posadets al cantell. Però Cuerda no ens deixa caure en la facilitat del tot. L’aire de conte de fades que tot ho impregna, que n’estàvem necessitats de pel·lícules sensibleres però amb intel·ligència.

Ens agrada la "Bebe" fent realitat els somnis dels que s’abracen als arbres centenaris. Ricardo Darín torna a fer de bona persona despistada. No ens distraiem: celebrem el retorn de la dama francesa fent de persones petites però grans, entestada, ara, en demostrar que els coloms missatgers tornen a casa gràcies a les olors desades en la seva memòria.

¿I qui gosa contradir que són aquests perfums els que ens fan restar vius, dreçats contra la temptació del nostre propi oblit, malgrat que les espelmes es vagin apagant any rere any?