L’ESTIU

Ho he d?admetre. Jo calor a l?estiu, fa dos dies que en passo. Des que tenia sis o set anys fins que vaig fer els dinou o els vint, vaig passar tots els estius, ben fresquet. Prades, al Baix Camp, situat a nou-cents metres, oferia una benignitat climàtica ?i ofereix encara- total.
 
Ara mateix, abans d?escriure això, els meus enviats especials a la Vila Vermella m?informaven que avui al vespre ja s?han hagut de posar jerseis així que la vesprada ha fet acte de presència. Passaran la nit amb les finestres tancades!!

El meu estiu, doncs, començava per Sant Joan i s?allargava fins passada la Diada. Van ser anys d?infantesa daurada. Picasso sempre deia que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. Jo, tot ho vaig aprendre a Prades. Només em reca haver-m?hi encaterinat massa ja en l?adolescència.

Potser perquè a les incerteses que m?assetjaven ja li anava bé no un donar-se als nous plaers de la vida, "les putes i el robar?, en termes ferraterians i per entendren?s, sinó un esllanguiment de la innocència que ja no era tal, mirem-nos-ho per on ens ho mirem.

 Eren gairebé tres mesos, però, de piscina al matí. Sèrie encabat de dinar ?Coche Fantástico, Equipo A, El Gran Héroe Americano, El Halcón Callejero- bicicleta, futbol i cabanes fins a l?hora de berenar crusants amb xocolata i un got de llet. Més bicicleta i més futbol fins a l?hora de sopar. S?endrapava a velocitat supersònica. Encara es podien escurar un parell d?hores.

Era llavors més futbol a la plaça o "polis i cacos? per tot el poble. Toc de queda així que tocaven les dotze al campanar. Els divendres o els dissabtes, s?allargava la barrila nocturna. Els pares, la feien petar sota els porxos. A vegades ens donaven una moneda de vint duros i tot!

 Els juliols s?aprofitaven a pleret. Els agosts, tan sols fins a la primera quinzena. De seguida s?espatllaven i eren tempestes i boirades. Llavors venien les partides llegendàries de Monopoly o de cartes. Anàvem a buscar caragols.

Al setembre, tot ja era una altra cosa. Els amics de Barcelona ja havien marxat. Tot quedava abduït pel pes de les absències fraternals que no tornarien a omplir-se fins Nadal.

 No vull admetre que va ser la millor època de la meva vida, senzillament perquè llavors tan sols era un esbós de qui sóc cara o almenys de qui em penso que sóc. Viure en una campana de vidre o fer que els altres hi visquin, sempre m?ha semblat perillós. Els millors temps sempre estan per arribar.
 
Amb tot, si fessin prospeccions  arqueològiques en el meu ésser, en els primers estrats, hi trobarien restes de pedra d?esmolar ensangonada. Enyorats paradisos de regles definides per autoritats que s?han anat esmicolant. Glorioses  tardes d?estiu perfumades de geranis, de pinassa, de clor i d?innocències empenyorades al preu, sempre a la baixa, de la maduresa insurrecte.

 (Ai els follets de mesvilaweb que han fet que aquest text publicat fa uns dies saltés com una novetat!!!!!!!)

MARXEM DE VACANCES!

Havia pensat que hauria estat bé contractar un negre blocaire perquè hagués remogut aquest bloc i hagués penjat, durant la meva absència, els millors apunts d’aquesta temporada. Però ai las, es doblers no em sobren. I encara que us sembli mentida, els negres van cars.

Així que aturem les màquines. Omplim els pulmons d’aire i les bosses i maletes amb tot el que no em fet durant l’any i que pretenem enllestir en la setmana llarga que durarà aquest parèntesi.

Sigueu dolents. Llegiu molt. Estimeu amb demsesura i no us oblideu de tornar a sucumbir en aquests mots, així que hi tornem. 

Fins aviat!

LA FIRA DE L’AMOR: POEMES, CARTES I CANÇONS DE BERTOLT BRECHT

L’obra de Bertolt Brecht és d’una gran importància. Tant per la seva grandesa literària com per tot el que aportà al món de l’escena. Fins el passat dia 16 de juliol es va poder veure al Versus Teatre de Barcelona, “La fira de l’amor: poemes, cartes i cançons de Bertolt Brecht”.

Bastant desconegut en aquesta dimensió literària, Brecht es perfila com un poeta d’un lirisme mai condescendent. Ens ho explica a la perfecció Ricard Salvat a l’opuscle que es va repartir en motiu d’aquest espectacle.
 
La influència de la Bíblia de Luther, i més que la Bíblia, la concepció estructural dels textos d’aquest sagrat llibre, per alguns, confereix una potència verbal directe que Brecht va saber canalitzar en una obra lírica d’una bellesa íntima, feridora però que s’escapa del preciosisme fàcil i carrincló.

 

La proposta dirigida per Anna Soler Horta i Moisès Maicas, sap treure suc d’aquestes virtuts i l’embolcalla amb tot d’encerts que li confereixen una dimensió teatral del tot reeixida. L’espectacle, que compta amb música en viu i amb tot un cor, ens apropa al món socialment decadent que Brecht va bastir.
 
Les meuques, els xul·los, en general els perdedors, hi desfilen abocats no a buscar una redempció sinó tan sols a expiar les seves calamitats en la possibilitat d’expressar-les cantant. Brecht marca una línia de flotació conceptual.
 
Aquesta barrera infranquejable aboca al personatge a submergir-se en el món que resignadament serveix d’escenari al seu mal viure. En comptes de fugir-ne, s’hi conforma sense arriscar-se a trobar un mirall millor que li permeti congeniar-se amb les seves passions. Brecht és parlar de pell, de sexe, d’ànimes despullades que s’atrauen sense compliments ni absurditats romàntiques.

 Potser aquesta circumstància sigui l’única cosa que l’espectacle no sàpiga mostrar. Els seus tres intèrprets -Roger Pera, versàtil en la interpretació i amb una veu plena dels matisos necessaris; Elisenda Renom, a qui se li reconeix un desplegament gestual increïble que dóna presència escènica a una veu correcte i Lourdes Febrés importantíssima i preciosa veu- saben treure suc del text i s’agraeix que sàpiguen transmetre al públic un cert desvergonyiment.
 
Però aquest toc barroer és implícit en el text. Si en fem una contextualització històrica, ens adonarem que Brecht va ser transgressor per portar dalt de l’escena, situacions, personatges i contrarietats que en certa manera no eren ben vistos. Ja fos en el pla polític com en el pla de les emocions, Brecht era incorrecte. Brecht hauria de ser incorrecte.

 Sense caure potser en les magnituds una mica desaforades –pensem per exemple en les aproximacions brechtianes d’Àlex Rigola de fa un temps- Brecht es pot atacar només a partir dels seus magnífics textos o a partir de la seva nova concepció del fet teatral –l’ideal seria fer-ho des d’ambdós fronts- afegint el necessari sedàs del pas del temps per tal de buscar aquelles correspondències actuals que permetin formar un espectacle que mossegui, que sàpiga sacsejar les consciències.
 
Que ens torni els nostres pensars ultratjats, violentats per situacions desagradables, fins i tot ratllant el mal gust, però sempre amb aquella lluïssor a les nostres ninetes que ens dibuixés als llavis un somrís malaltís, de xiquet que n’ha fet una de grossa i encara ningú ho ha descobert.

 Possiblement les nostres expectatives eren massa ambicioses i potser l’espectacle volia tan sols treballar a partir d’uns altres registres més propers. No hi posarem inconvenients. Ja hem dit que no podem deixar d’agrair aquesta petita nova mostra de Brecht en el cinquantè aniversari de la seva mort, perquè no ens en cansarem mai de Brecht.

L’acompanyament musical era excel·lent i el cor –malgrat que les entrades i sortides d’escena repercutien massa en el ritme general de l’espectacle- donava una entitat molt aconseguida no gens fàcil d’afaiçonar, molt més si pensem en la darrera escena en que el cor forma part de l’espectacle mateix admirablement.
 
Som així de tiquis-miquis -un pèl masoquista si ho voleu- i malgrat passar una magnífica estona de teatre, entra tanta lligacama i tant vestit de ?eBelle Époque”, ens hi va faltar una mica de mossegada, de pessic directament a l’ànima. Som així d’exigents, què hi voleu que hi fem!

 

 

A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

                                                 Josep Carner

HAMLET, LLUIS PASQUAL

 

 

Ningú posa en dubte que parlar de Hamlet és parlar del Teatre. La grandesa de la història que ret homenatge a totes i cadascuna de les febleses humanes, insta a qualsevol director, a saber treure partit del text sense caure ni en el ridícul ni en la gratuïtat. Abordar-lo, doncs, és feina de bisturí. De saber obrir de viu en viu el text de Shakespeare i refer-lo en la justa mesura de variar-ne tan sols l’indispensable per oferir-lo d’acord amb  la sensibilitat de l’espectador del moment.

 

 

 

 

 

 El Hamlet que proposa Lluís Pasqual, participa perfectament d’aquest voluntat de despullar-lo i tornar-lo a vestir oferint un muntatge d’una gran economia escenogràfica però d’una gran qualitat narrativa i teatral. Pasqual, així que té Hamlet en carn viva, va erigint la tragèdia del príncep de Dinamarca desestimant qualsevol element que pugui distreure l’atenció de l’essència de la història. No hi ha corones, velluts, oripells ni barroques escenografies. L’espai, sempre nu, precipta als actors a moure-s’hi.  Així, aquesta voluntat de servir al públic, de fer-li proper el text, es fa doblement. Per una part per la nuesa dramàtica i per una altra, per aquesta superació física de la quarta paret.

 

Assistim gairebé a un assaig general, més que una representació a l’ús. Amb tot, aquesta simplificació, perfectament aconseguida, es veu frenada per un vestuari, que malgrat actual, esdevé ja quelcom que no participa de cap novetat en tot l’estol d’actualitzacions de clàssics on s’ha utilitzat aquest recurs. Per tant, l’ús d’un vestuari més neutre, encara reblaria el clau d’haver triat aquesta concepció de l’espai per a la representació. El ritme està perfectament establert, malgrat les gairebé dues hores i mitja que dura, però.

 Pel que fa a la interpretació, Eduard Fernández composa un Hamlet excels. La seva presència en escena adquireix un magnetisme instantani. Soberg. És el pal de paller absolut del muntatge. El seu Hamlet és un mostrari d’emocions subjugades sempre pel pes de la dissort i aconseguides a partir de plantejar-se uns límits els quals mai no traspassa. I no volem dir que la seva sigui una lectura plana del personatge ni que no hi siguin els estirabots, les ràbies pròpies d’un personatge amb tants contrastos emocionals com és Hamlet, sinó que Fernández trava el personatge amb els seus recursos interpretatius i el fa créixer i créixer sense que aquest creixement vulgui dir acomodar-lo en una gradació  ascendent de desesperació fàcil. No, Hamlet/Fernández es desproporciona sempre a partir del que ens ha ofert. Una delicada i completa composició que ens sacseja, que fa de nosaltres el que vol, amb una aparent fredor. Grandiós.

 Amb tot, si Fernández s’endú tot els elogis, la resta del repartiment no està a l’alçada de la seva grandesa. És bastant inversemblant que una proposta que no demana grandiloqüències ni exageracions es vegi embolcallada per una parella d’actors que exerceixen de rei Claudio (Helio Pedregal) i de reina Gertrudis (Marisa Paredes), des de una aproximació allunyada de la proposta de Pasqual. Pedregal no té armes actorals suficients com per defensar el seu personatge. Submís a l’economia del muntatge, Pedregal a qui s’intueix una concepció de la interpretació allunyada dels temps moderns, s’escuda en el crit i no aporta cap matís a la confrontació amb els seu nebot/fill. Paredes, de la mateixa manera que Fernández des de la primera aparició en escena, ja ens mostra per on aniran els trets, actua amb una fredor sintètica, més plàstica que altra cosa, renunciant a qualsevol implicació des de la seva primera intervenció. Pasqual opta per suprimir la potent càrrega incestuosa entre mare i fill.

 Podem destacar el Polonio de Jesús Castejón aportant el just que se li demana i l’Ofelia de Rebeca Valls, que participant de la tradició d’atorgar aquest paper a una actriu jove, passa l’examen amb eficàcia sabent estar a l’alçada del personatge sense escapar-se de l’acotació de direcció. En general, però, els actors, es mouen en una reducció interpretativa on gairebé només brilla Fernández i el magnífic text de Shakespeare i la maquinària rítmica i espacial. Només que Pasqual hagués optat per traçar unes petites personalitats hagués permès emmarcar el Hamlet de Fernández en contrapunts i matisos que donarien profunditat a l’espectacle, malgrat partir de les premisses d’austeritat esmentades.

 Conjuntament amb Hamlet s’ofereix La tempestad. El projecte de Pasqual, d’acord amb el que es pot llegir al programa, és implicar el fenomen del terrorisme en el teatre. Pasqual és l’actual director artístic del Teatro Arriaga Antzokia, al país basc i els espectacles co-produïts amb el Lliure i altres teatres, es van estrenar allí. La doble perspectiva shakespeariana: la venjança fulminant a Hamlet i el perdó a La tempestad. Amb tot, tot i que en tots dos muntatges se substitueixen les llances pels fusells i les cuirasses per armilles antibales, tan sols és una actualització que resulta buida de contingut essencial i tan sols aporta una capa de vernís modern. No direm res de La tempestad per respecte al teatre en general. Malgrat l’atractiva escenografia de palets escampats per l’escena, ens refugiarem en l’excusa que vam veure els dos espectacles seguits i potser no vam saber-ne copsar si hi havia res que es podia dir teatre d’aquell desfilar de personatges trets de ?eNoche de fiesta”.

 Si hem de jutjar les expectatives del projecte total de Pasqual, hem de dir que resulta de tot fallit sense cap mena de sentit ni necessitat. Si ens regim per directrius estrictament teatrals, direm que vam assistir a un Hamlet pulcre i correcte, una demostració d’eficàcia, amb un Eduard Fernández a qui s’haurien de buscar adjectius nous perquè els que tenim a l’abast, no permeten fer-se una idea de com és de memorable aquest senyor. No ens podem estar de retreure a Pasqual una més que evident falta d’humilitat davant aquesta proposta del tot fallida, molt més quan s’emmascara en coses tan fràgils com són el terrorisme.

 Lamentem profundament no haver sortit de Hamlet, començava a les sis de la tarda, i anar en sortir, per exemple, a l’espai lliure, just a sota, i veure Arbusht. Lamentem molt més haver-nos perdut el concert d’Antònia Font, al Raval –només vam ser a temps de sentir-ne quatre cançons! Sigui com sigui, gràcies, gràcies, gràcies Eduard Fernández!

 

 

BARRAQUES DE TIR

Amb el bon temps arriben les fires als pobles. I amb les fires, tot aquell submón d?atraccions rònegues, desballestades, que fan olor de peus i de xurros. De sempre, les meves preferides, han estat les barraques de tir.

 Quina delícia aquells premis, fàcilment donats a la mateixa adjectivació, agafats amb escuradents i a punt de sucumbir a la punteria dels agosarats tiradors inexperts. Alguna vegada hi he disparat. Tot és en va. Algú deu doblegar els canons. Les armes no es greixen prou. Els resultats sempre acostumen a ser lamentables, patètics. Les possibles recompenses ni tan sols et fan oblidar que una vegada més has sucumbit a les exigències puntuals  del teu ego inflat de supèrbia.

 Com sempre, per suplir aquestes mancances, hi ha qui se les heu amb elefants com el director de cine John Houston ?ens ho explica Clint Eastwood– i hi ha qui es conformen amb les barraques de fira.
 
O el que és el mateix, hi ha qui sent personatges amb talent s?enfronten amb reptes a l?alçada de la seva ambició i hi ha qui, malgrat una reputació intel·lectual més que contrastada i fins i tot admirada ?per això més lamentables i patètiques aquestes pràctiques-, en tenen prou de canviar l?escopeta per cagallons precuinats i congelats, i així que surten del microones, esbombar-los davant el ventilador.

 Amb tot, el darrer paràgraf d?aquest fer sempre és el mateix. Així que la feina ha estat feta, hom es troba que els escuradents resten intactes i ben arrenglerats, i que l?amo de la barraca, que sovint té una dent d?or, fuma Ducados i ens deixa entendre que s?afaita des de els dotze anys, eixugant la merderada i  projectant el seu esguard mapa d?autopistes catalanes injectades en sang Vat 69 Blendet escotx güisqui, ens pregunta: ?eVol tornar a provar sort, senyor??.

 

ENIGMAGMÀTICA

 M?arriba el catàleg de la darrera exposició de l?Ester Ferrando: ?eDe cos absent i altres restes orgàniques?. Podria fer trampa. Dir que vaig veure la instal·lació i fer-ne un apunt a partir del que es pot veure a les excel·lents fotografies.
 
Però no ho faré. L?exposició se?m va passar. I em sap greu. Però estem de sort. Vaig fer els deures per a una altra mostra. Es va poder veure a Valls, a la reconvertida capella de Sant Roc. Si no vaig errat, era una cosina germana d?aquesta. Els reciclo. Provem-ho?

 L?Ester Ferrando torna a esquinçar un element tan natural com és l?aigua fent-lo desplaçar a dos extrems simbòlics. L?un, la vida, perfectament definit ?Zeus i els seus espermatozoides damunt el mar- i un altre, la mort, recolzat  en aquest cas per un element crossa: banyeres a mode de taüts.

Totes dues es parlen, s?intercanvien cromos. Es relacionen. És evident que una no pot viure sense l?altre, però no hi ha literatura en aquesta unió com tampoc en l?execució de l?obra.

Hi ha una perversitat latent, inusitada, intensa, que fa correspondre totes dues, en un pla no pas de complaença sinó de disconformitat metafísica, d?empipadora nosa conceptual per a l?espectador.

Precisament l?essència d?aquesta instal·lació defuig d?entrar en una confrontació entre aquestes dues grans consignes.

 A mig camí entre una i l?altra, l’Ester Ferrando hi acampa. Es crea una república independent. Endreça un punt voyeur per mirar que s?hi cou en un bany. Algú ho apuntava en una crítica. Tot plegat una estranya i enigmàtica -o potser hauríem de dir enigmagmàtica?- corporeïtat feta de sang i de carn.
 
Una mena de monstre a mig fer, sense pell, sense cap gràcia per instal·lar-se en el que som. Desagradable, potser, com tot el que amaguem. Aquest ésser no és complet. S?intueix. Batega en cada banyera amb un deix de vida però també amb un deix de mort alhora. És gran haver assolit això. Molt més si ens acostem amb la lupa de la forma.

Tant en el plantejament com en la seva execució, tot hi és netament metafísic, pur. La nostra curiositat no ensopega amb escletxes, amb els cantells, amb les textures. De seguida es veu projectada al pla més escaient per copsar-ne totes les mirades que se’ns proposen.
 
Com tota experiència artística que ha assolit els seus objectius, no és pas una companya amigable que ens riu tots els acudits o que es mostra submisa als nostres desitjos.

 Imaginem-nos que els nostres sogres vinguin a visitar el nostre pis hipotecadíssim per primera vegada, i descobrim que algú ha escrit ?eputa? amb pintallavis al mirall del rebedor i que no hi ha manera d?esborrar-ho. Una mica així són les coses d?art de l?Ester Ferrando. Quotidianes però torbadores.

INVENTARI DE FELICITATS

A l?habitació no s?hi pot estar. La calorada ho empastifa tot. Trec el portàtil a la terrassa. La nit és ja una mica de fresca. La lluna, un got de llet que s?hagués envolat en una estança sense gravetat. No fa gaire, surava entre borrallons de núvols.

A vegades semblava l?ull aquell de Dalí i Buñuel. Les navalles d?aquesta nit, però, només són capaces de tallar els dies que s?escolen sense importància aigüera de segles i estius, endins.

En el mateix cel, o en un de semblant, s?hi estatjava dissabte passat un campanar ufanós, ben il·luminat. Ens batallava quarts i hores entre pa amb tomaca, coca amb recapte i després amb cireres. Vi, licors i  fum d?aquell de fer riure.

Quina delícia de terrat!  Feia temps que no coincidíem tots quatre a la vegada. Ens hem fet grans. Que no entenimentats. Vam mirar-nos en fotos antigues. Ens maltractaven a tots. Ens acusaven de créixer. De no regir-nos ja per tot aquell parament nocturn d?alcohols, complicitats salvatges…
 
Desafiaments legítims a les contrarietats de l?edat: aprenentatges irreductibles per prevenir-nos de la desfeta de la carn, de l?amor, que sempre acaba per sobrevindre?ns, en una cantonada o altre.

 Vam riure com a beneitons de reconèixer-nos en un passat comú. En un present comú. En un futur també tot per a compartir, perquè no. Amb aquell posat feliç que només s?adquireix quan un sap, després, que aquestes són les coses per les quals val la pena de viure intensament. Sense màscares. Sense reduccions d?un mateix.

Altrament, la nit ens hauria avisat que existeixen assassins de Peter Pan que cobren a tant el cos. Sabem on s?estan els nostres. En multitud d?episodis entre caducs i divertits que ens permeten mirar-nos als ulls i saber-nos-en de silenci en l?altre. La decadència que ara ens ha permès ser alguna cosa de profit.

 I elles reien de com ens calia de beure per dir-nos sense dir-nos-ho, que ens estimem molt. Encara que fins que no ens tornem a veure, ho endrecem tot en la mateixa excusa de la desproporció.

 

 

OH MÓN NOVELL!

Em plau, d?atzar, d?errar per les muralles

Del temps antic, i a l?acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles. 

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l?embragat, o al coixinet que embosca

L?eix, i engegar per l?asfalt sense falles. 

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!

Em plau, també l?ombra suau d?un tell.


L?antic museu, les madones borroses.
I el pintar extrem d?avui! Càndid rampell:
M?exalta el nou i m?enamora el vell.

                                          J. V. Foix, Sol i de dol

 

EN AQUELLS TEMPS D’AGRAIR A L’ATZAR TRES DONS

En aquells temps, m’explica, havia descobert la novel·la d’una escriptora catalana que l’havia fascinat. Una raresa dins la literatura nostrada: pel seu llenguatge, per la mirada polièdrica. No en sabia massa cosa de l’autora. Que havia militat al PSAN, que escrivia poesia…

En aquells temps, em diu, ell es guanyava els pesquis fent de viatjant de material fotogràfic. Recollia rodets per revelar i els tornava el dia vinent convertits en fotografies. La seva ruta seguia diversos pobles de les comarques de ponent. Arribava fins a Balaguer. Feia tres-cents quilòmetres cada dia. Li agradava el tracte amb la gent.

En aquells temps, em conta, organitzava actes literaris en un ateneu de la seva ciutat amb la complicitat d’un bon amic. Volien ser el centre del món literari i cultural. Convidarien la novel·lista. A mesura que anava endinsant-se en la novel·la, més ganes tenia de conèixer tot el que havia escrit.

En aquells temps, relata, passat Linyola i arribant a Ivars d’Urgell, s’adonà que a la bandera que onejava a la façana de l’ajuntament, hi havia un crespó negre. Preguntà al comerç on parava, el perquè d’aquell toc de dol a la roba. "Una del poble que escrivia", van dir-li. I va sentir com un calfred. A la solapa de la gran novel·la, va descobrir que la del poble que escrivia, era la seva gran novel·lista.

En aquells temps, rondalla, les il·lusions per deixar-se fascinar per un autor descobert, eren ja un motor necessari per a tot. En enfilar la carretereta que traspassava la general fins a Castellserà, va sentir una fiblada al cor en veure el cementiri, voltat de xiprers, obert. Se li escapà una llàgrima. Va girar el llibre com si tingués por que el dolor s’hi encomanés.

Sempre m’ha commogut aquesta història que potser no és certa del tot. Fa temps que no ens veiem, amb el seu protagonista. Va passar un juliol de 1998. La gran escriptora es deia Maria-Mercè Marçal. La novel·la era la bellíssima "La passió segons Renée Vivien".

P. D. No fa gaire que he descobert, que el protagonista de la història, fa prop de dos anys que té obert un bloc de títol ferraterià. Però jo, no sé si creure-m’ho.