SOMIAR NATURA

La M. és una dona amb empenta. Una d’aquelles persones que no s’atura davant les adversitats i sap tirar endavant. Una d’aquelles persones que sap que l’única manera d’aconseguir allò que un vol és pencant, pencant i pencant. Que la felicitat s’ha de construir dia a dia amb les eines que un té a la vora sense que això vulgui dir renunciar a cap somni.

Precisament el darrer somni de la M. el teniu aquí. Aquest migdia tot just n’obria les portes. Estic segur que li anirà bé. La seva tenacitat i professionalitat en tot el que endega, la fa incombustible a l’hora de buscar sempre la perfecció. Res no queda a mitges quan ella hi és pel mig.

A Capafonts encara s’hi pot olorar el temps amb regust de persones que treuen les cadires a la fresca per deixar-se venir la nit. Hi ha carrers costeruts amb bon dies sincers, senzills. Amb hiverns sorruts de glaç i boirada. Amb estius oberts de pedrissos on filòsofs locals destrien el gra de la palla d’això de viure.

Si trobeu que els vostres somnis s’encallen massa en desmesurades ambicions, no us ho penseu dues vegades: féu les maletes i veniu a somiar la mica de natura que Capafonts us pot oferir. Una natura tangible, feta de paisatges que no es deixen conquerir així com així, però que es desfan com els somnis abastables. Aquells que de tant en tant, també val la pena d’atendre.

EPODES

Curiós personatge el poeta llatí Horaci. Tot i formar part del cercle de Mecenàs, adscrit plenament a la voluntat regenarativa de la societat romana portada a terme per August, la seva procedència humil -era fill d’un llibert- i els seus flirtejos durant la seva joventut amb els exèrcits dels assassins de Cèsar -n’arribà a comandà una legió- sempre l’han fet un personatge singular.

Lluny de la complaença que per exemple professà pel primer emperador de Roma, Virgili -amb qui lligà una gran amistat amb el poeta protagonista- Horaci esdevé un escriptor que no renuncià a la seva independència. Que no volgué que la seva obra es diluís en el discurs de rectitd d’August, mantenint amb aquest, una relació d’oberta admiració, però amb un distanciament evident.

L’any 30 aC, publicava els seus Epodes. Composició de disset poemes independents, tots ells relacionats per un mateix model rítmic. Composicions lleugeres hereves de models grecs on la burla, els atacs personals o els temes luxuriosos, hi eren presents.

Més enllà de les seves Odes, veritable puntal poètic pel qual passà a la història, saber-se meravellar igualment en poemes més lleugers, fins i tot de mal gust, però que ens apropen a una poesia que malgrat la seva formalitat estructural tant esticte, no segueix el mateix camí pel que fa a la tria dels temes. I el que és més important, esmicolen una mica aquesta fama d’inaccessibilitat que els grans noms de les lletres tenen pels profans. 

En català n’hi ha una fantàstica versió a càrrec de Joan Carbonell a "L’esparver clàssic" de l’extinta La Magrana.

En transcric el poema vuitè del llibre:

¿Que tu, vella centenària infecta,

em preguntes per què no trempo,

quan tens les dents negres, la vellesa ja fa temps que

t’ha solcat les arrugues el front

i el teu cul bada obscè entre dues natges resseques,

com si es tractés del d’una vaca massa farta?

Encara, però, m’excita el teu pit, aquestes mamelles flàccides

com el braguer d’una euga,

i el teu ventre pansit i les teves cuixes magres

assentades en uns panxells inflats.

Sigues feliç! Que les imatges triumfals dels teus avantpassats

presideixen el teu funeral

i que no hi hagi dona casada que passegi

carregada de perles més rodones que les teves!

¿I què passa perquè als llibrets estoics els complau

de descansar enmig dels teus coixins de seda?

¿Que potser la meva titola, illetrada, trempa menys

o, a la inversa el fal·lus se m’empina més? No.

Si vols que s’aixequi del seu engonal orgullós

hauràs de treballar-te’l amb la boca.

ENGRUNES

Un dels llibres que va fer que perdés una mica la por a això de l’economia va ser "Les conseqüencies econòmiques de la pau", de John Maynard Keynes. El personatge sempre m’havia seduït per la seva barreja d’intel·lectual seriós i proscrit baliga-balaga al costat del grup de Bloomsbury.

Publicat el 1919, conté afirmacions prou contundents contra la maleficiència de França contra una Alemanya derrotada després de la Primera Guerra Mundial incapaç de poder aixecar el cap i pagar allò que se’ls exigia en el vergonyós Tractat de Versalles.

Les observacions sobre Clemenceau són una delícia: jo crec que Matt Groening s’hi inspirà per crear el seu inefable Sr. Burns.

 Avui en dia, parlar d’economia, així en abstracte, fa por. L’associació a tot el que envolta la inversió financera n’ha despreciat tota l’essència que té en quant ciència social; la seva dimensió filosòfica. L’economia, ens agradi o no, ja només vol dir caler. Idees, poques. Les imprescindibles.

Mentre Keynes assistia a les reunions com a representant del tresor britànic, a l’altra banda de l’Atlàntic, la càustica escriptora Dorothy Parker afirmava que les dues paraules més sublims de l’anglès eren: "xec adjunt".

No sé si aquests "Economistes pel No" que recentment s’han ajuntat en clau estatutària, hauran llegit els llibres de Keynes o hauran llegit els llibres de la Sra. Parker, en tot cas, és bo que hi hagi persones que suposadament hi entenen, que diguin que no, que la cosa no millorarà tant com ens volen fer creure.

Sigui com sigui, sense llibertat per decidir plenament què en fem de les nostres virolles, no hi valen ni les grans teories ni els comentaris sarcàstics; les engrunes, encara que ara ens les deixin votar, són sempre, al cap i a la fi, engrunes.

LLOROS I GARDÈNIES

El bar Quimet, d’Horta, és conegut pel lloro que fa anys hi havia en aquest establiment. Horta encara era una vila d’estiueig pels barcelonins. El lloro, es veu, era un expert en imitar el xiulet que feia el tramvia que parava a la vora. Eren molts els que prenien adelerats les seves consumicions creient que perdien el transport. Es recordaven de la mare del plumífer així que sortien al carrer i s’adonaven que se’ls havia rifat. L’animal acabà els seus dies al zoo de la ciutat que s’empassà la vila. Em conten que encara hi ha gent que diu: "avui he de baixar a Barcelona".

Tot plegat ho llegeixo a les cartes del mateix bar. Taules arrenglerades al llarg del carrer Rajoler. Prop de la plaça Eivissa. La llista d’entrepans fa venir salivera. La nit és fresca. Molt agradable. Demà tots tres treballem, encara que alguns s’axecaran a hores ben galdoses. La necessària llibertat que es guanya als dies laborables. Improvitzades. Sense guió previ. Somriures empeltats per l’alcohol domesticat. Tampoc no cal abusar. Però són cerveses i després encara gintònics, què caram!

De vegades fujo. Torno a ser la terrassa de casa. Hem pujat la taula i les cadires de plàstic del garatge. Van servir pel sopar de cap d’any. Hi passem un drap per netejar-ne la pols. De seguida ho envaeixo tot amb llibres, diaris i quaderns. En faig el meu quarter general així que arriba el bon temps. Enguany les gardènies substituiran els geranis. Raïms de flors malves i roses. Algunes pengen excessivament. 

La gata les olora. S’hi perfila els bigotis. Jeu al sol arquejant tot el cos i demanant festes. Fumo mirant-me-la. Hi ha una turgència consistent en les gardènies. Emplaçades dins les torretes grans, queden a joc amb la llicorella del terra. Amb la pàtina d’ocre que just llepa les parets; per trencar el color del ciment. Disposades rere cada pilastra, a recer del sol potent, enquadren la terrassa en una postal de benignitat autèntica, acollidora, rutilant.

I un somriure em pregunta on sóc. I he de tornar. Queda nit però ja no són hores. Toquen les tres. Parlem d’homes i de dones. No arribem a cap conclusió. Que ens compliquem la vida. Que la vida ens complica. Sempre el temps i qui trobar-se o deixar-se trobar per fer-lo menys feixuc: llistat de lloros que ens xiluaven a l’orella dolçament creient que ho havíem de deixar tot. I és clar, de tramvia, res de res.

HOMENATGE A JOAN BROSSA

Ahir, dia 31 de maig, al vespre, la Plataforma pel dret de decidir, homenatjà el poeta Joan Brossa a les cotxeres de Sants a Barcelona. Es presentà un poema visual inèdit i s’escenificà un petit muntatge a partir de textos seus a càrrec de la companyia Els Pirates.

Cal dir que malgrat la seva joventut, el plantejament de l’espectacle i la seva interpretació, malgrat les limitacions evidents, van ser del tot sorprenents i d’una gran qualitat. No n’he pogut esbrinar gaires coses d’aquest grup. Si algú pot ampliar la informació, benvinguda serà.

El poeta Carles Rebassa, recità, amb la seva veu de les illes, els poemes més compromesos de Brossa. D’ençà de la gravació del disc d’homenatge a Ovidi Montllor "Toti Soler: deu catalans i un rus" -memorables versions de pell de gallina de "Lo pus bell catalanesc del món" de Blai Bonet i "Ària del diumenge" de Pere Quart- em plau sentir en directe la veu de Rebassa.

 Em comenten que s’està preparant alguna cosa amb textos de Guillem d’Efak. Ho esperem amb candeletes.

Sembla que tímidament, els vents són favorables a Joan Brossa. Aquesta mateixa setmana, s’ha pogut obrir un espai permanent amb poemes visuals seus, que permetran una millor difusió de l’obra de l’artista. La tasca de la fundació que porta el seu nom, és meritòria.

Cal però, no adormir-se a la palla. Brossa mereix tot el reconeixement del món i les administracions haurien de respondre considerant-lo com un dels artistes màxims del nostres país.

No fa gaire, Vicent Partal, comentava en referència a l’homenatge d’Ovidi Montllor, com eren els joves que no l’havien sentit cantar en directe mai, els qui amb més energia es llençaven a reivindicar la figura artística i cívica de l’alcoià. Amb Brossa, ahir, passà tres quarts del mateix.

És agradable comprovar que malgrat les travesses al desert, la seva obra és vigent, fresca i plena de significació. Importantíssima perquè les noves generacions que pugem, tinguem una idea real del nostre patrimoni cultural sense hipocresies elitistes.

Dues recomanacions pels qui vulguin entrar en el món Brossià:

L’antologia Joan Brossa. Mosaic antològic que el mateix Joan Brossa va confegir en motiu del seu vuitantè aniversari, magníficament prologat per una de les ànimes de la fundació i estudiosa de l’obra de Brossa, Glòria Bordons (el volum anava acompanyat d’una gravació en CD de poemes a càrrec de la Núria Candela). S’edità a Barcanova el 1998.

 El magnífic catàleg Joan Brossa o la revolta poètica (textos de nombrosos especialistes en l’obra de Brossa, biografia de P.Palomer i bibibliografies de G.Bordons), KRTU-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Joan Brossa i Fundació Joan Miró.