EFEMÈRIDES

Sant Pere. Festa Major a Reus. L’he celebrat a la meva manera. Aixecar-se tard. Dinar amb una bona amiga amb qui feia temps que no ens estimàvem cara a cara. He bescanviat uns euros a can Condis per queviures elementals. Havien acabat els Mejicanitos farcits de nata! 

 He comprat un recanvi per un boli que em van regalar per la meva primera i crec que última comunió: poemes, contes i xecs a firmar al dors, tremoleu. He recollit unes ulleres de sol. Si noteu  que l’esguard de Jack Nicholson en una mena de Pau Gassol amb xolles estil Bigís us repassa de dalt a baix, saludeu-me i digueu-me que em llegiu encara que sigui mentida.

 He esborrat un telèfon que ja no vull necessitar de l’agenda. M’han comunitat la defunció d’algú que tenia sentit de l’humor. He escoltat la darrera tronada via mòbil. Hem cridat Visca Sant Pere com si ens haguéssim repartit a quarts un tripi de ser-hi per sempre.

He plorat com una madalena fins al "Polònia". He escrit aquest apunt escoltant "Bebe". Després una ració d’Irving. Dormiré amb tota la humilitat del món. Avui ja hi he surat en somnis. Mars blaus i grisos que m’han somrigut molta estona en un restaurant de menú. Projectes, complicitats i tant per aprendre i perdonar-nos, mercè el Sr. Siemens.

 

GERMANS

No sé quina edat debia tenir el meu germà quan un bon dia va anunciar que de gran seria bomber. Van passar els anys i malgrat les tongades de consells i recomanacions familiars dissuassòries, res ni ningú va fer-li abandonar aquell determini. Ara ha fet trenta anys i ja en fa un quants que ha pogut fet realitat el seu anunci. És bomber.

Ens portem dos anys. Jo sóc el gran. No tinc cap record del seu naixement. Sempre ha estat el meu company de jocs. És curiós: no ens assemblem en res. Ni físicament ni intel·lectualment. Malgrat tot, tots dos venim o ens sentim més propers a la branca familiar del meu avi matern. Jo en vaig heretar o adqurir la curiositat per la cultura en general, i ell el físic d’esportista. 

Crec que el fet que jo sigui més aviat escardalenc i prim i que ell faci patxoca -és molt guapo, i no és perquè sigui el meu germà- determinà la nostra tria podríem dir-ne existencial. Ell no ha sentit cap mena de curiositat pel món intel·lectual. A mi m’ha passat el mateix amb l’esport o les activitats físiques.

Cinc anys després de néixer ell, va venir la meva germana. La relació ha estat diferent. La diferència d’edat va marcar dos blocs: ella per una banda i nosaltres dos per una altra. Amb tot, crec que la meva germana n’ha sortit millor parada. No li vam prestar l’atenció necessària i per això ella es va haver de buscar la vida com va poder. Ens vam retrobar anys més tard. Després d’ella passar l’adolescència. Mai no ens perdonarà que a vegades ens la deixéssim oblidada a l’escola, en plegar a la tarda, perquè l’un creia que ja l’havia portat a casa l’altre.

Ara ella és qui te cura de tots dos. Em renya si no menjo com cal o porto la roba mal girvada. A ell li recrimina algunes idees pròpies de l’ofici que ha triat, idees que tot s’ha de dir, el meu germà hi és procliu. No entenc els germans que no es poden veure. Jo els necessito per tot. De viure en una ciutat diferent a la seva, la seva presència és el que enyoro més, probablement.

Pateixo cada vegada que es posa foc, malgrat saber que el perill sempre és controlat. Retrobar-nos i veure com de l’incendi, se n’ha quedat una espurna que encén els seus ulls explicant amb tot luxe de detalls la lluita contra la flama, m’és un dels petits grans plaers d’aquesta vida. Per mots anys xiquet!

 

EN HOMENATGE A MARTA MATA

Comparteixo les paraules de commoció del Gerard Gort en la mort de Marta Mata. M’ha plagut rellegir-ne l’entrevista que enllaça des del seu bloc. M’hi reconec en el seu plantejament educatiu. També a la meva escola -en els meus temps Mare de Déu de Misericòrdia, avui rebatejada amb el de Maria Cortina, de Reus- se seguia al peu de la lletra, tal i com comenta en Gort, els mètodes de la Rosa Sensat.

Afortunadament l’esforç de Marta Mata no morirà amb ella. L’Associació de Mestres Rosa Sensat, queda com una institució de progrés al servei d’un país que en els anys darrers del franquisme, va saber nodrir d’eines molt valuoses la tasca de les escoles que van apostar per un aprenentatge íntegrament en català sense menystenir la llengua castellana i amb una renovació, en general, dels mètodes tradicionals d’ensenyar.

Vull subratllar aquesta normalitat perquè fins que no m’he fet gran, i encara hi ha moltes coses ara que em sorprenen, no he copsat fins a quin punt l’educació rebuda, no va significar, ni que fos de manera tangencial, la llavor de la meva actitud política, social i cultural. La pedagogia des d’una òptica oberta tenint Catalunya i la seva cultura en el punt de partida, com una cosa del tot normal.

Recordo, per posar un exemple, el xoc que em produí als catorze anys en deixar l’escola i anar a un institut de batxillerat públic, descobrir que el castellà era llengua d’ús social. Els García, Martínez, Pérez i Ruiz de la meva escola, no l’utilitzaven per a res. Un homenatge als seus pares que van triar aquesta opció.

El meu homenatge pòstum a la Marta Mata i per extensió a tots els mestres que van saber servir-se dels seus consells perquè generacions i generacions de brivalls, aprenguéssim, a finals dels setanta, la nostra llengua i  la nostra cultura sense cap mena de complexos ni privacions.

PENTAGRAMES

Després dels exàmens, descans. Baixo a Reus de revetlla. Barraques. Hi toca la Dharma. Ara feia temps que no anava a un concert seu. Cada vegada més estic convençut que els germans Fortuny són cyborgs. Sobretot en Joan. Em pregunto d’on treuen l’energia aquesta gent. I en repassar la seva web, la pregunta esdevé una estupidesa.

Amb l’A., ens emocionem en sentir cançons dels seus primers discos. Votem i saltem i fem el bèstia com els adolescents que no som. La gent ens mira. És Sant Joan. Llicències de l’edat adulta disfressada per la nit, que tant hem espremut: adolescència i joventut feta de dubtes mai resolts. Incorporats a d’altres dèries, si de cas.

Consulto la discoteca i m’adono -Oh pecador!- que no hi tinc ni un sol disc de la Dharma. Però la seva música, m’és propera, necessària. Un canemàs de llum, de sons, de records… i sempre en directe o escoltada en cintes de noranta en locals amb olor de resclosit; en furgonetes on es passaven de mà en mà, ampolles de dos litres amb calimotxo o whisky amb llimonada.

Els improperis de la nostàlgia, van sempre dirigits als qui s’hi recolzen en excés, als qui no tenen res més per avançar. Però donar-s’hi de tant en tant, sabent que hi ha un camí  de molletes de pa per desfer que ningú no es menjarà, ens reconforta i ens fa estar més vius. Sobretot si en ambdós trajectes, et donen la mà aquells que inscrits en el pentagrama insonor del que ets, estimes i t’estimen.

PLANXO

Estiro la samarreta damunt la post. Malgrat tesar-la bé, els solcs són evidents. Hi passo la planxa. La roba s’allisa. Queden al capdavall dos monyets. Les marques de les agulles d’estendre la roba. Ha estat fàcil allisar les altres arrugues. Aquestes es resisteixen. Una, dues, fins a tres passades per treure-me-les del davant.

És fàcil allisar els senyals perceptibles del pas usual dels dies. Més difícil és fer-ho amb els signes que ens recorden que vam passar un temps estesos, subjectats al prim  fil de la vida, abans que algú decidís per nosaltres que ja era hora de considerar-nos eixugats de les nostres desfetes, donar-nos un cop de planxa i deixar-nos preparats perquè ens tornin a rebregar.

TOTA

Les prediccions s’han acomplert. Maragall plega. Per mor del pacte Mas-Zapatero? Hi ha coses que per decència política i potser democràtica, més val no saber. Maragall no ha estat a l’alçada. Entre fer i desfer en una ciutat i fer i desfer en un país, només hi ha una plaça pel mig. Però són dos universos que no tenen res a veure.

Maragall ha estat un d’aquells personatges incòmodes per la seva indefinició, per la seva personalitat massa acusada. En un temps de pragmatisme i de fer política i no pas país, Maragall era una raresa, un intrèpid abanderat de les idees tenint massa lluny les realitats. Algú que sabia mot bé la lletra de les seves cançons però que mai va trobar la música adequada.

No li ho han posat fàcil. S’ho havia de pensar. En la distància curta ha demostrat sentir-se més a gust. Zapatero, Bargalló; el tete Ernest. Massa voltes per prendre decisions. El govern, el partit, els socis de govern… Pèrdues de temps pels intel·lectuals que es volen il·lustrats. Roma, Nova York…

No cal fer llenya de l’arbre abatut. Sobretot quan aquest arbre és un somni desarbrat enmig del bosc de la dignitat nacional.  "Montilla president i soci convergent", ja es pot començar a cridar. Ja vaig esbossar, fa uns dies, per on poden anar els trets. D’Espanya n’anirem plens pel que es veu. En Gordillo parla d’harakiris. Què té de català el PSC tret de les sigles? Una altra cosa és que facin de catalans, que és una cosa molt diferent.

Els ecosocialistes ja han despenjat el pòster d’allibereu a Willy. No hi queden ni ficus, ni cactus. Fins han pres uns quants contenidors d’aquells de reciclar paper com a record. Algú ha aixecat el puny i ha començat a entonar la internacional…però li han posat un brot de farigola a la boca i ha callat.

 Els d’ERC han començat la festa major abans d’hora. Programa: interessant partit de futbol entre Carodistes i Puigcercosistes i encabat ball amenitzat pel marxós grup Carretero’s Sound Machine.

Deixant de banda el País Basc, tota la península ibèrica és ocupada per partits espanyols. Tota? Es produeix un silenci tens. Cap lupa no augmenta el territori del nord-est. Resignats mussitem, amb tan poca intenció com es pot: tota.

VALORACIONS

Qui va votar que sí, va dir que no al futur. Qui va votar que no, va dir que sí al present.

Els que van parlar amb els mots de la neu, també van ser valents.

Els del partit del Delial o els dels talls de síndria a la cuneta, potser no tant.

Jo vaig votar per la independència del meu país perquè crec que abans que cap llei, la llibertat, és la primera de les reglamentacions.

Jo vaig votar per la independència del meu país perquè sense llibertat, no es pot ser res de res.

Jo vaig votar per la independència del meu país… perquè vull.

 

REVOLTA

Hi ha dies en què la vida et somriu amb cops de puny de lucidesa clara, honesta i senzilla.

Dies en què et rendeixes davant l’evidència que les sorpreses agradables encara són possibles.

Dies en què una noia de setze anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit, et fa saber que el temps de les il·lusions no està perdut, per exemple.

Gràcies, Carme!

… I CONVIDO A TOTHOM A UNA REVOLTA

Carme Dangla, estudiant.

Sóc una noia de 16 anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit,
estudio primer de batxillerat, tinc la intenció de cursar la carrera de
matemàtiques i les meves aficions van des de la ciència en general a la
música clàssica i tradicional. Em declaro activament no violenta.

Fent un símil amb els escacs, la tàctica consisteix en cercar una
combinació de moviments que ens proporcioni un determinat guany.
L’estratègia consisteix en una sèrie de regles més generals que ens porten
a l’objectiu de guanyar la partida, independentment dels moviments
concrets necessaris per assolir-los.
La decisió de vot, en general, és una qüestió tàctica, supeditada,
naturalment, a l’assoliment d’uns objectius estratègics, que en el cas
dels catalans espero que siguin aconseguir que la nostra nació participi
al Món en llibertat i igualtat de drets respecte les altres.

Posar-se d’acord en els objectius estratègics pot ser relativament fàcil,
ja que són més aviat tendències i direccions que no pas finalismes
concrets. La tàctica és una altra qüestió, com a la nostra partida
d’escacs la millor jugada concreta en cada moment depèn d’un càlcul
personal que sempre és aproximat, i qualsevol altra persona pot acabar
opinant que és errònia perquè les seves consideracions són unes altres.

El rebuig a l’estatut és un cas similar. Molts catalans estem d’acord en
que no ens importa una llei concreta, en que hi ha un objectiu que és la
independència, objectiu que és sols una fita en el camí a la plena
llibertat com a poble i com a persona.

Totes les tàctiques, mentre el seu objectiu real sigui aquest, les trobo
igualment legítimes, però, naturalment, faig els meus càlculs i m’inclino
per una jugada concreta.

Si pensés que hi ha una possibilitat real de tombar l’estatut, deixant en
evidència la mesquinesa o covardia de molts polítics que no gosen voler
anar gaire més enllà, segurament la meva aposta seria pel no.

Però, sincerament, no ho crec. He vist enquestes a llocs com VilaWeb o el
Racó Català, on el sí perdia, però no ens podem enganyar, les persones que
voten no són representatives de la mitjana dels electors. No ho eren
tampoc quan el referèndum del Tractat Constitucional Europeu, i no tinc
cap motiu per pensar que ara les coses poden ser diferents. Extrapolat les
enquestes i resultats reals d’aquella consulta, em surt un 70 per cent de
sí.
El cas d’Òmnium és similar, fins i tot entre persones que demostren un
interès per la cultura catalana hi ha en nombres rodons un 50% de sí; el
percentatge entre la població en general, serà lògicament, molt superior.

Les enquestes parlen de percentatges de sí similars al meu càlcul o
pitjors. El no, no pot guanyar, ni que hi hagués un trasbals com van ser
els atemptats de Madrid i les mentides evidents dels governs de l’estat
espanyol, la realitat no va canviar ni un 10 per cent les enquestes
prèvies.

Ni tan sols pot ser una victòria petita, en tot cas ens podríem conformar
esmentant la baixa participació, però és un consol que al cap d’uns mesos
ningú no recordarà.

Posats a empassar-se el gripau de l’estatut de la Moncloa aprovat, què és
millor: dir que un 30 per cent de no –no crec pas que s’hi pugui arribar–
és una gran victòria? o demostrar d’alguna manera que hi ha molta gent
disposada a sortir del marc legal per assolir objectius més alts?

Un 5 per cent de nuls, no serien els vots d’uns antisistema en el sentit
pejoratiu que el ‘sistema’ dóna al terme, serien més de 100.000 persones
disposades a no jugar el joc dels de sempre, i podrien a mig termini
engrescar-ne moltes més.

Però aquest no és el meu motiu principal per recomanar el nul. Jo, encara
no tinc edat per votar, però no em vull morir de vella amb la quarta
versió de l’estatut. Si continuem jugant amb les regles políticament
correctes de l’estat, m’hi moriré. I sincerament, crec que un nul engresca
molt més a tots els que volem que les coses siguin diferents un dia no
gaire llunyà.
Amb el no, guanyaran els altres; amb el nul, manifesto que
no podran comptar mai amb mi, i convido a tothom a un revolta, de moment
petita, que a mig termini pot donar els seus fruits.

Malgrat que la festa nacional del Principat de Catalunya sigui la
commemoració d’una derrota, per la nostra salut com a poble, no és bo
patir-ne gaires. I el no, molt probablement –i en contra dels meus
desitjos– serà una derrota per a moltes persones amb les que comparteixo
els objectius estratègics de la llibertat de la nostra Nació.

 

JO VOTO PER LA INDEPENDÈNCIA I TU?

Avui he votat al referèndum pel nou estatut. Era el darrer dia per fer-ho per correu. He votat per la independència de Catalunya. Per què? Senzillament perquè si les boires que es veuen a l’horitzó acaben aribant, la sociovergència que s’instal·larà a la plaça de Sant Jaume no crec que doni gaires oportunitats de sortides de to.

L’estatut, que encara que no m’agradaria que s’aprovés, probablement es decantarà afirmativament per la mínima i amb penals inclosos, només serà una mena de vermut d’eleccions per l’àpat gros que vindrà a l’octubre o al novembre, a tot estirar.

Molt haurien de canviar els números perquè la sociovergència no aconseguís fructificar en una nova etapa de govern caracteritzada per la ja coneguda política del "qui dia passa any empeny" plena de trucades als cunyats dels ministeris de Madrid per anar esgarrapant, per part del socialistes; i amb una CiU maquillant tota l’operativa a pots de nacionalisme ben entès i servint de correctiu als excessos de cocido dels primers.

CiU ben establerta en la seva tasca de varnissaires, no hauria de preocupar-se de barallar-se a Madrid. Podria capitalitzar l’acció de govern. El somni s’hauria fet realitat. Tornar al poder sent influents a Madrid i sense perill d’erosionar el seu prestigi acusant-los de massa intervencionistes. "No, no, no, escolti -ja sento el virrei Mas- qui pacta a Madrid són els socialistes, nosaltres no. Mai de la vida!" 

No dubto que les competències siguin millors. Que hi sortim guanyant. Però vostès ens han vist cara de babaus? Jo a Madrid només hi vull anar a veure-hi els quadres de Velázquez, menjar entrepans de calamars i constatar que, com cantava el mític grup "The Refrescos", vaya, vaya  aquí no hay playa. Que encara no ho han entès?

Jo voto per la independència. I tu?

PLAERS

Ho va dir Cesare Pavese:

Escriure un poema s’assembla bastant amb fer l’amor: mai arribes a saber si el plaer experimentat ha estat compartit, o no.

I a l’inversa es pot afegir que fer l’amor s’assembla bastant amb escriure un poema. Hi ha versos sublims i finíssims que són del tot fingits.