NÓVIO DE MATINS

Ella s’asseu al mig de tots dos. Som en un banc d’una plaça amb jardí, un migdia.

-Tu pots ser el meu nóvio de matí i tu el meu nóvio de tarda, què us sembla?-els diu tota satisfeta.

Tots dos se la miren sense entendre què vol dir del tot-amb els anys aquesta sensació serà molt habitual- i s’encongeixen d’espatlles gairebé de manera simultània, assentint.

Llavors un d’ells s’hi atansa posant els llavis com un peix i tancant els ulls. Ella es fa enrere.

-Ah, ah, ah… -li reproba com una institutriu- a tu no et toca pas per ara. He decidit que tu seràs el meu nóvio de tarda.

L’altre, no se’n sap avenir: esblaimat, empassant saliva, comença a suar. Veu com ella decanta el cap, acluca els ulls i li assenyala amb parsimònia i extenent el dit índex, el punt exacte on vol l’smuac que segelli la relació. Ell quequeja:

-Es que… Es que… Jo crec que seria millor nóvio de tarda. No sé… M’hi veig més.

Ella obre els ulls, se’l mira de dalt a baix. Ell se sent com despullat -amb els anys aquesta sensació serà el pa de cada dia-, a l’altre li falta temps per deixa-li a cada galta un petó. Ella l’ha mirat tota l’estona mentre l’altre se li abraonava de qualsevol manera.

Mentre s’aixequen del banc -fins i tot l’agafa de la mà!- ell li diu que ja es veuran després de classe, no?. Ella fa que sí sense massa convicció.

El municipal que pregunta el nen, les quatre de la matinada, si es diu com es diu, parla per l’emissora: "Ja l’hem trobat. Digueu a la mare que el nen està bé". 

Ella no ha vingut ni en tota la tarda ni en tota la nit. Definitivament hauria d’haver acceptat ser nóvio de matins. Se sent com si hagués perdut alguna cosa. Amb els anys, aquesta sensació, l’acompanyarà moltes altres vegades.

LLEGIM

Els qui amb més o menys fortuna, assiduïtat o professionalitat, ens dediquem a això d’escriure, moltes vegades oblidem que per damunt de tot, escrivim per ser llegits.

Al plaer de fer lliscar les lletres pel paper o per la pantalla, saber-nos acabats en allò que confegim només quan els ulls dels qui ens llegeixen faran el seu judici inapel·lable, fulminant, inconstestable.

Davant l’opció que algú em pagués per escriure o per llegir, sense cap mena de dubte, jo triaria la segona. Potser faig trampa perquè en darrer terme, també s’escriu quan es llegeix i viceversa, també llegim, amb una intensitat més bsoluta i aclaparadora, probablement, mentre escrivim.

Al capdavall no es pot estar més d’acord amb Gil de Biedma quan deia que ell es pensava que volia ser poeta quan el fons el què volia ser, potser com tots, era poema. És a dir, que els nostres fulls, digitals o no, s’empeltin directament de Foix, de Dickinson, d’Stendhal, de Ferrater, de Lessing, de Pedrolo o de Sebald.

Escrivim pequè llegim. Llegim perquè algú altre va escriure i aquest algú altre, en el seu moment, també va llegir. Inacabable cadena. Simbiosi eterna. "Plaers solitaris, vicis compartits", en dirà Montserrat Roig.

Totes aquestes coses pensava mentre posava el llibre que creia indispensable a la lleixa dels llibres pendents; llegia el que havien escrit en una pissarra d’altres lectors; m’evadia del brogit urbà col·locant-me de lletra o feia capcinades en un esplèndid sofà després de veure unes quantes polaroids amb rostres amics.

Totes aquestes coses podeu experimentar, vosaltres també, fins el dia 17 d’aquest mes si s’arribeu a la subtílissima exposició "Llegim" al Palau Moja de Barcelona, comissiarada per l’Ada Castells i promoguda per la ILC. Una petita gran lectura de la lectura, sens dubte.

NOMÉS PELL

Una de les coses més plaents en el món artístic és que et sorprenguin. I molt més si ho fan des de registres o llenguatges els quals no estem avesats a sovintejar.

No estem acostumats a arriscar-nos. Servils, acceptem les novetats, en qualsevol camp, guiats pels quatre altaveus de sempre. És curiós, però pots considerar-te una persona mínimament a l’aguait del món cultural i malgrat això, trobar-te en una sala davant una d’aquelles petites joies que et fan dir: "i aixo perquè ningu no m’ha avisat que existia?".

No fa gaire el flamant nou conseller de les cultures pregonava la potenciació de la dansa. Un encert -em disculpo, escric en calent- almenys si serveix perquè espectacles com del que vull parlar-vos, surtin de les catacumbes dels circuits tradicionals de dansa i són portats a la vora del públic més general.

Aviso amb poc temps, ho sento, però m’hagués sentit malament no deixar passar l’oportunitat i perpetrar només un paperet digital amb tota la faramalla crítica que sóc capaç de perpretar després d’un excel·lent sopar al "Xalar Cafè" de l’Espai Mallorca de Barcelona amb el meu alter ego (broma privada)  i els ulls xocolata de l’E., pomada fresqueta d’epíleg , sense almenys intentar-ho.

Avui diumenge, a les 19:00 darrera representació de "Sola Mente Piel" gran espectacle de dansa-teatre de la Simona Quartucci dirigida per l’Andrés Waksman. Veritablement si algú de Barcelona que llegeixi això no té res a  fer a les set del vespre i no s’apropa al Mercat de les Flors, es perdrà un d’aquells petits grans moments que només l’art pot proporcionar-nos.

A través de la dansa-teatre, la Quartucci, desfà el mite de la dona servil a les exigències de l’amor, i la violència que comporta, per oferir-se dalt un escenari a vegades nua, a vegades només vestida amb la mateixa hipocresia atorgada al seu sexe i gènere ridiculitzada i portada a l’extrem.

Simona Quartucci no s’entreté amb virtuosismes sol·lipsistes, excessius en alguns espectacles de dansa,  i a través d’una fil conductor prim, però suficientment confortable, erigeix una tendra relació amb tots els elements que conformen l’univers femení en relació a un rol establert masculí, sabent-los tractar amb ironia, sense caure mai en la vulgaritat, agafant-te de la mà i proposant-te una bona estona de reflexió i de subtilesa suggeridora brutal.

Immillorable oportunitat per dir-se a un mateix o convèncer a algú altre: va, deixem-nos de perjudicis i provem-ho. Prometo poques decepcions i una agradabílissima estona. Un plaer de veritat.

L’ESCORPÍ I EL GRIPAU

Hi havia una vegada un escorpí que no sabia com passar a l’altra banda d’un riu. No gaire lluny d’on s’estava amb els seus dubtes, un gripau feia llargs entre uns canyars. En veure’l, l’escorpí va tenir una revelació i se li adreçà:

-Amic gripau, t’he de fer una proposta.

-Què vols de mi, company escorpí?

-Necessito passar a l’altre banda del riu.

-No veig com et puc ajudar.

-Veuràs, he pensat que podries carregar-me a la teva esquena i portar-me nedant fins l’altra riba.

-Em sembla que això serà impossible, company escorpí.

-Per què, amic gripau?

-Senzillament perquè sé del cert que si et carrego al meu llom, acabaries picant-me amb el teu agulló i donant-me mort.

-No diguis bestieses! No veus que si et donés mort, tu no podries continuar nedant i jo moriria ofegat?

El gripau va reflexionar sobre els mots de l’escorpí.

-Trobo que les teves paraules són prou raonables. Puja.

L’escorpí, més content que un gínjol, s’enfilà damunt el gripau que començà la travessa. Tranquil·litzat per les paraules de l’escorpí, no s’afanyà gens a completar el viatge, ans al contrari, trobà que era agradable poder ser d’alguna ajuda. Però de sobte, quan ja no faltava gaire per arribar a la seva destinació, el gripau va sentir una punxada a l’esquena i com tot el seu cos se li enravenava. El gripau sabia qui li havia infligit aquella fiblada:

-Company escorpí, per què m’has picat?

I l’escorpí notant com la granota era engolida per les aigües, digué:

-No hi puc fer més, amic gripau, és la meva naturalesa.

I s’ofegà.

FOC

Malgrat l’abril, la casa erta de fred. Encendre foc és plantar bé els buscalls prims al fons de la llar. Un triangle ben fermat. Compacte. Rebregar un parell de fulls de diari del suplement d’esports. Encendre’ls. Esperar que la flama comenci a engolir lletra i pilotes i titulars cridaners. S’ennegreix l’escorça. Dos dits punxeguts estisoren el bitllot de carabassa roent. A vegades blaveja.

Ara s’apaga. Un altre full. Crepits i santornem-hi. La fusta ja pren però no s’acaba de decidir. Més paper. Una senyora flama, per fi, hostatjada al tronc. Una glopada de fum: perbocada grisosa que enutja narius. Estossecs. Branda el foc com una mà estesa en cinexin. Un guant de vermells torra els líquens abans grocs. Surfistes a punt de ser engolits per l’onada, lliscant entre els xaragalls que el temps ha esculpit a l’escorça dels ascles.

Un tió gros com una làpida. Pataplam. S’abalteix la flama. Però s’hi posa de pressa i vigorosa l’acarona, el llepa i el comença  consumir. Els primers brancalls ja són brasa amb ròdols de cendra. Són petites ciutats bategant de llum. Hi ha un projecte d’esfondrament. Falsa alarma. S’aclofa el tambor entrat en fustes. El foc el va amanyagant per fer-li més suportables les incerteses.

RIMES

"Busco verbs que rimin amb escriure. Per ordre alfabètic: 1. Adscriure. Com a escriptor m’he agregat a una llengua, a un temps, a un espai. Amb quines dosis de voluntat i de fatalitat? 2. Circumscriure. Penso que és bo que un escriptor sàpiga reduir-se als seus límits de capacitat.

3. Conviure. Si no es pot conviure feliçment amb l’ofici deu ser difícil conviure amb la vida. 4. Descriure. Exercici fonamental. Entrenar-se en l’observació i en la crítica del resultat. Descriure per aprendre a desenamorar-te del jo, probablement mediocre. 5. Inscriure. Anotar, però sense el gest del qui grava. Fugir de l’escriptura marmòria.

6. Prescriure. Tot el que s’escriu té data de caducitat. 7. Proscriure. Prohibir-se tant la supèrbia com la humiliat. 8. Reviure. El privilegi de l’escriptura dels viatges a peu i de la literatura de la descripció en general.  

9. Riure. Mai de qui fracassa. 10. Somriure. Sempre davant el vanitós. 11. Subscriure. Cap manifest sobre què és o com ha de ser la literatura. És literatura, avui, allò que els editors, els crítics, els autors, els lectors o els no lectors creuen que és literatura. Demà, literatura serà allò que els editors, els crítics, els autors, els lectors o els no lectors creuran que és literatura.

12. Transcriure. Passar al paper allò que ja s’ha escrit mentalment. 13. Viure. Com escriure. Dos oficis satisfactoris, personals, a extingir."

                                                                                                          Josep M. Espinàs, Temps afegit