Els dies i les dones

David Figueres

DESCOMPRESSIÓ

0
Publicat el 28 d'abril de 2006

Des de Setmana Santa que estava submergit en el treball de fi de curs de l’assignatura de Llatí i cultura clàssica del primer curs d’Humanitats que enguany curso.

El projecte: un estudi de la catàbasi (la baixada als inferns) principalment en les obres de l’Odissea d’Homer (cants del X al XII pels curiosos) i l’Eneida de Virgili (llibre VI pels ídems) per comparar-la després amb les novel·les En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad i la versió que en fa Coppola a Apocalypse Now; i La mort a Venècia de Thomas Mann i la pel·lícula homònima de Visconti.

La realitat: 36 fulls a un espai -temia quedar-me sense tinta a l’impressora- amb una senyora samfaina de tot plegat més que acceptable. Vaig punxar en els metres finals i el tema Mann/Visconti m’ha quedat coix, ho reconec, però queda molta carrera per endavant -les Humanitats són axí- i cada treball és com una final i sé que l’afició es mereix que doni el millor de mi malgrat que l’entorn em sigui desfavorable.

Aquest matí, semblava tret de la insofrible escena on els Trapp amb la Julie Andrews al capdavant, canten la cançó no menys insofrible "Edelways" a "Somriures i llàgrimes" (perquè recordaré de memòria aquestes coses?????) i no m’ha fet res ni l’absència de dutxa matinal d’alguns cohetanis viatgers de metro ni els:

BONDIABUENOSDIASCIRCULENNOSEQUEDENPARADOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOS

dels admirables senyors que dirigeixen el tràfic de passatgers dels Ferrocarrils Nostrats a la parada de Provença, Barcelona, el Barcelonès.

He arribat a classe, he obert la carpeta i he lliurat el meu treball que he titulat amb una originalitat fora de mida: "La catàbasi: un viatge als inferns" (si es fa una pausa després dels dos punts i es posa veu de Darvàder, fa més impressió) amb un somriure idiota, tot satisfacció autocomplaent (sospir).

Tot plegat, amb pic i pala, cada dia de 12 a 4 de la matinada i gràcies a l’ajuda de certes pastilles efeverscents, al nesqüic i també a una Queta -el bitxet aquell de la campanya del català- que em van regalar (gràcies, nen!) i que ha estat una distracció útil, eficient i sobretot barata.

Despres he baixat al centre. He destinat la partida pressupostària destinada a unes sabates que em convenien molt, en els dos discos que em faltaven d’Antònia Font: "a Rússia" i el "Batiscafo Katiusca" i m’he quedat tan panxo. 

Torno a la superfície. Deso els llibres a les seves lleixes, els papers a la carpeta de "Catàbasi" de l’arxivador. M’ acomiado d’Ulisses, d’Eneas, d’Aschenbach, de Tadzio, de Marlowe, de Kurtz, de Marlon Brando i de Dirk Bogarde, sabent que aquestes coses no tenen gaire utilitat pràctica i que ja no tenim edat per fer d’estudiant universitari i tot allò que estic fart de sentir.

Però, sabeu?, ha estat un plaer haver-vos conegut i he gaudit molt deixant que m’expliquéssiu tot de coses. Tinc el mòbil de tots? Hi tant que quedarem per fer unes cerveses! L’aire que em bombaven fins ahir s’ha aturat. Em trec l’escafandra. Oloro l’aire de la vida de cada dia. Somric satisfet. Començo la descompressió. 

ÍTACA A LA VORA

1
Publicat el 27 d'abril de 2006

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

 molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí el seu ànim,

 fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia.

                                                                   Homer, L’Odissea

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

DE COM EL PROTAGONISTA D’AQUEST BLOC ES CREU QUE ELLA TAMBÉ LLEGEIX MANN I ENTENDRÀ QUE “TENS UN CLIP?” VOL DIR ALGUNA COSA MÉS

0
Publicat el 26 d'abril de 2006

Res no és més important ni més incòmode que la situació recíproca de persones que només es coneixen de vista, però que cada dia, gairebé cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences d’una distanciació indiferent per culpa de les convencions socials.

Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histèria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara més, una mena d’estimació impacient.

                                                             Thomas Mann, La mort a Venècia

ELS ELLS

2
Publicat el 25 d'abril de 2006

La darrera tele que va entrar a casa va tenir un mort agònica. Vull dir que abans que algú de la família proposés la compra d’un nou aparell, el pobre animal,  a punt de dinyar-la, va haver de patir cops i maltractaments així que li agafaven estossecs d’imatge o de so. L’eutanàsia catòdica li va arribar tardíssim.

L’única vegada que el moribund aparell era indultat, era quan la deficiència en la imatge o en el so, no era degut a la rècula d’anys i panys que arrossegava. Quan això succeïa es feia el silenci, s’inhibien en la mesura del possible les ànsies de desfogar-se -qui més qui menys ja s’hi havia enganxat a allò d’estossinar l’aparell com a catarsi domèstica- i s’esperava que algú emetés el dictamen solemne: "Això és d’Ells".

Qui eren Ells o què eren Ells, ha estat un misteri que m’ha acompanyat tota la vida. Amb els anys, però, n’he anat traient l’entrellat: els Ells, són aquells follets diminuts i baladrers que fan tot el possible perquè la vida no transcorri de manera ordenada i normal. Com un mal de queixal, una migranya o una morena.

Avui, a la bústia de casa, una paparereta d’aquesta gent amb el suport d’aquests i d’aquests altres, m’hi ha fet pensar en els Ells. M’havia quedat sense paper higiènic, i mira, malgrat donar-me el dia, s’ha de reconèixer que els Ells m’han tret d’un mal pas, com a la meva tele traspassada, a qui aprofito per saludar, perquè segur que m’està veient, sigui on sigui que hagi anat a parar, pobreta! 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

SENZILL

0
Publicat el 23 d'abril de 2006

No amb la rosa o amb el llibre

ni amb un poema carrincló;

la paraula clara, senzilla:

dir "t’estimo", per què no?

                                                                           DF

L’ALQUIMISTA

0
Publicat el 22 d'abril de 2006

Emocionant "Vides de Palau i Fabre". Quin plaer no és descobrir en una mirada que ja gairebé ho ha esguardat tot, l’espurna, el glatir de la curiositat a flor de pell. La tebior amable d’una veu vigorosa, compromesa. Enderiada en la construcció d’un món, d’un univers per llegar-lo als altres i així sobreviure’s, sobreviuren’s en Palau i Fabre: l’home, el poeta, l’alquimista el dia del seu aniverari. Per molts anys!

PROPERA PARADA

0
Publicat el 20 d'abril de 2006

S’estan drets davant la porta del vagó de metro. Passen la seixantena. Tots dos amb gorra de llana. Ulleres de vidres gruixuts. Un d’ells diu alguna cosa que no entenc. Sí que escolto el que li contesta l’altre, que deu ser sord i es dirigeix a tot el vagó en ple, sense adonar-se’n:

-Va, va, va, va…. tanto Putxol, tanto Putxol! Aquí el bueno é el Maragal. Cuchaloquetivoiadisí: mira si é importante; mira si é importante, que antes i todo de ser arcalde, eh?, antes i todo de ser arcalde, cucha: ya tenía una parada de metro con su nombre!

PER QUÈ?

1
Publicat el 19 d'abril de 2006

¿Per què amb certes situacions de la vida no es pot fer com amb els mails indesitjats; és a dir, a més de treure-se’ls dels damunt clicant "Eliminar", no se’n pot, a més, blocar-ne el domini d’origen perquè mai més tornin a donar-se?

¿I Per què malgrat aprendre’n cada vegada la lliçó, sempre acaben tornant a aparèixer com vulgars ofertes d’allargament de penis, Viagra a preus irrisoris o propostes de contacte d’unes suposades senyoretes russes?

 

BENZINA

0
Publicat el 15 d'abril de 2006

Una de les primeres persones a incloure en el meu paisatge quotidià barceloní, va ser el P. Regenta el quiosc de davant de casa, a la placeta. Recordo que ell va ser la persona que m’indicà on era el carrer que des de fa tres anys forma part de la meva direcció postal.

A ell li comprava La Vanguardia els diumenges per mirar els anuncis de feina. Va ser ell qui em digué que existien publicacions especials per aquestes coses abans de descobrir, pel meu compte, que aquests diaris també es podien trobar a les biblioteques públiques.

A ell, també,  li vaig comprar el primer número de l’edició d’El Punt  de les comarques de Barcelona i va ser ell qui em va dir que el suplement de cultura de l’Avui amb la renovació, passava a editar-se els dimecres. 

 Els dissabtes, sap que compro El País pel Babèlia i per les crítques de teatre de l’Ordóñez i tot i que alguna vegada m’ho ha preguntat amb segones -el P. és d’aquells comerciants que la sap llarga- sap de sobra que els suplements d’El Periòdico i de La Vanguardia, els aconsegueixo per altres mitjans i que malgrat estar força bé, vaig deixar de comprar el de l’ABC per motius obvis.

El P. em sap els gustos cinematogràfics i de tant en tant, del recambró, em treu alguna petita joia en DVD. Recordo una edició de Kurosawa de "Vivir" "Yo confieso" del Hitchcock. "D’aquestes pel·lícules rares en blanc-i-negre que t’agraden a tu", en diu ell.

Amant d’El Jueves, no s’està d’aturar-me, la majoria de vegades quan ja hauria de ser dalt un vagó de metro o de tren, per comentrar-me qualsevol ocurrència de la publicació.

Malgrat tot, al P. el considero un professional: el dia que em va dir que el proper dissabte tancaria una mica més d’hora perquè la nena li feia la comunió, m’entendrí. Sóc un sentimental i sé que la meva fidelitat clientelear va quedar fixada aquell dia per sempre més.

D’ençà de llavors, no puc estar-me de saludar-lo sempre que puc i ajudar-lo quan algun fascicle surt disparat per una pilotada dels nombrosos nens que juguen a futbol a la placeta o quan el vent, s’emporta els diaris carrer avall. Vull creure que gràcies a mi, sap que hi ha un setmanari que es diu El Temps i que fa cosa d’un mes, una revista mensual que es diu Benzina.

No cal dir que el mes passat, en demanar-li el primer número, em va preguntar si era de motos o de Fórmula 1. Me la va treure del recambró, del lloc on normalment em treu les coses rares que només m’agraden a mi, encara que Benzina sigui a tot color i un plaer de llegir.  I que duri!

75 ANYS

1
Publicat el 14 d'abril de 2006

Catalans : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. 

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. 

Barcelona, 14 d’abril de 1931. 

El President 
FRANCESC MACIÀ 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

DESCOBRIR L’HIVERN

0
Publicat el 10 d'abril de 2006

"Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. I quan ens enamorem d’algú, tan sols hem albirat la punta d’una muntanya o l’horitzó d’un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de l’altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguntarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de tornar a sortir a la llum".

                                                                            Maria Barbal. País íntim

RELACIONS

3
Publicat el 9 d'abril de 2006

Els de Cossetània edicions m’han fet arribar els tres exemplars del llibre "Dos germans asimètrics i altres contes" que em pertoquen com a coautor d’aquest recull que conté, a més de la narració guanyadora del darrer premi de narrativa curta per Internet Tinet dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona d’enguany, una selecció de 16 contes més.

Un jurat format per Àngel-Octavi Brunet, Andreu Carranza, Adam Manyé, Rosa Pagès i Màrius Serra va creure que entre els 250 contes presentats, un de meu: "Conte de Tardor", que vaig publicar aquí mateix, tot i no ser distingit amb cap premi, mereixia ser publicat. El meu agraïment al seu parer.

És el segon conte que els de Cossetània em publiquen. Ara fa uns anys ja vaig tenir l’honor de formar part del seu catàleg editorial en un altre llibre col·lectiu.

Una curiositat que em fa creure que la gent de Valls fa una feina ben feta: em trucà, en aquella ocasió, una correctora per preguntar-me si el mot xolles, que incloïa en l’anterior conte, l’havia de deixar així o preferia que el modifiqués pel normatiu xolla. Jo li vaig explicar que tota la vida jo havia portat xolles i no pas xolla.

Em va sorprendre gratament que algú es prengués tantes molèsties per una fotesa com aquella.

Com sempre que veig imprès el meu nom, ja sigui en un llibre o en un article, o el que sigui -fins i tot en aquest bloc- la sensació que aquest David Figueres és un altre que no té res a veure amb mi. Un personatge que s’ha apropiat del meu nom. Un absolut desconegut.

La relació que s’estableix entre obra i autor és d’una gran intimitat i malgrat que el fet artístic consisteix en l’elaboració artesana una, deu, cent, mil vegades de l’objecte artístic, a l’hora de contemplar l’obra acabada, en el meu cas escrita, sempre torno a la matriu primera, a aquell primer fil que vaig començar a estirar perquè sorgís la resta.

 El conte, el poema, el post o la novel·la -en el meu cas aqueta darrera no s’ha donat encara- queda lligada, doncs, a aquest fet primer. Les pagines del llibre, el full de diari o la pantalla és un espai totalment aliè, que no té res a veure amb mi.

TORNAR

1
Publicat el 8 d'abril de 2006

El tango normalment sonava prop d’arribar a Cornudella del Montsant, camí de Prades, en la veu de Roberto Carlos, el cantant brasiler. Les alternatives eren dos: o els grans èxits de Mocedades o els no menys grans èxits de Los Panchos. La meva germana ja havia fet l’ànec mentre el meu germà se n’enreia: l’esmorzar de llet-amb-nesqüic era dins una bossa de plàstic que la meva mare faria desaparèixer per la finestreta -ho sento, la cultura ecològica encara no havia arrelat en  la meva família.

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.

No recordo si la "Prisca", una preciosa pastora alemanya d’orelles sempre rectes, encara ens acompanyava escalfant-nos el clatell amb el seu alè en aquestes fugides de cap de setmana embotits en un Talbot 150 gris metal·litzat que el meu pare va comprar a un fuster que va anar a fer fortuna a Austràlia.

Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.

L’escena familiar m’ha vingut al cap aquesta nit mentre admirava la gran pel·lícula de Pedro Almodóvar, "Volver". El retorn del millor  Almodóvar. Després de l’encarcarada "La mala educación", Almodóvar assumeix la seva maduresa creativa revisitant-se i reconciliant-se. Per una banda amb la grandíssima Carmen Maura en una evolució del paper que havia fet a "¿Qué he hecho yo para merecer esto?" i per una altra amb el repte de fer-nos emocionar sense deixar de ser Almodóvar i sense que sigui necessari recórrer als recursos habituals (vegi’s transvestits i marginats portats al límit) per construir universos i personatges d’una profunditat absoluta i colpidora.

Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.

Fins i tot Penélope Cruz està insuperable en aquest drama on torna a focalitzar-se l’essència femenina que el manxec ja va mostrar magistralment a "Todo sobre mi madre" amb l’afegit d’una posada en escena i un bastiment dramàtic més teatral, absolutament lorquià -que grans Lola Dueñas i Blanca Portillo!- que en matisa el conflicte fent-lo créixer i evolucionar cap endins de la trama mateixa travant la història amb una proverbial fluidesa narrativa on les sortides de to, marca de la casa, només queden com afegits simpàtics.

La quieta calle donde el eco dijo:
"Tuya es su vida, tuyo es su querer",

Gardel ens ho ha explicat gairebé tot de l’amor i dels retorns. Lliçons que amb els anys he retingut com els monjos budistes que memoritzen les ensenyances per després reflexionar-hi. En queda ben poc d’aquells viatges i d’aquella família que va acabar per desfer-se. Però queda Gardel i Almodóvar i els meus germans per tornar a sentir-se partícep de coses que pesen, que hi són. Llocs on sempre val la pena de tornar.

bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

UNA RECORDANÇA GAIREBÉ

0
Publicat el 5 d'abril de 2006

"Penso que la poesia ens ha de sorprendre per un bell excés. Ha de colpir el lector com a expressió dels seus pensaments i ha de semblar-li gairebé una recordança. Els seus tocs de bellesa no han de quedar-se mai a mig camí, deixant el lector sense alè i no pas content. L’inici, el progrés, el declinar de la imatgeria han d’arribar-li com el Sol d’una manera natural, i pondre’s sòbriament, però amb magnificència, deixant el lector en la rica beutat del crepuscle".

                                                                                           

                                                                                 John Keats