DESCOMPRESSIÓ

Des de Setmana Santa que estava submergit en el treball de fi de curs de l’assignatura de Llatí i cultura clàssica del primer curs d’Humanitats que enguany curso.

El projecte: un estudi de la catàbasi (la baixada als inferns) principalment en les obres de l’Odissea d’Homer (cants del X al XII pels curiosos) i l’Eneida de Virgili (llibre VI pels ídems) per comparar-la després amb les novel·les En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad i la versió que en fa Coppola a Apocalypse Now; i La mort a Venècia de Thomas Mann i la pel·lícula homònima de Visconti.

La realitat: 36 fulls a un espai -temia quedar-me sense tinta a l’impressora- amb una senyora samfaina de tot plegat més que acceptable. Vaig punxar en els metres finals i el tema Mann/Visconti m’ha quedat coix, ho reconec, però queda molta carrera per endavant -les Humanitats són axí- i cada treball és com una final i sé que l’afició es mereix que doni el millor de mi malgrat que l’entorn em sigui desfavorable.

Aquest matí, semblava tret de la insofrible escena on els Trapp amb la Julie Andrews al capdavant, canten la cançó no menys insofrible "Edelways" a "Somriures i llàgrimes" (perquè recordaré de memòria aquestes coses?????) i no m’ha fet res ni l’absència de dutxa matinal d’alguns cohetanis viatgers de metro ni els:

BONDIABUENOSDIASCIRCULENNOSEQUEDENPARADOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOS

dels admirables senyors que dirigeixen el tràfic de passatgers dels Ferrocarrils Nostrats a la parada de Provença, Barcelona, el Barcelonès.

He arribat a classe, he obert la carpeta i he lliurat el meu treball que he titulat amb una originalitat fora de mida: "La catàbasi: un viatge als inferns" (si es fa una pausa després dels dos punts i es posa veu de Darvàder, fa més impressió) amb un somriure idiota, tot satisfacció autocomplaent (sospir).

Tot plegat, amb pic i pala, cada dia de 12 a 4 de la matinada i gràcies a l’ajuda de certes pastilles efeverscents, al nesqüic i també a una Queta -el bitxet aquell de la campanya del català- que em van regalar (gràcies, nen!) i que ha estat una distracció útil, eficient i sobretot barata.

Despres he baixat al centre. He destinat la partida pressupostària destinada a unes sabates que em convenien molt, en els dos discos que em faltaven d’Antònia Font: "a Rússia" i el "Batiscafo Katiusca" i m’he quedat tan panxo. 

Torno a la superfície. Deso els llibres a les seves lleixes, els papers a la carpeta de "Catàbasi" de l’arxivador. M’ acomiado d’Ulisses, d’Eneas, d’Aschenbach, de Tadzio, de Marlowe, de Kurtz, de Marlon Brando i de Dirk Bogarde, sabent que aquestes coses no tenen gaire utilitat pràctica i que ja no tenim edat per fer d’estudiant universitari i tot allò que estic fart de sentir.

Però, sabeu?, ha estat un plaer haver-vos conegut i he gaudit molt deixant que m’expliquéssiu tot de coses. Tinc el mòbil de tots? Hi tant que quedarem per fer unes cerveses! L’aire que em bombaven fins ahir s’ha aturat. Em trec l’escafandra. Oloro l’aire de la vida de cada dia. Somric satisfet. Començo la descompressió. 

ÍTACA A LA VORA

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

 molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí el seu ànim,

 fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia.

                                                                   Homer, L’Odissea

DE COM EL PROTAGONISTA D’AQUEST BLOC ES CREU QUE ELLA TAMBÉ LLEGEIX MANN I ENTENDRÀ QUE “TENS UN CLIP?” VOL DIR ALGUNA COSA MÉS

Res no és més important ni més incòmode que la situació recíproca de persones que només es coneixen de vista, però que cada dia, gairebé cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences d’una distanciació indiferent per culpa de les convencions socials.

Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histèria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara més, una mena d’estimació impacient.

                                                             Thomas Mann, La mort a Venècia

ELS ELLS

La darrera tele que va entrar a casa va tenir un mort agònica. Vull dir que abans que algú de la família proposés la compra d’un nou aparell, el pobre animal,  a punt de dinyar-la, va haver de patir cops i maltractaments així que li agafaven estossecs d’imatge o de so. L’eutanàsia catòdica li va arribar tardíssim.

L’única vegada que el moribund aparell era indultat, era quan la deficiència en la imatge o en el so, no era degut a la rècula d’anys i panys que arrossegava. Quan això succeïa es feia el silenci, s’inhibien en la mesura del possible les ànsies de desfogar-se -qui més qui menys ja s’hi havia enganxat a allò d’estossinar l’aparell com a catarsi domèstica- i s’esperava que algú emetés el dictamen solemne: "Això és d’Ells".

Qui eren Ells o què eren Ells, ha estat un misteri que m’ha acompanyat tota la vida. Amb els anys, però, n’he anat traient l’entrellat: els Ells, són aquells follets diminuts i baladrers que fan tot el possible perquè la vida no transcorri de manera ordenada i normal. Com un mal de queixal, una migranya o una morena.

Avui, a la bústia de casa, una paparereta d’aquesta gent amb el suport d’aquests i d’aquests altres, m’hi ha fet pensar en els Ells. M’havia quedat sense paper higiènic, i mira, malgrat donar-me el dia, s’ha de reconèixer que els Ells m’han tret d’un mal pas, com a la meva tele traspassada, a qui aprofito per saludar, perquè segur que m’està veient, sigui on sigui que hagi anat a parar, pobreta! 

L’ALQUIMISTA

Emocionant "Vides de Palau i Fabre". Quin plaer no és descobrir en una mirada que ja gairebé ho ha esguardat tot, l’espurna, el glatir de la curiositat a flor de pell. La tebior amable d’una veu vigorosa, compromesa. Enderiada en la construcció d’un món, d’un univers per llegar-lo als altres i així sobreviure’s, sobreviuren’s en Palau i Fabre: l’home, el poeta, l’alquimista el dia del seu aniverari. Per molts anys!

PROPERA PARADA

S’estan drets davant la porta del vagó de metro. Passen la seixantena. Tots dos amb gorra de llana. Ulleres de vidres gruixuts. Un d’ells diu alguna cosa que no entenc. Sí que escolto el que li contesta l’altre, que deu ser sord i es dirigeix a tot el vagó en ple, sense adonar-se’n:

-Va, va, va, va…. tanto Putxol, tanto Putxol! Aquí el bueno é el Maragal. Cuchaloquetivoiadisí: mira si é importante; mira si é importante, que antes i todo de ser arcalde, eh?, antes i todo de ser arcalde, cucha: ya tenía una parada de metro con su nombre!

PER QUÈ?

¿Per què amb certes situacions de la vida no es pot fer com amb els mails indesitjats; és a dir, a més de treure-se’ls dels damunt clicant "Eliminar", no se’n pot, a més, blocar-ne el domini d’origen perquè mai més tornin a donar-se?

¿I Per què malgrat aprendre’n cada vegada la lliçó, sempre acaben tornant a aparèixer com vulgars ofertes d’allargament de penis, Viagra a preus irrisoris o propostes de contacte d’unes suposades senyoretes russes?

 

BENZINA

Una de les primeres persones a incloure en el meu paisatge quotidià barceloní, va ser el P. Regenta el quiosc de davant de casa, a la placeta. Recordo que ell va ser la persona que m’indicà on era el carrer que des de fa tres anys forma part de la meva direcció postal.

A ell li comprava La Vanguardia els diumenges per mirar els anuncis de feina. Va ser ell qui em digué que existien publicacions especials per aquestes coses abans de descobrir, pel meu compte, que aquests diaris també es podien trobar a les biblioteques públiques.

A ell, també,  li vaig comprar el primer número de l’edició d’El Punt  de les comarques de Barcelona i va ser ell qui em va dir que el suplement de cultura de l’Avui amb la renovació, passava a editar-se els dimecres. 

 Els dissabtes, sap que compro El País pel Babèlia i per les crítques de teatre de l’Ordóñez i tot i que alguna vegada m’ho ha preguntat amb segones -el P. és d’aquells comerciants que la sap llarga- sap de sobra que els suplements d’El Periòdico i de La Vanguardia, els aconsegueixo per altres mitjans i que malgrat estar força bé, vaig deixar de comprar el de l’ABC per motius obvis.

El P. em sap els gustos cinematogràfics i de tant en tant, del recambró, em treu alguna petita joia en DVD. Recordo una edició de Kurosawa de "Vivir" "Yo confieso" del Hitchcock. "D’aquestes pel·lícules rares en blanc-i-negre que t’agraden a tu", en diu ell.

Amant d’El Jueves, no s’està d’aturar-me, la majoria de vegades quan ja hauria de ser dalt un vagó de metro o de tren, per comentrar-me qualsevol ocurrència de la publicació.

Malgrat tot, al P. el considero un professional: el dia que em va dir que el proper dissabte tancaria una mica més d’hora perquè la nena li feia la comunió, m’entendrí. Sóc un sentimental i sé que la meva fidelitat clientelear va quedar fixada aquell dia per sempre més.

D’ençà de llavors, no puc estar-me de saludar-lo sempre que puc i ajudar-lo quan algun fascicle surt disparat per una pilotada dels nombrosos nens que juguen a futbol a la placeta o quan el vent, s’emporta els diaris carrer avall. Vull creure que gràcies a mi, sap que hi ha un setmanari que es diu El Temps i que fa cosa d’un mes, una revista mensual que es diu Benzina.

No cal dir que el mes passat, en demanar-li el primer número, em va preguntar si era de motos o de Fórmula 1. Me la va treure del recambró, del lloc on normalment em treu les coses rares que només m’agraden a mi, encara que Benzina sigui a tot color i un plaer de llegir.  I que duri!