PAUS

No sé si l’anunci ha sortit en cap altre lloc. Jo fa mesos que m’hi indigno al metro de Barcelona.

És aquell tan fastigós que van penjar els de l’exèrcit espanyol on es veu un ull tancat que resa: "Tu deseas la paz" i un altre ull, més avall, obert i enquadrant una mena de naixement pessebrístic, que rebla: "Nosotros trabajamos por ella".

Amb els darrers esdeveniments, si més no, ja sabem per a quina pau treballen alguns d’ells.

TEST

He mogut llibres aquests dies i m’han sortit del fons d’alguns armaris, petites joies oblidades.

Una d’elles, el recull d’articles del Jaume Subirana "Per a què serveix un escriptor?", editat a Proa.

No em puc estar de ressenyar l’impagable "Test de detecció de poetes bords" que Subirana publicà en un article a l’Avui el desembre del 1989.

Diu així:

"1. Recita poemes propis als amics i coneguts així que pot.

2. Menysprea els altres poetes en privat i els saluda efusivament en públic.

3. Es queixa de l’escàs ressò dels seus llibres entre els lectors i la crítica. Ell, però (o ella, no discriminem), no compra mai llibres de poesia dels seus contemporanis. (i d’això, n’arriba a fer bandera).

4. Aixií que publica, mira de teledirigir un parell de ressenyes a les publicacions més influents que deixin clar com s’ha de llegir el seu llibre, i que es tracta d’una obra diferent, imprescindible i molt personal.

5. Disserta, vulgues no vulgues i en les circumstàncies més impensables, sobre la pròpia evolució poètica.

6. Llegeix poesia molt rarament, i mai poètica (¿lo qué?) o teoria literària.

7. Dóna i torna a donar a llegir als coneguts el matix recull amb successives modificacions "perquè hi diguin la seva" i sempre insisteix que allò "no és definitiu".

8. Malparla dels premis de poesia. S’hi presenta, però, amb pseudònim, i si guanya després somriu i diu que se n’ha aprofitat.

9. Enveja els altres poetes quan publiquen, quan són ressenyats o quan reben un premi. Això no obstant, fa cara de passar-ne.

10. Ha començat escrivint poesia (demana menys temps, aprens a dominar la llengua…), però ho deixarà per passar-se a la narrativa.

FUM

Una temporada, d’adolescent, em recordo capficat en una decisió que havia près i que llavors hem semblava transcendental: havia decidit fumar.

Va ser una decisió purament oportunista. A mi, això d’omplir-me els pulmons de fum, no em feia ni fred ni calor. Però podies convidar a les noies. Els repetidors et miraven amb un cert aire de fraternitat i deixaves de ser objectiu dels clatellots sistemàtics. Ells en deien collejas.

Fumar em va semblar, ben aviat, però, una feina força àrdua. Requeria massa concentració.

 Despistat com sóc, deixava paquets i encenedors per tot arreu. Els cigarrets se m’apagaven i em queien de les mans. Que si l’estisora, que si fumar amb la dreta, que si fumar amb l’esquerra, que si les anelles de fum amb la boca, que si la "correguda del camell"…

Tot el que envoltava el món del tabac i jo no vam casar. Aviat en les tancades als lavabos vaig començar a ser un fumador passiu, amb més asma que esma. Vaig oblidar que fumava.

Davant els repetidors ho feia veure -tampoc era qüestió d’exposar les meves cervicals. Davant les noies vaig descobrir que tenia més ganxo explicant que era un fumador negat, que no pas convidant-les a un pitu.

Avui en dia, no faig fàstics a un puret holandès els dies de festa, amb el cafè. Com tampoc deixo de fer una pipada si rula un porret. Fins i tot m’atreveixo amb els cigars.

Fugir de la crema insensata de tabac. Assaborir la blavor del temps que passa entre el filet grisós fent la dansa del ventre. Saber que tot es consumeix. Que si el tabac t’escurça la vida, el fum de cada xuclada pensant en coses de veres,  te l’allarga.

Contra follies prohibitòries, aquell tros de món…

FUM

Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és

Fum, allunya’t de mi, no vull el teu mal perfum,
Fragància de mort, cel sense sort.
Encara que sembli mentir
I als mapes no ho marquin això,
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.

Ets tu l’únic cos, l’únic so que vull sentir
Quan pari el temps
I un món negre em tanqui els ulls
I una suau brisa em converteixi en

Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.
Qui ho vulgui ja ho pot contradir,
Que ningú pot sentir-ho per mi.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.

                                                        Lax’n’busto (Morfina)