MECÀNICS

De vegades, no cal massa cosa.

Unes cerveses en una taula rodona on s’hi asseu i s’hi aixeca qui vol.

Deixar fer-se venir quarts de deu.

Fer el ronso per tornar al pis on dorms aquests dies.

Deixar-te convidar, novament, a sopar.

Un caldo amb colzets. Una ampolla de vi que talla de negre, abans de gasosa. Torrades de pa amb espinacs i formatge fos. Una mandarina.

La cortina que procura que l’escalfor del radiador no marxi, ni l’escalfor de les coses que ens diem així per passar l’estona i l’amistat.

Sona "Conxita" per tot l’àmbit que som.

I em dieu que no oblidi allò que va dir Foix:

Res no s’acaba i tot comença

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat…

I la nit també pot ser aquest gat que no parla.

Que s’ho mira tot, però que no parla.

FLAMES

Viure sempre corrent

avançant amb la gent

rellevant contra el vent

transportant sentiments.

Viure mantenint viva

la flama a través del temps,

la flama de tot un poble

en moviment.

                                             Obrint pas

NUADES

Allò que ens diferencia dels animals, ho explicava Eduardo Punset al "Saló de Lectura" presentant el seu darrer llibre, és la nostra capacitat d’imaginar. Ara ve, aquesta capacitat no sempre s’ha d’interpretar com una capacitat amable.

Mentre que la zebra que està pasturant tranquil·lament, no adverteix el perill del lleó que està a punt de cruspir-se-la fins que no el veu i llavors la por la immobilitza, a les persones no ens cal que el desastre ens sobrevingui per deixar d’avançar.

La imaginació que pot engendrar grans obres d’art, també ens pot fer avinents totes les catàstrofes possibles basant-se només en suposicions: tant l’amor pregonat als quatre vents pot ser tan sols un miratge sense correspondència que ens neguem a acceptar, com la desesperació més absoluta l’exegaració d’una dissort anodina.

Tan la desesperació com la felicitat, no són sentiments absoluts. Amdós són passatgers. No podem imaginar-nos eternament capficats en un problema, com tampoc podem esperar que la vida sigui una eterna conversa telefònica entre dos enamorats (T’estimo molt. Jo més. No, jo molt i molt més…).

Viure de l’ara, que ens cantava Lennon, participa tant del record que tenim de quan ens van/vam fer mal com dels moments que ens van/vam saber fer pessigolles a l’ànima d’algú altre.

Encara que endeguem recerques artúriques a la recerca de la veritat, la imaginació sempre ens nuarà amb les nostres febleses particulars.

…UN COS CONVERTIT EN ULLS

SÍMBOLS

            Primer saber

           -el misteri de l’atracció de cossos

i la davallada dels astres-

de tu dins meu, carn a carn.

Vindran després, encara,

els llargs cicles en silenci…

la destrucció de mites

escanyats amb les mans.

Tindré prou fina la pell?

Sols és eterna l’eternitat

de les florides de follia.

Sóc un cos convertit en ulls.

-els pètals d’àvides mans

s’esfullen de no trobar-te-.

Roman espatllada la màquina

de natura predirigida.

Déu: quan serem prou rebels

per poder viure del tot… ?

Maria Oleart

 

 

BALANÇADA

Amorrat a la tele fent zàpping, a prop del radiador elèctric, esperant que facin efecte els analgèsics -ahir sopar d’empresa pujat de voltes- em ve al cap un malson que he tingut aquesta nit? matí?

Em veia jo vestit de grec a la discoteca on hem acabat, perseguint una noia de fesomia incerta. Quan la trobava, intentava recitar-li un passatge de l"Odissea", el que Ulisses adreça a Nausica, filla d’Alcínous, en terra dels feacis. Però no me’n recordava i ella es reia de mi, fugia i la recerca tornava a començar.

Cap i estòmac fan un parèntesi en la seva empresa per mortificar-me. Busco el llibre i el parlament. Heus aquí:

"Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora? / Si et dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen, / amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós, / per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo. / Si, però, ets mortal, de les que habiten la terra, / tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare, / i tres vegades feliços els teus germans; perquè sempre / deu escalfar-se’ls el cor per amor de tu i d’alegria / quan et miren com entre, plançó florit, a la dansa. / I més feliç que ningú en la seva ànima, l’home que faci / la balançada pels dons i a casa seva t’endugui".

Poso en un plat l’"estudies o treballes" i a l’altre l’"ets dea o moridora" i la cosa queda bastant equilibrada, la veritat.

LLUMS

El silenci és total quan giro la clau i tanco la casa. El fred també participa d’aquestes rotunditats: semàntiques que pesen. Entrades als diccionaris climatològics que se’n riuen d’abrics virolats però que no tapen. De bufandes posades de qualsevol manera.

Un rat-penat dóna voltes a un fanal. Dalt al carrer, si s’alça el cap seguint el mur dels col·legis, grana esmorteït per la fosca de quarts de set. Pujo la costa. M’entrebanco amb una pedra deixada al mig d’un escòrric. Ara veig el rat-penat de més a la vora. Sembla que formi part de la mateixa llum. Un vampir lumínic?

El cotxe de línia no surt fins a les set. El mateix silenci. El mateix fred. La mateixa foscor. Dues dones refugiades dins la cabina telefònica. Una altra, bossa entre les cames, asseguda a la creu de terme. El Portal net de cotxes. Els balcons de la fonda. El pedrís invisible. Com les cadires apedaçades amb coixins de sacs de potassa al rafal de ca la Tova.

L’autobús ja no és de la mateixa companyia de llavors. El conductor tampoc. Gorra de pescador cofada. No cal que li doni els vint-i-cinc cèntims. Opto per deixar les bosses al ventre de la balena, tal i com em recomana aquest Pere Tàpies posat a xofer.

Malgrat tenir son, no puc dormir. No dormo les giragonses passat el càmping, ni les granges convertides en casa de colònies per aprendre anglès. No dormo cada alzina, ni cada reboll que l’autobús enfoca. No dormo cada ratolí que travessa la calçada. No dormo ni quan xiuleja el vehicle per fer bé el pont dels Sagalassos.

A Cornudella es fa el transbord amb el cotxe que va a Barcelona. Jo continuo fins a Reus. Havia comprat bitllet de tren d’anada i tornada. Convé anar per després tornar. Sempre. Una dona baixa a fumar. Tres o quatre escolars pugen. Un d’ells amb un xumba-xumba a l’orella. Com un eixam de grills barrejat amb paper de celofan rebregant-se.

Comença a clarejar. Les mans recargolades dels ceps netes d’ungles l’engrapen barroeres. Les Ventes del Pubill. Un altre parada. Enfilar el Coll d’Alforja i la llum que és encara mandrosa. Com mirada a través d’una càmera amb l’objectiu untat de mel. Com un caramel estirat damunt una plàtera de temps incerts. Com una llepada d’ambre, sí.

TELERS

M’ho va explicar en un descans. La seva àvia s’havia quedat sense tres dits de la mà esquerra de ben petita. Encara no havia fet tretze anys. Llavors les fàbriques de filatures, feien servir vailets per desencallar els telers.

"Un accident laboral" i riu amagant el seu accent de fageda que la delata. Doble plat de sopa freda, un embolic amb draps no gaire nets. Les criatures, ja se sap que exageren. I demà a trenc d’alba sant tornem-hi, menuda -pessic a la galta- mira que n’ets d’espavilada!

Ella, avui que és festa, treballarà. Si et contracta una empresa de treball temporal, només contabilitzen els dies laborables. Res de vacances. Res de festius. Cobrar el dia 10 i si et poses malalt ni parlar de baixes. Els festius van buscats: l’empresa paga les hores normals i un plus de festivitat.

L’empresa no pot permetre’s tenir tothom de plantilla. Si els treballadors d’eteté no funcionen, són els primers a saltar. A vegades amb un senzill missatge al mòbil pots quedar-te sense feina. L’empresa s’estalvia maldecaps i grans quitances.

Ella estudia als matins, a la universitat. No fa gaire van comprar-se un pis amb el seu xicot al costat de la platja.  Sap que no pot fer gaire el ruc. La hipoteca no perdona. S’esforça per fer la feina el millor que pot. El seu cap s’ho fa venir bé per coincidir amb ella davant la màquina dels cafès i convidar-la

A darrera hora sempre va molt consada. El soroll de telèfons sonant sense parar, es confon amb el brogit rítmic de les màquines que teixeixen. És llavors que li sembla veure la seva àvia. Amb la mà ferida s’esmuny entre la maquinària. L’àvia que li diu que ha de tirar endavant. Que no plegui.

El so de les monedes que entren a la màquina li esvaeix la il·lusió: surt el got que es va omplint de cafè. Al cap li acostuma a quedar saliva seca a la comissura dels llavis. Ella sent com un dolor molt intens als dits de la mà esquerra.

… ES TRENCARÀ

El pare fa asseure tots tres xiquets als seients del costat mateix de la porta. Els que tenen una taula al mig amb ales que es despleguen. El tren es posa en marxa.

Treu uns fulls de paper i uns llapis de colors i els reparteix. Dos d’ells s’hi posen: "així podrem ensenyar a la mare tot el que hem vist". Amb el més petit, es posen a mirar un de tants mostraris de joguines que ennueguen les bústies aquests dies: ben poques coses s’escapen del llistat als reis.

En arribar a la secció de les bicicletes, el pare diu: "de bicicleta ja en tenim, no?", però el nen agafa la mà del pare que vol passar de pressa els fulls i mirant-lo de fit a fit, un somriure maliciós fa: "sí, però es trencarà".

CREUS DE SANT JORDI

Lliurament de les creus de Sant Jordi al MNAC. La desangelada sala oval reconvertida en una afable estança a cops de cortina: blanques i vermelles. Jazz i anar per feina.

Se’n poden dir moltes coses d’aquests guardons. Se’n poden deixar de dir moltes més. La voluntat d’un país per fer país i dir-se país, passa per no desmerèixer aquells que el fan aquest país, que l’afaiçonen dia a dia.

Serveis prestats, amiguismes, copets a l’esquena institucionals… Abans tu i ara jo, potser sí, però malgrat tot, acatant les lleis més elementals de la política en minúscula -la que va amb majúscula són figues d’un altre paner- som tant el que tenim com el què volem ser.

Per això, aquest vespre, el MNAC s’esfondrava a clapir de mans per les creus atorgades a les lluitadores antifeixistes Neus Català i Maria Salvo i per la que emmarcaran la Plataforma en Defensa de l’Ebre -jotes incloses al vestíbul en acabar l’acte.

Aplaudíem ja més d’ànima endins el reconeixement als mots del Biel Mesquida -insigne amant d’Aràlia– i la que també es donava al Centre Català del PEN Internacional, més de vuitanta anys fent que la ploma brolli de lluita contra l’oblit dels qui se’ls priva de la llibertat per parlar, de fomentar la literatura feta per dones i per promoure les traduccions de les nostres lletres. Felicitats.