CAMINS

"(…) al poeta no se le ha de exigir que nos explique los motivos, desvele los caminos y señale los propósitos. El poeta, en la medida que avanza, apaga los rastros que fue dejando, crea detrás de sí, entre los dos horizontes, un desierto, razón por la que el lector tendrá que trazar y abrir, en el terreno así alisado, una ruta suya, pesonal, que jamás coincidirá, jamás se yuxtapondrá a la del poeta, única y finalmente inescrutable. A su vez, el poeta, barridas las señales que durante un momento marcaron no sólo la vereda por donde vino, sino también las dudas, las pausas, las mediciones de la altura del sol, no sabría decirnos por qué camino llegó a donde ahora se encuentra, parado en medio del poema o ya en el fin. Ni el lector puede repetir el recorrido del poeta, ni el poeta podrá reconstruir el recorrido del poema: el lector interrogará al poema acabado, el poeta tendrá que renunciar a saber cómo lo hizo".

José Saramago. Quadernos de Lanzarote

 

ESGUARDS SUBTILS

El cinema de Fernando León de Aranoa no és un cinema espectacular. No li interessa el guió Jolivud. Poc li interessen les històries. Es queda amb els personatges. León de Aranoa sap escriure, això és indiscutible. I fa el cinema de saber escriure. No ens desagrada del tot. Si fóssim mestre tites, mestre tites, diríem que el cinema no és això. Que cal una història, que cal un conflicte i tot allò que es diu, però no ho direm perquè no som mestre tites i "Princesas", el seu darrer flim, la seva darrera penícula, ens ha agradat.

Més que els personatges, a León de Aranoa li interessen les comunitats, els grups. Començà amb "Familia" i continuà amb "Barrio" i "Los lunes al sol". Totes elles patien les mateixes mancances o els mateixos encerts. Potser un abús del pla-seqüència a "Barrio" que ho tapaven els magnífics diàlegs. Molt més rodona "Los lunes…", saber domar la tendència a la desproporció de Javier Bardem per afaiçonar aquell gran Santa, és tota una senyora proesa.

A "Princesas" la història és mínima. Dues prostitutes que lluiten per tirar endavant. Hi ha tota la brutícia i hipocresia moral de l’assumpte, sí; hi ha el rerefons de la immigració -una d’elles és sudamericana-sí, però hi ha sobretot un retrat o si és vol un apunt, de la feminitat o de les dones; no sé si és el mateix.

León de Aranoa no ha treballat mai amb el mateix director de fotografia. El d’ara, Ramiro Civita, s’apropa al món femení amb cura, amb una gran timidesa. Cada pla no està degudament establert. La càmera zoomzeja, rectifica, ara endavant, ara enrere. No vol molestar. S’hi sent incòmoda. Defugint la mitificació almodovariana, León de Aranoa aconsegueix entrar en el món femení, en la subtilesa de la fraternitat no imposada per anys d’haver-se de mostrar invencible amb la força com a única arma -com en el cas dels homes que, tot i vençuts, mostrava a "Los lunes…", de fet una possible evolució dels noiets de "Barrio"- sinó per saber-les mostar en la quotidianitat més afable, encara que siguin prostitutes.

D’aquesta fragmentació, d’aquest no gosar, León de Aranoa en fa una arma poderosíssima. No ens diu "sóc el director amic de les dones", no; només passeja la càmera, ara la treu, ara la posa. Ens explica el què veu sense fer escarafalls de res. No sabem si aquest nou fer és fruit de la necessitat o potser que l’estructura de "Los lunes…" va recordar massa la de "Barrio", sigui com sigui, agraïm aquesta evolució que és lenta, doncs les escenes de la perruqueria, són marca de la casa i s’agreix que no n’abusi.

Actoralment Candela Peña no acaba de sortir-se’n. Potser massa responsabilitat. El seu hieratisme no sap vertebrar-se en els moments en què el matís seria necessari. No ens creiem la seqüència del bar quan totes dues es fan amigues, tot i que endevinem que les ha passat canutes, no ens creiem la seva necessitat de tendresa i encara que ens pesi, el text cau en una nyonyeria que no caldria. Més correcta Micaela Nerváez, encara que el seu paper no demana tant.

Malgrat tot, una bona inauguració de la temporada cinematogràfica

D’INCENDIAR-NOS AXÍ

Aquests dies de pseudo-vacances, quan no hi ha hagut pluja, puntual, a quarts de vuit, un sol agonitzant abrusava amb melmelada d’aram les capsades d’alzines i pins amb aquella intensitat zenital, pura, dels capvespres autèntics.

Ho contemplava assegut a la terrassa, fent un puret; descansant de Rodins, Picassos, Xènius i Rebulls.

Extasiat i humil davant aquell espectacle de bellesa natural, pensava en Jean Cocteau quan deia que l’únic que valia la pena de salvar d’un incendi era el foc. 

QUE ET VOL SOMRIURE

No cal que hi hagi cap futur, tot és aquí

-el món cruel, l’amor que et vol somriure-,

encara que tu mateix no en vegis les certeses

i hagis d’esperar l’oracle obscur per adonar-te

                                          que el mirall opac del cor te les entela.

                                                                            Francesc Parcerisas