SÍL·LABES DE VIDRE

Ha estat un silenci llarg. De setmanes, hores i temps. Finalment, avui, torna una lletra de ser-hi i de no ha passat res. Però potser ha passat de tot. Qui ho sap. Quantes coses es poden dir entre les línies d’un poema, d’un silenci, d’un esborrifar de cabells, d’un missatge al mòbil?

Cal argumentar la vida en funció de les coses que som. Les que serem, doncs això, les serem i prou. No hi ha res construït. Res assolat, tampoc. Un solar ample en una ciutat nova. Un jardí desbrossat i la por de tantes llavors que no sé encara si llençar o donar a algú altre.

Treballo a la biblioteca. Baixo després a remenar cedés. En trobo un de l’Ovidi. Un recull de cançons en directe editat al novembre del 2004 a València. Hi ha el transcórrer de les cançons sabudes, arrapades a la pell. No coneixia la versió de la "Sonata per a Isabel" del Vicent Andrés Estellés. Diu coses boniques.

Una curiositat: "Carniceria", una poema que Montllor musicà d’un llavors "poeta molt jovenet", com diu el mateix Ovidi.

SONATA PER A ISABEL (fragment)

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volarà des d’ell brisa i colomes.

                                              Vicent Andrés Estellés

ATACAMA

El desert d’Atacama, al nord de Xile, deixa enrere l’aridesa i la sequera per deixar pas a les flors. Novament el fenòmen de la floració sobtada converteix el desert en un bell jardí.

Allí on només hi havia roques i pedra, ara s’hi passeja el perfum subtil de tot de pètals virolats.

Allí on només hi havia soledat i desesperació, ara ho reconquereix una beutat fugissera que se n’anirà al desembre.

Jo, per exemple, que no sóc sentimental, ¿sap en què he somiat? En un amor complet de tot el cor i el cos, dia i nit, en una abraçada sense fi, fruint i exaltant-se, i això durant cinc anys, i després la mort.

Ho diu Albert Camus a "La caiguda".

RECICLAR

Rescatar un conte vell que havies salvat de la crema unes quantes vegades. Rellegir-lo amb deteniment renunciant a qualsevol indulgència. En acabar, commoure’t, apassionar-te, votar d’alegria en descobrir que els anys de lectures i vivències,  finalment t’han atorgat  la mínima maduresa intel·lectual necessària com per fer-te adonar, que allò que acabes de llegir, ha d’anar directament a la paperera.

DONAR-SE

No mesurar, donar-se.

                                   Exigir la victòria

                                   de la transparència,

                                   del cristal·lí perfer.

                                   No mesurar, donar-se.

                                                                 DF

 

                                  

MONEDES

Han sortit d’un d’aquells potets per a desar-hi rodets de pel·lícula fotogràfica: francs francesos, belgues i una moneda de vint-i-cinc cèntims de florí, holandesa. No sabia que les guardava, molt menys que havien vingut amb mi a Barcelona.

Havia guanyat quatre duros amb uns poemes guardonats en un concurs de poble. Els justos per pagar-me el viatge i encara tenir bossa. Sabia que el pare no em pagaria un segon viatge de fi de curs. Repetia. No m’ho vaig pensar dues vegades. La ruta segueix l’ordre de les monedes.

París va ser on vaig descobrir aquell somriure. Més que un somriure, una manera de somriure. Vam fer broma amb la penca de paté que ens donaren per sopar i les fulles verdes, verdes d’enciam, l’absència de setrilleres, el pot verdós amb mostassa de Dijon… L’endemà Montmatre només eren botigues on comprar samarretes i Pere-Lachaise, la tomba del Morrison bruta de pintades.

Brusel·les és el reflex de les llambordes de la Grand Place. De bracet, i ella esclafint perquè la cervesa no m’havia pujat i només feia que pixar i pixar. Ens vam perdre. En una licoreria regentada per un sij vam comprar una ampolla de whisky i gots de plàstic. Ens vam explicar la vida. Em vas besar una, dues vegades. Sí, dos petons llargs i estranys. Vam arribar que ja clarejava. Afortunadament una professora havia abusat també de l’alcohol i la nostra falta va quedar atenuada.

Amsterdam serà la discoteca amb diferents ambients. En aquella sala hi tocaven soul i jo feia l’alonso fent veure que ballava i tu em passaves cigarretes de fum dolcenc i somreies tota per a mi i allò era ple de negres que primer ens feien por però després ja ens eren amics de tota la vida "I feel good, I feel good…" i et volia fer petons i tu no em deixaves i em posaves més porros als llavis i et reies de mi i de le meves coreografies impossibles…

A l’habitació em vas fer l’amor una, dues vegades. Sí, dos endinsar-nos llargs i estranys. L’endemà tornàvem a casa. En arribar vaig agafar la maleta a corre-cuita de la panxa de l’autocar sense girar-me, sense girar-me.

Inservibles com l’afany de fer de la memòria dels temps bonics l’única arma per lluitar contra les decepcions petites, ara les monedes dringuen dins el pot preservant-me no del futur, sinó del passat.

Les compto una vegada i una altra i sempre són disset, mai vint. Mai.

PERDRE

Un altre cop he perdut el mar?

PRINCIPIS I FINALS

Un temps vaig ser una noia de futur.

Podia llegir Horaci en llatí

recitar de memòria tot Keats.

Però entrant en les coves dels adults

em van caçar i vaig començar a parir

els fills d’un home estúpid i cregut.

Ara m’empleno el vas sempre que puc

i ploro si recordo un vers de Keats.

Una no sap de jove que cap lloc

no és el lloc on podrà restar per sempre.

També s’estranya quan no arriba mai

aquell o aquella en qui trobar descans.

Una ignora de jove que els principis

no tenen res a veure amb els finals

                                                     Joan Margarit

 

PERDIUS

Ho escrivia el Marc Roca dissabte:

Em considero un independentista, per simples motius de respecte. O sigui, si juguem al "joc de les fronteres" -i, això sembla que no canviarà per un temps indeterminat-, hi hem de poder jugar tots, en igualtat de condicions. M’explico. El fet de ser partidari de la independència dels PPCC no és per motius romàntics, com es pot despendre de certs nacionalismes, és més aviat perque no entenc, i no puc acceptar, les jerarquies instaurades i els genocidis culturals legalment establerts. A mi l’atzar m’ha fet néixer als PPCC, un territori amb una cultura i una llengua pròpies, però que per fets de la història, ha estat manllevat de la seva sobirania, de la seva llibertat, la qual cosa l’ha dut a estar en un nivell jeràrquic inferior a la resta de cultures que han pogut mantenir la seva pròpia sobirania. Aquest fet, aquesta pèrdua de llibertat, aquest pas enrera, ha provocat que altres ens culturals sobirans hagin adquirit un suposat dret, de fet l’exerceixen immunement, per tal de poder decidir per nosaltres, sense el nostre consentiment, per la força (de les armes i de les lleis). Això ha provocat diferències d’estatus, una jerarquia que ens ha dut a aniquilar el respecte dels uns pels altres, s’ha creat el dret a decidir en nom del veí.

La resta, ganes de marejar la perdiu.

BONES NOTÍCIES

Avui tenia pensat llençar-me directament a l’autobombo. Xerrant, xerrant, aquest bloc, ahir va fer un any!

Tenia pensat penjar una dissertació més o menys seriosa, sobre què representa per a mi això dels blocs; agrair que el número d’abril de "Caràcters" posés el meu nom al costat del de l’Oriol Izquierdo, Joan-Josep Isern o del Jaume Subirana -s’ha de ser molt valent per posar nom a una absència tan fonda; jo també crec que "Taxi" és un gran disc; en sap un niu d’això de les lletres aquest etern aspirant a Elvis Costello-. 

Compartir amb tots vosaltres, lectores i lectors -quants deveu ser?, us vestiu al bany després de dutxar-vos o ho feu a l’habitació? Ploreu els diumenges a la tarda amb les tv-movies de Telecinco? Oloreu els llibres quan els llibreters no us veuen?- aquesta especial efemèride.

Però no faré res d’això. Avui, encara que sigui mentida, tot de bones notícies m’han assaltat. Ens tornen els papers de Salamanca, legalitzen el domini punt cat, els de la Institució de les Lletres Catalanes comencen a organitzar un concurs on es tracta de fer petites ressenyes sobre llibres i per postres ja podem satisfer la vanitat de buscar el nostre bloc al Google i veure que hi surt!

Què és pot demanar més? Tan sols dir-vos que aquest any m’ha passat volant i que malgrat tot la majoria de les vegades qui escriu, és aquell xiquet que amb setze anys entrava a la llibreria Gaudí de Reus i sense aixecar els ulls del taulell, demanava a la Maria Pallach, si tenia el llibre de Gabriel Ferrater "Els dies i les dones".

Gràcies a tothom!

(S’accepten suggerències, comentaris i improperis -aquests darrers, almenys que siguin amb gràcia. He posat Mirindes en fresc pels qui tenien set. Unes quantes bosses de ganxitos obertes i triangles de pa de motllo amb nocilla, hauran de satisfer la vostra fam).

SALT

Un encàrrec que encara no tenen a punt. Per fer temps, faig un cafè en una terrassa. A la taula del costat, quatre dones. Cabells blancs. Voregen la setantena. Em poso a escoltar de què parlen. Sóc tereseta. Respectuós, però tereseta.

Una d’elles sembla que s’ha quedat vídua de fa poc. Les altres també en són. Malgrat l’edat, totes, com se sol dir, fan encara goig. "Has de començar de zero, acostumar-te a viure d’una altra manera". Totes van a la piscina, no es perden ni una xerrada a la biblioteca del barri i els néts les omplen molt.

Penso en la mort. Així en abstracte. No he patit cap pèrdua traumàtica. L’avi va deixar aquest món amb la placidesa d’acabar una vida. Vaig voler-hi ser aprop. Els seus altres dos germans no van tardar gaire a seguir-lo.

Tinc por de sobreviure als meus, de germans. Sé que sobreviuré als pares: és llei de vida. Però saber, encara que sigui de vell, que un dels dos pot avancar-se’m… Em fa pànic. Sé que són molts els fulls a embrutar i tants els ulls pendents per dir-los amor; tot plegat no ha fet més que començar, però hi penso i em fa por, veritable terror, com si saltés al buit una vegada i una altra i una altra i una altra…