LLUM

Ella s’ha aixecat de la gandula i s’acosta a la barana de coberta. Porta una copa amb xampany. El sol comença a treure el nas entre el verd del mar. Fa una mica de fred: té gust de sal. El vent li tira enrere els cabells foscos. L’escassa llum li il·lumina el rostre d’una manera particular.

El capità se la mira amb un mig somriure. Encèn un cigarret. Fa un parell de pipades. S’han passat tota la nit xerrant i bevent. Ella li ha dit que no és massa freqüent trobar homes que sàpiguen escoltar. S’hi acosta amb una manta. L’embolcalla amb els braços.

Aviat seran a port. Sap que ella s’ha de trobar amb el seu marit. Ha tingut un accident d’aviació. És un famós escriptor. Li ha estat infidel infinitat de vegades. Però quan "Tonio" la crida, ella no s’hi sap resistir.

Ella li agafa el cigarret i fa una pipada llarga. Ell li agafa la copa i fa un glop. Ella vol parlar. Dir alguna cosa. Però el capità l’estreny més entre els seus braços.

"M”oblidareu com m’han oblidat tots els meus passatgers. Ha de ser així. Les he estimades totes, les que han estat al meu costat durant una travessia, estirades a la mateixa gandula, plenes del drama de la seva vida, plenes de la seva por de morir.

 "Totes eren boniques i fràgils, com les travessies del meu vaixell, com la vida de les flors i de les papallones que només viuen un dia, com la copa de xampany que teniu a la mà i que, ben aviat, serà buida, pero que sobreviurà en una lluentor més profunda dels vostres ulls.

"I sempre el record clavant en aquest crani (i es tocava el cap) en aquest crani que, fins i tot quan ja sigui un crani d’esquelet, conservarà el gust d’aquesta travessies fràgils, d’aquestes vides fugisseres, de l’escuma del xampany, del reflex dels vostre ulls.

"Tot això no és més que llum, és la mateixa llum que compta, la llum que crea, és només la llum, la llum plena".

Consuelo de Saint-Exupery ho recordarà anys més tard a les seves "Memòries de la rosa".

QUÈ EN PENSA DE L’ESTATUT…? (Subsecció refrescanta d’istiu)

Amb la vocació de servei que en el fons sempre ha caracteritzat aquest bloc i davant el moment delicat que viu el país, a punt d’enllestir el nou Estatut, ens veiem obligats a fer sortir a la llum tot un seguit d’opinions que poden ferir algunes sensibilitats. Aquest seguit de comentaris foren eliminats de l’enquesta que la Generalitat impulsà per tal de conèixer el parer de les catalanes i dels catalans sobre aquest magne text. Preguem discreció en la difusió del seu contingut.

QUÈ EN PENSA DE L’ESTATUT…?

NOM: Antígona Masferrer Garcia

EDAT: Quatre dies

PROFESSIÓ: Estisoreta en un pis d’estudiants

DOMICILI: Viu amb la seva família darrere un pot de iogurt que caducava el 1992 i que el darrer llogater va deixar en el fons d’un armari.

COMENTARI:

Trobo que l’Estatut hauria de vetllar perquè tothom tingués un enterrament digne. L’altre nit els meus germans Polinicies i Etèocles van sortir de marxa i un dels estudiants del pis es va aixecar a fer un riu acabant amb la vida dels meus germans.

Però perquè posteriorment, durant la fregada trimestral, s’enretirà el cos d’Etèocles mentre que el de Polinices segueix sent una llardarada visible damunt les rajoles?

"Oh déus miserables que heu perbocat damunt el fat de la meva família aitals designis de malaurança…" 

 (Es que estic a punt d’entrar a l’Institut del Teatre i em preparo)

Gràcies

ANIMALS

Era un gat tigrat de color ocre. El vam adoptar de petit. Quan marxàvem els caps de setmana, ell venia amb nosaltres. Era un més de la família i tot i fer-se gran en un pis, no va perdre mai l’instint animal.

Quan érem a la casa del poble, sempre rondinava per poder sortir. A l’estiu deixàvem que anés al seu aire. De vegades, si el veies de lluny i l’anaves a buscar, et bufava. Tu no hi havies de fer res allí. Aquell era el seu món i no hi entraven ni amos ni domesticitats.

De vegades tardava dies en tornar i quan ho feia, venia fet una llàstima. Una vegada va comparèixer amb l’orella tota sagnant. Però sempre es recuperava. Bevia, menjava, dormia i es deixava estimar el just per tornar a la jungla.

En el fons tots ens sentíem orgullosos de tenir aquell pinxo de barri que feia anar de corcoll totes les gates del veïnat.

En una d’aquestes sortides algú va reventar-li el cap amb un cop de roc. Vam trobar-lo ja gairebé sec dins un contenidor. No era un mort gens digne per un gat com aquell. El vam treure d’allí i el vam posar dins una bossa de brossa. Va ser enterrat al jardí amb tots els honors que es mereixia. 

Malgrat només tractar-se d’un gat, vaig sentir molta ràbia i impotència davant un fet tan gratuït com aquell. Mai no he pogut amb aquest tipus de coses.

Si avui m’ha vingut al cap la història del gat és perquè he pensat que el policia dels TEDAX que fa uns mesos va perdre el seu gos en un atemptat contra l’Institut Italià de cultura de Barcelona, tot i tractar-se d’un acte de servei, es devia sentir igual de buit. Amb tot, sempre li quedarà la petita satisfacció que la seva mort en va estalviar d’altres.

 Ho esmentava Joan de Sagarra diumenge a la Vanguardia i aquest matí ho he pogut comprovar jo mateix. A la porta de l’insitut s’hi pot veure un cartell: "Grazie Pretto", s’hi llegeix.

Un petit gest que és d’agrair.

BUGADA

Al tren. Tornant a Barcelona.

-…a enlloc, Enriqueta, arribarà la cosa. A enlloc.

– Ai no ho sé.

– Saps què vaig sentir que li deia l’altre dia?

– No. Què?

– Quan arribis et faré una perduda!

– Verge Santa!

– Que ell és un perdut ja ho sabem. Ara que vulgui tirar a perdre a l’altra…

– No me’n sé avenir.

– Com la comèdia de Falset, Enriqueta. Això s’acabarà com la comèdia de Falset!

CANÇONS

Quarts de cinc de la tarda. Estació de metro de Maragall. Passadís que comunica la lína 5 amb la 4. L’espai té bona sonoritat. Són uns quants els guitarristes que hi actuen. Sobretot a les hores punta.

El d’aquesta tarda, no l’havia sentit mai. Canta en castellà de sud-amèrica. Té força la seva veu. No tinc temps per entendre de què parla la cançó que interpreta. No en domino el vocabulari.

Davant meu un home també sudamericà, camina lentament. Porta una bossa de plàstic de supermercat. Alenteix el pas. S’atura davant el músic.

El guitarrista continua fent com si res. En el moment de passar jo per davant, l’home de la bossa es treu un bitllet de cinc euros i el deixa a la funda de la guitarra. El cantant atura la cançó i li ho agreix cortesment. L’home de la bossa continua caminant.

A l’andana, esperem plegats el metro. Ell d’una cartera de cuir una mica tronada en treu una fotografia. Se la mira i després em mira a mi: els ulls plens de llàgrimes. Després es desa foto, mirada i la meva indefensió, a la cartera.

ESPERA

En Biel fa el ronsa a l’hora d’arribar al port. Se l’esperava a principis de mes. Remenant papers trobo un preciós poema del Jaume Subirana. Baixo al moll i el dono a la Cristina i al Jaume.

ESPERA

    
Esperem mentre tot passa de pressa                                                                    asseguts a la llinda del nom nou.
                                                             
Esperem com un sobre sense adreça
com l’anell a la capsa, com uns bous
sense arada: amb la bossa preparada
t’esperem.

  

                          

MUDAR

El pis que el meu pare deixa havia estat abans d’una tia seva. Vivia amb una germana. Havien deixat Alforja per instal·lar-se en un mas als afores de Reus. Després van comprar aquest pis, al passeig. La tia era modista. Havia fet diners vestint cognoms reconeguts de la ciutat. La germana, el pare la recorda sempre dormint amb les gallines quan estaven malaltes, transportant un sac de pinso al quadre d’una bicicleta.

En recordo alguna visita protocolària amb els meus germans i la mare. Damunt un moble -que dos sudamericans forçuts han transportat mentre el capataç, del país, es dedicava a l’arriscada feina d’accionar la grua- hi havia dos objectes que sempre em van cridar l’atenció: un nen Jesús amb un barret de cow-boy i una mena d’arengada lluent i articulada. L’escàndol que un dia proferí al meu germà la tia un dia que va treure el capell al Redemptor, encara avui em fa posar els pèls de punta.

Hi hem passat tota la vida en aquest pis, que en realitat n’eren dos reformats. De mica en mica el temps l’ha anat convertint en un derelicte estrany. Les nostres habitacions convertides en quartos de planxa o en magatzems improvisats. Els banys que cridaven agònics un lífting urgent. La meva germana que li ha tocat la feina bruta de fer-ne un lloc habitable.

Ara, ja sense mobles, l’espai és tan sols la constatació física d’un caramull d’absències. En nego a la nostàlgia perquè crec fermament que els canvis sempre són bons. Mudem, indefectiblement. Ho deia Feliu Formosa al seu "Cançoner" fent referència a una altra mena de no ser-hi:

Si no veus mudar les coses

a través dels meus ulls cecs,

és perquè visc dins el somni

que t’ha dut on ara ets.

I saber, que amb tot, ara és millor tocar de peus a terra i seguir el camí de llambordes grogues, malgrat ens ho digui  un merescudíssim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

LLEGIR

Els grecs distingien entre el cronos, o temps lineal, i el kairos, o temps profund. Llegir vol dir saber trobar el temps profund, intens, absorbent. I recordar que llegir és per omplir el temps, és per omplir la vida i afegir valor al nostre temps.

Emili Teixidor, ahir a Presència