CRISI

Impagable Emili Teixidor avui a "Presència" amb el seu "Diccionari de la crisi". En transcric una mostra.

Maragallada: Tenir deliri de galledes per a poder-hi ficar potes.

Síndrome de Mas: Veure potes fins i tot quan ningú ha parlat de galledes.

Debat: Representació que té lloc en un palau antic, en el qual quatre o cinc vedets envoltades dels representants de les grans famílies mimen l’aparença d’una discussió per donar als plebeus la il·lusió d’una vida pública.

Suflé: És un dels pocs plats que permeten de vendre el vent de les paraules a preu de caviar o trufa negra.

Apuntalament. Les cases no s’aguanten pas sobre el terra, s’aguanten sobre una dona, diuen els albanesos.

Crisi: Quan les coses van malament, fins i tot les persones que no voten mai diuen penjaments dels polítics.

LES PEDRENYERES

Baixem a Ulldemolins a buscar una mona. Núvol altre cop. Agafem la pista que just comença abans d’arribar al Mas de l’Argany. No cal baixar tot el coll d’Albarca. Fa uns anys que la van asfaltar. M’hi havia pelat molts genolls quan era un camí de carro ple de pols. A l’estiu baixàvem al poble amb bicicleta des de Prades. A banda i banda, ametllers en flor. Degut al temps, les poncelles del tot esclatades, no llueixen del tot. Fina gradació de roses a blancs. Bellesa mòrbida. És té la sensació que els arbres, quan ningú no els veu, estosseguen en un mocadoret que taquen de sang.

A Ulldemolins no hi ha la invasió de gent que hi ha a Prades. Discutim sobre què és millor. Jo, la veritat, ara mateix prefereixo aquesta calma. En un aparador d’una botiga, veiem unes ampolles de vi. La Cooperativa de Sant Jaume Apòstol se n’ha posat a fer. No podia ser menys tractant-se del Priorat. "Les Pedrenyeres". En fan de blanc i de negre. En comprem una ampolla de cada.

Tots dos són vins de grau. Per dinar tastem el blanc. D’un temps ençà els blancs han començat a tenir importància. Es poden trobar autèntiques delícies en cellers de Vilalba dels Arcs o de Corbera d’Ebre. Vins untuosos, rodons, que deixen una llàgrima densa. Aromes d’ametlles i de fruites. Paladars de canyella. Defugen aquella insubstancialitat dels vins fets de qualsevol manera amb raïm de fer xampany.

Potser li faltava frescor, però en obrir-lo, acompanyant una amanida tèbia de xampinyons i fer giravoltar el líquid per la copa, ja veiem que la cosa promet. Les mateixa flors tubercoloses d’abans, les retrobem dins l’ampolla.  Garnatxa blanca i macabeu Pica una mica la paladar. No ens podem resistir a fer un tall de mona, encabat de dinar. Comença a ploure lleument abans de posar el cafè al foc.

REFUGI

Mousse fred de verdura amb gambes. Vi blanc. Canelons. Maduixes amb xocolata. Cafè. Un cigar. Les nuvolades encara no han crescut prou com per tapar el sol. A la parada de davant de casa, una bossa enredada a les branques d’un avellaner. Anorèxics troncs pintats de liquen groc. Com si patissin del fetge. L’avet que va plantar l’avi s’ha anat torçant cap a migjorn. Un verd clar s’ha obert pas entre les branques; ara ja només és parcialment blau. Entre la llenca de pedra volcànica flanquejada de travesses de tren, al peu dels rosers que són tan sols una línies que surten de terra, canosos esfilagarsalls. No ha rebrotat la menta que es va plantar tocant als xiprers. La gespa és clapada de groc i verd. Caramulls de fulles ocres. Uns motoristes baixen de la muntanya per la pista de l’ermita.

GÈNESI

"Jo Francisco figueres fadri fai fe, y confeso aver rebut de Vicens figueres mon Pare de las 25 que me tocan dels drets de casa la cantitat de 15 que correspon a la primera paga del dot me prometeren. Com tambe aver rebut quatre llansols, una marfega, y una capa, y per ser aixis firmo per ma aliena per no saber yo de escriure al qual dono facultat al 4 de abril de 1785.

Per lo sobredit Francisco figueres firmo Joseph Serra rector de Albarca"

BARNILS

Dilluns passat, va fer anys de la mort del periodista Ramon Barnils. El seguia a la tertúlia Postres de músic de Catalunya Radio i als articles d’El Temps. Tendia a la grandiloqüència un xic arrogant. Calia parar l’orella, però. De cada dos o tres hiperbòliques opinions, de sobte, en veu baixa, deixava anar petites bombes de rellotgeria que esparveraven per la seva lucidesa.

L’única vegada que el vaig veure en persona va ser a Valls, en una conferència que el casal “La Turba” va organitzar amb representants de l’antiga Herri Batasuna, durant la treva d’ETA. Es notava que estava il·lusionat amb la possibilitat que es deixessin les armes. La veu malmesa pel tabac. Xupa de cuir. Ens va parlar de penjar el mot independència a la paret i fer feina de base. Em va semblar un home sincer. L’il·lusionava veure en els ulls dels joves independentistes, aquella antiga flama dels cenetistes llibertaris més purs.


L’escriptora Montserrat Palau, al Centre de Lectura de Reus, fa uns anys, durant la presentació del recull que La Magrana edità dels seus millors articles, després de llegir un poema de Ferrater, va explicar emocionada com en una de les darreres vegades que el va veure, en una festa, va marcar-se un twist davant la concurrència. Li agradava riure’s del mort i del qui el vetlla.


Diuen que la nostra biografia l’hauria d’escriure el més intel·ligent dels nostres enemics. No crec que Valentí Puig i Ramon Barnils s’entenguessin gaire a nivell ideològic, tampoc no crec, però, que fossin enemics. Sigui com sigui, en transcric el que Puig va publicar a “Cent dies del mil·leni”, en motiu de la mort del periodista. Em sembla que tots els que vam admirar el Ramon Barnils, ho podem subscriure:


“Mai estiguérem d’acord -diu Puig-  en moltes coses, però d’una sessió d’esgrima inicial passàvem a les coses que realment ens importaven. Tenia un sentit agressiu de l’humor, ideat per rebatre la pròpia sentència al sentimentalisme. Era un enem
ic perillós, de llarga memòria. Ambicionava més en nom dels altres que per a ell mateix. Tenia aquell punt de follia que ve de viure en la joventut perpètua, com va morir. Era més excessiu de paraula que no pas de fets.


Sobretot, era generós, ample: vaig tenir una angina de pit i va venir a casa a dur una ampolla de vodka, la seva manera de dir-me que no m’arrufés. Vivia temptat per l’anècdota precisament per camuflar la capacitat de conceptuar categories. Havia llegit tot allò que una capacitat intel·lectual tan ràpida pot transformar en experiència de la vida. Si feia ideologia era per anar contra les ideologies. De l’independentisme pacífic que volia argumentar no sé si en pot quedar res.


 Si mai no ens entenguérem, si parlàvem d’Espanya, la Catalunya de Barnils era un fet sensual, gairebé olfactiu, tangible, estimat pam a pam i a la vegada aixoplugat pel sentit del ridícul, fet de la memòria dels homes i també de la terra i la gent que se’l mirava i no l’entenia del tot. Si la rauxa de Barnils m’irritava algunes vegades era precisament perquè era una rauxa intel·ligent.
Ha patit l’arribada de la mort llegint, estimant els amics, fent mil projectes, sense arrufar-se. Impossible Ramon Barnils”.  Salut, company!

 

 

 

GARÇON…!

Sembla que el nostre Super Jutge del Món Mundial preferit no en va tenir prou amb la canonització que la Sra. Pilar Urbano va perpetrar-li fa un anys i torna a amenaçar de nou el reduït espai de la nostra biblioteca amb un nou volum de gestes. Pel títol, Vivir sin miedo, podríem posar-lo al costat dels llibres del Dr. Corbella, però no, coneixent una mica el personatge, farem bé de facturar-lo directament a la secció de l’humor més negre, fosc i sinistre.

 Amb ínfules platòniques, sembla que el llibre en qüestió, es desenvolupa a partir de les preguntes que els fills del nostre Super Jutge el Món Mundial preferit li van fent. Donat que som legió els seguidors del Super Jutge del Món Mundial -i sabem la tirada que hi te als acòlits, el nostre Super Jutge del Món Mundial- farem com si nosaltres també forméssim part de la seva descendència i també li preguntarem alguna cosa.

 

 Li preguntarem, per exemple, si passar-se més de divuit hores de cara a la paret mentre et claven cops  amb una manta, per no deixar marques, durant quatre dies, incomunicat, és viure sense por. Li preguntarem si fer-te fer flexions damunt d’excrements, després de submergir-te repetidament el cap en una banyera, és sinònim d’existir sense temences. Li preguntarem si mullar-te tot el cos i penjar-te uns electròdes als testicles per descarregar-te més de tres-mil volts, vol dir fer la viu-viu sense paüra. Li preguntarem si clavar-te cops de guia telefònica a les costelles mentre et diuen que a l’habitació del costat estan violant a la teva companya, malparlant del teu país, és el mateix que transitar per aquest món sense cap pànic.

Tot són preguntes que ens hagués agradat tant que el nostre Super Jutge del Món Mundial preferit, hagués fet ell mateix als més de 60 independentistes detinguts el juny 1992 i que van comparéixer davant seu…! Pels qui vulguin saber moltes de les preguntes que s’han quedat al tinter, remetre-us al llibre de David Bassa L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92 (Llibres de l’Índex, Barcelona 1997) tot esperant que aquells senyors d’Estrasburg, també el llegeixin i també vulguin afegir-se a la nostra set preguntaire, encara que sigui per estirar una mínima resposta, un pedaç al silenci vergonyós que encara empassen tants, en la darrera gran actuació als Països Catalans, del nostre Super Jutge del Món Mundial preferit.