SELENITES

Tot va començar després de comprar-me l’ordinador portàtil des del qual escric, en uns grans magatzems de Barcelona. Una veu que es va identificar com la senyorita Luna, de no sé quin departament, em va oferir una targeta que m’atorgaria tot de descomptes i avantatges quan volgués fer les meves compres en aquest establiment.

Després d’insistir un parell de trucades més, vaig accedir-hi, prometent que passaria jo mateix a recolllir-la -cosa que fins al dia d’avui, i d’això ja en fa un grapat de mesos, encara no he fet. Des de llavors, dia sí, dia també, rebo una trucada d’algú que s’identifica o bé com la senyorita Luna o bé com el senyor Luna, demanant que em posi en contacte amb ells.

Hores d’ara, donada la titànica insistència,  ja començo a dubtar que els Luna, siguin veritablement treballadors d’una firma comercial. Jo me’ls imagino més com un grup de cosins una mica cumbes que tenen un gran sentiment altruista i amb l’excusa de perseguir desaprensius com jo, tenen muntada una xarxa de suport moral camuflat.

Val a dir que durant aquests mesos, m’he valgut de les seves trucades tant per desfer-me d’algun pesat com per posar gelosa una noia que  del tipus "ja-estem-bé-com-estem" s’acostava inexeroablement al "però-podem-ser-amics".

I és que és un plaer arribar a casa, cansat, després d’un d’aquells dies infernals, sortir al celobert i mentre esquives gotes de lleixiu que regalimen de la roba del veí de dalt, veient com al cel hi ha penjada una corfa blanca de meló o dé síndria, pitjar els tres número del contestador i sentir com una veu, malgrat destrossar el teu nom i cognom, et necessita per a alguna cosa.

LLETGIR I ASCRIURE

M’arriba de la revista de literatura infantil i juvenil "Cornabou", un manifest titulat "Cap on va la llengua i la literatura a l’ensenyament secundari"? S’hi descriu la situació dramàtica de l’estudi de la llengua i la literatura durant aquesta etapa lectiva.

El poc que en sé, de tot plegat, és a través d’amics professors que cada vegada més, es posen les mans al cap no pas perquè els xiquets siguin incapaços de saber que Carmesina sigui la dama de Tirant o qui va escriure "Vinyes verdes vora el mar", sinó perquè davant un simple article d’opinió d’un diari, ben pocs en puguin extreure ni tan sols una idea.

Els meus amics professors em diuen que la LOGSE va ser una llei que teòricament era un caramel, però que damunt el paper, fa anys que fa aigües per tot arreu. Una gasiveria considerable a l’hora de dotar pressupostos adequats a les necesitats i un passar bou per béstia grossa administració rera administració, ha derivat en un cúmul de desastres d’incalculable transcendència social.

 Des de el desprestigi del professor convertit ara en un simple pastor de ramat, passant per una caiguda en picat del nivell de comprensió lectora, fins arribar al fet que es en molts instituts dels Països Catalans, ja hi hagi classes formades només per alumnes que assisteixen a l’institut per imperatiu legal, doncs obligatòriament s’hi han d’estar fins als setze anys, ha fet de la LOGSE, una màquina perfecte per crear robots sense cap mena de sentit crític.

Dolors Oller, presidenta del Centre Català del PEN, en el text que presentava l’enquesta que va promoure fa uns mesos aquesta associació al voltant de l’ofici d’escriure en català i el futur de la literatura catalana, citava Joseph Brodsky tot dient que "una societat que impedeix l’existència natural de la literatura i la possibilitat d’aprendre de les obres literàries, està retardant el seu progrés i posa en perill el seu propi teixit".

Per les nacions que com la nostra, ha de lluitar dia a dia per fer-se sentir, el fet d’anar enrera com els crancs en temes tan bàsics, no només constitueix un problema conjuntural, sinó que a més, esdevé una escletxa considerable en les minses defenses que ens preserven dels sagnants atacs que dia sí, dia també, ens infligeixen els qui ens voldrien reduïts a folkclòriques manifestacions perífèriques.

CIUTATS

Fa un fred d’aixecar-se el coll de l’abric. El mestral atia aquesta sensació d’estar nu, totalment a la intempèrie. Passeges per la ciutat que un dia va ser teva.  A contracorrent fas barata de records entre edificis i carrers. L’escorça ja és una altra, les arrels no canviaran mai.

Beus amb els amics que hi tens fins a altres hores de la matinada. Esgarrapes tants instants com pots per estar amb els teus germans. Saludes saludats que,  o bé s’han engreixat, o bé s’han casat. Evites la mirada d’una  novieta empenyent un cotxet amb un brivall.

El que havia estat el llibreter de tota la vida, surt de la botiga i que ha rebut un llibre que havies demanat i que… però no, no ets tu, és un altre. S’ha confós. Fa catorze anys hi vas entrar i vas demanar un llibre de poemes titulat  "Els dies i les dones". Et va corregir paternal. Ni tan sols sabies que aquell que no era amic ni de cases fredes, ni d’ideologies, havia nascut a la teva ciutat. Un cert fàstic en adonar-te que també el president de la federació espanyola d’hoquei ho va fer.

Gerard Quintana adaptant el "Sonet a dues ciutats", de Joan Margarit, al seu darrer disc, et diu que al capdavall sempre acabem per habitar "una ciutat que no existeix, la nostra" i no trobar-hi consol ni voler-ho. Provar-ho amb un altre vers. "Quina sort no haver estat un home trist". Però avui, tampoc es tracta d’això, no.

  

DUAL

Ball d’atzar i d’abisme

rosega el meu temps

rònega balança

de plats rovellats

que el pes de l’amor

i dels mars obscurs

l’equilibri fràgil

han anat querant

al ritme dels boscos

esbalçant les fulles

i dels rius inflant-se

amb plor de desgel.

                                DF

BREUS

"La vida pràctica i la vida intel·lectual no són el mateix, però no vol dir que qui fa més aviat vida intel·lectual no pugui tenir sentit pràctic. El problema no és la intel·ligència, sinó l’absolutisme abstracte, una passió contraposada a la supervivència mínima de les persones". Cent dies del mil·leni. Valentí Puig.

Inquietant succés repetit dos dies seguits al metro, tornant cap a casa: si ahir era el pallasso televisiu Milikito que amb vint anys llegia el diari, avui un Andreu Nin de la mateixa edat, conversava tranquil·lament amb una noia.

L’excusa de la recerca de la Bellesa per fer-nos perdonar els pecats de la vida diària, sempre és del tot detestable.

Karl Jaspers pregunta a Martin Heidegger el 1920: "¿Com pot ser que un home tan vulgar com Hitler governi Alemanya?". Heidegger contesta: "La cultura no té importància. S’ha fixat en les seves belles mans?"

"És un jugador molt creatiu", diu el comentarista. I doncs, què hi fa jugant a futbol, dic jo.

A la coberta de l’exemplar de "L’ofici de viure", de Cesare Pavese, de la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, hi ha les marques d’algú que va fer-lo servir de taula per escriure en un paper: "La Meritxell és una pastanaga".

Al telenotícies, un alt càrrec dels Mossos d’Esquadra: "No hi ha cap mena de dubte que es tracta d’ex-membres d’exèrcits de països del que antigament era l’ex-Iugoslàvia".

"La vida era un teixit de trobades i separacions, de camins que convergien i divergien, d’abraçades d’acolliment i llàgrimes d’adéu. Un tapís trenat per les mans de l’atzar del qual no podríem veure la totalitat del tapís." Gombó i Mr. Belvedere. Joan Agut

Plagi, Stephen – Novel·lista austríac d’origen italià. Després d’anys de litigis, la justícia va reconèixer que les seves obres: Don Quijate de la Manxúria, El Quadern Trist, Mort a València i Madame Bitterfly, no tenien res a veure amb novel·les de títol similar.

"Igual com quan simulem no saber que el vent a més de portar la boira, també pot rentar el cel de núvols, amagant allò que som, també ens dibuixem al cor una mentida" i no saber qui ho va dir, quan ni perquè.

Dos invents descatalogats del nostre ús quotidià: els elàstics i la cortesia.

PAISATGE AMB FIGURES

Malgrat aixecar-nos amb el sol lleugerament velat, després d’esmorzar, a quarts de vuit, la boira ja és història. L’aire és net. Han fet anar els boixets, les gotes, damunt la teulada, tota la nit. Enfilem, per la Fageda d’en Jordà, cap al difunt volcà de Santa Margarida. El malmès poema de Maragall, en una placa, no fa justícia a l’indret. El bosc, tot just dutxat de rou, ens rep amb una tovallola al cap d’heura i de molsa. Un sol entrellucat entre els anorèxics faigs d’escorces esgarrapades de gris, com si un gat de fum s’hi hagués despenjat des del capdamunt amb les urpes. Alguns amb mitenes de líquens. Als peus, moqueta de retalls dentats d’ocre, vermell i marró. S’hi respira una quietud fraternal. Més tard tot ho empudegarà un gurigall de Kevins i Jenífers amb xandalls i sabates d’anar a jugar bitlles.

 

Hi ha qui s’ha avançat per començar l’ascensió de seguida. Hi ha qui s’ha quedat enrere esquarterant confidències. D’altres, fan fotografies. Res no crida a la pressa. N’observo les cares i els gestos d’aquests que em són i em fan. Em ve al cap el què va escriure l’escriptora Mary McCarthy, en una carta, a la seva amiga, la filòsofa Hannah Arendt: "L’amistat, avui, en aquest món delirant, deslligat del temps natural, no es manifesta en grup, sinó només cara a cara, en la soledat íntima. Però es necessita més que la intimitat de les paraules privades i els fets conviscuts. Cal que s’estableixi un diàleg profund, de persona a persona, un diàleg on descobrir l’altre i on l’altre es retrobi en tu. " Massa vegades, som planetes porucs d’abandonar la nostra òrbita per demanar una abraçada que ens manca, per donar un somriure que ens sobra.

LHASA

Quarts de deu tocats. Sala Apolo. Barcelona. Hi ha hagut un tall de llum que afecta bona part de Ciutat Vella, Raval i Paral·lel. Molta gent davant l’entrada. Incertesa: es farà? no es farà? "Qui toca, avui?", ens pregunten dos o tres transeünts. "Lhasa", es contesta. VInc d’acompanyant. No n’he sentit a parlar en ma vida. M’han enredat? Ja ho sentirem a dir.

A les deu, finalment, torna l’eletricitat. S’obren les portes. L’olor de la fusta, del vellut absent. La llum vermella, nua i tènue. S’encenen els focus. Comença el viatge. No estem acostumats a la música en directe (profilàctics cedés d’arranjaments immaculats). La veu d’aquesta noia de cabells llargs i vestit negre sense mànigues, tampoc no és una virgueria.

Però se’ns emporta. Com una closca de nou enmig un oceà bigarrat de ritmes indescriptibles. Del jazz a la chanson. Dels corridos a les nadales. Els ritmes antics. Els ritmes nous. Es defuig de l’artifici. Un espectacle ben trenat. El públic: incondicional. Una tendra timidesa. La música feta música. No pas per omplir silencis, sinó per a bellugar-los. Un enamorament. Escriure Lhasa, ara, ja és record d’un petit paradís, esculpit dins la feixuga realitat del cada dia.