PELA DE MANDARINA

“Cada dia seguia treballant fins que alguna cosa prenia forma i sempre m’interrumpia quan veia clar com havia de seguir. D’aquesta manera estava segur de continuar el dia següent. Però de vegades, quan començava un conte i no hi havia manera de fer-lo rutllar, m’asseia davant la llar i apretava una pela de mandarina i queien gotes a la flama i jo n’observava l’espurneig blavós. Dret, mirava els terrats de París i pensava: “No et preocupis. Fins ara ha escrit i seguiràs escrivint. L’única cosa que has de fer és escriure una frase verídica”. En aquella habitació vaig prendre la decisió d’escriure un conte sobre cada cosa que em fos familiar. Tenia aquesta impressió present sempre que escrivia i això em donava una bona i severa disciplina. En aquella habitació vaig aprendre també a no pensar en el que tenia a mig escriure, des del moment en que m’interrumpia fins que tornava a començar el dia següent. Així el meu subsconscient faria la seva part de la feina. Baixar l’escala, després, quan la feina se’m donava bé, en la qual hi entrava tan la sort com la disciplina, era una sensació meravellosa i després ja era lliure per passejar per tot París”.

París era una festa. Ernest Hemingway.

 

 

OFICINA NEWS

POLÍTICA

Continuen les negociacions per desbloquejar el conflicte generat entre el Partit del Motxo i l’Aliança del Fregall per repartir-se la neteja del hall. Representants d’ambdós bàndols han anunciat mobilitzacions aclarint que s’ha arribat a un acord per no fer ús del joc brut en cap moment.

INTERNACIONAL

Reaccions d’indignació del nombrós grup de treballadors argentins davant l’aparició, a la màquina dels snacks, d’un nou producte de pastisseria anomenat "conxas".

LOCAL

S’intensifiquen les investigacions per esbrinar qui va memoritzar a la fotocopiadora de la planta tres, una fotografia del seu acabament d’esquena amb la llegenda "Kiss me, baby".

SUCCESSSOS

Es desconeix el nom de la persona que la setmana passada, va arriscar la seva vida, pitjant a la màquina del cafè, l’opció "consomè". Es recompensarà tota informació que es pugui donar.

CULTURA

En el concurs bimensual d’escrits pseudo-poètics a la porta del lavabos d’homes, el guanyador ha estat  "Que la força us acompanyi", anònim.

ESPORTS

Per tal d’evitar favoritismes, la Lliga de Futbol de Casats contra Solters, proposa que l’àrbritre sigui o bé un casat que tingui una relació amb un solter/a o bé un solter que tingui una relació amb un casat/da.

HUMOR

S’han sentit rumors que el proper any es podria augmentar el sou per damunt de l’IPC.

ANUNCIS BREUS

Vols ser el meu cel·lo per enrotllar-te amb mi? Truca’m al 555123123

Per renovació general, es regala marit. És carinyós amb la canalla. Respon al nom de Pep.

PARAULES PEL NIL

Ara que el silenci encara et bressa amb la tendresa que s’atorga als que tot just acaben d’aterrar a aquest món nostre, via cigonya d’Air France, quatre mots per oblidar tan bon punt aprenguis a oblidar. Quatre ratlles per desaprendre així que els teus ditets com grans d’arròs, d’ara, es tornin mans per subjectar veritats menys literàries.

No escoltis els qui no portin escrit a l’ànima, allò que et diuen que han viscut; desconfia, emperò, dels que a les primeres de canvi t’ho vulguin ensenyar tot. La lletra menuda de les persones es va descobrint al ritme d’un pèndol: ara decepciona, ara sorprèn.

Encara que el carioca vermell se’t ressequi i ja no pinti, no et cansis mai d’escriure noms al costat d’un cor; se n’aprèn molt de les esgarrinxades a aquest dels ventrícles i de les aurícules. Tot i que amb el temps els esbarzers es tornin sabres, la pell sempre serà el millor traductor de l’amor.

No deixis que ningú et digui que una terra no ha d’aspirar a la llibertat; escolta aquells que van ésser per tu, ara, ésser. Costa saber-se d’un lloc -la pàtria d’un somriure també és una ciutadania admirable- però hi ha estats que fa massa que han confós somriure, amb burla. Un és d’allà on vol tornar quan no és a enlloc.

Tingues un amic per estimar-lo i per emprenyar-t’hi. Per sortir a emborratxar-se. Per donar-li tot si t’ho demana. Per demanar-li tot si ho necessites. Per teixir un univers compartit d’inquietuds, desencisos, anhels i contradiccions.

Comet tants errors com puguis encara que amb cada caiguda et pensis que ja no et queda ni un os sencer. Si caus és que has intentat saltar. Aixecar-te amb dignitat és un art que no s’ensenya. Mira fixament als ulls dels qui s’han aturat a recollir-te. A ells els podràs dir sense cap mena de por, tantes vegades com calgui: "m’he equivocat". Ells seran els qui et diran: "no passa res, fill". 

GLOBUS

Féiem cinquè d’egebé. No recordo per quin motiu exacte la mestra ens va preguntar, aquell dia, què volíem ser quan fóssim grans. Advocats, dentistes, arquitectes, infermeres…, anàvem contestant. Ell s’asseia al davant de tot. Era miop i escanyolit. Sempre tenia algú al damunt fent-li la guitza. Quan va ser el seu torn, es va aixecar, com havíem fet tots, es va mirar la mestra i va exclamar ben alt: "jo vull ser artista".

La riallada va ser general. M’imagino que a l’hora del pati el grup usual de mortificadors devia créixer ostensiblement. Sempre em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li perquè havia contestat allò de voler ser artista. Era tan sols una atzagaiada, o veritablement obeïa a un resquill de vocació que començava a treure el cap i que no s’atrevia a manifestar?

L’altre dia el vaig reconèixer assegut al costat de la que semblava la seva dona, a la terrassa d’un bar. Vigilava un nen que devia ser el seu fill. S’havia engreixat. Semblava feliç. El nen empaitava uns coloms amb un globus d’aquells d’heli agafat d’un cordill. De sobte el globus se li va escapar enlairant-se molt de pressa. Marranejant, el xiquet va córrer a buscar consol entre els braços de son pare. Em va commoure la tendresa amb que l’acollí i el conhortà.

Vaig estar temptat d’acostar-m’hi, presentar-me i preguntar-li en quin armari remot s’hi amaguen quaderns amb novel·les manuscrites, en quines golfes teles amb escups de color s’hi marceixen; si hi ha baguls amb calaveres hamletianes o velles gravacions fetes amb supervuit.

L’art pot elevar-nos a l’alçada d’allò que és noble, sublim i veritable, dur-nos fins a l’inspiració i l’entusiasme, de la mateixa manera que pot enfonsar-nos en la sensualitat més gran, les passions més baixes, ofegar-nos en una atmosfera de voluptuositat i deixar-nos desamparats, esclafats pel joc d’una imaginació desencadenada que actua sense fre, ens va dir Hegel.

I encara Herbert Read afegia: l’artista ha d’estar disposat a capbussar-se per sota del nivell normal de la consciència humana, i ficar-se sota l’escorça de la conducta i el pensament convencionals, a penetrar dins el seu jo inconscient i l’inconscient col·lectiu del seu grup o raça. L’experiència és dolorosa, ja que en aquesta profunditat l’obra creadora es realitza a costa de l’angoixa mental.

I vaig passar de llarg mirant-me com el globus es perdia cel amunt i aquell vailet era estimat molt per sobre del nivell normal de la consciència humana per algú que, al capdavall, probablement havia fet bé de no deixar-se enfonsar per la sensualitat.