Els dies i les dones

David Figueres

EL FILL DE L’ACORDIONISTA

0

David Imaz mira la seva darrera posta de sol assegut al porxo del seu ranxo de Three Rivers. Una dolència cardíaca demà l’acabarà de vèncer. Morirà feliç: les seves filles, la seva dona, se l’estimen. El seu amic Joseba, escriptor, és l’encarregat de portar a Obaba, al País Basc, un exemplar, dels tres que ha enquadernat, de la seva història. Joseba en farà un llibre. De l’herència del franquisme llegada per vençuts (el seu oncle Juan) i per vencedors (el seu pare, Ángel) a la lluita armada en la clandestinitat, passant pels amors de Teresa (a qui ell mai va correspondre) i de Virginia (que no volia tornar a perdre un altre home), les notes de l’acordió aniran afaiçonant una melodia subtil, com de vol de papallones, on tot un seguit de personatges provaran d’avenir-se amb la força tel·lúrica d’una terra avesada a enfrontar i a enfrontar-se i amb una llengua que com diu un veí americà de David, "ningú no entèn".

Bernardo Atxaga, torna a deixar-nos llegir el que ha escrit. Sense falsos judicis de moral ni actes gratuïts de redempció, ens mostra un bon bocí de la història del seu país. Una novel·la commovedora, potser desigual en el ritme, que conté petites perles literàries i que tracta la realitat sense manipulacions.

Quan érem a la presó, un dia un pres comú que era amb mi a la infermeria li va preguntar pels seus motius per escriure històries. "D’alguna manera s’ha de dir la veritat", li va responder Joseba. 

Llegiu-la!!!!

CONTE DE TARDOR

0

Sortint de la feina, sortejant tot d’amos estirats pels seus gossos, caminaven plegats els deu o quinze minuts de passeig flanquejat de plàtans fins a la parada del metro. Els servia per no emportar-se a casa les contestes grolleres d’una jefa ressentida amb la vida, posar en comú els rumors d’aparellaments entre aquells dos que al darrer sopar d’empresa van abusar dels xupitos, o maleir l’eteté  que cada mes tenia una excusa a punt per ingressar la nòmina més tard del que tocava. L’altre dia, a mitja tarda, ella va dir-li que deixava la feina. No podia compaginar-la amb la universitat. Galta contra galta, van desitjar-se bona sort. En plegar, caminant ja sol pel passeig i retrobant-se amb gossos i amos, s’adonà que a ell també el començava a estirar alguna cosa. Va atansar-se al collar i va desfer la sivella. L’absència va fugir corrents, esperitada. Ell es va sentir alliberat.

ROMA

0

A l’home que assegut observa el corrent, una vegada li van explicar que si mai tenia una pena que li tenallava l’ànima, dient-la en veu alta davant un riu, se li esvairia. Potser per això es va fer escriptor. Lliscant els verbs entre els fulls també s’hi passa el ribot per les incerteses que s’instal·len al capdintre.

Els anys li han macat la vida. Ara vol explicar-se-la. Podrà viure una temporada amb el què ha cobrat per l’avançament de la seva autobiografia. No en té ganes, però li és necessari. L’Argentina daurada de la infantesa entre els seus pares que li donaren tot. Ell no els va tornar gaire. I sobretot Roma, la seva mare-pàtria-estendard d’una llibertat, d’un temps passat.

Roma, l’esposa, la mare, l’amiga… Sempre fem tard a dir t’estimo als qui mai ja no ho esperen. Mai no aconseguim saber què se n’ha fet de l’amor que no vam saber interpretar a temps. Adolfo Aristarain ens ho explica a ritme de jazz, en una pantalla.

AFTER

0

La cortina, esbalandrada pel vent, fa caure un got de tub de plàstic amb vi ressec. Una taca malva damunt l’hule marcat d’anelles multicolors. Restes de truita de patata esgrogueïda, verdejant ja quasi. Burilles surant en mars de cervesa calenta. Arabescs damunt els plats redecorats de menges incrustades. Un tap de cava amb escuradents clavats; domèstic sputnik. La funda del sofà deixant-lo amb les vergonyes a la vista de tothom. Ampolles de vi buides. Cedés que han fet el salt a la seva capsa original. Encenedors oblidats. Indicis de restes de boirades de fum legal i il·legal. Falsa lucidesa de migdia encara no sotmesa als analgèsics. Tebior de llençols pròpia punxant-te per no haver-ne buscat de noves. Començar a netejar l’escena del crim: els CSI de les festes urbanes, voldran començar a desemmascarar els culpables.

PLA I CATALÀ

0

"El nostre poble, no coneix, socialment parlant, ni la ironia ni l’humorisme -aquestes posicions de l’esperit humà-, necessita una mena de voluptuós casuisme moral que serveixi no pas per a millorar el país, sinó per a identificar traïdors. Hom crea dogmes, no pas per sumar, elegantment, sinó per restar implacablement. Aquesta mecànica sinstra, havent operat durant tres o quatre segles sobre aquest país, ha creat el poble més sensible a la vidriositat de la terra, i ja se sap que els pobles vidriosos estan condemnats a servir de plataforma de tots els histrions que sàpiguen presentar-se amb l’aire màgic de l’apostolat. Desacostumat a la responsabilitat que dóna el govern, impulsat pel primarisme rústic, fémení i malaltís que hi ha a l’essència del gust de destruir, el nostre té una tendència a ensorrar els qui els serveixen d’una manera normal i a fer una aurèola als qui enganyen d’una manera llampant."

Josep Pla. Francesc Cambó. Materials per a una història.

O UN JARDI PLANTAT

0

"El meu avi deia que tothom ha de deixar alguna cosa al seu darrera, en morir. Un fill o un llibre o una pintura o una casa o una paret construïda o un parell de sabates que ha fet. O un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà hagi tocat d’una manera que, en morir tu, la teva ànima tingui un lloc on anar  que quan la gent miri aquell arbre o aquella flor que vas plantar, tu hi siguis. Tant és el que facis, deia, mentre transformis alguna cosa de com era abans que la toquessis en una altra cosa que, després que n’enretiris les mans, és com tu."

Ray Bradbury. Fahrenheit 451