MATERNAL

Al tren, una dona amb el seu fill, d’uns tres anys, a la falda. Tots dos es miren un llibre il·lustrat que parla de dinosaures. La mare va passant pàgines llegint les característiques de cada animal. Tot d’una, la dona diu al nen: "Saps que el Pipo, el gos del iaio Ton, està molt malalt i pot ser que un dia s’adormi i no es desperti més?". El nen ni s’immuta. Fixa la vista en el llibre. "Els dinosaures també van acabar morint-se tots, oi?" i la mare contesta, "sí", li fa un petó, gira full i passa a explicar les particularitats d’un pterodàctil.

UTOPIA

En roda de premsa, aquest matí, el poeta X acompanyat del seu editor, ha desmentit categòricament els rumors sobre la seva possible retirada. El poeta ha confirmat que els problemes detectats al seu colze, d’ençà el darrer llibre, no són tan greus com s’apuntaven i que espera posar-se en mans dels millors especialistes per començar la recuperació el més aviat possible. Davant les insistents preguntes dels nombrosos  periodistes aplegats que volien saber si aquest fet afectaria la seva futura poesia, el poeta ha volgut deixar clar que és prematur parlar d’això, que queda molta temporada per endavant i que els versos s’han d’anar guanyant setmana a setmana però que és la seva voluntat donar encara una quants títols més a l’afició.

ASSALTS

Passar per davant d’un fris de Rebull a Via Laietana o del de Picasso a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes a la plaça Nova de Barcelona i no sentir res especial. Ésser a la plaça del Mercadal de Reus, de nit, amb els fanals fent brunyir les lloses encara numerades i ésser assaltat per una tendresa estranya. Els paisatges, com les persones, necessiten descansar de l’habitud per esser descoberts amb una mirada nova.

TEMPS, ESPAI…

Yo me paso la vida buscando en mi estudio -mi lugar favorito- para intentar aproximarme a lo que desconozco, ahí me he dado cuenta de que existe el tiempo en mi escultura. Existe una versión que no es la versión temporal corriente. Es la de un hermano del tiempo: el espacio. El espacio es un hermano gemelo del tiempo. Son dos conceptos absolutamente paralelos y tremendamente similares. Y cómo yo estoy muy condicionado por el espacio he estado siempre muy interesado en el tiempo. Me interesa el tiempo que es armonía, es ritmo, son medidas y ya dejan de ser tiempo de reloj. Es otra cosa.

Eduardo Chillida. Escultor

TEMPUS FUGIT

Ella, melic a l’aire i reglamentàriament pircingat. Texans pota d’elefant; esfilagarsats els baixos. Xancletes pistatxo. Intercanviem somriures. Les portes de l’ascensor s’obren: hi entrem tots dos. Em mira amb uns ulls de mel. “A quin pis va, SENYOR”? Fiblada penetrant allà on no ha estat mai ningú. “Al trenta”, compungit contesto. “Ah, jo em quedo al vint”. Deu pisos de caiguda lliure.

PLOURE A CIUTAT

L’estrèpit de l’aigua al celobert, em desvetlla. Surto a la terrassa amb una cadira i escolto la mullena. Els plàtans es desdibuixen amb el rossec de l’aigua. Després, ja brunyits -verd elèctric de fanal contra la nit- la calma. M’aixeco per olorar les aromes de la terra xopa… i res. La llenca d’asfalt se’m queda mirant fent-se un panxó de riure. Un parell de cagarades de gos naveguen per un corriol fins un embornal.