AHIR VAIG DEIXAR DE SER UNA DONA

La veritat és que no havia notat res d’estrany. Vull dir, que jo pensava que tenia els atributs propis del meu sexe. Però resulta que no. Resulta que fins ahir, jo, aquest blocaire que us escriu, havia estat una dona. I no parlo a la lleugera. El fet que el meu sexe fos el femení i no el masculí, estava avalat per institucions governamentals del tot oficials.

De sempre m’he relacionat millor amb les dones que no pas amb els homes. He quedat al marge de jocs violents, esports o qualsevol acte on la força quedés supeditada a l’enginy. Presumeixo, això ja és subjectiu, de certa sensibilitat. No sóc impulsiu ni exhibicionista. Procuro no fer valer la raó a crits i baixo la tapa del vàter així que he acabat de fer les meves necessitats.

Ahir a la tarda, però, vaig saber que aquest seguit de circumstàncies que jo pensava que compartia amb molts altres homes, no eren virtuts extraordinaris de trobar en els meus companys de gènere. El que passava, és que havia viscut trenta-quatre anys de la meva vida enganyat, pequè com ja us he dit, fins ahir a la tarda, jo era un dona sense saber-ho.

La bena me la va fer caure dels ulls un metge públic. En una visita per la frontissa de la cama que no va a l’hora, el facultatiu, remenant al seu ordinador, va dir que li era impossible deixar constància de la visita a l’arxiu de l’ordinador. Jo veia que l’home patia, que no m’ho deia tot. Temia amputacions immediates. Hi havia alguna cosa que superava el bloqueig informàtic i que no s’atrevia a plantejar.

Compungit, lleugerament ruboritzat, va girar la pantalla cap a mi i assenyalant un rectangulet a la part dreta del monitor, vaig poder llegir: “Sexe: Dona”. La meva sorpresa va ser màxima. La d’ell no tant, perquè intuïa, de la meva reacció, que tenia davant seu allò que en aparença semblava, estalviant-se així, de preguntar, si malgrat el meu aspecte, amagava una identitat que no era.

Eixorivit, alleujat per haver-se tret del damunt aquella responsabilitat, va preguntar-me si era la primera vegada que algú em feia notar una cosa així . Vaig dir que sí. Un calfred em va recòrrer l’esquena. Cap dels grandiosos professionals del Seguru, s’havia adonat ixò? I sí ells no ho havien fet, cabia la possibilitat que la resta del món vivís pensant que no no sóc qui sóc, en realitat?

Per tal de certificar-se en el seu temor, el senyor metge m’indicà, que a la codificació de la targeta de la Seguretat Social, ja era evident, segons el ball de números, que jo era considerat, a tots els efectes, segons la Salut Pública, com una femella. Vaig agrair-li la seva grandiosa generositat i professionalitat i vaig fer les gestions indicades per recuperar la meva personalitat sexual.

 El fet que després quedés encaterinat davant un aparador de llenceria, va fer aflorar tot de dubtes identificatius. Però no era afany d’emprovar sinó més aviat de desemprovar, en un reguitzell de cossos que em passaren per la memòria, allò que em va fer adonar de qui era jo. Vaig respirar tranquil, desangoixat del tot, plenament mascle.

VIAGRA

Són coses que passen. No cal que t’hi encaparris tant, home. Tots portem aquest ritme del dimoni i és normal que, al final, un ho pagui. Ja no tenim vint anys. Ara, quan ens hi posem, necessitem el nostre temps. Encara que no siguem grans, ja no som aquells adolescents que tot ho feia barrip-barrop, com si s’hagués d’acabar el món, en qualsevol lloc i moment.

Això de fer-ho cada dia del món és una exageració. Era normal que un dia o altres petessis. Cal saber quin és el moment escaient. No precipitar-se. Satisfer un ritme que et sigui natural, que no et calgui forçar les coses. A aquestes alçades, ja no ens cal demostrar res. Els altres, els altres… Deixa’ls estar els altres! Tu has de mirar per tu. Que avui no surt res, doncs demà hi haurà més sort.

Res, home, que sigui dijous i que des del diumenge no hagis escrit res al bloc, no és símptoma absolutament de res.

CARNET PER PUNTS

Ho sé que la llei està feta per a tothom i que he d’acceptar el càstig: en el moment de cometre la infracció era perfectament conscient que aquesta acció temerària, comportaria una penalització. Ara bé, abans de procedir a retirar-me el carnet, vull deixar ben clar que trobo exagerada aquesta acció. Si tenen accés al meu historial, efectivament podran comprovar que no és la primera relliscada que tinc. Però també s’adonaran, que aquestes faltes, no constitueixen més que casos aïllats. Em sembla que si repartim aquestes amonestacions entre els anys que fa que tinc carnet, s’adonaran que la puntuació que en resulta és irrisòria i en cap cas constitueix un pauta de comportament delictiu.

Què volen? En els temps que corren, un ha d’agafar-se a aquells plaers que li proporcionen el gaudi més pur i extrem. I vostès són plenament conscients que en els nostres dies, això no és tan senzill com sembla. Una ha de fer-se el seu racó, proporcionar-se una cuirassa que el permeti aïllar-se de tanta banalitat i permeti fruir amb allò que veritablement el fa sentir viu, arrelat amb l’univers. Què els he d’explicar? Acaronar amb totes dues mans el tacte de la pell o del material que sigui, controlar la velocitat accelerant i frenant segons convingui, deixar-se portar per tots els paisatges que pots arribar a coneìxer… Cal que continuïi?

Si vostè sabés quantes coses he après! Quantes coses he sentit! Quantes vegades m’he emocionat, m’he esborronat, m’he fet petit i gegant, llegint, senyora bibliotecària, ara no em retiraria el carnet de préstec per haver-me passat un miserable mes en tornar aquest llibre!

(Actualització del meu bloc Contabilitat bàsica. Darrer conte publicat: Alteritats Construïdes)

FELINS

Te’ls pots trobar en els llocs més insospitats. Normalment van sols, o soles. Et clissen de lluny i inicien un aproximament felí. Amb lentitud, sense deixar-te de petja. Controlant els teus moviments. No saps com, però els notes. Intueixes, perceps, que són allí observant-te. Esperant el moment oportú. De vegades estàs de sort i pel que sigui, ells no arriben a consumar allò que s’han proposat. Altres vegades, no pots escapar-te’n ni que vulguis.

Avancen cap a tu amb discreció però sense permetre que res s’interposi entre ells i la seva missió. Se’t posen al costat. Et somriuen. A vegades inicien la maniobra amb pròlegs intranscendents, per trencar el gel, perquè no es noti tant. Però així que ja et tenen, o es pensen que et tenen, al seu sac, amb una caiguda d’ulls et deixen anar la primera de les frases: “M’han dit que tu escrius, oi?”

Esperes a tornar-hi a veure així que la polseguera que ha deixat la primera bomba s’esvaeix. Una altra vegada el teu radar no ha detectat res. Informe de baixes: les usuals en aquests casos. Saps que això només és el començament. Et té. Tot plegat no ha fet més que començar. Et poses l’equip de campanya. Esperes que xiuli el proper projectil. Arriba, sempre arriba. “Tu hauries d’escriure la història de la meva vida”, et diu.

I la resta ja és un bombardeig amb tota regla. Infanteria de fets al·lucinats metrallant-te per tot arreu, cavalleria de casaments, divorcis, infàncies desgraciades al galop. Artilleria d’anècdotes amb dates, llocs i anys sense ordre ni concert. Wagner comença a sentir-se per tot. Pot ser l’obertura del Tannhäuser o de Lohengrin. El subjecte s’esbargeix sense cap mena de censura. Posant al teu abast, ralentint-se com a les pel·lícules de Sam Peckinpah, tot aquell devessall de misèries sense cap vergonya. Com si et conegués de tota la vida. Com si l’haguessis d’absoldre a través del llibre que no escriuràs mai.

QUI T’HA VIST TAN RICA I PLENA

La veu és d’un noi jove. Diu si el poden atendre en anglès. El teleoperador l’hi diu que no, que si truca més tard,  a la tarda, podrà parlar amb algú en la seva mateixa llengua. Amb un rudimentari castellà explica que mi no poder esperar, problemo a lot of grande. Se li demana el deneí per tal d’obrir la corresponent incidència.

El noi, després de no entendre què és això del deneí, es desespera una mica. I-d-e-n-t-i-f-i-c-a-t-i-o-n, lletreja el teleoperador. El noi dóna un número. Al teleoperador no li surt cap nom amb aquelles xifres. Com que ja s’hi ha trobat altres vegades, sap que, tractant-se d’una persona estrangera, cal afegir a aquell número, el nie en diuen, dues lletres: una al davant i una al darrera. Li ho diu: letters, principio, fainal, iunderstant?

El noi fa que sí, que falten les lletres –sorry, perdono– i per donar la primera, la que va al davant, emet un so gutural que el teleoperador no associa amb cap lletra. El so va patint variacions de to i de modul·lació però allunyant-se de tenir una representació alfabètica clara.  

A punt de tirar la tovallola, el teleoperador, intenta fer servir el codi internacional per identificar lletres  (Alfa, Bravo, Charlie, Delta, etc.), encara que sigui canviant aquests apel·latius amb el nom d’una ciutat que comenci per la mateixa lletra que miren d’esbrinar. Llavors el noi  tornant a emetre el so d’abans, afegeix: “…iquis cómo Xibeca“.

I tot queda entès i resolt.

14M 20B

De vegades, no cal res més que quatre beneits asseguts en una taula d’un bar de Reus, una mica entrats en llevats i espirituals, tot comentant la proliferació, en els darrers anys, d’establiments donats a l’oci nocturn, com per demanar un bocí de paper i un boli al cambrer i començar a fer un llistat d’aquest tipus de cases. Te’n sortiran més de vint i et preguntaràs perquè això, fa cinc, deu anys, quan tenies fetge i estòmac a prova de bombes, no passava? Llavors algú farà que ja està bé de lamentacions, que una nit, qui vulgui apuntar-se amb ell, es proposa visitar vint bars de la ciutat. Els altres callen, li diuen que baixi de la cadira, que faci un glop, que s’assereni…

Però resulta que el pronunciament, no queda en no-res. Salvat de la crema dels senyors Gelocatil i Almax, la cosa, setmanes després, segueix en peu. Fins i tot s’ha fixat una data: el 14 de març i ja la tenim liada! Servidor hi era en aquella taula on es va xerrar tot allò i per tal no desentendre’m de la part de culpa per haver ablamat la proposta, que tot sigui dit, proferí l’insigne blocaire reusenc Antoni Veciana. El dia acordat, vaig pujar al vaporet de la Renfe i des de Barcelona cap a Reus hi falta gent. Donat que no podia arribar abans de les vuit, servidor ha de confessar, que dels vint bars, “només” en va poder visitar catorze. Una bona marca, si més no. 

La logística de l’acte va fer expressament per l’ocasió, un parell de preuats gadgets. Vegi’s: una xapa -allò dels pins, es veu que ja no fa modernu- i el conseqüent “carnet” de ball amb el llistat de bars i l’horari, al darrera, on s’hi anaren enganxant gomets de colors a mesura que avançava la murga.  L’astracanada començà a les 18:30 i tenia horari d’acabada a les 4:30. Però ja us puc dir, que malgrat que es compliren els horaris amb professionalitat, sent només mitja horeta a cada bar l’estona estipulada per a fer-hi el que és volgués, dintre sempre de la legalitat vigent, es plegà veles més enllà de les cinc.

Sigui com sigui, l’endemà, més que tenir el cap a Helsinki, hom s’adonava que el que li feien mal eren les cames i que la travessa per Reus la nuit, s’havia convertit més que en un despropòsit per aparells digestius i neuronals, en una autèntica mitja marató nocturna. Val a dir que tots els bars, hi posaren el seu granet de sorra per fer la travessa més plaent, més que res per les butxaques, que com ja us podeu imaginar, si feu el compte, hom havia d’anar ben servit de quartos i tampoc es tractava de deixar-s’hi el sou. Tots els bars referenciats van tenir alguna mena d’atenció així que els explicàvem la gesta, tots menys el situat al capdamunt del Carrer Ample i dit Blanc, així com els senyors de La Fàbrica que s’abstingueren, malgrat les nostres explicacions, de qualsevol tracte de favor.  No cal dir que va ser acceptat per unanimitat de fer-hi només acte de presència però no pas de prendre-hi res.

M’abstindré de deixar constància dels mil i un anècdotes que donà la nit, ni què si va fer o beure o viure, la veritat és que m’explicaren que al principi la cosa es temia que anés pel pedregar, però de bar en bar, anàvem trobant gent que com una processó avançada, s’hi apuntava sense massa escarafalls. Ens consten pics de fins a vint-i-quatre persones reunides! La veritat és que deixant de banda la constatació que veritablement en cinc anys Reus ha canviat molt en general i també en el tema dels bars -si faig un rimember güen amb els dits d’una mà es compten els abeuradors que existien llavors, antros amb serradures a terra inclosos- també és cert que malgrat els canvis i malgrat tot, la gent de Reus no hem perdut l’humor d’organitzar sense cap altra voluntat que passar-ho bé i riure, mandangues com aquesta. I és que ja ho diuen, que tot ajuda. Catorzeeeeeeee Emaaaaaaaaaa, Viiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiint Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! i fot-li que és de Reus!

Llistats de bars visitats

Què en diu l’Antoni Veciana

Què en diu el David Fernàndez

SALUT PÚBLICA

Sempre que algú se’m queixa del mal funcionament del nostre sistema públic de salut, dono com a exemple els Estats Units on, per dir-te que tens un refredat i receptar-te uns analgèsics o unes aspirines, poden cobrar-te entre dos-cents o tres-cents euros si no tens contractada cap assegurança mèdica. També es veritat que per poc que treballis en una empresa més o menys seriosa, aquesta assegurança te la descompten del sou i que són molts els que renuncien a aquesta prestació per cobrar més fins que es troben davant d’un problema de salut greu i llavors, tots a córrer.

Amb tot, quan la cosa et toca a tu, no pots sinó passar-te aquesta universalitat sanitària per un lloc lleig de deixar-ne constància en aquests papers. I és que servidor, ha hagut de patir en les pròpies carns, un d’aquests simpàtics anècdotes de metges i infermeres.

Tal i com ja vaig deixar constància, el dia 28 vaig caure fent-me mal al colze. Donat que la caiguda va ser a Prades, on viu la meva mare, vaig ser atès al servei d’urgències de l’Hospital Universitari de Sant Joan, a Reus. En les radiografies que em van fer, segons el metge que em va tractar, no s’apreciava cap dany a l’os, per això, a l’informe mèdic, no s’adjuntaren les radiografies originals sinó una còpia en paper: per entrendre’s, com si haguessin escanejat les radiografies i les haguessin imprès en paper, reciclat, no fos cas.

En una visita posterior de seguiment al traumatòleg, ja al CAP de Sant Andreu, a Barcelona, el metge no es refià del diagnòstic i encomanà noves radiografies. Després de penjar-les en aquell armariet amb un fluorescent al darrera, se m’apropà exclamant un seguit d’improperis i penjaments contra qui m’havia negat la possibilitat de tenir vistes originals del meu colze esquerra havent-me de conformar amb insulses còpies. 

El metge agafà els seus dos dits i em va prémer fort en una zona concreta del meu colze. No vaig cridar perquè sóc home de pau, però amb gust hagués arrencat el cap del senyor doctor si hagués tingut totes dos mans lliures. Doncs, sí, tot i el cop, resulta que el meu húmer, va patir en la trompada, una petita fissura que ara com ara m’impossibilita de: jugar al futbolin, remar,  desatendre parcialment la higiene de la meva aixella dreta, tenir seriosos problemes per fer-me els cordons de les sabates i ja veurem com ho faré davant la temporada imminent de calçotades per desprendre’m amb seguretat professional, tal i com feia fins ara, de la part no comestible de tant noble menja.

Resumint, que la pensada que va tenir el senyor polític de torn de no donar les radiografies originals en cas que no s’apreciés res trencat, ha sortit per la culata, perquè si el metge de Barcelona, hagués tingut les radiografies originals, s’hagués estalviat a la Salut Pública un altre joc de radiografies i de retruc, a mi, uns dinerets que no hagués hagut d’invertir en aquests simpàtics senyors eslaus experts en perforar ròtules amb una bala que aviat deixaran clar a cert traumatòleg que jo conec, que les proves empíriques de dolències òssies descobertes, les faci a sa padrina i no pas a mi.

EL SABEN AQUELL QUE DIU…

Curiosa i interessant trobada la que es va donar dijous passat al Centre Unesco de Catalunya a Barcelona. Representants de cinc confessions religioses: un jueu, un catòlic, un protestant, un hindú i un musulmà, deixaren els debats teològics per una altra estona i es dedicaren, senzillament, a explicar acudits sobre les seves diverses fes.

D’entre tots els que es van explicar, em quedo amb aquest:

Un cristià s’encara a un jueu al bell mig del carrer: "Vostès els jueus tenen la culpa de tot!". El jueu, pensant que li sortirà amb la cançó que van ser ells els qui van denunciar a Jesucrist, surt al pas: "Per què ho diu això?". El cristià respon: "Vostès són culpables de l’enfonsament del Titànic". El jueu resta astorat. "Però si el Titànic el va enfonsar un iceberg", respon. "Iceberg, Goldberg, Spielberg… Quina diferència hi ha?", sentencia el cristià.