Pas curt, vista llarga

L’any 2011 vaig tenir el privilegi de participar en l’organització de la Consulta per la Independència que es va fer a Barcelona el dia 10 d’abril d’aquell mateix any. Concretament al districte de l’Eixample. Les primeres assemblees per tal d’anar formant els diferents equips de treball van començar un any abans. Va ser un procés ple d’intensitat i d’il·lusió. Cada districte, cada barri, a partir de trobades setmanals, va anar confegint, d’acord amb les directrius que anaven arribant, els seus grups per cobrir totes les necessitats que havia de tenir la consulta.

La situació social i política del moment no era ni de bon tros favorable al Dret a Decidir. Molt menys a la Independència. Costa d’entendre, perquè encara no han passat ni cinc anys d’allò, però la realitat era aquesta. A l’Ajuntament del Cap i Casal encara cuejava un Jordi Hereu que es negava a deixar que pengéssim banderoles als “seus” fanals, monsenyor Martínez Sistach escrivia cartes a les parròquies demanant que no es col·laborés amb el 10A i els balcons, ni de bon tros, eren plens d’estelades com ara.

Si aquell gloriós dia 10 d’abril m’haguessin dit que només tres anys després estaríem on som ara, haguera titllat al missatger de foll en amunt. Malgrat tot, aquella experiència em va demostrar una cosa: que si els catalans ens organitzàvem i lluitàvem per un objectiu comú i concret, érem imparables. Aquella immensa marea humana que va treballar sense descans era la manifestació palmària que molta de la gent que fins llavors s’ho mirava tot des de la barrera, havia decidit arromengar-se i participar activament. Treure’s la son de les orelles.

Va ser per això que vaig titular, la crònica d’aquell dia històric, Avui comença tot, perquè estava convençut, i encara ho estic ara, que el tsunami humà desplegat actuaria com un immens despertador de consciències en el sentit de fer baixar molta, moltíssima més gent al carrer.

L’aparició de l’ANC i la seva magnífica tasca al costat d’Òmnium Cultural no hauria estat possible sense la voluntat de tots aquells que van creure que s’havia guanyat la batalla de la consulta popular però que calia continuar lluitant: primer, per una consulta organitzada pel govern, després, sempre com a objectiu final, per tenir el nostre propi estat i poder començar de nou.

Tots els que vam participar en aquella ingent tasca, sabíem que senzillament recollíem el testimoni de tants altres que abans havien fet el mateix amb la mateixa energia, humilitat i compromís. Som un país de gent valenta que per circumstàncies de la història, moltes vegades, ha hagut de sacrificar alguna cosa personal per guanyar-ne alguna de col·lectiva. És així que s’aconsegueixen les coses. És així com hem aconseguit les coses.

Immersos de ple com estem en el procés que ens portarà cap a la llibertat del nostre país –no em puc imaginar que això no passi, ara no; com, ja és una altra història- no podem desanimar-nos ni començar a etzibar a tord i a dret després de tot el que ha passat.

Vençuda la necessitat perenne de catarsi col·lectiva que sembla que tots necessitàvem experimentar amb el 9N, seria un error pensar que perquè CiU finalment hagi decidit seguir el fil del tactisme, el procès hagi sucumbit. Ni de bon tros. És molt difícil que es tornin a donar les circumstàncies favorables que hi ha ara per reeixir, finalment, en un nou intent. Ara o mai. Ara o mai. Ni els que venien abans de nosaltres, ni els que vindran després de nosaltres, no ens ho perdonarien.

Sí, és veritat, molts anirem a votar el 9N (en cas que s’arribi a votar) amb el cor una mica compungit, sabent que fins a cert punt, servirem d’anunci electoral de CiU. Però si veritablement estem compromesos amb el procés, si veritablement sabem què és el millor per aconseguir allò que tenim a tocar, hi hem de participar. Ha de ser una demostració de democràcia absoluta. Esclatant. Apoteòsica. Hem de fer veure al món quina és la nostra voluntat. La voluntat democràtica. La voluntat de no tornar a perdre.

Fa uns anys, en una conferència d’Alfons López Tena, quan tot just el Tribunal Constitucional havia impugnat el nou Estatut, vaig sentir dir-li que els catalans havíem de fer-nos nostra aquella divisa de la Guàrdia Civil que diu: “Pas curt, vista llarga i molta mala llet”.

Sapiguem, doncs, mirar més enllà del moment actual, mostrem-nos ferms -ara més que mai- en el nostre determini de saber que vivim un moment històric el desenllaç del qual no pot ser altre que tenir un estat propi i que ho aconseguirem transformant la mala bava que gasten a Madrid, en un poderosíssim exercici de democràcia participativa. Ara és el que tenim. Demà seguirem avançant.

Yes or Yes

D’aquí a unes quantes hores els escocesos elegiran el seu futur com a nació. Ho faran de manera democràtica. La gent anirà als col·legis electorals habilitats per a l’ocasió amb una butlleta. Hi haurà gent que votarà que vol seguir formant part del Regne Unit. Hi haurà gent que votarà que vol que Escòcia sigui un nou país.

Hi haurà hagut la possibilitat de fer campanya per ambdues opcions. Cada bàndol haurà tingut totes les facilitats per explicar perquè creu que la seva posició és la que més convé a Escòcia. Tot s’haurà fet en un clima de cordialitat i d’entesa; de diàleg. Dues possibilitats. D’igual a igual.

Estaré molt content si guanya el “sí”, però el resultat no és tan important. El missatge que es llençarà al món és que als països civilitzats, la gent que considera que vol un nou marc legal per fer la seva, el primer que ha de fer, és dipositar el seu parer en un paperet i tot seguit ficar-lo dins d’una d’urna. Aquesta serà la veritable lliçó. Les urnes. La democràcia. Sigui quin sigui el resultat.

A Espanya tremolen. Quan es pensaven que tenien el “problema basc” solucionat coartant la llibertat de partits i engarjolant a persones que han treballat fermament per la pau, ara el “problema català” en dos o tres anys, se’ls ha escapat definitivament de les mans. No poden fer altra cosa que esgrimir els vergonyosos articles d’una Constitució que no ha sabut vertebrar des de la seva entrada en vigor, ni una sola iniciativa a favor de la presumpta pluralitat de pobles i de nacions que predica.

Enrocats en la bel·ligerància més rància i autoritària, no saben fer res més que ablamar una idiosincràsia de país que beu directament de la caricatura i de l’estirabot donant-los rang de normalitat total i absoluta. I el que és més greu, ignorant i passant-se per un lloc lleig de dir, qualsevol intent de racionalitzar no un problema, sinó una realitat establerta, forta i decidida d’una comunitat, els catalans, que no volem caure en la trampa d’actuar com ells ho fan, a cop de decret i de gònada, sinó que volem preguntar als nostres ciutadans, si volen o no volen seguir formant d’Espanya.

Aquesta i no una altra, és la veritable perversitat de la situació on ens trobem: el fet que l’Estat Espanyol no accepti com a opció possible la nostra voluntat de fer un país nou a través d’un procès netament democràtic. El menyspreu mateix per la democràcia.

Davant un Estat que es posiciona d’aquesta manera i que fa servir la Constitució com si fossin les taules de Moisès, imprimint-los una categoria molt per damunt del principi democràtic del qual emanen totes les constitucions del món, no hi pot haver un acatament seriós de cap òrgan jurídic que emeti un veredicte, senzillament perquè la falta de respecte per aquest principi bàsic n’invalida cap decisió o declaració, sigui en la direcció que sigui.

Demà votaran els escocesos. El dia 9 de novembre ho hem de fer nosaltres. Sí o sí. Yes or Yes.

(Foto: e-notícies)

 

XINA, CAP ON VAS?

Plou a Barcelona. Llevantada, diuen, els qui entenen. I com que d’alguna manera hem de començar aquest apunt, hi farem una giragonsa. Parlarem de l’altra banda. Allà on el sol s’apaga. L’Orient. Concretament de la Xina. 

 El 2008 durant els Jocs Olímpics que es van celebrar al país, vaig participar activament en la campanya que explicava les coses que hi passaven i que els estaments oficials, com és natural, volien amagar sota l’estora.

Des de llavors, he procurat no perdre la pista a aquest país gegantí i mantindre’m informat del que hi passa.

El passat dia dijous 28 de febrer Casa Àsia, aprofitant la publicació del llibre de Xulio Ríos, director de l’Observatorio de la Política China China pide paso. De Hu Jintao a Xi Jinping, va aplegar a la seu barcelonina, a més del seu autor, la Dolors Folch i el Manel Ollé, experts sinòlegs. (Segueix llegint)

Parlar de la Xina sempre és tenir present haver de tractar amb un gegant colossal molt difícil d’entendre des d’una concepció de propòsits absoluts. Són els mil matisos que hi podem trobar que ens ajudaran a entendre el seus mecanismes. S’ha d’entendre Xina des de la seva història i des de la seva cultura mil·lenària. Segona economia mundial. Més de 1.300 milions d’habitants.

Xulio Ríos comença fent un resum de les tesis que apareixen al seu llibre. La regeneració política, per dir-ne d’alguna manera, soferta amb el canvi de líders, suposa una voluntat de fer avançar el país d’acord amb les demandes que la classe mitjana, cada vegada més conscient de les moltes barrabassades que s’han comès, demana.

Ríos avisa, però, que ningú no esperi ruptures. La capacitat de la Xina per adaptar-se als nous reptes econòmics sense modificar la manera de governar-se és i ha estat una constant. Amb tot, els moviments de maquillatge polític, comencen a ser inoperants perquè en darrera instància, les demandes de democràcia xoquen directament amb la negativa que el Partit Comunista pugui desaparèixer o que minvi el seu poder hegemònic. Per ara, del que es tracta, és de canviar l’embolcall sense modificar el contingut.

Segons Ríos, l’economia basada en una mà d’obra barata, la inversió exterior i l’exportació com a principals eixos, ha deixat de ser un model sostenible. Si bé és cert que hi ha una obertura a una economia de mercat, en darrera instància, els principals sectors estratègics encara són gestionats pel Partit Comunista. Només una progressiva privatització d’aquests sectors, podria donar ales a una nova manera d’entendre l’economia a la Xina.

El fet que en quatre o cinc anys el país pugui esdevenir la primera economia mundial, passant al davant dels Estats Units, actualment la primera potència, no pot obviar que a nivell de Drets Humans i de Medi Ambient, s’hagin de canviar moltes coses. Hi ha una agenda social pendent en la qual s’han fet molts pocs avenços i que minen directament qualsevol avenç en el camp econòmic. Per entendre’ns, diu Ríos, cada vegada que un monjo tibetà s’auotimmola, suposa per la Xina un cop important que no sap contestar.

De la bona relació amb Taiwan des del 2010 on s’han deixat de banda la tramesa de míssils per l’enviament de vols o la capacitat de no intervenir a Hong Kong sense que el pas de sobirania britànica a xinesa hagi canviat en essència gaires coses (la vista posada a les eleccions del 2017) el conflicte latent amb els Estats Units a la Mar de la Xina.

Dolors Folch està convençuda que la capacitat de la Xina farà que sàpiguen superar totes aquestes dificultats. “El que no sé és com ho s’ho faran”, rebla amb sornegueria. Posa en entredit que el model econòmic estigui caducat. De sempre, diu la directora de l’Escola d’Estudis de l’Àsia Oriental de la Pompeu Fabra, han estat una economia d’exportació. Des de fa 2000 anys són capaços de treballar en cadena, aquí rau la principal força de la seva economia.

Posa com a exemples el fet que hagin vestit a l’Àfrica i han proporcionat mòbils a l’Amèrica del sud. Una economia que ja als segles XV i XVI era capaç de preveure les tendències i inundar el mercat. Potser amb una qualitat que deixa molt que desitjar però amb la capacitat de produir-ne quantitats astronòmiques. Amb tot, la Xina avui no està preparada tecnològicament. En destaca un declivi des del segles XVII que li ha fet perdre competitivitat en aquest camp. Són necessaris, en els propers 3 o 4 anys més de 250 avions comercials i la Xina, actualment, tot i que s’han fet proves per fabricar-los, no en són capaços. Els haurà d’importar. “Abans anirà a la lluna que no pas fabricarà un model d’avió que pugui funcionar”, comenta la professora.

La Xina no caurà com la URSS. Deixant de banda que els models econòmics estiguin desfasats, es tendeix a un funcionariat eficient i a una excel•lència universitària que poden fer decantar la balança. Amb tot, l’intervencionisme del Partit Comunista amb les restriccions que es posen, per exemple, a l’accés a internet, posen les coses molt difícils per un avenç real de la situació social. Amb tot, les generacions anteriors saben que a diferència que a Occident, les seus fills viuran millor que no pas ells.

Manel Ollé, professor en història i cultura de la Xina moderna i contempòranea, també a la Pompeu Fabra, destaca que hi ha una societat molt preparada que va per davant del govern autòcrata. Una societat que està informada i que lluita perquè les coses canviïn. Una societat que veu com a problemes que s’han de solucionar la violació dels Drets Humans i la greu degradació dels Medi Ambient (un 58% dels rius xinesos estan contaminats) així com el fet que s’hagi imposat una barrera a internet que no permet que s’hi pugui accedir des de fora ni que des de la Xina, es pugui contactar amb l’exterior.

Esperançat per aquestes noves generacions de joves, augura que hi haurà sorpreses perquè la situació és insostenible i calen reformes molt més eficaces dins el Partit Comunista tot i que es percep que cada vegada més que la figura d’un líder carismàtic va perdent força en favor d’una presa de decisions més col•legiada que permetin les obertures democràtiques que la societat demana.

Continua plovent a Barcelona, “es baden les flors / hi ha pluja i vent pertot”. Ens ho deia Yu Wuling entre els segles VII i X. I avui trobem que s’hi adiu recordar-ho. La traducció és del Manel Ollé.

DE SOBIRANIES I PATERNITATS

Les quatre de la tarda. Les campanes del Parlament són batalls ning-nang, ning-nang cridant a les il·lustres senyores i senyors diputats a tornar-s’hi a posar. Comença un debat històric. L’Emancipació del nostre país. Declarar la nostra plena sobirania per decidir el nostre futur. El resultat se sap d’avançada. No hi haurà sorpreses destacables. L’exercici de la democràcia, però, demana la litúrgia de l’aprovació, del diàleg. Fa molts anys que aquí ho fem d’aquesta manera. (Segueix llegint)

    

Oriol Junqueras per ERC obre camí. Sense papers. Aquesta vegada el discurs no està tan ben travat. Parla de democràcia sobretot. De decidir. De sumar. En un moment donat es refereix a l’hemicicle com a “aula”. Massa anys davant la pissarra. Diu que el seu partit és independentista i que el seu desig seria que tothom en fos. Hi ha somriures. Defensa l’Estat com una necessitat per pal·liar els mals que ens assolen. No des de l’encimbellament poètic. No, Junqueras parla tocant de peus a terra. Afortunadament.

Pere Navarro sí que fa servir papers. No sabem de quin color. El que sí que podem constatar és que el seu discurs és del tot esgrogueït. El federalisme. Parla dels “pobles d’Espanya”. Moderat. Sense saber fer servir l’ús de l’èmfasi per falta de pràctica dialèctica. La mateixa cançó que el debat per la Independència no és altra cosa que una cortina de fum per no veure els problemes reals. Més que antic, com dirien alguns padrins, el discurs “és d’antes”.

Alicia Sánchez Camacho comença parlant en espanyol. Com es diria en argot teatral, comença molt amunt. Amenaça que tot plegat és anticonstitucional. Amenaça que si s’obren escletxes de responsabilitats jurídiques, ells hi seran per posar sal a la nafra. Parla de saber admetre els errors. Les trifulgues de la corrupció. No sé a què treu cap. Sap que a Madrid se la miren. Dóna la benvinguda a Navarro al costat fosc de la força. Navarro no sap on posar-se.

Joan Herrera està tranquil aquesta tarda. No ens obsequia amb aquell mal d’estómac crònic que acostuma a gastar en les seves intervencions. Domina les inflexions de veu. No sembla el cantant de Talking Heads ballant. Ens l’imaginem clinc-clilnc cullereta plena a vessar de sals de fruita just després de dinar. Sobreeixit d’Almax. Sigui com sigui, el seu discurs està ben fonamentat. “Espanya hauria de decidir si és un país o només tot és Constitució”. Fins i tot cita Carod-Rovira!!!

Albert Rivera no decep. Es planta davant la tribuna d’oradors llegint el primer article de la Constitució. Tot allò d’on resideix la sobirania del poble. Parla també en espanyol. Of course. Per ell tot el que està presenciant és només pur teatre. L’escenografia que ell esgrima és el llibret de la Sacrosanta Constitució. Hi ha un moment que ens espanta quan diu que pensa votar que sí. Sí, matisa, a seguir exercint el nacionalisme espanyol més xaró i lerrouxista. Es riu dels presidents de la Generalitat dient que una cosa són presidents i l’altre, cabdills. Jordi Turull, des del seu escó, el repta a que digui quants president de la Generalitat hi ha hagut. Ni cas. Si abans Sánchez Camacho s’ha disfressat d’Emperador, ara Rivera, fet un Darth Vader constitucional, també dóna la benvinguda al PSC als seus. Ara Navarro riu.

Per la CUP surt a parlar Quim Arrufat. LLegeix de pressa. S’equivoca a vegades. No alça gaire la vista dels fulls. Anuncia els que ja se sabia. Que sí però no. Que no però sí. Dels seus tres vots, dos aniran al calaix de l’abstenció i un al “sí” però tintat de crítica. No els agradat això que no s’inclogués el mot “Països Catalans” ni que es donés per suposat que només tenim futur dins la Unió Europea. Potser sí que volien ser conseqüents amb el que els ha portat fins on són ara, però precisament perquè representen un ampli espectre de la lluita independentista, voleu dir que en una votació històrica com la d’avui, en la qual molts hi han deixat la vida fins i tot, perquè fos possible, no es podia ser més generós? Discutible. Molt. (Per cert, aquestes punyetes tornaran a sortir, seguríssim, quan es faci el redactat de la pregunta per la Consulta).

Oriol Pujol fa de camió escombra. No entra en les provocacions llençades per alguns grups contra el president Mas. El seu to és conciliador. Sap que no toca fer una arenga massa pujada de to. No cal. No toca. La votació està tancada. Bon vent i barca nova. Aquí us quedeu.

Les votacions comencen. Els senyors del PP abandonen les seves cadires. Hi havia el dubte de què farien els socialistes, o alguns socialistes, o catalanistes socialistes, o el que siguin. N’hi ha 5 que no fan cas dels dos dits alçats del seu cap de grup que diu que han de pitjar els botonet corresponent. El negatiu. El del “no”. El de quedar fora de tot. Senzillament no voten.

Els 85 vots afirmatius són suficients per donar un pas més en el nostre alliberament com a nació. Potser sí que literàriament el text no trempa gaire. Caldrà trobar el nostre Thomas Jefferson particular. Aquí podeu llegir-la. Avui hem fet història.

Mentrestant al carrer Nicaragua, els cinc genets de l’apocalipsi socialista els tocaran la cresta: “Al Navarro anireu”, però tampoc no creiem que això sigu una amenaça que acolloni gaire. Estem convençuts que Pere Navarro malsomiarà tota la nit amb la Sánchez Camacho y el Rivera dient-li a cau d’orella “Pere, soy tu paaaaadre”.

CATALUNYA PODRIA FORMAR PART DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

Volem que Catalunya sigui l’estat cinquanta-u del nostre país”. Amb aquesta contundència s’hauria expressat Jack Sullivan, la mà dreta de Hillary Clinton al Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica, mesos abans de les eleccions catalanes a membres de Convergència i Unió.

Preparada pel Consolat General dels Estats Units a Barcelona, la reunió hauria aplegat en un cèntric hotel de Barcelona, a més de l’esmentat membre de l’equip de la Secretària d’Estat, a la mateixa Cònsol General dels EUA a Barcelona Tanya C. Anderson així com a Sheba Crocker un altre dels pesos pesants dins l’esmentat Departament d’Estat.

La reunió hauria comptat amb al presència, per part de la formació política catalana, del mateix president Artur Mas, de Jordi Pujol i d’Antoni Duran Lleida

Durant tot un matí, els representants del Departament d’Estat del EUA, haurien mostrat als representants de Convergència i Unió, la conveninència de que Catalunya formés part dels Estats Units d’Amèrica dins els termes jurídics que Catalunya proposés.

Des de la destacada presència de brigadistes internacionals vinguts del Estats Units per participar a la Guerra Civil, passant per la presència de catalans dins de la formació del país americà com Gaspar de Portolà o la relació d’artistes com Salvador Dalí amb els EUA, els dignataris americans, mostraren totes les avantatges que suposaria, per ambdues parts, que Catalaunya si hi integrés.

De la reunió, n’hauria sortit un compromís ferm dels Estats Units d’Amèrica per donar suport a la Independència de Catalunya a canvi que la federació, una vegada aconseguís afaiçonar l’estat propi, valorés la possibilitat de formar part del país iniciant converses bilaterals sense descartar la celebració d’un referèndum per saber el parer dels catalans.

(Com alguns ja heu endevinat, aquesta notícia és totalment falsa. La innocentada d’enguany. Gràcies per la vostra complicitat!)

    

UN SOL CAMÍ, UNA SOLA VEU

Comença a refrescar. Hem deixat enrere les calorades. Hem deixat enrere l’estiu. Comença un nou curs. Quan era xiquet tenia la Diada per una festa trista. Una celebració que feia olor de sabates noves, de llibres nous; de bates emmidonades. Tocava deixar el paradís de l’estiu (bicicleta, piscina, dies llargs…) per tornar a la ciutat.

Amb els anys, però, la consciència nacional, o millor dit, la consciència independentista, és a dir, l’assumpció que el meu país mereixia un estat com tenien els països de debò, canvià la referència de l’Onze de Setembre. Començàrem a pujar a Barcelona per dir-hi la nostra. Per cridar que volíem el mateix que tenien altres. Per cridar que “volíem” segurs que un dia, la conjugació d’aquest verb, no es faria en futur sinó en present.

Dimarts passat això va passar. Barcelona era del color de les estelades. Del blau, del blanc, del vermell i del groc. Un sol clam unànime, clar i concís de present cap al futur: Independència.

Probablement, només fa un parell d’anys, potser només fa un any, moltes de les persones que aquesta Diada van sortir al carrer, no ho haguessin fet amb l’estelada. Potser ni tan sols s’haguessin mogut de casa. Ho haguessin deixat tot per les usuals sobretaules on el cunyat de la ceba abusa del brandy. On l’àvia ens recorda què suposa passar gana (ai fills meus!) I on tot s’acaba amb un “deixem-ho córrer” mesell i submís.

De les històries quotidianes hem passat a la Història de totes i de tots. Aquesta història d’envair pacíficament els carrers de Barcelona i de moltes ciutats i pobles de Catalunya, per demanar, per exigir, als que manen molt i del tot, que volem ser el proper estat europeu. Unànime, clar i concís: Independència.

El 10 d’abril del 2011, 230.590 barcelonins ja havien expressat el seu “sí” a que Catalunya fos una estat. La proesa de Barcelona Decideix, va ser, recollint l’alenada de les altres consultes que es van fer arreu del país, la constatació que si als catalans, si als barcelonins, se’ls donava l’oportunitat d’expressar el seu parer, la seva voluntat era àmpliament majoritària (89,68% a Barcelona) cap a la constitució d’un estat. Vam pencar i ens hem vam sortir.

Tot plegat no és fruit de l’atzar. Han estat moltes les persones que durant anys han lluitat des de tots els fronts possibles per aconseguir aquest estat que des d’Espanya, primer el 1714 i després amb la Constitució del 1978 ens han negat. Hem arribat a un cul-de-sac. La Constitució que es va fer de pressa i corrents, atenent un moment històric molt puntual no ha sabut, amb el temps, vertebrar-se amb un mínim d’imaginació política. No ens hi han volgut mai. No hi hem tingut mai cabuda. Hem tardat 34 anys a descobrir-ho. Ara toca dir adéu.

És obvi que la conjuntura econòmica hi ha tingut molt a veure, però no ens aturem en creure que el detonant d’aquesta procés històric que estem a punt d’encetar sigui pel tema de les virolles únicament. El sentiment que les relacions amb Espanya han arribat a la fi és un sentiment avui en dia molt generalitzat i caldrà que es generalitzi molt més. Cap procés d’Independència ha comptat, d’avançada, amb tot el suport possible. És una vegada que el procés és posat en marxa, que si les coses es fan bé, si es presenta un projecte il•lusionador, que la gent s’hi afegeix. Ho estem veient. L’Assemblea Nacional Catalana ha sabut estar a l’alçada de les necessitats del país. Molta gent ho ha vist. Molta gent ha dit: doncs sí, perquè no? Som-hi.

Ara el més important és que aquestes persones que l’onze de setembre vam sortir al carrer, serveixin d’element cohesionador perquè siguin moltes més les que s’acabin per decidir que el principi del camí del nostre futur és tenir un estat propi. Els arguments per quedar-se a Espanya ens remeten a plantejaments caducs i de mentalitat estreta que els condemna i ens condemna a un involucionisme anacrònic. Allò del partit liberal i el partit conservador (Sagasta i Cánovas), ho recordeu? Una partida de ping-pong on Catalunya només veuria la pilota passar d’un camp a l’altre. Ja s’ho faran.

La reunió del proper dia 20 de setembre entre el president Mas i el senyor Rajoy marcarà, amb tota seguretat, un punt de no retorn. De l’expressió clara i transparent de la ciutadania, al joc una mica encarcarat, ranci en certa manera, de la dramatúrgia política. No cal esperar sorpreses. Les enciclopèdies d’eufemismes que durant anys i panys han servit per velar una realitat que ara surt de l’armari de manera definitiva, dormen apilades al costat dels contenidors engreixats de tripijocs, de prostitutes i de Ramonetes. Mas tornarà amb les mans buides però esperem que amb el cap ple.

La marea estelada s’ha empassat la platja del qui dia passa any empeny. Un milió i mig de líders han començat un procés que no pot tenir marxa enrere. L’aritmètica parlamentària és la que és, però a baix, als passatges, a les avingudes, als passejos, la gent ha deixat clar què volia. Vol veure passos ferms i sense ambigüitat dels seus 135 assalariats. Deixem-nos de líders. Deixem-nos de cromos pintats a l’oli d’alliberadors que estan per damunt del bé i del mal. Que la tia Enriqueta vulgui un estat. Que el quiosquer vulgui un estat. Que la carnissera vulgui un estat. Que l’escombriaire, el mecànic, el mestre vulgui un estat… Aquests seran els nostres líders. La nostra majoria.

Cal ser justos amb el moment que la història ens ofereix. Amb una sola veu avancem cap a l’assoliment d’aquest estat que farem i que serà tant bo o tant dolent com nosaltres vulguem que sigui. Tota una sabateria ens espera per emprovar-nos tantes sabates com calguin fins trobar les que més ens convenen. Comencem a escriure en el llibre de l’ara, tot el futur esperançador. Emprovem-nos les bates dels pencaires més tossuts per aconseguir el nostre propòsit sense arronsar-nos. Fa molts anys que no fem altra cosa. El món ara ens ho reconeix. No els decebem. No ens decebem. Ara ja no ens ho podem permetre. Ara ja no.

MANOLO

Permet-me que et tutegi, Manolo. Normalment en adreçar-me a una persona més gran que jo, utilitzaria la tercera persona, per respecte més que res, però saps què Manolo?, en vista del respecte que vau tenir tu i els teus per Espanya i per Catalunya durant els més de quaranta anys que vau remenar les cireres de manera il•legal, deixaré l’educació per un altre dia.

En un país més o menys normal tu t’haguessis mort a la presó. En els països més o menys normals, una vegada restituïda la democràcia, es castiga a aquells que en un moment donat van aixecar-se en armes contra els governs constituïts de manera legítima a les urnes. També els qui hi van col•laborar.

Però tots ho sabem que no hi vivim en un país normal. Que tot està per fer, que deia el poeta, i així, durant molt de temps, hem hagut de suportar que algú que signava sentències de mort amb aquella alegria, s’assegués al costat d’aquells que van patir de manera col•lateral o directament, tot el que comportaven aquestes sentències. La grandesa de la democràcia? Més aviat la hipocresia de la democràcia.

No pateixis. Ha passat el temps. Tot s’oblida. Aquests dies et veurem desfilar jove i ufanós. Et veurem en blanc i negre banyant-te a Palomares. Et veurem amb aquell posat teu enèrgic i decidit, a col•laborar en el redreçament d’aquella Espanya ja neta de rojos i separatistes, disfressat amb el vestit del més demòcrata i constitucional de tots.

Els polítics, seguint el guió del que toca, diran que sense tu no hi hauria hagut Transició. Que sense tu, les coses haurien pogut anar molt pitjor del que van anar. Ja ho veus, Manolo, al final acabaran posant-te al sac dels bons quan tots ho sabem que tu eres del dolents, dels molt dolents.

 Al cel dels franquistes, un Arias Navarro s’haurà dirigit als qui encara se l’escolten: “Españoles, Fraga ha muerto” i ho farà amb aquell dramatisme ranci de bigotet fi damunt del llavi, amb aquell paternalisme execrable.

I seran molts, sobretot a Vitòria, que potser sense dir-ho, diran que tant de bo et sigui privat de pujar-hi a presentar-te davant de Sant Pere i que passis l’eternitat condemnat a reflexionar per tanta gent com vas fer desaparèixer del mig. I tindran temptacions d’obrir cava, potser. O d’abraçar-se amb els amics per la pèrdua d’un gos carnisser que va saber canviar la jaqueta a temps.

Però saps què, Manolo? La bona gent no les fa aquestes coses. Amb els ulls espurnejants de dolor, serrant les dents de nou de ràbia i d’impotència, continuaran amb el cada dia i pensaran que potser també hi va haver algú al teu costat que et va estimar i que es doldrà de la teva pèrdua.

I ells els tindran enveja perquè els va tocar acomiadar-se del seus éssers estimats massa d’hora, quan no tocava, i t’envejaran que hagis mort al llit, voltat dels teus, això sí, esperant que hagis sentit, just abans que la de la Dalla se t’emportés, un estrèpit eixordador de campanes tocant només per a tu, Manolo. Només per a tu.

UH! OH! NO TINC POR!

Qui més qui menys, tots aquests que pengem l’estelada al balcó així que podem, l’hem fet el nostre viatge iniciàtic a Euskal Herria. En aquest entorn, la fília basca, ha estat molt estesa. Els graus de matisos i implicacions donarien per molt i no cal aturar-s’hi. Des de moltes barres de bar n’he sentit de l’alçada d’un campanar. Una certa tendència no a plantejaments estrictament polítics, sinó a confinar-ho tot cap a una mena de tribu urbana rabejant-se en la marginalitat.

Tornem-hi, però, als viatges iniciàtics. Molts ens hem assegut en una herriko-taberna i ens hem deixat dir que no ens entenien amb el nostre castellà de pan untado en aceite. Molts ens hem deixat portar per la nit plujosa de Bilbo a la recerca d’un poblet amb choznas on hi havia festa com si ja forméssim part d’ells. Molts hem engolit cervesa, amb serradures als peus, mentre un seguit de retrats de senyors amb cara de mala llet, ens miraven des del cel/infern dels gudaris o directament des de la presó, pensant que alguna cosa del seu cabreig se’ns encomanaria.

El misticisme. L’escorça. La superfície. Per sota, un conflicte encès. Un conflicte que fa anys que dura i el que durarà encara. Capbussar-s’hi ja eren paraules majors. Senzillament perquè posar-se les bombones d’aire a l’esquena, volia dir escoltar històries de persones amb cicatrius visibles, amb ferides visibles. Amb dolor a flor de pell. Persones que no portaven samarretes amb eslògans incendiaris. Senzillament persones. I amb les persones, no s’hi pot fer gaire poesia radical.

L’acció. Potser era això els que nosaltres, cadells llavors, aneu a saber què ara, envejàvem. Un mosaic de gestos paral•lels que almenys els toquessin allò que no sona. Que no ens ho han posat difícil des de 1714, a nosaltres? Que no van ser una salvatjada les detencions del 1992 només perquè les Olimpíades no fossin una esca per posar-se a emmagatzemar olles express i arrambar els petards sobrers de Sant Joan?

Ara, uns quants, dinem amb Martxelo Otamendi en un hotel al costat del Fòrum de les Cultures. Som el 2004. Ha vingut a presentar l’informe Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió que el PEN Català va editar el 2003. Ens ho diu amb la boca plena. “Esto no va a durar 10 años más”. Les vergonya del cas Egunkaria a les espatlles. I encara una altra que arribaria més tard: la vergonya de la LLei de partits. La línia de flotació de la Democràcia, tocada. Però molts que es diuen d’esquerra, callen. Sempre ens quedarà Palestina per indignar-nos. Això dels bascos, sempre ha estat complicat. Millor Palestina, on vas a parar company!

Els nois que Arzalluz sempre va fer servir com una escorta invisible per aconseguir els seus propòsits, ja no s’esgargamellaran amb la veu de les bales. Les paraules de veritat, tornaran. Ara toca la lluita avorrida. La lluita silenciosa. La que fa molts anys que porten molts abertzales cabuts que saben que el temps dels punts de mira, dels autobusos en flames, ja no té gaire sentit.

I ho saben que gairebé tot comença ara. Que s’haurà de començar a omplir un sac amb tot de fraseologies, d’un i l’altre bàndol, inservibles del tot. Que la construcció del futur, ni tan sols passa per començar a pintar tots els coloms aquells de Picasso; que no és el temps de la plàstica. Que això s’ha acabat. Que algú ho va dir que la política són gestos i silencis. Gestos i silencis. No gaire cosa més.

Toca reunir-se. Toca parlar. Toca asseure’s. Avorrir-se, en definitiva. Beneït avorriment, però, aquest que no surt a les portades dels diaris. Ni dimonis, ni àngels. Ho deia Otegi: “Parlant sempre t’adones que els altres tenen una part de raó”. I d’aquest adonar-se, construir, construir. En silenci. Sense alçar la veu però sense adormir-se a la palla. Construir.

Fa molts anys, moltíssims, que tot se’ns presenta com una confrontació entre aquests personatges de dibuixos animats fugits de les seves sèries i el dolent de torn. Ni en Fluski, el Roc, la Lila o el Pau són uns sants, ni el Sr. Pla és tant malvat com sembla. Hi ha molts matisos entres uns i altres i és des d’aquests matisos, que són més confluents dels que ens pensem, cal dir, per assolir les bases d’un futur on es pugui triar el camí a seguir sense imposicions ni xantatges, sense targiversacions interessades, sense martirologis, lliurement: “Uh! Oh! No tinc por!”.

BRILLANT

Diuen que els encarregats d’encerar el terra de l’hotel Palace de Madrid, abans de començar, sempre busquen Josep Duran i LLeida per veure com li refulgeix la testa. D’aquesta manera saben amb quin grau de responsabilitat han de fer la feina aquell dia. A Madrid es considera que el que hi té a dins del cap, Don Iosep, és molt important, però és clar, en política, el que compta és l’aparença i la matèria gris del lleidatà, ni al Palace, ni a la Carrera de San Jerónimo, no s’ha tingut en compte aquesta vegada. Tot ha quedat en la superfície.

Emprenyat, el lleidatà, ha parlat d’un xoc de trens. I tots han mirat cap a un altra banda. Rubalcaba perquè haurà de comandar una oposició que fa molta mandra de liderar. Zapatero perquè si existís un Polònia espanyol, ja hauria de sortir al darrer gag compartint pis amb Aznar i González. Rajoy perquè tot de sastres que ja comencen a emprobar-li infinitat de pells de xai. Xoc de trens.

Si em de seguir amb la metàfora del d’Unió, s’hauria d’aclarir de quins trens se’ns parla. Si dels regionals que cada vegada més s’assemblen als de la línea regular entre Bombai i Nova Dehli o si dels falsos TGV deficitaris on l’únic que hi deu guanyar duros deu ser el fabricant d’auriculars que en cada viatge una simpàtica hostessa et regala. De xocs, no cal donar-ne exemples. Parlant de Convergència i Unió, els seus xocs, són els xocs de boquilla, els xocs del qui dia passa, any empeny. Els xocs del peix al cove. Els xocs d’aixecar la mà i acotxar el cap.

Avui és un dia trist. Aquella bagassa que des del 1978 menja bombons de licor instal•lada al meublé Espanya, deixant-se afalagar en castís, finalment será retocada. Xapa i pintura. I tot perquè els mercats estan nerviosos. Tot perquè la senyora Merkel comença a adonar-se que la festa li sortirà cara. Quatre telefonadetes i au, a canviar-se de roba: la senyora Saenz de Santamaría, deixa a la taquilla del congrés el seu vestuari moral de la Sección Femenina adaptada als nous temps per parlar de responsabilitat històrica. El senyor Rubalcaba, llençant veces a les famílies socialistes perquè l’encara president, pugui posar alguna cosa més al currículum que haver portat a l’Estat el matrimoni entre homosexuals. Ah sí, hi havia una cosa que es deia el Partit dels Socialistes de Catalunya? Encara existeix?

A tres mesos perquè la legislatura s’acabi, a la meretriu se li posaran unes quantes pòlvores de talc, una mica de vermell als llavis, una peineta nova i au, a córrer. Ja tindrem límits d’endeutament constitucionals. Que traduït vol dir un nou dogal per escanyar, ara sí, amb totes les de la llei, allò que se’n diuen Comunitats Autònomes i que molts anomenem país. Referèndums, diuen? I ara, no hi ha temps. A més, això és més cosa d’aquells peluts que fan pudor i que ocupen places i fan música amb cassoles. Costa massa una cosa com aquesta.

Ho saben que enviant quatre mails, hi hauria tot de bona gent, la millor que jo he conegut mai, que es posaría les piles avui mateix per tornar a fer brunyir de veritat un mot com és Democràcia amb un somriure d’orella a orella, perquè el passat 10 d’abril que ja hi van sortir al carrer a preguntar a la gent, a fer-les participar de debò?

Però ho dèiem al començament. Aquí l’únic que val són les aparences. L’únic que val és que com des de 1714 ens la tornaran a colar per l’escaire. Que brilli la calva de Duran i Lleida. Que brilli el terra del Palace. Hi ha un tren que va sortir ja fa un temps i en el qual molts ja hi tenim bitllet comprat. El nostre tren no xocarà perquè nosaltres mirem a Brussel•les i a Nova York i anem ben provistos d’ulleres de sol per protegir-nos de l’únic estel amb estela de quatre barres que pot fer ombra a tanta degeneració. Propera estació: l’Estat propi. Brillant o no, però propi.

QUE TREMOLI L’ENEMIC

Aquest 11 de setembre l’independentisme ha sortit definitivament de l’armari. Fins i tot el PP s’ha destacat per crear un nou insult: independentista! Segons ells, tots ho són. Tots, sense excepció. I els que ho som de veritat, trobem que és una bona cosa que s’hagin empescat aquest improperi. Ho deia Òscar Wilde: “Que es parli de mi, encara que sigui malament”.

Tres formacions independentistes concorreran a les properes eleccions del 28N. I això és bo. Encara que no s’hagin avingut. Encara que cadascú estiri el carro amb bous diferents, el carro és el mateix. Hi són. Ja veurem què en queda després del 28N. De moment, però, hi són.

Hi ha també una massa de gent que ha despertat. Que s’ha tret les lleganyes dels ulls. Els independentistes ja no som quatre peluts o ex-peluts. Al carrer s’hi han afegit els que veuen com es retallen les inversions, com s’ha de volar a Madrid per viatjar a la resta del món, com s’han de pagar peatges per circular per les autopistes, com es retarden els trens, com… 

Ja no estem parlant de sentiments, d’anhels atàvics, d’exigències tel·lúriques. Estem parlant de realitats. De com Espanya no només no respecta els nostres signes identitaris, sinó que ens oprimeix condemnant-nos a ser ciutadans de tercera o quarta fila pagant els mateixos impostos.

Estic orgullós de poder donar un cop de mà en l’organització a Barcelona de la Consulta per la Independència que es farà el 10 d’abril del 2011 des del districte on ara visc: l’Eixample. Aquí podeu veure els actes que hem preparat.

Gent de tots colors, de totes les tendències, de partits diferents, fan pinya per organitzar a Barcelona, tal i com han fet en altres poblacions, l’expressió màxima de la democràcia: plegar un paperet amb el parer d’un dins d’una urna. I a més el parer és per demanar si volem que tots aquests coms de més amunt, siguin el detonant de l’afaiçonament d’un estat propi. Del tot nostre.

Serà bonic doncs, demà,  passar el dia al carrer, veient com la gernació que va omplir Barcelona el 10 de juliol, torna a sortir. Com els peluts o ex-peluts, per una vegada, ja no cal que emprenyem als nostres amics, coneguts i saludats. Perquè ara, la gent, surt sola al carrer. N’ha après de demanar el que vol, a exigir el que vol, a deixar els polítics en un segon terme.

De la mateixa manera que amb el despertar de la democràcia, tot de gent va arromangar-se per començar a construir un nou present, ara, són molts els qui també consideren que toca començar de zero, perquè l’era constitucional, ha arrasat amb qualsevol resquill d’evolució possible. O tenim un estat o continuem tenint la mateixa competitivitat que Puerto Rico.

La tria és senzilla. El camí, fa molts anys que l’anem trenant. Tots hi som convidats. Tots hi som necessaris. Bona Diada a tothom!