Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Passa a les millors famílies

MANTECAUETS

0

La meva besàvia materna, la Josefina Grant i Pallarès (encara que per mi sempre va ser l’àvia Pepa), vídua de Joan Grau i Barberà (propietari del mític establiment “La Fleca” de Reus) es va morir quan jo tenia 11 anys.

Recordo l’àvia Pepa com una dona menuda, eternament endolada, vestida amb un davantal i un monyo. Una de les llegendes urbanes de la família diu que va haver d’apuntar-se en un paper “David” perquè li costava de recordar el nom que la seva néta havia posat al seu primer fill.

Avui he descobert que la seva mare, la Maria Pallarès, va enviudar del seu marit, el Sr. Grant (del qual no en tinc cap dada) i va casar-se, en segones núpcies, amb el Josep Maria Olivé i Gairal.

El meu rebesavi postís va ser un empresari d’èxit i un expert incipient en màrqueting: si pareu l’orella a les poques llambordes que deuen quedar encara a Reus, sentireu el carrac-carrac de les rodes del carret de gelats que empenyia i el seu famós reclam: “Mantecauets, geladets, de la fàbrica del Pepeeeeeeeeet”.

IMATGERIA

0

A casa el pare, trobo vidres amb fotografies estereoscòpiques. L’avi Joan hi tenia afició. Tota una col·lecció que abraça indrets i persones dels anys vint i trenta del segle XX al Camp de Tarragona. Excursions, bàsicament, i retrats familiars. Hi reconec l’avi, en algunes. I el pare m’ajuda a reconèixer les seves germanes. La Lola, l’única que es va casar, i les altres tres: Conxita, Tresina i Mundeta, que tenien nom de personatge de novel·la costumista i que es quedaren per vestir sants. 

Alguns indrets són difícils de distingir, d’altres però, malgrat els anys, encara conserven una fesomia que més o menys s’ha mantingut fins avui. Així, posant cada vidre en un aparell rudimentari amb dos lents, anem sovintejant llocs i gent que ja no hi són, en tres dimensions. Ens aturem en una on precisament hi surt l’avi Joan i les seves germanes. El lloc és fàcil de recòneixer: la bassa de la Mussara

Hi surten els quatre germans Figueras amb un posat una mica eixut. Van tapats i no semblen massa disposats a esforçar-se per quedar immortalitzats amb una mica de dignitat. Es desprèn que fa fred i potser vent i que és millor que l’encarregat de fer anar la màquina no  tardi masa en prémer el clic. Dins la caixa on es guarda el vidre, hi posa 1931.

Dissabte la meva germana m’ensenyava les primeres imatges del “terrible” infant que porta a dins. Un catxap on se li poden veure els braços i el cap i una cosa llarga que ja s’ha descartat que sigui el cordó umbilical. Enmig la nebulosa de l’ecografia, el bombeig rítmic del cor i aquell bellugueix que orgullosos mostren els pares però que, pels neòfits, és una mica difícil d’entreveure. Potser tampoc a ell li agradava, bé com hi estava al ventre de sa mare, d’exposar-se a les primeres instantànies de la seva vida.

Entre un Joan i l’altre, han passat gairebé 80 anys. I no penso que hagi estat per atzar que tots dos, s’amaguin o s’incomodin davant algú que vol fixar el moment per al record. En un lloc o altre, a recer de la intromissió mèdica, del vent, del fred, els veig passejant despreocupats fins al xalet de les Airasses potser, guaitant el paissatge que tots dos coneixen, l’un com un record immortalitzat, l’altre perquè seran aquestes muntanyes qui l’acompanyaran en els seus primers anys.

 

MISTERIS I IL·LUSIONS

0
Publicat el 5 de gener de 2009
No el recordo el moment exacte que vaig saber la veritable personalitat dels Reis de l’Orient o com funcionava el tema del tió. Suposo, com tot en la vida, que es devia produir un d’aquells pactes tàcits intergeneracionals que ho extingiren de cop.

Malgrat no recordar aquell moment, sí que tinc endins el record viu de les il·lusions del Nadal. Sí, encara que no sóc creient, dic Nadal perquè és el Nadal que celebrem. Perquè per damunt de religions, el Nadal és un dels eixos de la nostra cultura i cal preservar-lo sense caure en vulgaritats de “solsticis” i mandangues postmodernes per l’estil.

La primera il·lusió: l’arribada del tió. El nostre tió, era un senyor tió. El meu avi Joan, si no vaig errat, va ser l’artífex de la construcció de l’animal. La panxa era un bombo de rentadora de fusta, dels d’abans. Tenia quatre potes de ferro i el cap, era una mena de testa de brau feta de mimbre. Recordo que tenia, també, una cua de ràfia que possiblement amb els anys devia anar perdent.

El tió era col·locat al menjador. Cal dir que en aquell temps, vivíem en un pis amb menjador i sala d’estar. El menjador només s’obria per les festes solemnes. Fèiem vida, com se sol dir, a la sala d’estar.

El tió era tapat amb una manta perquè no tingués fred i com és natural, se l’atipava amb cebes, patates i sugus. El perquè d’aquest menú, mai l’he sabut. Amb tot, després se’m confessà, els sugus eren compartits meitat el tió, meitat el meu germà. Jo ni m’hagués passat pel cap agafar-ne! Ell es veu que no li feia res.

Entrar al matí al menjador i veure que una de les cebes o de les patates o els sugus havien desaparegut, em causava un fort impacte. Entenia que aquella bèstia immòbil no podia menjar, però malgrat tot, menjava!

D’igual manera, el fet de picar al llom de l’animal i que sortissin regals de sota la manta, em tenia absolutament ensimismat. El procediment era el de sempre: el meu germà i jo, tancats a la cuina, que era al costat del menjador, o millor dit, retenint al meu germà perquè no esguerrés el tinglado -trasto com sempre ha estat-, armats amb dos pals d’escombra que se’ls lligava un globus i a cantar “Parenostredeltió…”.

Amb el tema dels Reis, jo sempre vaig tenir les meves sospites. Sospites d’altra banda lògiques. Tot i que jo veia a la cavalcada els cotxes de bombers amb les seves llargues escales, no entenia perquè cada any, els regals eren deixats al balcó de la sala d’estar i no pas al menjador.

M’explico: la sala d’estar donava a un gran celobert i era impossible que cap escala de bomber pogués pujar ses majestats o els patges per allí. Pel contrari, deixar-los al menjador era molt més senzill  perquè donava directament al carrer. Sempre vaig dubtar. Mai vaig dir res, però.

Amb el naixement de la meva germana, quan jo tenia sis anys, vam canviar de pis i probablement les coses van anar d’una altra manera. Tenir un escenari únic per aquells temps, sempre m’ha ajudat a mitificar aquells dies fets encara de misteris i d’il·lusions.

Sigui com sigui, desitjo que demà al matí us trobeu les sabates plenes de coses. I tant hi fa com hi han fet cap. L’important és que hi siguin.

 

T’HAVIES DE DIR NATÀLIA

1
Publicat el 9 de gener de 2008

El recordo aquell dia. O potser n’he escrit i per això el recordo millor. L’àvia ens va venir a despertar. No ho havia fet mai ni ho tornaria a fer mai més. La mare és a l’hospital. La nena. I aquí ja en faig de literatura, per què, ho sabien que eres una nena? Llavors també hi ha això del nom. "Àvia, la nena es dirà Natàlia". No em desagrada, però pesa massa, com de Tolstoi o de Txèkhov; Natàlia… Tornem a l’àvia perquè ella et defensà el nom -un nom que no tenies, és clar- enfront el meu entossudiment en anomenar-te. Ja em diràs quina capacitat té un nen de sis anys d’imposar res, molt menys, un nom per a la seva germana.

La llum. És curiós però la recordo la llum d’aquell matí. També recordo el J. dret damunt el seu llit, davant l’armari de pi que no s’obria si no en sabies. No hi ha fotografies d’aquell gener, per tant ha de ser veritat. Sí, el J. dret i l’àvia intentant obrir l’armari en va. Però no en recordo ni l’esmorzar, ni ella portant-nos a escola. Res de res. Només l’àvia, el J. dret damunt el seu llit, que es plegava davall el meu, i la llum, una llum de gener que donava a un celobert. La llum, el J. dret i el meu entossudiment en donar-te un nom.

Potser no hi vam anar aquell dia a escola. Jo feia primer de bàsica. Amb prou feines devia saber llegir i escriure. Després això serà un vici malaltís. Sí, potser sí que és  l’endemà que la mestra, davant de tothom, em pregunta perquè no vaig venir ahir a l’escola, sí ara veig clar que som a l’endemà i tu ja tens un dia, i jo contesto, davant de tota la classe, que he tingut una germana, i jo per dins sé que és una mica mentida, perquè les germanes no es tenen, t’arriben, com em va arribar el J. i després em vas arribar tu. Però no dic res i la mestra m’abraça, sense saber jo gaire bé perquè.

Després ja ets a casa. I ets una nina sense dents que plora. La nena. I no sé si hi ha cap nom pel mig. A la mare, la veig curant-te el melic amb mercromina. Era un gran espectacle aquell, el del teu melic i la mercromina i les gases i tot plegat. Paràvem de jugar el J. i jo. Fins i tot entrar a l’habitació del pare, on hi tenia el parament per revelar fotos i un Einstein traient la llengua i on el J. es va cremar el nas amb un soldador d’estany -massa poc!-, no tenia cap atractiu. El teu melic, allò sí que era un espectacle grandiós.

De tot plegat avui en fa 27 anys justos. I celebro que no et diguis com jo volia. Felicitats!

T’HI VEIG

6

Dissabte es va casar el teu nét al Santuari de Núria. Vam tenir bon dia. El lloc és preciós. Vam dormir el divendres a Ribes de Freser i l’endemà, vestits per l’ocasió, vam agafar el cremallera. No sé si t’hagués agradat massa la cerimònia. Jo penso, però, que s’agraeix trobar capellans disposats a deixar-se de misses i parlar de l’amor i del compromís sense massa escarafalls. T’hi veig assegut amb nosaltres, a primera fila, probablement amb bastó. T’hi veig emocionant-te i pujant amb la resta de les dues famílies a veure la Verge una vegada casats. T’hi veig malhumorant-te perquè et volen ajudar a pujar les escales i tu els diu que no cal, home, no cal.

Al dinar sé que t’hagués agradat dir quatre paraules. T’haguessis aixecat i haguessis engegat algun dels teus discursos. Portaries un dels teus vells vestits. Una corbata elegant. Després els hauries parlat dels teus viatges: als Estats Units (anècdota del cambrer cec del restaurant de Xicago); a Rússia (comentari sobre el fet que a Moscou, als anys cinquanta, els autobusos eren gratuïts). Després política: la força dels Estats Units al món, la necessitat de seguir Alemanya a Europa i no pas els embafats francesos, que Catalunya ha de ser governada per partits sense obediència espanyola… També haguéssim parlat d’esports. Probablement tu et decantessis per Federer més que no pas per Nadal. T’agradaven els tennistes elegants.

Probablement només haguessis fet acte de presència a la festa posterior, ja a Reus. Algú haguessis trobat de la vella guàrdia per ampliar alguns dels temes que hauries esbossat durant el dinar. T’hi veig amb aquells ulls blaus no volent-se perdre res de res, somrient sorneguer, excitat per tot plegat. Haguessis anat a dormir aviat. Abans però, haguessis posat un sobre amb una generosa quantitat a la butxaca del teu nét i haguessis fet un petó a la seva dona. T’hagués acompanyat a casa i tu m’haguessis preguntat si jo no seguiria els passos del meu germà. Jo et preguntaria si tenies a casa el segon volum dels Homenots de Pla, que el necessitava per consultar-lo. Tu m’haguessis dit que passés quan vulgui.

ELLA

4
Publicat el 20 de juny de 2007

Fa més d’una setmana que estudia, amb paciència, la ruta més curta per anar amb metro de casa meva fins al lloc on ha de fer el curs. Em diu que ha comprat un mapa i que el té tot amb ratlles vermelles. No ens entenem: em parla de les línies pel seu número quan a Barcelona tothom les coneix pel seu color. Em diu que li compri una tedeu, iogurts desnatats, llet desnatada…

Durant el dia rebo tres missatges recordant-me l’hora que plega (em fa memòria, també, d’això dels iogurts i la llet). A l’hora acordada una trucada. Em diu que s’espera davant la parada de metro. M’hi arribo i no la veig. Ha sortit per la que no era. Sembla una escaladora a punt d’abordar un pic de l’Himalaia. Anem cap a casa. Al pis, inspecció de lavabo, cuina i de l’habitació que ocuparà de manera provisional.

Invasió gens subtil de l’espai habilitat com a propi. Expansió cap al menjador. Obre la terrassa. Saluda als veïns samarreta imperi que sopen al davant. Ni la dutxa no apaivaga aquesta necessitat de moure’s. Malgrat que té llit, es posa a inflar el matalàs inflable que ha portat. El provo i no l’hi dono ni una nit de vida. "Què dius, què dius, si s’hi dorm de puta mare…"  Malgrat tenir els seus desnatats, escura que escura un dels meus grecs amb bocins d’anous.

Ara truca pel telèfon fixe. No recorda el seu número. Busca i busca al mòbil sense escoltar que el seu número està gravat a la memòria. "Tira, tira…"  El seu xic s’ha deixat les claus de casa i ara no pot entrar. "Què faig, agafo un tren i vinc?" Alterada no entén que rigui per l’absurditat de la proposta. Després ella riu amb mi. Ataca un altre dels meus iogurts. Ocupa tot el sofà en horitzontal i treu dents i ungles si provo de canviar el canal per veure una altra cosa que no sigui Ventdelplà.

L’endemà, en aixecar-me, veig que el matalàs inflable ha estat defenestrat de l’habitació i s’està dret repenjat a la paret. "Què dius, què dius, s’hi dorm de puta mare…" Tenia set anys quan l’àvia ens va despertar, al meu germà i a mi, dient-nos que la mare era a l’hospital per tenir un germanet o una germaneta. Va ser germaneta i ara, més de vint anys després, passarà un parell de setmanes al meu pis.  Tot i l’atabalament que comporta, m’agrada que hagi vingut. Obro la nevera i en trec un desnatat. No són tan dolents com és això.

ENLLAÇOS

0
Publicat el 12 de juny de 2007

Si fa uns anys m’haguessin dit que el meu germà acabaria maridant-se amb la meva amiga N., la cara d’astorament d’aquest servidor de vostès que els escriu ara mateix, seria infinita. Però Reus és un poble petit, malgrat els seus gairebé cent mil habitants, i el fet que deixés com a  fiança per la meva marxa a les barcelones, els meus dos germans encarregats d’informar puntualment de les meves desavinences i encerts al Cap i Casal, propicià aquestes coses endogàmiques que donen deixar-se caure pels mateixos bars, pels mateixos concerts, pels mateixos carrers fins a decidir-se a caure en una mateixa vida.

Divendres passat gairebé una quarantena de persones en vam celebrar el seu acomiadament de solteria. No n’hi ha per espantar-se. Ni gorres amb membres masculins penjant amb flaccidesa laboral, ni senyors musculats deixant-se tocar els músculs lluents, ni senyoretes destinades a acabar tal i com Nostresenyor les va portar al món. Només els vam portar enganyats a un restaurant i vam sopar tots plegats d’amics fent barrila i obligant-los a fer-los passar la vergonya justa en forma de petons de cine damunt la cadira i totes aquestes carallotades que es fan.

Al juliol hi haurà el segon assalt i definitiu d’aquest moviment de plaques tectòniques socials que és un casament. El carro gros! La tronada! De moment totes les dones que conec (totes!) s’han erigit en l’elecció del millor vestuari pel dia elegit. Diuen que he de fer goig. Això vol dir que ara no en faig? Hi ha com un esverament general. Un esdeveniment així desvela capacitats organitzatives i de sastreria inusitades; un cartipàs de propostes a veure qui la diu més grossa: es fleten autocars i s’encomanen tones de menjar i flors amb una alegria. Una irreal dimensió on la gent s’hi instal·la per tornar-s’hi del tot lirona o gairebé.

Ha estat tot un curs esmorzant casament, dinant casament, berenant casament, sopant casament i ara que tot està a punt d’arribar al seu zenit, ai, quedarà aquella peneta que no fa nosa de no saber de què parlar a les trobades matriarcals i patriarcals. Amb tot, jo sé que la felicitat s’hi ha posat en els seus ulls i la vida els promet totes les coses bones que siguin capaços de demanar i encara que vagi de germà desmanegat, tocacampanes i bufanúvols, maldo per passar de tècnic auxiliar d’organització general, subsecció artística, al d’auxiliar tècnic de puericultura, subsecció primeres rialles, primers passets i perquè no dir-ho, primers "…per mi fuma el què vulguis però quina cara vols que posi davant de tons pares?"

  

PARE

2

De totes les persones que pensava que podrien arribar a llegir mai aquest bloc que perpetro dia sí, dia també, el meu pare era lluny d’entrar a la llista. I no és que no sigui un bon ambaixador a l’hora de fer propaganda entre saludats i coneguts de les meves dots d’escrivista, no, però no me’l veia informatitzat. Molt menys internetitzat.

Doncs sí, un bon dia ens va sorprendre a tots apareixent amb un portàtil sota el braç. "Com dius que es diu això que escrius, xiquet?" i ja el tenim instal·lat en el comptador que cada dia ens masega o ens expandeix l’ego als blocaires afegint-hi el seu granet de sorra visita a visita. No me’n passa ni una. "L’altre dia vas pixar fora de test". O em rondina. "Ho fas massa complicat".

La família Figueras (jo fa uns anys que em vaig corregir el cognom) ve de les muntanyes de Prades. Concretament d’Albarca. Van deixar la muntanya per baixar a Reus. L’avi Joan encara va néixer a Alforja, un poblet de la vora. El meu pare, per tant, és el primer reusenc, reusenc de la nissaga.

Guardo com un preuat tresor, un llibret on el rector de torn donava fe de les pensions que la família pagava (no he sabut mai de quina mena de tribut es tractava) del 1776 al 1841. M’hagués agradat conèixer aquesta Florentina Figueras que hi surt tan sovint -em perdo a l’hora de buscar-ne el parentiu exacte. Algun dia en faré literatura, segur, de tot plegat.

No em ve dels Figueras la meva vessant intel·lectual, això és cosa de la mare, en canvi, sí que sóc conscient que l’estima per una terra, per un paisatge, per un seguit de sentits molt vius, em ve de la seva banda. Jo encara l’he vist lligar enciams, al pare, perquè no s’espiguessin o conduir l’aigua pels crestalls armat amb l’aixada a l’hort del mas familiar. Netejar d’herba la terra. 

Al seu costat, he sabut que per fer bona brasa, millor un ascle d’alzina, que del pi no en queda res; a distingir un rovelló d’un fredolic; a notar com així que el sol diu quatre coses maques als ametllers, aquests són els primers a esclatar en poncelles malves; a distingir el cant de les puputs i què és una merla i una garsa; a reconèixer la serenor d’un cel a punt de plorar volves de neu.

No puc estar satisfet amb tot el què ha fet a la seva vida, però negar el seu llegat seria negar el què sóc. No puc viure sense un tros de paper, una ploma o un llibre a la vora, però em sé infeliç si  fa massa que no veig el Mas de l’Argany, si no trepitjo un camí encatifat de fulles de reboll, si no puc veure el retall del cingle de les Espurrides damunt la nit encesa de lluna.

Les coses que ningú t’imposa i que tu vols aprendre, són les que al capdavall et queden quan et mires al mirall. Avui fa seixanta que algú que potser m’estigui llegint, m’ensenya coses sense ensenyar-me-les i em porta a dinar els diumenges a un restaurant perquè estic sec, quan baixo a Reus.

Avui fa seixanta anys algú que per Sant Joan convidava a coca i xampany als veïns i feia jocs de cucanya per la canalla; algú davant del qual massa sovint m’he d’empassar l’orgull, trucar-lo i dir-li que aquest mes tampoc no veuré el final del túnel d’això dels pesquis. Avui el meu pare fa seixanta anys.

POSTAL D’ANIVERSARI

1
Publicat el 9 de gener de 2007

A la meva germana, que avui fa anys.

Vela el cel un gris pesat de fum dolç.

Et tinc lluny ara que et vull a la vora.

Aquell hivern l?àvia ens va despertar

per dir-nos: ?la mare és a l?hospital?.

T?esperàvem encuriosits del tot.

Eres un cuquet de manetes trèmules,

un petit putxinel·li sense dents.

Ara que estimes, coneixes el món.

Ja no ets un titella a l?atzar del vent.

No et puc prometre que no vinguin ombres,

ni que el mar no rugeixi com abans.

T?agafo la mà i  t?invoco en silenci:

malgrat els anys que portem abrigant-nos,

tot plegat no ha fet més que començar.

 

FELICITANT-NOS-EN

2

Els dos munts de sobres, ben arrenglerats, fan patxoca. Al primer, les felicitacions que enviaré per correu. Al segon, les que donaré en mà. Enguany farà sis Nadals que amb la meva germana vam decidir fer les nostres pròpies felicitacions nadalenques i fer-les arribar als amics, a la gent que ens importa.

Cada any treballem de la mateixa manera. A través d’una imatge que m’ha suggerit alguna cosa, he escrit un poema que s’hi adigués. Hem procurat que imatge i poema fossin una mateixa cosa. Mirant enrere, m’adono a més que he aconseguit imprimir en les postals, una mena de testimoni del meu estat vital en aquell moment. Un bocí del que sóc transvestit entre els versos i el grafisme.

El millor, com sempre, no és pas la felicitació en sí, sinó tot el procés que comporta. A principis de novembre la meva germana ja comença a burxar-me perquè no m’encanti. Per motius laborals ella per Nadal té més feina del compte. Jo cada any acabo "il·luminant-me" a mitjans desembre i llavors correu-hi tots! No domino cap mena de programa informàtic d’aquests de dissenyar. Ella n’és una crack. Em coneix i de seguida sap traslladar la meva idea a la tangibilitat. Però sóc perfeccionista i no m’agrada la deixadesa.

No cal ni dir que agafem emprenyades monumentals, que cada any ens ho diem tot i que cada any em diu que serà la darrera vegada que m’ajudarà, però quan la gent comença a donar-li l’enhorabona per la bona feina feta -la seva facilitat per interpretar-me em meravella cada any- s’estova i acabem fent les paus sabent que l’any vinent tornarem a dir-nos el nom del porc.

Cercar les adreces, escriure-les als sobres, aturar-me un minut en no dir el mateix a tothom ni de la mateixa manera, adonar-te que cada any hi ha un nom nou i una nova adreça… Aquesta és la meva manera de celebrar el Nadal. Fugint de desproporcions, d’estupideses, emprenyant-me amb la meva germana, deixant a la bústia un poema, donant un tros de cartró amb quatre ratlles escrites a mà. Un bocí d’humil veritat per a la gent que sent, em fan.

  

L’ESTIU

3

Ho he d?admetre. Jo calor a l?estiu, fa dos dies que en passo. Des que tenia sis o set anys fins que vaig fer els dinou o els vint, vaig passar tots els estius, ben fresquet. Prades, al Baix Camp, situat a nou-cents metres, oferia una benignitat climàtica ?i ofereix encara- total.
 
Ara mateix, abans d?escriure això, els meus enviats especials a la Vila Vermella m?informaven que avui al vespre ja s?han hagut de posar jerseis així que la vesprada ha fet acte de presència. Passaran la nit amb les finestres tancades!!

El meu estiu, doncs, començava per Sant Joan i s?allargava fins passada la Diada. Van ser anys d?infantesa daurada. Picasso sempre deia que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. Jo, tot ho vaig aprendre a Prades. Només em reca haver-m?hi encaterinat massa ja en l?adolescència.

Potser perquè a les incerteses que m?assetjaven ja li anava bé no un donar-se als nous plaers de la vida, "les putes i el robar?, en termes ferraterians i per entendren?s, sinó un esllanguiment de la innocència que ja no era tal, mirem-nos-ho per on ens ho mirem.

 Eren gairebé tres mesos, però, de piscina al matí. Sèrie encabat de dinar ?Coche Fantástico, Equipo A, El Gran Héroe Americano, El Halcón Callejero- bicicleta, futbol i cabanes fins a l?hora de berenar crusants amb xocolata i un got de llet. Més bicicleta i més futbol fins a l?hora de sopar. S?endrapava a velocitat supersònica. Encara es podien escurar un parell d?hores.

Era llavors més futbol a la plaça o "polis i cacos? per tot el poble. Toc de queda així que tocaven les dotze al campanar. Els divendres o els dissabtes, s?allargava la barrila nocturna. Els pares, la feien petar sota els porxos. A vegades ens donaven una moneda de vint duros i tot!

 Els juliols s?aprofitaven a pleret. Els agosts, tan sols fins a la primera quinzena. De seguida s?espatllaven i eren tempestes i boirades. Llavors venien les partides llegendàries de Monopoly o de cartes. Anàvem a buscar caragols.

Al setembre, tot ja era una altra cosa. Els amics de Barcelona ja havien marxat. Tot quedava abduït pel pes de les absències fraternals que no tornarien a omplir-se fins Nadal.

 No vull admetre que va ser la millor època de la meva vida, senzillament perquè llavors tan sols era un esbós de qui sóc cara o almenys de qui em penso que sóc. Viure en una campana de vidre o fer que els altres hi visquin, sempre m?ha semblat perillós. Els millors temps sempre estan per arribar.
 
Amb tot, si fessin prospeccions  arqueològiques en el meu ésser, en els primers estrats, hi trobarien restes de pedra d?esmolar ensangonada. Enyorats paradisos de regles definides per autoritats que s?han anat esmicolant. Glorioses  tardes d?estiu perfumades de geranis, de pinassa, de clor i d?innocències empenyorades al preu, sempre a la baixa, de la maduresa insurrecte.

 (Ai els follets de mesvilaweb que han fet que aquest text publicat fa uns dies saltés com una novetat!!!!!!!)

GERMANS

0
Publicat el 29 de juny de 2006

No sé quina edat debia tenir el meu germà quan un bon dia va anunciar que de gran seria bomber. Van passar els anys i malgrat les tongades de consells i recomanacions familiars dissuassòries, res ni ningú va fer-li abandonar aquell determini. Ara ha fet trenta anys i ja en fa un quants que ha pogut fet realitat el seu anunci. És bomber.

Ens portem dos anys. Jo sóc el gran. No tinc cap record del seu naixement. Sempre ha estat el meu company de jocs. És curiós: no ens assemblem en res. Ni físicament ni intel·lectualment. Malgrat tot, tots dos venim o ens sentim més propers a la branca familiar del meu avi matern. Jo en vaig heretar o adqurir la curiositat per la cultura en general, i ell el físic d’esportista. 

Crec que el fet que jo sigui més aviat escardalenc i prim i que ell faci patxoca -és molt guapo, i no és perquè sigui el meu germà- determinà la nostra tria podríem dir-ne existencial. Ell no ha sentit cap mena de curiositat pel món intel·lectual. A mi m’ha passat el mateix amb l’esport o les activitats físiques.

Cinc anys després de néixer ell, va venir la meva germana. La relació ha estat diferent. La diferència d’edat va marcar dos blocs: ella per una banda i nosaltres dos per una altra. Amb tot, crec que la meva germana n’ha sortit millor parada. No li vam prestar l’atenció necessària i per això ella es va haver de buscar la vida com va poder. Ens vam retrobar anys més tard. Després d’ella passar l’adolescència. Mai no ens perdonarà que a vegades ens la deixéssim oblidada a l’escola, en plegar a la tarda, perquè l’un creia que ja l’havia portat a casa l’altre.

Ara ella és qui te cura de tots dos. Em renya si no menjo com cal o porto la roba mal girvada. A ell li recrimina algunes idees pròpies de l’ofici que ha triat, idees que tot s’ha de dir, el meu germà hi és procliu. No entenc els germans que no es poden veure. Jo els necessito per tot. De viure en una ciutat diferent a la seva, la seva presència és el que enyoro més, probablement.

Pateixo cada vegada que es posa foc, malgrat saber que el perill sempre és controlat. Retrobar-nos i veure com de l’incendi, se n’ha quedat una espurna que encén els seus ulls explicant amb tot luxe de detalls la lluita contra la flama, m’és un dels petits grans plaers d’aquesta vida. Per mots anys xiquet!

 

CRITS

1
Publicat el 31 d'agost de 2005

La meva besàvia -la Pepa de La Fleca- era una doneta menuda vestida de negre i amb un davantalt blanc subjectat amb dues agulles imperdibles. També era un monyo cendrós i unes galtes plenes i ralet, ralet, pica el dineret a la seva falda.

Era una dona discreta, que no li agradava sucar cullerada mai. La seva passió, la relectura de les obres de teatre de Sagarra, comèdies en deia ella, llegia els parlaments del personatges com qui passa rosari.

Només quan la mosca li pujava una mica al nas, alçava la vista del llibret i amb la mateixa indiferència deia: "a Tarragona hi ha malalts i a Madrid massa crits".

Els de la família encara no n’hem tret l’entrellat de si aquests crits es referien al clima enrarit i crispat de la societat messetària o si per descomptat, dona de faràndula com era, es referia a la mena de teatre que es feia i a tenor del que els d’Antena 3 van tenir els pebrots d’estrenar ahir, encara es fa.

"A tortas con la vida" -així s’anomena la criatura- és un combat d’esgarips: a veure qui crida més. Les situacions són del vodevil més matusser; els personatges, indigeribles, s’encabeixen en actors mediocres que volen fer riure; les trames són un despropòsit rere l’altre i el guió és una mena de campi qui pugui generalitzat.

La cirereta al pastís: la presència de Juanjo Puigcorbé que deu haver cobrat una pasta per desprestigiar el seu talent a costa de fer de cirugià plàstic -oh, oh, fins i tot s’han atrevit amb la sacrosanta "Nip/Tuck" i la patada a l’estrellat de la petita del clan Molina, nefasta com la resta.

Esperem que la cosa no duri gaire -24,7 de Share no és cap filigrana- i esperem, sobretot, que els de la nostra, encetin la nova temporada d’aquesta gran, grandiosa sèrie que és "Porca misèria".

PUROS

0
Publicat el 12 d'agost de 2005

Avui tocaria penjar una foto de Thomas Mann i cercar-ne una cita ben llustrosa. Fa cinquanta anys de la seva mort. Considero "Mort a Venècia" una de les grans. "La muntanya màgica", també; però ja la vaig llegir sabent-ne més. En conservo l’edició que tu em vas regalar. De l’Editorial Apolo de Barcelona. De l’any 1937 i en castellà.

T’imagino l’any abans. Encara ets el noiet que abans d’anar al jutjat a picar a màquina els sumaris, deprés de fer-te un ou aferrat, surt a córrer. Un somni: les Olimpíades populars que s’han de fer a Barcelona aquell estiu. El cap també t’anava ple d’una altra cosa que jutjaves més important.

Després la guerra. Així: només la guerra. Sense anècdotes ni mort ni sang. Només la guerra. I l’odi a les llenties. La guerra era l’odi a les llenties que es veu que és l’únic calent que menjaves.

No vas rellegir gaires vegades la novel·la de Mann. Ho sé perquè entre les seves pàgines -a diferència dels llibres de Pla, Cirici Pellicer, Gasch, Luján o Xammar- no hi ha massa restes de cendra. Absort, amb l’habà encès, ni t’adonaves com el cigar anava degotant grisalla seixanta anys després.

M’hi he retrobat en els llibres que em deixares. Les restes de la memòria. Però m’hi faltes tu. Sempre m’hi faltes. Encara ara davant una notícia important o un esdeveniment esportiu, instintivament penso que la propera vegada que ens veiem t’ho comentaré. I això ja fa uns anys que no pot ser.

Jo procuro seguir el fil. Fer mèrits perquè tu vegis que no m’he rendit. Que sóc dels teus. Que el fusell que us posaren a la mà us va semblar una joguina. Que tu volies ser només un altre Jesse Owens i no perdre als camps d’Espanya tota la joventut. 

Un modeso joven se dirigia, en pleno verano, desde Hamburgo, su ciudad natal, a Davos-Plaza, en el cantón de los Grisones. Iba allí a haver una visita de tres semanas…

Començo a llegir. Davant la barbàrie o la soledat, la bona literatura sempre guanya.

MUDAR

0

El pis que el meu pare deixa havia estat abans d’una tia seva. Vivia amb una germana. Havien deixat Alforja per instal·lar-se en un mas als afores de Reus. Després van comprar aquest pis, al passeig. La tia era modista. Havia fet diners vestint cognoms reconeguts de la ciutat. La germana, el pare la recorda sempre dormint amb les gallines quan estaven malaltes, transportant un sac de pinso al quadre d’una bicicleta.

En recordo alguna visita protocolària amb els meus germans i la mare. Damunt un moble -que dos sudamericans forçuts han transportat mentre el capataç, del país, es dedicava a l’arriscada feina d’accionar la grua- hi havia dos objectes que sempre em van cridar l’atenció: un nen Jesús amb un barret de cow-boy i una mena d’arengada lluent i articulada. L’escàndol que un dia proferí al meu germà la tia un dia que va treure el capell al Redemptor, encara avui em fa posar els pèls de punta.

Hi hem passat tota la vida en aquest pis, que en realitat n’eren dos reformats. De mica en mica el temps l’ha anat convertint en un derelicte estrany. Les nostres habitacions convertides en quartos de planxa o en magatzems improvisats. Els banys que cridaven agònics un lífting urgent. La meva germana que li ha tocat la feina bruta de fer-ne un lloc habitable.

Ara, ja sense mobles, l’espai és tan sols la constatació física d’un caramull d’absències. En nego a la nostàlgia perquè crec fermament que els canvis sempre són bons. Mudem, indefectiblement. Ho deia Feliu Formosa al seu "Cançoner" fent referència a una altra mena de no ser-hi:

Si no veus mudar les coses

a través dels meus ulls cecs,

és perquè visc dins el somni

que t’ha dut on ara ets.

I saber, que amb tot, ara és millor tocar de peus a terra i seguir el camí de llambordes grogues, malgrat ens ho digui  un merescudíssim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.