Tots som Vilaweb

La llibertat d’expressió és un dels pilars bàsics sobre la qual es fonamenta qualsevol societat que es vol democràtica. Qualsevol acció, sigui quina sigui l’excusa, que coarti, condicioni o posi en perill aquesta llibertat, s’ha de denunciar de manera enèrgica i contundent.

La visita per part de la Guàrdia Civil a la redacció de Vilaweb aquesta tarda per tal de lliurar una notificació al seu director relacionada amb el referèndum d’autodeterminació que se celebrarà a Catalunya el pròxim dia 1 d’octubre, és un gest reprovable que ens fa viatjar als temps de la dictadura franquista quan la llibertat de premsa i d’expressió no existien.

Des dels seus inicis, Vilaweb, s’ha distingit per la seva voluntat d’oferir als seus lectors, un periodisme compromès amb la realitat dels Països Catalans que li ha valgut el reconeixement de ser el diari digital degà a l’hora d’informar, d’una manera oberta i plural, i sempre a l’avantguarda, sobre tot allò que afectava aquesta comunitat.

Com a blocaire de Vilaweb vull manifestar tot el meu suport amb tots els que, dia a dia, fan possible aquesta publicació i solidaritzar-me amb els altres mitjans de comunicació que aquests dies, també han vist alterada la seva normalitat per l’acció de les forces de seguretat espanyoles, així com amb totes les persones que han patit alguna mena de repressió per difondre o donar suport a l’esmentat referèndum o que la patiran en el futur.

La comunitat de blocaires també forma part de Vilaweb i és per això que ens sentim amb el deure de denunciar aquesta inacceptable ofensa a tot el que representa Vilaweb tot posant-nos a la seva disposició per tot el que calgui i cridant amb veu ferma i decidida que no esteu sols.

De manars i abraçades

thumb_474__4

Els subscriptors de Vilaweb estem convocats a les set de la tarda al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’Alma Mater celebra els vint anys d’existència – vint anys!-, i ho vol celebrar amb la seva gent amb un acte molt especial. La recent publicació del llibre de Vicent Partal serà l’excusa per encarar a dos pesos pesants de la política d’ara: David Fernàndez i el president Artur Mas.

Passades les set, Partal ens informa que l’acte començarà a dos quarts. No s’esperava que fóssim puntuals. Curant-se en salut, havien convocat als espectadors a les set sabedors del costum de fer el ronsa. Demana disculpes. Paciència.

A l’escenari, amb el logotip de Vilaweb al fons, en una pantalla, hi ha tres butaques giratòries i tres micròfons de peu. L’equip del president, imagino, en veure-ho, els fa retirar. Diuen alguna cosa dels llums, potser? Veritablement tenen raó: els micròfons taparien als participants. S’opta per retirar-los. Cadascú sostindrà el seu a la mà. Molt millor, sí.

Passen deu minuts llargs de dos quarts quan s’engega l’acte. El president és rebut amb la gent dempeus. No tothom. Considero que és una cosa que s’hauria d’ensenyar als col·legis: quan el president del teu país entra en un lloc, un ressort invisible hauria de fer-te alçar immediatament com a senyal de respecte. Com passa als Estats Units, vaja.

Abans de començar l’acte, es passa un vídeo. Una successió de moments, d’instants, del país barrejats amb moments de Vilaweb. Si n’han passat de coses des d’aquell 1996! Primers somriures a la sala en veure la cara que feia Vicent Partal a finals dels noranta. Parlar del país, a Vilaweb, no és parlar només del Principat. Apareixen successos que han passat a les illes, al País Valencià, que també són el nostre país. De fet, hi surt molt de material del País Valencià. Ens consta que el de Bétera, ho ha passat malament, aquests dies, veient els estira-i-arronsa entre socialistes i Compromís. Ho dirà que per ell va ser una gran satisfacció poder donar la notícia, abans que ningú, de l’acord de govern.

Mas va sense corbata. L’acompanya la seva muller. David Fenrnàndez s’ha posat, damunt la samarreta, una camisa de màniga curta. Des d’on sóc no puc saber si la samarreta és reivindicativa o no. Coneixent-lo, m’inclino més per la primera opció. Tot l’equip de Vilaweb porta un adhesiu al pit amb el logotip del diari digital. M’entendreix veure que Fernàndez, també el porta. Com un membre més. Algú potser li ha enganxat. No ho sabem, però la imatge m’agrada per espontània i despreocupada.

Del que es parla, ho podreu saber directament mirant el vídeo. No m’hi estendré. Només diré que més enllà de les diferències ideològiques, tots dos estan d’acord amb una cosa: per fer les polítiques que cadascú defensa, fa falta tenir tots els recursos necessaris. Sense la plena sobirania, sense la independència, ni uns ni altres podran fer res. Primer cal aconseguir aquesta llibertat plena. Un país de veritat. Després ja discutirem quin model de país volem.

Mas se sent còmode. Sembla un d’aquells estudiants una mica tocats i posats a qui han convidat a una festa universitària de bandarres. Deslliurant-se del dogal presidencial, Mas pot semblar un home fins i tot divertit. El combat dialèctic és d’una fraternitat envejable fruit del respecte mutu. No hi ha condescendència ni agressivitat. Tan sols la voluntat d’explicar un moment concret del país a través de dues posicions contraposades que se saben necessàries perquè el contrincant a batre és el mateix.

No està previst que el públic pugui fer preguntes. Murri, Fernàndez, diu que si de cas, si hi ha alguna cosa que ha quedat en l’aire, les podrà decidir l’assemblea i pica l’ullet i treu la llengua al públic. Mas pregunta ingenu: “Quina assemblea?”. Fernàndez contesta: “la que tenim aquí”. Més somriures de la concurrència. Dues maneres de veure la política, dues maneres d’entendre el país. Ni Mas ni Fernàndez són aliens al que els fotògrafs estan esperant en acabar l’acte. També la gent del públic. Així, tots dos, una altra vegada, es fonen en una abraçada. Sense impostures. Sincera. La sessió s’aixeca una altra vegada amb la gent dreta i cridant “In-inde-independencia”. No podria ser de cap altra manera.

No sabem què passarà d’aquí al 27 de setembre. Tot el procés ha estat un enfilall de sorpreses i de despropòsits. El que hem de tenir clar és que a Catalunya, encara conservem el sa capteniment de fer pujar dalt d’un escenari dos polítics antagònics perquè xerrin amb total normalitat, amb cortesia. Us imagineu Mariano Rajoy i Pablo Iglesias en la mateixa tessitura? O dos representants de totes dues opcions polítiques? Costa. “Spain is different”, deien fa uns anys. No, senyors, Catalunya si que és diferent.

Com sempre, el millor dels actes de Vilaweb, és poder anar a fer una cervesa, encabat, per comentar la jugada amb els companys blocaries. Amb humil tenacitat, quan Vilaweb ja feia deu anys que brandava, nosaltres vam acceptar l’oferiment de dir-hi la nostra complementant així, la magnífica feina que des de l’antiga fusteria del carrer Ferlandina, un equip meravellós de gent, fa tres-cents seixanta cinc dies a l’any.
Així, amb el Josep, amb l’altre Josep -vingut expressament de València i molt ben acompanyat- i amb la Roser, ens hem retrobat i hem brindat per aquesta vintena d’anys de Vilaweb. No pas com una cosa estranya i allunyada, sinó com el que és: un bocí del que som, ara i d’aquí a vint anys més, com a mínim. Moltes gràcies per deixar que en formem part. Moltes felicitats!

Com un cavall cec

Entrevista al director de Vilaweb, Vicent Partal, que publica 9-N desclassificay. Per al Presència  Vicent Partal  Careto: No  Foto: Albert Salamé 2255#Albert Salame

La presentació es farà al fons de la llibreria. S’han de pujar unes escales. Com molts altres establiments, almenys una paret, lliure de pintura i de guix; amb els maons a la vista. És el que marquen les “modes” decoratives del moment. La nova llibreria Ona, ara a la Vila de Gràcia, ha hagut de reinventar-se. Des del 2013 que ocupa aquest espai. Des del 1962, però, que existeix apostant pels llibres en català. Malgrat que la nova ubicació no ha abandonat aquest compromís i ho celebrem.

Convocats a les set de la tarda, les cadires van ocupant-se d’àvids lectors. El presentador-autor, arriba just. Es disculpa. Prefereix parlar dret, ens diu. Molts tenen el llibre a les mans. El fullegen. Diu que no parlarà gaire, que prefereix el debat a les classes magistrals. El volum porta per títol Desclassficat: 9N Història secreta d’una votació revolucionària. N’ha estat el responsable, Vicent Partal. Pel títol, no cal fer gaires més aclariments.

A diferència del llibre anterior A un pam de la independència (2013), que recollia una bona colla de les indispensables editorials que el director de Vilaweb escriu diàriament en aquest mitjà, aquest és més condensat; el zoom es tanca. El detall és l’essencial. Encara no cent cinquanta pàgines explicant com va anar tot això del 9N. Vuit episodis amb una coda i extres i tot. Com una primera temporada d’una sèrie de ficció televisiva -digne d’HBO com a mínim- que encara no sabem com acabarà.

Val a dir que aquest país nostre és prou curiós. Si a mi fa cinc anys enrere m’haguessin dit que assistiria a un acte on la principal preocupació seria debatre si cal fer una declaració unilateral d’independència o una proclamació, hagués titllat a l’endeví de borratxo com a mínim. I és que malgrat que s’hagi signat un acord polític que inicia amb claredat un procés constituent, la por que el cel ens caigui al cap, com els irreductibles gals, sembla que atàvicament ens persegueix. La síndrome de l’ai, ai, ai -fent referència a un altre patiment endèmic: els dels culers- esmentat per un insigne blocaire que hi entén en totxanes i maons i que també era a la presentació. Arribarem a creure’ns mai que el destí del que som és només a les nostres mans?

El debat entre els assistents a la presentació fluctua entre el pessimisme i les ànsies per saber què passarà l’endemà. Un “què passarà” aplicat a la llengua, a les fronteres, a l’economia… Un “què passarà” plagat d’incerteses. Vicent Partal n’ha viscut unes quantes d’independències. Ens diu que no cal preocupar-se: que l’essencial és que ja hem desconnectat d’Espanya, que hem començat un procés imparable i irreversible, un procés històric que no podem desaprofitar i que no desaprofitarem. Al capdavall, deixant de banda la grandiosa lliçó de democràcia que suposà que més de dos milions de persones sortissin a votar aquell dia de novembre (es considerava que un milió i mig ja seria un èxit), sense oblidar els quaranta mil voluntaris que s’abocaren a col·laborar-hi, hi ha un fet que a vegades no es té en compte i és que Espanya, seguint les definicions més elementals de què ha de ser un estat, és a dir, un ens que en tot moment ha de fer garantir la llei en tot el seu territori, aquell dia nou de novembre de 2014, malgrat una prohibició expressa del seu màxim òrgan jurídic que invalidava qualsevol tipus de consulta, va ser un estat fallit. No va ser capaç d’imposar la llei impedint l’exercici de la llibertat i de la democràcia. Espanya va fer aigües. Cal tenir-ho en compte. D’aquí això de la votació revolucionària.

Del curiós toc de timbres que es pot sentir al Palau de la Generalitat anunciant que el president surt del seu despatx acompanyat d’algú, passant per com el referèndum que es va fer a Puerto Rico per decidir el seu futur dins o fora dels Estats Units va tenir alguna cosa a veure amb la “pregunta arbre” que es formulà el 9N, o quin va ser el llibre que una dirigent d’ERC va obsequiar a Rajoy el dia que els diputats anaren a Madrid a demanar la transferència de les competències necessàries per poder votar legalment, o com va ser que el grup Bloomberg decidís publicar una editorial als seus mitjans tan dura contra el govern Rajoy, són alguns dels secrets que Partal desvela amb aquella simplicitat que no en té res de simple quan se sap que tot el que s’explica ha estat perfectament contrastat.

L’èpica, malgrat que hi sura en el relat, no es planta mai davant el lector. Els fets són explicats amb escrupolosa objectivitat periodística i els seus protagonistes, allunyats del que signifiquen prevalent, a partir dels detalls més amunt apuntats i molts d’altres, el que són: persones de carn i ossos que han de prendre decisions d’acord amb les seves postures polítiques, totes absolutament legítimes. Persones amb les seves febleses i les seves emocions. Persones que per exemple, en un moment donat, no poden estar-se de fondre’s en una abraçada amb algú que, políticament, està als antípodes del model de país que ell defensa però que en canvi els uneix el desig i la voluntat que, per damunt de tot, cal tenir un país, abans de res.

El 1566, ens explica Partal, Martí Luter dinava amb el seu amic Johannes Mathesius, aquest va confessar-li que la Reforma, la més gran revolució que ha viscut Europa, la va fer “com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo”. Veritablement, la visió de l’animal orb menat per les regnes de la incertesa és una bella visió del que ara mateix està passant al nostre país. Fa molts anys que el cavall és esperonat per una munió de ciutadans que de mica en mica, han deixat de seguir el procés des dels diaris o la televisió i ha decidit baixar al carrer i involucrar-s’hi, cadascú de la manera que ha cregut més adequada. És aquesta la lliçó. És aquesta la realitat que cal no deixar d’aprendre una vegada i una altra. No pas perquè hi hagi res de fatídic en el desenllaç, que hi pot ser, sinó perquè som nosaltres, només nosaltres, els qui menem les regnes i només a nosaltres ens pertany el dret i l’obligació d’arribar a bon port. Només a nosaltres.

(Foto: Albert Salamé)

El blau no és un color perillós

11054347_10204628995179543_8917728488632745520_n

Sembla que els fonamentalistes al·lèrgics a la llibertat d’expressió tornen a atacar les vinyetes. No sé com es reparteixen la feina, aquesta gent. Vull dir que no sé si s’ho miren tot uns mateixos, o es divideixen la feina per gèneres literaris. Tot podria ser: tu agafes la poesia, tu la novel·la, tu el còmic i jo l’assaig. I vinga a llegir i a prohibir. Que es tracta d’això: preservar no se sap gaire bé qui, de no se sap gaire bé què, en nom d’algú que potser només és dins els seus caps. No ens hi encantarem. No hem pas vingut per a això.

Sigui com sigui, després de la tragèdia de Charlie Hebdo, el món del còmic, ancestralment sempre una mica bandejat, com un gènere menor, ha aconseguit d’obtenir un estatus de normalitat fins i tot per aquests depravats subjectes. S’han adonat que la combinació d’un guió i un dibuix podien ser igualment perillosos, segons la seva estreta visió de les coses. Ara hi han tornat.

El març del 2010, l’editorial Glénat publicava la novel·la gràfica de Julie Maroh ‘Le bleu est une couleur chaude’ (en espanyol Dibbuks la va traduir com ‘El azul es un color cálido’). El llibre explica la relació entre dues noies adolescents i el seu desvetllament de la sexualitat lèsbica. Va rebre uns quants premis; fins i tot el públic del prestigiós Festival Internacional de Còmic d’Angulema va reconèixer-la com la millor obra d’aquell any; i s’ha traduït a més d’una dotzena de llengües. El volum va prendre volada el 2013 quan el director de cinema Abdellatif Kechi va decidir de fer-ne un film basant-s’hi: ‘La vie d’Adèle’, guardonada amb la Palma d’Or en el Festival de cinema de Canes d’aquell mateix any.

La nostra història comença quan la poetessa, periodista i traductora iraniana Sepideh Jodeyri decideix que la història mereix ser traduïda a la seva llengua materna, el farsi. Sap de sobres que una obra com aquesta, que explica l’amor entre dues dones, serà impossible de publicar al seu país, on d’ençà de la revolució del 1979 l’homosexualitat és un delicte més. És per això que la traducció en farsi de la novel·la apareix a l’editorial Naakojaa, de França, que publica en aquesta llengua, des de l’exili. Malauradament, a l’Iran només es pot comprar en format digital.

Sepideh Jodeyri, que ha traduït José Luis Borges i Edgar Allan Poe, ja sap el pa que s’hi dóna al seu país. Autora de diversos llibres de poemes i col·laboradora habitual a la premsa iraniana, el juny del 2009 va participar activament en l’anomenada Revolució Verda, un moviment de protesta que va sorgir com a reacció a la tupinada electoral que havia portat a Mahmud Ahmadineiad al poder.

El dia 28 de gener proppassat s’havia organitzat un acte de la col·lecció de poesia que dirigeix ‘And Etc’ en un museu de Teheran. L’acte no es va arribar a fer. L’editor va telefonar-li per donar-li la notícia. Quan Jodeyri va demanar-li’n explicacions, l’editor la va remetre a tot de pàgines webs en què es demanava que no es prestessin llocs públics per a difondre obres d’algú que havia participat en la traducció d’una obra de temàtica homosexual quan tothom sap que ‘l’homosexualitat és una plaga d’occident’ (Aviny Film). El director del museu va ser destituït i a l’editor pot ser que li retirin la llicència per a publicar. Molts crítics han estat amenaçats en cas de ressenyar cap obra de Jodeyri. I fins i tot mitjans no tan conservadors han suspès entrevistes amb ella que ja tenien emparaulades, per por de les represàlies dels fonamentalistes. Sepideh Jodeyri ha estat declarada persona ‘non grata’ a l’Iran. Els seus llibres no hi podran ser publicats ni distribuïts.

Les reaccions a tot el món no han trigat a arribar. Julie Maroh mateix, al seu bloc, va donar notícia d’aquest acte de censura. Ha anat arreplegant tot d’articles que parlen d’aquest ignominiós doble atemptat: contra la llibertat d’expressió i contra el col·lectiu homosexual iranià, ja prou castigat per una política de repressió sistemàtica. Una parella d’homes homosexuals que sigui enxampada, segons el codi penal, rebrà una pena desigual. La part activa, s’emportarà cent fuetades; la part passiva, directament la mort. Amb les lesbianes tot queda més repartit: cent fuetades a cadascuna.

Afortunadament, Sepideh Jodeyri viu exiliada a Praga. No cal ni dubtar que si visqués a l’Iran, a hores d’ara, estaria tancada a la presó. Malauradament, aquest fet només és un motiu d’alleujament relatiu. Sabem que, ara com ara, ser lluny del país on es posa a prova la imbecil·litat del pensament retrògrad i fonamentalista no és garantia de res. Difonent aquests casos, però, ens preservem contra els qui creuen que poden decidir què pot llegir la gent i què no. La llibertat d’elegir allò que vols llegir, com la llibertat d’escollir qui vols estimar, no pot ser mai reprimida. Ho va dir un poeta, que els misteris de l’amor són de l’ànima, però un cos és el llibre on es llegeixen. Sigui blau, negre o verd.

(Article publicat a Vilaweb el 06/03/2015)

Demà per tots

 

urna

VAS DIR NO PUC

vas dir no puc

que tinc la por

del món del temps

del xoc dels trens

del fil de l’ham

del lloc del flam

que viu que mor

en tu i en mi

com un cant rar

amb tuf de vi

un codi puk

tinc a la mà

d’un lloc d’un prec

si són el rec

d’aquest riu clar

no vull la nit

ni el ric-ric ja

del teu cor verd

que per mi vol

ser esclau d’un cel

ennuvolat

de gallec ruc

fent la la la

que jo fa temps

que ja t’he dit

que més no puc

que sóc ja l’urc

del vent que diu

demà per tots.

David Figueres

(poema inclòs dins de l’antologia de poemes per la llibertat Assumiràs la veu d’Edicions Terrícola)

Pas curt, vista llarga

L’any 2011 vaig tenir el privilegi de participar en l’organització de la Consulta per la Independència que es va fer a Barcelona el dia 10 d’abril d’aquell mateix any. Concretament al districte de l’Eixample. Les primeres assemblees per tal d’anar formant els diferents equips de treball van començar un any abans. Va ser un procés ple d’intensitat i d’il·lusió. Cada districte, cada barri, a partir de trobades setmanals, va anar confegint, d’acord amb les directrius que anaven arribant, els seus grups per cobrir totes les necessitats que havia de tenir la consulta.

La situació social i política del moment no era ni de bon tros favorable al Dret a Decidir. Molt menys a la Independència. Costa d’entendre, perquè encara no han passat ni cinc anys d’allò, però la realitat era aquesta. A l’Ajuntament del Cap i Casal encara cuejava un Jordi Hereu que es negava a deixar que pengéssim banderoles als “seus” fanals, monsenyor Martínez Sistach escrivia cartes a les parròquies demanant que no es col·laborés amb el 10A i els balcons, ni de bon tros, eren plens d’estelades com ara.

Si aquell gloriós dia 10 d’abril m’haguessin dit que només tres anys després estaríem on som ara, haguera titllat al missatger de foll en amunt. Malgrat tot, aquella experiència em va demostrar una cosa: que si els catalans ens organitzàvem i lluitàvem per un objectiu comú i concret, érem imparables. Aquella immensa marea humana que va treballar sense descans era la manifestació palmària que molta de la gent que fins llavors s’ho mirava tot des de la barrera, havia decidit arromengar-se i participar activament. Treure’s la son de les orelles.

Va ser per això que vaig titular, la crònica d’aquell dia històric, Avui comença tot, perquè estava convençut, i encara ho estic ara, que el tsunami humà desplegat actuaria com un immens despertador de consciències en el sentit de fer baixar molta, moltíssima més gent al carrer.

L’aparició de l’ANC i la seva magnífica tasca al costat d’Òmnium Cultural no hauria estat possible sense la voluntat de tots aquells que van creure que s’havia guanyat la batalla de la consulta popular però que calia continuar lluitant: primer, per una consulta organitzada pel govern, després, sempre com a objectiu final, per tenir el nostre propi estat i poder començar de nou.

Tots els que vam participar en aquella ingent tasca, sabíem que senzillament recollíem el testimoni de tants altres que abans havien fet el mateix amb la mateixa energia, humilitat i compromís. Som un país de gent valenta que per circumstàncies de la història, moltes vegades, ha hagut de sacrificar alguna cosa personal per guanyar-ne alguna de col·lectiva. És així que s’aconsegueixen les coses. És així com hem aconseguit les coses.

Immersos de ple com estem en el procés que ens portarà cap a la llibertat del nostre país –no em puc imaginar que això no passi, ara no; com, ja és una altra història- no podem desanimar-nos ni començar a etzibar a tord i a dret després de tot el que ha passat.

Vençuda la necessitat perenne de catarsi col·lectiva que sembla que tots necessitàvem experimentar amb el 9N, seria un error pensar que perquè CiU finalment hagi decidit seguir el fil del tactisme, el procès hagi sucumbit. Ni de bon tros. És molt difícil que es tornin a donar les circumstàncies favorables que hi ha ara per reeixir, finalment, en un nou intent. Ara o mai. Ara o mai. Ni els que venien abans de nosaltres, ni els que vindran després de nosaltres, no ens ho perdonarien.

Sí, és veritat, molts anirem a votar el 9N (en cas que s’arribi a votar) amb el cor una mica compungit, sabent que fins a cert punt, servirem d’anunci electoral de CiU. Però si veritablement estem compromesos amb el procés, si veritablement sabem què és el millor per aconseguir allò que tenim a tocar, hi hem de participar. Ha de ser una demostració de democràcia absoluta. Esclatant. Apoteòsica. Hem de fer veure al món quina és la nostra voluntat. La voluntat democràtica. La voluntat de no tornar a perdre.

Fa uns anys, en una conferència d’Alfons López Tena, quan tot just el Tribunal Constitucional havia impugnat el nou Estatut, vaig sentir dir-li que els catalans havíem de fer-nos nostra aquella divisa de la Guàrdia Civil que diu: “Pas curt, vista llarga i molta mala llet”.

Sapiguem, doncs, mirar més enllà del moment actual, mostrem-nos ferms -ara més que mai- en el nostre determini de saber que vivim un moment històric el desenllaç del qual no pot ser altre que tenir un estat propi i que ho aconseguirem transformant la mala bava que gasten a Madrid, en un poderosíssim exercici de democràcia participativa. Ara és el que tenim. Demà seguirem avançant.

Yes or Yes

D’aquí a unes quantes hores els escocesos elegiran el seu futur com a nació. Ho faran de manera democràtica. La gent anirà als col·legis electorals habilitats per a l’ocasió amb una butlleta. Hi haurà gent que votarà que vol seguir formant part del Regne Unit. Hi haurà gent que votarà que vol que Escòcia sigui un nou país.

Hi haurà hagut la possibilitat de fer campanya per ambdues opcions. Cada bàndol haurà tingut totes les facilitats per explicar perquè creu que la seva posició és la que més convé a Escòcia. Tot s’haurà fet en un clima de cordialitat i d’entesa; de diàleg. Dues possibilitats. D’igual a igual.

Estaré molt content si guanya el “sí”, però el resultat no és tan important. El missatge que es llençarà al món és que als països civilitzats, la gent que considera que vol un nou marc legal per fer la seva, el primer que ha de fer, és dipositar el seu parer en un paperet i tot seguit ficar-lo dins d’una d’urna. Aquesta serà la veritable lliçó. Les urnes. La democràcia. Sigui quin sigui el resultat.

A Espanya tremolen. Quan es pensaven que tenien el “problema basc” solucionat coartant la llibertat de partits i engarjolant a persones que han treballat fermament per la pau, ara el “problema català” en dos o tres anys, se’ls ha escapat definitivament de les mans. No poden fer altra cosa que esgrimir els vergonyosos articles d’una Constitució que no ha sabut vertebrar des de la seva entrada en vigor, ni una sola iniciativa a favor de la presumpta pluralitat de pobles i de nacions que predica.

Enrocats en la bel·ligerància més rància i autoritària, no saben fer res més que ablamar una idiosincràsia de país que beu directament de la caricatura i de l’estirabot donant-los rang de normalitat total i absoluta. I el que és més greu, ignorant i passant-se per un lloc lleig de dir, qualsevol intent de racionalitzar no un problema, sinó una realitat establerta, forta i decidida d’una comunitat, els catalans, que no volem caure en la trampa d’actuar com ells ho fan, a cop de decret i de gònada, sinó que volem preguntar als nostres ciutadans, si volen o no volen seguir formant d’Espanya.

Aquesta i no una altra, és la veritable perversitat de la situació on ens trobem: el fet que l’Estat Espanyol no accepti com a opció possible la nostra voluntat de fer un país nou a través d’un procès netament democràtic. El menyspreu mateix per la democràcia.

Davant un Estat que es posiciona d’aquesta manera i que fa servir la Constitució com si fossin les taules de Moisès, imprimint-los una categoria molt per damunt del principi democràtic del qual emanen totes les constitucions del món, no hi pot haver un acatament seriós de cap òrgan jurídic que emeti un veredicte, senzillament perquè la falta de respecte per aquest principi bàsic n’invalida cap decisió o declaració, sigui en la direcció que sigui.

Demà votaran els escocesos. El dia 9 de novembre ho hem de fer nosaltres. Sí o sí. Yes or Yes.

(Foto: e-notícies)

 

I SERÀS UNA DONA

Agafa el cronòmetre. Engega’l. Espera que passi un minut. Atura’l. En aquests 60 segons, a tot el món, a 100.000 dones se’ls han mutilat els genitals d’una manera o altra. Se’ls ha privat la possibilitat de sentir, d’obtenir plaer en les seves relacions sexuals. Se les ha condemnat a què el sexe, portar fills al món, sigui una cosa dolorosa. O si més no, més dolorosa del que hauria de ser normal.

La mutilació genital femenina és una pràctica estesa sobretot a l’Àfrica i també a zones d’Àsia. Arriba un moment, en la vida de tota dona, en què és cridada per les seves famílies i obligada a deixar de ser una nena per passar a ser una dona.

Són moltes les maneres de fer aquest pas. En totes, però, la cerimònia és considerada com quelcom consubstancial al fet de ser dona. Neixes, et mutilen, et cases i mores. Aquesta és la sort de la majoria de dones de l’Àfrica de les zones més humils; igual com van fer les seves mares, les seves àvies…

Tot i que els homes també són cridats a la mateixa sort, és evident que no és el mateix. Mentre que per ells es tracta d’una circumcisió, que d’altra banda també es practica en altres cultures, per la dona és una mutilació en tota regla.

A ells, tret dels problemes de salut que pot comportar que l’acte es faci en condicions higièniques més que dubtoses –la majoria dels casos- no els resultarà cap impediment per continuar gaudint de la seva vida sexual amb total normalitat.

A elles, se les condemna a no saber mai què és el plaer sexual, i el que és més pervers, se’ls negarà de la impossibilitat de reclamar experimentar aquest gaudi. Per què, com es pot exigir res que mai no s’ha sentit? Per sempre més, cada vegada que la dona sigui penetrada, tindrà dolor. I ja no parlem de l’hora de tenir fills.

Hi ha tres tipus de mutilació, depenent de la zona i la tribu o ètnia a la qual pertanyis. La més comuna és la clitoridectomia o el que comunament s’anomena ablació, en la qual es retalla una part del clítoris. En el segon tipus de mutilació, a més de l’extirpació total del clítoris, se suprimeixen els llavis menors. En la infubilació o com de manera més comuna es coneix, faraònica (la més extrema), s’extirpen clítoris, llavis majors i menors deixant a la dona només un petit orifici perquè just pugui menstruar.

L’apel·lació a aquestes pràctiques, sempre acostuma a ser la mateixa: la tradició. Una tradició religiosa?, cultural?, tribal? L’origen es perd en el temps. En cap cas, però, s’apel·la a l’acció castradora d’una societat patriarcal que actua contra les dones, paradoxalment motor econòmic de la majoria d’aquestes comunitats, per tal de reduir-la a ser un instrument reproductor i laboral dins de la configuració de la família.

Els processos migratoris que la globalització ha comportat fa que aquesta realitat que podríem considerar allunyada del nostre dia a dia, no ho sigui tant. A Catalunya, per exemple, hi ha 200.000 senegalesos, la majoria dels quals, aproven i practiquen la Mutilació Genital Femenina (MGF). Caldria matisar, ja que l’ètnia Wolof, per exemple, no practica la MGF.

Qui ens fa obrir els ulls a aquesta circumstància és la Bombo N’Dir, senegalesa, mediadora cultural, i membre de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS) de Granollers. Som al Servei Civil Internacional de Catalunya, al Raval de Barcelona.

Catalunya ha estat l’única comunitat autònoma de l’estat espanyol que ha activat un protocol d’actuació contra la MGF, malgrat això, el dia a dia de la Bombo és la lluita per desfer l’assumpció que una dona no pot ser considerada com a tal si no està mutilada.

En aquest sentit la pedagogia és un element clau per fer canviar les consciències però mai sense oblidar que la MGF és un atemptat contra els drets humans més bàsics. Allà on no arriben les paraules cal que arribi la justícia per tal de protegir aquelles dones que no volen que se’ls practiqui tal aberració.

Per un africà el sentit de comunitat és molt important. Una dona que hagi decidit per ella mateixa que no vol ser mutilada serà considerada sempre com una pària. Afortunadament a Catalunya, el fet que la dona pugui accedir a una feina i per tant, pugui assolir una certa independència respecte al marit, és clau per poder defensar la sort de les seves filles.

A tot això cal afegir l’escolarització de les nenes i els nens i la progressiva adopció d’un seguit de valors diferents dels que la comunitat en la qual viuen els imposen. Hi ha estudis que demostren que com més estudis es tenen, més creix l’oposició a la MGF.

Amb tot, la por al rebuig, al que diran, i a la implacable decisió del pare que veurà en aquesta postura una desacreditació a la seva autoritat, fan que en molts casos, per tal de defugir la justícia, moltes nenes siguin enviades als seus països d’origen familiar per ser mutilades. A Catalunya és l’àvia paterna la que practica la MGF.

Hi ha diverses iniciatives que es dediquen a tractar el problema a la mateixa Àfrica. Per exemple a Kènia, a la regió de Kuria, al sud del país, existeix la Kiburanga women self help group, una associació dedicada, entre altres coses, a la conscienciació entre les dones de tot el que comporta la MGF. Tenim la sort que el seu director el Mike Deo Ngrasi sigui també aquesta tarda a Barcelona i ens parli de la seva experiència, que a grans trets, no difereix del que ens explica la Bombo.

Tot i que a Kenia i també a Tanzània, la MGF està prohibida de manera oficial, la realitat és que la mutilació de nois i noies constitueix un veritable acte social de la màxima importància. Fins a 5 vaques són sacrificades per cada noia que celebra la festa.

S’ha de tenir en compte que una vegada mutilada, la noia, ja preparada per casar-se, deixarà l’escola i per tant qualsevol instrucció per perpetuar la mateixa dissortada existència que les seves predecessores amb el macabre afegit que ignoraran del tot que pugui existir cap altra opció. No passar per aquest ritus significa passar a ser una msagane, algú fora de la societat. Repudiada pels homes.

Per fer-nos una idea de la bestialitat de l’acte, si una noia, durant la mutilació mor dessagnada (passa molt sovint), no pot ser enterrada vora els seus. Sovint el seu cadàver és abandonat al bosc o directament llençada al riu.

La MGF no ha de ser tractat com un ritu cultural respectable, perquè els problemes que en les dones origina (podríem parlar que cada vegada que la dona és penetrada és, de fet, mutilada) són lloses que hauran d’arrossegar durant tota la seva vida.

Afortunadament cada vegada més la pressió social per eliminar aquesta pràctica i la conscienciació de les dones i també dels homes, és clau per arraconar-la i fer-la desaparèixer del tot.

Torna a agafar el cronòmetre. Engega’l. Deixa que passi un minut, dos, tres… La realitat no ha canviat, només que, després de llegir això, ja no pots dir que no ho sabies.

L’HOME DE LA JAQUETA DE CUIR

Els cadells que esperen amatents a les explicacions de l’home de la jaqueta de cuir, no sabrien dir si han vingut a veure’l a ell o a escoltar de què parlarà. Som a Valls, al Casal Popular La Turba. Anys noranta del segle passat. L’home de la jaqueta de cuir, altres vegades, els cadells, l’han vist per Reus i potser per algun altre poble del Camp. Se sap que ha trobat un lloc, Figuerola del Camp, per fer-hi estades. L’home de la jaqueta de cuir, doncs, és una presència usual a les terres de per allà baix.

A Valls, l’home de la jaqueta de cuir parlarà sobre la treva que recentment ETA ha proposat. Posat de pinxo. La veu esquerdada. Els cadells l’han admirat a la ràdio i quan surt a la televisió. N’han llegit els seus articles. Potser és la primera vegada que el tenen davant per davant. Els cadells són independentistes, com l’home de la jaqueta de cuir, i n’estan una mica farts que ser independentista vulgui dir haver-se de vestir amb samarretes reivindicatives, deixar-se la xolla llarga i reproduir, als bars del rotllo, una total identificació amb la manera de fer dels bascos. Hi ha d’haver alguna cosa més. Hi ha alguna cosa més.

L’home de la jaqueta de cuir, els parla de deixar la independència penjada com un retrat i que, sense perdre-la de vista, treballin pel país, per fer-lo tal com els agradaria que fos; lliure sí, però amb aquelles coses que qualsevol país de veritat ha de tenir. Als cadells, allò sí que els agrada. Treballaran. S’ho prometen. Com ha treballat l’home de la jaqueta de cuir, Ramon Barnils. Incansablement.

Dimecres passat, dia 13 de novembre, al flamant Born Centre Cultural de Barcelona, un d’aquells cadells va tornar a voler saber què explicava l’home de la jaqueta de cuir. Només que aquesta vegada, ell no parlaria directament. Cediria la veu el seu fill Ton, a la Laia Altarriba, a l’Albert Lloreta, a la Laia Soldevila i al David Bassa. L’home de la jaqueta de cuir va trobar un armari on penjar la jupa, el 2001. Ramon Barnils, en canvi, ens sorprèn, ens instrueix, ens fa emprenyar fins i tot des de l’infern, que és on deia al seu fill Ton que aniria quan deixés aquest món. ‘Amb la Sofia Loren i la Marylin Monroe, tu.’

‘Vint i Ramon Barnils’ és el llibre que aquest cadell, ara ja més granadet i pixapins en eterna modalitat de becari, va anar a veure com es presentava en societat. Vint persones ens en parlen. Rebla el clau de l’homenatge, un documental. Laia Altarriba va posar la carxofa davant els testimonis. Albert Lloreta i Laia Soldevila, la càmera. David Bassa i els del Grup de Periodistes Ramon Barnils, d’ençà que es fundà, hi posen l’ànima crítica, els dits a les nafres i als ulls. Trepig als ulls de poll. Com ha de ser.

Jordi Gifre i Joan Navarra, amics de la infantesa a Sant Cugat i la negativa del protagonista a acceptar els calés que ells els oferien. Els rebutjava dient-los que ell s’havia de guanyar la vida per ell mateix. El Mesón. Gabriel Ferrater. Aquella de la dalla va voler que el lloc on va néixer el poeta fos el darrer que albirés Barnils. El poble del periodista, on ho el poeta ho va deixar estar.

Núria Carrera, la dona amb qui es va casar i amb qui compartí el Ton, l’Andreu i el Biel, i la calor que va passar quan tenien amagats a casa seva gent de la CNT o del PSUC amb tot de policies, vigilant al terrat, en una visita que Franco feia a Barcelona. Francesc Bellmunt i les tertúlies impossibles que s’improvisaven al tren de la línia del Vallès. Parlaven de tot i de res, també de dones. Sempre les dones. Joan de Sagarra i com, malgrat que tots dos van estudiar als jesuïtes de Sarrià, on Barnils hi feia de fàmul, és a dir, un d’aquells nens pobres becats que havien de servir als seus companys, no arribaren a fer coneixença fins anys més tard. Bocaccio. L’article que li van prohibir Xavier Vidal-Folch i Lluís Basssets quan es va morir el periodista.

Pepe Ribas i el carnet de periodista que Barnils va plantificar damunt la taula perquè pogués tirar endavant la revista Ajoblanco (només un periodista amb carnet podia engegar una publicació llavors). Ignasi Soler Sugranyes i el MIL. Salvador Puig Antich. Rafael Poch i els intents de Barnils de rellançar Solidaridad Obrera, publicació de la CNT, i fer-ne una revista presentable.

Biel Mesquida i les nits de Barcelona. Com el va ajudar a confegir la seva lluminosa literatura. Jordi Beltran, que el tingué de professor i després es trobaren a la ràdio, anys més tard. Rosa Serra i l’aventura fabulosa d’escriure ‘La torna de la torna’, un senyor treball periodístic al voltant de l’assassinat de Salvador Puig Antich tot fet per alumnes. Joan Manuel Tresserras i la fixació de Barnils per la impulsió de l’Agència Catalana de Notícies. Jem Cabanes i com es barallaven per les correccions dels articles que li feia.

Eliseu Climent i el Temps, un setmanari que va néixer amb voluntat de país real sense senyeres a la portada. Vicent Partal i les trucades a casa de Barnils perquè li dictés els articles setmanals al mateix setmanari. Ferran Torrent i les passejades per Figuerola mostrant-li el seu darrer reialme. Joan Puigcercós i com l’aconsellà en tècniques de comunicació durant una campanya electoral. Marc Recha i la pel·lícula sobre Barnils sense Barnils. Lluís Estrada i Jordi Clofent, amics de Figuerola, i de com li van saber buscar el refugi que necessitava.

Llibertari sense ser llibertí, lector sense deixar-se llegir què hi duia a dins, independentista sense perdre la seva independència, professor genial sense deixar-se ensenyar a mossegar-se la llengua, radical per anar a les arrels de tot i no als extrems, seductor sense deixar-se seduir mai pels qui tenien virolles, xiquet que havia de servir l’aigua i el pa que després no negaria mai a les coses que calia dir i les que no, també…

Aquell ex-cadell pensa que amb el panorama que tenim, ens en falten no un, sinó centenars, milers de Ramon Barnils, per llençar, no sabates, sinó sabateries senceres contra tants desgraciats que campen per aquests verals amb el cap ben alt fins i tot atrevint-se a donar-nos lliçons de moral.

‘Vint i Ramon Barnils’ és un llibre necessari perquè sap posar Barnils lluny de la caricatura de llunàtic arrauxat que a molts ja els va anar bé que li pengessin. Perquè fa justícia a un home íntegre. Qüestionable, controvertible, però d’una sola peça. Perquè a vegades ens fa falta que algú ens digui que no hi ha cosa més detestable, en aquesta vida, que la falta de valor per ser feliç. Ramon Barnils, l’home de la jaqueta de cuir, l’home que va saber ballar el darrer twist a temps, em penso que ho va ser. I entre tots cal que sigui així per sempre.

(Article publicat a Vilaweb el 19/11/13)  

LA SAMARRETA

Ovidi Montllor cantava que a ell li van fer una samarreta d’una cortina vella. Vermella. La cançó encara es fa escoltar. Ha esdevingut un clàssic. En moltes gravacions en directe, quan anomena “el martell i la corbella” (la falç més cap al sud de la nostra nació), se senten aplaudiments. Eren uns altres temps. Calia camuflar els missatges. Calia esquivar la censura dels feixistes.

Diumenge passat, a Palma, les samarretes tornaren a ser protagonistes. Aquesta vegada va ser el verd. Només 18 dies abans, al Principat, havia estat el groc. Els colors són el de menys. L’important és que hi hagi samarretes i més important encara, que hi hagi gent disposada a lluir-les i a dir prou tantes vegades com faci falta.

Les revolucions, al llarg de la història, han estat el pa de cada dia. Governs, reis i emperadors, han caigut perquè la gent n’estava farta de la seva gestió. Senzillament han sortit al carrer i han dit, per aquí no hi passo. Senzillament s’ha pujat un graó més en l’escala d’un poble. És llei de vida que els que no ho fan bé, els qui van contra el poble, tard o d’hora, caiguin.

La vaga indefinida dels mestres de les Illes és una de les tantes mostres d’insubmissió que arreu dels Països Catalans fa temps que ha començat contra la bestial política de menyspreu i d’intent de genocidi cultural i lingüístic contra tot allò que sigui català per part del Partit Popular. Poca broma plantar cara sabent que a final de mes el teu sou no serà res de l’altre món. Acostumats a que la heroïcitat de les revolucions ens vingui embolicada amb èpiques polsoses, la veritable revolució són aquests mestres que s’hi juguen el pa. Clar i net.

No hi ha cap mena de dubte, per molts pals a la roda que ens posin, que Catalunya aconseguirà el seu estat; això és un procès irreversible i cal que fer pinya per si els nostres governants, a darrera hora, no estan a alçada de les circumstàncies; ara bé, el motor de la nostra revolució s’ha de greixar i s’ha d’alimentar amb combustible.

El combustible de les més de 60.00 persones (els números són el de menys) que diumenge a Palma van dir prou, fins aquí hem arribat. Un clam unànime contra aquells que mai han condemnat el feixisme de Franco. Un clam unànime contra tants de pixats disfressats de pluja. 

De samarretes esperem de veure’n moltes més, de tants colors com sigui necessari, només preguem, com feia l’Ovidi, que no se’ns faça vella perquè ara com ara, abrigue totes les consciències que creuen que hi ha un futur de llibertat per a tots els Països Catalans i que el tenim a tocar.