RULLS DE L’OR MÉS INFINIT

DIGA’LS QUE VÉNS

Diga’ls que véns, Joan, de terra eixuta:
mestral que canta amb bramuls la cançó.
Hi batega, viu, s’endinsa i fa ruta
bastint el món que es dreça sense por.

Diga’ls que véns, Joan, d’un país pobre
en amics que l’han volgut saber lliure
però que aquests jous, que ara ja fan riure,
s’esquerden tesats al futur que s’obre.

Diga’ls que véns, Joan, d’una contrada
on homes i dones trenquen la nit
i vessen d’amor per l’enamorada.

Diga’ls que véns, Joan, d’un lloc petit
que es gran perquè encara és el teu, per ara.
Cant pels teus rulls de l’or més infinit. 

                                                  David Figueres

(Aquest sonet, que és l’apunt que fa 1.200 en aquest bloc, és pel meu nebot Joan que d’aquí no res ens tocarà enyorar una mica més.)   

HI HA UNA FUSTERIA

Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina de Barcelona. Les parets són pintades de taronja. A dins, entre ribots, garlopes i barrines, s’hi treballen els melis, els flandes més delicats de la informació. Ens consta que ho saben el que és guardar fustes al moll. Fa anys que s’hi dediquen als taulons, als mobles del comunicar. Com a símbol usen una mena de trident. Però si ens hi acostem, ens adonarem que no, que és una doble ve baixa. Fa més de quinze anys que omplen els Països Catalans de l’aroma de vernís de veure les coses com l’únic país que som.

Avui Vilaweb és una redacció buida. Les pantalles dels ordinadors mudes. Al fons una taula amb galetes, aigües i sucs. Unes cadires. Vicent Partal, director d’aquest tinglado, ens ofereix la mà. El coll protegit amb una bufanda curta. “Tinc tots els virus del món”, ens diu el savi de Bétera. L’Assumpció Maresma, l’editora, ho corrobora d’a prop.

No són bons temps per a les fusteries. La crisi ha fet que això d’enganxar publicitat als sacs de serradures vagi a la baixa. D’aquí que la consigna de l’innovar o desaparèixer no sigui una opció sinó una necessitat. Des del juliol que es va posar en marxa la possibilitat de formar-ne part. Cadascun aportant el que bonament pogués. Avui, un dissabte gris, calorós per l’època que som, se’ns convida a conèixer la casa, quins són els projectes futurs i quina la feina que s’ha fet fins ara. Assembla de Lectors. L’acte es retransmetrà en directe. Ens consta que hi ha gent d’Austràlia, Argentina i d’Itàlia (almenys una traficant d’ingredients de paella) pendent del que es digui. (Segueix llegint)

Partal engega. La situació és la següent: la crisi afecta a tots els diaris, a tot el món de la comunicació. A nivell digital hi ha un únic diari que es diu Facebook: els altres, els qui ha hagut des de sempre, només poden aspirar a ser pàgines especialitzades d’aquest monstre. De fet, parlant ja dels números de Vilaweb, després de les entrades pròpies a través de la web, Facebook ja és és la segona manera més usual d’accedir-hi. Segueixen Twitter i Google.

Com en moltes altres coses, l’invent, calia copiar-lo dels americans. Propostes desenvolupades per diaris tan allunyats ideològicament com el Texas Tribune o emmirallar-se en els reportatges a la carta de Propublica. Sigui com sigui, ara com ara, cal el suport dels lectors per poder mantenir la independència i la solvència econòmica. I cal que la connexió amb aquesta comunitat de lectors, no sigui de fireta, sinó que sigui una relació de tu a tu, que funcioni transversalment. El periodisme, segons Partal, cal que escolti més i no parli tant.

Les xifres que se’ns dóna parlen de voluntat i assoliment de lideratge, de no ser una illa marginal en l’arxipèlag dels informadors. 800.000 visites diàries. Des del setembre l’augment ha estat significatiu. La joia de la corona, les 53.000 entrades diàries fixes. “Neva o ploga”, rebla el de la Serra Calderona.

La constant recerca de la innovació, de poder oferir al lector alguna cosa més que la notícia pelada, ha de ser el motor de tot. Embolcallant-ho, com és natural, per un criteri periodístic rigorós. En aquest sentit, l’aposta per adaptar-se a les noves maneres d’explicar la realitat, ens porta per exemple al periodisme de dades. Una opció sovintejada per The Guardian, des de la seva secció Data. Dues bones iniciatives pròpies sorgides d’aquesta voluntat: el mapa del sobiranisme al Principat de les darreres eleccions o el Tuitòmetre que recollia les piulades més freqüents durant la campanya electoral dels mateixos comicis.

Els diaris en paper, tenen els dies comptats. Un exemple el cas del Seattle Times que ha començat a desmantellar la seva rotativa establint un pla de transformació per ser un diari que només surti amb paper, els caps de setmana. Nous reptes: saber integrar-se en els món de les tauletes digitals, dels mòbils savis. Desgranar els usos i costums d’aquestes noves opcions digitals per no agafar-te amb els pixats al ventre. Continuar amb Vilaweb TV (Qui era que deia que la televisió només era exclusiva de les cadenes de Televisió?).

Aquesta és l’aposta, ara com ara, això i desenvolupar molt més la xarxa de lectors a través d’eines, encara per desenvolupar, per millorar la seva relació entre ells i amb la Casa Gran. Sense que això vulgui dir que el fet de ser subscriptor restringeixi l’accès a la informació als qui no ho són. Queda clar que la inversió, a priori, és assolir un grau de compromís amb una manera d’entendre el periodisme, no pas l’atorgament d’uns drets exclusius.

En clau de carta als reis, els qui ens dediquem a això dels blocs, vam demanar si seria possible que hi hagués una certa millora en la plataforma. Escriure textos sempre amb l’ai al cor de si de sobte se’n va a tot a can pistraus, comença a ser massa freqüent. Volem noves joguines per poder empolistrar aquest fulls curulls de píxels. S’estudiarà. No hi ha pistrincs per a tot. S’entèn.

I així em passat el matí. Conversant amb l’amiga Roser, amb l’amic Enric, vingut directament de més enllà dels estels i coneixent la bona gent d’Ontinyent. És un luxe poder participar, des de l’humilitat dels mots arrenglerats des de molts fronts, d’aquest projectes sempre al servei de la construcció de moltes, moltes realitats que nosaltres albirem des de la normalitat i tants altres ho veuen com una amenaça extraterrestre.

Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina on la gent hi és sempre benvinguda. Una fusteria oberta al món, a la realitat de cada dia. Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina que vol ser líder en una nova manera d’entendre el periodisme on es faci pal•lesa no només la revolució informativa que ha estat l’aparició d’internet i les xarxes socials sinó també els canvis que s’han produït a tots nivells en la nostra quotidianitat. Vilaweb vol ser una nau capdavantera de la informació digital i per aquest blocaire fer-la avançar com la mar sota el sol, que no necessita veles, n’és un plaer i un honor.

NIT ELECTORAL A VILAWEB

Fa 8 anys vaig obrir aquest bloc. Hores d’ara encara no sé perquè. Ha plogut molt des d’aquell setembre del 2004. Un sempre és el mateix. Un no és mai el mateix. He anat desenredant una crònica dels dies. De les hores que han anat fuetejant-me. Tot des de la subjectivitat. Tot des de la meva pupil·la. Ni pitjor, ni millor que les altres. La meva.

Hi ha hagut moltes coses que han passat. Hi ha hagut moltes coses que m’han passat. Algunes les he consignat. Altres me les he quedat per a mi i pels qui m’estimo. Aquest és joc. Aquest el passatemps. Escriure no és cap altra cosa. Jugar. Jugar-te-la. La majoria de les vegades per perdre-hi.

No hi crec en el periodisme. No hi he cregut mai. Disculpeu-me. Senzillament perquè abans que es conformessín les regles de com cal explicar, de què cal explicar, hi va haver molts homenots i donasses que es cremaren les celles i les gemmes dels dits per explicar-se i explicar-nos. Escriure. Tot es redueix a això. I d’això se’n sap o no se’n sap. I prou.

A casa sempre n’he sentit a dir “fer el xafarot”. El xafarder. Posar el nas a tot arreu. Treure el cap. Anar als llocs a veure què passa. Provocar les coses perquè les coses no et provoquin a tu. Des d’aquesta curiositat infinita és d’on he bastit aquesta lleterada de lletra. Des d’aquesta impossibilitat de restar quiet assegut a la cadira. Des d’aquesta voluntat d’anar a l’ull de l’huracà i explicar-m’ho per explicar-ho.

Diumenge toca votar. Tothom sap que no seran unes eleccions com les altres. Probablement siguin les darreres que ens pronunciem com a Comunitat Autònoma. Haurien de ser les darreres. No sé què ens donarà la nit. No sé per on aniran els trets. Encara no tinc clar el meu vot. Això ara no compta.

Tornem a allò de posar-me davant les tecles. Perquè he recollit la invitació de la gent de Vilaweb per ser, aquella nit, a la seu del carrer Ferlandina a veure què. Als blocaires que deixem anar exabruptes de diferent mida i densitat se’ns hi ha convidat. Per què no? Armats amb els nostres portàtils, formarem part de la moca de la casa. Armats amb els nostres pianets de treure vocals i sintagmes, anirem veient les coses que passen al costat dels professionals del ram.

I les explicarem. Les direm. Les comentarem. No només les estrictament polítiques. Farem el xafarot. Faré el xafarot. Ja us ho sentireu a dir. Seguiu-nos. O no. No és obligatori. No escriurem la història. Escriurem el que veiem. Només mentirem quan sigui estrictament necessari. O sigui, sempre.

              

   

    

NA BABALUSA VEUREU QUE HI TORNA

El proper dimarts dia 20 de novembre, a l’Ateneu Barcelonès, a les 19:30, tindré l’honor de presentar, juntament amb la Carme Arenas, la Maria Barbal i el Marc Cerdó, la novel·la pòstuma de la Xesca Ensenyat Una altra vida.

Davant dos noms de les nostres lletres com aquests, ben poc podré afegir-hi. Molt més quan van conèixer personalment a l’autora i hi van fer amistat personal. Tanmateix, el Marc, fidel a la seva caparruderia de voler-m’hi, em farà confiança. I jo que li ho agraeixo.

Ara fa uns mesos, un grapat de blocaires, vam viure una experiència d’aquelles que sempre s’hi pot tornar quan les nuvolades s’endinsen massa dins el meteosat de cadascú. Vam conèixer els escenaris de la Xesca, de na Laida, i la vam fer un poc menys absent. Més present en els nostres cors. Ja vaig dir tot el que havia de dir aquí.

Una altra vida és un d’aquells llibres que et fa viatjar. Que sap construir un canemàs de sentits d’una densitat literària que es pot tocar, escoltar, olorar, degustar… Una obra ambiciosa que no dóna concessions al lector, però que un cop dins, et deixa baldat a base de Literatura amb majúscula.

El Marc ha fet una feina a conscìència amb el text. I l’ha fet amb amor. Em plaurà enormement afegir-me a aquesta festassa de la millor de les literatures -correu a comprar-la, correu a llegir-la- no pas com un acte d’amistat i d’admiració envers una escriptora que cal reivindicar, que també, sinó perquè Una altra vida és una novel·la com una casa de pagès, d’aquelles que no te les acabes i mereix posar-la al lloc que es mereix.

Esdeveniment a Facebook 

No hi falteu!     

(foto: Tomeu Bosch)              

LA FARINA QUE ADMETA

Aquest proper dijous dia 8 de novembre a les 20h dins el Novembre Literari d’Òmnium Cultural Baix Camp seré a Reus per presentar el recull de poemes de l’Alba Camarasa La farina que admeta.

Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) Va créixer a Guadassuar, entre tarongers i refranys, fins que es va convertir en nòmada circumstancial. Ara viu a Reus, on intenta mantindre l’excercici poètic malgrat l’ofici d’educadora social. S’autodefineix com a poeta d’anar per casa. Ha estat guardonada amb el Premi Bancaixa-Universitat de València de Poesia 2008 amb la plaquette Dreceres i Naufragis (Publicacions de la Universitat de València, 2008), i el Premi Jordi de Sant Jordi de Poesia de la Vall d’Uixó, també el 2008, amb la publicació d’Apologia dels dies (Brosquil, 2009). Podeu seguir-la per Twitter: @albacamarasa Us hi espero! 

Podeu llegir-ne un comentari del llibre aquí  

…I LES FLORS TINDRAN TEMPS PER A MI (UNA LECTURA DE DONES POETES)

En el seu llibre El fred íntim del silenci, la Montserrat Abelló escrivia el següent poema:

A UN AMIC POETA
PARAULES

Tu ets l’home
jo, la dona,
que hem buscat
la veritat oculta
al fons de les paraules
nues, sense embuts 
ni artificis.

I, de vegades tu,
des dels teus ulls
d’home, i jo des
dels meus de dona,
encara que fos, tan
sols per un instant,
hem cregut trobar-la.

Sempre he cregut que aquests versos ens interpel·laven més enllà d’aquesta “veritat oculta de les paraules”, a acceptar la dualitat de les mirades pel que fa al gènere. 

Hi ha hagut una certa tendència a tancar els poemes escrits per dones en un redol impermeable on no hi cabia cap altra interpretació, cap altra lectura, fora d’aquesta circumstància.

En el meu aprenentatge poètic són molts els noms de dones poetes que m’han marcat i que per tant formen part del meu gresol literari independentment del seu sexe.

Quan la gent de l’Ateneu Layret em van demanar de participar en el Correllengua que enguany per primera vegada vindrà als barris barcelonins de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, vaig creure que fer una lectura de dones poetes estaria bé.

La tria dels poemes i de les autores no ve motivada per cap altra voluntat que la del plaer de passejar els uls per poemes que m’agrada llegir i rellegir i convidar-vos a descobrir i delectar-vos amb alguna veu que potser no coneixíeu. Tant de poetes catalanes, com d’altres països.

És per això que em plaurà poder compartir amb vosaltres aquestes paraules.

CORRELLENGUA 2012. ESQUERRA DE L’EIXAMPLE – SANT ANTONI

…I les flors tindran temps per a mi (Una lectura de dones poetes)
 
On?: Ateneu Layret (C. Villarroel, 49 – Barcelona)  

Quan?: Dijous, 25 d’octubre a les 19:30 h

Llegiré poemes de la Montserrat Abelló, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria Àngels Anglada, Wislawa Szymborska, Maria Oleart, Quima Jaume, Adrienne Rich, Margaret Atwood, May Sarton, Marta Pessarrodona, Sylvia Plath i Maria-Mercè Marçal
    

Lectura en català. Entrada gratuïta.

Esdeveniment al Facebook                                       

                        

AL COR DE LES PARAULES

Dijous passat, dia 20 de setembre, David Caño, Joan Duran, Oriol Izquierdo, Àngels Gregori, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sánchez-Mústich, Jaume Subirana, Carles Torner i aquest que els escriu vam trobar-nos per llegir poemes i traduccions de la Montserrat Abelló.

L’excusa, la reedició, passats deu anys que veiés la llum primera, del volum que aplega bona part de la seva poesa: Al cor de les paraules.

Oriol Izquierdo, va fer-ne la presentació (la podeu llegir aquí) i després de la nostra lectura, la Mirna, acompanyada del Xavi Múrcia, van cantar alguns del seus poemes (Preciós Espero meravelles). L’acte el va cloure la mateixa Montserrat llegint el poema que dóna títol al recull i que us adjunto en el vídeo.

Va ser un acte emotiu, ple de complicitat. On els poemes i les traduccions, van servir per tornar a testificar la gratitud que em sembla que tots professem a la Montserrat. Primer per la seva obra i després per la seva persona, sempre vital, batalladora, irremisiblement jove malgrat passar de la norantena.

LLETRA A NA BABALUSA

Poca gent ho sap però jo sóc mallorquí, Xesca. O almenys això és el que he sentit a dir tota la vida per casa. Entenem-nos. No és que ho posi al carnet aquell de les pertinences. Ho posa en el carnet de més abans. Aquell de la concepció. Perquè es veu que els meus pares, executaren el que no sé si tenien projectat encara, a l’illa de Mallorca. Va ser durant el seu viatge de noces. I és clar, una vegada a Reus, l’Estat Major de la Poca Feina, comptava mesos com qui passa rosari. Però re de re. Per molt que es donessin a la malvolença, els comptes sortiren. Ni Pasqua abans de Rams ni Retorn del Jedi abans que l’Imperi contraataqués, Xesca. Els penals, pel futbol. Colla de corbs Guruzetas!

Per això, aquest cap de setmana, que t’hem vingut a veure, Xesca, tot m’ha resultat un poc més familiar. I mira que l’hostessa aquella del Ryanair, prima com un filferro, ens ha fet patir d’anada. Per mi que les tanquen a la bodega i les alimenten només de xocolatines i tabac mentolat. Li anava balder l’uniforme. Portava els ulls pintats com un ós rentador (allò que els castellans en diuen mapache). Patíem per si amb una turbulència d’aquelles la faldilla no li tirés avall i és quedés com la Generalitat es queda quan paga les picossades que paga a l’amo de la nina per fer-nos viatjar de qualsevol manera: amb calces.

Son Bieli, a Búger, és un refugi a recer de tot. S’hi veu al fons Sa Pobla. Hi respira l’aire que es veu que corre de la badia de Palma fins a la d’Alcúdia. N’Antoni Caimari és un home savi i tot ple de bondat. Només arribar ens va mostrar el seu Art. Damunt el piano fa anys que hi deixa anar tot de ritmes que venen del seus admirats Bach i Beethoven i que ell n’ha sabut beure i deixar anar en forma de composicions personalíssimes. Música contemporània. Probablement no el vam gaudir com ens mereixíem ni com es mereixia.

I és que hi ha persones, Xesca, que deuen tenir ànima de bolero. Ho dic per aquell del situmedicesvenlodejotodooooooo… Hi ha gent que només coneixes de tecles i pantalles però saps que és igual que només siguin noms i bits. Ja passegen pels que ets sense voler. Perquè hi ha dies que el que trames a això dels blocs no saps si… Vols dir que… Avui no sé… I resulta que de sobte reps l’avís d’un comentari, Xesca, i tot és festa i alegria. Així ens vam conèixer, te’n recordes? Així ens vam fer. Com amb la Victòria. Com amb la Roser… Què se’ls pot negar a aquestes dones? Quines organitzadores no fóreu! i l’Elisenda i en Javier, és clar!

Sempre tinc present allò que deia la Monsterrat Roig: escriure és un plaer solitari i un vici compartit. I si n’hem estat de viciosos aquest cap de setmana! Xiiiiist. Aturem-ho. No caldria passar-nos de frenada. Les procacitats de la nit no van passar de fer tornar a omplir d’aigua el Túria amb la del Tevere. El so dolç d’un batall ens va desfer la una i les dues. Algú m’emocionava perquè havia oblidat de comprar sa sipi per l’arròs brut de l’endemà. Tot entre gintònics i herbes dolces i seques, com són les batalles dialèctiques perpetrades per gent intel•ligent. La gent que fa temps que construeix el país on ja som i que alguns ni volen, ni veuen.

Quin fester no férem Xesca! Hi hagué gent sàvia que ens va dir que ja podíem córrer a posar-hi llacets i cintes al que escrivíem perquè amb això de les tauletes la gent ens voldrà llegir més i millor. Que teníem el dret de dir que des d’una pantalla també se’n pot fer de literatura i de la bona. Que som el demà escandit d’ara. Que som els agosarats que donem el que tenim damunt el teclat perquè el paper, per molt que diguin, ja és una mica d’ahir. I si bé som legió els qui encara quan comprem un llibre, el primer que fem és olorar-lo, també el perfum invisible de la lletra projectada exhala l’aroma secret de les paraules que s’endinsen en el que ets i no et deixen, Xesca. No et deixen.

En Marc ens va donar a conéixer el que escrivies de més íntim. I a mi em va quedar un aforisme que tu deixares escrit en aquella plagueta Warholiana que et regalaren. “Parleu dels altres, perquè de vosaltres, ja en parlen ells”. Que ho podries haver tingut al capçal del llit i que jo penso –penso llegir-te tota de dalt a baix!- que és una màxima que pot resumir el que tu has fet com a escriptora i com a amant de la vida. Si és que una cosa pot fer fora a l’altra.

A Pollença, pel moll, els teus, ens mostraren l’escenari d’alguns dels teus passatges novel•lats. Tamarells arrelats davant la mar. Feia un dia rúfol. El cel era tot ratllat de màstils. I el Gregaló, ara amb un motor nou de trinca, bressolant-se lentament damunt la llenguassa verdosa del port, ens donava la metàfora senzilla però poderosa d’haver guanyat en potència però no pas en velocitat. Com en l’escriure. Ens hem de fer potents en experiències, però encara allò d’apressar-se lentament, guanya.

I és que jo ho sé que t’hagués agradat agrair-nos personalment a tots que hi fóssim. Que haguessis dit al Biel que no pari de ser mai desmesurat i ubèrrim de saviesa plaguetaire i textual. Al Vicent i a l’Assumpta gràcies per deixar-nos formar part del xiringuito. Al Sebastià que teoritzés amb tanta riquesa i sensibilitat allò que som i fem. Al Ricard per fer-nos estremir amb un bocí de pa contra l’oblit i a la Maria per acompanyar-lo tota rialla plena. A la Carme-Laura per fer-nos sentir la força de l’Ebre. Al Benjamí per fer-nos saber el futur. A la Belén per comprovar que les conversions són possibles. Al Joan per la seva senzilla i amatent amabilitat. Al Joan Carles que cada vegada sigui més rizomàtic. Al Josep per haver estat tossut en construir un país que existeix. A l’altre Josep desitjar-li sort pels nous camins que ha d’emprendre. A l’Enric per haver-nos mostrat els estels que tenim al cor i a la Rosa que no s’escaparà, la propera vegada, de fer-nos saber les seves corrandes amb una ximbomba. I a tu Maria, que ho saps que en el contraban que gastes de menges, hi hauràs d’afegir, a la maleta, els somriures que ens deixares i que et tornem. Aquells que no cal facturar.

Del que els diries a la Roser i a la Victòria, és tota cosa vostra i jo no sóc ningú per imaginar-ho, ni dir-ho, ni re.

Blocaires amants de la llibertat i de la paraula. He estat feliç per tres dies en aquesta terra eixuta, seca, on Terra i Mar juguen a un ping-pong dialèctic de contrastos i racons i dóna una gent que t’obre casa seva i et fa sentir un més i et fa participar dels seus trulls fins i tot més enllà de l’univers únicament insular. En dono fe.

Que no passi gaire fins que ens tornem a trobar, blocaires. Que no passi gaire fins que ens tornis a apagar un foc o altre, Xesca.

COLLIU LA ROSA DE DIA

Tens el cap molt lluny d’on ets ara, Alexandre Caylà. Potser per això ni te n’adones que has sortit a fumar al balcó amb pilota picada. La veïna del davant, que ja fa molta estona que rega uns geranis que no necessiten tanta aigua, et ressegueix el cos i s’hi deixa emportar en una platja deserta que ha vist en una revista, a la pelu, i et diu que li facis l’afer, a poc a poc, com una vegada recorda que li feia el que ara ronca encara al llit conjugal. Tu només la saludes. Et rasques una mica l’escrot per violentar-la. Plega la regadora de llauna, ruboritzada, i torna al reducte de pau i tranquil•litat i avorriment. Busques a veure si hi ha una altra víctima. Però tothom encara dorm dins aquest matí de dilluns.

Passen núvols com baluernes sordes. I tu fumes amb el cap emboirat de gintònic i de xupitos de tequila. El fum et fa bé. Et desentumeix els records. T’havia trucat la teva amiga Georgina Homedes. Ho fa de mes en mes quan no té ningú que li escalfi la vida. I això que moltes nits t’ha deixat només un sofà per dormir-la la nit, perduda, amb només quatre magrejades a la barra d’un d’aquells locals infectes del Gòtic que tant li agraden, amb parroquians que li diuen obscenitats. La Georgina havia publicat finalment una novel•leta horrorosa i incomprensible plena de punts i coma. La presentava. I tu no tenies res millor a fer.

Total, que la presentació, el dia abans de Sant Jordi, era precisament en un d’aquells locals atapeïts d’escai i de miralls i de senyors i senyores d’edat indeterminada que beuen coses d’abans de la guerra del catorze i no se n’amaguen, al Gòtic. I la vas veure. Allí, asseguda tota recta, molt Rottenmayer, entre un surfista xilè de mandíbula afilada i mans llargues, i un altre element de sexe indeterminat que portava una gorra del Betis i que volia que tot semblés modern. A ella, rossa d’escàndol, d’ulleres de sol, d’enlluernament, rossa, rossa, te la trobaves cada dia a l’autobús que connectava la parada del tren fins a la feina. A ella el bus l’escopia dues parades abans, a una Multinacional plena d’altres rosses i d’altres rossos.

Vas passar de seguida del que la Georgina explicava, amb molts punt i coma, i vas començar a refer la teva companya de bus amb els ulls. Se’n va donar. I primer reia feta una roella entre el blat. Però després ja no. I tu bevies, com sempre fas en casos així, per perdre els papers el més aviat possible. I quan la Georgina va haver acabat i se’t va abraçar exageradament i tu li vas saber a les pupil•les, rere les ulleres de pasta, que eren moltes les coses que t’abraçaven i no pas la Georgina sencera, et vas dirigir cap a la jove valquíria que et feia passar millor cada matí el cafè amb llet amb tot de fantasies poc elaborades donat les hores del dia en què es produïen.

Destruïa el català. Aniquilava el castellà. Esfondrava l’anglès. Però tu li assolaves la pell tancant els ulls així com d’interessant –ultima remesa de lentilles ja una mica caducades- i assenties i li reies les gràcies i les desgràcies, almenys les poques que vas arribar a pescar. I li vas contar tot això de les roses i del drac i del cavaller i de la Georgina que éreu amics de feia mil anys i que era una graaaaan escriptora i ella et va dir que li havia agradat taaaaaant la seva novel•la i tu li vas dir que també, què carai, però que tu eres més de poesia.

Li vas deixar rodolar a l’orella el poema de Carner, enamorar-se, defallir, i Ella va dir-te si nos vamos ahora mismo, ia? I tu li vas contestar de acuerdo, ia. I vas buscar un taxi que tingués l’animeta maragda al sostre. I ja a dins, abans que el taxista li preguntés on s’havia d’anar, ella et va deixar la llengua posada a dins l’esòfag i va donar unes instruccions imprecises al conductor i va continuar la recerca de moltes coses ocultes. I tu et vas sentir una mica violent perquè sonava Chiquetete i tot era una mica borrós de tequila i de Georgina amb molts punts i moltes comes.

I a casa seva el drac i la damisel·la i el paio aquell de la llança es van fer fonedissos. I vau estar tota la nit entre tanques i jardins. Només quatre pauses de sucs de fruita, de galetes de xocolata, per veure-la amb tot el seu esplendor de malucs amples i de pit esmussat i de rialla perenne i tot aquell bé de Déu d’or descenyit pertot….

Ara que a ella tampoc no li fa res sortir al balcó tal i com va venir al món fa una trentena escassa de primaveres al lander de Schleswing-Holstein, t’agafa el cigarret i fuma i estossega i somriu perquè ni ha fumat, ni ha estossegat, ni ha somrigut mai, conilla, un dia de Sant Jordi de Barcelona que us passareu sencer al seu llit, gronxant-vos tendrament i deixant els gessamins, per quan tregui el nas la lluna, com ha de ser.