Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Ofici de tenebres

4 poemes meus i una entrevista en àrab

0
Publicat el 21 d'abril de 2016

Fa unes setmanes el poeta palestí afincat a Barcelona Bàssem an-Nabrís va fer-me una entrevista pel diari on treballa. Em va demanar que li fes arribar uns quants poemes per traduir-los i publicar-los. Dels que els vaig enviar, se’n van publicar quatre. Dos del meu llibre publicat Derelictes i dos del meu recull inèdit Balast. Els poemes van ser traduïts a l’àrab pel Kamiran Haj Mahmoud.

Cal agrair la tasca de difusió que està fent el Bàssem al món àrab de la cultura i la literatura catalana a través de les columnes que escriu.

Arribat a Barcelona el 2012 per participar en el programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català, ha estat a la capital catalana que ha trobat la pau i la tranquil·litat per poder continuar escrivint.

Com ja us podeu imaginar és tot un plaer i un honor poder dir que he estat traduït a una llengua com l’àrab.

Infinites gràcies, Bàssem i Kamiran!

Poemes del meu llibre Derelictes

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafres la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,

demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina”.

Escric aquest vers d’ara de pressa; per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.

 

هذا الثلج الذي يتساقط

 كانوا قد تنبّؤوا بهذا الثلج الذي يتساقط الآن

وأنا أراقبه، رافعاً ناظريَّ عن الورقة.

الأبيضُ هناك، أبعدَ من النافذة، يسُوْدُ

تدريجياً، جميعَ الألوان.

في الداخل هنا، يغمرُ السوادُ كاملَ الورقة.

ثمة هدوءٌ مُطبِق. ولا بكاءَ يُسمع.

لا بدّ أنّ حفيدنا الصغير قد أغفى أخيراً.

اليوم نعتني به بدلاً من والديه. فأبناؤنا خرجوا.

أسمعُ طقطقة الأدراج. أنتِ، تصعدين السلالم.

تجلسين في الغرفة، وتحدّقين إليّ طويلاً.

أشمُّ عذوبةَ عطرك وأتظاهر بأنّي أكتب.

مِغناجاً في عمر السبعين، تُقبّلين خدّي.

أبتسم، أضع القلم. عيناك تلمعان.

نامَ الوحش، وتمسكين بيدي.

سويّاً نشاهد كيف يغطي الثلج ببطء

هذا المنظر الأبيض الذي يعشقه كلانا.

غداً موعدُ الزلّاجات وأنوفٍ من جَزر.

غداً تُلتقَط صُورٌ سنُريها للأصدقاء.

تريدين أن تغادري ولكني لا أريد. “هيّا، عندي عمل كثير“.

على عجلٍ، أكتب هذا السطر الآن؛ كي أنتهي.

أريد أن أنتهي من القصيدة وأصير بكاملي معك.

لكنك ما عدت هنا الآن، ولا جدوى من البحث عنك.

لم تصعدي أيّةَ سلالمَ، ولا حتى قبّلتني، حبيبتي.

لن يكون لنا ابنٌ أبداً. لن نشيخ معاً.

 

GÈNESI

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels esiuejants.

Passegen fins a Sant Antoni.

 

De tant en tant, el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

 

No em molesten ni em fan cap nosa.

 

Me’ls prenc tot just com el que són.

 

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

التَّكوين

 أزهارُ الجيرانيوم في النافذة

تُخفيني عن المُصطافين.

الذين يتنزّهون باتجاه سان أنتوني“*.

من حينٍ لآخر تنزعُ الريحُ البتلات

فتَدخلُ الغرفةَ مُخضِّبةً بالأحمر

الأوراقَ والكُتب.

لا تزعجُني ولا تعيقُني.

أعاملها كبتلاتٍ فحسب.

أبسطُ استعارةٍ

لتفسير ما يعنيه

وُصولُ قصيدةٍ جديدة.

  *سان أنتوني: حيّ في مدينة برشلونة، فيه سوق شعبيّ أثري.

 Del meu llibre inèdit Balast

 

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén

les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:

una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny

entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,

d’aquest reducte ataronjat fonent-se,

cada matís i cada fulla morta.

Aplego amb totes dues mans el gest

de la tarda perseguint els poemes

que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen

les hores enredades en un bosc,

cap altre espectacle em commourà tant.

شفق

دقيقٌ هذا الضوء الذي يُوقِد ببطءٍ

تِيجانَ أشجار الصنوبر والبلّوط.

هذا المساء يخصُّني منذ الأزل:

ظِلُّ انطفاءٍ يبذُر الليلَ.

لا أفكّر في اليوم الذي يتقطّرُ من بين

أيامي الأخرى، الميّتة.

أفكّر أني حرٌّ كي أحبَّ،

في هذا المعقل الأخير البرتقاليِّ الذي يتلاشى،

كلَّ نَسقٍ وكلَّ ورقةٍ ميّتة.

أضمُّ يديَّ على إيماءة المساء

مُتقفّياً أثرَ القصائد التي ينبغي عليّ

أن أتعلّم تدوينها من جديد.

ما دمتُ أحيا عارفاً كيف تذبلُ

الساعاتُ المتشابكةُ في غابةٍ مّا

فما من مشهدٍ آخر سيهزّني مثُله.

PLOU

e la pioggia bisbiglia

Cesare Pavese

Mires per la finestra. Plou. Hi ha cendra

a l’ampit. Cendra del seu cigarret.

No ha pogut sortir al balcó; per la pluja.

Fa només un moment ella s’asseia 

en aquesta cadira. Plou. Plovia.

Mirava, com tu, la tarda bevent-se

tot el capvespre, tota la nit. Plou.

Ara la llum és groguenca. Difusa.

Reposes la mirada en el plugim,

degota la seva absència dins teu.

La cendra a l’ampit vostre. Plou. Plourà.

تُمطر

 ينظرُ عبر النافذة. إنها تُمطر. ثمّة رمادٌ

على أُسكُفَّتها. رمادُ سجائره.

لم يستطع الخروج إلى الشرفة؛ بسبب المطر.

قُبيل لحظة فقط كانت تجلسُ

على هذا الكرسي. إنها تُمطر. كانت تُمطر.

كانت تنظر، مثلكَ، إلى المساء يرتشفُ

كلَّ المغيب، كلَّ الليل. إنها تُمطر.

الضوء الآن مصفّرٌ. مُشتّتٌ.

ها أنت تدعُ نظركَ يحطُّ على الرذاذ الناعم،

غيابُها يرشحُ في داخلك.

الرماد على أُسكفَّة نافذتكما. تُمطر.

ستُمطر.

Nadala

1

pessebre

NADALA

De l’altell de l’armari hem baixat

les capses on guardem les figuretes.

D’any en any, a un pastor li falta un braç,

una casa ha perdut la xemeneia

i els arbres, abans frondosos, ara són

desnerits esquelets de plàstic vergonyós.

El cel de paper d’embolicar fa patxoca

i als dits queda la purpurina d’un estel

que ja li costa molt de ser guia de res.

Encara són lluny els tres reis

dalt dels seus camells mal pintats.

Fora vila canten rabadans i el caganer

que algú ha posat davant la cara del nen Jesús.

L’espectacle es presta a la paròdia

i cadascú prova de mirar-s’ho tot

amb els ulls miops d’una innocència

que la realitat cura de cop i per sempre.

El tió que endrapa mandarines i galetes

aviat rebrà de valent i cagarà, ben dòcil,

els presents que fa mesos, i per whatsapp,

germans, cunyats, pares i cosins

negocien d’amagat per no torbar

la il·lusió dels qui ho esperen tot

de la nit en què nosaltres,

resistint-nos molt a deixar de ser infants,

vam haver d’aprendre, de nou, a saber plorar.

 

David Figueres  (Nadal, 2014)

(Foto: www.festes.org)

Demà per tots

0

 

urna

VAS DIR NO PUC

vas dir no puc

que tinc la por

del món del temps

del xoc dels trens

del fil de l’ham

del lloc del flam

que viu que mor

en tu i en mi

com un cant rar

amb tuf de vi

un codi puk

tinc a la mà

d’un lloc d’un prec

si són el rec

d’aquest riu clar

no vull la nit

ni el ric-ric ja

del teu cor verd

que per mi vol

ser esclau d’un cel

ennuvolat

de gallec ruc

fent la la la

que jo fa temps

que ja t’he dit

que més no puc

que sóc ja l’urc

del vent que diu

demà per tots.

David Figueres

(poema inclòs dins de l’antologia de poemes per la llibertat Assumiràs la veu d’Edicions Terrícola)

Assumim la veu

0

assumiras

Parlar de la llibertat, segons com, pot ser parlar de tot o parlar de no re. Sempre hi ha, xeringa de silicona semàntica en mà, aquells que es dediquen a injectar en els mots més o menys sagrats, la seva ració de superficialitat per deixar la definició més pura, en un mot eixorc apte per lluir-lo només en una samarreta qualsevol. Sense aroma de lluita. Sense aroma de combat.

Passa però, que els mots, no són propietat de ningú. I a vegades, només a vegades, la conjunció dels astres o aneu a saber què, fa que siguin majoria els que volen tornar a fer servir les paraules amb el seu significat més íntim. Més veritable. Més sincer. Aquelles definicions que no caduquen mai perquè no hi ha hagut cap filòleg que les hagi sabut fixar en un diccionari de manera completa. Les definicions que s’han de buscar sota les llambordes. Entre somriures. Entre llençols.

Ahir, a la Llibreria Calders, del barri de Sant Antoni de Barcelona, hi hagué un d’aquests cops d’estat on unes quantes persones, uns quants ciutadans, uns quants estimadors de la lletra, s’ajunten per dir que no, que encara és possible treure llustre d’aquelles paraules que ens han fet i ens han de fer.

Feia mesos que un home lliure i apassionat, Pau Vadell, de qui no fa ni una setmana, en un altre temple de la llibertat com és l’Horiginal, havíem festejat el primer any de les Adia edicions, ens va proposar a trenta-tres veus d’escriure un poema sobre la llibertat. El recull havia de sortir abans del nou de novembre.

Potser sí que en unes altres circumstàncies, aquesta llibertat, hagués estat tintada de tot un mosaic de matisos més ampli, però estant en el moment polític on ens trobem, a punt d’aconseguir ser lliures, si més no, d’un estat que dir-ne de pandereta és insultar als fabricants d’aquest il·lustre instrument de percussió, el convit esdevingué trenta-tres maneres de cridar, de xisclar, de deixar més que clar, que som ara i aquí, catalans del sud, del nord, de l’oest i de l’est. I que ho volem ser en un estat propi. Tot, absolutament tot, nostre.

L’antologia titulada Assumiràs la veu, títol manllevat dels versos de l’Estellés, aplegà a la Calders, amb besos i arraps, doncs, una bona representació d’aquests afaiçonadors de versos que afegiren, al poema imprès, la petjada de la seva veu. Els amics de la Terrícola, els inductors, ens deixaren participar d’aquesta bella iniciativa tan plena de llum. Màrius Serra, verbívor com ell sol, actuà com a mestre de cerimònies. La il·lustració de la portada és del Jordi Borràs.

Misael Alerm, Mireia Calafell, Míriam Cano, David Caño, Enric Casasses, David Jou, Maria Antònia Massanet, Carles Morell, Jaume Pérez Montaner (en la veu d’Enric Sanç), Jaume C. Pons Alorda, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte i el cronista, fórem els conjurats per fer retrunyir dins les parets d’aquesta antiga fàbrica de fer botons, els versos que havíem anat enfilant sabedors que caminàvem, amb aquest petit però immens acte, al costat de tantes i tantes persones que lluiten, lluitaven i lluitaran, per fer d’aquest país el millor país del món. Ho deia en Vadell al pròleg: “La cultura, i en ella l’escriptura, ha d’estar al costat del poble”. Amén.

No seria just deixar fora els qui també hi han participat i que no van poder ser a Barcelona: Vicenç Altaió, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Antoni Canu, Antoni Clapés, Hilari de Cara, Francesc Garriga, Anna Gual, Manel Marí, PereJoan Martorell, Dolors Miquel, Bernat Nadal, Joan Navarro, Vinyet Panyella, Lucia Petrelli, Begonya Pozo, Eduard Ramírez, Marc Romera i Carles Sanuy.

Amb aquesta humil aportació i em penso que parlo per boca de tots els antologats, no fem altra cosa que afegir-nos aquest poble alegre i combatiu que tot ho podrà, el pròxim dia nou de novembre i cada dia. Assumint la veu, ens fem baula, i us proposem a vosaltres també de fer-vos-en corrent a la llibreria per tal de delir-vos d’aquests versos. Tots junts hem d’assumir la veu. Tots junts hem d’assumir la Llibertat. Ara i sempre.

De lletra tocats

0

Tocats Blog

Deia Gabriel Ferrater que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, en una ciutat, Manresa, que no coneixes i on arribes amb el temps una mica just, ni la urgent paternitat demanada al google maps perquè et faci de guia i que no acaba de rutllar del tot, et deslliura d’exercir l’ofici més vell del món: preguntar. Afortunadament, els manresans, són poc donats a l’antipatia i menen aquest que us escriu fins al lloc on se l’espera.

Aquesta història comença al Canonge, minuts després de les nou del vespre. Diré poemes dels meus Derelictes dins el Cercatasques que cada any es celebra dins el Festival Literari Tocats de Lletra a la capital del Bages. No seré sol. Llistat de còmplices: Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Xavier Giol, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls. Amb alguns ja havíem perpetrat altres delictes poètics, amb d’altres encetarem tot just la coneixença aquesta mateixa nit.

Ens criden a entaular-nos. A la taula del davant, ara ens imiten altres poetes que han participat en el recital de cloenda del Festival. Quin goig que fan totes dues esteses de versaires! Alguns establerts, d’altres més cadells. Aquella dolça olor de sinalefa acabada de tallar, d’hemistiqui que encara belluga… Sopem a base de bé. Corre la vianda i el vi. No ens podem encantar, però. Toca la campaneta del primer round.

Encetarem a La Gramola aquesta ofrena de versos la Gemma Arimany, el Jordi Valls i servidor. L’espai sembla fet expressament. La llum hi és avara. Els parroquians amb el got ple. Les amigues de la llibreria Papasseit, ens faran els honors de presentar-nos. Disposem els nostres poemes en tres rondes. Els hulahops de la Gemma, la poesia porcina i bigarrada del Jordi… Quins cracs!

La propera parada la fem al Cercle Artístic de Manresa. Ara és la corporeïtat dels versos de la Maria Antònia dits amb el seu illenc accent la que ens indaga, les converses de la Míriam amb el seu estimat T. S. Eliot les que ens commouen. El Joan parlant amb Klee de tu a tu, el que ens dibuixa al rostre una boca de pam. Quin gust!

Encara no hem exhaurit la nit. A la mateixa llibreria Papasseit som convocats. El David Caño, llença contra el públic, sagetes de poemes enverinats: versos que fan riure pel com, no pas pel que, que fan forat endins. La Núria es deixondeix en l’habitual mostrari de fer la poesia una Festa del Verb. Les majúscules són totes seves. El Xavi diu ara que no s’hi veu i s’apropa a un llum de peu i ens la passa a nosaltres tota la lluminositat dels seus poemes que són vius i lliures. El David Castillo, davant un faristol, s’indigna poèticament parlant, i nosaltres amb ell. Grandiosos!

Al Trasteret, Albert Palomar, posarà la cirereta al pastís a cop de guitarra elèctrica. Som amics de la nit. Som amics dels poemes que s’han dit d’onze maneres diferents. Cadascú amb la seva veu. Cadascú amb la seva cadència. Quanta riquesa! Quanta riquesa!, en això de reviure, en rengles curts, tota la misèria i la grandesa de l’experiència passada pel sedàs del mot.

Pel que queda de nit, molts, no cal dir, decidim fer honor a la mala fama que precedeix el nostre ofici i donem oportunitat a les males llengües: ens la beurem a galet. Encara que aquesta crònica no hi entri en el relat, no és pas per callar res fora de mida, que a quarts de dotze del matí, amb el cap a quarts de quinze, això sí, seiem diligents esmorzant al bar. Encara s’esperaven més coses de nosaltres.

Així, mentre una vegada més els incansables somriures de la gent de la Papasseit paraven a la Plana de l’Om tot el seu repertori d’armes carregades de futur, acompanyant els amics de la Terrícola, encara ens tocava dir més poemes al Joan i a mi, acompanyats d’altres poetes. Complim davant un auditori reduït però suficient.

I ara sí, amb tot Manresa dinant, toca dir adéu, toca agafar el tren i reconstruir el vitrall de tants bons moments passats a glops de paisatge interromput per les capcinades que s’imposen. No pas perquè estiguem fatigats de dir o d’escoltar poemes, d’això mai, sinó perquè com al poeta del meu poble, el cap sempre ens ha d’anar ben ple d’una altra cosa que per sempre més, per sempre més, per moltes coses que ens passin, sempre jutjarem més important.

(Foto: Genís Sàez)

COM EL VENT

0
Publicat el 25 d'abril de 2014

Trobà el bulb, endins la terra, l’amable
abric d’un hivern que l’amanyagà.
Només un petó de la primavera
incendià d’amor l’esclat de la flor.
T’esperàvem. Com el vent. Com el rou.

                                                   DF 

(Un acròstic per a la meva neboda tot just acabada d’arribar

DIR ESPRIU, DIR MARTÍ I POL

0
El proper dia 16 de novembre torna el Correllengua als barris barcelonins de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. 

Donat el doble aniversari poètic que aquest 2013 celebrem a les lletres catalanes (el centenari de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol), els amics de l’organització em demanaren de participar-hi.

El dijous dia 14 de novembre a les 19:15 a la seu de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample (Avinguda Roma, 139) hi representaré l’espectacle “Si n’era espriu o salvador…” a partir de poemes i textos del poeta de La pell de brau.

L’espectacle, ja es va poder veure a Prades, a l’estiu, si feu click AQUÍ en podreu tenir tota la informació.

També he creat un esdeveniment a Facebook.

El dissabte dia 16 de novembre, abans que la Patricia Gabancho llegeixi el manifest, diré alguns poemes de Miquel Martí i Pol.

En tots dos actes serà un plaer poder comptar amb la vostra presència!

Visca la cultura popular als barris!                    

SI N’ERA ASPRIU O SALVADOR… UN RECITAL

0
Publicat el 15 d'agost de 2013
Enguany se celebra l’Any Espriu. Mai he estat un gran defensor d’aquest tipus d’esdeveniments. Molt sovint, la vindicació d’un escriptor o de qualsevol artista de manera institucionalitzada, passa per fabricar un personatge nou que s’emmotlli a les necessitats doctrinàries dels manaires de torn. És axí com l’homenatjat pot passar a ser un joguet a qui es fa dir coses que, descontextualitzades, poden tenir tot un altre significat.

Dir, però, que Salvador Espriu no és una figura important dins la literatura catalana, seria faltar a la veritat. Amb tot, crec que la seva poesia, treta del temps en què va ser escrita i en les condicions en què va ser escrita, no excel•leix tant com alguns ens voldrien fer creure.

Quan des de l’Ajuntament de Prades em van fer l’encàrrec de fer alguna cosa sobre Espriu dins el marc de les activitats festives i culturals que es fan durant el mes d’agost a la Vila Vermella, m’ho vaig prendre com un repte i una excusa per tornar a llegir-ne la seva obra.

És així com vaig descobrir un narrador potentíssim i un home de teatre amb resultats desiguals. Com ja he dit, no considero que tota la seva poesia tingui el mateix nivell, el que és innegable és que Salvador Espriu conformà una obra prou polièdrica com per ser mereixedora d’un lloc destacable dins de les Lletres Catalanes.

“Si n’era aspriu o salvador…” vol ser, abans de res, un recorregut per l’obra de Salvador Espriu intentant mostrar-ne els diferents registres que conreà. Centrant-me en la seva poesia on la mort hi té un paper preponderant, no he volgut mostrar un Espriu esclau d’aquesta circumstància sinó que, com un joc de màscares, m’he centrat en oferir un grapat d’Esprius que la majoria de les vegades defugen de la idea que tenim de l’escriptor de Sinera.

En definitiva, em proposo demostrar que llegir Espriu, dir Espriu, no té perquè ser una cosa avorrida, ans al contrari!

Serà un plaer comptar amb la vostra presencia!

Quan?: Divendres, 30 d’agost a les 20:00 h.
On?: Ajuntament de Prades (Baix Camp)

Esdeveniment a Facebook 

ABEURAR-NOS LA PELL

1
Publicat el 23 d'abril de 2013

 

ESPECTRE

Aquest poema d’ara l’escric mentre et vesteixes.
Tu seràs lluny, molt lluny, quan ja l’hagi acabat.
Perquè ara no ho sabem, però és veu, que tu i jo,
mai més no tornarem a veure’ns nus els cossos
ni a abeurar-nos la pell ni a besar-nos la vida.
No et preocupis per mi. L’he escrit altres vegades.
Ara em toca enyorar-te. Recordar-te ben viva
en els milions d’escenes que em queden per muntar:
el dia que ens amàrem, per primer cop, desig
 maldestre i confortable i llevar-nos la roba
i ofrenar-nos l’amor a batzegades sordes,
com si tinguéssim por que algú ens pogués sentir;
o aquelles lentes tardes, ja del tot despullats
de vergonyes imbècils, estirats, reposant,
sols per agafar forces i tornar a dibuixar-te
ara el coll, ara un pit. Tota tu la bellesa.
I és estrany -ara et poses de nou les arracades-
que jo no faci res per impedir que marxis,
que fugis ja per sempre del temps que hem compartit.
És per això que em quedo mirant-te des del llit
com tu busques la bossa, t’amolles els cabells
i t’acostes a mi, ja del tot feta rosa,
per deixar-me un petó, cast, petit, a la galta,
per agafar l’abric i aturar-te un moment
i mirar-te de nou, just davant del mirall,
com s’esvaeix l’espectre d’aquell que vaig ser jo.

                                                       David Figueres

Bon dia de Sant Jordi a tothom!  

RULLS DE L’OR MÉS INFINIT

1

DIGA’LS QUE VÉNS

Diga’ls que véns, Joan, de terra eixuta:
mestral que canta amb bramuls la cançó.
Hi batega, viu, s’endinsa i fa ruta
bastint el món que es dreça sense por.

Diga’ls que véns, Joan, d’un país pobre
en amics que l’han volgut saber lliure
però que aquests jous, que ara ja fan riure,
s’esquerden tesats al futur que s’obre.

Diga’ls que véns, Joan, d’una contrada
on homes i dones trenquen la nit
i vessen d’amor per l’enamorada.

Diga’ls que véns, Joan, d’un lloc petit
que es gran perquè encara és el teu, per ara.
Cant pels teus rulls de l’or més infinit. 

                                                  David Figueres

(Aquest sonet, que és l’apunt que fa 1.200 en aquest bloc, és pel meu nebot Joan que d’aquí no res ens tocarà enyorar una mica més.)   

HI HA UNA FUSTERIA

2
Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina de Barcelona. Les parets són pintades de taronja. A dins, entre ribots, garlopes i barrines, s’hi treballen els melis, els flandes més delicats de la informació. Ens consta que ho saben el que és guardar fustes al moll. Fa anys que s’hi dediquen als taulons, als mobles del comunicar. Com a símbol usen una mena de trident. Però si ens hi acostem, ens adonarem que no, que és una doble ve baixa. Fa més de quinze anys que omplen els Països Catalans de l’aroma de vernís de veure les coses com l’únic país que som.

Avui Vilaweb és una redacció buida. Les pantalles dels ordinadors mudes. Al fons una taula amb galetes, aigües i sucs. Unes cadires. Vicent Partal, director d’aquest tinglado, ens ofereix la mà. El coll protegit amb una bufanda curta. “Tinc tots els virus del món”, ens diu el savi de Bétera. L’Assumpció Maresma, l’editora, ho corrobora d’a prop.

No són bons temps per a les fusteries. La crisi ha fet que això d’enganxar publicitat als sacs de serradures vagi a la baixa. D’aquí que la consigna de l’innovar o desaparèixer no sigui una opció sinó una necessitat. Des del juliol que es va posar en marxa la possibilitat de formar-ne part. Cadascun aportant el que bonament pogués. Avui, un dissabte gris, calorós per l’època que som, se’ns convida a conèixer la casa, quins són els projectes futurs i quina la feina que s’ha fet fins ara. Assembla de Lectors. L’acte es retransmetrà en directe. Ens consta que hi ha gent d’Austràlia, Argentina i d’Itàlia (almenys una traficant d’ingredients de paella) pendent del que es digui. (Segueix llegint)

Partal engega. La situació és la següent: la crisi afecta a tots els diaris, a tot el món de la comunicació. A nivell digital hi ha un únic diari que es diu Facebook: els altres, els qui ha hagut des de sempre, només poden aspirar a ser pàgines especialitzades d’aquest monstre. De fet, parlant ja dels números de Vilaweb, després de les entrades pròpies a través de la web, Facebook ja és és la segona manera més usual d’accedir-hi. Segueixen Twitter i Google.

Com en moltes altres coses, l’invent, calia copiar-lo dels americans. Propostes desenvolupades per diaris tan allunyats ideològicament com el Texas Tribune o emmirallar-se en els reportatges a la carta de Propublica. Sigui com sigui, ara com ara, cal el suport dels lectors per poder mantenir la independència i la solvència econòmica. I cal que la connexió amb aquesta comunitat de lectors, no sigui de fireta, sinó que sigui una relació de tu a tu, que funcioni transversalment. El periodisme, segons Partal, cal que escolti més i no parli tant.

Les xifres que se’ns dóna parlen de voluntat i assoliment de lideratge, de no ser una illa marginal en l’arxipèlag dels informadors. 800.000 visites diàries. Des del setembre l’augment ha estat significatiu. La joia de la corona, les 53.000 entrades diàries fixes. “Neva o ploga”, rebla el de la Serra Calderona.

La constant recerca de la innovació, de poder oferir al lector alguna cosa més que la notícia pelada, ha de ser el motor de tot. Embolcallant-ho, com és natural, per un criteri periodístic rigorós. En aquest sentit, l’aposta per adaptar-se a les noves maneres d’explicar la realitat, ens porta per exemple al periodisme de dades. Una opció sovintejada per The Guardian, des de la seva secció Data. Dues bones iniciatives pròpies sorgides d’aquesta voluntat: el mapa del sobiranisme al Principat de les darreres eleccions o el Tuitòmetre que recollia les piulades més freqüents durant la campanya electoral dels mateixos comicis.

Els diaris en paper, tenen els dies comptats. Un exemple el cas del Seattle Times que ha començat a desmantellar la seva rotativa establint un pla de transformació per ser un diari que només surti amb paper, els caps de setmana. Nous reptes: saber integrar-se en els món de les tauletes digitals, dels mòbils savis. Desgranar els usos i costums d’aquestes noves opcions digitals per no agafar-te amb els pixats al ventre. Continuar amb Vilaweb TV (Qui era que deia que la televisió només era exclusiva de les cadenes de Televisió?).

Aquesta és l’aposta, ara com ara, això i desenvolupar molt més la xarxa de lectors a través d’eines, encara per desenvolupar, per millorar la seva relació entre ells i amb la Casa Gran. Sense que això vulgui dir que el fet de ser subscriptor restringeixi l’accès a la informació als qui no ho són. Queda clar que la inversió, a priori, és assolir un grau de compromís amb una manera d’entendre el periodisme, no pas l’atorgament d’uns drets exclusius.

En clau de carta als reis, els qui ens dediquem a això dels blocs, vam demanar si seria possible que hi hagués una certa millora en la plataforma. Escriure textos sempre amb l’ai al cor de si de sobte se’n va a tot a can pistraus, comença a ser massa freqüent. Volem noves joguines per poder empolistrar aquest fulls curulls de píxels. S’estudiarà. No hi ha pistrincs per a tot. S’entèn.

I així em passat el matí. Conversant amb l’amiga Roser, amb l’amic Enric, vingut directament de més enllà dels estels i coneixent la bona gent d’Ontinyent. És un luxe poder participar, des de l’humilitat dels mots arrenglerats des de molts fronts, d’aquest projectes sempre al servei de la construcció de moltes, moltes realitats que nosaltres albirem des de la normalitat i tants altres ho veuen com una amenaça extraterrestre.

Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina on la gent hi és sempre benvinguda. Una fusteria oberta al món, a la realitat de cada dia. Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina que vol ser líder en una nova manera d’entendre el periodisme on es faci pal•lesa no només la revolució informativa que ha estat l’aparició d’internet i les xarxes socials sinó també els canvis que s’han produït a tots nivells en la nostra quotidianitat. Vilaweb vol ser una nau capdavantera de la informació digital i per aquest blocaire fer-la avançar com la mar sota el sol, que no necessita veles, n’és un plaer i un honor.

NIT ELECTORAL A VILAWEB

0
Fa 8 anys vaig obrir aquest bloc. Hores d’ara encara no sé perquè. Ha plogut molt des d’aquell setembre del 2004. Un sempre és el mateix. Un no és mai el mateix. He anat desenredant una crònica dels dies. De les hores que han anat fuetejant-me. Tot des de la subjectivitat. Tot des de la meva pupil·la. Ni pitjor, ni millor que les altres. La meva.

Hi ha hagut moltes coses que han passat. Hi ha hagut moltes coses que m’han passat. Algunes les he consignat. Altres me les he quedat per a mi i pels qui m’estimo. Aquest és joc. Aquest el passatemps. Escriure no és cap altra cosa. Jugar. Jugar-te-la. La majoria de les vegades per perdre-hi.

No hi crec en el periodisme. No hi he cregut mai. Disculpeu-me. Senzillament perquè abans que es conformessín les regles de com cal explicar, de què cal explicar, hi va haver molts homenots i donasses que es cremaren les celles i les gemmes dels dits per explicar-se i explicar-nos. Escriure. Tot es redueix a això. I d’això se’n sap o no se’n sap. I prou.

A casa sempre n’he sentit a dir “fer el xafarot”. El xafarder. Posar el nas a tot arreu. Treure el cap. Anar als llocs a veure què passa. Provocar les coses perquè les coses no et provoquin a tu. Des d’aquesta curiositat infinita és d’on he bastit aquesta lleterada de lletra. Des d’aquesta impossibilitat de restar quiet assegut a la cadira. Des d’aquesta voluntat d’anar a l’ull de l’huracà i explicar-m’ho per explicar-ho.

Diumenge toca votar. Tothom sap que no seran unes eleccions com les altres. Probablement siguin les darreres que ens pronunciem com a Comunitat Autònoma. Haurien de ser les darreres. No sé què ens donarà la nit. No sé per on aniran els trets. Encara no tinc clar el meu vot. Això ara no compta.

Tornem a allò de posar-me davant les tecles. Perquè he recollit la invitació de la gent de Vilaweb per ser, aquella nit, a la seu del carrer Ferlandina a veure què. Als blocaires que deixem anar exabruptes de diferent mida i densitat se’ns hi ha convidat. Per què no? Armats amb els nostres portàtils, formarem part de la moca de la casa. Armats amb els nostres pianets de treure vocals i sintagmes, anirem veient les coses que passen al costat dels professionals del ram.

I les explicarem. Les direm. Les comentarem. No només les estrictament polítiques. Farem el xafarot. Faré el xafarot. Ja us ho sentireu a dir. Seguiu-nos. O no. No és obligatori. No escriurem la història. Escriurem el que veiem. Només mentirem quan sigui estrictament necessari. O sigui, sempre.

              

   

    

NA BABALUSA VEUREU QUE HI TORNA

4
El proper dimarts dia 20 de novembre, a l’Ateneu Barcelonès, a les 19:30, tindré l’honor de presentar, juntament amb la Carme Arenas, la Maria Barbal i el Marc Cerdó, la novel·la pòstuma de la Xesca Ensenyat Una altra vida.

Davant dos noms de les nostres lletres com aquests, ben poc podré afegir-hi. Molt més quan van conèixer personalment a l’autora i hi van fer amistat personal. Tanmateix, el Marc, fidel a la seva caparruderia de voler-m’hi, em farà confiança. I jo que li ho agraeixo.

Ara fa uns mesos, un grapat de blocaires, vam viure una experiència d’aquelles que sempre s’hi pot tornar quan les nuvolades s’endinsen massa dins el meteosat de cadascú. Vam conèixer els escenaris de la Xesca, de na Laida, i la vam fer un poc menys absent. Més present en els nostres cors. Ja vaig dir tot el que havia de dir aquí.

Una altra vida és un d’aquells llibres que et fa viatjar. Que sap construir un canemàs de sentits d’una densitat literària que es pot tocar, escoltar, olorar, degustar… Una obra ambiciosa que no dóna concessions al lector, però que un cop dins, et deixa baldat a base de Literatura amb majúscula.

El Marc ha fet una feina a conscìència amb el text. I l’ha fet amb amor. Em plaurà enormement afegir-me a aquesta festassa de la millor de les literatures -correu a comprar-la, correu a llegir-la- no pas com un acte d’amistat i d’admiració envers una escriptora que cal reivindicar, que també, sinó perquè Una altra vida és una novel·la com una casa de pagès, d’aquelles que no te les acabes i mereix posar-la al lloc que es mereix.

Esdeveniment a Facebook 

No hi falteu!     

(foto: Tomeu Bosch)              

LA FARINA QUE ADMETA

0
Aquest proper dijous dia 8 de novembre a les 20h dins el Novembre Literari d’Òmnium Cultural Baix Camp seré a Reus per presentar el recull de poemes de l’Alba Camarasa La farina que admeta.

Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) Va créixer a Guadassuar, entre tarongers i refranys, fins que es va convertir en nòmada circumstancial. Ara viu a Reus, on intenta mantindre l’excercici poètic malgrat l’ofici d’educadora social. S’autodefineix com a poeta d’anar per casa. Ha estat guardonada amb el Premi Bancaixa-Universitat de València de Poesia 2008 amb la plaquette Dreceres i Naufragis (Publicacions de la Universitat de València, 2008), i el Premi Jordi de Sant Jordi de Poesia de la Vall d’Uixó, també el 2008, amb la publicació d’Apologia dels dies (Brosquil, 2009). Podeu seguir-la per Twitter: @albacamarasa Us hi espero! 

Podeu llegir-ne un comentari del llibre aquí