SHERLOCK

Fa temps que em vaig fer seguidor del detectiu Sherlock Holmes. Recordo la lectura de Study in Scarlet traduïda al català per l’Elisenda Franquesa i  amb un pròleg de Jaume Fuster. La primera aventura del detectiu assessor i el seu inseparable i elemental ajudant, el bo del Dr. Watson.

Tot i que sempre he estat partidari d’anar a les fonts de les coses, val a dir que Sherlock Holmes ha tingut una bona adaptació a la televisió. El 1984 la cadena anglesa Granada Television, va estrenar l’adaptació de quaranta-un dels seixanta relats que Arthur Conan Doyle va escriure sobre la parella.

La sèrie va durar fins el 1994 i fixà en la memòria de molts a l’actor Jeremy Brett com un més que digne Sherlock Holmes malgrat els seus excessos interpretatius. Deixava enrere, així,  les adaptacions al cinema de finals dels anys 30 del segle XX amb Basil Rathbone com a Holmes i on es prengueren unes quantes llicències començant per donar al detectiu una estètica concreta que ja no l’abandonaria. Encara avui -no fa gaire n’he fet una revisió- la sèrie és de referència tot i que a la darreres temporades, l’edat dels actors, resta una mica de veracitat a l’acció.

El passat juliol la BBC va decidir tornar a portar al detectiu a la petita pantalla. Tot i que sembla que l’episodi pilot no va entusiasmar als responsables de la programació, es va tirar endavant. L’audiència de més 7 milions d’espectadors que va tenir Sherlock [web] ha estat una raó més que suficient com perquè la sèrie tingui una segona temporada. Aquí en teniu el trailer.

Creada per Steven Moffat (responsable del Dr. Who) i Mark Gatiss, han sabut traslladar al segle XXI les aventures del detectiu sense trair-ne l’essència. De fet, l’homenatge a la sèrie dels 80 és evident. El pis que comparteixen, per exemple, al mític 221 B de Baker Street, conserva la mateixa distribució que el pis de la sèrie.

En aquesta versió, Sherlock (Benedit Cumberbatch) continua sent un arrogant i excèntric investigador superdotat que s’avorreix si no té el cap posat en algun crim per descobrir i totalment integrat en l’era digital. Només que ara, en comptes d’acudir a la morfina injectada, l’única addicció de Holmes són els pegats de nicotina.

El Dr. John Watson (Martin Freeman) ja no escriu les aventures del seu company al diari sinó que ho fa en un bloc. Veterà d’Afganistan, la paga no li arriba per pagar-se un pis, d’aquí que comparteixi amb Holmes habitatge.

Els episodis, tot i ser de 90 minuts, són tot ritme. Hi trobarem tots els secundaris habituals: Mycroft, Lestrade, Moriarty, la Sra. Hudson…

Si la sèrie dels 80 constituia una dissecció de l’època victoriana on el mal era una amenaça constant a les convencions d’una època que s’exhauria tenint com tenia el segle XX a tocar, ara, en aquesta nova adaptació, la velocitat incessant dels nostres dies, l’abassegadora presència de la tecnologia, la dissolució dels rols de gènere o la relativització de tot dogma, serveixen de coixí per donar-nos un Holmes i un Watson propers, més obscurs, amb una cuidada i original posada en escena i amb un punt d’ironia que no s’està de riure’s de tots els convencionalismes que la parella de detectius ha suscitat al llarg dels anys.

Plantant cara a la gairebé homogeneitat de la ficció televisiva americana, Sherlock és una sèrie d’una gran qualitat que mereix ser seguida i aplaudida i que torna a la BBC un merescudíssim prestigi que feia temps que no assolia.

Per xalar de debò.

BAND OF BROTHERS

Corria el 1998 quan Steven Spielberg va estrenar Salveu al soldat Ryan. La pel·lícula explicava les peripècies d’una companyia de Ràngers de l’exèrcit de l’Estats Units, durant les acaballes de la Segona Guerra Mundial, comandada pel capità John H. Miller (Tom Hanks), tot just desembarcada a les platges de Normandia, per tal de trobar al soldat que dóna nom al títol de la pel·lícula i portar-lo sa i estalvi cap a casa. Els seus tres germans són morts i es considera que ja hi ha hagut prou sang dels Ryan malaurada en la guerra.

La sintonia entre Hanks i Spielberg i l’interès mutu per aquella guerra, els portà, el 2001, a embrancar-se en un projecte comú també amb la gran contesa com a referent. Es tractà de la minisèrie de televisió Band of Brothers, (que aquí es va traduir com a Hermanos de Sangre) i que va ser emesa per la cadena de televisió per cable HBO.

Spielberg i Hanks tornaran a col·laborar en un altra minisèrie, també ambientada en al Segona Guerra Mundial i per la mateixa cadena: The Pacific (en podeu veure fotos del rodatge i el tràiler) que veurà la llum el 2010.

Basat en el llibre del mateix nom d’Stephen E. Ambrose, la minisèrie, de 10 capítols, segueix la trajectòria de la companyia E del 506 Regiment d’Infanteria de paracaigudistes de l’exèrcit dels Estats Units, des de la formació, passant pel llançament a les costes de França i seguint en diverses missions fins arribar a l’alliberament final d’Europa.

Amb el segell de qualitat de tots els productes televisius a què ens té acostumats la cadena de televisió, la sèrie són  deu monuments a la ficció televisiva, tant pel que fa als guions, la interpretació com en l’ambientació, tot deutor del film citat.

Focalitzant l’acció en la companyia, els personatges (deixant de banda Winters, l’oficial que anirà ascendint) estan esbossats sempre en referència al conjunt per molt que en molts episodis, en off, sigui la veu d’un soldat qui faci de narrador. Podríem dir que la companyia actua com un personatge en sí. A vegades recorda, salvant les distàncies, l’adaptació al cinema del 300 de Frank Miller.

Com a nota curiosa, podrem veure l’actor David Schwimmer (el Ross de la mítica Friends) fent de malcarat instructor. Com és natural, molt poc creïble després de tants anys veient-lo fer comèdia.

Abans de cada episodi, el testimoni dels protagonistes reals, imprimeix a la sèrie un deix de veracitat històrica. Un recurs que també dóna caràcter èpic a la sèrie impregnada d’aquella sensació de desconcert i ansietat que Spielberg provoca quan filma escenes de combat i que ja va  insuflar al film orígen de la sèrie, amb aquells memorables 10 minuts on, personalment, ha estat  la vegada que ho he passat pitjor en un cinema.

No hi trobareu joves tothora pentinats en aquesta sèrie. Ni banderes, ni himnes, ni heroïcitats. Hi ha mort. Molta mort. I cames i braços arrancats  i ferides de tot tipus. El mateix missatge antibelicista mostrat a la pel·lícula, aquí es reparteix en totes i cadascuna de les accions que porten a cap els soldats. Tots, en un moment o altre, es pregunten el perquè de tota aquella barbàrie. Quin sentit té veure caure els teus amics, l’un darrera l’altre. Què faran quan s’acabi tot allò…

 Bands of Brothers és bellesa feta televisió (recomano veure els capítols amb presentació i tot, Michael Kamen en va fer una gran banda sonora) a partir d’una guerra la qual se’n commemora, aquests dies, el setantè aniversari.

SIX FEET UNDER

Televisivament parlant, els anys 80, van tenir dos noms indiscutibles: Donald P. Bellisario i Glen A. Larson. Ells són els autors de Galàctica, El coche fantástico, Magnum o Buck Rogers. Cenyint-se a una estètica evasiva, la majoria de vegades amb episodis autoconcloents, crearen tot un imaginari televisiu que crearia un llenguatge narratiu paral·lel al del cinema.

La televisió, entesa com a distracció, de la mateixa manera com ho havia fet Hollywood en els seus anys daurats, havia de procurar de fer fugir del cap del seu públic els maldecaps usuals. Donar-los herois que participessin en creuades personals o que tinguessin exòtiques aventures en paradisíacs estatges.

En aquesta sèries, l’element dramàtic, hi era gairebé absent. Només Hill Street Blues (Canción triste de Hill Street), d’Steven Bochco apostava pel realisme dramàtic i posava la primera pedra d’una altra manera d’entendre la ficció televisió. Línies argumentals que no acabaven amb l’episodi, ús d’enquadraments com si la càmera esigués espiant als actors o seguint-los (steadycam), llenguatge usual, personatges contraris per buscar el conflicte, escenes d’un gran realisme…

No serà fins a finals del segle XX, però, que les sèries tornaran a tenir un gran protagonisme desbancant fins i tot al cinema en l’ús d’una narrativa concreta. D’entre les grans,  West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca), ningú és digne de llegir aquest bloc sense haver-ne vist almenys la primera temporada, també de la NBC, com Hill Street Blues, o moltes de la cadena privada per cable HBOThe Sopranos, Sex and the  (Sexo en Nueva York) o la que aquests dies m’estic empassant: Six feet under (A dos metros bajo tierra)

Estrenada el 2001, va ser emesa per aquesta cadena fins el 2005 en cinc temporades. Ara la pròpia HBO n’ha editat el pack sencer: una caixa amb 25 discos amb tota la sèrie completa i només per 125 euros.

La sèrie, narra les vicissituds del Fisher, una família que regenta una funerària a Los Àngeles. La sèrie arrenca amb la mort del pare i l’arribada del fill gran, Nate, un bala perduda. El negoci es regentat pel seu germà més petit, David, homosexual que encara no ha sortit de l’armari. Hi ha també una germana, la Claire, tota una rebel adolescent faltada d’estima. A la família s’hi afegeix la mare, Ruth, amatent mestressa de casa que començarà a tenir aventures amb tot d’estranys personatges i Brenda, nòvia de Nate i de qui un psiquiatre va escriure un llibre sobre la seva "peculiar" infantesa. 

Tot plegat és una brutal dissecció de la família, un retrat fidel de molta, tanta porqueria com es pot acumular sota les catifes del quedar bé amb tocs d’humor corrossiu i àcid. Una reflexió sobre la vida i la mort, tant la dels que injustament el destí vol que aviat deixin aquest món per passar la resta dels que els queda a dos metres sota terra, com els qui en vida, no fan altra cosa que amagar-se rere les màscares hipòcrites d’allò que està establert per por a ser rebutjats, o simplement, perquè no han conegut mai cap altre forma d’existència.

(Us proposo que deixeu comentaris sobre quines sèries de televisió us han marcat més en la vostra vida i perquè)