UN CENDRER, UN TELÈFON, UNA MÀQUINA D’ESCRIURE

No ho sóc massa de mirar pel retrovisor; de girar el cap enrere. D’encaterinar-me en el que ha estat. Vull creure que sóc, a cada moment, allà on vull ser. Que girant la cantonada m’atracarà un temps millor i em deixarà sense res del que tinc ara. Amb tot, no em desplau donar-m’hi quan l’ocasió s’ho val. Quan hi ha alguna circumstància que s’ho mereix.

Aquests dies, al Centre de Lectura de Reus, Àlvar Calvet, Ester Fabregat, Àngel Pomerol, Jordi Abelló i Ester Ferrando participen en l’exposició Lectures del Centre. Una relectura personal de diversos llocs o no-llocs, com se’ns avisa, del prestigiós ateneu.

Sense desmerèixer cap de les propostes dels altres artistes, la tirallonga de reflexions personals de més amunt, me les ha desbocat l’obra, o millor dit, les obres, de l’Ester Ferrando i la seva Analepsi. Tres objectes que abans podien trobar-se al Centre i que participen del passat de la casa i per extensió, del passat personal de l’artista reusenca. (Segueix llegint)

També una mica del meu i de tots aquells que vam trobar en la històrica associació, un aliat, una mica desballestat i naftalític, però útil encara per satisfer les nostres inquietuds i per aprendre de la millor manera com es pot aprendre: equivocant-te una i mil vegades.

Ara podria anar-me’n per les branques i fer-me el saberut enfilant tot de connotacions metafísiques d’alta volada al voltant del fet de recordar, d’evocar, d’emular. Me n’abstindré. Ho farem d’anar per casa. Senzillament perquè crec que l’Ester, amb el que ens ofereix, bandeja tota conceptualitat i apunta els tres objectes directament cap a una quotidianitat rescatada que somou per la seva capacitat simbòlica de fer-nos traslladar a un altre lloc sense moure’ns d’on som; o millor dit, a un altre temps, sense sortir del que ara ens marca les busques del rellotge.

De tota manera i tot i que amb l’Ester hi hem compartit un grapat de coses entre aquelles quatre parets del carrer Major, abandonar l’obra a la diòptria de l’espectador és inevitable que aquest, si té dos dits de front, en faci associacions més enllà de la voluntat de l’artista. Al cap i a la fi, si l’art no és capaç de fer-nos estirar aquesta mena de fils, ja em direu…

Així, els cendrers a la Sala Ramon Amigó, ens fan pensar en aquell temps on fumar als llocs públics era del tot normal –ara que proliferen les sèries i les pel•lícules ambientades en els anys 80, el xoc del que fa fins dos dies era usual, és ben curiós – però també que el temps de poder-te asseure tranquil•lament en aquells sillons on es deuen haver bastit els més fabulosos projectes, on es deuen haver fet les confessions més inimaginables, han passat. Han fugit. Esvaïts com el mateix fum del tabac.

El telèfon amb monedes, tot just sortint de la Sala Fortuny, adquireix connotacions més enllà del que representa, també. La litúrgia de buscar les monedes –encara pessetes!- de marcar el número de l’interessat, demanar per tal… Esperar, a vegades, una estona, per si la comunicació no havia estat possible i tornar-ho a intentar més tard. Ara en un trajecte de no més d’una hora amb tren, podem confirmar “sí, que ja arribem, eh?, audiós” fins a dotze vegades amb els nostres flamants mòbils.

La màquina d’escriure de la biblioteca és el tic-tic-tic-tac-tac de les bibliotecàries apressades teclejant les fitxes dels llibres; el rac-rac-rac de després en treure’n aquells fulls, però també com l’estri anacrònic ha estat superat per la velocitat hiperbòlica de la internet, de les xarxes socials, on el martelleig de les síl•labes és abassegador i continu. Gairebé obscè.

Em sembla que va ser Oscar Wilde el que va dir que a més de ser qui som, sempre som una mica aquells que ens agradaria haver estat. I és que ens agradi o no, hi ha escenaris, persones, objectes, que ens tornen als diferents temps que hem viscut, que hem rigut, que hem estimat, inexorablement. Un cendrer, un telèfon, una màquina d’escriure. De l’ahir cap al demà. Sempre. Sempre. Sempre.

(Fotografia: un dels cendrers a la Sala Ramon Amigó) 

JOAN REBULL. DIBUIXOS, PINTURES I GRAVATS

Fins al 16 de setembre es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, l’exposició Joan rebull. Dibuixos, pintures i gravats. Una mostra de la dedicació de l’escultor reusenc nat el 1899, a aquestes activitats artístiques. És la primera gran exposició que es dedica a l’artista d’aquesta temàtica. La mostra la integren 43 obres entre dibuixos, pintures i gravats i 10 escultures. Moltes de les quals s’exposen per primera vegada. (Segueix llegint l’article)

Tot i que la faceta de Rebull com a dibuixant, pintor o gravador és menor dins la totalitat de la seva obra, majoritàriament escultòrica, l’exposició té el valor de complementar l’obra de l’artista doncs moltes vegades, aquests dibuixos, són estudis preparatoris d’obres posteriors. De tota manera, molts dels dibuixos exposats, tenen valor per si mateixos. I cal considerar-los obres acabades i autònomes, tal i com ens diu Albert Mercadé, comissari de l’exposició, al catàleg.

El gruix d’obres que s’hi exposen són del període que va del 1927 al 1929 durant la segona estada que Rebull va fer a París. Una de les etapes més fecundes dins la seva vida artística. Des de la seva residència de Deuil-la-Barre, als suburbis de París, i sense més models que la seva primera dona Anna i el seu fill Jordi, els dibuixos són una síntesi de les influències que Rebull va rebre del París efervescent dels anys vint.

En aquestes dibuixos hi són evidents les influències de Picasso, que va conèixer el 1927, la relació amb el qual donaria per un altre article, i de Matisse. Només cal veure l’edició que va fer Ambroise Vollard del relat de Balzac Le chef d’oeuvre inconnu el 1931 amb il·lustracions de Picasso, per percebre’n el mimetisme. Dels anys 30 també són significatius uns dibuixos amb blanquet damunt paper Canson on la depuració de la línia s’acosten encara més a Picasso.

D’aquest període sorprenen tres dibuixos abstractes que ens remeten directament a Henry Moore. Coincidint amb Mercadé, és una llàstima que aquests dibuixos no tinguessin una plasmació en obra escultòrica. Rebull preferí sempre l’opció figurativa, fet que potser va estroncar un camí escultòric que hauria obert una porta important a nivell internacional. Amb tot, també cal entendre que per Rebull, emprendre aquest camí, volia dir renunciar, en certa manera, als seus plantejaments escultòrics més íntims, lligats a una terra i a una comunitat.

Tot i així Rebull fa més temptatives avantguardistes influenciades per l’influx del París del moment. La més destacada i sabuda, la perfomance que fa al Teatre Bartrina de Reus el maig del 1929 amb un fonògraf i un bloc on exposa diferents sentències mentre fa dibuixos. Sembla que relació que va tenir amb André Cayatte, extravagant personatge parisenc, que al costat de René Char va fundar al revista Méridiens però que no va aconseguir entrar dins el cercle de Breton, tal i com ens ens diu també Albert Mercadé en el catàleg raonat de l’obra de Rebull i publicat el 2011, va inspirar la boutade.

Cal dir que els dibuixos realitzats a París, no van gaudir dels favors de la crítica una vegada exposats a Barcelona. Després d’una exposició a Madrid l’estiu del 1929 a La Galería, màxim exponent de l’avantguarda espanyola, Joan Merli, promotor artístic, va voler repetir l’experiència a Barcelona l’hivern del 1930. Merli havia fundat l’Organització Joan Merli, una associació on els seus socis podien triar semestralment una obra de diversos autors que Merli tenia en nòmina. Entre ells Joan Rebull.

Com ja hem dit, tret del prestigiós crític Sebastià Gasch, els comentaris no foren gaire elogiosos. No sabem si aquest fet va fer desistir a Rebull de continuar amb el dibuix com una disciplina independent. Sí que és veritat, que el juny del 1931 és elegit diputat per Vilanova i la Geltrú per la Diputació Provincial de la Generalitat de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya i que participa en la redacció de l’Estatut de Núria alhora que emprèn la posada en marxa de el Taller-Escola de Pintura i Escultura de Tarrgona, el 1934, una entitat pedagògica que volia renovar l’ensenyament artístic i que la Guerra Civil va impossibilitar que reeixís. De tota manera, aquest compromís, no suposa una disminució ni el la quantitat ni en la qualitat de l’obra de Rebull.

Sigui com sigui, no trobem després dels anys trenta, dibuixos significatius. Dins l’òrbita del compromís catalanista de l’escultor, també hi podem veure, a l’exposició, el dibuix que Rebull va fer del president Lluís Companys el 1934. Cal dir que Rebull va arribar a fer la màscara mortuòria del president Macià, de la qual se’n conserva una fotografia del mateix artista treballant-hi, avui malauradament desapareguda pels avatars de la mateixa Guerra que va obligar a Rebull i a tants d’altres a exiliar-se.

En el camp de la pintura, també s’hi poden veure els dos únics quadres que es coneixen de Rebull, tots dos del 1930. El primer és un retrat de la seva primera dona Anna i el segon és la que porta per títol Al·legoria. S’hi poden veure tres nens nuus, abraçats. Després de la mort de Rebull, el conjunt, seria conegut com Els tres gitanets. Una versió del 1934 transformat en escultura, mostra el mateix Rebull, al centre, abraçat als seus amics d’infantesa Joaquim Santassusagna, prestigiós geògraf i intel·lectual reusenc, i Aleix Saludes. Tots tres eren veïns, de xiquets, al carrer de Sant Tomàs de Reus, conegut popularment com el carrer dels gitanos.

L’any 1976 Rebull en faria una altra versió en bronze d’aquesta mateixa obra que quedaria just damunt de la seva tomba al cementiri de la ciutat que el va veure néixer i que constitueix un bellíssim monument funerari. Un exemplar d’aquesta tríada d’infants es pot veure també a l’ajuntament de Barcelona donada amb posterioritat per la seva segona muller, Conxa Farré.

De tornada de l’exili, van ser moltes les obres que Reus va encarregar a Joan Rebull. D’entre les més importants, sens dubte, La Pastoreta, ubicada a la plaça del mateix nom i que va ser inaugurada el 1954. D’aquesta obra hi podem contemplar un dels dibuixos preparatoris del 1951. Prenent com a model la seva segona dona, l’aquarel·la i guaix sobre paper, participa d’aquesta voluntat que el dibuix sigui significatiu per ell mateix més enllà que servís com a model per l’obra escultòrica esmentada. Hi ha en la mirada de la noia, aquella sensació que tenen moltes obres de Rebull d’habitar un no temps i un no espai (per dir-ho en paraules de José Corredor-Mateos) que les fan transcendir del moment en què són observades amb la nostra sensibilitat.

Una primera versió de l’obra definitiva que avui es pot veure instal·lada, va ser feta en guix guanyant el Gran Premi de l’Escultura de la I Biennal Hispanoamericana d’Art celebrada a Madrid aquell mateix any. A partir d’aquesta obra, lleugerament modificada, es va fer la versió dels anys cinquanta, lleugerament diferent, fent-se’n el 1975 algunes modificacions més fetes pel propi escultor.

El fet que aquesta exposició s’hagi presentat a la Fundació Palau no és cap trivialitat. Tal i com recull Joan Abelló directament de l’escriptor Josep Palau i Fabre al catàleg de l’exposició que es va poder veure al Museo Nacional de Arte Reina Sofia el 2003 i dedicada a l’obra dels anys 20 i 30 del segle XX, Palau va conèixer personalment a Rebull durant l’exili a París, el 1946.

L’amistat de la família Palau amb Rebull, però, venia d’abans. Concretament del seu pare Josep Palau i Oller que el 1933, va adquirir un baix-relleu a Rebull. Palau i Oller era soci de l’associació que havia creat Joan Merli. Aquell relleu seria instal·lat al domicili familiar dels Palau i traslladat a la Fundació on avui es pot contemplar.

Palau i Fabre també va adquirir dos dibuixos més a la vídua de Salvat-Papasseit que va publicar a la revista clandestina Poesia que va publicar-se entre 1944 i 1945. Seguint l’herència noucentista del seu pare, Palau i Fabre admirava de Rebull, deixant de banda la seva vàlua artística, el seu compromís amb el seu país i amb el seu temps, tal i com van tenir molts artistes de l’època. A l’exposició s’hi pot veure un original mecanografiat del mateix Palau amb algunes màximes al voltant de l’obra de Rebull i que recorda l’actuació de l’escultor el 1929 a Reus i de la qual hem parlat.

El 2007 vaig tenir l’immens plaer de conèixer Palau i Fabre al pis que tenia tot just dalt de la Fundació. Hi vaig anar amb uns companys del PEN català tot just abans de participar en l’edició del festival de poesia que cada any s’hi organitza. Deixant de banda de l’emoció de poder saludar a tot un símbol de la nostra cultura, em va sorprendre gratament que just a tocar on seia, hi havia una reproducció en bronze d’una de les millors obres de Rebull: Cap de càntir (que il·lustra aquest apunt), originalment feta amb pedra calcària d’Ulldecona el 1934 i que el 1970 se’n va fer una versió en bronze. El testimoni impassible de la relació fraternal entre Palau i Rebull.

En els darrers anys, l’obra de Rebull s’ha rescabalat de l’oblit. A aquesta exposició, que recupera moltes de les obres disseminades en diverses col·leccions particulars, cal afegir-hi la publicació, el 2011, del catàleg raonat de l’obra de l’escultor. Al llibre publicat per Corredor-Mateos el 1991 i que ja constituïa una obra de referència, cal ampliar-lo amb aquest nou volum que sota la supervisió del mateix crític d’art i poeta, ha portat a terme amb la mateixa sensibilitat Albert Mercadé també comissari de l’exposició que ressenyem. Cal destacar que el catàleg va ser guardant enguany amb el premi a la millor publicació sobre art del 2011 atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

(Publicat a Reus Digital el dia 13/7/12)

SOTRAGADES TÀPIES

Són curiosos els mecanismes que activen els records. L’any 2000 jo patia del cor. No el que és l’aparell en sí. Sinó més aviat el que l’envolta. Patia del cor, sí. I per aclarir-me una mica les idees, vaig decidir fer una escapada a Madrid.

Sabia que al Reina Sofía, per homenatjar el 75è aniversari del pintor (per dir-ne d’una manera que probablement queda coixa) se li preparava una exposició antològica. Una excusa com una altra per evadir-se uns dies i deixar-se abassegar per una realitat que no tenia res a veure amb el teu dia a dia i que em permetria aparcar una mica els mals d’aquí dintre.

Va ser la primera vegada que vaig comparèixer davant Antoni Tàpies. Va ser tota una experiència. Suposo que la meva sensibilitat aquells dies estava una mica exaltada. Però vull creure que l’art de Tàpies les té aquestes coses. No pots restar igual, ni durant, ni després d’haver-te plantat davant d’alguna de les seves obres.

Des d’aquell dia, trobar-me davant alguna de les seves creacions, sempre m’ha ofert una porta, una finestra, on entrar a una interrogació profunda, exaltada, meravellosa. Un convit a arrenglerar les quatre coses essencials que ets i tens i centrifugar-les molt endins per acordar una experiència difícil de descriure només amb paraules.

Ahir va morir l’artífex de tot plegat. Tot el seu llegat (aquí hi hauria d’anar un adjectiu que no trobo i que potser no vull trobar) seguirà desenredant la trena de les partícules més elementals dels nostre ésser. Ens posarà a prova a molts nivells. Sotragades a l’essencial. Sacsejades a les veracitats més absolutes.

Sempre cal tornar a Tàpies. El març del 2010 va ser la darrera vegada que ens vam retrobar. Impossible pensar que la pols de marbre, que els grumolls de terra, se n’aniran o patiran cap mena de modificació només perquè l’home que ho va fer possible ha deixat el món terrenal. Seguiran intactes els senders a recórrer. Seguiran intactes els camins a descobrir. Amb el cor baldat o amb el cor sencer, seguiran. A reveure mestre. Benvingut, mestre.

(Il·lustració: Cartell que Tàpies va fer pel PEN Català amb motiu del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat el 2003)

PICASSO DEVORA

Picasso és un artista que sempre et supera. Ara mateix, al museu de Barcelona, s’hi pot admirar la voracitat amb què el pintor es va empassar París en poc menys de deu anys. Aviat està dit. L’exposició Devorar París. Picasso 1900-1907 ens hi submergeix. París el 1900 era la Ciutat. L’Exposició Internacional que faria moure més de cinquanta milions de persones, era el Lloc. Amb una mà al davant i una altra al darrera, Picasso hi fa cap per veur-hi una de les seves obres que s’hi exposaria, avui desapareguda.

L’enamorament és instantani. Tot i que no s’hi instal•larà definitivament fins el 1904, aquell primer contacte será definitiu. Ja no s’hi mourà fins que els nazis als anys quaranta del segle passat, el facin fora. París el portaran a Barcelona, Casas i Russiñol. Són ells els primers a evidenciar que a Montmartre hi passen massa coses com per quedar-se a Catalunya. Són ells els primers a dir que París s’hi ha d’anar. Que qualsevol que es vulgui dir artista, hi ha de treure el cap sí o sí.

Picasso ja és el que ho ha après tot a Horta de Sant Joan. El que s’ha fet assidu dels Quatre Gats. S’ho mira tot amb aquells ulls grans que té de només dinou anys. París, dieu? Doncs París. El 1901 a la Galeria Vollard hi exposarà amb el pintor Iturrino. Per primera vegada es poden veure bona part dels quadres que va pintar per donar-se a conèixer per primera vegada a la capital del món. Frenètic treball (més de 65 obres). Hi ha Cézanne i hi ha Van Gogh. Però per damunt de tot, hi ha Picasso. Sempre hi ha Picasso.

Un discurs –recomano la visita guiada: professional i didáctica alhora- ens deixa veure com la pinzellada vigorosa, gruixuda del principi, va deixant pas, durant aquests anys, a un aprimament progressiu fins a desembocar en el sacseig que provoca l’aparició de les Demoiselles d’Avinyó el 1907. Anys prolífics on la pintura va de bracet amb l’aroma canalla de Montmarte on Suzanne Valadon –quin preciós retrat no s’hi pot veure de Tolousse Lautrec!- encara hi era la reina.

L’exposició ha estat organitzada a mitges amb el Van Gogh Museum  d’Amsterdam. D’aquí que s’hi puguin admirar nombroses obres de l’holandès. I no us cregueu que són obres menors, no. Un s’hi quedaría a viure en aquella sala. Montmarte: molí i horts del 1887, o l’impressionant Taula de café amb absenta del mateix any, on els reflexos del got i dels vidres són d’una finor de taques de blanc o o també Retrat de Camile Roulin una captació del moment per fer-lo anar més enllà de l’eternitat, són bufetades a l’ànima, plas-plas.

Només una pega hi vaig trobar. I és que l’època blava quedava una mica coixa. Només es cita la mort de Casagemas. És una baixada als inferns per Picasso. Una caiguda en picat. Puvis de Chavannes hi és evident, però cal veure La vida per entendre-ho millor. Probablement és un parèntesi simbolista que feia trontollar el discurs de l’exposició, d’aquí aquest passar-hi de puntetes.

Sigui com sigui, baixeu pel carrer Princesa. Despisteu als guiris indicant-los que el Museu que busquen del geni és al Tibidado, a Montjuïc o a Hong Kong –així estareu més tranquils- i un cop al carrer Montcada, amb els guants de boxa que haureu portat al sarró, poseu-vos-els i emprengueu un combat amb tanta bellesa com us estomacarà. Ni parlar-ne de guanyar ni un sol assalt. Picasso, Van-Gogh, sempre, sempre , guanyen per ko. Amb un quants blaus i potser un ull de vellut, la vostra sensibilitat masegada us farà persones molt millors. Seguríssim.

TORNAR A TÀPIES

La Fundació Antoni Tàpies torna a obrir les seves portes. L’edifici de Domènech i Montaner, séu de l’Editorial Montaner i Simon a finals del XIX, torna a mostrar Tàpies a la seva ciutat. Aquest passat cap de setmana hi vam anar a treure el cap.

Convé anar refrescant Tàpies. Jo el vaig descobrir a la retrospectiva que va fer al MCARS el 2000. Hi vaig tornar a la que va fer el MACBA el 2004; recordo que en aquella ocasió hi vaig anar amb la meva germana.

Aquesta reinauguració, deixant de banda poder admirar l’edifici renovat, permet veure, per una part, la col·lecció privada d’objecte artístics del pintor i, per una altra, una mostra de l’obra des dels anys 90 del segle XX fins ara.

També el famós i polèmic mitjó, ara, en una maqueta de només 3 metres (l’original n’havia de tenir 18) instal·lat a la terrassa de la casa.

Tàpies, amb la seva pintura, planteja paranys, dubtes.

No hi ha manera d’escapar-ne. Una deconstrucció d’allò quotidià confrontant-ho amb una plàstica tel·lúrica. Malgrat la tècnia, malgrat els materials, el discurs de Tàpies és molt conservador. Tan sols poua en els Grans Dubtes. Els esmicola i els torna a bastir per fer-ne petites portes a la reflexió. Miralls que ens retornen una imatge nítida de la condició humana, nua, sense oripells.

Centrant-nos en la producció que es pot veure, Tàpies no decep. Malgrat els anys, la força segueix intacte. Hi ha el rastre de la vellesa. Aquest cap dibuixat amb llapis d’on li surten uns filferros del nas i la boca. Aquest rostre incert amb mans per ulls i que il·lustra aquest apunt (la visita comentada, excel·lent per cert, ens parla de la barata de sentits a una certa edat) tornen a fer-nos trontollar. L’evidència de la fi o del començament.

Fonamental començar per baix la visita -són al soterrani els objectes que volten la biblioteca de Tàpies- per tal de veure la varietat d’influències. Peces de la Xina, de l’Àfrica, talles romàniques, gravats de Picasso o fins i tot una partitura de John Cage.

La visita guiada -la recomano!- incideix en aquesta circumstància: fer adonar la relació entre aquells objectes per tal de recollir-ne els estímuls i, ja a les plantes superiors, resseguir-ne el rastre. La influència tamisada.

Com és obvi, moltes vegades, l’informalisme burleta, de xiquet entremaliat -mai he cregut que Tàpies fos un provocador- pot ser un escull a superar si no es veu, si no se sent Tàpies, amb les ulleres correctes. Jo crec que val la pena transitar per la casa del carrer Aragó lleuger de roba, obert de mires, per deixa-nos rabejar d’interrogants.

Convé de tant en tant.

PALAU, PICASSO, REBULL

Avui m’hagués agradat acomiadar-me del mestre Palau. Però des de dissabte que arrossego un fort encostipat que ahir em va donar febre i tot. No he anat a treballar, tampoc. M’he quedat a casa rellegint els articles que ahir es varen publicar. Jordi Coca, David Castillo, Julià Guillamon, Pilar Parcerisas, glossaren en els seus respectius escrits, una panòramica del que representava Palau per la nostra Cultura.

El meu Palau, però, si se’m permet la llicència, és un altre. El meu Palau és el que tenia al menjador del seu acollidor pis, dalt mateix de la Fundació de Caldes que porta els seu nom, un bust de l’escultor reusenc Joan Rebull. Abans de la visita de la qual vaig parlar ahir, havia parlat amb gent de la Fundació preguntant precisament si a més de l’obra exposada de l’escultor, del qual en sóc devot i en sé quatre coses,  hi havia alguna cosa més al fons de la casa. La gent de la Fundació em va atendre amb molta cordialitat dient que al fons hi havia més obres de Rebull. M’arribaren notícies que hi havia alguna mena de proposta de fer ressaltar aquesta relació entre Rebull i Palau.

Un retrat de Maya, fet per Rebull, va ser el regal que va servir, fa tres anys, per retrobar la filla de Picasso amb Palau en un acte molt emotiu amb la presència del president del país de llavors: Pasqual Maragall, a la matixa Fundació. Tornant al bust que Palau conservava -molt a prop d’un plec de revistes de Benzina, tot s’ha de dir- avui l’he localitzat: es tracta de Cap de nen una peça de bronze del 1930-1935, de ressonàncies intemporals, al catàleg raonat de l’obra de l’escultor que en va ver Pepe Corredor. Rebull va ser per Palau un artista molt estimat. El seu pare, Josep Palau Oller, va adquirir un baix relleu del 1930 que va presidir el pis de la família des del 1933 i que ara es pot veure a la Fundació.

Una petita aportació, aquesta meva, per donar mostra de la poliedricitat dels interessos artístics de Palau i de retruc per fer-me recordança de les llargues tardes passades amb el meu avi instruint-me sobre la catalanitat de Picasso (En Palau ho té molt ben dit als seus llibres!,  em deia), catalanitat que com és prou sabut, Palau en fou un dels màxims divulgadors, per molt que a Espanya els cogui. Descansa en pau, mestre. Descanseu en pau, mestres. 

P. D. El pesar per la mort de Palau ha durat només un dia. Avui el telenotícies, de la Televisió de Catalunya, obria totes dues edicions, no pas amb el funeral, sinó amb la notícia del merescudíssim òscar a Javier Bardem. El primer ACTOR ESPANYOL, s’ha pregonat amb total tranquil·litat, en rebre’l. El funeral al final, just després de la informació sobre el Barça, perdò, vull dir sobre els esports.

PICASSO I LA SEVA COL·LECCIÓ

Matí resplendent. Com que encara cueja això del meu braç, desenfeinat i de baixa, m’arribo al  Museu Picasso. Fins a finals de març es pot veure tot un reguitzell de quadres de la col·lecció particular del propi pintor malagueny. La mostra és prou curiosa i com sempre, la gent del Museu, té cura d’informar-nos amb deteniment, de cada obra que veiem, d’on puja i d’on baixa.

Se’ns avisa del concepte de modernitat de Picasso. Aquest enquadrament de l’obra d’art dins un irreal present. Dic irreal perquè malgrat que Picasso en dirà present, tampoc és ben bé el present allò que embolcalla l’obra. Nostàlgia d’eternitat, n’he sentit a dir a Narcís Comadira. Deixar constància d’un moment i fer-lo etern, deia l’escultor Joan Rebull. És a dir, que l’obra, el quadre en aquest cas, tingui una entitat pròpia, que tingui plena i vigent actualitat siguin quins siguin els ulls del segle amb què es miren.

L’exposició no és gaire gran i en cada sala, podem veure a través de fotografies, els mateixos quadres en el lloc on ocupaven en els diferents estudis que Picasso va tenir al llarg de la seva vida. D’entre els de quedar-se badant i badant, Marguerite, un retrat que Matisse va pintar a Cotlliure entre 1906 i 1907 i que Picasso va adquirir bescanviant-lo per un de seu. De Matisse n’hi ha una colla, però aquesta mirada sincera, que amaga una altivesa interior que els traços gairebé infantils dissimulen, te l’enduries a casa i no pararies mai d’enamorar-te’n.

Altres perles que s’hi poden veure, un parell de Cezánne preciosos i també un Modigliani increïble. Com a curiositats, l’autoretrat que Miró es va fer el 1919, amb una camisa vermella, un munt d’ex-vots íbers (que no sé perquè en diuen estatuetes), així com les genials caricatures que Jean Cocteau va fer de la colla de Diaghilev mentre tots col·laboraven en els seus ballets.

Fins i tot hi ha una sorpresa en clau reusenca: un oli petit del malaurat artista ganxet Hortensi Güell dedicat a Picasso.

L’ELEFANT I LA COLOMA

Fins al 7 d’agost es pot veure al Museo del Palacio de Bellas Artes de Ciudad de México, l’exposició Frida Kahlo, 1907-2007. Homenaje nacional . Ambiciosa mostra, fins a la data la més completa, de la vida i obra de la pintora mexicana Frida Kahlo. Casada amb el també pintor Diego Rivera, la seva vida en comú fou tota una odissea marcada per les infidelitats mútues i per haver topat dos universos amb totes les seves constel·lacions, planetes i galàxies; incapaços de transigir o d’adaptar-se a una convivència en pau.

Malgrat que la mostra se centra en l’obra de la Kahlo, és indissociable la seva relació amb Rivera. Precisament enguany també se’n celebra el 50è aniversari de la seva mort. Poques parelles artístiques aconsegueixen amb la seva obra bastir un joc de miralls tan suggerent. De la grandiloqüència de Rivera abraçant totes les causes, als punyents autoretrats de la Kahlo foradada, trencada per la poliomielitis que patí i per l’accident d’autobús que li foradà la matriu entre d’altres dolences que l’acompanyaren tota la vida.

Famosa per mostrar-se amb borrissol sota el nas i fent gala d’una única cella, s’ha d’explicar que mostrar-se d’aquesta manera, era un signe de respectabilitat pels indígenes mexicans. Poder lluir aquesta pilositat era indicatiu que la seva família s’havia relacionat amb espanyols i per tant, haver aconseguit un rang més alt que no pas els altres indis, de natural, amb molt poc pèl al cos.

Per la Casa Azul la casa de Coyoacán que Rivera i Kahlo van compartir, ara convertida en museu, van passar bona part dels intel·lectuals i artistes de principis del segle XX. Tots van ser testimonis de la duresa amb què Diego Rivera tractava un no menys difícil Frida Kaho que sempre va necessitar afecte i estima. Un elefant, Rivera, que no tenia ulls més que per la seva obra i una coloma, Kahlo, que malgrat abocar-se a desprendre’s del seu dolor damunt les teles, mai va poder acabar d’aixecar el vol del tot.

OMBRES, LLUMS

Fins el 27 de febrer es pot veure al Centre Cívic de Torre Llobeta a Nou Barris, l’exposició de fotografies "En blanc i negre" de Josep Saiz. Com el seu títol ens avisa, res de color. La llum agafada per les solapes i obligada a enllustrar paisatges i persones. La majoria de fotografies són de Barcelona, d’aquests darrers cinc anys. L’ull de Saiz és un un ull inquiet, que cerca sempre l’apunt pintoresc, un pèl burleta. La influència del gran Brassaï hi és innegable.

Si el genial fotògraf hongarès ens donà una visió decadent de París, Saiz, potser sense tantes pretensions testimonials, ens ofereix una mirada de la ciutat jugant amb elements semblants. La recerca d’una certa intemporalitat, defugir la plasmació de fets contemporanis, Barcelona com a escenari urbà, però sense voler-ne fer mai una exaltació. Incessant joc de cercar personatges fora de context, els clarobscurs de la quotidianitat.

Se n’ha de saber per tirar en blanc i negre. La llum. Sempre la llum. Habitem qui ho sap si entre ombres i lluminàries. Un sempre s’hi pot agafar al color, però. Ara, amb les noves càmeres, els enquadraments es fan sols. T’hi trobes amb la màquina de retratar emportant-te a casa filigranes plenes de pigments brillantíssims.

La facilitat també fa cap a l’art de deixar immortalitzats els mals o bons moments. Guardo una capseta amb daguerreotips amb tot de gent que no sé qui són. Tots deuen ser morts. Com amb els pinzells, sóc negat per deixar damunt un negatiu res d’artístic. Com amb els pinzells, no tinc la menor idea de provar de fer fotos. Hi ha l’ull per saber què es vol dir i com fer-ho. Serpentejants camins per entabanar la realitat i allunyar-la de la causalitat. Brassaï en sabia molt. Jutgeu vosaltres mateixos si Josep Saiz se’n pot considerar un petit aprenent, o no, admirant les seves fotografies.

(fotografia: Brassaï)

JOAN MIRÓ. POESIA TANGIBLE

Un dels plaers més vius que sento de viure a Barcelona és poder veure pintura sempre que vull. El triangle fornat pel MNAC, el Picasso i la Fundació Miró, assedega la meva necessitat de llençar tot el que tinc a dins contra les teles i rebre’n el que em vulguin donar amb l’ànima oberta, expectant; amb una voluntat d’aprendre, de sentir, de gaudir plenament estimulat, com foll.

Sóc un negat pels pinzells. Quan devia tenir deu o dotze anys, quan acabava el cole, vaig anar a una cosa que es deia Dibuix. La senyora Carnicer ens n’ensenyava. Sempre vaig ser una nul·litat. No vaig desenvolupar la més petita habilitat pel dibuix. Les meves natures mortes eren recreacions molt més funeràries que l’original, d’una falta de vivor exasperant i absoluta.

Recordo que un dia vam haver de córrer quan un company a l’hora d’imprimir el fixador damunt un dibuix fet al carbó -es feia amb un artefacte que s’havia de bufar amb una pipeta- en comptes de bufar, va xuclar, amb tot el què suposava ingerir el fixador.

Amb els olis no hi va haver cap mal tràngol, empatisfàvem casetes amb rius i jardins que els nostres pares no penjarien mai en cap paret. Una cosa, sí. El company del problema del fixador, no sé si per analogia amb el què li passà a l’Obèlix amb la poció màgica, va agafar afició a olorar l’aigua ras de netejar el pinzell amb massa insisitència. Com si les sentís les cleques que feia pobret. Després, quan li passava, s’abaltia. Un dia es va adormir damunt el quadre que perpetrava. Fou sens dubte la millor metàfora del què representava per a nosaltres això de ser potencials Dalís o Mirós.

Perdó per l’incís.

Val la pena aquests dies pujar a la Fundació Miró. Una nova mostra de l’artista vinculat al Camp. Aquest cop, una antològica d’obra d’ençà que Miró es traslladà al seu estudi de Mallorca, dissenyat per Sert. Ens trobem amb un Miró madur, en plena revisió del seu anterior treball. Un Miró més viu que mai i que surt del seu món personalíssim per xopar-se de la realitat que l’envolta.

El primer viatge al Japó del 1966 del qual en queda constància amb el preciós "Paraules del poeta" on el senzill traç del pinzell ens remet a la força plàstica de la cal·ligrafia nipona descontruint-ne el significat propi i recreant-ne una nova versió on la paraula esdevé discurs pictòric sense perdre’n significació simbòlica. La impressió que li causa tot el trasbals del maig del 68 en els seus pinzells.

Les dues perles de la mostra: per una banda "El vol de la libèl·lula damunt el sol" del 1968, significatiu quadre d’expressió mínima provinent de la National Gallery of Art de Washington, derivació de l’altra obra imprescindible d’admirar amb tota la calma del món: el tríptic que es pot veure normalment al Pompidou "Blau I, II, III". La serenitat de les línies, els punts negres, el vermell encès. Tot en un fons blau de gran format on són visibles les pinzellades.

La mostra també es complementa amb un video i les fotos que en va fer Català-Roca d’una acció que Miró va fer el 1969 al Col·legi d’arquitectes en motiu de l’exposició que el grup d’arquitectes "Studio Per" endegà sota el nom de "Miró otro". L’acció consistí en pintar els vidres que voltaven l’edifici just sota el fris de Picasso. Art efímer que va durar només el què durà l’exposició.

Una nova oportunitat també d’admirar un altre tríptic, encara que aquest s’ha traslladat de la mateixa Fundació. El pertorbador "L’esperança del condemnat a mort". El joc amb un punt i una línia que es va esllangguint i que no pot abraçar el punt mai, fou la manera de retre homenatge de Miró al dissortat Salvador Puig Antich en el seu assassinat.

Interessantíssim aquest tast de Miró. Imprescindible pels que diuen que Miró sempre feia el mateix, pels que vulguin descobrir la cara més gamberra d’aquest gran poeta, si fem cas a les paraules que li dedicà Pere Gimferrer: "Miró pertany tant a la poesia com a l’art del nostre temps. Poesia del tangible i de l’intangible: reveleació i percepció".

La mateixa tangibilitat de les restes d’oli a la cara de meu company de Dibuix. Qui ho sap si ens mostrà sense voler-ho la mes gran insinuació poètica, la destrucció de la matèria decorativista, figurativa, per l’acció transgressora. Traducció de colors, formes, línies en poesia tangible. Una mirada nova per veure les cares, per descobrir de nou, tots els rostres de Miró.